Jesús és el nom més dolç (Comentant l'Avemaria.- 6)

Jessuà, així sona en arameu el nom de Jesús. Així l’amoixava Maria, així el cridava als carrers de Natzaret. El nom dolcíssim de Jesús, als llavis i al cor. Els cristians des d’antic ens agrada de repetir una i altra vegada: Jesús, Fill de Déu viu, tingueu pietat de nosaltres.

Però els noms de Jesús a la Sagrada Escriptura esdevenen una magrana desgranada i Jesús porta tants noms, multiplicats per l’amor de l’Església al seu Senyor, i Ell és: «el Crist», «el Senyor», el «Fill de Déu», «l’Espòs», el «Rei», «el Qui és», «l’Ungit», el «Fill de l’Home», l’«Alfa i la Omega», el Sant, el «Jutge de vius i de morts», el «Cap de l’Església», però és també «el Sacerdot d’una nova aliança», el «Pontífex entre el cel i la terra», el «Servidor», «l’Enmanuel, Déu amb nosaltres» però és també «l’Anyell de la nova Pasqua», el «Primogènit d’entre els morts», el «Germà gran», «l’Amic», el mateix «Camí, la Veritat, la Vida, el «Pa viu baixat del cel, la «Pedra angular» i la «Clau de volta», el «Cep», la «Llum del món», la «Resurrecció», el «Bon Pastor» i la «Porta» ... el «Mestre», la «Paraula», el «Sembrador»... «Fill de David»...

Tots aquests noms expressen la identitat i la missió del Fill de Maria. De tal manera que Ell és una mina d’or que, com més la fendeixes, més or trobes. Tots el noms de convergeixen i parteixen d’aquell infant que Maria portà a les entranyes i que fou elevat a la creu. I que un cop ressuscitat ens convoca com Església. Els cristians sabem que el Regne de Déu ve sense fer soroll i estimant el món i pregant esperem el seu retorn gloriós.

Escoltem ara l’Ave Maria en arameu, la llengua que parlaven Jesús i Maria.

I és beneït el fruit del vostre sant ventre (Comentant l'Avemaria.- V)

Jesús és el fruit beneït. Portava la sang de Maria i fou alletat amb la seva llet. Fa pensar en el cant de les nostres parròquies:

«Paraula que no essent paraula vana,

és carn de nostra carn, i sang de sang,

i plora amb plor d'infant i és veu humana:

pastat del nostre fang».

Amb aquesta expressió la pregària mariana esdevé cristològica. La benedicció de Maria esdevé la benedicció del «fruit de les seves entranyes». La lloança de Maria esdevé la lloança del Fill. Ells dos quedaran vinculats per sempre en el temps i en l’eternitat. Maria sempre serà en l’Església la «Mare del Fill». Per això «totes les generacions l’anomenaran benaurada». És fruit de les seves entranyes virginals, però és fruit de la seva fe i de la seva obediència a la Paraula de Déu. 

No hi ha criatura més maca ni més preciosa que Jesús. Ell és bell en el seu naixement, bell quan predicava l’Evangeli, bell quan era flagel·lat, bell quan era coronat d’espines, bell quan era elevat a la creu. «Ell és el més bell dels fills dels homes». És la bellesa de l’Amor. Només aquesta bellesa salvarà el món. En aquest món on hi ha tant de sofriment i d’injustícia, on tants innocents sofreixen, només UNA ONADA D’AMOR EL SALVARÀ.

Beneïda entre totes les dones (Comentant l'Avemaria.- IV)

En aquests paraules del Avé Maria hi ha un misteri de solitud. Si és beneïda entre les dones, també entre elles, és única la seva vocació. Una vocació única i incomunicable, perquè de «mare només n’hi ha una». També Jesús té a Maria com a única mare. La benedicció a la Mare de Déu la fa única. La seva maternitat és la de totes les mares, però el Fill de les seves entranyes és Jesús, el Crist, Senyor nostre. Això ens fa comprendre que quan un avança en la vida espiritual arriba moment en què és difícil parlar dels dons de Déu. Els sants s’entenen entre ells! Van vestits de vermell! És el vestit de la caritat i de l’alegria. S’endevinen! Nosaltres només podem veure en la seva vida allò que resplendeix a fora, la seva alegria, la seva humilitat, el seu poc donar-se cap importància. Però el secret de la seva vida és interior, queda entre el profund del seu cor i ells. De vegades ni ells mateixos se saben explicar. No tenen paraules. 

Els miracles de la gràcia no s’expliquen, es donen, es viuen. Si això és veritat en la santedat ordinària, encara ho és de manera més gran en la persona de la Mare de Déu. Aquella gràcia que la fa beneïda entre les dones, la fa única. I la fa entrar en la solitud dels misteris de Déu. Ella va haver de caminar, amb el seu secret, amb la seva vocació, enmig dels homes i de les dones. Si no hagués estat la Mare del Senyor hagués viscut i mort en l’anonimat dels fills de Déu que han estat, són i seran en aquesta terra.

El Senyor és amb Vos (Comentant l'Avemaria.- III)

Perquè és la «plena de gràcia» el Senyor és en ella. Maria és la primera Església. I Ella realitza el misteri del «Déu amb nosaltres», l’Emmanuel. Tota la Trinitat habitarà en ella com en un temple: el Pare que l’habita, el Fill concebut en les seves entranyes virginals i l’Esperit que descendeix sobre ella: «l’ombra de l’Altíssim et cobrirà». La Presència de Déu és més alta en ella que no pas la Presència de Déu en el temple de l’antiga aliança.

Cal una gran reverència quan preguem, la reverència que escau a la Presència de Déu en nosaltres. Jo imagino a Santa Maria humil i inclinant-se davant de Déu quan rebé el Missatger. Quan un cristià s’agenolla o es postra davant de Déu esdevé tot ell un temple, un lloc de la Presència de Déu que descendeix sobre ell. La glòria l’habita. Quan prega ha acollit dins del seu cor la Presència que li ve de fora de manera invisible. És una gràcia. Aquesta no és una qualitat de l’ànima, és un do que el cristià rep. No el crea ell, el rep. I la gràcia de Déu és la llibertat pura, Déu la dóna quan vol i a qui vol, però no la nega mai a aquells que demanen l’Esperit Sant, fins i tot als pecadors. Vet aquí, doncs, que Maria prefigurava i era model del deixeble de Jesucrist. Aquest sempre portarà la presència de Déu dins del seu cor, la traslluirà en la seva humilitat, la netedat dels ulls i l’alegria, també en la disposició de servir els germans.

Un autor antic, Tertul·lià, diu que els cristians s’agenollaven quan veien passar els cristians acabats de batejar, perquè entenien que aquell infant era un temple de l’Esperit Sant. Si en les Esglésies/comunitats no hi ha la Presència del Crist, només hi ha buit, no hi ha res. Les Esglésies es buiden sempre quan s’han buidat de la Presència de Crist. Es a dir, quan allí ja no hi ha una comunitat d’homes i de dones que acullen i viuen de la Presència, de la gràcia del Senyor. Tant de bo es pugui dir de cadascú, com de la humil serventa de Déu: El Senyor és amb tu!. Tant de bo que es pugui dir de la nostra Parròquia: El Senyor és amb tu!.

Us recomanem la visió d’aquest film sobre el Beat Duns Scott, el jove, savi, subtil i sant teòleg, on bellament es descriu la famosa disputa sobre la Immaculada, a la Universitat de Paris.

Plena de gràcia (Comentant l'Avemaria.- II)

Gràcia vol dir en el llenguatge bíblic, plena de l’amor de Déu. El missatger no li diu: «seràs plena de gràcia», sinó que ella ja és plena de gràcia. Plena del Do de Déu, des de sempre. La Teologia Cristiana ha volgut veure ja en aquestes paraules el Misteri de la Immaculada Concepció de Maria: Des del primer instant de la seva existència ella ja és la «plena de gràcia». Ho havia de ser per la seva missió d’esdevenir la Mare del Messies. La gràcia que emplena a Maria des de sempre li ve del Fill que ha de tenir. Només el Senyor podia fer a la seva mare, plena de gràcia. És així que tots els dons de l’Esperit Sant són en el cor de la mare de Déu: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. És dolç pensar en cadascun dels fruits, i dels dons de l’Esperit Sant i saber que Maria els va viure.

I tota la gràcia que serà donada en l’Església, ella ja la té tota. Per això el poble cristià l’estima tant. Perquè en ella hi ha tot el Do de Déu. Sentint la mirada de la plena de gràcia que cal pregar a la Mare de Déu. Ella, al capdavall, no té cap complicitat de pecat o de mentida. És la mirada pura i única, la d’abans del pecat. I esdevé la més jove de la nissaga humana. És amb aquesta gràcia que Maria esperaria el Fill de les entranyes, amb aquesta mateixa gràcia el rebria a Betlem, l’acompanyaria en la seva infància i de lluny l’acompanyaria en la seva vida publica, però estaria molt a prop d’Ell en la creu.

Deu vos salve, Maria (Comentant l'Avemaria.- I)

És la salutació de l'àngel. Maria vivia tant en Déu que no quedà sorpresa de la presència de l'àngel que la saludava. En l'original grec es diu «alegra't, Maria». És Déu mateix que la saludava així per boca de l'àngel. Calia que Maria s'omplís d'alegria, no per a ella només, sinó per a nosaltres. De fet, l'àngel no calia que cerqués molt per trobar a la noia de Natzaret, l'única plena de gràcia.

La saludava Déu, però, de fet, la saludava el cel i la terra. La saludava tota la humanitat des d'Adam, una humanitat necessitada de la salvació; la saludava tot Israel, des d'Abraham, perquè finalment la promesa de Déu es compliria. La saludaven els pobres de totes les generacions. La saludava tota l'Església tant la del cel com la de la terra. Aquesta salutació representa una delicadesa de Déu vers Maria, una humil delicadesa Com quan trobem una persona que no coneixem i tenim la delicadesa de saludar-la.

La Paraula de l'àngel és Maria són les primeres paraules de Déu en la Nova Aliança, abans que el Verb s'encarnés. Aquestes paraules Χαίρε, κεχαριτωμένη (alegra't, plena de gràcia) estan tretes de Lc 1:28, obren el Nou Testament. Aquí comença la gran teodramàtica. Es un bell i delicat començament. La vida de Jesús comença amb aquesta salutació a la noia de Natzaret.

Vet aquí que la pregària mariana reprèn una i altra vegada (generacions i generacions de cristians) la salutació de l'àngel. Cada generació cristiana saluda a Maria, cada cristià saluda a Maria. L'Ave Maria representa com una mena respir de la humanitat i també una mena de sospir vers el Cel. 

Sentiu ara aquesta cançó amb la lletra de Mn. Cinto Verdaguer i el beat màrtir Anselm Rodomilans (+1936). És única per la seva bellesa i netedat tant de la lletra, com de la música, com una regalada primavera.