Les obres de misericòrdia que en són una de sola: Estimar

Que brilli igualment la vostra llum davant la gent;

així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel (Mt 5:16)

El Papa Francesc desitja que, durant el Jubileu, el poble cristià visqui les obres de misericòrdia, tant corporals com espirituals. Aquestes obres són expressió de la vivència de l’amor de Déu en nosaltres, perquè nosaltres hem estat i serem sempre objectes de la misericòrdia de Déu hem de ser misericordiosos amb els altres. En el sentit: ¿Com puc no estimar, si a mi m’han estimat tant? La catequesi sobre les obres de misericòrdia comença sempre per les obres corporals, perquè la caritat mai està en l’ordre de les idees, sinó dels fets i la salvació de Déu no és únicament la salvació espiritual sinó també corporal.

El primer que s’ha de considerar és que, més que unes accions concretes, es tracta d’un estil de vida que té com a principi l’oblit de sí mateix (la pròpia vida al voltant només del “Jo”) i l’aprendre a mirar l’altre com el mira Déu i des del propi cor. Mireu quina cosa més bonica: dins la paraula Misericòrdia hi ha la paraula cor. Això ja ho diu tot. Cal estimar des del cor, amb una solidaritat inclusiva. Això vol dir que la vida de l’altre arriba a ser ta important com la pròpia. No ens ho inventem, ja Jesús ens va dir que cal estimar l’altre com a sí mateix.

La segona consideració és una cita de sant Pau que diu així: Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les (Ef 2:10). És un fragment impressionant i comprometedor. Les obres bones que hem de fer, Déu ja les havia pensat i preparat per a nosaltres en la seva providència universal i, per tant, si no les fem, queda un buit per omplir. Com si una part de l’aigua d’un riu no arribés on ha d’arribar per a regar la terra per tal que doni fruit. Queda un buit, doncs, en la història de la salvació. No hem d’oblidar que la gran obra de misericòrdia, la que ens salva a tots, la va fer ja el mateix Jesús donant la vida per nosaltres a la Creu.

Hi ha un quadre de Caravaggio que conté totes les obres de misericòrdia corporals. És un quadre amb molts personatges, molt de moviment i, damunt, hi ha la imatge de la Mare de Déu amb Jesús i un àngel que va indicant a cada persona el que ha de fer. Això vol dir que quan ens dediquem a les obres de misericòrdia complim la voluntat de Déu que és sempre font de goig i de pau.

Una de tantes frases boniques de la predicació del Papa Francesc és aquesta: Hem de fer les obres de misericòrdia com si entréssim a una plaça on fan festa. Per tant, aquestes obres no són una mortificació, ni tampoc les hem de fer a manera de mèrit sinó que les hem de complir com un goig perquè ajuden a manifestar a l’Església que fa la festa de la misericòrdia. Un poble joiós i content de fer el bé. És així que Déu es lloat i cada obra de misericòrdia esdevé un espai on actua la seva mateixa gràcia.

Escoltem el Papa Francesc parlant sobre l'esperit de la veritable Caritat

Obres de misericòrdia corporals

1. Donar menjar el qui té fam.

Recordar-nos dels pobres famolencs i fer l’almoina que redimeix el pecat i omple de goig i fer-la de manera anònima, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra i el gest sigui només reservat pel goig del Pare. No es tracta només de donar. Si8nó de donar-se. Donar temps per a fer un servei a l’altre és la millor almoina. Recordar-nos de la humanitat famolenca i col·laborar amb institucions que combaten la fam en el món. Recordar-nos també que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula que surt de la boca de Déu. La caritat sempre promou i procura la justícia.

2. Donar beure el qui té set.

L’aigua a la Sagrada Escriptura és sempre símbol de l’aigua de la vida. I l’aigua de la vida és l’amor. Tothom té set d’amor i de tendresa. Donar el meu amor al qui el necessita. Són tantes les existències marcades pel desamor, la tristesa i la solitud. Cal omplir abans el cor de l’amor de Déu per donar l’aigua de l’amor que fa viure. La felicitat del cor de l’home és estimar i ser estimat. Aquest amor molt sovint no es manifesta amb grans actes, sinó en petits i oportuns gestos que revelen a l’altre fins a quin punt és estimat.

3. Acollir els forasters.

Son tants i tants els qui viuen entre nosaltres. Estimar-los, ajudar-los i proveir les seves necessitats d’integració. No hi ha murs entre les persones, sinó ponts. Escoltar-los, conèixer-los i estimar-los. Ensenyar-los amablement el nostre idioma. Recordar-nos també que en una ciutat podem viure a prop i ser forasters els uns pels altres. Pel cristià ningú és un estrany, tothom ens és germà i, per tant, cal cultivar l’amistat.

4. Visitar els malalts.

Recordar la paraula de Jesús: «Vaig estar malalt i em vau visitar» donar un temps als ancians i als malalts. Anar-hi amb un somriure, amb la pregària i donar una mica del nostre temps i del nostre cor. Portar-los consol i esperança.

5. Vestir els qui van despullats.

Deien els Pares de l’Església que els vestits i les sabates dels qui van nus i descalços estan als nostres armaris. Compartir el que tenim recordant-nos de la frase de Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”. Ajudar i comprometre’ns en les institucions de l’Església que promouen la dignitat de les persones i el dret al treball, al sostre. Són tantes les persones que viuen despullades de la dignitat necessària per a poder viure. Implica també viure amb una austeritat de vida i evitar allò superflu que pot aprofitar els altres.

6. Visitar els presoners i redimir els captius.

No és pas fàcil per a tothom visitar els presoners. Tanmateix cal pregar per ells i pels qui treballen a les presons. Hi ha altres presons de murs invisibles: són els qui estan empresonats en les addiccions que destrueixen i també els qui són víctimes de la pobresa i de la injustícia. Visitar vol dir fer-s’hi present i comprometre’s.

7. Enterrar els morts.

Gràcies a Déu a la nostra societat hi ha funeràries que ho fan. Per a nosaltres pot ser acompanyar el dol de manera delicada i tendresa a les persones que han perdut les persones més estimades. Pregar per elles i recordar-nos d’elles. Sovint anem a un enterrament o al tanatori i després ja no ens recordem més, però el sofriment continua.

Obres de misericòrdia espirituals

1. Ensenyar al qui no sap.

Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, que Déu és i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres».

2. Donar consell al qui ho necessita.

Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.

3. Corregir el qui va errat

La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres.

4. Perdonar les injúries.

Perdonar-les amb tot el cor i si no podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho amari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.

5. Consolar els tristos.

Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor i aprendre a consolar. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altre.

6. Suportar amb paciència els defectes dels altres

Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, ell que és pacient en l’amor que ens té. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.

7. Pregar Déu pels vivents i pels difunts

L’Església és la comunió dels sants. L’Església és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els oblidem i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.

Himne a la misericòrdia del Senyor

Joiosa Pasqua de Resurrecció a tots els visitants del Blog de la nostra Parròquia!

Crist ha ressuscitat, al·leluia. Crist ho és Tot per a nosaltres!!

Aquesta nit dues persones adultes han estat batejades a la nostra parròquia i han rebut per primera vegada el Cos de Crist. Ha estat una alegria molt gran. Immensa.

Germans estimats, Bona Pasqua!
Queridos hermanos y hermanas de las Iglesias de Latino- América y del Caribe, Feliz Pascua!!
Querida família de Rumanía: Paște fericit!
Happy Easter to all the visitors of our blog who are in other countries of the world!


De l’Homilia del nostre mossèn a la nit de Pasqua de l’any 2013.

La resurrecció de Crist és una nova creació. Encara més esplèndida que la primera. Es la humanitat que ha entrat en una nova dimensió. Com si l’univers s'hagués fet més gran, en una perspectiva d’eternitat i de transcendència. Per Crist l’home ha entrat dins de Déu.

La bellíssima litúrgia de la nit de Pasqua n’és un himne i una proclamació. I justament perquè és una nova creació, llegim el relat de la primera creació. Que n’és de gran saber que no som fruit d’una evolució sinó d’una creació.

Però l’univers no és res si ho comparem amb la meravella de cada persona. Cadascú de nosaltres és fruit del pensament de Déu. La història de la salvació és la manifestació de Déu Amor, doncs Déu no es va retirar del big bang original, sinó que ve a buscar-nos quan les tenebres i tota forma de mal fan malbé aquesta creació.

I la resposta de Déu, sorprenent, és la creu del seu Fill. Davant del mal només hi ha la resposta de l’amor. I només l’amor pot salvar el món. La resurrecció de Crist és la punta de fuga a la transposició més alta. Una transposició que busca la quinta superior fins a l’Infinit. Com si la melodia ja no es pogués sostenir en sí mateixa.

De tota la simbòlica de la nit de Pasqua escullo el foc i la llum. El foc destrueix el mal, desfà les tenebres, però la llum escalfa i obre els camins, vull dir que els il·lumina. La columna de cera, l’elogi del qual hem cantat en el Pregó de la Pasqua, esdevé el símbol més gran de la llum de Crist que il·lumina, que es comunica, que creix sense disminuir. I la llum que portem a les mans és la llum o la presència que portem dins del cor com a cristians. I la bondat del Papa Francesc ha fet una interpretació bellíssima de les paraules de l’Apocalipsi: Mira sóc a la porta del teu cor i truco, obre la porta. El Senyor no truca des de fora, sinó des de dins. I ens diu obre la porta i obre’t, obre’t als altres, estima, prega.

I això com ho podem saber? Només d’una manera, volent-ho viure. Ser cristià és haver trobat una Persona, que és el Crist. No he estat jo que he trobat la Veritat, sinó que la Veritat m’ha trobat a mi. I ha pres possessió de mi. I si algú no pot creure que no s’amoïni gaire, el do de la fe li vindrà si cerca Déu sincerament. No està a les nostres mans fer venir la fe a ningú, és un do del cel. Déu no condemna ningú, estima tothom. I hem de respectar als no creients.

Des de la Il·lustració podem caure en el parany de pensar què la tècnica ho pot resoldre tot, ho pot il·luminar tot. Una metàfora del que estic dient és que l’home pot crear i il•luminar les seves ciutats però aquesta il·luminació no li permet de veure que existeixen les estrelles! Sense la llum divina es confon el bé i el mal. I es poden crear els ídols que esclavitzen les persones.

I tota aquesta gràcia arriba a nosaltres pel baptisme i per la professió de fe, com una mena d’aqüeducte. Com un tram d’aigua dels grans rius que desemboquen a l’oceà de la Trinitat. I vet aquí que vosaltres, tu N. i tu N. esdevindreu unes criatures noves pel sagrament primer i us incorporareu a Crist encara íntimament en el sagrament de l’Eucaristia.

Germans, Crist ha ressuscitat!! No us deixeu prendre la fe i l’esperança. Com us deia ahir: No fem obres de cristià, siguem cristians. Sigueu-ho! I, com ens ha dit el Papa Francesc, siguem un poble que estima i que serveix. Crec que en aquesta Europa secularitzada els cristians esdevindran minories, però minories actives i absolutament autèntiques. La Llum es propaga per sí mateixa, com el bé, la veritat i la bellesa. I no us avergonyiu mai de la santa mare Església. Mai. Que diguin el que vulguin. No hi ha cap associació que faci més per la societat en un temps de recessió econòmica com el que viu ara el nostre país que els serveis assistencials de l’Església Catòlica. I això no és mèrit nostre, ho hem après del Senyor i és pel seu Esperit d’amor que ho fem. I, finalment, tinguem present que la relació amb Jesús és de cor a cor, tal com ens va dir el Bisbe Torres i Bages.

Jesús entra a Jerusalem com a Rei de la Pau

Avui tota l’Església aclamarà el Crist que entra a la ciutat santa. Ve com a Rei de la Pau. I els infants de tot el món eixugaran les llàgrimes de Jesús a Getsemaní. Ens disposem a celebrar un any més la PASQUA. Pasqua és una paraula hebrea que literalment vol dir fer un pas endavant. Desitgem i preguem perquè la Pasqua d'aquest any sigui un pas endavant per tal que els cristians de tot el món marquin el full de ruta que indiqui a tothom que només L’AMOR SALVARÀ EL MÓN.

El Senyor ve a la seva ciutat per a prendre possessió del seu Regne, un Regne d'amor. Per aquest Regne el Senyor morirà. Que n'és de bonica la Litúrgia dels Rams del Senyor, nens i nenes amb les palmes i fins i tot l’enrenou que s’organitza! En el primer diumenge de Rams quelcom de semblant devia passar.

La història avança, però avui encara beneirem els rams. Com ho van fer els nostres pares, com ho férem nosaltres quan érem petits i com ho faran els qui vinguin després de nosaltres. Generació rere generació.

És el Crist i només el Crist que vol entrar en la ciutat dels homes de cada temps per a donar-nos un missatge d'amor i proclamar l’absoluta transcendència del Pare del Cel. El Déu Amor, amic dels petits i dels pobres, com el Papa Francesc ens ha predicat en els primers dies del seu pontificat.

Sí, deixem entrar Jesús a la nostra ciutat, deixem-li prendre possessió del seu Regne. Ve com un rei de pau i no ens prendrà res d'allò que és nostre, ans el contrari, ens regalarà el seu amor. Acollim-lo fent brandar les palmes i els cors. Crist és amb nosaltres. I no deixarà mai la seva Església. El Papa Francesc n'és un signe!!!

BON DIUMENGE DE RAMS I BONA PASQUA!!

Escolteu en honor del Senyor el magnífic «Canticorum iubilo» de Haendel, cantat pel Huddersfield Choral Society amb Joseph Cullen.
Posem fort els altaveus, fem clic a la fletxeta i escoltem aquesta magnífica peça musical...

Els meus ulls han vist el Salvador

Avui celebrem la Festa de la Llum, com un preludi de la Pasqua! En el trobament de l’ancià Simeó i la família de Natzaret –en la presentació de l’infant Jesús- es troben l’antic i el nou testament. La humanitat en les tenebres i la Llum! La terra i el cel! I la pregària de l’ancià Simeó és la pregària de tota la humanitat! Els meus ulls han vist el Salvador del món. Imaginem-nos per un moment que no haguéssim conegut aquesta llum, que visquéssim i moríssim sense conèixer aquesta Llum.

La Llum, que és Crist, irromp en el nostre món. Una Llum que, sense disminuir, es difon en el cor de molts. És la llum de la fe, de la gràcia i de la glòria. Que la llum de Crist ho il•lumini tot! No extingim mai la llum de la fe dins dels nostres cors. Mantinguem-la abrandada i joiosa per la pregària de cada dia.

El dia del nostre baptisme va ressonar la paraula creadora de la llum: «Que es faci la llum». Que sigui la Llum per tu, entra en el Regne de la Llum. És el món de Déu, infinit. Des d’aleshores el Crist ens porta de la mà fins a la plenitud de la Llum. Sí, en aquest món on es desencadenen totes les forces de la tenebra, com és tota mentida i corrupció, tota injustícia, tota violència inútil... la Llum que és Crist ens fa veure més lluny i més clar!

En Vós, Senyor, hi ha la Llum i veiem la llum en la vostra llum

Una festa de casament en un poble de l'alta Galilea, a Canà.

La glòria de Déu és manifesta en el Crist. Es manifestà en el seu Nadal i Epifania, també a les aigües del Jordà quan el Senyor va ser batejat. Però, segons l’Evangeli de Joan, es manifesta també en una festa de casament. En una humil festa de casament d'un lloc de l’alta Galilea, a Canà.

No devien ser gaire rics ja que no van fer gaire provisió de vi aquells novells esposos. I, tot i que que Jesús digui a Maria que «encara no ha arribat la seva Hora», Ell acompleix amb amor tot el que li demana la Mare.

Però quan arribi la seva hora ja no canviarà l’aigua en vi, sinó el vi en la seva Sang. Serà l’Eucaristia. La seva sang serà el símbol real del seu amor i de la seva vida entregada. Aquest serà el darrer i definiu do. I des d'aleshores un altre banquet de noces serà celebrat cada diumenge entre nosaltres. Però els esposos seran uns altres. Ell, Jesús, és l’Espòs i l’Església (nosaltres) serà l’Esposa. I en l’Eucaristia rebem tot l’amor del Senyor. Aquesta és l’Hora del Messies. I Maria romandrà sempre en l’Església com aquella que diu: «Féu el que Ell us digui». I el primer que ens diu el Senyor és que ens estimem i siguem honrats amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Déu no és un desbaratafestes. Crist és la nostra festa. I les festes que fem els homes, si les vivim en Ell, encara són més grans. Hem de pensar: quina sort i quin do més gran van tenir aquells esposos de Canà de Galilea de tenir a Jesús mateix com a convidat, però també hem de pensar que cada vegada que una noia i un noi celebren el seu matrimoni, acullen a Jesús com a convidat, però no un dia, sinó tota la vida. Sempre és Canà de Galilea a la llar d'un matrimoni de creients.

Tu ets el meu fill estimat

Diumenge del Baptisme del Senyor de l'any 2013

El Senyor es presentà al Jordà, on Joan batejava. Venia amb els silencis de la pregària de Natzaret, també del treball de cada dia. Portava a dins la mirada de la Mare i ressonaven dins seu els salms de la Sinagoga. Havia acomplert trenta anys... ara calia que comencés la seva missió. Sabia que Déu era el seu Pare.

Es troben al Jordà els dos. Ell i Joan. Tenien la mateixa edat. Es miren i la humanitat de Jesús es posada dins de l’aigua, que baixava lenta, omplint les cadolles del riu Jordà. I quan el Senyor sortí de l’aigua... admirables fets passen, la veu del Pare que diu: Tu ets el meu Fill i la presència de l’Esperit Sant, significada amb l’aleteig d'una coloma.

També Joan sabia llavors la seva missió acabava. Ell ja és aquí. El Senyor ha vingut!

I havent-se submergit dins l’aigua del Jordà totes les aigües quedaven santificades per a sempre. Des de llavors l’aigua pels cristians serà un sagrament de la gràcia (de l’amor de Déu). Serà l’aigua del baptisme i els cristians vivim sempre a la vora d'aquest riu; un riu que troba el seu naixement en el si mateix de la Trinitat i un riu que retorna cap allí. Un riu que neix als peus de la Creu de Jesús i que té com a font el seu cor ... Un riu que «alegra la ciutat de Déu». Un riu que remoreja incessantment dins de l’Església, és una remor suau, però si l’escoltem ens diu: Vine cap al Pare...

I quan els cristians enyorem a Déu anem al costat d'aquest riu que brolla. Només ho podem fer pel senderó de la pregària. I és impossible recollir-ne tota l’aigua... aquesta raja sempre. Ens trobaríem com un infant que volgués tapar un broc d'aigua d'una font amb les mans. Es impossible... se li escapa sempre. Sempre n'hi ha. Mai s’exhaureix l’amor de Déu. Ningú el pot estroncar, ni res.

Després, el jove de Natzaret anirà al desert i es presentarà davant del poble predicant el Regne de Déu i les Benaurances, tant dolces sortiran dels seus llavis. Com les benaurances que ara escoltarem en aquest bell You Tube, del gran Frisina i amb unes imatges corprenedores:

Per això els cristians ortodoxos el dia de l’Epifania del Senyor beneeixen amb grans pregàries totes les aigües. Fins i tot les gèlides de la gran Rússia, que han de fendir el gel per retrobar-la. Encensen l’aigua i tiren una creu a dins, als rius, als mars, als llacs, a les fonts... i és un costum bellíssim que després els més valents es tiren a l’aigua i la recullen i la retornen al sacerdot. Es un gest bellíssim. La creu del Senyor tant estimada. «Només tinc això per oferir-te i donar-te: la teva creu, l’amor amb què m’has estimat Senyor», deu pensar el jove que aconsegueix trobar-la.

Siguem estels els uns pels altres

L’estrella de la fe va acompanyar els mags fins a Betlem. Allí van trobar la Llum pura, que és el Crist, sota la mirada de Maria. I emprengueren el camí de retorn, però ja tot era diferent, havien conegut el Crist. Ells mateixos ara esdevenien estels que anunciarien el goig d'haver trobat a Jesús.

Al voltant del pessebre del Senyor es crea sempre una constel·lació d'estrelles, són els sants i els creients, cridats a esdevenir Llum pels altres que cerquen Déu en la nit. Quants homes i dones, il·luminats per la fe en Crist, han mostrat camins de llum pels altres... i ho han fet moltes vegades no parlant, sinó actuant; i sense pretendre res, amb senzillesa de cor, a l’estil de Maria.

Que la nostra Parròquia de Crist Rei sigui una constel·lació d'estrelles al voltant de Jesús; que els creients que aquí ens reunim per celebrar l’Eucaristia siguem capaços d'il·luminar tota nit i encendre enmig d'allò que ens envolta una flama de fe, d'esperança i de caritat.

Després de Nadal i d'Epifania siguem estels per a la ruta dels altres, en tants camins de la vida com existències hi ha. Per tal que sigui així només hi ha una condició: viure en la Llum, que és el Crist. I sense pregària no podem subsistir.

«Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel,
perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida» (Filipencs 2,15).

Que la bellesa de la Música de Händel, dels Royal Fireworks ens alegri i ens elevi l’esperit vers l’Infinit. Està interpretada per l’orquestra filharmònica de la ciutat de Praga.

Avui encenem la quarta lluminària d’Advent

Es bonic que els cristians visquem la roda de les festes durant l’any. I l’Advent no tant sols celebra el Naixement de Jesús, sinó que celebra el seu darrer Adveniment, quan el Senyor vingui en la glòria del seu Regne. Es bonic que els cristians comencem pel final, per allò que serà i encara no és.

La celebració del Nadal significa que l’eternitat i el temps es troben no només en Crist, sinó en nosaltres, en l’Home, en la nostra vida, en el nostre món, en el nostre temps. Hem d'acceptar la fi abans de poder començar, sempre de nou, la vida cristiana.

El final és el Crist gloriós i aquest final ja és al començament de tots els camins de la fe. Que n'és de bonica aquesta paradoxa: allò que és darrer ja està al començament! I la fe en Crist no és un mur o una paret, sinó una obertura a l’Infinit. Per a ser cristians hem d'acceptar el final ja des del començament.

Entre tant serem recercadors de la Llum. Una Llum que retrobarem, intensíssima, en la Nit de Nadal on direm les paraules: Llum de llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Oh sí el Crist està al començament de tots els camins de la fe, Aquell que serà la Plenitud i el Final, és ja al començament. I el cristià comença sempre.

Que el Nadal d'aquest any sigui un nou començament en la vida de la fe de cadascú.

Mentre esperem el goig de Nadal escoltem la delicadíssima música de
O Come O come Emmanuel, de la cantautora Enya

Ha donat el que necessitava per a viure...

Imagino la dona de l’evangeli d’avui, pobra i piadosa, entrant al temple, enmig de la multitud. Humil i insignificant. I anant a fer la seva almoina, i posant al tresor del temple allò que tenia i necessitava per a viure, les dues monedes que a penes feien soroll quan queien, talment com avui podrien ser uns cinc cèntims d’euro, i el Senyor que ho observà, proclamà que aquesta dona havia donat més que ningú i més que tots, perquè havia donat allò que necessitava per a viure. No donava, sinó que es donava.

Però el més gran és que el Senyor no va lloar-la a ella directament, sinó que ho va dir als deixebles, i ella es va perdre en el temple, com feia cada dia, i no va saber mai en aquest món, que portava la lloança del Fill de Déu. I aquella dona, menuda i compassiva, es perdé en el temple, anònima, sense ni imaginar que el Senyor l’havia lloat i que el seu gest formaria part de l’Evangeli etern que després hauria de ser predicat. (Quan arribem al cel, l’anirem a saludar)

La glòria de Déu, quan és tant gran, Déu se la reserva per a Ell. Mai és mundana. Com la mateixa glòria de la Mare de Déu, la serventa del Senyor.

I aquest fragment de l’Evangeli em fa pensar en la humilitat dels fills i filles de Déu que estimen i moren. I no esperen altra recompensa que la de Déu mateix. I en aquest món, encara que la vida els sigui un desert, l’amor fa que llur existència sigui un prat florit.

Us deixem amb el Panis Angelicus, cantat pel jove franciscà Fra Alesandro Brustenghi, del qual tota Itàlia en parla com un futur gran tenor, un gran tenor amb vot de pobresa. El seu cant és meravellós perquè canta per a Déu i per a res. Porta la gràcia als ulls i es pot dir: Beautiful song and beautiful voice.

Us desitgem des del Blog una joiosa setmana.

Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima

Ho escoltarem a l’Evangeli d'avui. Aquestes paraules un infant israelita les aprèn des de petit. I cal pensar que Maria va ensenyar a Jesús, des de la tendresa de la seva infantesa, les paraules del Shemà Israel. Com una mare cristiana ajuda als seus fills amb el Parenostre. Per això en aquest post us posem algunes fotografies del dia en què un nen d'Israel llegeix per primera vegada aquestes paraules davant de la Sinagoga o en el Mur dels planys a Jerusalem. En fan una gran festa i és el dia que les mares estan orgulloses dels seus fills. Com el dia de tanta alegria de la nostra primera comunió!

Jesús, als dotze anys, va fer aquesta celebració com llegim en l'Evangeli de Lluc. Per això, el Senyor respon sense pensar-ho quan el Mestre de la Llei li pregunta: quin és el primer manament de la Llei de Déu? I li respon com si li digués: per que em preguntes sobre el primer manament si des petit ho saps, el primer manament és estimar Déu i el segon és estimar els altres «com a sí mateix». Imagineu-vos Jesús adolescent (amb cara de bon xiquet!) llegint des del llibre de la Llei aquestes paraules escrites amb caràcter hebreu. Ho portava al cor i a la sang. La seva mare li ho havia ensenyat. No ens oblidem del primer manament de la Llei de Déu, cristians, ni del segon, que és estimar els altres com a un mateix.

Aquesta setmana he explicat en una bonica tarda de catequesi als nens i nenes de Crist Rei que Déu és Amor. I li vaig preguntar a una nena bonica i intel·ligent que es diu Anna: Qui creus que estima més la teva mare a tu o a si mateixa? I aquesta nena de set anys no va dubtar de respondre'm: a mi! Llavors vaig dir als nens i nenes: doncs així ens estima Déu, el Pare del cel!

Si Jesús ens mana que estimem Déu amb tot el cor, amb tota l’anima i totes les forces, és perquè Ell, Déu, abans ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. I per tant, estimar Déu, no és una llei o un manament, sinó una correspondència.

Que la Mare de Déu que ensenyà al seu fill, Jesuah a estimar al Pare del cel, ens ho ensenyi també a nosaltres. Si us plau: NO OBLIDEU EL PRIMER MANAMENT, és el que fonamenta tots els altres.

Senyor, fes que hi vegi!

La narració de Marc en l'Evangeli d'avui és preciosa i viva. Jesús ve de la banda del desert, de Jericó, amb els deixebles i allí un cec que estava vora el camí el crida: Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi. I Jesús per una percepció auditiva, fruit del seu amor, distingeix aquell crit, enmig de la multitud i el crida. I li retorna la llum als ulls.

Ell s’havia aixecat d'una revolada, tant que es deix el seu pobre mantell. I el primer que va veure el cec va ser el rostre de Jesús que resplendia més que el sol. Era Jesús, el qui li havia il·luminat els ulls, també el seu cor. I diu l’evangeli que des d'aleshores el seguia. On havia d'anar, sinó amb Ell, que li havia donat claredat els ulls?

L'ensenyament és clar: Jesús ens il·lumina els ulls perquè aprenguem a mirar amb una mirada nova, sota una llum nova, des de la claredat de l'amor de Déu. I ens traguem aquelles ulleres que la societat ens posa i fa que distorsionem la manera de veure la realitat.

Com si fos normal que hi hagi persones que, fugint del món de la fam, s’haguessin ofegat al mar, entre ells un infant! Com si fos normal que hi hagi famílies que siguin tretes de casa seva, desnonats, perquè no poden pagar (ja que estan a l’atur) i tantes i tantes altres coses per l’estil.

La mirada de la fe és la de la compassió, la mirada de la fe és pura i neta. Es la mirada dels fills i filles de Déu que participen de la mateixa mirada compassiva del Pare del cel. Una mirada que ens fa posar en acció i fa que l’Església sigui un poble apassionat per al bé i per la justícia.

Que Crist ens il·lumini els ulls i el Fill de David tingui compassió de nosaltres i ens doni la llum de la fe, llum de la glòria i de la gràcia, que fa que reconeguem en les paraules escrites de la Bíblia, la Paraula Viva de Déu i del seu Crist; que fa que quan el celebrant aixeca el Pa de l’Eucaristia, reconeguem el Cos de Crist i fa també que reconeguem en cada home que porta inscrit en el rostre el dolor i la humiliació, la persona de Jesús, Ell que s’ha fet germà dels pobres.

El qui no estima és sord i mut

Apunts per a la predicació. Diumenge XXIII del Temps ordinari. Cicle B.

El Senyor venia de la banda del gran mar, havia contemplat el nostre mar, per la banda de Tir i de Sidó, i passant pel país de les deu ciutats, amb un llarg recorregut en el qual va haver de pujar i baixar les muntanyes del Líban, arriba al país de les Deu Ciutats, era un país quasi pagà. I allí guareix amb signes eloqüents un sord i mut. Ho fa discretament. I pronuncia la paraula Effatà que era la llengua materna, i que traduït vol dir: «Obre’t».

Entre molts ensenyaments d’aquest relat podem entendre aquest: l’home que no estima és sord i mut. L’home que viu tancat en sí mateix, que només li interessa el propi jo, sent, però no escolta, parla però no dialoga i no es comunica.


Rebre el do de la fe, des del baptisme, implica que el cristià és capaç d’escoltar als altres i a Déu, i és capaç de parlar amb Déu i amb els altres, en aquella comunicació intensa i veritable, en què el tu és més important que el jo. Podem sentir-ho molt o poc, o a penes, però podem ser sords a la veu de Déu i a la veu dels altres. Podem saber parlar a desdir o podem ser de natural silenciosos, però podem ser muts quan de la boca del cor i dels llavis no som capaços de dir paraules per l’altre, paraules de bondat i podem ser muts davant de Déu, perquè no ens recordem de pregar.

L’home que no estima és sord i mut. Una Església que no estimés seria sorda i muda. Ja no seria capaç d’escoltar el sofriment del món i les seves paraules, abundants, serien dossiers que no llegiria ningú. Avorrits i insuportables. El Senyor aquest diumenge, en aquella intimitat de la fe, se’ns posa al davant i ens diu; Effattà (obre’t) que vol dir, surt de tu, del petit món, mira al teu voltant, escolta i comunica’t. Lloa el teu Déu i digués paraules vives, i que beneeixin i posin pau. I no escampis cendra, sinó llum i pau.

Aquesta és la nostra pregària: Senyor, obriu les nostres oïdes per escoltar-vos a Vós i als altres i obriu la nostra boca per beneir el vostre nom i comunicar pau.

Escoltar l’altre veritablement es deixar espai en el teu cor perquè ell entri en la nostra vida. Qui no recorda la pregària del pobrissó d’Assís: Senyor, feu que prefereixi escoltar que ser escoltat, estimar que ser estimat. Cal ser molt cristià per a dir-la, com ho fou Sant Francesc.

Deixa’m el volant i deixa que porti la teva vida.

Apunts per a la predicació. Diumenge XXI del Temps Ordinari. Cicle B

Conèixer Jesús en la teva vida és com haver contemplat un paisatge meravellós que ha entrat tant dins dels sentits i ja no ens en podem oblidar mai més. Deixar-lo entrar en la pròpia vida és meravellós, és sentir la presència de l’amic que t’acompanya sempre, fidel, discret i sempre acollidor. Pot passar el temps i podem estar lluny, però Ell sempre hi és. Ell no retreu res. És simplement el qui t’estima, i t’estima sempre. I quan un porta temps en la voluntat de ser fidels al camí de la fe es retroba amb aquesta veritat: «Tot el que he fet, ho he viscut en la meva fe». I això és gran i preciós. Ser cristià és fer confiança en el Senyor i dir-li et deixo el volant i porta tu la meva vida. Tu saps els camins i tu saps el final.

El diàleg de l’Evangeli d’avui arriba a un punt culminant i dramàtic. Ve marcat per la pregunta de Jesús: I vosaltres també voleu marxar? I la resposta de Pere: I on aniríem Senyor? Només vós teniu paraules de Vida eterna. Es dramàtic perquè hi ha una tristesa en la pregunta: també vosaltres voler fer com ells, també em deixareu? I també perquè el Senyor no claudica de res i és com si digués: «Encara que em deixeu sol, jo continuaré el meu camí d’obediència a la missió que el Pare m’ha confiat» Jesús no claudica de res del que ha dit.

L’escena no pertany a aquella història, sinó a la nostra història. Són tants i tants els qui han marxat de l’Església. Moltes vegades sense fer soroll, com de puntetes. Han trobat totes les excuses per a deixar-lo! I la fascinació del món! Si són batejats no ho tenen fàcil, car sempre l’enyoraran! Son fills de Déu i Déu no els abandonarà mai. Sempre els esperarà. I l’Església serà sempre casa seva. Ningú els retraurà res. Ni tampoc ningú els preguntarà per què han marxat! Sempre seran rebuts com a germans i mai com estranys. Són a casa seva.

Carles Ballbé, jugador de l'Atlètic Terrassa i atleta olímpic a Londres amb la selecció espanyola.
El curs vinent entrarà al Seminari.
Es pot dir d’ell: «El hockey perd, però Déu guanya».
Que sigui un bon atleta de Crist
i la Mare de Déu l’acompanyi fins al sacerdoci.
Ell és dels qui no han marxat!

Sí: ¿On aniríem quan no podem més amb la pròpia vida, si és Ell qui ens dóna la força? ¿A qui donaríem les gràcies pel do meravellós dels nostres fills?

A Jesús el poden trobar present en totes les situacions, perquè ell les ha viscudes totes. Fins i tot quan la vida ha arribat al límit del sofriment. Allí hi ha també Jesús amb el seu rostre que consola i dóna pau. Ell ens fa la invitació a participar en la dansa de la Vida, per incorporar en ella la nostra vida, una vida que no és vida si no estimem. Jesús ens convida a bescanviar la nostra tristesa, per la seva alegria. La nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor. Un amor i una tendresa indescriptibles davant de la violència atroç d'aquest món, causada pel pecat. Seguim a Jesús. No marxem lluny d’Ell. Es un camí de llum i de sorpreses.

Us deixo amb la meravellosa música del gran Marco Frisina

Si us plau, no digueu que hi ha «crisi de vocacions», hi ha crisi dels qui havent escoltat la veu del Senyor troben mil excuses per a no seguir-lo.

De l'homilia del diumenge XV. Cicle C.


El diumenge passat el Senyor enviava els deixebles a la missió. Els enviava «sense res i a canvi de res» El bon Jesús sempre crida a la missió. I la crisi no és de vocacions, sinó dels qui estan disposats per a la missió del Regne de Déu. Segons l’Evangeli el deixeble no ha de portar gaires coses, només el bastó de vianant i les sandàlies pel camí. I amb una túnica en tenen prou. Què n’haurien de fer d’una altra si l’haurien de donar els pobres.

Només els sants, com és ara Sant Francesc, han seguit el Senyor amb aquesta pobresa del cor. Han de portar l’alegria de la fe i un cor molt gran per estimar. I fer el bé, alliberar els homes dels «esperits malignes», com són ara les formes d’egoisme que no ens deixen lliures, de totes les pors, de les inseguretats... i encara han de guarir amb el bàlsam de la misericòrdia.

Jo m’imagino la cara dels apòstols: però que ens fa fer ara? De fet, havien après d’Ell, que no «tenia lloc per reposar el seu cap». I la consigna que havien de donar era la pau. Una pau que portaven dins seu i que havien de comunicar. Es la pau dels fills estimats del Pare i dels qui segueixen el Mestre, malgrat les febleses. Una pau que es reflectia en els seus ulls, clars com el cel del seu amor a Jesucrist i de la seva obediència.


El Senyor continua cridant. Ens crida a molts serveis que podem fer a les nostres comunitats parroquials i sempre trobem excuses: que si no tenim temps, que si estem ocupats en altres obligacions ineludibles. I Jesús es queda sol... Ell, que des del començament crida companys i amics. I també apòstols. Però us diré una cosa molt estranya i que m’ha passat: en la mesura que dónes temps al Senyor, ve l’alegria i esdevé dins un una aventura que t’engresca i et sents no pas sol, sinó acompanyat de la seva Presència que no et deix. I més enllà del èxit, que no és gaire, experimentes la fecunditat de la Redempció. I saps que res del que hem donat al Senyor es perd. Com tampoc el Senyor deixa d’escoltar les nostres pregàries.

Hi ha tant de treball a les comunitats! Hi ha tants pobres que ajudar! Hi ha tants ancians i malalts per acompanyar en la seva solitud! Hi ha tantes coses per a fer pel Regne de Déu. El Senyor ens vol apòstols i no membres inútils del Poble de Déu. El Senyor necessita tants col·laboradors i cooperadors! Aquest estiu pot ser una ocasió de dir: Senyor el curs vinent dedicaré un temps a TU. Un temps que val per a l’eternitat.

Oh, si us plau no digueu que hi ha crisi de vocacions, hi ha crisi dels qui, havent escoltat la invitació del Senyor, troben mil excuses per a no seguir-lo. Però aquells que ho fan, la seva alegria els és immensa.

De l’homilia del Diumenge VII de Durant l’Any. Cicle B. L’antic diumenge anomenat “ad carnes tollendas”

"Ara sí, ara no"

Ens ho ha dit Sant Pau en la segona lectura d’aquest diumenge passat, abans de començar l’exercici de la Quaresma. El Crist no ha dit “ara sí, ara no”, sinó que ha dit el sí per sempre, l’Amen, al Pare. En Ell (Jesús) hem sentit un sí ben clar, no ha estat mai ara sí, ara no.

I aquest sí el pronuncià des de la santa Creu. Tanmateix, nosaltres ara diem sí i ara diem no a Jesús. O diem segons com i en què sí, i segons com i en què no. Ho hem de reconèixer. Penso que els cristians no hem de dir un sí a priori a Jesús. Es un sí que hem de renovar cada dia. No val fer trampes.

La fe ha d’esdevenir nova cada dia i és llavors que la fe cristiana és meravellosa, perquè ella mateixa esdevé font de vida nova per a nosaltres. Una vida insospitada. Fins i tot per a nosaltres mateixos, perquè experimentem com la fe en Crist canvia la nostra vida. El Crist és un esdeveniment en mi. Quelcom que m’està succeint. Es el Senyor que actua. La fe és la font de la gràcia. Oh, no sé si m’explico? Es posar-te dins d’un riu que no saps vers on et portarà! La fe és la font de credibilitat en sí mateixa, en la mesura que la vivim. I esdevé certesa. I un queda parat del que pot fer el Crist en cadascú. Però cal prendre la ruta. Cal ser valent. Es com entrar en un castell de cristall, que deia Santa Teresa, en què cada recinte és cada vegada més clar i transparent. Perquè en el centre hi ha la Llum infinita de Déu Trinitat.

Es un sí de cada dia. No podem pressuposar que una fe que vàrem professar un dia en el passat, sigui ja vàlida per a sempre. I la primera lectura d’avui Isaïes ens ha dit: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? No t’adones, cristià, que el Senyor vol renovar sempre la teva vida i portar-te per un camí sempre nou i que va sempre cap a les altures?

El Senyor et vol portar vers altures que tu ni tant sols sospites, són infinites.

Jesús està a prop de nosaltres quan preguem, i encara hi està més a prop quan rebem el seu Cos eucarístic, com també està a prop quan servim els pobres i els malalts. Quan el dimecres entro a la parròquia, on hi ha els pobres que servim en el servei de Càritas, experimento la Presència del Senyor, talment estigués a prop del Sagrari. Diem un sí per sempre a Jesús, en tot i per tot. I veureu les coses grans que vol fer amb nosaltres. Que la nostra fe no sigui un ara sí i un ara no, que sigui un sí per sempre, units al gran SÍ de Jesús al Pare.

Homilia del Baptisme del Senyor.- Diumenge I de Durant l’Any.

La humanitat de Jesús és la nostra alegria

La humanitat de Jesús és la nostra alegria. No és una frase meva. Son les primeres paraules que escriu el gran teòleg Sant Tomàs de Aquino en el seu Tractat sobre el Verb encarnat. És cert, si Jesús no hagués existit, no tindríem aquesta alegria. El món no l’hagués conegut. La humanitat del jove menestral de Natzaret, que es presenta avui al Jordà i allí es manifesta com el Fill estimat del Pare, ple del seu amor, que en el llenguatge de la fe en diem l’Esperit Sant.

El camí de la fe comença sempre, no per una decisió ètica, sinó per un trobament amb una Persona, que és el Crist. Jo he conegut persones intel·ligents que són creients i persones també intel·ligents que no són creients. Llavors la fe és un DO, un Regal. I Nadal representa el començament de quelcom nou, radicalment nou. Un començament que ve de Déu.

La qüestió sobre Déu es desvetlla amb el trobament amb qui ja té una relació vital amb el Senyor. El camí vers Ell passa a través d’aquells que ja l’han trobat. I quan un troba a Déu se n’adona del do d’haver estat batejat en nom de la Trinitat. I té com una alegria immensa de saber-se Fill estimat del Pare, ple de l’amor de l’Esperit.

També el dia del nostre propi baptisme s’obrí el cel sobre nosaltres i se sentí la veu del Pare que deia «Tu ets el meu fil, o la meva filla estimada» , en tu he trobat el meu goig, no pel que fas, fins i tot si són grans les teves infidelitats, sinó simplement «perquè ets el meu fill/a» i no puc deixar d’estimar-te.


D’ençà que nostre Senyor va ser submergit en el Jordà, el riu d’aigua viva corre per l’Església, se sent sempre la seva remor, és un riu que dins nostre ens diu «Vine cap al Pare». Aquest riu és inexhaurible i inestroncable. Ve de Déu i va cap a Déu. Es el riu de la gràcia. Atreveix-te a posar-hi els peus.... i si pots posa-t’hi tot tu dins. La teva vida canviarà.... i t’adonaràs de la bellesa de les paraules: «La humanitat de Jesús és la nostra alegria»

Homilia del dia de la solemnitat de la Mare de Déu i de començament de l'any nou.

El Senyor ens salva del temps que passa i no torna.

Germans estimats en el Senyor. Avui, per damunt de tot, és una festa de Maria, a la qual la fe de l’Església, a tot arreu i sempre, dóna el títol de Maria, MARE DE DÉU. Ella és veritablement la Mare de Déu, perquè ha donat llet i sang al Fill estimat del Pare, el qual és Déu veritable, nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual totes les coses foren creades.

Avui és com si l’Església no pogués marxar de prop del bressol de Jesús sense aixecar els ulls i contemplar els ulls de la Mare. Mare del Crist i, per tant , Mare nostre. Es a Maria que deixem totes les pregàries perquè ella, com un encenser d’or, les faci pujar totes al Crist, a qui estimem tant, Senyor i Redemptor nostre.

Mare de Déu pregant. (Datada entre 1640 i 1650)
Giovanni Battista Salvi da Sassoferrato (1609-1685)

En la segona lectura hem escoltat que, quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona (...) Ell ha entrat en el nostre temps i l’ha redimit. I es així que el cristià no queda angoixat pel temps que passa i que no torna. Sinó que sap que el seu temps, (i el temps del món) va cap a Déu, cap a la Plenitud, cap al Regne. Es un temps que no es perd, sinó que va cap a Déu. I per això ens hem de desitjar que cada any sigui millor que l’any passat. Per dues raons: primer, perquè no passarà res que Déu no permeti; i segon, perquè el seu amor mai ens deixarà i aquesta és la nostra confiança.

Que tingui un millor any el Papa Benet que amb tanta saviesa ha presidit la litúrgia de Nadal; també el nostre Arquebisbe; la nostra parròquia estimada de Crist Rei, tant estimada; que els qui cerquen treball en trobin; que els ancians sentin l’escalf de persones que els estimin; que les nostre famílies visquin unides amb un gran amor; que els drets dels pobres i dels pobles del tercer món siguin reivindicats; que les nostres parròquies siguin aixopluc pels pobres, que hi hagi pau a tota la terra i unió a les santes esglésies de Crist, que les esglésies de l’orient cristià no visquin sota la por de la persecució, que la vida sigui respectada, que les autoritats del país i de la ciutat es dediquin al bé de tots ... aquests són els desigs que podríem allargar fins a l’infinit, com el cor que estima a tothom...

Que el l’any 2012 així un any ple de benedicció. Pau a tots.

Epifania, una alegria immensa!!

Adorazione dei Magi
Giotto di Bondone (1267-1337)

El Sant Rector d’Ars predicava això el dia de la Epifania:

«Sortint de la Santa Missa som tant feliços com ho haguessin estat els Mags si s’haguessin pogut emportar amb ells el Nen Jesús» Perquè no n’hi ha prou d’haver-lo trobat una vegada al Senyor, sinó portem sempre dins nostre el present de la nostra vida. L'Eucaristia és la presència sempre nova de Crist en nosaltres. Cada vegada que combreguem és Nadal i l’alegria, com la dels Mags, és immensa.

I també amb alegria, us deixem un vídeo on podreu anar escoltant i llegint una nadala actual en les veus de Lax’n’Busto i Glaucs.

Què tingueu un bon Dia de Reis!!

Nadal no seria res, si no celebréssim el Nadal del Senyor dins del nostre cor.

Homilia del Tercer Diumenge d’Advent.

Ningú pot dir que té la fe per a sempre, ja que la fe la podem perdre o podem deixar de viure-la. I no sabem per quins camins de dificultats ens portarà la vida i si llavors serem fidels a la gràcia de la fe que tenim.

La fe és un do que rebem de Déu i, per mantenir-nos en la fe, cal la pregària de cada dia (com l’obertura de la llibertat a l’Infinit) i cal que practiquem la fe, això és que la visquem. Altrament, el coneixement del Crist mor. El coneixement del Crist creix en la pràctica de la fe, cal situar-nos en l’àmbit de la seva gràcia, perquè Ell mateix actuï en els nostres cors. I, sobretot, cal nodrir-la de Eucaristia. Nadal és acollir per la fe la Presència de Déu en la Persona de Jesús, el Senyor. El Nadal no és res sense el Nadal del Crist en el nostre cor. Rebre el Senyor que ve i acollir-lo en la nostra vida.


L’Apòstol ens diu, en la segona lectura, que estiguem contents (és l’alegria, filla de la fe) i, sobretot, ens diu que visquem en discerniment, valorant sempre el bé i el mal. I acaba dient que ni l’ombra del mal ha d’habitar el en cor del cristià. Fixeu-vos, no tant sols el mal, sinó fins i tot la seva ombra.

I a l’Evangeli hi trobem la humilitat de Joan, el Baptista, que respon a les preguntes insidioses dels fariseus, sobre si Ell era el Messies. Això ens ensenya dues coses: que ningú dins de l’Església es pot atribuir el títol de salvador. Només el Crist salva. I cap de nosaltres és digne de deslligar-li la corretja del seu calçat. Cap. Les persones o els grups que es presenten dins de l’Església com a salvadors i amb aires messiànics sempre acaben dividint l’Església i perdent-se ells mateixos. I la segona cosa que aprenem és acceptar la realitat de cadascú, som el que som, ni més ni menys, i no podem anar per la vida amb disfresses. A més a més quan un llueix massa de la seva disfressa, finalment se li veu la llauna. Som el que som davant de Déu, davant dels altres i davant de nosaltres mateixos. I Déu està en el camí de tots. Per això cal que siguem pacients amb els altres i amb un mateix, tot esperant que Déu actuï en tots i deixar espai a la seva gràcia.

Siguem portadors de l’alegria de la fe, una alegria que brolla del treball ben fet de cada dia, de l’honradesa en què hem de fer totes les coses i de la certesa que Déu ens estima, malgrat els nostres pecats. Siguem, simplement, bones persones. Es el camí per arribar a ser uns bons cristians.

Diumenge XXXII.- Cal comprar el bitllet

Diumenge 32 del Temps Ordinari. Cicle A.

Hem escoltat la paràbola de les deu verges. Es una paràbola famosa de Jesús. Ens ve a dir que hem d’estar sempre preparats per quan vingui Nostre Senyor. La mort és alhora la cosa més incerta i la més certa. Però no cal pensar en la mort, sinó que hem de pensar en la vida. I en la vida cristiana, una existència que és en la nit de la fe, el Senyor ve sempre a nosaltres, en la seva gràcia donada en la pregària i en els esdeveniments.

La paràbola de les deu verges reflecteix la litúrgia de la Nit de Pasqua, quan se sent la veu que diu: L’Espòs és aquí. Ha ressuscitat. Viu per sempre. I nosaltres cal que portem la llàntia encesa de la fe, de l’esperança i de la caritat resplendent de llum. A les mans, al cor. Es així que sortim a l’encontre del Crist que ve a nosaltres, fins al darrer encontre que serà la mort.


Però l’oli amb el qual proveïm de llum aquestes llànties no pot ser altre que la pregària. Es aquesta la que té la virtut de fer que la llàntia sigui sempre encesa, i fa també que no s’extingeixi, quan està a punt d’apagar-se. I fins i tot de tornar-la a encendre.

La pregària és un do de Déu. Forma part de la naturalesa de la vida cristiana, car el cristià és sempre un home de desig, que té el desig de Déu al fons de les seves entranyes, gairebé un enyoradís de la seva Presència, Així ho expressa el Salm d’avui; Vós, Senyor, sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com una terra eixuta, sense una gota d’aigua.

També fa gràcia en aquest Evangeli que, quan les verges imprudents i bledes no tenen oli i en demanen a les altres, aquestes les responen quasi despectivament. El Senyor ens ve a dir que la fe en Déu, l’esperança en Déu i l’amor a Déu és intransferible. Que podem pregar per un altre, però que no podem creure per un altre. Si val l’exemple és com anar a Barcelona en tren i no comprar el bitllet. Això és: cal comprar el bitllet. Però l’exemple no és del tot vàlid, perquè hi ha un altre tema, però no l’explico perquè és massa complicat. Ja ho faré un altre dia, només dir-vos simplement que és el Crist el qui ha comprat el bitllet per tots nosaltres. I si no el tenim ell ens el dóna. Penseu-ho.