L’ESPERANÇA DELS FILLS DE DÉU QUE S’ADORMEN CADA DIA ESPERANT ELS SEUS DONS.
Qui no recorda les paraules de Ch. Péguy en les quals el sant poeta que trobà la fe, s’admira de l’esperança. I ve a dir: es pot pensar contemplant el món que els homes tinguin fe, com també es pot pensar que veient el sofriment dels altres, els homes tinguin caritat els uns amb els altres. Però que tinguin esperança, això sí que és inaudit i increïble. Que puguin creure que demà serà millor, que els seus fills coneixeran un futur millor que el present, i per això, visquin i treballin. L’esperança que Déu ha dipositat en el cor dels homes és realment admirable. Els fills de Déu se’n van a dormir amb l’esperança de què el demà serà millor, així dormen en la seva pau, perquè saben que tot està en mans del Pare. I tot és tot. Realment això és un miracle de la gràcia!
Advent és un temps en què l’esperança se’ns fa viva dins del cor. L’esperança fa viure els homes, sense esperança ja no hi ha cap possibilitat d’alegria. L’alegria ve de l’esperança i del futur, un futur que, finalment és Déu mateix. Vet aquí, doncs, que l’esperança és com un ram de flor d’ametller florit, al cor de l’hivern. Ens passem la vida esperant, però al final, ja no haurem d’esperar res més, perquè tindrem a Déu, la plenitud i la consumació de l’esperança cristiana.
L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR. Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.
Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint les paraules i que aquestes entrin:
El rostre del poeta estimat
LA MEVA PETITA ESPERANÇA
per Charles Péguy
Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.
La Fe és una esposa Fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una noieta.
La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.
La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia
La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,
que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.
La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.
La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,
després d’haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]
I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i resistir. [...]
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.
Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,
sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,
tota la meva creació no seria més que fusta morta.
