La catedral estava plena; érem tots de casa i el bon arquebisbe Jaume presidia la celebració. Clausuràvem el Jubileu de la Misericòrdia. El poble de Déu ha viscut aquest jubileu i el Sr. Arquebisbe proclamava una i altra vegada: «Es tanca la Porta santa però no queda tancada la porta de la misericòrdia de Déu, aquesta roman sempre oberta». I un canonge proclamava: «Maria és la porta del cel sempre oberta»; Havent tancat les grans portalades de la catedral l’Eucaristia fou celebrada i se sentia, com mai, el perfum de la pregària de la gran assemblea.
Fou una celebració viscuda i orant. Es notava. El bellíssim himne del Jubileu Misericordes sicut Pater fou cantat amb tendresa, gairebé com un acomiadament dolç; el Sr. Arquebisbe es va comprometre en la seva homilia a donar les gràcies al Papa Francesc per la feliç celebració del Jubileu com un do per l’Església universal. Tota l’Església ha parlat de la misericòrdia del Pare del cel i l’ha viscut. La gran assemblea combregà amb el Cos de Crist, era el Crist que es donava com aliment a la seva Esposa en el banquet de les Noces de l’Anyell. Me’ls mirava des del presbiteri i pregava per ells: «Són el vostre poble, Senyor, els qui us estimen i vós estimeu, ompliu-los del vostre amor». Ells, els fidels s’ho mereixen tot, mereixen tota la dedicació pastoral i tota la nostra pregària.
Després el Magnificat fou entonat. És l’Església que amb Maria donava gràcies a Déu Trinitat pels dons del Jubileu i el carilló del presbiteri primer lent i després joiós ressonà, mentre la imatge de la gloriosa Mare de Déu era encensada. Érem tots de casa, de les nostres parròquies i els mossens que omplien el cor, entre ells Mn. Víctor diaca, que diumenge vinent serà ordenat de prevere. Una nova ordenació és sempre una penyora del Senyor per l’Església que vindrà quan nosaltres no hi siguem.
Fins i tot el cor i l’orquestra feien goig de sentir, com el salmista. (Si no els tinguéssim els trobaríem a faltar). Tots vam pregar per l’arxidiòcesi, per la santedat dels seus sacerdots i dels fidels. Pel seu present i pel seu futur. Beneïda Església de Tarragona.... vindrà una nova Pentecosta, que florirà dels sofriments de la generació present. Tenia raó l’arquebisbe quan digué: «Ja seria un gran fruit del Jubileu que haguéssim après a ser misericordiosos com el Pare del cel, encara que fos una mica». Ja seria una gràcia molt gran del cel.
Som cristians i la misericòrdia de Déu Trinitat baixa de dalt, com els rius que baixen de les altes muntanyes, de nit i de dia, i que ho amaren tot; són rius inestroncables i que baixen amb força, cerquen els recipients del cor perquè capilarment, a través de qualsevol membre del Cos de Crist, arribi i es manifesti en aquest món, a través d’aquelles obres que glorifiquen al Pare del cel. Que el Senyor perdoni el que haguéssim pogut fer en aquest Jubileu i que no hem sabut fer.
Com no tenim cap gravació de la missa de la Catedral us convidem a escoltar l’Himne del Jubileu com a cant d’entrada en la trobada de joves catòlics a Cracòvia
En el sagrament del Perdó dels pecats la misericòrdia del Pare no es dóna una mica o en part. Es dóna plena i totalment. Ben aviat la Porta del Jubileu quedarà tancada, però no quedarà tancada la Porta de la Misericòrdia del Pare del cel, aquesta romandrà brollant constantment del cor obert de nostre Senyor, d’on rajarà mentre el temps sigui temps i el Senyor no torni en la glòria del seu Regne. Serà sempre veritat que nosaltres podem abdicar de la nostra condició de fills, però Déu no pot abdicar de la seva condició de Pare. Un pare sempre perdona el seu fill, més encara, l’estima tant que no l’ofèn mai, d’entrada ja ho té tot perdonat. No és Déu qui necessita perdonar (ell ja ho fa sempre), som nosaltres que necessitem la paraula del perdó.
Quan un cristià s’acosta al Sagrament de la Penitència, com la pecadora quan traspassà el llindar de la casa de Simó, ja entrà com una dona perdonada. Ella, com el pecador, es troba en la contrició dels seus pecats, però també amb un amor tant gran, que la fa indiferent a tot i fa que ja sigui del Senyor. El desig i la gràcia de l’Esperit Sant, també la intercessió de la Mare de Déu, fan que un cristià sigui capaç de dir: Em sap greu haver-vos ofès perquè vós sou Bondat infinita. Les paraules de l’absolució són les més dolces que es puguin escoltar mai. Quan un cristià, pobre i humil, s’acosta al Sagrament i posa la seva vida tal com és davant del Senyor, el perdó de Déu davalla damunt d’ell, com una àguila. Reconèixer-se pecador és la primera gràcia, i si algú no sap de què confessar-se almenys hauria de confessar que forma part d’un poble de pecadors i hauria de viure la solidaritat amb els germans que fan el mal. (Recordeu que els pecats d’omissió són els més greus).
Quan celebrem el sagrament del Perdó hem de considerar que nosaltres deixem els nostres pecats allí, però el Senyor abans els prengué en la seva creu i els crucificà en el seu cos. Realment un cristià reconciliat amb Déu pot començar un camí nou i són possibles històries increïbles d’amor. La gràcia del Jubileu pel Poble de Déu (tinc la sospita que més entre els fidels, que entre els pastors) ha calat dins del cor dels fidels. No em refereixo als savis i als entesos, sinó els creients que viuen i moren en la humilitat dels fills de Déu! Els qui han peregrinat als santuaris de la Mare de Déu i allà on han trobat una Porta santa oberta.
No deixem que s’acabi el Jubileu de la Misericòrdia sense rebre el Sagrament de l’Alegria, tota la indulgència l’acompanya. Una indulgència que significa tot l’amor de l’Església a Crist, al cel i a la terra, venen a ell, ja que en la comunió dels sants tot és convertible i tot es comunica. El sagrament de la Penitència és un Sagrament de la Pasqua i una manifestació de la glòria de la seva resurrecció. Deixeu que el Crist pel ministeri de l’Església, mostri, amb paraula íntima i confident, la seva misericòrdia i ens perdoni els pecats. La imposició de les mans en el Sagrament és la gran epiclesi, la gran invocació de l’Esperit Sant, per al perdó dels pecats.
Farem bé que tot el Poble de Déu rebi el sagrament del perdó, també els pastors de l’Església. Fem-ho en obediència del magisteri del papa Francesc. Ell mateix ens n’ha donat exemple. Tots en l’Església, sense excepció, hem de fer nostra la pregària del publicà: Tingueu misericòrdia de mi, Senyor, que sóc pecador. Que els preveres es posin al confessionari per celebrar la litúrgia del perdó i els cristians vindran a ells amb llàgrimes de penediment i en sortiran amb les llàgrimes més dolces, que són les de gratitud. Fins i tot són benaurats els cristians que passen per la humilitat de confessar-se de les mateixes culpes (de vegades durant tota una vida), aquests han après els camins de la humilitat. Creieu-me: tota la misericòrdia de Déu es dóna en el sagrament de la Penitència, plenament, sense mesura i sense condició. És gràcia i només gràcia, regal.
Escoltem aquesta bellíssima obra de Mozart: Misericordias Domini
Per fi, gràcies a l'aportació d'imatges de diferents persones, aquí tenim el muntatge en presentació de diapositives d'una jornada que va ser molt maca i de la que tenim un record molt especial dins dels nostres cors. Així, amb aquest vídeo, també en podrem tenir un record en imatges. Esperem que us agradi!
Pelegrinatge de Crist Rei al Santuari de Misericòrdia, diumenge 17 d’abril de 2016
No sé quants érem, érem una corrua de gent que, precedits per la Creu del Jubileu baixàvem resant i cantant pel passeig i omplírem el Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. No importa el nombre perquè a Déu no li agrada que comptem el seu poble, això ja ho fa ell. A la porta del santuari Mn. Estanislau ens rebia com a comunitat i cantant la Salve Regina entràrem a la casa de la Mare de Déu que ens acollia amb un somriure i sota el seu mantell de protecció. El mossèn en nom de tots s’agenollà a la Porta Santa i feu uns moments de pregària.
Celebràrem la santa Missa i al final, abans de la benedicció, el mossèn impartí la Indulgència plenària per tots els presents. Fou un moment molt emotiu: la indulgència forma partir d’aquells regals que el Senyor fa pel cel. Els regals que el Senyor fa per a la vida eterna són els més grans i preciosos.
La processó de les ofrenes s’iniciava: les flors de fe i de caritat per la Mare de Déu, també el pa i el vi per l’ofrena del sacrifici, i la presència de les dues comunitats religioses, tant les religioses de la Consolació com de la Presentació. No hi faltava la relíquia de la Mare Rosa Molas. El Xavier Margalef ho recollí tot i en feu bella pregària en nom de tots.
El pelegrinatge de la Parròquia de Crist Rei al Santuari en motiu de l’Any Jubilar queda inscrit com una bella plana de la història de la parròquia. L’homilia del mossèn fou insistent amb el tema que, si no som una comunitat evangelitzada, no podem ser una comunitat evangelitzadora i que d’això depèn el futur de la parròquia.
Varen col·laborar amb els cants tres nois joves de la Comunitat del Cenacle que vingueren per aquesta ocasió. En record de la diada es repartiren les tradicionals “mides” amb la inscripció “Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu” i també unes estampes commemoratives.
Hi havia alegria, molta fraternitat, molts records pels creients de Crist Rei que ens han precedit i que ara viuen a la casa del Pare.
Tothom va rebre el Cos de Crist amb profunda pregària. Creiem que la Mare de Déu va somriure veient una porció de fidels de la seva ciutat celebrant l’Eucaristia jubilar.
Que brilli igualment la vostra llum davant la gent;
així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel (Mt 5:16)
El Papa Francesc desitja que, durant el Jubileu, el poble cristià visqui les obres de misericòrdia, tant corporals com espirituals. Aquestes obres són expressió de la vivència de l’amor de Déu en nosaltres, perquè nosaltres hem estat i serem sempre objectes de la misericòrdia de Déu hem de ser misericordiosos amb els altres. En el sentit: ¿Com puc no estimar, si a mi m’han estimat tant? La catequesi sobre les obres de misericòrdia comença sempre per les obres corporals, perquè la caritat mai està en l’ordre de les idees, sinó dels fets i la salvació de Déu no és únicament la salvació espiritual sinó també corporal.
El primer que s’ha de considerar és que, més que unes accions concretes, es tracta d’un estil de vida que té com a principi l’oblit de sí mateix (la pròpia vida al voltant només del “Jo”) i l’aprendre a mirar l’altre com el mira Déu i des del propi cor. Mireu quina cosa més bonica: dins la paraula Misericòrdia hi ha la paraula cor. Això ja ho diu tot. Cal estimar des del cor, amb una solidaritat inclusiva. Això vol dir que la vida de l’altre arriba a ser ta important com la pròpia. No ens ho inventem, ja Jesús ens va dir que cal estimar l’altre com a sí mateix.
La segona consideració és una cita de sant Pau que diu així: Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les (Ef 2:10). És un fragment impressionant i comprometedor. Les obres bones que hem de fer, Déu ja les havia pensat i preparat per a nosaltres en la seva providència universal i, per tant, si no les fem, queda un buit per omplir. Com si una part de l’aigua d’un riu no arribés on ha d’arribar per a regar la terra per tal que doni fruit. Queda un buit, doncs, en la història de la salvació. No hem d’oblidar que la gran obra de misericòrdia, la que ens salva a tots, la va fer ja el mateix Jesús donant la vida per nosaltres a la Creu.
Hi ha un quadre de Caravaggio que conté totes les obres de misericòrdia corporals. És un quadre amb molts personatges, molt de moviment i, damunt, hi ha la imatge de la Mare de Déu amb Jesús i un àngel que va indicant a cada persona el que ha de fer. Això vol dir que quan ens dediquem a les obres de misericòrdia complim la voluntat de Déu que és sempre font de goig i de pau.
Una de tantes frases boniques de la predicació del Papa Francesc és aquesta: Hem de fer les obres de misericòrdia com si entréssim a una plaça on fan festa. Per tant, aquestes obres no són una mortificació, ni tampoc les hem de fer a manera de mèrit sinó que les hem de complir com un goig perquè ajuden a manifestar a l’Església que fa la festa de la misericòrdia. Un poble joiós i content de fer el bé. És així que Déu es lloat i cada obra de misericòrdia esdevé un espai on actua la seva mateixa gràcia.
Escoltem el Papa Francesc parlant sobre l'esperit de la veritable Caritat
Obres de misericòrdia corporals
1. Donar menjar el qui té fam.
Recordar-nos dels pobres famolencs i fer l’almoina que redimeix el pecat i omple de goig i fer-la de manera anònima, que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra i el gest sigui només reservat pel goig del Pare. No es tracta només de donar. Si8nó de donar-se. Donar temps per a fer un servei a l’altre és la millor almoina. Recordar-nos de la humanitat famolenca i col·laborar amb institucions que combaten la fam en el món. Recordar-nos també que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula que surt de la boca de Déu. La caritat sempre promou i procura la justícia.
2. Donar beure el qui té set.
L’aigua a la Sagrada Escriptura és sempre símbol de l’aigua de la vida. I l’aigua de la vida és l’amor. Tothom té set d’amor i de tendresa. Donar el meu amor al qui el necessita. Són tantes les existències marcades pel desamor, la tristesa i la solitud. Cal omplir abans el cor de l’amor de Déu per donar l’aigua de l’amor que fa viure. La felicitat del cor de l’home és estimar i ser estimat. Aquest amor molt sovint no es manifesta amb grans actes, sinó en petits i oportuns gestos que revelen a l’altre fins a quin punt és estimat.
3. Acollir els forasters.
Son tants i tants els qui viuen entre nosaltres. Estimar-los, ajudar-los i proveir les seves necessitats d’integració. No hi ha murs entre les persones, sinó ponts. Escoltar-los, conèixer-los i estimar-los. Ensenyar-los amablement el nostre idioma. Recordar-nos també que en una ciutat podem viure a prop i ser forasters els uns pels altres. Pel cristià ningú és un estrany, tothom ens és germà i, per tant, cal cultivar l’amistat.
4. Visitar els malalts.
Recordar la paraula de Jesús: «Vaig estar malalt i em vau visitar» donar un temps als ancians i als malalts. Anar-hi amb un somriure, amb la pregària i donar una mica del nostre temps i del nostre cor. Portar-los consol i esperança.
5. Vestir els qui van despullats.
Deien els Pares de l’Església que els vestits i les sabates dels qui van nus i descalços estan als nostres armaris. Compartir el que tenim recordant-nos de la frase de Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”. Ajudar i comprometre’ns en les institucions de l’Església que promouen la dignitat de les persones i el dret al treball, al sostre. Són tantes les persones que viuen despullades de la dignitat necessària per a poder viure. Implica també viure amb una austeritat de vida i evitar allò superflu que pot aprofitar els altres.
6. Visitar els presoners i redimir els captius.
No és pas fàcil per a tothom visitar els presoners. Tanmateix cal pregar per ells i pels qui treballen a les presons. Hi ha altres presons de murs invisibles: són els qui estan empresonats en les addiccions que destrueixen i també els qui són víctimes de la pobresa i de la injustícia. Visitar vol dir fer-s’hi present i comprometre’s.
7. Enterrar els morts.
Gràcies a Déu a la nostra societat hi ha funeràries que ho fan. Per a nosaltres pot ser acompanyar el dol de manera delicada i tendresa a les persones que han perdut les persones més estimades. Pregar per elles i recordar-nos d’elles. Sovint anem a un enterrament o al tanatori i després ja no ens recordem més, però el sofriment continua.
Obres de misericòrdia espirituals
1. Ensenyar al qui no sap.
Sense fer-nos els entesos i sense humiliar l’altre. Des de l’actitud de deixar-nos ensenyar. Perquè tots podem aprendre quelcom de tots. Són tantes les vegades que podem ajudar a les persones que coneixem a donar-los informació i orientació. Però sobretot hem d’omplir de saviesa la ignorància més gran, el no coneixement de Déu. Ensenyar primer amb les obres, després amb les paraules, que Déu és i ens ha redimit per Jesús i que tots estem cridats al cel, la vida eterna. Implica també un «deixar-se ensenyar pels altres».
2. Donar consell al qui ho necessita.
Molt sovint ens demanen opinió i consell sobre qüestions existencials. Abans de donar un consell sempre cal pregar i demanar el do del discerniment i aconsellar no segons el criteri mundà, sinó segons l’Evangeli. Sense exigir als altres allò que nosaltres no podríem suportar. Conscients que aconsellar el perdó, l’amor i la compassió ha de ser sempre present en la boca d’un cristià. La misericòrdia de Déu tanca totes les ferides del cor. Implica també acollir amb amor el bon consell que a nosaltres se’ns dóna.
3. Corregir el qui va errat
La correcció fraterna és un exercici molt evangèlic. Cal exercir-lo amb una gran delicadesa i si no es fa amor val més no exercir-la. També el qui corregeix és objecte de correcció. Corregir a l’altre és sempre un acte molt alt d’estimació. Cal fer-ho amb delicadesa, mai públicament, sense prepotència ni paternalisme. Implica també un deixar-se corregir pels altres. 4. Perdonar les injúries.
Perdonar-les amb tot el cor i si no podem demanar a Déu la gràcia de saber perdonar. En Déu tot ha d’estar reconciliat. L’odi és un impediment perquè la gràcia de Déu corri i ho amari tot. Es bo i convenient de saber demanar perdó i alhora perdonar amb tot el cor i pregar per aquells que ens han fet mal i no retreure res del mal que ens han fet, ja que ha quedat perdonat i oblidat per sempre. Això implica també acollir el perdó de l’altre amb humilitat.
5. Consolar els tristos.
Si estimem ens adonem de seguida de les persones que porten tristesa als ulls i al cor i aprendre a consolar. Donar alegria al nostre voltant i dissimular les tristeses pròpies per alegrar la vida dels altres. Es comunica alegria amb els gestos d’amabilitat, amb els detalls quotidians. També en saber escoltar. El qui està trist se sent consolat quan se sent realment estimat per un altre.
6. Suportar amb paciència els defectes dels altres
Conscients de què els altres també han d’aguantar amb amor i paciència els propis defectes i les pròpies limitacions. Cal mirar tractar els altres sota la mirada de Déu i aprendre’ls a estimar tal com són. Si estimem els qui ens cauen bé i ens plauen en tot no té cap mèrit. L’altre és tal com és i Déu l’estima així. Un bon propòsit seria no evitar les persones que ens resulten enutjoses i desplaents. La font de la paciència cristiana és Déu mateix que mai es cansa d’estimar, ell que és pacient en l’amor que ens té. També és un acte de caritat no divulgar els defectes dels altres.
7. Pregar Déu pels vivents i pels difunts
L’Església és la comunió dels sants. L’Església és una comunitat en què preguem els uns pels altres. Déu ha volgut vincular la seva gràcia a la pregària dels fills, una pregària fidel i obstinada, plena de confiança perquè Déu és el nostre Pare. Cal pregar també pels difunts, és la manera més preciosa d’estimar-los com a signe de què no els oblidem i demanar a Déu perdó per aquells pecats que potser van cometre i dels quals no van demanar perdó aquí a la terra. L’Església sempre ha lloat la caritat que es fa en sufragi dels difunts, principalment en la celebració de l’Eucaristia.
La misericòrdia de Déu s’ha fet present a la terra. Aquests dies a la litúrgia cantem sovint: Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i doneu-nos la vostra salvació. La claror de la mirada de Déu resplendirà en els ulls de l’Infant Jesús. Amb Ell, Déu Pare ens mirarà. Això només ho pot fer Déu: Déu immens s’ha fet petit per enseyar-nos el camí de l’amor. La misericòrdia de Déu és expressió de la seva condescendència: ni ho esperàvem ni ens ho mereixíem i, tot i així, Déu ens estima en el Fill que ens ha estat donat.
El rebrem de Maria, la mare, que és una muntanya de tendresa. Ella que es capaç de canviar només amb la seva presència un estable (ja que no havien trobat lloc a l’hostal) en un estatge d’amor on els pobres (els pastors) trobaran el Messies. Ell, com sentirem diumenge a l’oda del profeta Miquees, es presentarà a fer de pastor, amb la majestat del seu Déu i amb la glòria del nom del Senyor, Ell serà la Pau.
La pau que els àngels anunciaren a la nit de Nadal, una pau que volem per a tots, els de prop i els de lluny. Una pau immenesa que voldríem per a tots els pobles de la terra, a les nostres famílies i en la intimitat del cor de cadascú. Per Nadal sabem que Déu és amb nosaltres, per sempre, que la seva misericòrdia sempre serà present i que els cristians no podem tenir psicologia d’orfes, perquè tenim una Mare, Maria.
Que la pregària del Pare nostre sigui un clam per la Pau que el Messies porta a la terra i un bàlsam de consol per tots els sofriments de la humanitat.
