Entrevista a... Matilde del Rio

"Sense el reforç de la Parròquia, la meva fe seria petita"

Matilde del Rio Sanz va néixer a Almazán (Sòria) i viu a Reus des de l'any 1955. Ha treballat com a administrativa a diferents empreses i actualment és vídua, jubilada i administradora del Patronat de la Casa de Misericòrdia de Reus.

P.- Des de quan pertanys a la Parròquia?
R.- Des de la meva arribada a Reus, l’any 1955. Bé, llavors la parròquia de Crist Rei encara no existia, però jo vaig viure, i encara visc, molt a prop del lloc on poc temps després es construiria.

P.- Com va ser que et varen nomenar Servidora de l’Eucaristia?
R.- Va ser Mn. Eduard qui m’ho va proposar arran de la mort de l’Antoni, el meu marit, que ho havia estat durant bastant temps. Vaig dubtar molt i em va costar acceptar-ho, però em vaig decidir pensant que era un servei que jo podia continuar, encara que em sentia del tot indigna per fer-ho.

P.- En quins serveis de la Parròquia has col•laborat?
R.- De bon començament ja vaig formar part d’una de les Comissions per a la construcció de la Parròquia. Després vaig ser secretària del Consell Pastoral de l’any 1989 al 1995. Actualment -i des del principi- pertanyo al grup de Pastoral de la Salut, sóc membre de la comissió de Litúrgia i de les Assemblees Familiars. També sóc ministre extraordinari de l’Eucaristia per als malalts, des de l’octubre de 2010.

P.- Et sembla difícil en els temps que vivim ser membre actiu en una comunitat de fe?
R.- Realment en el món que estem vivint, dominat pel materialisme, l’individualisme i el refús a tot el que és religiós i espiritual, no sembla fàcil el fet d’incorporar-se i comprometre’s en una comunitat de fe. Tanmateix, pels qui des de gairebé sempre ens hem sentit integrats, no hi ha cap dubte que les dificultats es van superant amb l’ajut del Senyor i la força del seu Esperit, que mai ens abandona, ja que, com ens va dir Jesús, Ell sempre estarà entre nosaltres.

P.- La Parròquia t’ha ajudat a créixer en la fe? De quina manera?
R.- Penso que sense la Parròquia i sense les seves ofertes de formació i acompanyament en diversos camps, la meva fe s’hauria quedat encallada, limitada i “petita”. Em va donar un valuós reforç la catequesi d’Adults, dels anys 80-90, i després la Pastoral de la Salut, l’assistència a xerrades, cursets bíblics, etc., donant-me un esperit més obert, comprensiu i comunitari.

P.- Com veus ara la nostra Parròquia? En que hauria de millorar?
R.- Molt revitalitzada i canviada, tant en l’aspecte material i exterior (pintura i remodelació recent) com en l’aspecte espiritual i profund. No estem parats, anem caminant i avançant il•lusionats, guiats pel nostre Rector, cap a un futur més compromès i obert on tothom pugui sentir-s’hi bé, acollit i realitzat, com en una família.
Podria millorar en l’aspecte de saber escoltar i comprendre a tothom i en cada circumstància. També és important la interrelació entre els responsables dels diferents serveis a fi d’arribar a una millor coordinació de totes les activitats.

Entrevista a... Roser Barberà

“Que ningú marxi d’aquí sense res”

Maria del Roser Barberà va néixer a l’ Almoster. Casada i mare d’una filla. És mestressa de casa, catequista i forma part de l’equip de Càritas Parroquial com a voluntària. La seva feina, entre d’altres, és atendre les persones i repartir aliments.

P. Des de quan pertanys a la Parròquia?
R. Em vaig casar l’ any 1984 a Almoster, però vaig venir a viure a Reus (d’on era el meu marit) ara farà 27 anys, al carrer Bertran de Castellet i, des de llavors, pertanyo a la parròquia de Crist Rei.

P. Com vas començar a fer catequesi?
R. M’ho va proposar Mn. Eduard, era el setembre del 1994, feia pocs mesos que la nostra filla havia fet la primera comunió.

P. Quin altre servei fas a la parròquia?
R. Formo part del grup de Càritas parroquial, des d’aquest curs. Quan els fills es fan grans, tens més temps per a servir “els altres” i, donades les circumstàncies socials i econòmiques del nostre país. i la demanda de voluntaris que feia Càritas, em vaig oferir.

P. Fes-nos cinc cèntims de com funciona Càritas parroquial.
R. En primer lloc, he de dir que hi ha persones com el Francesc Aixalà o la Beatriu, que porten molts anys i són les veritables “alma mater” així com Mn. Rafael, que és qui ha proposat i organitzat aquest servei, des de la nostra parròquia. La Núria Aymemí i jo som les últimes incorporacions.
Tots els dimarts a primera hora, dues persones van a recollir els aliments al Banc d’aliments de Reus i, entre tots, els descarreguem, classifiquem, emmagatzemem i preparem. Els dimecres al matí fem la distribució dels aliments. Comptem, també, amb l’assessorament de l’assistenta Social, la Imma, que fa la fitxa de cada persona, per tal de detectar les necessitats que s’ han de cobrir.

P. Quantes persones o famílies ateneu?
R. Quan vam començar el curs eren unes 20 però, actualment són una quarantena, si bé sempre es presenten algunes més, que són acollides i ateses seguint el lema del nostre rector: “cap persona necessitada ha de marxar sense res”

P. Darrerament es parla d’algunes modificacions.
R. Sí, hi ha el projecte -vigent des de fa pocs dies- d’una atenció més personalitzada i individualitzada a cada persona o família, amb la vocació no només de donar els aliments sinó també educar-los en el consum (de vegades, fins i tot se’ls ha d’ensenyar a preparar o cuinar els aliments) i que ells mateixos puguin triar, en funció de les seves necessitats.

P. Amb quin esperit feu aquest servei?
R. Com el mateix nom diu, amb esperit de caritat i de servei als altres, doncs servir els altres és com servir el Senyor. També amb un profund agraïment a totes les persones que, desinteressadament, s’ofereixen a ajudar (la Montserrat, la Teresa Corts, la Consol… ). Sempre s’agraeix qualsevol ajut, en bé d’aquesta causa, ja que en cada persona atesa hem de veure el rostre del Mestre.

Entrevista a... Teresa Tuset

“Crec que tots els serveis porten a Déu”

Una persona que ha col·laborat molts anys a la Parròquia: fou catequista i servidora de l’Eucaristia. Actualment és servidora de l’Eucaristia segons nomenament del senyor arquebisbe. Últimament ha entrat a formar part de la comissió d’economia.

P. Des de quan pertanys a la Parròquia?
R. Des que la nostra família es va traslladar a viure a Reus fa 36 anys. Recordo que vivíem en un pis de la plaça de la Llibertat, i per proximitat vam integrar-nos a la parròquia de Crist Rei. El rector era mossèn Ferran, i en hi vam sentir molt acollits. Des d’aleshores, malgrat haver canviar de domicili, seguim celebrant la fe a Crist Rei i l’hem considerat des de sempre la nostra parròquia.

P. Com va ser que et varen nomenar servidora de l’Eucaristia?
R. Era en temps de Mn. Eduard, aleshores anava més gent a missa i a combregar i es va considerar, per no allargar les celebracions, que hi hagués uns fidels que ajudessin a donar la Comunió, i el mossèn em va proposar ser un d’ells. Recordo que vaig tenir molts dubtes... tenir a les meves mans el Cos de Crist és una cosa molt gran i no me’n sentia digna, però el mossèn em va convèncer i des de llavors que sóc servidora de l’Eucaristia.

P. En quins serveis has col·laborat a la Parròquia?
R. Vaig ser durant bastants anys catequista. Em vaig iniciar amb Mn. Ferran, després vaig seguir amb Mn. Josep i a continuació amb Mn. Eduard, fins que els horaris no van ser compatibles amb les tasques professionals i vaig haver de deixar-ho, però d’aquella època en guardo molt bon record i em va enriquir molt. També he fet de lectora de la Paraula de Déu, i encara ho faig quan convé. Vaig ser secretària del Consell de Pastoral amb Mn. Eduard. Durant uns anys vaig formar part d’un grup de neteja que teníem cura de les dependències de catequesi. Actualment sóc de la comissió d’economia de la Parròquia. Crec que tots els serveis porten a Déu, i entre tots ho hem de fer tot amb bona voluntat i sense afany de protagonisme, ja que tots som necessaris, però ningú imprescindible.

P. La Parròquia t’ha ajudat a créixer en la fe? De quina manera?
R. I tant que m’ha ajudat. Jo crec que sols no ens podem salvar, en canvi caminant junts, buscant la veritat entre tots, creixem en la fe, sentint les vivències de fe dels altres, veient com s’accepta la voluntat de Déu en moments difícils, donant testimoni, sofrint amb els que sofreixen, alegrant-nos amb les alegries dels altres, perdonant-nos mútuament, anem fent camí cap al Pare i per descomptat creixem en la fe.

P. Com veus ara la nostra Parròquia?
R. La veig il·lusionada i renovada, amb ganes de tirar endavant malgrat els temps difícils que estem vivint. No tan bé com voldríem perquè hi ha moltes mancances i imperfeccions ja que la parròquia la formem persones, i les persones, ja se sap, som imperfectes. Però si som capaços de veure que cada un de nosaltres som febles i que fem coses que sense adonar-nos-en poden molestar els altres, també serem capaços de perdonar les ofenses que ens fan, pensant que potser ho han fet sense mala intenció i que no hi ha ningú perfecte. D’aquesta manera serem més feliços, ens respectarem més i potser aconseguirem que algú quan ens miri pensi “Mireu com s’estimen, són capaços de perdonar-se” i així farem veritablement Parròquia.

Entrevista a... Avelina Briansó

“Totes les experiències de la meva vida

m’han ajudat a viure la fe”

Una persona fidel a Déu i a l’Església malgrat tots els problemes que ha tingut en la seva vida. Molt aficionada a la poesia, gran entusiasta del profeta Isaïes i de les cartes de Sant Pau. Proclama amb extraordinària dignitat i excel·lent entonació la Paraula de Déu.

P. Des de quan pertany a la Parròquia?

R. En un principi pertanyia a la Parròquia de Sant Joan, on vaig ser batejada. Hi vaig treballar molt. Preparava amb molta cura les festes de Nadal i també d’altres.

Ara fa uns cinquanta anys, aproximadament, des de finals de l’any 1957, que estic integrada a la Parròquia de Crist Rei. El temps en que més vinculada vaig estar fou en temps de mossèn Ferran, tenia molta cura de la Missa. Després vaig treballar amb mossèn Torres. Proclamar la Paraula de Déu era allò que millor m’anava. llavors les persone estàvem molt a prop del mossèn i de la parròquia, amb el desig de ferla créixer.

P. L’ ha ajudat a aprofundir en la fe i en la pregària?

R. Jo la fe la tinc des de que vaig néixer; a casa érem persones de fe. Sempre he viscut aquesta vida i, estant a prop de persones molt practicants sempre s’hi guanya.

Totes les experiències de la meva vida, encara que no fossin agradables, m’han ajudat a viure la fe. Jo tothora he encomanat a Déu qualsevol cosa, abans de prendre una decisió.

P. A quines activitats ha estat integrada?

R. Vaig formar part de la Legió de Maria quan encara pertanyia a la Parròquia de Sant Joan; n’era la presidenta. La portaven els Pares Paüls. Ens reuníem una vegada a la setmana i després treballàvem a casa allò que s’havia proposat. D’una manera especial visitàvem persones malaltes i també ens preocupàvem dels problemes que tenien algunes famílies. Cuidàvem de manera extraordinària la part espiritual. Jo sempre m’he encomanat a Déu i li he demanat ajuda. Ell mai no m’ha defraudat. He treballat per viure com una persona cristiana.

P. Des d’un principi, l’any 1996, es va integrar a les “Assemblees Familiars” Com les ha viscudes?

R. Quan van venir els Pares Claretians a Reus a promoure la Nova Evangelització, m’hi vaig apuntar de seguida. Llegir les “lectures” en grup és extraordinari, és Déu que et parla.

Per a mi les Assemblees Familiars són enriquidores, mai he deixat d’assistir-hi. Llegint la Paraula de Déu ens trobem amb Ell, li parlem i l’escoltem. La finalitat d’aquestes és l’encontre amb Déu, això ens ho facilita la lectura.

Al grup al qual pertanyo, som persones que ens estimem molt, ens respectem i ens ajudem sempre. Ha estat un mitjà per aprofundir en la fe i en l’amistat.

P. Com la veu actualment?

R. Jo estimo la Parròquia i desitjaria que forméssim una família disposada a treballar amb alegria i senzillesa pel bé de tots, seguint les indicacions del nostre rector. Els cristians hem de tenir fe i esperança.

Entrevista a... Pere Valls.

“Com a catequista, la meva missió ha estat sempre plantar llavors”.

A la Parròquia hi ha moltes persones que hi col·laborem, més o menys tots ens coneixem de vista, ens veiem a les celebracions i coincidim en reunions, però la relació acaba aquí, no ens coneixem massa. Això és el que em passava amb en Pere Valls, a partir d’avui i a través d’aquesta entrevista l’he conegut una mica més.

P. Bon dia Pere, em crida l’atenció el teu accent, d’on ets?
R. Jo sóc nascut a Reus, però els meus pares eren aragonesos, però van venir a viure a Reus a mitjans dels anys 40, tots els germans hem nascut aquí.

P. Des de quan vens a la Parròquia?
Doncs, des de tota la vida. Quan era petit vivia al carrer Ample i ara visc al carrer Bertran de Castellet. Excepte dos anys que vaig pertànyer a Sant Joan, la primera comunió la vaig fer allà, com també hi vaig fer de catequista, però la confirmació ja la vaig fer aquí.
Recordo que va ser quan tenia 10 o 11 anys, van organitzar la celebració expressament pels escolans (jo en aquell moment ho era) i un grup d’alumnes de la Presentació, per cert la confirmació la vaig fer vestit d’escolà amb sotana i roquet.

P. Quins serveis has desenvolupat i desenvolupes?
De petit vaig ser escolà de Mossèn Francesc Vila. Quan vaig començar les misses encara les deien en llatí, excepte l’homilia que era en català, el mossèn celebrava d’esquena als fidels. Després del Concili Vaticà II quan les misses ja es van celebrar de cara els fidels, mossèn Vila va idear i fer construir un altar provisional de fusta fins que no se’n va construir un de nou. Vaig col·laborar en el trasllat de l’església antiga a la nova.
Quan em vaig casar amb la Roser Barberà l’any 1984 vaig començar a fer catequesi. Durant l’època de Mossèn Eduard Arrufat i Mossèn Manuel Pascual vaig fer de Servidor de l’Eucaristia i des de l’època de Mossèn Eduard col·laboro amb la Veu de la Parròquia.

P. Pere, una persona com tu que pràcticament has estat tota la vida a la mateixa Parròquia, com la veus?
Com sempre, però diferent. Bé, el missatge sempre és el mateix, però la gent va canviant. Cada rector que ha anat passant ha tingut el seu estil i això ha fet que les coses fossin una mica diferents cada vegada, la nostra feina com a feligresos és seguir-los i adaptar-nos-hi.
Quan era petit, aquí a la Parròquia hi passàvem molt de temps, no només per a celebrar-hi la fe, sinó com un espai de lleure, jo he après a jugar a ping-pong o a jugar als escacs aquí.
Avui les coses han canviat molt, els nens, en general, només venen per a preparar-se per a rebre la 1a comunió i de joves pràcticament no n’hi ha, però sóc dels que pensa que no val la pena de desanimar-se, hem de treballar amb el que tenim, com a catequista que sóc la meva missió és plantar llavors. La meva esperança es fonamenta en una Església que existeix des de fa 2000 anys. Durant aquests dos mil·lennis moltes coses han caigut i moltes de noves s’han aixecat, però l’Església encara hi és i això és així perquè l’Esperit Sant la sosté.

Marta Bonet

Entrevista... a Joaquim Brufau

“No és difícil ser membre actiu d’una comunitat de fe. El difícil és fer-ho entendre"

El diumenge dia 10 d’octubre, durant la celebració de l’Eucaristia de l’inici de curs, se li va lliurar, junt amb altres 6 persones de la parròquia, el nomenament signat per part del Sr. Arquebisbe, de Servidor de l’Eucaristia. Aquestes persones són les que tenen autorització per administrar el sagrament en totes les esglésies del bisbat.

P. Què t’ha representat aquest nomenament? De fet és una continuïtat, doncs ja ho feies.

R. Sentir-me més implicat en la Parròquia. Ser servidor de l’Eucaristia em fa sentir que em dono més als altres.

P. Per què et vas fer Servidor de l’Eucaristia?

R. Em vaig fer servidor de l’Eucaristia perquè ja fa temps mossèn Eduard Arrufat m’ho va demanar i és una forma d’estar més implicat en el Sagrament de la Comunió.

P. Com és que vas triar aquesta Parròquia? Quants anys fa que véns? Quan vas començar a col·laborar amb els serveis de la Parròquia? Com va ser?

R. Ens hi vam veure implicats des que em vaig casar amb la Marta Bonet i vàrem venir a viure al terme parroquial, a l’Avinguda de Sant Jordi. Ens vam fer feligresos de la Parròquia i sempre ens hi hem sentit molt a gust i també molt acollits. He de dir també que la Marta està més implicada que jo en la vida comunitària.

També he de dir que les nostres dues filles han estat batejades en aquesta parròquia i han fet tot el seu procés de formació cristiana aquí. Una de les alegries com a cristià seria que les meves filles visquessin el cristianisme i participessin de forma activa. És un repte realment important per a aquesta generació.

P. Actualment en quins grups col·labores?

R. Participo en un dels grups de les Assemblees Familiars que es van formar ja fa molts anys a Reus. Precisament es tracta d’un grup molt actiu que ens reunim un cop cada mes a casa la Magda Pagès i som: la M. Neus Caelles, la Matilde del Rio, la M. del Carme Nolla, l’Assumpta Piqué i la Fina Prat.

P. Et sembla difícil en els temps que vivim ser membre actiu en una Comunitat de fe?

R. Difícil no ho és, allò que és difícil és donar-se als altres i fer-ho entendre això que fas i perquè ho fas. Això és una necessitat cristiana. Cal donar-se sense esperar res a canvi.

P. Com veus la nostra Parròquia? Què hi trobes a faltar a més a més del jovent?

R. La nostra Parròquia la veig bé, avui és molt activa doncs crec que hi ha molta gent amb ganes de veure’s implicat en temes importants des de la fe.

Òbviament que hi falten coses, materials, per exemple fa falta pintar l’església... i també falten coses més espirituals, com el jovent...

Entrevista a... Roser Vall i Mode Julià

"Alegrar la vista i, sobre tot, els nostres cors"

P.- Quan de temps fa que us moveu per la parròquia?
R.- Fa molts anys! Les dues vam arribar al barri ara fa 39 anys, quan el rector era Mn. Ferran, a l’església vella. Ja vam anar a tirar una pedreta al fons del forat on s’havia de construir la nova parròquia. Tot i que durant algun temps vaig col·laborar amb la neteja (Roser), no va ser fins fa uns anys que ens hem fet càrrec de l’ornamentació, les plantes, de les flors... va ser quan la Candi, la Carmen i la Ramona ho van anar deixant de forma progressiva. Era en temps de Mn. Manuel.
P.- Us apunteu també a venir a la parròquia a “rebre” coses, a més de fer-ne?
R.- I tant! A tot el que podem, doncs la veritat és que rebem moltíssim més del que humilment oferim, que és molt poca cosa. Ens agrada molt la catequesi per a adults, els recessos, fa molts anys que participem de les trobades de la “Nova evangelització” a casa nostra (Mode)... vaja! a tot el que podem.
Es que aquí es respira una pau... a més podem fer companyia al Senyor i pregar, i això ens omple molt a les dues.
P.- I que hi trobeu a faltar?
R.- Ah! Com ja han dit en altres entrevistes, trobem a faltar molt a la gent jove. Però si anem sembrant potser algun dia tornaran.
Ara estem molt contentes perquè a la parròquia es fan moltes coses, hi estem a gust i sembla que ve més gent i es viu una mica més de forma comunitària la fe.
P.- I això de la ornamentació, com es fa?
R.- Amb amor a Déu, està clar!. Tothom ens ajuda molt a saber el que cal fer en el moment litúrgic oportú, sobretot el rector, que ens ha ensenyat el que pertoca a cada moment. A més, nosaltres també ja el comencem a conèixer i sabem quines coses li agraden més: Costa molt poc fer les coses a gust de la gent.
Cal tenir sensibilitat i saber escoltar. Ara, cada vegada més, ens fem les coses nosaltres mateixes, amb les flors i les plantes que tenim a la parròquia i que procurem regar, netejar i mantenir el més eixerides possible. Tot i estar envoltats de jardins, nosaltres dues en cuidem un que és el que hi ha al balcó de la parròquia. És com si fos el nostre magatzem de plantes i flors. A més quan convé rentem o planxem les tovalles de l’altar, perquè llueixin com cal.
P.- I teniu per costum acompanyar al Santíssim amb dues floretes...
R.- Ah! sí. Això ho fem des de fa una mica més d’un any. Ens va semblar que al costat del Santíssim hi hauria d’haver alguna cosa, i ens vam decantar per posar-hi dues floretes, siguin les que siguin, que anem renovant cada setmana. Sempre procurem que siguin naturals; no ens agrada que siguin artificials. Si vas a mirar és una cosa molt petita, però ens agrada i ho fem a gust. Al matí, quan baixem cap a la parròquia, passem per la floristeria i demanem “dues floretes”. Ja sabem per a què són i per on son.
Nosaltres fem així companyia al Senyor, com la resta de gent la fa a la seva manera. En altres paraules, ens ho fa fer la fe.
P.- Com si tingués un altre valor el vostre gest?
R.- O potser millor vindria a ser com la confirmació que aquí hi estem bé. És una cosa que es va aprenent amb l’edat. Ara nosaltres dues som ja d’aquelles persones que ens sentim bé aquí, que sentim felicitat de venir aquí, a fer-nos càrrec d’aquestes coses o senzillament a assistir a la litúrgia o a pregar i fer una visita al Santíssim.

Entrevista a... Pere Caballé

P.- Com i quan prens contacte amb la nostra parròquia?

R.- L’any 1970 ens varem traslladar a viure al barri, i això va suposar que batejos, primeres comunions i celebracions ens portessin aquí; bé, era l’antiga església encara. Però des d’aleshores hi ha hagut una continuïtat ja que en aquell moment la Remei, la meva esposa, va començar també a fer de catequista. Hem crescut amb la parròquia.

P.- Ara el rector et crida a una nova responsabilitat, formant part del nou Consell econòmic?

R.- Cert. Suposo que per la meva professió de treballador de banca i per la meva situació actual de jubilat, ara se'm presenta aquesta possibilitat que he acceptat de molt bon grat.

P.- En la situació actual de crisi aquesta serà una feina important?

R.- Clar, tot i que sempre diem que els números són freds, i degut a que a la parròquia s’han de fer millores que representen uns costos i un control sobre les despeses. Per això crec que necessitem opinions i persones per fer això, i aquesta feina la farà aquest consell que el formem tres persones. Les despeses són més altes i, apart de les campanyes tradicionals, en si el que és les despeses fixes de la parròquia són importants i això s’ha de tenir en compte i pensar en els feligresos i augmentar més el control.

P.- Què diries a la feligresia sobre com implicar-se en l’economia de la parròquia?

R.- En la situació actual, per a nosaltres el més important és tenir els ingressos compromesos. Els qui venim a l’Església hem de comprometre’ns en el seu manteniment, per això el més adient seria fer una subscripció periòdica estable. Això és molt important.

P.- També haureu de vetllar per les obres en aquest Consell?

R.- És veritat, el mandat de l’Assemblea de fer les obres precisarà d’una administració concreta, d’estudi de les fórmules més adients per poder tenir els diners, de la forma de pagar-les, de les possibilitats i tot això és el que haurem de fer nosaltres.

P.- Passem a un terreny més personal. No és el millor moment per a pertànyer a una comunitat de fe?

R.- Observo que hi ha una fe adormida, que ha fet que siguem els que som. La fe adormida fa que el jovent s’allunyi. Però això no vol dir en cap moment que ens desanimem, ni distreure’ns. Encara que els aires, des de fora, no ens son favorables: el que cal potser és no desanimar-se i tenir confiança i seguir donant exemple amb les nostres vides, amb esforç i donant cada dia exemple. Hi han hagut molts alts i baixos en la història de l’Església. Però qui diu que en uns anys hi hagi un nou canvi.

P.- I el canvi ha de venir precedit d’una nova espiritualitat?

R.- Avui tot és molt materialista i ens ha fet distreure a tots de la vessant espiritual. Fa falta quelcom més que els números. Crec que es necessari que es facin trobades i celebracions. Però sobretot no ens desanimem, fem coses. M’agrada dir també que en aquest vigor que han de tenir les comunitats també hi influeix la qualitat dels pastors.

També voldria dir que necessitaríem que la parròquia oferís coses, que encapçalés la renovació. Els que som hem de continuar i fer-ho millor, ser més receptius i ser més participatius. Sobretot, no hem de caure en el desànim.

Entrevista a... Beatriz Calvo

“Veure els problemes que té la gent et fa més conscient de la realitat”

P.- Com va començar la seva vinculació a la nostra Parròquia?

R.- La meva vinculació, des que fa quaranta anys vaig venir a viure a Reus, al Barri Niloga, ha estat total. Aquí han batejat els meus fills i, el passat diumenge dia 16 de maig, va fer la Primera Comunió la meva neta Ariadna.

P.- I amb la Càritas Parroquial?

R.- Doncs aquesta relació va començar fa cinc anys, quan em vaig jubilar. Vaig sentir la necessitat que havia d’ajudar als altres d’alguna manera, si bé vaig tenir clar que ho volia fer des d’un àmbit diferent al de l’ensenyança a la que m’havia dedicat tants anys.

P.- Què li ha aportat personalment el ser voluntària de Càritas?

R.- Doncs la veritat és que ha estat molt enriquidor. Veus els problemes que té la gent i et fas més conscient de la realitat en la que vivim. Potser hauríem de pensar més sovint que som uns privilegiats. També, i no es pot negar, sempre sorgeixen decepcions i fracassos. Però bé, això, els voluntaris ja sabem que ho hem d’assumir.

P.- Quins canvis ha pogut observar en el perfil de l’usuari de Càritas?

R.- El perfil de l’usuari de la Parròquia de Crist Rei és majoritàriament del país. Actualment atenem trenta-dues famílies que sumen noranta-set persones en total. D’aquestes famílies, setze són d’aquí, cinc d’origen magrebí i onze provenen d’altres països diversos (sud-americans, de l’Àfrica negra, etc.)

Com que també col·laboro amb la Parròquia de la Puríssima Sang, puc dir que, en aquesta, els immigrants són els usuaris majoritaris.

P.- Quina és la seva tasca a Càritas? Qui més col·labora amb vostè?

R.- La Càritas Parroquial és la primera porta d’acolliment a l’usuari, si bé sempre estem sota la supervisió de la treballadora social. Actualment atenem a les famílies setmanalment, quinzenalment (la majoria) o mensualment, segons les necessitats i les característiques que presenten. A més, es prepara el seu paquet d’aliments que els hi és entregat cada dimecres a la seu de Càritas Interparroquial.

També col·labora amb mi una altra voluntària i un voluntari que s’encarrega de portar la comptabilitat de la Càritas Parroquial.

P.- Quina relació té amb la Parròquia com a Comunitat?

R.- Assisteixo a totes les celebracions litúrgiques i a les demés activitats que es programen com conferències, cursets o recessos, que m’és possible. No obstant, la dedicació a la Càritas Parroquial no es limita a un únic dia sinó que s’ha de portar un control continuat.

P.- I per acabar, què creu que li falta o que arreglaria de la nostra Parròquia?

R.- Crec que seria molt necessari que hi hagués gent jove que pogués prendre el relleu de les activitats que ara fem la gent gran, ja que pot haver moments en que les tasques normals de la Parròquia o, inclús de Càritas, puguin ser molt feixugues pels actuals voluntaris.

Entrevista a... Carles Ferrer

“A mesura que visquem intensament la nostra fe, les parròquies s’ompliran de gent de totes les edats”

P. Pots dir-me com es va iniciar la teva pertinença a nostra parròquia?

R.- Els meus pares són del barri i, des de petit, ja m’hi van anar introduint. Sempre me n’he sentit membre. La Parròquia m’ha vist créixer. Aquí he fet la Comunió i em vaig confirmar. Durant un curs vaig ser catequista i, actualment, estic a l’equip d’Acció Catòlica de la Parròquia.

P.- Com vas començar a col·laborar amb la Parròquia?

R.- Quan tenia vint-i-cinc anys vaig ser catequista de nens de Comunió. Volia assumir el compromís, com a jove, de donar testimoni de la meva fe, però l’horari em resultava incompatible amb la feina i ho vaig haver de deixar.

P.- Ens has dit que ets membre d’Acció Catòlica. Ens podries dir què és?

R.- És un moviment de laics que no té cap altre espiritualitat que la pròpia de l’Església; és a dir, l’Evangeli. Està obert a tots els laics diocesans i s’estructura i organitza per parròquies.

P.- Què t’aporta ser-ne membre?

R.- Personalment, m’agrada i m’omple perquè, com diu el propi nom del moviment, em crida a l’acció. Concretament, m’ajuda a viure i a trobar-me més intensament amb la persona de Jesús i que això tingui un reflex a la vida de cada dia.

P.- I, concretament, què feu?

R.- Ens reunim quinzenalment, a la Parròquia, els dissabtes per la tarda durant una hora i mitja. De cada mes, la primera trobada fem formació cristiana, amb el Mossèn, pregària i posada en comú de temes personals, vivències de les persones del grup.

La segona trobada fem la revisió de vida, que és el mètode per excel·lència que caracteritza l’Acció catòlica.

P.- En què consisteix la revisió de vida?

R.- Doncs es basa en tres moments: veure, jutjar i actuar.

- En el primer moment, veure, ens apropem a la realitat viscuda per algun dels components del grup i, a partir d’aquesta experiència, mirem què és el que hi ha al darrera (un problema de soledat, d’egoisme, de convivència, etc.) Així doncs, passem del fet real a l’aspecte formal, que és el veritablement important.

- En el segon pas, es tracta de veure des de la visió de Déu, principalment a través dels Evangelis, què ens diu Ell sobre aquest aspecte formal.

Els diversos membres del grup anem proposant diferents textos i, finalment, en triem un per aprofundir-hi més. És el moment més important perquè estem interioritzant la resposta que ens dóna Jesucrist, l’estem escoltant i deixant que penetri en la nostra vida.

- El darrer pas, consisteix en assumir personal o col·lectivament, un compromís que canviï les nostres actituds vers aquell aspecte concret que hem tractat o bé un compromís envers la societat.

P.- Quanta gent sou al grup?

R.- Actualment, a més del consiliari, som cinc persones que tenim el compromís de reunir-nos quinzenalment, més algunes d’altres que venen amb menys assiduïtat. També vull destacar que estem molt contents i agraïts amb Mn. Rafael que, des de que ha arribat a la Parròquia, s’ha involucrat molt amb el nostre grup.

P.- Què en penses que es vegin tants pocs joves a la Parròquia?

R.- Vivim en un món en que prima més el “tenir” que el “ser” i en el que la gent, en general, se sent buida i infeliç. La societat té necessitat de trobar persones de veritat, persones “autèntiques”. En la mesura en que tots els cristians visquem més intensament la nostra fe i, per tant, siguem gent alegre, compromesa, esperançada... en definitiva: gent que estima, i sapiguem donar aquest testimoni, les parròquies s’ompliran de gent de totes les edats i, per tant, també de gent jove.

P.- I, per acabar, a la nostra Parròquia, què hi falta? I també, què arreglaries?

R.- Doncs no canviaria res en concret sinó més aviat les nostres actituds. Més que mirar de fer moltes coses és important que, allò que fem, ho fem de cor. No limitar-nos a l’aspecte formal de saludar-nos al entrar i al sortir... Intentar entre tots -i això és també molta responsabilitat dels laics- que les celebracions que s’hi fan siguin més viscudes. Tenim la sort de que el nostre rector ens acompanya, que està promovent un canvi en aquest sentit i cal que tots ens hi entusiasme.

Entrevista a... Jordi Mallafré

“La relació amb els malalts és una lliçó de vida”

Jordi Mallafré Gavaldà va ser gerent del Sanatori Villablanca fins a la seva jubilació. Ha prestat diversos serveis a la comunitat parroquial.

P. Pots dir-me com es va iniciar la teva pertinença a la nostra parròquia?
R. Quan em vaig casar amb la Montserrat vam anar a viure a l Niloga. El fet de deixar les nostres parròquies d’origen va fer que en un principi anéssim “voltant” i quan van arribar els nostres fills, Jordi i Montse, els vam batejar a Crist Rei, si bé continuàvem sense adscriure’ns a cap parròquia fixa. Després vam anar a viure a la Pastoreta i, a l’hora de preparar el nostre fill per la Primera Comunió, ell va preferir fer-ho a Crist Rei, lloc on anaven els seus amiguets de l’escola.

P. I llavors vas començar a col·laborar amb la parròquia?
R. Vaig començar a freqüentar-la més sovint i, un bon dia, Mn. Torres (que ja havia “fitxat” a la Montserrat perquè acompanyés els cants a les celebracions amb un harmònium, per cert, bastant atrotinat), em va proposar de formar part del Consell Parroquial, el que vaig acceptar de bon grat i amb esperit de servei. Al cap de poc temps vaig passar a formar part del Consell Arxiprestal i, en unes eleccions, vaig sortir elegit per representar l’arxiprestat al Consell Diocesà, presidit per l’arquebisbe Ramon Torrella. Estic content i agraït d’haver conegut i tractat dues persones tan humanes i extraordinàries com foren Mn. Torres i el Dr. Torroella.
Arrel d’haver participat com a voluntari en una jornada del Dia del Malalt, Mn. Eduard em va proposar formar part de l’equip de Pastoral de la Salut, del qual vaig ser responsable i al que segueixo pertanyent actualment.

P. Com et relaciones amb els malalts?
R. Molt bé. Aquesta relació sempre m’ha resultat molt enriquidora. Dels malalts és molt més el que reps que el que dones. És quelcom que s’ha de viure i no es pot explicar, però puc assegurar que és una lliçó de vida. He après molt dels malalts i cada dia tens alguna cosa nova a aprendre.

P. Què els diries als agents de la Pastoral de la Salut?
R. No crec que hagi de dir res a les prop de trenta persones que actualment integren l’equip de Pastoral de la Salut, perquè l’experiència i dedicació de la majoria són un model que es transmet a les persones que s’hi van incorporant. Si hagués de dir alguna cosa seria per animar als membres de la comunitat indecisos que podrien dedicar-se a aquest servei tan humanitari i gratificant, tot recordant-los el que diu Jesús: “Estava malalt, i em vau visitar” o “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Hem de confiar en la Paraula del Senyor i en el seu Esperit, que ens convida constantment a treballar per la construcció del Regne “que Ell ens té preparat des de la creació del món” i que hem de guanyar a través dels nostres germans, sobretot els més necessitats (pobres, forasters, malalts...). Els cristians no podem restar sords a aquesta crida ni podem perdre mai la confiança en el Senyor ni en la força de l’Esperit.

P. I com parlar de confiança i Esperit avui en dia?
R. Això és una excusa per no deixar la nostra comoditat i passar a l’acció. No podem viure de renda perquè ja ens sabem redimits. El Regne en el que creiem els cristians s’ha de construir dia a dia, i si hi ha buidor i pèrdua d’espiritualitat l’hem de recuperar predicant amb l’exemple.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?
R. La societat consumista afavoreix més la pèrdua de valors que la recuperació. Però no ens hem d’abandonar pensant que tot està perdut i que no val la pena lluitar, com en el conte d’aquelles dues granotes que van caure en un pot ple de llet: una es va abandonar i se’n va anar cap al fons i l’altra no va deixar de batre les potes fins a convertir la llet en mantega i salvar-se.

P. Quina relació tens amb la Parròquia com a comunitat?
R. En general, bona. És inevitable que es creïn departaments estancs en funció de les hores en que hi acudim. Això fa que hi hagi una part important de persones amb les qui no hi tens cap relació, que no coneixes, vaja.

P. I, per acabar, què li falta? O millor: què arreglaries?
R. S’hauria de fomentar trobades per intentar conèixer a altres membres o conèixer-nos més. Penso amb el que va suposar la “Nova evangelització”, impulsant la creació de grups que encara avui es reuneixen periòdicament per meditar sobre Jesús, l’Evangeli... Penso que “eines” d’aquesta mena podrien ajudar a aportar saba nova a la Parròquia.

Entrevista a... Antònia Masip

"Per damunt de tot, estimo la parròquia perquè és casa meva"

Ja era el lloc on anava a missa de forma habitual, però la primera comunió dels fills la van dur a una major implicació: Què puc fer per ajudar? I va esdevenir catequista... i la seva presència a la comunitat s’ha mantingut viva al llarg dels anys sempre amb un lema present: “si em necessiten estaré encantada i si no, també”.

P. Com vas començar a col·laborar amb la parròquia?

R. En un primer moment va ser per ajudar als meus fills i a través d’ells ajudar a la parròquia. Tenia un caire més personal que comunitari, però amb el pas del temps m’hi vaig sentir implicada. Va ser mn. Torres -que dit sigui de pas tenia alguns trets que he vist en l’actual rector- qui em va fer veure que hi havia alguna cosa més, un aspecte vocacional, de servei.

P. Una curiositat: com et relacionaves amb els nens? Feies de catequista, de mare, d’àvia...?

R. Ah! Es que feia de tot, depenent del moment. Hi ha moments que has de fer de catequista perquè has de transmetre coneixements, però també has de fer mama i d’àvia per poder fer-los-hi arribar un missatge que cada cop costa més.

P. I doncs, què diries als catequistes d’ara?

R. Sobretot recomano sinceritat i confiança immensa, no en les pròpies forces, sinó en la força de la pregària per saber acceptar els nanos com són sense forçar-los amb idees personals.

P. I Com parlar de confiança i esperit en uns moments de pèrdua d’espiritualitat entre tanta organització?

R. Es que hem arribat al fons i ara hem de remuntar. Part de la culpa de la buidor de l’Església ve de dins de l’Església. No de la jerarquia, de tota l’Església, ja que ens hem anat acomodant, baixant graons. Conserves les pràctiques però el contingut no. La influència externa pot influir però els temps són difícils i ens hem acomodat. Perdó! Ho he dir en singular: jo m’he acomodat. És que ens és fàcil parlar en general però hem d’implicar-nos personalment. D’altra banda ara tenim un potencial de treball humà immens però no està prou fonamentat. Ara fem feines i hem oblidat la diferència que hi ha entre fer una cosa i fer un servei.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?

R. Els joves! Ah! Els joves no l’han fet la societat, l’han trobat feta i els adults ens passem l’estona maldant perquè no són a la comunitat. Aquí, anys enrere, la cosa va començar en part a frenar precisament per la banda dels adults, i els joves s’hi van veure abocats. I sobretot, no caiguem en la idea de pensar que falten joves perquè facin la feina que nosaltres ja no podem o no volem fer.

P. També has participat en la comissió de Litúrgia.

R. Va començar a estructurar-se a l’època de mn. Torres, amb mn. Morell i també va tenir els seus moments àlgids i després va anar acomodant-se i ha seguit línies semblants a la resta. Ara continuo fent el servei de monitora.

P. Quina relació tens amb la parròquia, com a comunitat?

R. La meva relació amb la parròquia ha esta sempre bona. Malgrat hi hagi persones amb les que compartim afecte i diferim en idees o amb altres t’hi sentis més o menys unidas, empre m’hi he sentit molt bé.

P. I, per acabar, que li falta? O millor: què arreglaries?

Ho tinc molt clar: Un ale nou en tot. Falta esperit il·lusionat i fresc. I hem d’aprendre a rebutjar el fet que la parròquia és un lloc on “anem” a buscar coses sense valorar la riquesa que tenim. Perquè, per damunt de totes les coses, jo m’estimo la parròquia, perquè és casa meva.