A la Fina Prat en el record agraït

La Fina era de casa i la trobarem molt a faltar.  La parròquia era també casa seva i vivia amb la familiaritat pròpia dels creients dins d’una comunitat eclesial. Durant anys i més anys la presència de la Fina a la parròquia, juntament amb el seu estimat espòs, era constant. Només per la manera de caminar ja sabíem que la Fina havia arribat. Era una dona lliure de cor i que estimava molt! 

La Fina sobretot era una dona cristiana, la fe la portava a dins, com a secret i tresor. La fe en Crist li havia fet descobrir el Misteri de la paternitat de Déu. “Per a mi pregar, em va dir una vegada, és dir simplement “Pare”! Com a cristiana havia descobert la desproporció infinita que hi ha entre l’amor de Déu i la nostra correspondència, per això el salm de la penitència, el seu estimat salm 50, el portava tant a dins. Es així que va voler que el cantéssim en nom seu el diumenge tant trist i i gloriós de les seves exèquies. 

Un cristià sempre mor com un pecador convertit a Jesucrist i justament aquí rau la seva santedat més alta. L’amor de Déu que l’abrusava per dins la va portar a fer kilòmetres a veure els ancians i els malalts. Així ho havia après de la seva mare. Literalment havia fet kilòmetres! Els passadissos del nostre gran hospital coneixien els seus passos, la donació de la seva alegria que donava als malalts, amb visites modèliques de discreció, només fetes per amor. Anotava a la seva agenda les telefonades que havia de fer. I, des d’anys, va portar el grup de la Pastoral de la Salut de la parròquia (no ens imaginem aquest grup sense ella), el programava, demanava fins a la insistència que el mossens preparéssim els temes, n’enviava les convocatòries i procurava un temari de formació que amb els anys s’ha mostrat d’una gran qualitat. 

Va omplir el temps amb l’apostolat de la caritat (no era cap voluntariat) era l’exercici de la fe, els divendres al menjador de les Germanetes i, encara amb més amor, al Menjador de Càritas. Totes les setmanes cada dimecres. Literalment fins que va poder. Em recordo que els darrers temps la veia que venia cansada, esgotada, d’allí, no podia més (ja estava malalta) i caminava amb dificultat. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes i vaig pensar: Es la santedat dels vostres fills, Senyor. I, dins del meu cor, en vaig donar gràcies a Déu. Em vaig recordar de les paraules del sant Evangeli: Que resplendeixi la vostra llum davant dels homes, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel (Mt 5, 16). Ella vivia com una obediència aquests serveis (en sentit teològic). Era el que el Senyor li demanava. Aquest amor que portava a dins la feia viure i, durant els anys de la malaltia, li donava força. 

Tanco els ulls i es com si sentís la Fina els diumenges al matí, abans de Missa, la sentia des del despatx, donava la benvinguda a tothom amb una alegria que li venia de dins. Rebia els fidels amb goig, els anomenava pel nom, preguntava per ells i pels seus. Era l’alegria del dia del seu Senyor que manifestava i expressava amb el seu goig. 

Se m’oblidava!, Va formar part del Consell de Redacció de la revista: La veu de la Parròquia. Gràcies, Fina, per tot el que has estimat, així has glorificat el Senyor a la terra. Tu sabies perfectament que anaves vers el Senyor i estaves preparada per celebrar la seva Pasqua. Que et retrobis amb el Santi, el teu estimat espòs, a qui vàrem conèixer i estimar. Que retrobis en el Regne tots els qui has estimat.

Donem el condol a tota la parròquia, a l’arxiprestat de Reus (ella anava sempre a les trobades de formació amb la seva llibreta). Ara recordo que prenia notes fins i tot de les homilies. Donem el condol a la seva família, que estimava tant, als seus fills i els seus nets i nétes, de noms tant bonics. Que la seva memòria sigui una benedicció per ells. La mort pels creients mai és un mal absolut, és un anar amb el Senyor, és èxode, és la seva Pasqua. Com si la sentís, la nit de Pasqua, ella sempre llegia l’epístola, (us en recordeu?), la sentís amb una veu forta i convençuda: Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell (Rm 6, 8ss) 

Adéu, Fina, fins al Cel. Mentre visquem en aquest món et recordarem. Et trobarem a faltar: la teva manera de fer, l’obstinació amb què feies totes les coses, la teva decisió. Eres una dona incansable. La teva capacitat de perdonar sempre. La darrera imatge que evoco de tu és a la terrassa de casa teva, allí als matins d’estiu t’agradava resar la Litúrgia de les Hores, miraves el cel. Ara aquest, Déu mateix, és tot per tu. La teva memòria serà sempre un esperó pels cristians de la nostra parròquia. 

Escoltem el vídeo del Sergi Dalma i l’Escolania de Montserrat, l’any que va sortir, recordo que et va agradar molt.

Un estiu de lectures (III)

I arribem a la tercera entrada de les que, en el nostre blog, hem dedicat a la recomanació de llibres per l'estiu. En aquest cas són lectures:

- Per a grans i més grans

"Viure a fons", de Lluís Armengol
Editorial Claret, Col·lecció Eines, núm. 26. 128 pàgs.

El llibre és un recull d'articles que intenten ajudar-nos a ser millors, a recomençar cada dia amb aquella Esperança capaç de ressuscitar-ho tot. Ens diu que la nostra vida és una alternança de primaveres i tardors. La Bona Nova de Jesús és la que dóna sentit a la nostra vida.
Segons el jesuïta el món està ple de "llumetes" que poc a poc aniran vencent la foscor. La nostra vida se'ns fa molt difícil sinó tenim pau al cor.
Cal mantenir sempre el bon humor, ja que això demostra que és més fort que les dificultats.

"L'encontre amb Déu: experiències de vida i de pregària", de Martí Ávila

Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col·lecció El Gra de Blat. 252 pàgines.

Comença el llibre fent unes profundes reflexions sobre la pregària. Després ens parla d'uns importants personatges Bíblics, de l'Antic i Nou Testament, del seu pelegrinatge.
Ens explica unes experiències i vivències de la trobada amb l'Altre i els altres, de la vida en majúscula i en minúscula.
És un llibre que t'ajuda a descobrir Déu, contemplant com ho han fet moltes persones al llarg de la història.

"Paraules per a moments difícils", de Josep Maria Alimbau
 Edicions STJ. 208 pàgs.

El llibre ens presenta testimonis i temes de la vida diària que ens interpel·len, que ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos i a vèncer els nostres egoismes.
Hi trobem paraules que marquen pautes, paraules acollidores, paraules que consolen, paraules que són un estímul per continuar endavant, paraules que ensenyen a viure i a créixer com a persones. També comenta que fan falta joves de grans ideals, que donin més importància a ser que a tenir, que sàpiguen estimar de veritat.
Fa un extens comentari quan ens parla de l'avui, d'estimar, de la felicitat, de la malaltia, dels moments difícils, del sofriment.
És un llibre amè de llegir i profund en totes les seves idees.

Un estiu de lectures (II)

Sembla que ja no ens escapem de la calor. Un juny agradable i suau ha donat pas a un juliol amb els termòmetres ja totalment estiuencs. En tot cas, com dèiem dijous passat, aquesta és una època de l'any en la que potser tenim més temps per llegir i val la pena aprofitar-ho. Anem, doncs, avui, amb tres noves recomanacions:

- Per a joves:

"Veure Déu en totes les coses", de Joaquim Vives. 
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Col.lecció L'Espiga núm. 68. 77 pàgs.

Aquest llibre és un assaig de fàcil lectura, amè i interessant, que ajuda a endinsar-se en les coses insignificants de cada dia i ajuda a trobar el Déu de Jesús en els germans. Consta de sis capítols, en els quals l'autor ens fa descobrir l'existència de Déu en la natura, en les coses de cada dia, en les nostres malalties, en les nostres desgràcies i en els moments de joia i de pau.
Cada capítol acaba amb un Salm que exemplifica allò que hem llegit. El llibre, doncs, ens ajuda a admirar la presència del Pare i de Jesucrist en tot allò que ens envolta.

"Els Sagraments de la vida i la vida dels Sagraments", de Leonardo Boff.
Editorial Claret. Col·lecció Espiritualitat i Pregària, núm, 71. 96 pàgs.

Els set Sagraments no esgoten tota la riquesa sacramental de l'Església. La vida diària és plena de sagraments. Sagrament ho és tot mentre sigui vist a través de la llum de Déu: hi ha un trobament del Déu que descendeix vers l'home i de l'home que ascendeix vers Déu. Cada capítol ens parla d'un sagrament diferent.

"Cada dia" de Jesús Renau.
Editorial Claret, Col·lecció els Daus núm. 5. 176 pàgs.

A través de petites coses, d'imatges, de contemplar la natura, l'autor ens va fent una constant pregària on descobrim la presència del Crist.
Cada oració és l'intent d'explicació d'una situació, d'un sentiment a partir d'un cas viscut.

Un estiu de lectures (I)

L'estiu és el temps més apropiat per llegir, no anem amb presses ni neguits i el sol ens il·lumina durant moltes hores. Ens serà molt profitós agafar un llibre i llegir. Alguns, de bon matí, escoltant el suau xiuxiueig dels ocells; altres a l'ombra d'un desmai, d'un pi, d'una magnòlia, prop d'un roser; o al capvespre, contemplant una posta de sol; són moments idonis per fer una estona de lectura. Això ens aproparà a la natura i, sens dubte, també a Déu.

El llibre és un bon company de camí per a tothom, amplia la nostra cultura, enriqueix el nostre vocabulari, ens distreu i també ens ajuda espiritualment.

Durant tres dies us recomanarem uns quants llibres: avui dedicats a adolescents i, en propers posts, també n'hi haurà per a joves, adults i gent gran.

Per adolescents:

"Déu", de Lluís Cortés. 
Editorial Claret. Col·lecció "El brí", núm 31. 56 pàgs.

És un llibre breu però dens. Un meravellós mitjà de pregària que, poc a poc, ens revela que Déu ens estima. En la lectura pausada dels breus versets de la Bíblia ens convida a copsar que som apòstols de Crist enmig d'aquest món ple de sorolls, neguits, guerres, enveges, rancúnies, gelosies... però on, també, hi ha una espurna d'esperança que no s'apaga i ens esperona per caminar vers Déu i ajudar a tots aquells que ens necessiten, ja que estimar és comprometre's.

"Més important que la meta és el camí", de Teodor Suau
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col·lecció "El gra de blat" núm. 104. 128 pàgs.

L'autor fa una suggestiva relectura del mite d'Ulisses on l'experiència fonda rau en el viatge. Fa una comparança entre el viatge d'Ulisses i el nostre viatge amb Jesús de Nazaret. Cal estar disposat a seguir el camí encara que sigui difícil.
Hi trobem nombroses referències als Salms i també cites del Nou Testament que, sense cap dubte, són un excel·lent mitjà per a la pregària.

"A petits glops", de Josep Ollé
Editorial Claret, Col·lecció "Els daus" núm, 155, 148 pàgs.

L'autor ens presenta unes quantes reflexions que són com petits estels que donen una mica de llum a la nostra vida.

Comença cada capítol amb una frase de la Bíblia i després fa un breu comentari a l'esmentada cita. Mossèn Ollé, en els seus pensaments, ens convida a tenir sempre la nostra mirada vers Déu, un Déu que es fa proper als homes, als qui tant estima, i vol que aprenguin a viure amb alegria, il·lusió, amor, entusiasme...

El silenci...

Ara que comencem un nou curs, és el moment idoni per anar aprofundint en la virtut del silenci.

Saber fer silenci és molt difícil ja que vivim en una societat on hi ha un abús del soroll, de la informació i la comunicació virtual: Internet, que ens comunica amb el món sencer, facebook, twitter, missatges dels mòbils, correus electrònics, etc. Tot plegat, realment, són avenços de les noves tecnologies, molt útils quan en sabem fer un ús adequat i quan no dominen la nostra persona.

Enmig d’aquest garbuix de comunicació, ens fa por el silenci, perquè en el silenci es manifesta allò més íntim de cadascú. El silenci propicia el viatge cap a la interioritat i aquest viatge és el que fa por, el que preocupa, el que ens interroga, ja que significa el descobriment d’un mateix.


Ens és molt difícil pensar que el silenci pugui existir en la nostra vida, ja que significa buidar-nos de tot allò exterior per conèixer-nos, saber qui som, què volem i cap on caminem. Estar en silenci amb un mateix és un bé molt escàs, el silenci ens intranquil·litza. El fet d’anar tan accelerats ens impedeix també aturar-nos per poder reflexionar, i pensar que la vida no és només treballar, guanyar diners, gaudir i anar vivint, hi ha quelcom més important que ha d’omplir la nostra vida. Per això és necessari recuperar el silenci perdut en la nostra societat.

El silenci és també un element fonamental en les relacions d’ajuda a les persones malaltes, que pateixen una greu malaltia i potser la cadira de rodes és el seu únic company de camí. No oblidem que el silenci i el saber escoltar són necessaris per a una bona relació d’ajuda.

Actualment no estem preparats per conviure en silenci i aquest és imprescindible per contemplar el món. El silenci i la contemplació estan íntimament lligats. Si llegim l’Evangeli ens trobem que Jesús, el nostre Mestre i model, es retirava sovint a la muntanya, ell tot sol, lluny del soroll, i restava en silenci i pregava al Pare del Cel. Es
trobava reconfortat i llavors també prenia les grans decisions: El Sermó de la Muntanya, l’elecció dels Dotze, Jesús camina sobre l’aigua, l’acceptació de fer la voluntat del Pare sobretot abans de la seva Passió…

Així doncs, serà bo que ens esforcem en copsar el valor del silenci i dediquem algunes estones cada dia o cada setmana a reconèixer-lo.

(Aquesta reflexió ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)

Entrevista a... Matilde del Rio

"Sense el reforç de la Parròquia, la meva fe seria petita"

Matilde del Rio Sanz va néixer a Almazán (Sòria) i viu a Reus des de l'any 1955. Ha treballat com a administrativa a diferents empreses i actualment és vídua, jubilada i administradora del Patronat de la Casa de Misericòrdia de Reus.

P.- Des de quan pertanys a la Parròquia?
R.- Des de la meva arribada a Reus, l’any 1955. Bé, llavors la parròquia de Crist Rei encara no existia, però jo vaig viure, i encara visc, molt a prop del lloc on poc temps després es construiria.

P.- Com va ser que et varen nomenar Servidora de l’Eucaristia?
R.- Va ser Mn. Eduard qui m’ho va proposar arran de la mort de l’Antoni, el meu marit, que ho havia estat durant bastant temps. Vaig dubtar molt i em va costar acceptar-ho, però em vaig decidir pensant que era un servei que jo podia continuar, encara que em sentia del tot indigna per fer-ho.

P.- En quins serveis de la Parròquia has col•laborat?
R.- De bon començament ja vaig formar part d’una de les Comissions per a la construcció de la Parròquia. Després vaig ser secretària del Consell Pastoral de l’any 1989 al 1995. Actualment -i des del principi- pertanyo al grup de Pastoral de la Salut, sóc membre de la comissió de Litúrgia i de les Assemblees Familiars. També sóc ministre extraordinari de l’Eucaristia per als malalts, des de l’octubre de 2010.

P.- Et sembla difícil en els temps que vivim ser membre actiu en una comunitat de fe?
R.- Realment en el món que estem vivint, dominat pel materialisme, l’individualisme i el refús a tot el que és religiós i espiritual, no sembla fàcil el fet d’incorporar-se i comprometre’s en una comunitat de fe. Tanmateix, pels qui des de gairebé sempre ens hem sentit integrats, no hi ha cap dubte que les dificultats es van superant amb l’ajut del Senyor i la força del seu Esperit, que mai ens abandona, ja que, com ens va dir Jesús, Ell sempre estarà entre nosaltres.

P.- La Parròquia t’ha ajudat a créixer en la fe? De quina manera?
R.- Penso que sense la Parròquia i sense les seves ofertes de formació i acompanyament en diversos camps, la meva fe s’hauria quedat encallada, limitada i “petita”. Em va donar un valuós reforç la catequesi d’Adults, dels anys 80-90, i després la Pastoral de la Salut, l’assistència a xerrades, cursets bíblics, etc., donant-me un esperit més obert, comprensiu i comunitari.

P.- Com veus ara la nostra Parròquia? En que hauria de millorar?
R.- Molt revitalitzada i canviada, tant en l’aspecte material i exterior (pintura i remodelació recent) com en l’aspecte espiritual i profund. No estem parats, anem caminant i avançant il•lusionats, guiats pel nostre Rector, cap a un futur més compromès i obert on tothom pugui sentir-s’hi bé, acollit i realitzat, com en una família.
Podria millorar en l’aspecte de saber escoltar i comprendre a tothom i en cada circumstància. També és important la interrelació entre els responsables dels diferents serveis a fi d’arribar a una millor coordinació de totes les activitats.

Pasqua, pas de mort a Vida

Silenci, tenebra, tristesa, por... així acabava aquell Divendres Sant. Als ulls de quasi tots els jueus semblava que tot s’havia clos. Aquell que havia passat fent el bé, guarint, perdonant els pecats, obrint escletxes d’amor i comprensió, anunciant el Regne de Déu i donant a conèixer el Pare del Cel estava enterrat, el seu cos amortallat, restava en un sepulcre nou. Els Apòstols desconcertats, atemorits, desesperançats, no acabaven de comprendre allò que havia succeït. El seu Mestre, al que seguien entusiasmats i plens de joia, havia sigut mal tractat, escarnit, torturat, amb corona d’espines coronat, befa del poble i finalment crucificat. No havien entès el missatge que Ell els ensenyava.

Bocabadats escoltant el sermó de la muntanya, aquelles benaurances plenes de sentit, la admiració davant la multiplicació dels pans i peixos, la guarició dels malalts, les paràboles explicant-los-hi a què es podia comparar el Regne del Cel, la resurrecció de Llàtzer... se’ls hi havia quasi esborrat de la seva memòria. El Mestre ja no era amb ells. Però... una petita espurna d’esperança restava en els seus cors. I si fos veritat que el tercer dia ressuscitaria? El dubte els tenia aclaparats, reunits i amb les portes tancades. Els mancava confiança i la covardia niava en els seus cors.


El diumenge quan despuntava el dia, unes dones van córrer cap al sepulcre per dir l’ultim adéu al Mestre i ungir el seu cos amortallat a la tomba. Quin amor tan gran pel seu Mestre!

De sobte, quin esglai! Veieren que la pedra estava apartada i el Sepulcre buit. Estaven del tot perplexes quan se’ls van presentar dos homes amb vestits resplendents i ells els digueren: No és aquí “Ha Ressuscitat”. Elles van anunciar promptament el fet als Onze.

Tot això és la Pasqua, el triomf de l’amor i l’esperança davant la covardia i la por. La Pasqua és el pas de la mort a la vida. El pas de l’home vell, egoista, sense esperança, individualista, orgullós, violent a l’home nou. Home al servei dels altres amb amor i senzillesa. La mort ha estat engolida.


El Senyor és enmig nostre i ens acompanya. És el nostre guia, el nostre Capdavanter, aquell que ens ensenya el camí, per viure amb alegria, estimant, perdonant, comprenent, acompanyant, és a dir, seguint les petjades del Vivent. Cal que siguem llum en el món, estant amatents a les circumstàncies de la societat que vivim, plena de incoherències. La saba del Ressuscitat ha de córrer per les nostres venes i alimentar el nostre cor per fer-lo bategar i així viure sempre amb il•lusió, entusiasme, coratge, humilitat i valentia per anar estenent el Regne de Déu que Jesús va inaugurar.

AL•LELUIA! El Senyor, el Vivent, continua fent camí amb nosaltres.

Jornada diocesana de la Pastoral de la Salut

El proppassat dia 26 de març celebràrem la Jornada Diocesana de Pastoral de la Salut al Nou Hospital Sant Joan de Reus.
Ens aplegàrem unes 70 persones de les diferents comunitats de Reus, Tarragona, Valls, Alió, Falset, Salou,... per aprofundir en l'acompanyament espiritual del malalt segons el model de Jesús, el Bon Samarità. La xerrada va anar a càrrec del religiós camil P. Francisco Àlvarez, professor de l'Institut Internacional de Teologia Pastoral Sanitària de Roma i professor de les escoles de Pastoral de la Salut.
El Dr. García Navarro, director de l'Hospital, ens va donar la benvinguda, ens va acollir i ens digué que és important i necessari el caliu humà dels membres de la Pastoral de la Salut.

El religiós camil va encetar el tema: Acompanyament espiritual del malalt segons el model de Jesús el Bon Samarità, tot dient que aquest acompanyament és espiritual quan té en consideració la integritat de la persona, quan ens posem en camí amb ella, connectem amb la seva decepció, la seva depressió, el seu desconcert, el seu pessimisme, recordant així els deixebles d'Emaús. Per això va insistir en què nosaltres hem de saber discernir les necessitats espirituals del malalt, i adonar-nos de la necessitat que té donar sentit a la vida, de recuperar la fe perduda, del perdó, de rebre l'Eucaristia, d'abandonar-se a les mans de Déu.

El conferenciant digué que no podem oblidar mai que salut i malaltia són inherents a la persona humana. Som éssers febles, vulnerables i viure és ser ferit. La malaltia ens introdueix en un món nou, és una sotragada forta, és una experiència personal i posa en evidència la soledat que se sent. Sovint el malalt troba manca de comunicació, a vegades a nosaltres, els apòstols de la Pastoral de la Salut, ens costa estar en silenci al costat d'ell, però a ell aquest acompanyament i relació ja li parla, sense paraules.

Jesús el Bon Samarità és el model d'acompanyament, i és un model complet. Jesús no vingué a posar “etiquetes”, va venir a conquistar el cor dels homes. El religiós insistí que nosaltres ens hem de fer presents on es troba la gent necessitada, posar-nos en camí, buscar els altres i oblidar-nos del nostre “jo”. Per aconseguir això és important tenir una actitud de servei, no de lluïment, sentir un amor entranyable, un saber mirar als ulls, fet que neix de dins, i commoure’ns davant del sofriment. Sempre hem de tenir present que som “enviats” per l’Església i actuem en nom de Jesús. Anem a escoltar les experiències de la persona que pateix, no a explicar les nostres, tot i que a vegades les nostres experiències també ens ajuden a comprendre la dels altres.

En la segona part de la conferència Francisco Álvarez digué que l’Evangeli de la Salut és una proposta de vida saludable per als joves. Referent als joves va presentar tres vessants:
a) Signes/ senyals saludables en el joves d’avui: l’esport, les colònies, ser voluntaris, oberts a la natura, oberts a experiències noves.
b) Símptomes patògens, patològics: ansietat, angoixa, sentiment de por, inseguretat, manca de maduresa de la persona jove, depressió, fractura de l'autoestima, falta d'estímuls, culte al cos, pèrdua de valors.
c) Els joves, mirall dels adults i de la societat en general.
Avui els joves viuen el sentit grupal, el fet d'estar junts.

Per acabar, el conferenciant ens digué que la dimensió espiritual és allò que més identifica a tota persona. El camí més curt per arribar al cor de la persona és el cor, l'empatia, l'afecte, l'amor... Ens preguntem, quin sentit té la vida? En Ell vivim, ens movem i existim, aquest és el gran sentit de la nostra vida.
El desig de Déu és que l'home visqui i visqui bé. Ens va enviar a Jesús, el seu Fill, que vingué com a Salvador únic i atípic (neix en una cova i mort a la Creu). Jesús vingué a transformar les persones, a donar-nos una bona qualitat de vida. Crist irradia salut, és la persona més seductora, és l'home excepcional, allà per on passava deixava un rastre agradable. És exigent, però ens diu que el Regne que Ell proposa ja el portem en el cor si sabem buscar la veritat, l'amistat, la justícia, la llibertat, una llibertat interior. Per a nosaltres la salvació és el marc, el referent, allò que Déu no nega a ningú.
El model de salut que Jesús ofereix va adreçat a tota la persona. La qualitat més atractiva de Jesús és la relació i en l’Evangeli trobem el sentit de la vida.
Acabàrem la Trobada amb una viscuda pregària.

Les obres que agraden al Pare del cel

Ara estem en plenes obres de la Parròquia. Realment eren necessàries, calia una reforma: estava malament l’enllumenat, la megafonia, la pintura i també faltava acabar d’ennoblir la Capella del Santíssim. La Casa del Pare ha de ser acollidora i digne. Aquestes obres les vol el Pare del Cel, però aquelles que de veritat vol són:

- La justícia, buscar la dignitat de la persona humana, sense fer diferències de raça, de cultura, d’idees. Hauríem de tenir respecte a tota persona, sense menysprear ningú. Procurar així mateix una repartició millor dels béns de la terra que Déu ens ha donat, que no són per a uns privilegiats sinó per a tota la humanitat. Hauríem de saber compartir.

- La misericòrdia, cal que actuem amb tendresa.

- La compassió, per ajudar amb amor.

- La pau, Ell vol que visquem sabent-nos comprendre, respectar, apartar tota violència, buscar sempre allò que ens uneix, evitar les paraules que fereixen i saber perdonar-nos de cor.

Estimar-nos sabent que Ell ens ha donat el seu Fill únic perquè tinguem vida i una vida eterna.

Estar a prop dels malalts, atents a les seves necessitats, acompanyar-los, ser el seu bastó sobre el qual puguin recolzar-se. Estar atents als pobres, vetllar per les seves necessitats, ajudar-los i alleugerir tots els seus problemes. Tot això, amb molta caritat, amor i discreció, sense creure’ns superiors a ells perquè tenim recursos econòmics.

Vetllar pels presoners que viuen reclosos, amb poca esperança, sense grans perspectives en la seva vida i potser tractats amb molta duresa, quan són persones, malgrat les seves mancances i les obres negatives que hagin comès. També el Pare del Cel vol que siguem persones de pregària, sense dir massa paraules però sabent escoltar en el fons del nostre cor allò que Ell ens vol dir per ser coherents donant testimoni.

Vol que siguem assenyats, prudents, discrets, humils, acollidors, emprenedors, que no parlem gaire, però que actuem molt.

Ens vol persones lliures, no una llibertat com el món ens ofereix: “quan més tingueu més feliços sereu, feu tot allò que vulgueu”, sinó que el que és veritablement important és ser persona, no tenir grans coses.

Així anirem escampant el Regne de Déu.

Un camí vers la Pasqua

Un any més l’Església ens recorda que ens endinsem en la Quaresma, un camí cap a la llibertat, quaranta dies de preparació a la Pasqua.
El dia 9 de març és Dimecres de Cendra i nosaltres, els cristians, iniciem la Quaresma. Per alguns aquesta paraula té un ressò d’un temps trist. No, són uns dies per preparar el nostre cor per arribar amb joia a la gran Festa de la Pasqua, la festa de la nova i eterna aliança entre Déu i els homes.
És un temps privilegiat de peregrinació interior cap a Aquell que és la font de la misericòrdia. És un temps de reflexió i de conversió. Un dies de penitència, una virtut que no està de moda, ja que vivim uns temps en què es vol deixar de banda tot el que exigeixi esforç. Cal que nosaltres emprenguem aquest camí de desert per purificar-nos de les nostres mancances.
L’Església ens fa un toc d’alerta, invitant-nos a un canvi de mentalitat, a revisar la nostra vida, a voler superar les nostres falles, la nostra rutina, el desencís, l’estretor de mires, l’egoisme, la poca esperança… per seguir el camí que el Mestre ens va assenyalar. Tot això exigeix esforç. Per tant, ens cal alleugerir l’equipatge i retornar allò que és essencial i autèntic.
Tres mitjans ens ajudaran durant aquesta Quaresma a millorar les nostres actituds:

a) La pregària. Per què? Per apropar-nos més a Déu i escoltar-lo. Per això ens cal cada dia dedicar-hi més estones, participar sovint de l’Eucaristia, fer silenci en el nostre cor, llegir amb freqüència la Paraula de Déu. Aquest any, en el qual llegim les lectures que pertanyen al Cicle A, seria bo que anéssim desgranant a poc a poc l’Evangeli de Sant Mateu, i a familiaritzar-nos amb el res de les Laudes i les Vespres. També assistir, si podem, al Recés i a les xerrades quaresmals.

b) El dejuni. De què? De carn? També, perquè el gran dejuni que Déu vol és:
Dejunar de jutjar els altres, de paraules que fereixen, d’enfadar-nos, de crear una ambient tens, de faltar el respecte a l’altre, de “mossegar” el proïsme en les nostres converses, del desànim…

c) L’Almoina. De diners? També, però sobretot de donar temps de la nostra vida als altres, d’estar a prop del malalts, dels ancians, d’aquelles persones que es troben soles, fer-los-hi companyia i saber-los escoltar. Estar a prop dels avis, estar pendents d’ells, ser detallistes.

Aquesta Església santa i pecadora ens empeny i encoratja a seguir el Mestre i Salvador.
En la Quaresma d’aquest any hauríem de renovar-nos, de deixar l’home vell que hi ha en nosaltres per ser l’home nou que viu a l’estil de Crist, és a dir:
- Estimant
- Compartint
- Donant alegria

- Servint
- Perdonant. Escoltant...

Entrevista a... Avelina Briansó

“Totes les experiències de la meva vida

m’han ajudat a viure la fe”

Una persona fidel a Déu i a l’Església malgrat tots els problemes que ha tingut en la seva vida. Molt aficionada a la poesia, gran entusiasta del profeta Isaïes i de les cartes de Sant Pau. Proclama amb extraordinària dignitat i excel·lent entonació la Paraula de Déu.

P. Des de quan pertany a la Parròquia?

R. En un principi pertanyia a la Parròquia de Sant Joan, on vaig ser batejada. Hi vaig treballar molt. Preparava amb molta cura les festes de Nadal i també d’altres.

Ara fa uns cinquanta anys, aproximadament, des de finals de l’any 1957, que estic integrada a la Parròquia de Crist Rei. El temps en que més vinculada vaig estar fou en temps de mossèn Ferran, tenia molta cura de la Missa. Després vaig treballar amb mossèn Torres. Proclamar la Paraula de Déu era allò que millor m’anava. llavors les persone estàvem molt a prop del mossèn i de la parròquia, amb el desig de ferla créixer.

P. L’ ha ajudat a aprofundir en la fe i en la pregària?

R. Jo la fe la tinc des de que vaig néixer; a casa érem persones de fe. Sempre he viscut aquesta vida i, estant a prop de persones molt practicants sempre s’hi guanya.

Totes les experiències de la meva vida, encara que no fossin agradables, m’han ajudat a viure la fe. Jo tothora he encomanat a Déu qualsevol cosa, abans de prendre una decisió.

P. A quines activitats ha estat integrada?

R. Vaig formar part de la Legió de Maria quan encara pertanyia a la Parròquia de Sant Joan; n’era la presidenta. La portaven els Pares Paüls. Ens reuníem una vegada a la setmana i després treballàvem a casa allò que s’havia proposat. D’una manera especial visitàvem persones malaltes i també ens preocupàvem dels problemes que tenien algunes famílies. Cuidàvem de manera extraordinària la part espiritual. Jo sempre m’he encomanat a Déu i li he demanat ajuda. Ell mai no m’ha defraudat. He treballat per viure com una persona cristiana.

P. Des d’un principi, l’any 1996, es va integrar a les “Assemblees Familiars” Com les ha viscudes?

R. Quan van venir els Pares Claretians a Reus a promoure la Nova Evangelització, m’hi vaig apuntar de seguida. Llegir les “lectures” en grup és extraordinari, és Déu que et parla.

Per a mi les Assemblees Familiars són enriquidores, mai he deixat d’assistir-hi. Llegint la Paraula de Déu ens trobem amb Ell, li parlem i l’escoltem. La finalitat d’aquestes és l’encontre amb Déu, això ens ho facilita la lectura.

Al grup al qual pertanyo, som persones que ens estimem molt, ens respectem i ens ajudem sempre. Ha estat un mitjà per aprofundir en la fe i en l’amistat.

P. Com la veu actualment?

R. Jo estimo la Parròquia i desitjaria que forméssim una família disposada a treballar amb alegria i senzillesa pel bé de tots, seguint les indicacions del nostre rector. Els cristians hem de tenir fe i esperança.

La Presentació del Senyor

Passats els dies que mana la Llei de Moisès referent a la  purificació, Maria i Josep porten l’Infant al Temple per presentar-lo al Senyor.
Allà es troben dues generacions: el vell Simeó, portat per l’Esperit, igual que la profetessa Anna, i el Salvador promès, la llum que ha d’il·luminar tots els pobles.
Simeó no mira al passat sinó que viu el present de cara al futur que està en mans de Déu. El més important és el present. Anna  oberta a tothom, propaga joia i pau.
Simeó diu a Maria; “Aquest noi serà el motiu perquè molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima”.
Aquesta Festa està dedicada a la gent gran. Deia Sèneca, el filòsof grec: “hi ha poques persones Grans felices, perquè poques persones saben ser Grans”. Per saber ser Gran cal:
- Viure amb alegria i donar-se als altres.
- Ser optimista sense oblidar els problemes, i saber veure la part bona de totes les coses.
- Pensar que el moment més important és el present, el passat ja no existeix, i el futur està en mans de Déu.
- Recordar amb acció de gràcies el passat, viure amb passió i perseverança el present; esperar amb confiança el futur (Joan Pau II).

Nosaltres també aplegats en l’Esperit Sant celebrarem aquesta Festa amb joia entorn de la taula de la Eucaristia. Abans de començar la  Celebració, i després d’uns ritus de preparació i benedicció de les candeles, les encendrem i junts en comunitat entrarem en processó a l’Església cantant i elevant la nostra ànima vers al Senyor.
Després d’unes pregàries les apagarem, però mai apagarem la llum que Crist va encendre en els nostres cors el dia que vam rebre el Baptisme. Aquesta llàntia encesa que no s’apagui mai.

Avui ens ha nascut un Salvador...

Nadal! Després d’aquest Advent en el que hem purificat el nostre cor, i hem polit les actituds negatives, l’Església celebra la vinguda del Senyor Jesús. Ens ha nascut un Infant, Príncep de la Pau que ve a salvar-nos i a inaugurar el Regne de Déu.

Si tot naixement és un esclat de joia en una família, aquest per a nosaltres representa una gran Festa que ens omple d’alegria, de pau, de llum, de ganes de fer el bé. És un encontre entre el cel i la terra. Déu ha plantat la seva tenda entre nosaltres.

Per als cristans han de ser uns dies especials en que meditem la grandesa i tendresa de Déu que se’ns mostra en un infant humil, senzill, nascut en una cova, embolcallat amb bolquers i gronxat en els braços de la seva mare, Maria. Tot això va passar en un poblet petit i desconegut, Betlem, anunciat ja pel profeta Miquees (segles VIII-VII aC).

La seva vida també acabarà essent pobre, clavat a la Creu, quasi sol, però Maria una vegada més estarà al seu costat.

La seva vinguda fou anunciada per uns àngels, primer a uns pastors, gent senzilla, de cor obert, que tenien les oïdes promptes a escoltar, que eren agraïts, i ràpidament van a adorar-lo. Després una estrella guiarà uns savis per adorar aquest Rei de la Gloria. Li oferiren or, com a rei, encens, com a Déu, i mirra com a home.

- Nadal és la culminació de l’Antic Testment i la plena manifestció del Fill de Déu.
- Nadal és celebrar la vinguda del Senyor, el Messies.
- Nadal és voler viure amb sobrietat.
- Nadal és compartir amb els més necessitats.
- Nadal és apropar-nos als malalts, ancians, persones que pateixen solitud i que estan molt a prop nostre.
- Nadal és viure endinsant-nos en l’amor de Déu, és pregar, és tenir alegria, és irradiar felicitat, serenor, pau i amor.
- Nadal ens convida a ser missatgers d’aquesta Bona Notícia: que Déu s’ha fet Home i viu entre nosaltres.

Així docs, hem d’escampar-la arreu perquè el Nadal no quedi reduït tan sols a carrers il·luminats, música, regals, taules molt ben guarnides i dinars suculents, ja que això seria un Nadal buit del vertader sentit de la Festa que celebrem.

Aprofundim en el veritable significat del Nadal. Preparem el nostre cor, per què? Perquè aquest Nadal sigui diferent, viscut en el nostre interior, i aflori en l’entorn amb una gran pau i alegria.

Fina Prat

Missa del Gall en imatges:

Advent, camí d’esperança

El diumenge dia 28 de novembre s’inicia l’Advent, un temps, marcat per l’esperança.

L’Església enguany comença l’Any Litúrgic amb el Cicle A. Recordem que el Nou Poble de Déu des del Concili Vaticà II va estructurar les lectures de la Missa en tres Cicles: A, B i C, amb la finalitat que al llarg de tres anys anéssim aprofundint en els diferents missatges de la Bíblia.

Durant aquest any ens endinsarem en l’Evangeli de Sant Mateu, el més extens, elaborat per tota una comunitat al llarg d’uns 50 anys. Va ser escrit sobre l’any 80-85 i ens presenta Jesús com a Mestre. També llegirem la Carta als Romans, la Primera Carta als Corintis, als Colossencs i als Filipencs.

Advent! Són aquestes quatre setmanes que ens preparem per celebrar el Nadal. Què ens cal fer?

- Obrir de bat a bat el nostre cor per acollir el Senyor que ve.

- Vetllar. “Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cor...”.

- Intensificar les estones de pregària. Aprofundir en la lectura de la Bíblia. Participar sovint de l’Eucaristia.

- Assistir si es pot al Recés i a les Vespres programades.

- Compartir no sols béns materials, sinó la nostra vida.

- Aturar-nos i revisar les nostres actituds negatives: rutina, desànim, pessimisme, rancúnies, ressentiments, poca amabilitat...

Nosaltres els cristians hem de saber contemplar amb serenor el crit de tres personatges marcats per l’esperança.

1r. Isaïes. Profeta de l’Antic Testament que visqué a Jerusalem l’any 760 aC. Fou un home de pregària, humil. Se’l coneix com el Profeta Messiànic, ja que ens parla de l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), “de la dona que tindrà un fill, del poble que caminava en la fosca que ha vist una gran llum”; ens diu que el seu nom és: “Conseller prodigiós, Déu heroi, Príncep de la Pau”. També ens descriu les característiques del Nou Regne.

2n. Joan Baptista. El Precursor que preparà el camí de Jesús, fill d’Elisabet i Zacaries, cosí de Jesús. És el més gran dels homes nascut de dona, home de pregària, humil, auster. Fou qui batejà Jesús en el riu Jordà. És l’últim profeta.

3r. Maria. La dona del “sí”, del facis a la voluntat de Déu. El personatge central de l’Advent. Maria plena de gràcia i escollida per ser la mare del Salvador. Model de pregària i oberta a l’acció de l’Esperit. Discreta, prudent, senzilla. És la primera i més perfecta deixeble de Crist, ens diu Pau VI.

Aturem-nos a reflexionar. Cal que aquest Advent sigui millor per anar construint un món on regni l’amor, la pau, la justícia i la caritat.

Pastoral de la Salut: Una crida de servei

Com cada inici de curs i, de fet, com fem d’una manera permanent, la Pastoral de la Salut de la parròquia fa una crida a aquelles persones que puguin oferir una petita part del seu temps per acompanyar a d’altres persones que estan malaltes, soles o que, per l’edat que tenen, veuen limitades les seves possibilitat d’integració social i comunitària.
“Cada cop ens hem d’esforçar més per saber descobrir aquelles situacions de bona gent que tenen necessitat d’un acompanyament i que, des de la parròquia hem de saber donar”, va dir el rector en la primera reunió del Consell Pastoral. També va afegir que “és una santa acció que la parròquia s’apropi a la casa d’aquelles persones que no poden venir a celebrar la seva fe amb la resta de comunitat”. Per tot això els agents de la Pastoral de la Salut de la parròquia esdevenen veritables apòstols del Senyor, doncs porten el signe de l’amor de Déu als germans i germanes.
Un somriure, una mirada amable, una companyia silent, una paraula agradable o una estona de pregària... són moltes les petites accions que es poden fer amb aquesta gent, veïns i veïnes nostres, que ens necessiten, no per a guarir la seva salut física, sinó per donar-los-hi salut emocional i fraternal.
La gent que s’animi a fer aquest servei pot posar-se en contacte amb la persona que és responsable de la Pastoral de la Salut de la parròquia, la Fina Prat.

Cal posar de nou la mà a l’arada

Comencem un nou curs, una nova estació de l’any, cosa que ens fa pensar en reprendre tots els nostres serveis amb coratge, amb dinamisme, amb més compromís i més il·lusió. Ja hem refet les nostres forces i tots tenim ganes de retrobar-nos. És, doncs, el moment idoni per tornar a "posar mà a l’arada". Hem de fer fructificar, a dojo, els dons rebuts perquè a cada etapa de la nostra vida hi ha un servei que hem de desenvolupar.

El Senyor ens crida una vegada més a la gran missió que ens ha encomanat, espera la nostra resposta. No podem mai amarrar la barca al port, hem d’anar mar endins a fi de descobrir nous horitzons.


Cal deixar enrere les mancances i desavinences, el Mestre comprèn i perdona les nostres faltes i ens diu: “No tingueu por”. Està amb nosaltres per ajudar-nos, tan sols cal que tinguem el cor obert per estimar i les oïdes atentes per escoltar-lo.

Els infants, els adolescents, els joves... les persones grans, els malalts ens esperen, confien en nosaltres, no podem defraudar-los. Hem de ser una torxa encesa que il·lumini constantment tots els qui ens envolten. Entre tots hem de saber donar un aire fresc a la Parròquia, on cadascú ocupi el seu lloc amb senzillesa, humilitat, virtut (encara que avui dia no estigui de moda) i esperit de servei.

Hem d’escampar arreu la Bona Nova de l’Evangeli i per això ens cal estones de pregària, de silenci interior, d’oblidar el nostre jo i un ímpetu extraordinari per estendre aquest Regne de Déu que ja està enmig nostre. Tenim un Guia que sempre ens acompanya i l’alè de l’Esperit que ens empeny a seguir les petjades del nostre Capdavanter, Jesucrist.

“Ànim!”, que aquest nou curs que ara comencem ens porti a viure amb més goig, felicitat, pau, comprensió i generositat totes les nostres activitats, sempre en bé dels altres.

Temps per a descansar

Ja estem a l’estiu! Una estació de l’any que a tots ens agrada i alegra. Gaudim de llargues hores de sol que ens il·lumina i escalfa. A les nits podem contemplar el cel atapeït d’aquests petits llumeners, que veuen les nostres pupil·les, i ens apropen a l’Infinit.

Ara cal descansar i relaxar-nos, és el moment idoni de canviar el ritme, massa accelerat, de la nostra vida i asserenar el nostre esperit.

L’estiu serà molt diferent per a alguns de nosaltres. Hi haurà qui podrà viatjar, conèixer noves cultures i noves persones, visitar monuments, museus, catedrals, on admirant la mà de l’home, també els portarà a pensar en el Déu Creador que ha donat una intel·ligència prodigiosa a la persona. D’altres admiraran l’horitzó del mar blau i escoltant la remor de les suaus onades també s’aproparan a Déu.

Aquells que vagin a la muntanya podran contemplar la verdor amb un colorit tant diferent dels arbres, els pins, els desmais, les pollancres, els arbustos... escoltar el suau soroll del rierol que s’escola muntanya avall, el xiuxiueig dels ocells que de matinada ja els despertaran, també hi sabran trobar a Déu.

Però hi haurà qui passarà el temps al llit, en una cadira de rodes o amb unes crosses. Malgrat aquestes limitacions, també han de descobrir aquest Déu entranyable que ens estima i sempre vetlla per nosaltres.

Així, enmig d’aquest divers ventall de possibilitats, aprofitem el temps per dedicar més estones a la pregària, al silenci a la reflexió, a la lectura... tot ens ajudarà a canviar les nostres actituds, algunes negatives i esponjar el nostre cor per saber estimar i mirar amb ulls d’amor i comprensió a tothom. Deixem-nos portar per la força de l’Esperit, el seu alè ens ajudarà a tenir les oïdes ben obertes per escoltar-lo i seguir escampant la Bona Nova que el Mestre ens ensenyà.

Ànim! Visquem aquest estiu amb joia, il·lusió, entusiasme, serenor, alegria, allà on estem, encara que sigui per alguns un llit i tinguin el cos adolorit per tant sofriment.

Pentecosta

Durant cinquanta dies hem celebrat la joia de la Pasqua. Ara, el diumenge 23 de maig, amb la Festa de Pentecosta, que és la plenitud de la Pasqua, clourem el temps litúrgic central.

Pentecosta...!

Es trobaven reunits aquells homes porucs i poc decidits, una mica marcats per tots els esdeveniments passats, quan “de sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant” (Ac 2, 2.4a). Així, gràcies a aquesta força, les seves vides varen canviar, doncs els donà coratge per ser testimonis del Crist davant la gent i les autoritats. A partir d’aquest fet, hi va haver una renovació en ells, parlaven llengües noves i no tenien por de parlar de Jesús amb una gran valentia.

Els Apòstols, gràcies a la força de L’Esperit Sant, foren capaços d’escampar obertament el missatge que el Senyor els havia transmès.

Nosaltres també hem rebut l’Esperit Sant, primer en el Baptisme, després en la Confirmació, l’Eucaristia i els altres Sagraments. Aquesta presència reafirma la nostra fe i ens dóna forces per viure seguint les petjades del Mestre, per viure en un nou estil de vida, a tenir les oïdes obertes per escoltar i el cor esponjat per anunciar la Bona Nova sense por a fer el ridícul, a ser valents per anar estenent el Regne de Déu. Ens envia constantment el seu Alè per saber estimar, perdonar, comprendre, respectar, ajudar els altres...

Visquem, doncs, amb joia la Festa de la Pentecosta, agraint al Senyor aquest gran “Alè” que ens ha estat donat.

L'Alegria de la Pasqua

Silenci, tenebra tristesa, por... així acabava aquell Divendres Sant pels Apòstols i algunes dones que havien quedat desolades veient el cos del Mestre malferit, colpejat, befa de tots, penjat d’una creu com un malfactor.

Malgrat tanta foscor, el diumenge de bon matí, unes dones esporuguides i temoroses van cap al Sepulcre per ungir amb olis aromàtics el cos que havien enterrat. Era tant l’amor vers Aquell Crucificat, que havia passat fent el bé, guarint malalts, perdonant els pecats, obrint escletxes d’amor i comprensió que no podien oblidar-lo.

Allà no el trobaren, el Pare l’ha Ressuscitat. La mort ha estat engolida, vençuda i nosaltres com Ell també gaudirem de la resurrecció.

Com...? És la fe que ens permet creure en la resurrecció. La nostra ment no pot comprendre allò que la sobrepassa, però si pot creure i fiar-se del Mestre. La Pasqua és el pas de la mort a la vida.

La Pasqua és la gran festa dels cristians. Aquell infant feble, desconegut, nascut en una establia, ara, després d’una vida donada al servei dels altres, morint per amor, ha triomfat, és el Vivent.

La Pasqua és descobrir la llum de Crist. La Pasqua és viure el nostre Baptisme. La Pasqua és viure a l’estil de l’home nou, el Crist.

La Pasqua és creure en el seu Esperit, que és qui ens dóna força per caminar estimant i sembrant pau.

La Pasqua és el nucli central de la nostra fe.

La Pasqua és una festa tant important que l’Església la celebra durant cinquanta dies. La Pentecosta clou aquest llarg període pasqual.

Ànim! Visquem plenament la joia de la Pasqua amb els signes pasquals: Alegria, Fortalesa i Amor.

Amor fratern

Parlar de l’amor ens costa molt, ja que avui dia se’n parla d’una manera vana i per això hem perdut una mica el veritable sentit d’aquesta paraula. Amor podem dir és donació, entrega.

Jesús digué als deixebles: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així doncs, estimeu-vos els uns als altres.” (Jn. 13,34).

I com va estimar Jesús? Fins a l’extrem, fins a donar la seva pròpia vida per tots nosaltres, homes i dones de tots els temps.

Diem que el Dijous Sant és el dia de l’Amor fratern, però, això no hauria de ser cada dia?

Perquè cada dia “l’altre” ha de ser per a nosaltres més important que el meu “ego”. Cal aprendre a viure servint i estimant a tothom, sabent respectar, callar, perdonar, oblidar... Però, com aconseguir aquesta fita en les nostres vides?

Jesús el dia abans de la seva Passió ens va donar, ens va lliurar el seu Cos i la seva Sang per alimentar-nos perpètuament i donar-nos vida.

Ja tenim, doncs, i d’una forma ben concreta, la font d’aigua que brolla sense parar, que ens nodreix per tenir forces per saber estimar, que ens posa els fonaments del “saber estimar”.

En l’Eucaristia, Crist se’ns fa present com a aliment. Ell cada dia ens para la taula i ens espera per anar fent camí amb nosaltres i ajudar-nos a superar a poc a poc les nostres petiteses i manques d’amor per arribar a tenir un cor gran on hi càpiga tothom.