diumenge, 27 de febrer del 2011

Tot és gratis

Icona del segle XVI amb imatges de l'Apocalipsi


El llibre de l’Apocalipsi és el més difícil d’interpretar de la Bíblia, i que no hem de pretendre interpretar. Tota interpretació està destinada al fracàs. Justament perquè és una visió sobre el final. Un final en el qual encara no hi som. En el darrer capítol hi ha escrit: «qui tingui set que vingui i begui de l’aigua de la vida, gratis». Oh, resulta que al final tot és gratis. Tot és donat. Tot és regalat.

La paraula gratis està present en tot el Nou Testament. Al final de l’Apocalipsi la Jerusalem del cel, davalla del cel. Al final tot és un do de l’amor de Déu, un amor abismal i sense per què. La gracia és donada sense mèrit, sense fonament, sense contrapartida. Quan veiem el món i les limitades existències de totes les persones, és tant gran pensar al final, al final de tot, la gràcia de Déu davallarà, vindrà. I tot serà gratis.

Però en el Regne de Déu no pot entrar res d’impur i finalment tot allò que no és de Déu en nosaltres serà cremat a les portes de la Ciutat Santa. I els redimits entraran alliberats de les seves culpes en la ciutat Santa on regnaran pels segles dels segles. Però en el temps present cal que l’obra de la Redempció de Jesucrist es realitzi entre nosaltres. I és ben cert que ningú pot tenir la certesa de la seva pròpia salvació.

divendres, 25 de febrer del 2011

“És que el Crist està dividit? (1Co 1,13)

És un escàndol que, avui, les esglésies cristianes seguim separades, que no sapiguem fer un reconeixement ple. Avui fa un mes de la celebració de la setmana de pregàries per a la unitat dels cristians i hem pogut llegir molts documents de totes les confessions al voltant d'aquest tema.
Més enllà dels avenços que s’han fet, més enllà de la proximitat que hi ha entre les confessions ortodoxa i catòlica, més enllà de les moltes iniciatives multiconfessionals que arreu d’Europa han tirat pel dret i mantenen un lligam entre protestants i catòlics durant tot l’any...
Malgrat tot, és un escàndol. Perquè gairebé tothom ha sentit d'alguna manera que si es retornés als orígens del cristianisme la cosa seria molt més fàcil de solucionar. I, certament, crec que no els falta raó.
Quants cops no hem sentit a dir que les arrels autèntiques del cristianisme són les de les primeres comunitats, les que “eren constants en la pregària, junt amb les dones, amb Maria i els germans d’Ell” (Ac 1,14).
I aquell gran pas que significà el Concili Vaticà II, on és? 45 anys després, les esglésies cristianes segueixen sense entendre’s, tot i que és cert reconèixer que no hi ha les mateixes barreres que hi havia aleshores.
Si la Paraula definitiva ja ha estat pronunciada per Jesucrist, perquè ens entestem en pronunciar tantes paraules noves, tantes paraules humanes que ens separen, tantes afirmacions que ofenen?
La solució no es tancar-se cadascú en postulats inamovibles tot acusant, culpant o anatematitzant els altres. No és en l’Esperit, que hem estat tots batejats i que per això constituïm un sol cos? (1Co 12, 13)
Aquesta afirmació paulina es refereix als cristians, no només als catòlics. La nostra societat, bona part del món, viu avui dies d’angoixa i de sofriment. I Déu escolta aquest sofriment encara que nosaltres no l’escoltem. Déu escolta també el sofriment d’una església dividida, encara que nosaltres fem veure que no és cert, perquè ens pensem que la nostra és l’única i veritable. Després de 2 mil·lennis, tots plegats hem posat al sarró dels nostres dogmes i de les nostres doctrines coses que no són essencials, però que hem convertit en postulats essencials.
Ens hauríem de fer constantment la pregunta que Pau fa a la comunitat de Corint: És que el Crist està dividit? (1Co 1, 13)
Sí, és cert que ja hi havien divisions l’any 55 d.C., a tan sols 25 anys de la mort de Jesús! Això pot portar a pensar a algunes persones que, ara, a quasi dos mil anys de la mort del Mestre i Senyor és més que normal que hi hagin divisions. Doncs voldria dir que això no funciona així en les coses de la fe. Això funciona així perquè els éssers humans ens entestem en discutir sempre.
Voldria apuntar un darrer motiu de reflexió al voltant de la unitat dels cristians de totes les confessions. Si fins i tot dins cada una d’elles hi ha múltiples divisions! O no ho creieu així? Quants corrents de pensaments teològics hi ha? Quantes formes de veure les mateixes coses? Quants enfrontaments entre germans de la mateixa confessió? I això passa entre ortodoxes, entre catòlics... Potser la unitat ens durà a haver de renunciar a aquelles coses no essencials que deia. Tant de bo la unitat volguda sigui un camí per a renovar la fe cristiana i apropar-nos més al Crist original i a les primeres comunitats cristianes. No creieu que el món necessita del seny cristià?

dimecres, 23 de febrer del 2011

Ens visiten des de Bèlgica



En relació amb el post anterior, us mostrem unes imatges de la visita que ens varen fer representants de tres diòcesis belgues (Namur, Bruxelles i Tourne) per preparar l'arribada de 700 joves a Reus, que tindrà lloc durant els dies 11 a 15 d'agost, tot fent “escala” en el seu viatge a Madrid per la Jornada Mundial de la Joventut.
A la nostra Parròquia hi va haver una reunió amb tots els coordinadors de la ciutat i van concelebrar una Eucaristia. També van visitar la Prioral i al Sr. Prior, així com alguns dels llocs on s’allotjaran.




Us recordem que necessitem persones voluntàries per a la organització i famílies que vulguin acollir joves belgues a casa seva. Hi ha dues persones de la parròquia, en David Brumós i l’Elisabet Canudas que formen part de la comissió organitzadora i a les que us podeu adreçar.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Reus, ciutat acollidora

A partir d’ara, i fins el proper mes d’agost us anirem explicant tot el que fa referència a la Jornada Mundial de la Joventut que aquest any es celebra a Madrid i que presidirà Benet XVI. La nostra parròquia està d’enhorabona per dues coses.
En primer lloc, junt amb la majoria de les parròquies de Reus i tota la comuniat cristiana de la ciutat (escoles, esplais, entitats, serveis, moviments, agrupacions i confraries de Setmana Santa...) preparem la visita que ens faran, de camí cap a Madrid, més de 700 joves de la diòcesi belga de Namur.
Vindran a visitar-nos per explicar-nos la seva experiència de fe. I nosaltres estem, ja des d’ara, contents per rebre aquesta visita, com Elisabet estava contenta de rebre Maria.
Per tot plegat, necessitem persones voluntàries per a la organització i famílies que vulguin acollir joves belgues a casa seva.
En les properes setmanes trobareu triptics per apuntar-vos. A més, hi ha dues persones de la parròquia, en David Brumós i l’Elisabet Canudas que formen part de la comissió organitzadora i a les que us podeu adreçar

dimecres, 16 de febrer del 2011

M’agrada la Missa de 10

De fet, totes les misses m’agraden. És clar. I en cada celebració intento presidir l’Eucaristia amb serenitat i sóc conscient que, quan pujo les escales del presbiteri i estic prop de l’altar del Senyor, exerceixo el ministeri en el punt més alt. Allà on el sacerdot adquireix la representació del Crist que no tant sols presideix la comunitat, i la saluda desitjant-li la pau, i proclama i predica l’Evangeli, sinó, cosa molt més gran, s’immola en Crist dient les paraules de la consagració. Es l’oblació de la pròpia vida unida a l’oblació de Crist a la creu. Sempre m’encomano quan baixo per la rampa a la Mare de Déu perquè no em deixi sol celebrant l’Eucaristia del seu Fill.
Però la Missa de 10 la celebro amb una gran alegria. És la primera del diumenge. És com estrenar-lo. Abans de missa de deu sempre hi ha creients que fan una estona de pregària a la Capella del Sagrament. La llum de l’hora tèrcia (l’hora en què els apòstols van rebre l’Esperit Sant) entra pels vitralls tant preciosos de la parròquia i ho inunda tot. Hi ha pau. Hi ha desig de pregària. Hi ha desig de rebre el Cos de Crist. Resplendeix el misteri del Diumenge, el dia del Senyor. La Pau de Déu davalla sobre nosaltres. Crist en nosaltres per sempre. Crist Eucaristia damunt l’altar, partit i donat. Després omplo del Pa de l’Eucaristia els pixis que la M. Teresa, i d’altres, porten als ancians. D’altres encara es queden a fer l’acció de gràcies i d’altres conversen abans d’anar cap a casa.
Són els cristians de la Parròquia, de Missa de deu, de sempre. Tots sortim contents: ja hem anat a Missa. Un diumenge més. Una Presència més del Senyor amb nosaltres. Gràcies, Senyor, per la Missa de deu que dóna tanta pau.
Tot és do vostre.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Entrevista a... Avelina Briansó

“Totes les experiències de la meva vida
m’han ajudat a viure la fe”

Una persona fidel a Déu i a l’Església malgrat tots els problemes que ha tingut en la seva vida. Molt aficionada a la poesia, gran entusiasta del profeta Isaïes i de les cartes de Sant Pau. Proclama amb extraordinària dignitat i excel·lent entonació la Paraula de Déu.

P. Des de quan pertany a la Parròquia?
R. En un principi pertanyia a la Parròquia de Sant Joan, on vaig ser batejada. Hi vaig treballar molt. Preparava amb molta cura les festes de Nadal i també d’altres.
Ara fa uns cinquanta anys, aproximadament, des de finals de l’any 1957, que estic integrada a la Parròquia de Crist Rei. El temps en que més vinculada vaig estar fou en temps de mossèn Ferran, tenia molta cura de la Missa. Després vaig treballar amb mossèn Torres. Proclamar la Paraula de Déu era allò que millor m’anava. llavors les persone estàvem molt a prop del mossèn i de la parròquia, amb el desig de ferla créixer.
P. L’ ha ajudat a aprofundir en la fe i en la pregària?
R. Jo la fe la tinc des de que vaig néixer; a casa érem persones de fe. Sempre he viscut aquesta vida i, estant a prop de persones molt practicants sempre s’hi guanya.
Totes les experiències de la meva vida, encara que no fossin agradables, m’han ajudat a viure la fe. Jo tothora he encomanat a Déu qualsevol cosa, abans de prendre una decisió.
P. A quines activitats ha estat integrada?
R. Vaig formar part de la Legió de Maria quan encara pertanyia a la Parròquia de Sant Joan; n’era la presidenta. La portaven els Pares Paüls. Ens reuníem una vegada a la setmana i després treballàvem a casa allò que s’havia proposat. D’una manera especial visitàvem persones malaltes i també ens preocupàvem dels problemes que tenien algunes famílies. Cuidàvem de manera extraordinària la part espiritual. Jo sempre m’he encomanat a Déu i li he demanat ajuda. Ell mai no m’ha defraudat. He treballat per viure com una persona cristiana.
P. Des d’un principi, l’any 1996, es va integrar a les “Assemblees Familiars” Com les ha viscudes?
R. Quan van venir els Pares Claretians a Reus a promoure la Nova Evangelització, m’hi vaig apuntar de seguida. Llegir les “lectures” en grup és extraordinari, és Déu que et parla.
Per a mi les Assemblees Familiars són enriquidores, mai he deixat d’assistir-hi. Llegint la Paraula de Déu ens trobem amb Ell, li parlem i l’escoltem. La finalitat d’aquestes és l’encontre amb Déu, això ens ho facilita la lectura.
Al grup al qual pertanyo, som persones que ens estimem molt, ens respectem i ens ajudem sempre. Ha estat un mitjà per aprofundir en la fe i en l’amistat.
P. Com la veu actualment?
R. Jo estimo la Parròquia i desitjaria que forméssim una família disposada a treballar amb alegria i senzillesa pel bé de tots, seguint les indicacions del nostre rector. Els cristians hem de tenir fe i esperança.

divendres, 11 de febrer del 2011

Xerrada del responsable de l’equip del PADES a Reus

El 12 de gener de 2011, a la Pastoral de la Salut vam tenir com a convidat el Dr. Manuel Esteban, responsable a Reus de l’equip PADES (Programa d’Atenció Domiciliària Equip de Suport). Aquesta vegada, enlloc de portar llibres sobre cures pal·liatives, va portar la Bíblia, perquè ens va parlar sobre la missió que tenim els membres de la Pastoral de la Salut: persones creients que acompanyem els altres en la seva malaltia.
Un creient, com acompanya a una persona que ha de morir? La fe és important en aquest acompanyament. Actualment vivim en un món que s’autodefineix com a post  cristià, es mira la fe com una crossa, un recurs per a persones febles. Els forts no necessiten aquest recurs, però davant la malaltia i la mort el fort no és res. S’obliden que sense fe és impossible viure. Aquesta afirmació la va il·lustrar en diversos exemples, entre ells la vida de parella: per viure en parella és imprescindible la fe, l’un ha de confiar en l’altre.
Recolzant-se en la Bíblia i per parlar de la importància de la fe esmentà el capítol 11 de la Carta als Hebreus on es va desgranant el perquè per la fe van obrar un seguit de
personatges. I després, per parlar de com hem d’actuar de cara als altres va citar la 1a. Carta als Tessalonicencs, concretament el capítol 1. Entre altres coses, el Dr. Esteban va dir:
- Quan la gent rep coses de nosaltres, ho entenen.
- El que no hi és no es pot donar ni compartir.
- Fer el bé constantment és esgotador i difícil.
- Nosaltres tenim l’esperança que algun dia ens retrobarem amb les persones que ens estimem.
- La fe ens faculta per prendre decisions difícils.
- La fe l’hem de compartir.
- La fe ens capacita per suportar el patiment.
- La fe guareix les ferides que portem al cor.
En acabar l’exposició del doctor Esteban, mossèn Rafael li va donar les gràcies i va destacar que: nosaltres som col·laboradors en restaurar la vida dels altres i que no podem judicar.
A l’hora del col·loqui la pregunta que li vam fer que puc destacar més va ser: com podem manifestar la nostra fe? No sempre les persones a qui anem a visitar són creients.
La resposta que ens va donar va ser el que ell diu als seus pacients: “Tu potser no creus, però jo pregaré per tu”. He de dir que vam seguir tota la xerrada amb una gran atenció, el silenci que hi havia a la sala ho demostrava.
Finalment, dir-vos que les xerrades que organitzem a la Pastoral de la Salut estan obertes a tothom. Si mai us interessa alguna de les activitats que organitzem, no tingueu recança a venir, esteu convidats.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Càritas parroquial, un aixopluc pels pobres

Iniciaré el portal d’aquest exemplar de la nostra estimada Revista amb un agraïment i un goig. Els dimecres obrim les portes de la nostra Parròquia als necessitats. Si no m’equivoco són unes quaranta sis famílies del nostre terme parroquial les que atenem. Els escoltem, els atenem en la mesura de les possibilitats..., moltes vegades sóc testimoni de llàgrimes. Aquests germans nostres els hauríem de rebre, i així ho volem fer, com si despleguéssim una catifa davant del Crist i Senyor.
No us penseu que no hi hagi feina: preparar-ho tot el dia abans, anar a cercar aliments per repartir al Banc d’aliments, posar dues simpàtiques cadires perquè no aparquin els cotxes, la bona de l’assistent social que ve per a ajudar-nos amb la seva delicadesa i discreció, els voluntaris de la parròquia que treballen per atendre’ls un a un. Anotar-ho tot. Fer-ho  tot amb competència i discreció. Ho fan amb alegria i un gran respecte.
Jo, que fa tants anys que treballo a Càritas sé el que passarà: acabaran estimant-los de veritat. Com si fossin de la família. Ningú, fora de quatre espavilats, que es detecten immediatament, va a Càritas a demanar. Perquè sempre és vergonyant fer-ho. Molts demanen pels seus fills, no tenen feina i els diners no arriben per passar el mes. La crisi econòmica fa estralls, doncs és la terrible crisi d’una economia sense ètica que cau sobre sí mateixa per insostenible. Alguns la pateixen més que d’altres. I els arrossega a la no esperança.
Quan els dimecres els voluntaris de la parròquia, amb la feina ben feta, tanquen les portes, havent-ho deixat tot net i enllestit, estan contents. Els ho noto. Perquè han fet potser la feina més important d’una parròquia, després de celebrar l’Eucaristia, que és fer que la comunitat cristiana sigui un aixopluc pels pobres. Jo els felicito i dono les gràcies a tota la comunitat que amb el seu suport material i espiritual fan que el Servei de Càritas de Crist Rei funcioni, i bé.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Tot repassant la història recent de Càritas a la parròquia

Quan mossèn Rafel Serra va prendre possessió de la nostra Parròquia, als pocs dies em va dir que tenia que portar el tema de Càritas Parroquial ja que les persones que ho portaven, eren un matrimoni gran i li havien dit que ho volien deixar. Com jo ja havia deixat de treballar i tenia temps lliure i ja havia col·laborat amb Càritas Interparroquial al carrer Concepció, li vaig dir que sí. En un principi era únicament el portar els comptes de la Càritas a la Parròquia que era poc temps i ajudar en el que poguessin necessitar les dues persones, la Beatriu i la Rosa que cuidaven de Càritas de Crist Rei a les dependències de Càritas Interparroquial al carrer Concepció.
Poc a poc ens varem anar involucren amb les famílies que cada 15 dies anaven a les dependències del carrer Concepció, bé a buscar aliments, bé a veure l’assistenta social la Sra. Imma que cuida d’atendre als nostres feligresos, fins que en la Assemblea Parroquial de l’any passat, es va proposar per part del mossèn de passar el servei de Càritas a les dependències de la parròquia, proposta que es va aprovar per unanimitat, sorgint ja en la mateixa assemblea bastants voluntaris per ajudar en la feina d’atendre a les persones que ho necessitessin.
D’aquesta manera el dia 24 de novembre de 2010 vàrem començar a donar el servei de Càritas als baixos de la parròquia tots els dimecres, donant aliments i atenent a les persones que ho sol·liciten. Quinzenalment, ve la Sra. Imma que aten personalment a les persones que ella ha citat o bé a les que hem donat hora nosaltres.
Actualment tenim unes 37 famílies que venen cada 15 dies a buscar aliments, d’aquestes en tenim 6 de la Parròquia de l’Assumpció que, al no tenir aquest servei, els el donem nosaltres amb un acord fet amb la Càritas  Interparroquial.
Els aliments que repartim són procedents majoritàriament de la Unió Europea, setmanalment anem al banc d’aliments de Reus i per Nadal fem una recol·lecta de productes de neteja , neteja personal i aliments al col·legis que corresponen a la nostra demarcació. Per cert, aquest any hem recollit una gran quantitat de productes tant de neteja, neteja personal com aliments, i des de aquí en nom propi i de tot el personal de Càritas els volem donar les gràcies. Igualment el dia de la Puríssima  varem fer una col·lecta especial per a Càritas que, afegint els donatius personals, es va ratllar als 5.500 euros.
Voldria per acabar, agrair el recolzament que en tot moment tenim per part de mossèn Rafael, de la Imma i de les persones que cada dimecres i quan les necessitem ens venen a ajudar en la feina que de bon grat fem per aquelles persones que demanen la nostra ajuda.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Prop de 500 litres d’oli recollits aquest any

La campanya de recollida d’oli que la parròquia ha portat a terme per segon any consecutiu ha assolit una xifra molt important, arribant quasi bé a les 500 ampolles, una xifra que significa un rècord i que ens permetrà cobrir les necessitats de Càritas durant un bon temps.

A tothom volem agrair el seu gest, un agraïment fet en nom nostre i de les persones que se’n veuran beneficiades durant tot l’any.

dimecres, 2 de febrer del 2011

La Presentació del Senyor

Passats els dies que mana la Llei de Moisès referent a la  purificació, Maria i Josep porten l’Infant al Temple per presentar-lo al Senyor.
Allà es troben dues generacions: el vell Simeó, portat per l’Esperit, igual que la profetessa Anna, i el Salvador promès, la llum que ha d’il·luminar tots els pobles.
Simeó no mira al passat sinó que viu el present de cara al futur que està en mans de Déu. El més important és el present. Anna  oberta a tothom, propaga joia i pau.
Simeó diu a Maria; “Aquest noi serà el motiu perquè molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”.
Aquesta Festa està dedicada a la gent gran. Deia Sèneca, el filòsof grec: “hi ha poques persones Grans felices, perquè poques persones saben ser Grans”. Per saber ser Gran cal:
- Viure amb alegria i donar-se als altres.
- Ser optimista sense oblidar els problemes, i saber veure la part bona de totes les coses.
- Pensar que el moment més important és el present, el passat ja no existeix, i el futur està en mans de Déu.
- Recordar amb acció de gràcies el passat, viure amb passió i perseverança el present; esperar amb confiança el futur (Joan Pau II).

Nosaltres també aplegats en l’Esperit Sant celebrarem aquesta Festa amb joia entorn de la taula de la Eucaristia. Abans de començar la  Celebració, i després d’uns ritus de preparació i benedicció de les candeles, les encendrem i junts en comunitat entrarem en processó a l’Església cantant i elevant la nostra ànima vers al Senyor.
Després d’unes pregàries les apagarem, però mai apagarem la llum que Crist va encendre en els nostres cors el dia que vam rebre el Baptisme. Aquesta llàntia encesa que no s’apagui mai.