Via Crucis en temps de pandèmia.- Setmana Santa de 2021

Disposem-nos amb el cor adolorit per la pandèmia, però esperançat, a meditar el camí de la Creu, segons la pregària del via crucis. Fem una reflexió viva de la passió de l'home i la dona d'avui, contrastant-la amb la de Jesús, per aprendre que no hi ha nit definitiva ni interrogant a què Jesús no doni una resposta.

El via crucis és una invitació a integrar-nos de ple en aquest espai on Jesús dona la seva vida, per amor i per estimar, per la seva fidelitat a Déu i per la salvació dels homes. El via crucis són catorze meditacions que ens empenyen al silenci i a la conversió personal, a l'esperança, a la fortalesa i a la contemplació. És sentir-nos solidaris amb Crist i amb els crucificats d'avui per la solitud, la indiferència, l'atur, la malaltia i tantes altres creus, que en el silenci Déu sosté. Volem acompanyar-lo, volem acompanyar a tantes persones tocades per aquesta situació d'emergència sanitària i fer aquest recorregut amb Jesús.

(Aquestes meditacions estan fetes pels membres de la Delegació Diocesana de Litúrgia: dotze veus diferents, provinents dels nostres deu arxiprestats, s’ajunten a una sola veu, la de la nostra Església de Tarragona, que prega al Senyor acompanyant-lo en el seu camí cap al Calvari).

I estació: Jesús és condemnat a mort

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Després d'uns judicis, religiós i civil, que van ser injustos, Jesús va ser condemnat a morir crucificat. Era una pena que l'autoritat romana reservava a malfactors i la pitjor mort que podia rebre un jueu. Tot i així, Jesús, que tenia la certesa d'haver actuat segons la voluntat del Pare, no ofereix cap tipus de resistència i accepta la sentència, malgrat saber què li esperava. Avui tots estem sotmesos al flagell d'una pandèmia i a una vida que ha quedat afectada de manera molt greu. En molts casos també injustament, perquè tot això no s'esperava. Quanta gent ha rebut la condemna d'haver de patir aquest virus maliciós o de rebre la notícia d'una malaltia greu que ha aparegut de manera

inesperada. També molts han hagut d'afrontar la manera de com sobreviure amb una economia molt precària o han rebut maltractaments per motiu d'una convivència forçada i prolongada en el temps.

Senyor, feu que aprenguem a acceptar els esdeveniments injustos que afecten la nostra vida i que els afrontem amb la mateixa actitud i valentia amb les quals ho féreu vós.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

II estació: Jesús porta la Creu

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Jesús carrega la seva creu amb dolor, però, a la vegada, ho fa amb amor. L’amor que representa aquesta creu per a tota la humanitat està per sobre del dolor físic que Ell experimenta. Nosaltres, com el Crist que carrega la creu fins al Calvari, hem de carregar les nostres creus personals i diàries amb amor. La pandèmia ens n’ha fet carregar moltes. Són molts els sacrificis i els esforços que hem hagut de fer. Com Jesús, els hem d’afrontar amb amor. Aquella abraçada que ara no podem fer físicament, s’ha convertit aquests dies en gestos d’amor vers els nostres familiars, amics, membres de les nostres comunitats, veïns i veïnes. Una creu amorosa que ens guarda a nosaltres i als altres. Visquem aquesta creu que carreguem entre tots des de l’amor i la fe en aquell que se’ns entrega clavat en creu per a salvar--nos.

Senyor, en aquest temps de pandèmia us preguem que ens envieu la força per carregar aquesta creu amb el mateix amor que vós la vàreu carregar.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

III estació: Jesús cau per primera vegada

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Vivim en una societat orgullosa, individualista, on l'amor no hi té cabuda. Hem apartat a Déu de la nostra vida i l'hem substituït pels diners, convencent--nos a nosaltres mateixos que aquests ens donaran la felicitat que busquem fins al punt de fer--nos sentir que som déus. Però apareix la COVID--19 i tot allò que

crèiem que teníem controlat es descontrola, i es fan visibles les nostres debilitats, i ens mostren que necessitem que el Senyor ens aixequi, que ens porti esperança enmig de la foscor. El Fill de Déu, quan va caure sota el pes de la creu, es va mostrar humil perquè volia alliberar--nos del nostre orgull, com diu sant Pau a la carta dels Filipencs: «Ell, que era condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. S'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu».

Senyor, ajudeu--nos a combatre l’orgull, feu que siguem més humils. Feu--nos veure que només vós ens podeu donar l'amor, la força, el consol i l'esperança que necessitem en el nostre dia a dia i en aquest temps difícil que estem vivint.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

IV estació: Jesús troba la seva mare

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Com tots molt bé sabem, aquest any la pandèmia ens ha obligat a fer coses impensables: des d’haver de portar una mascareta, fins a passar--nos quatre mesos tancats a casa, un confinament que ens ha servit per aprendre a valorar la gent més important que tenim a la nostra vida: els nostres familiars més propers i, entre ells, la mare, una mare que molts tenim a casa, sempre donant--se, sempre estimant, sempre cuidant--nos i preocupant--se de nosaltres... una mare que molts ja teniu a la Casa del Pare pregant per vosaltres en la comunió dels sants. Aprenguem de tot allò que ha passat al llarg d’aquest any i estimem més totes les persones, familiars i amics, que tenim al nostre voltant, ajudant--nos i pregant per nosaltres.

Demanem a Déu que, així com hi ha persones que preguen per les nostres necessitats, nosaltres també les estimem pregant per totes elles.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

V estació: El Cirineu ajuda a Jesús a portar la Creu

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

El Cirineu es troba cara a cara amb el dolor. Li fan carregar els dolors d'una altra persona, una persona que potser no sabia ni qui era ni què havia fet. En aquell moment, no sabia que ajudava al Salvador del món. Ell era conscient que ajudava a un home a arribar a la seva crucifixió, però sense saber--ho també el duia a la resurrecció. El mateix podem fer nosaltres amb els nostres germans, acompanyant--los en els seus patiments i dolors, en les seves angoixes i preocupacions, però sobretot, sense que ens hi obligui ningú. Que surti de nosaltres mateixos portar la seva càrrega com si portéssim la mateixa Creu del Senyor fins a la resurrecció.

Jesús nostre, susciteu en el nostre cor aquest esperit de servei vers als altres, conscients que no ho fem per nosaltres mateixos, tenint sempre present les vostres paraules: «Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu».

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

VI estació: La Veronica eixuga el rostre de Jesús

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Diu el profeta Isaïes: «Tothom s’esglaià de veure’l, ja que, de tant desfigurat, ni tan sols semblava un home». La imatge dels professionals sanitaris amb les marques dels equips de protecció en el seus rostres ens ha commogut. El treball immens dels equips sanitaris que, tot i el perill d’infecció personal, s’han entregat a la seva tasca, així com el patiment i algunes llàgrimes, han configurat el seu rostre durant aquest darrer any. Han vist grans dolors, físics i anímics, tant en els pacients com en els seus familiars, com en ells mateixos. Han perdut companys de feina, amics, familiars; i han estat al costat dels pacients i les seves famílies en el moment de la mort. Hi ha sofriments que només Déu pot consolar.

Senyor, camí del Calvari vau trobar el consol de la Verònica; consoleu i assistiu els professionals sanitaris, que tantes hores han dedicat a l’atenció de les persones més febles.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

VII estació: Jesús cau per segona vegada

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món. Moltes vegades ens veiem a terra quan, creient que ho tenim tot sota control (els estudis, el treball, les amistats…), de sobte ens trobem amb dificultats per causes que no hem buscat i que ens aclaparen d´un dia per l´altre: la pèrdua d´un ésser estimat a causa de la pandèmia, la manca de recursos per poder viure amb normalitat, els trencaments familiars…. quantes creus portades sense fer soroll aniran transitant pel nostre món, Crists vivents actualitzats fent el seu camí, creus feixugues que ens fan caure espiritualment tantes vegades. Senyor, concediu-nos la mirada de la fe que ens ajudi a associar la nostra creu amb la vostra. Volem posar-nos a les vostres mans i fer camí amb vós amb la plena seguretat que ens acompanyeu.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

VIII estació: Jesús consola les dones de Jerusalem

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Jesús, en el seu camí cap al Calvari, rep llàgrimes de les dones de Jerusalem, signe de la compassió que devem als qui pateixen, als descartats i als maltractats. Les paraules que Jesús els adreça: «no ploreu per mi, ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills», ens fan pensar amb la poca empatia que moltes vegades tenim amb les persones que tenim al costat. Durant aquest temps de pandèmia que ens ha tocat viure, molt sovint ens centrem en el nostre propi dolor i patiment, sense fixar--nos en la persona de la porta del costat que potser pateix més que nosaltres.

Senyor Jesús, en assumir la nostra naturalesa, vàreu viure una profunda empatia amb el dolor humà. Ja que us apropàveu als qui més patien, feu que els vostres servents sapiguem portar consol i proximitat als qui més pateixen en aquesta pandèmia.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

IX estació: Jesús cau per tercera vegada

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Cauré és molt humà. Caure ens ajuda a ser humils, a ser conscients que som fràgils, i a descobrir que sols no ens podem salvar. Jesús, trontollant i caient novament sota el pes de la creu, ens pot recordar com, amb aquesta pandèmia, també l’economia trontolla i, amb ella, moltes persones que veuen perillar la seva subsistència i el seu treball. Jesús cau amb tots ells, acompanyant--los en el seu patiment, i allà on hi ha Jesús caigut, hi hem de ser nosaltres amb el nostre compromís i la nostra misericòrdia, donant--nos les mans per fer de la humanitat una família de germans i germanes que s’ajuda amb l’amor que Déu vessa als nostres cors.

Senyor, vós que ens doneu esperança en les nostres caigudes, ajudeu--nos en aquests moments de pandèmia a ser solidaris amb els qui més pateixen les seves conseqüències.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

X estació: Jesús és despullat dels seus vestits

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Jesús es queda sol. No té ni roba. Ell i la creu. Els amics, la família, fins i tot Déu, semblen tan absents… El seu cos nu es mostra indefens i sense dignitat al costat dels més indefensos i indignes, pobre al costat dels pobres, avergonyit al costat dels qui passen vergonya, amb por al costat dels qui passen por, malalt al costat dels malalts. Nu, com la nuesa del vell Adam, que carrega el pes de la culpa i es veu fràgil, desarmat. Nu i abandonat, a punt de deixar--se anar en mans del Pare. I és d’aquesta mateixa nuesa foradada, xopa de sang, que en naixerà el nou Adam, l’home nou. És aquest Crist nu qui reconciliarà el vell home amb Déu, qui vencerà la mort, qui serà font de vida nova i eterna.

Senyor, ens creiem que som forts i valents; però amb la pandèmia hem experimentat la nostra nuesa i fragilitat, la nostra poca cosa. Despulleu--nos de l’home vell darrere del qual encara ens amaguem i vestiu--nos de la vostra llum,

de manera que siguem més transparents, més senzills, més autèntics, més capaços de vós.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

XI estació: Jesús és clavat a la Creu

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

No hi ha una punta de bellesa dalt del Calvari. El cos de Jesús i dels altres condemnats es retorça a la Creu, i la sang cau fins a terra.

Tal com Jesús va tocar el leprós i el va purificar... tal com va donar la mà a la pecadora per fer--la alçar... ara toca la Creu i la rega amb la seva sang. Aquesta creu és imatge de la nostra humanitat traspassada pel dolor del nostre món, injust i sofrent, que és regenerat per la sang de Crist vessada a favor nostre.

Senyor, en aquest temps de pandèmia, us preguem que així com vau regar la Creu amb la vostra sang, també ens feu el do de la salut i de la vostra salvació.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

XII estació: Jesús mor en la Creu

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món. Silenci i estremiment: Crist ha mort per nosaltres amb una abraçada que ho conté tot i ho eleva tot a Déu. El seu rostre cau sobre el seu pit, exànime. Tota la Trinitat de Déu present: el Pare ha donat el Fill en l’amor de l’Esperit Sant. Déu no pot haver pogut estimar més el món i la humanitat. El Senyor mor expirant l’Esperit Sant. Des d’aleshores la mort ja no té domini sobre el món (Rm 16,19). La gràcia ha estat donada per sempre. Abandonem--nos a l’amor de Déu manifestat en la creu del Fill, deixem transformar el nostre cor i corresponguem a aquest Amor tant gran amb una existència renovada. Oh mort que ens dones vida! Oh glòria de la Creu! Us demanem, Déu Pare, que els dons de la redempció de Crist arribin a tot el món. V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

XIII estació: Jesús és davallat de la Creu

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm.

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món.

Maria acull amb dolor, amor i tendresa el cos del Fill davallat de la creu. La imatge de la Dolorosa ens recorda tantes persones que aquests dies ploren i pateixen per la malaltia i la mort de tants germanes i germanes víctimes de la pandèmia. Però el dolor de Maria és ple d’esperança i de pau, perquè en el cos de Jesús, mirat amb els seus ulls plorosos però plens de fe, hi contempla el gra de blat que ha de morir per donar fruit, per portar la salvació amb el seu lliurement per amor. Tant de bo que, amb aquesta pandèmia, vagi morint el nostre egoisme, el nostre individualisme, la nostra prepotència, perquè pugui néixer una nova humanitat més atenta i centrada en l’amor a Déu i al proïsme.

Maria, que en aquest llarg Dissabte Sant que estem vivint, el vostre dolor, viscut amb esperança, sigui un testimoni de llum enmig de la foscor, tot esperant una nova albada.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

XIV estació: Jesús és posat al sepulcre

V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm

R/. Perquè per la vostra santa Creu heu redimit el món. El relat de l’evangelista Marc és impressionant per la seva sobrietat (Mc 16,1ss). Com si tanqués el cas definitivament i donés final a la biografia tràgica d’un heroi. Era al vespre. La nit venia. Amb les tres estrelles que s’albiraven començava el sàbat. Tot ha acabat. Josep d’Arimatea representa el darrer tribut d’Israel. És la sepultura del pobre, gratis et amore. Però el sàbat passarà i vindrà el primer dia de la setmana. Les tenebres cedeixen a una alba nova. S’aixeca el sol de justícia (Mal 4,2), l’estel fulgurant del matí (Ap 22,16). Les dones surten de casa quan era molt matí, però quan arriben al sepulcre el sol ja havia sortit, el sol que és el Crist. Ell és el vivent. No seríem aquí, resant, si Ell no fos el vivent. Com tampoc seria possible l‘esperança si el via crucis acabés aquí. Ha ressuscitat, viu en nosaltres en el seu Esperit Sant, ens convoca com Església i som els seus testimonis.

Us demanem, Senyor, que l’alegria de la nova Pasqua alegri tot el món i l’ompli d’esperança.

V/. Tingueu pietat de nosaltres Senyor, R/. tingueu pietat de nosaltres.

V/. Oh santa Mare, en mon cor fixeu R/. les llagues de Jesús clavat en Creu.

Pare nostre per les intencions del papa Francesc.

Preguem:

Oh Déu, qui amb la preciosa Sang del vostre Fill Unigènit heu volgut santificar l’estendard de la Creu vivificadora, concediu--nos que els qui s’honoren amb la gloriosa santa Creu, gaudeixin també de la vostra protecció. Per Crist, Senyor nostre. Amén.

(Les meditacions han estat preparades per: I - Joan Bonet Olivé, de Valls; II - Carles Bardou Ciurana, de Les Borges del Camp; III - Maria Cerdà Martí, de L’Albi; IV - Lucas Garrido Vaqué, de Falset; V - Ramon Pérez Sánchez, de Reus; VI - Ferran Beltran Torrellas, de Montblanc; VII - Meritxell Nin Mercader, del Vendrell; VIII - Àngel Rubio Cuza, de Salou; IX i XIII - Xavier Roig Rovira, Delegat Diocesà de Litúrgia; X - Jordi Guàrdia Romeu, de Tarragona; XI - Jordi Rovira Busquets, de Torredembarra; XII i XIV - Rafael Serra Abellà, assessor doctrinal de la Delegació).

Testimonis del sofriment i del dol

 Aquests dies vull donar testimoni  del dolor de moltes famílies en la mort de persones estimades. La mort provocada pel temible i maleït Covid 19. El dolor encara és més gran quan, majoritàriament, la família no ha pogut acompanyar en la malaltia i en la mort a les persones estimades, confinades a causa del virus, a les residències o a l’hospital. He presidit nombroses exèquies aquests dies a l’aula del tanatori municipal i n’he estat testimoni de llur dolor.

Se’t trenca el cor quan proclames la Paraula de Déu i aprens a dir paraules de consol i d’esperança als familiars que en fan viva i dolorosa experiència. Abans de començar sempre demano a Jesús que m’ajudi i penso:  Què diries, Senyor meu, en aquestes circumstàncies? I el Senyor sempre ajuda. Una filla, que enterrava la mare, em va explicar que revestida amb els epis va saludar de lluny a la seva mare amb la mà. Ja no la va veure mai més.  Molts dels qui he enterrat són gent humil que tenien com a única riquesa les seves mans per treballar. Els fills i els néts saben aquestes biografies irrellevants des de la història del món, però tant rellevants en la història real, de cada dia. El comú denominador d’aquestes vides és l’amor i el treball. Les llàgrimes dels familiars són molt de dins. Amb el temps he après a diferenciar les llàgrimes i el dolor.

Davant d’aquest sofriment només té autoritat per prendre la paraula el Senyor Jesús: “Confieu en Déu, confieu en mi, a la casa del meu Pare hi ha llocs per a tots”. Aquest és l’Evangeli que acostumo a proclamar.

Beneïda sigui la memòria dels fills de Déu que aquests dies moren en la solitud, que resplendeixen com estrelles en el firmament del cel. Els seus noms estan inscrits a les palmes de les mans de Déu. La mort és una criatura de Déu i el segell de la seva glòria. Una glòria que només li pertany a ell, ja que cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té reservat per aquells que l’estimen (1Co 2,9). Que la seva memòria sigui una benedicció pels fills i néts. Que reposin en la Pau de Déu.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 8è (últim)

 

8.- SUPERAR ELS REPTES GLOBALS

(Catequesi durant l’Audiència general en el 50è Dia de la Terra, el 22 d’abril de 2020)

Estem fets de matèria i els fruits de la terra sostenen la nostra vida, però en nosaltres també hi ha l’alè vital que ve de Déu. Vivim en una casa comú, com una única família humana en la biodiversitat amb les altres criatures de Déu.

Com a imatge de Déu, estem cridats a estimar totes les criatures i a tenir-ne cura, però hem incomplert la nostra responsabilitat de cuidar i administrar la Terra, l’hem contaminat i assolat. També hem fallat custodiant els nostres germans. Hem pecat contra la terra, contra el nostre proïsme i contra el Creador, el Pare bo, que vol que visquem junts en comunió i prosperitat.

Déu perdona sempre, els homes perdonen a vegades, però la terra no perdona, i si l’hem fet malbé el resultat serà molt lleig. No tenim futur si destruïm l’ambient que ens sosté.

Necessitem una nova forma de mirar la nostra casa comú, no com a un simple dipòsit de recursos per a explotar. Per als creients, el món expressa la potència creadora de Déu. El Papa diu que quan veu les tragèdies naturals, resposta de la terra al nostre maltractament, pensa que fem malbé  l’obra del Senyor.

Hem de recordar que la terra no és tan sols casa nostra sinó també la casa de Déu, estem en una terra sagrada. Hem de despertar el sentit estètic i contemplatiu que Déu va posar en nosaltres. Els pobles originaris ens ensenyen que no podem custodiar la terra si no l’estimem i respectem vivint en harmonia amb ella.

Necessitem una conversió ecològica que s’expressi en accions concretes. Com a família única necessitem un pla compartit per vèncer les amenaces a la nostra casa comú.

Francesc diu que aprecia sincerament les iniciatives i moviments locals i internacionals que volen despertar les consciències de la gent. Anima tothom que tingui autoritat a treballar en trobades i conferències en diferents àmbits, convergint amb persones de totes les condicions socials, donant vida també a un moviment social que neixi “desde abajo”.

No hem de pensar que aquests esforços no canviaran el món doncs aquestes accions sempre escampen un bé a la societat i segur que produeixen fruits més enllà del que es pugui constatar.

En aquest temps pasqual de renovació ens hem de comprometre a estimar i apreciar el do de la terra i a cuidar a tots els membres de la família humana. Com a germans, preguem junts al nostre Pare celestial “Quan envies el teu Esperit reneix la creació i renoves la faç de la terra” (Salm 104,30).

Francesc acaba saludant i demanant que l’Esperit ens concedeixi trobar el sentit del sant respecte per la terra i estar més atents a les necessitats de tots els germans.

Nadal 2020, Nadal de la Intimitat. (Aquest és el post número 1000 del nostre blog)

 Aquest és el post que fa mil en el blog de la parròquia. Mil posts són molts! Més o menys ben fets, són molts. Tots fets amb amor i amb molta pregària. Pensament, imatge i música han passat pels nostres ulls durant tots els anys que el Blog de la Parròquia porta en actiu. Agraeixo a la M. Assumpta Casadejús la seva fidelitat i la seva col·laboració en el Blog, ella que és una bloguera de mena. Gràcies a tots a els lectors actuals i als qui sabem que eren lectors i ara ja són en el Senyor. El dia més gran i preciós per commemorar els mils posts del blog de la nostra parròquia, el més bonic de tots els de la xarxa perquè simplement és el nostre. Donem també gràcies a Déu per això.

Nadal de l’any 2020. Un Nadal diferent de tots els que hem viscut en la present generació. És el Nadal de la intimitat. Avui quedem com arraulits al voltant del pessebre del Senyor Jesús. En la memòria del cor s’hi ha inserit la vivència de la pandèmia amb tot el que implica de la gran solitud i dels grans silencis del confinament, esporuguits, atuïts, amb inquietud pel que ha passat, passa i pot passar.  També amb la gran esperança de la vacunació universal i el goig de poder-nos abraçar. També portem el dol de les persones estimades que ens han deixat. La pregària, humil i confiada se’ns ha posat al cor, també la preocupació pels altres,

És el Nadal de la intimitat amb el Senyor, arrupits al voltant del pessebre i rebent del Senyor Jesús que ens ha nascut escalfor, llum, tendresa i confiança. A la bombolla de l’Infant Jesús, de Josep i de Maria, testimonis de la seva primera rialla i del seu primer plor. Feu-nos llum pel camí, Senyor i allibereu-nos de tota tristesa. Oh Jesús! Que bé que hagis nascut! Quina pau que hi ha al voltant del teu bressol!

És el Nadal de la intimitat amb la pròpia família, reduïda al més íntim. El pare i la mare, l’espòs i l’esposa, els fills del seu amor, asseguts a la taula. No hi ha pau més gran quan els fills estan tranquils de veure que els seus pares s’estimen. No hi ha res més bell que l’amor dels esposos. La felicitat de viure no està fora de casa, està només en el seu amor. A Israel és costum que el dia de Nadal beneeixi la taula la mare i ella, només ella, digui en veu alta les coses bones de cadascun dels fills, que han estat viscuts durant l’any. Una intimitat que ens permetrà d’experimentar el molt que ens estimem. El misteri de la vida només s’explica des de l’amor. Ah se m’oblidava: Feu servir tota mena dels “artefactes” electrònics actuals per estar al costat dels avis, ordinadors, mòbils, tauletes... amb trucades de veu, imatge, videoconferències, el que sigui: Què se sentin estimats!

És el Nadal de la intimitat amb propi cor. El cor és on conflueix el sentiment i la intel·ligència, el lloc on ens trobem com a persones úniques i irrepetibles. Prendre consciència d’un mateix. Prendre consciència dels sofriments i de les alegries que hem viscut. També dels desigs i de les esperances. La intimitat del Nadal d’aquest any ens fa entrar en el interior més íntim i adonar-nos de fins a quin punt som preciosos als ulls de Déu.  Qui som per ell? Fills estimats, una mica entremaliats, però mai deixem de ser fills. Si mirem l’ Infant de Nadal ens diu: Es per tu que he viscut! Es per tu que he nascut!.

Repeteixo el que vaig dir a l’anterior post: Trobarem a faltar petons i abraçades, però a ningú mancarà l’abraçada de Jesús que ha nascut per tots. I Ell, només Ell, crea en nosaltres el desig de ser homes i dones de bona voluntat.

Quin és el desig?. Que passin aquests mals ben aviat, que aprenguem la fraternitat, predicada pel Papa Francesc. Que tornin aviat els dies de festa i de goig. Que a ningú no manqui el treball que dignifica, que la natura sigui estimada, que els pobres i les nacions pobres no siguin descartats, que els ancians se sentin estimats, que els infants tornin a jugar amb llibertat, que els presos injustament empresonats siguin amnistiats, que la humanitat, en definitiva aprengui les lliçons de la pandèmia universal. També desitgem que els immigrants siguin acollits i que mai ningú més mori a les nits, que les guerres cessin i que la vida, do més gran de Déu, sigui respectada. De tots aquests desigs en fem pregària i compromís.

NO oblidem aquests dies els qui estan sols, els ancians de les residències, els qui treballen als hospitals i la seva memòria sigui pregària per a ells. Quan preguem pels altres l’amor de Déu els arriba llavors mateix que preguem. Us ho dic com una certesa.

Un joiós Nadal a tots, ben de casa, ben íntim. Felicitem al Papa Francesc, estimat de Déu. Ens felicitem els una als altres, sense abraçar-nos, però posant el cor dins dels altres i desitjar-nos el millor. Que la Mare de Déu ens guardi sota la seva protecció com tantes vegades cantem i cantarem a la parròquia. Us beneeixo a tots. Sant Nadal.

Us deixem amb el cant Adeste Fidels de Fran Alessandro,  que reflecteix tot l’amor i l’alegria de sant Francesc quan venia Nadal.

No ens faltarà l'abraçada d'aquell que ens estima a tots

 

Celebrem el Nadal del nostre baptisme, no ho escric jo, sinó que ho manllevo de la carta dominical del nostre arquebisbe Joan. També ha dit el Nadal d’enguany potser serà el Nadal més autèntic que haguem viscut. Un Nadal diferent en què trobarem a faltar les abraçades però que no faltarà l’abraçada d’Aquell que ens estima a tots, Crist, Déu nostre. El Nadal és com silenciat, ens porta a la intimitat del cor, en definitiva, a allò essencial. La humanitat ha patit una pandèmia i nosaltres, que en formem part, també l’hem patit i la patim encara. En aquest Nadal sentirem més que mai la presència del Senyor i alhora ens sentirem molt a prop de Jesús. Ell és en nosaltres i per sempre. Dins de la bombolla de Jesús, de Maria i de Josep, hi som tots. Allí hi ha el cor. Em ve al pensament el verset del gran Pròleg de l'Evangeli de sant Joan:

Existia la llum veritable, la que en venir al món, il·lumina tots els homes.

Es ben cert! Ell ens il·lumina i ens fa radiants per la caritat. El Senyor il·lumina la nit que vivim i dóna consol i esperança. Contemplant el naixement de Jesús contemplem el nostre baptisme, com el naixement a la vida de fills de Déu. El Senyor s’ha fet home perquè nosaltres esdevinguéssim fills i filles de Déu. Oh admirable intercanvi! Per això el nostre arquebisbe pot dir: El Nadal del nostre baptisme!.

Celebrem el Nadal a la bombolla de la nostra família, ens adonarem del molt que ens estimem, del molt que som preciosos els uns pels altres. Celebrem el Nadal en solidaritat i compassió pel sofriment del món. No tinguem por de mirar l’Infant de Nadal. Ell ens diu: “Sóc aquí per tu, perquè t’estimo”. Una mirada d’infant que posada sobre nosaltres ens desarma. La mirada del Déu Amor posada sobre nosaltres no pot ser sinó la mirada d’un infant.

Escoltem la antiga antífona: Pueri concinite (Infants canteu) amb la bella dels Escoltes de Lille (Bèlgica). No són professionals, però ho fan magnífic. Canten amb joia. 

Advent 2020: Més que mai, ple d'esperança

Advent de l’any 2020. Un Advent i un proper Nadal marcat per la pandèmia. Venim d’un llarg hivern, d’un confinament temible, de noves inquietants. Una pandèmia que ha sembrat la mort i moltes llàgrimes. Una pandèmia que ho ha trasbalsat tot. Hem quedat com atuïts. 

En aquest existencial vital hem començat l’Advent amb tot el contingut d’espiritualitat que comporta. Un Advent que ha començat amb una primera paraula del Senyor: Vetlleu, això és: No us esteu de braços plegats. Que la vostra fe sigui radiant, l’esperança comunicativa i la caritat incansable. 

Nadal ens torna als orígens de la fe. Ens posa a la cara a un Infant que ens mira. Et posa davant de Déu. Jesús neix en aquest món, ara ja no en la superficialitat, sinó en el sofriment. Allí Jesús ve a trobar-nos, cara a cara. Com pregunta sant Anselm: Es que algú pot salvar el món sense Crist? Acollim el Crist i el desig que tenim de Crist. Fem-lo gran. Cerquem el silenci i preguem. 

Crist ve sempre a salvar el món, també aquest món, que viu la pandèmia, el sofriment dels innocents. Ve a salvar-lo només amb la seva creu, és a dir, amb l’amor. Només l’amor salvarà el món, per això, només l’Amor és digne de fe. Oh, Advent; oh, Advent del cor. Veniu, veniu Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítols 6è i 7è

 6.- L’EGOISME: UN VIRUS ENCARA PITJOR

 (Extracte de l’Homilía, II Domingo de Pascua (o de la Divina misericordia), església del Santo Espirito a Sassia, 19 d’abril de 2020)

Estem passant una dura prova, amb pors i dubtes, ens sentim febles. Necessitem el Senyor perquè amb Ell som com un cristall fràgil i preciós al mateix temps i, com el cristall, a través nostre, brilla la llum de Déu en el món.

Quan Jesús es va aparèixer als seus deixebles, Tomàs no hi era. Jesús el va esperar. La misericòrdia no abandona a qui es queda enrere. Amb aquesta pandèmia correm el perill d’oblidar a qui es queda enrere. El virus de l’egoisme indiferent, que es transmet quan pensem que “la vida millora si em va millor a mi”.

La pandèmia ens recorda que no hi ha diferències, que tots som igual de fràgils i valuosos. S’han d’eliminar les desigualtats, reparar les injustícies, que destrossen la salut de tota la humanitat. Aprenguem de la primera comunitat cristiana, tal com ens ho descriu el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2, 44-45 “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú”). Així doncs, no és ideologia, és cristianisme.

Actualment, una petita part de la humanitat ha avançat i la majoria s’ha quedat enrere. Cadascú podria pensar que no es cosa seva ocupar-se dels necessitats, però no hem de pensar només en els nostres interessos. Aprofitem aquesta prova per a preparar el futur de tots, sense oblidar ningú.

Que nosaltres, com l’apòstol Tomàs, acollim la misericòrdia, la salvació del món, siguem compassius amb els més dèbils. Només així construirem un món nou.

7.- AL MÓN DELS DIARIS DE CARRER

(Carta, 21 d’abril de 2020)

Amb les dures proves que estem vivint, són les persones més fràgils les que corren el risc de pagar el preu més car.

Aquesta és una carta en la que el Papa saluda a un dels col·lectius més fràgils, el món dels diaris de carrer (més d’un centenar en tot el món), els venedors dels quals (més de vint mil cinc-cents) són persones greument marginades que, gràcies a la venda d’aquests extraordinaris diaris, poden obtenir uns ingressos.

La pandèmia ha provocat que, durant moltes setmanes no s’hagin pogut vendre. El Papa confia que aviat la xarxa de diaris torni amb força i dóna les gràcies a tots els que participen en el projecte (periodistes, voluntaris, etc.).

Fixar-nos en casos com aquests ens pot ajudar a ser conscients del què realment està passant i de la nostra veritable condició.

Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 

 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 

Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.

Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 5è.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", avui el capítol cinquè.

5.- UN PLAN PER A RESSUSCITAR

(Text complert originàriament publicat a “Vida Nueva”, 17 d’abril de 2020) [1]

“Alegreu-vos” va ser la primera paraula que Jesús ressuscitat va dir a les dones que havien trobat la sepultura buida. Tal com estan les coses, convidar a l’alegria podria semblar una broma de mal gust o una provocació, ja que vivim envoltats en una atmosfera de dolor i incertesa. Les dones de l’Evangeli també es sentien així pel camí, mentre es preguntaven qui les ajudaria a moure la pesada pedra del sepulcre.

Nosaltres ens preguntem com ho farem per tirar endavant amb aquesta situació que ens sobrepassa: el dolor, la mort, l’angoixa de les persones vulnerables, les famílies que no saben com aconseguir un plat de menjar, l’esgotament del personal sanitari, etc.

Però, tot i els dubtes i la por, les dones de l’Evangeli es posen en marxa cap a la tomba, amb els perfums per a ungir el Mestre. Alguns apòstols havien fugit per la por. Elles no.

Nosaltres també hem vist gent valenta acceptar el confinament, no sortir de casa per frenar la difusió del virus. Hem vist la unció vessada per metges, infermers, cuidadors, transportistes, personal de neteja, de supermercats, forces de seguretat, voluntaris, avis, educadors i tants d’altres que han aportat consol, calma i ànima a la situació.

En mig de les seves preocupacions arriba l’anunci desbordant “No és aquí, ha ressuscitat”. No estaven soles, Ell era viu. La pedra havia estat correguda i el perfum vessat tenia més capacitat d’expansió que allò que les amenaçava. Aquesta és la font de la nostra alegria i esperança.

Cada vegada que participem de la Passió del Senyor, que acompanyem la passió dels nostres germans, escoltarem la novetat de la Resurrecció. El Senyor ens va al davant, removent les pedres que ens paralitzen.

Llavors, les dones van anar a buscar als deixebles, que estaven amagats, per dir-los que “La vida arrancada, destruïda i aniquilada a la creu, ha despertat i torna a bategar de nou”.[2]

Tota la vida de servei i amor lliurada en aquest temps tornarà a bategar. Obrint una petita escletxa, la Unció que el Senyor ens vol regalar s’escamparà amb una força imparable i una mirada renovadora. En aquesta terra desolada, el Senyor insisteix en regenerar la bellesa i en fer renéixer l’esperança. Déu mai no abandona al seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present.

Ningú se salva sol. Els discursos integristes es desfan davant una presència gairebé imperceptible, discreta, respectuosa, generosa i reconciliadora, capaç de fer bategar la vida nova que la Pasqua ens vol regalar. És l’alè de l’Esperit, que obre horitzons, desperta la creativitat i ens renova en la fraternitat. Hem de trobar aquest batec de l’Esperit per canalitzar la vida nova que el Senyor vol generar en aquest moment concret de la història. Aquest és el temps favorable del Senyor, el temps d’animar-nos a imaginar tot el que és possible fer amb el realisme que tan sols l’Evangeli ens pot proporcionar. L’Esperit ens proposa sumar-nos al seu moviment, capaç de “fer noves les coses” (Ap. 21,5)[3]

Cada acció individual té conseqüències per a tots, perquè tot està connectat en la nostra Casa comú, per això és tan important “unir a tota la família humana en la cerca d’un desenvolupament sostenible i integral”.[4] Si les autoritats sanitàries ordenen el confinament a les llars, és el poble qui ho fa possible, conscient de la seva coresponsabilitat. Ens hem de sentir autors i protagonistes d’una història comuna i respondre conjuntament a tants mals que afecten a milions de germans de tot el món. No podem escriure la història present i futura al marge del patiment de tants.

Si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens amenacen, podrem aconseguir un impacte real: Serem capaços d’actuar responsablement contra la fam, sabent que hi ha aliments per a tots? Seguirem mirant cap a una altra banda amb silenci còmplice davant les guerres alimentades pel desig de domini i poder? Ens animarem a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient?

La globalització de la indiferència ens seguirà temptant. Tan de bo ens trobi amb els anticossos necessaris de justícia, caritat i solidaritat. No tinguem por a viure l’alternativa de la civilització de l’amor, que és una “civilització de l’esperança, contra l’angoixa i la por, la tristesa i el desànim, la passivitat i el cansament. La civilització de l’amor es construeix cada dia, sense interrupció, amb l’esforç compromès de tots. Representa, per tant, una compromesa comunitat de germans”[5]

En aquest temps de tribulació, Jesús surt a trobar-nos i ens diu “Alegra’t”. Que sigui aquesta salutació la que ens mobilitzi a convocar i amplificar la bona nova del Regne de Déu.

---

[1] N.A.: Vida Nueva és una revista catòlica digital espanyola amb seccions sobre l’Església a Espanya, el Vaticà i al món entre altres. És la primera vegada en set anys de pontificat que el Papa escriu directament per a un mitjà de comunicació

[2] ROMANO GUARDINI, El Señor. Meditaciones sobre la persona y la vida de Jesucristo. Cristiandad S.L., 2002, 504

[3]  “I el qui seu al tron va afirmar:
     —Jo faig que tot sigui nou.
     I afegí:
     —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables” (Apocalipsi 21,5)

[4] Laudato si’, 13. / N. A: Laudato si' (Lloat sigueu) és una encíclica (carta oficial) del Papa Francesc. Porta el subtítol de “Sobre la cura de la casa de tots”. Es va publicar l’any 2015. En aquest document el Papa critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i crida a  combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic.

 [5] EDUARDO PIRONIO, Diálogo con laicos, Patria Grande, Buenos Aires, 1986.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 4t.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", amb el capítol quart.

4.- A UN EXÈRCIT INVISIBLE

(Carta als Moviments Populars, 12 d’abril de 2020) [1]

Francesc comença recordant les seves trobades amb aquests grups i diu que aquesta memòria li fa bé. Per això, ara, en plena pandèmia, els vol tenir també presents. Diu que si la lluita contra el Covid és una guerra, els Moviments Populars són un veritable exèrcit invisible que lluita des de les trinxeres més perilloses. Sense més armes que la solidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat. Els diu que són “veritables poetes socials” que, des de les perifèries, creen solucions pels problemes dels exclosos.

A les perifèries no arriben les solucions del mercat, gairebé no arriba la protecció de l’Estat, són mirats amb desconfiança perquè reclamen els seus drets en lloc d’esperar que caigui alguna molleta de la taula dels poderosos. Els Moviments no es tanquen en la queixa, s’arremanguen i segueixen traballant per les seves famílies, els barris i el bé comú i aquesta actitud, diu el Papa, “me ayuda, cuestiona y enseña mucho”.

Pensa en les dones que es dediquen a preparar àpats en els menjadors comunitaris, els malalts, els ancians, els camperols, que segueixen treballant per a produir aliments sense acaparar-los ni especular. “Nuestro Padre Celestial los mira, los valora, los reconoce y fortalece su opción”.

Pensa en com n’és de difícil un confinament quan és té una vivenda precària o no se’n té, o per la gent que pateix addiccions i es troba en fase de rehabilitació... Agraeix que els moviments populars siguin sempre al costat d’aquestes persones.

Els governs han de comprendre que els paradigmes que posen a l’Estat o als mercats al centre de tot no són suficients per lluitar contra aquesta crisi, són les persones, les comunitats, els pobles, qui han d’estar al centre, units per a curar, cuidar i compartir.

Els més pobres han estat exclosos dels beneficis de la globalització i, en canvi, els seus perjudicis els colpegen doblement perquè molts viuen al dia, sense garanties legals. Venedors ambulants, recicladors, feriants, petits agricultors, costurers, tots els treballadors informals, que no tenen un salari estable per a resistir aquest moment.

Potser sigui l’hora de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les seves feines, un salari capaç de garantir aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

Hem de pensar en el “després” de la pandèmia, en un projecte de desenvolupament humà integral centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i en l’accés universal a les tres T que els moviments defensen. “Tierra, techo y trabajo”.

Esperem que aquest moment de perill permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat de la vida en el centre.

Els anima a continuar en la lluita, demana Déu que els beneeixi, els ompli del seu amor, els defensi i els doni la força que els manté en peu i, com sempre fa, també els demana que preguin per ell.  

---

[1] N.A.: Moviments socials de tot el món, treballadors sense drets, exclosos. Es defineixen com la força ciutadana popular que lluita per les tres “T”: “tierra, techo y trabajo”. Fan congressos i trobades mundials. El Papa Francesc sempre els dóna suport, hi participa. Pots buscar més info per Internet, és força interessant.