dijous, 13 de setembre del 2012

El qui no estima és sord i mut

Apunts per a la predicació. Diumenge XXIII del Temps ordinari. Cicle B.

El Senyor venia de la banda del gran mar, havia contemplat el nostre mar, per la banda de Tir i de Sidó, i passant pel país de les deu ciutats, amb un llarg recorregut en el qual va haver de pujar i baixar les muntanyes del Líban, arriba al país de les Deu Ciutats, era un país quasi pagà. I allí guareix amb signes eloqüents un sord i mut. Ho fa discretament. I pronuncia la paraula Effatà que era la llengua materna, i que traduït vol dir: «Obre’t».

Entre molts ensenyaments d’aquest relat podem entendre aquest: l’home que no estima és sord i mut. L’home que viu tancat en sí mateix, que només li interessa el propi jo, sent, però no escolta, parla però no dialoga i no es comunica.


Rebre el do de la fe, des del baptisme, implica que el cristià és capaç d’escoltar als altres i a Déu, i és capaç de parlar amb Déu i amb els altres, en aquella comunicació intensa i veritable, en què el tu és més important que el jo. Podem sentir-ho molt o poc, o a penes, però podem ser sords a la veu de Déu i a la veu dels altres. Podem saber parlar a desdir o podem ser de natural silenciosos, però podem ser muts quan de la boca del cor i dels llavis no som capaços de dir paraules per l’altre, paraules de bondat i podem ser muts davant de Déu, perquè no ens recordem de pregar.

L’home que no estima és sord i mut. Una Església que no estimés seria sorda i muda. Ja no seria capaç d’escoltar el sofriment del món i les seves paraules, abundants, serien dossiers que no llegiria ningú. Avorrits i insuportables. El Senyor aquest diumenge, en aquella intimitat de la fe, se’ns posa al davant i ens diu; Effattà (obre’t) que vol dir, surt de tu, del petit món, mira al teu voltant, escolta i comunica’t. Lloa el teu Déu i digués paraules vives, i que beneeixin i posin pau. I no escampis cendra, sinó llum i pau.

Aquesta és la nostra pregària: Senyor, obriu les nostres oïdes per escoltar-vos a Vós i als altres i obriu la nostra boca per beneir el vostre nom i comunicar pau.

Escoltar l’altre veritablement es deixar espai en el teu cor perquè ell entri en la nostra vida. Qui no recorda la pregària del pobrissó d’Assís: Senyor, feu que prefereixi escoltar que ser escoltat, estimar que ser estimat. Cal ser molt cristià per a dir-la, com ho fou Sant Francesc.