dilluns, 27 de març de 2017

Creu de Crist, de sang tenyida

El passat dia 20 de març, les parròquies de Reus van viure un esdeveniment que queda inscrit en la memòria eclesial de la ciutat. La Creu de Lampedusa va ser rebuda, amb les portes de la Prioral obertes de bat a bat. També, amb tot el cor dels creients que s’hi havia congregat.

La primera vista apostòlica de l’estimat Papa Francesc no va ser a les grans capitals d’Europa, sinó que va ser a un lloc del qual molts no en sabíem ni que existís: Lampedusa. La petita illa, al sud d’Itàlia, és lloc d’arribada de tantíssimes persones que fugen de la geografia de la guerra i de la fam. Enganyats per les màfies, molts no arriben al seu destí i vet aquí que el Mediterrà ha esdevingut cementiri per a centenars d’ells, també molts i molts infants. Amb les restes del naufragi d’una d’aquestes embarcacions, el Sant Pare va demanar que es fes una creu. Aquesta creu ha peregrinat per moltes diòcesis del món, esdevenint un símbol del sofriment dels pròfugs, refugiats i migrants.


Cantant l’himne de Quaresma la creu, portada per joves cristians, va ser rebuda i elevada al presbiteri de la Prioral. Un audiovisual ens colpí el cor i el feu estremir. La imatge del petit Aylan ens revingué a la memòria. Després, un jove de Reus, en Jordi Cervera, donà testimoni com a voluntari del que havia vist a les platges de Lesbos, acollint als refugiats de la interminable guerra de Síria.


Després, el mossèn de Crist Rei es feu portaveu de la predicació del Papa Francesc que tantíssimes vegades, des del dolor més profund, ha denunciat la situació dels refugiats com una vergonya de la humanitat.

La pregària va ser intensa i, després, amb un acte altament simbòlic, acompanyàrem, ben alta, la creu fins al temple de la Puríssima Sang, envoltada de les llànties que portàvem a les mans i amb un gran silenci.

La capella de la congregació cantà el Vexilla Regis (és històric perquè, des de fa segles, només es canta en Divendres Sant) i fou sublim el moment en que les dues creus s’ajuntaren per a significar que tot el dolor del món està contingut en el cor de Jesús crucificat a la creu.


El gran nombre d’assistents, amb un amor molt gran, vàrem venerar i besar la Creu de Lampedusa talment féssim un petó a qualsevol infant que arriba a les platges d’Europa i, en comptes de trobar portes obertes troba fronteres tancades.

L’acte va ser pregària viva, solidaritat del cor i un desig immens d’un món sense guerres en el qual cap persona sigui il·legal.


Un noi universitari va dir: “M’adono que, per damunt de tot, aquí hi ha un nom que gairebé no conec i que és el nom de Jesús”.

Escoltem aquesta bellíssima cançó en les veus dels germans Massegú que ens ajudarà a reflexionar sobre tot això. És una de les que es va escoltar de fons en l'audiovisual que es va passar a la Prioral.

diumenge, 26 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge IV de Quaresma (Cicle A)

Ves a la font de Siloé i renta’t els ulls

La trilogia dels Evangelis quaresmals del Cicle A (Samaritana, cec de naixement, resurrecció de Llàtzer) convergeix en la litúrgia de la Nit de Pasqua, en la qual la Vida de Crist ressuscitat es manifestarà com a font de l’aigua del baptisme i com a llum, encesa al cor de la nit, i que es difon al cor de tots. Llum de la Fe, Llum de la Gràcia i Llum de la Glòria.


L’Evangeli de Joan és altament simbòlic i cal llegir-lo no només en el que narra sinó també en tots els significats de la narració. Talment, una octava més alta.

El Cec de naixement representa la humanitat que viu en el laberint del no-sentit, de les preguntes existencials mai respostes: Per què vivim? Per què sofrim? És que hi ha realment alguna cosa seriosa en la qual valgui la pena fonamentar la vida?... Tinguem present que un laberint pot esdevenir molt angoixós, cercar llum i no trobar-la i donar voltes i voltes sobre si mateix i no trobar sortida. El creient, per gràcia i per fe, en sap la resposta. Una resposta que és un nom: Jesús.


El Senyor ens obre els ulls, ens retorna la llum, ens treu del laberint existencial i ens ensenya el camí que porta vers la plenitud de vida, que és Déu mateix, per això ens demana a tots que ens anem a rentar els ulls i ens fa adonar que hi portem fang. Cadascú de nosaltres ha de posar nom a aquest fang que no li permet veure clar. També Jesús és la font de Siloé, que vol dir la “font de l’enviat” (Ell és l’Enviat).

És meravellós que el Cec de naixement, que havia estat atabalat pels fariseus i pels seus pares i, a més a més, exclòs de la sinagoga, finalment pugui veure amb els seus propis ulls la persona de Jesús. Cal la llum de la fe per a veure el seu bellíssim Rostre.

El cant meravellós de Taizé amb els versos de Sant Joan de la Creu, expresa molt més bé el sentit a l'Evangeli que hem comentat. Escolteu-lo fent pregària.

diumenge, 19 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge III de Quaresma (Cicle A)

Dóna’m aigua

Quan llegeixes l’Evangeli de la Samaritana, en la conversa inicial, un ja no sap qui té set i qui dóna l’aigua. Tot s’inverteix: el qui demana aigua és la font de l’aigua viva i el qui pot donar l’aigua (traient-la del pou) és la qui finalment té set: Dóna’m sempre d’aquesta aigua, Senyor. Jesús es comporta com un bon catequista en aquest Evangeli i porta a la samaritana (la dona que li agradaven els homes i els col·leccionava fins a sis) a la fe. Finalment ella se’n va a comunicar-ho als seus convil·latans i l’evangelista fa notar el detall: va deixar el càntir vora del pou. Des d’ara ja no beurà més d’aquesta aigua, n’ha trobat una de més gran, una aigua viva, la que brollaria del cor obert de Jesús a la creu. L’aigua del Sant Esperit. Una aigua en la qual, ella i tots els creients, s’hi submergiran, com un estany que es va alimentant d’una font subterrània i invisible, i els anirà fent emergir fins a saltar a la vida eterna, l’oceà immens de l’amor de Déu Trinitat.


Cal que ens asseiem amb Jesús vora el pou: cal que li expliquem la nostra vida i que Ell ens expliqui la nostra. La pregària és diàleg i si entrem en el silenci del cor, allí on Déu és més íntim que el propi cor, el Senyor sempre ens diu una paraula (i si no diu res, no passa res, ja que el seu silenci és també paraula). I la paraula que ens diu el bon Jesús mai és retret, és una paraula que consola, que diu sempre: Jo conec els teus sofriments, jo sé com has estimat, jo sé fins a on has arribat.... beu de l’aigua de la vida, beu del meu Amor, te’l dono tot i sense mesura.

No és estrany que els habitants del poble de la Samaritana, diguessin al Senyor "queda't amb nosaltres, no marxis", com més tard també dirien els deixebles d'Emmaús.

diumenge, 12 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge II de Quaresma (Cicle A)

Tu ets el meu Fill, l’estimat.

Per un instant, només un instant, els deixebles van veure a la muntanya del Tabor kla glòria del Senyor Jesús. La llum resplendia des de dins, ja que els seus vestits esdevingueren resplendent i el seu rostre lluminós. Després va ser tot igual: la humanitat del Senyor i els ulls profunds del jove de Natzaret. Calia continuar amb ell, calia portar el secret dins seu, calia que descendissin de la muntanya alta per pujar a una altra muntanya, la última, la del calvari. Allí hi ha la veritable i última transfiguració. Allí la glòria de Crist es manifesta d’una manera tant alta, que ja és inaccessible als ulls humans. Caldrà la darrera Pasqua per contemplar la bellesa del Rosttre de Crist. El Pare del cel que havia permès que la humanitat de Jesús fos temptada al desert per l’Adversari, ara confirmava amb la seva presència el camí de Jesús, que havia començat amb el baptisme en el Jordà.


El que veieren els apòstols era el sacerdot de la Nova Aliança, lluminós, dins del núvol de l’Esperit Sant, flanquejat per la Llei (Moisès) i els profetes (Elies).

Fou un instant transfigurador i transfigurant. Crist pot ser un esdeveniment en la nostra vida, perquè Ell està abans present. Si Crist no fos present en la glòria de la seva resurrecció –la seva glòria, la que li pertany com a Fill de Déu– no podria ser un esdeveniment en la nostra vida, un esdeveniment "per a mi". Com la Cornèlia de la gran novel·la Retorn a Brideshead: «Jo no sabria viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu». No ens n'adonem, però Jesús poc a poc, pacient com és, va canviant la nostra vida, al final de la vida el trobarem a Ell i veurem que ha estat Ell qui ens ha acompanyat tota la vida i direm: Senyor meu, oh Déu del meu cor i de la meva vida. Serà la darrera abraçada, definitiva.

diumenge, 5 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge I de Quaresma (Cicle A)

No permeteu que caiguem en la temptació


El primer Diumenge de Quaresma es proclamen, des d’antic, les temptacions del Senyor. Jesús ja ens va ensenyar que en l’oració del Pare nostre en la sisena invocació cal dir: No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos del Mal. Perquè sabem que si caiem en la temptació no ens en podríem sortir. 

En la comunió eucarística cal que entrem en profunda comunió amb el Senyor que per nosaltres sojornà al desert i va dejunar durant «quanta dies i quaranta nits». Allí la Serp antiga i el qui des del principi és un mentider i que només pot existir en forma de mentida, va temptar la humanitat de Jesús: ell és, segons l’Escriptura, el Temptador, el Diable (el qui divideix) i Satanàs (l’enemic de l’obra de Déu) temptà Jesús i a canvi de res volia apartar la seva humanitat del designi i de la voluntat del Pare. 

Entrar en el relat de les temptacions de Jesús és realment pestilent i inquietant. El diable porta a la mort i les tres temptacions se succeeixen: ajupir-se per unes pedres, tirar-se de daltabaix del pinacle del temple (el suïcidi) i adorar un imperi de mort (inexistent). Quina impressió fa quan el Senyor exorcitza a Satanàs i li diu: Fuig d’aquí! L'Escriptura diu: Adoraràs al Senyor el teu Déu i només a Ell donaràs culte. Com es podria prosternar el qui és el Be infinit davant del Mal? A canvi de què? De res. El Senyor havia de fer un miracle ridícul: canviar les pedres en pans, quan Ell donaria el seu Cos immaculat i glorificat com el Pa de la Vida?.


El Maligne tempta el Senyor en la seva identitat: Si ets fill de Déu... (el Senyor ho tornarà a sentir a la creu). Vol fer creure a Jesús que la paraula del Pare en el seu baptisme és falsa, quan li fou dit: Tu ets el meu Fill estimat. El Diable tempta a Jesús i ens tempta a nosaltres: Ens vol fer creure de què no som fills de Déu i llavors la única temptació és aquesta: deixar de creure!

Que ningú digui que el Maligne no existeix. Aquesta és la seva astúcia: fer-nos creure que no existeix! Es que podem negar la seva existència després del nazisme, del bolxevisme, del genocidi otomà, de la barbàrie islàmica actual? Per posar uns quants exemples de la història; el Maligne és sempre present quan el Mal actua per fer Mal i s’hi complau, quan es possible la pregunta: Es possible que un mal així surti del cor de l’home? Sí, el Maligne vol destruir la imatge i la semblança de Déu en la criatura humana, al seu lloc vol posar una màscara, una caricatura del que Déu vol fer en nosaltres, en aquest món i en l’altre.

Amb quanta raó hem de demanar que el Senyor ens alliberi del Mal! del mal absolut, misteriós, l’abast i l’existència del qual només Déu coneix, car a nosaltres ens han estat prohibits el fruits de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Tant l’un com l’altre, només Déu els coneix de forma absoluta i essencial.

En aquest You tube escoltem com sonava la predicació de Jesús en la seva llengua, l’arameu, així parlava el Fill de Déu. Però per l’Esperit ara parla totes les llengües i, sobretot, la del cor. Escoltem-ho uns moments.




dimecres, 1 de març de 2017

Converteix-te i creu en Crist, el teu Redemptor



Un dia de primavera, amb els ametllers florits, cendra beneïda i un desig enorme de celebrar la Pasqua dins nostre. Hem començat la Quaresma! Una fe sense vida és àrida, no té sentit i finalment és perd. Una vida sense fe és buida i finalment ja no té un sentit ple. Siguem deixebles missioners de Crist!


Els qui ja estem en Crist no ens hem de convertir de grans pecats que no fem, només podem avançar, avançar, per una ruta sense retorn perquè la meta és la gloriosa Trinitat. Avançar en la pregària i en l’adoració, avançar en la caritat, avançar en l’apostolat. Cada dia és pujar un esglaó més. Només es pot fer per amor a Crist, només l’amor de Crist acollit en el nostre cor –en el santuari íntim –ens pot fer avançar per aquest camí i obrir-nos als espais meravellosos de l’Esperit Sant. Són espais oberts, infinits. I cal fer-ho en el secret del cor, allà només el Pare n’és testimoni.


Coratge pels qui heu emprès el camí de la Quaresma. Coratge, valents. Que la Mare de Déu guardi els camins de la penitència quaresmal. Aquest matí –amb la sagrada comunió– hem entrat en comunió amb el Crist que, per nosaltres, fou temptat en el desert durant quaranta dies. Ell va vèncer per tots nosaltres, a l’avançada. Amb Ell nosaltres som vencedors. I recordeu-vos: la cendra és el que vol fer Déu amb els nostres pecats. Quina és la millor pregària? Sense dubte, la pregària del Senyor, les set invocacions del Pare nostre. Escoltem-les.



Durant la Quaresma, preguem una vegada al dia amb el Canon penitencial de Sant Efrem

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes.

Però l’esperit de sobrietat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles.

Amén.

divendres, 24 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VIII del Temps Ordinari (Cicle A)

Els lliris del camp, bellíssims

Continuem el sermó de la Muntanya (Mt 6:24-34). També el Senyor sorprèn i de cap manera ens vol dir que no ens hàgim de preocupar pel que necessitem per la vida, per nosaltres i els nostres fills; com un veritable rabbí anuncia: «La llei del major al menor»: Si Déu fa això amb els lliris del camp què no farà amb vosaltres? i ens mou a una confiança amb el Pare del cel que sempre és al nostre costat per ajudar-nos i donar-nos força.


El Senyor Jesús ens marca l’ordre de valors; primer és la vida, primer és l’esperit i, després allò material. No a la inversa. Menjo per a viure i no visc per a menjar. Em recordo que en una farmàcia que fou atracada i que conec, la farmacèutica va dir als lladres que anaven armats: La nostra vida val més que tot el que podeu prendre en aquest local. Quina veritat més gran! Visquem, gaudim del que tenim, la joia de veure els fills que es fan grans, dels néts que ens estimen, dels amics, de l’amor preciós entre espòs i esposa, tot el que podem fer a favor dels altres. l’altre és sempre un do ens ha dit el Papa per al missatge de la Quaresma. El Senyor ens posa davant d’una disjuntiva: per què voleu viure? Pels diners enganyosos o bé per a Déu, que és la vida? Si viviu per a la riquesa enganyosa el neguit serà dins vostre i no trobareu la pau. Si viviu per a Déu, plenitud de la vida, tindreu la pau del cor.

També tenim com una necessitat de controlar-ho tot, si cal fer-ho, però d’una manera absoluta. Amb aquest afany la vida se’ns pot escapar. Hi ha zones de la vida nostra que no podem controlar i menys la dels altres. Sempre hi ha quelcom imprevisible que cal deixar a la llibertat i a la providència de Déu. La vida és així de preciosa. Cada persona porta un misteri de llibertat, de possibilitats… podem i hem d’estimar molt, però mai anular l’altre.

Per altra banda, com una mena de carpe diem cristià, ningú pot allargar per a res la seva vida i no cal preocupar-nos del demà que, tampoc sabem si hi serà. Cerquem el Regne de Déu, cerquem Déu, viure segons la seva voluntat, evitar el pecat que ens fa mal a nosaltres i als altres, viure en pau, joiosa i honradament. Sabent que Déu ja sap del que tenim necessitat, però tot i així cal pregar. Conec un taxista que li van prohibir portar al taxi el signe de la creu, però ho va solucionar posant-la darrera una foto de la seva esposa; ningú ho sap, però jo sé que allí hi ha la creu, i Jesús m’acompanya i fa que el meu treball sigui un servei ple de bondat.

Us deixem amb una cançó preciosa. Una pregària que surt del cor. En aquest vídeo està en francès, en una interpretació que ens emociona. Però, a més, us posem la lletra en català:


1. Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós,
vivent misteriós
ben a prop meu.
Si el dubte algun cop ve,
feu-me fort en la fe.
Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós.

2. Jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós;
sé que per mi vetlleu,
com Pare amorós.
Si em sento defallir
i m’espanta el patir,
jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós.

3. Jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;
així ho han fet els sants,
amb cor joiós.
Ells em guien a mi,
de la creu pel camí:
jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;

4. A prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós;
feu-me al vostre servei
ben generós.
Feu-me sempre, Senyor,
créixer en el vostre amor,
a prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós.

Música: L. Mason (1792-1872)
Lletra original: Sara F. Adams (1805-1830)

dimecres, 22 de febrer de 2017

Tot el dolor del món cap en el cor d'un infant

Tot el dolor del món pot cabre en el cor d’un infant i també és cert que qui salva una vida, salva la humanitat. L’Òscar Camps de Badalona, sap el que és posar-se dins de les onades i salvar amb un amor immens infants que venien de Síria. Quina alegria per una mare o un pare donar un nen o nena a l’Òscar i que aquest el reculli.


Com l’Òscar els molts de voluntaris de tot el món que a les costes de Grècia i d’Itàlia recullen i acullen amb amor els qui fugen d’una guerra i que ho han perdut tot i demanen auxili, refugi a les nacions. No hi ha cap persona que sigui il·legal. El nostre país se sent orgullós de persones com aquests valents, que no gasten retòrica, sinó que es posen a la feina. No parlen, sinó que fan.


I justament el que fan revesteix d’autoritat les seves paraules. No sabem quin són els sentiments religiosos de l’Òscar. Els cristians hem de dir: Els qui estimen no estan lluny de Déu, si no estan lluny vol dir que estan a prop. No sé si es coneixen amb el Papa Francesc, però estic segur que si es coneguessin es farien amics. No hi ha res més gran, sublim que salvar una vida. Una vida val tota la humanitat. I aquesta vida és única per a Déu.


Hi ha coses que fan tant de respecte que hom no gosa dir res. No és una broma anar fins a les costes de Lesbos (allà on Europa toca a l’Àsia per un braç de mar) i recollir gent que ve de la guerra i de la destrucció. I acollir-los sense fer cap distinció i romandre impotent que la humanitat no trobi terra i domicili per ells, mils de milers.


Amb tot el cor dediquem aquest post a l’Òscar Camps, a totes les seves companyes i companys de l’ONG Proactiva Open Arms i a tots els que, en la forma que sigui, estan lluitant en defensa dels refugiats. Gràcies!

diumenge, 19 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VII del Temps Ordinari (Cicle A)

Estima i punt final.

Aquests diumenges, de manera seguida, anem proclamant el Sermó de la Muntanya i, també, cada diumenge, anem de sorpresa en sorpresa pel que ens diu el Senyor. Aquest diumenge, encara més: No hem d’estimar únicament els amics sinó, fins i tot, els enemics (i ens demana la primera caritat, que és pregar per ells). 


El primer que penses és “Et passes, Senyor!, Qui pot estimar d’aquesta manera?”. En un segon moment, ja reposat en la pregària, penses: “Només tu ho pots dir, perquè tu, Jesús, vas viure el que prediques fins al final. Vas portar la càrrega de la creu i al cim del teu camí vas perdonar els qui et crucificaven.” En un tercer moment, penses “Només amb la teva gràcia es pot viure un amor així, sense tu és impossible, seria com demanar a un coix que guanyés els cent metres llisos”.

L’ensenyament que aprenem és que l’odi només té un aturador: el perdó. Mai s’ha de permetre que l’odi del qui et fa mal entri dintre del propi cor perquè llavors l’odi esdevé infernal i fa mal a l’un i a l’altre. De tal manera que poden acabar destruint-se amb una espiral de violència sense fre. Un cristià ha de dir “Prou. Jo et perdono i no et vull mal”. 


Al final, Jesús, amb una tendresa commovedora, ens diu: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel”. Quin horitzó més gran: Ser comunicadors i imitadors de la mateixa bondat del Pare, Ell que és Bondat Infinita.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VI del Temps Ordinari (Clicle A)

El que cal fer de més a més

Avui, dissabte, és la Mare de Déu de Lourdes. Qui pogués ser al santuari de la Mare de Déu! Allí l’Església es reuneix per a pregar, allí Maria es manifesta amb tota la delicadesa de la seva maternitat espiritual sobre cadascú de nosaltres. Les aparicions de la Mare de Déu són signes de la presència maternal de Maria que acompanya el pelegrinatge de l’Església.
  
A l’Evangeli d’aquest diumenge continuem escoltant el Sermó de la Muntanya. El Senyor ens diu que no ha vingut a abolir la llei del Sinaí, sinó a portar-la a plenitud. I ens impressiona la seva autoritat quan ens diu repetides vegades: Heu sentit que es va dir, però jo us dic; el que és realment sorprenent és aquest jo, un jo diví. Només Ell podia transportar la llei a una generositat més gran; és com si digués: No n’hi ha prou amb això, és necessari fer això per a la presència del Regne i la seva plenitud. Es allò que els cristians hem de fer de més a més. No ho fem per exigència moral, sinó perquè Crist ens ha donat el seu amor. Des de Jesús ja no és possible estimar d’una altra manera!



Només per Ell i després d’Ell no serà suficient fer això i deixar de fer això, serà necessari estimar d’una manera més gran. Si l’Església no fa això que el Senyor la convida a fer de més a més, desapareix i queda com una resta inservible. Ja no és atractiva per ningú, perquè ha perdut l’atractiu de Jesús.

Quan escoltes l’Evangeli d’avui interiorment pregues: Demanes massa, Jesús, qui ho pot viure això? Però quan el contemples crucificat i donant la vida per nosaltres amb l’Esperit que ens ha estat donat, dius: Sí, Senyor, seguir-vos és una aventura, un risc, una radicalitat. Vós en sabeu la mesura. Nosaltres només tenim la certesa de la vostra misericòrdia, però també de la nostra feblesa, que vós dispenseu sempre.

Aquesta és la radicalitat que el Senyor exigeix als seus deixebles. No és la llei dels mínims, sinó dels màxims. No pas minimalista, sinó maximalista. Es tracta de deixar actuar l’Esperit en nosaltres. El cristià no ha d’estar preocupat només per no pecar, sinó per viure la gràcia. L’argument de la vida cristiana no és el pecat, és la gràcia, que ens és donada i hem de viure. 

diumenge, 5 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V del Temps Ordinari (Clicle A)

Encén el llum i passa la sal


El bon Jesús encara devia sorprendre més als seus oients quan els va dir, després de les benaurances, que ells, els deixebles, estaven destinats a ser la llum i la sal de la terra.

Empra les imatges quotidianes, la sal de cada dia per cuinar i la llum quan la nit ve i cal encendre la llàntia perquè il·lumini tots els qui són a casa (les pobres i humils cases de Palestina). Ho seran ells i tots els qui en el temps esdevindran deixebles del Mestre, també nosaltres.


La sal, tant pels antics com pels moderns, és un conservant. Els deixebles hauran de viure i conservar la memòria de la Presència de Déu en la història. Si aquesta memòria de Déu (del sacrifici de Jesús a la creu) es perd, el destí i la missió dels deixebles ja no serveix per a res, és per llençar com una resta inservible. La fe cristiana és una contenció que marca els límits del mal, marca els límits de la violència, marca els límits de la criatura humana (no som déus), marca els límits de la prepotència. Tot el que té el cristianisme d’humanisme –arrelat en la fe– és sal que conserva la memòria de Déu i il·lumina el món.

Els cristians no som certament herois i ho vivim realment en vasos de fragilitat i també som mundans, però el Senyor ens demana que siguem la memòria de Déu en el món. Si no és així ja no servim per a res i Déu cercarà i cridarà uns altres deixebles. Només pot ser això vivint-ho. Quan Déu per nosaltres no és una paraula, o un concepte. Quan Déu és una vida i una relació. Quan un cristià en el seu interior més íntim prega i diu: Déu meu. Només podem ser sal i llum de la terra en la mesura que el nostre cor és un vas comunicant de l’amor de Jesús donat. Escolteu aquest you tube i pregueu.


dijous, 2 de febrer de 2017

La Presentació del Senyor, quina festa tan maca!

La Presentació del Senyor és un preludi de la Pasqua. Quina imatge més preciosa la de Maria i Josep amb l’Infant, amb l’ofrena dels pobres a les mans. 


Entren a la ciutat santa i, dins del temple, l’Esperit de profecia es donat a Simeó i Anna, que proclamen les meravelles d’aquell Infant de quaranta dies. Es la festa del trobament de Déu amb el seu poble. En memòria d’aquest esdeveniment els fidels de tot el món van a les esglésies i porten ciris a les mans. També al cor. Ciris que han estat beneïts i que se'n duen després a casa. 

Les candeles de cera són estimades pels cristians. Un ciri encès és un signe que diu: Amb el teu amor, Senyor, vull consumir la meva vida. Consumir vol dir portar-la a terme en la seva totalitat, en la successió dels dies, amb els esdeveniments que la marquen. Quan anem a Misericòrdia i veiem els ciris que cremen com un exvot mirem-ho amb respecte. Cada llàntia és una pregària, cada llàntia és una intenció. Un ciri posat a una Església vol dir: Tot el que és fa aquí és meu, participo de la pregària dels cristians en aquest lloc. És un humil signe de comunió dels cristians del que només Déu en coneix la santedat.

Deixem-nos amarar del cant Agné parthene, el cant que els creients ortodoxos canten amb més amor a la Mare de Déu. Ella que porta la veritable Llum del món el dia que presentà el seu Fill al temple. 

diumenge, 29 de gener de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge IV del Temps Ordinari (Clicle A)

Les Benaurances del Senyor han estat proclamades Els qui les escoltaven formaven part del poble humil i pobre del qual la lectura de Sofonies ens ha parlat en la primera lectura. La Saviesa de Déu que és Crist, al cim de la muntanya, proclama la nova aliança, com Moisès al Sinaí. 

Els deixebles se li acostaren (un verb típic de Mateu) i ell els ensenyava. El que sortia dels seus llavis era una llei estranya en forma inoïda de benaurança. Són benaurats els pobres de cor, els qui ploren, els humils, els afamats i assedegats, els pacificadors, els nets de cor i els perseguits per causa de la justícia. Són benaurats per raons divines, no pas humanes. Les benaurances manifesten la Creu del Senyor, Ell allí les va viure totes. Per això ara Ell és el sant i feliç Jesucrist.



El Regne no serà d’ells, ja és d’ells, el tenen com a penyora. Les benaurances són una autopista de vuit carrils que va cap a Déu. Anem per aquests carrils. Els sants quan troben les persones que viuen les benaurances ja saben els que espera, perquè veuen de la banda de Déu. Veuen en la pobresa, en la seva incapacitat per superar el pecat, en les seves llàgrimes el do de Déu que els és donat. Ell els regala el Regne, la terra, el consol, la plenitud de la justícia o de la misericòrdia. Al damunt de tantes existències anònimes i insignificants als ulls del món, pesa la benaurança del Fill de Déu.

dimarts, 24 de gener de 2017

La Maria Estivill ja és amb el Crist per sempre


Una setmana d’enterraments a la parròquia, ahir la Míriam, tant jove i bonica i avui la Maria Estivill, anciana i plena de pau, purificada pels sofriments i tant estimada per la seva família i la família parroquial. Amb el seu espòs feien camí els darrers anys cada dia a la parròquia per celebrar l’Eucaristia i rebre-la amb amor. Un noi ha vingut i li he preguntat: ¿Que hi fas aquí? M’ha dit: «He vingut perquè la Maria havia estat la meva catequista». M’ha commogut el cor i he pensat. «Quina delicadesa».

Ella ensenyà el Parenostre a molts i els comunicà amb senzillesa i netedat de cor l’amor del Crist. La presència de Déu li havia entrat dins del cor, de tal manera que respirava amb Ell i per ella la pregària li era natural. Quan rebia el Cos del Senyor li resplendien els ulls.


Ella formà part de la primera generació de cristians que posaren els fonaments de la nostra parròquia. Quan aquests cristians són cridats pel Senyor deixen una sensació d’orfenesa, també de pau. Perquè ells han acomplert amb tot el que el Senyor els ha encomanat i al cel retroben tot el que han fet i el molt que han estimats. En el fons la seva vida ha estat una cançó d’amor, un addagio. I la seva ànima era un ram de margarides prop de l’altar del Senyor, perfumades de pregària i de bondat.

Fins al cel, Maria Estivill, viu en la glòria de la Trinitat. Cuida dels teus i d’aquesta parròquia de Crist Rei que has estimat i que t’ha estimat. El Senyor sap de les teves pregàries, del molt que vas estimar els teus fills i nets i dels teus passos quan repartíeu les convocatòries per les assemblees familiars i de les hores, de tardor, d’hivern i de primavera que has passat als locals de la catequesi per ensenyar el do de la fe. Te n'has anat, però ens has deixat la pau immensa dels fills de Déu, com una estela de llum en el mar.


Gràcies, Maria, bondadosa i humil, d’ulls clars i de paraula sempre dolça i amable, et donem la pau. En honor teu escoltem el In paradisum de Fauré

dissabte, 21 de gener de 2017

La Caritat de Crist ens empeny

Celebrem l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians. No és qualssevol intenció pregar per la unitat dels creients en Crist. És continuar la pregària de Jesús al llevant taula de sant Sopar: Que tots siguin u, Pare.


La família dels cristians durant la història s’ha anant dividint, però tots tenim la mateixa mare i tots portem la seva sang, és la mare Església, la nascuda a Pentecosta. És sang bona, com també ho és la saba del mateix arbre. Aquesta sang fa que ens reconeguem com a germans, fa que anhelem el compartir la mateixa Taula de casa.


El Papa Francesc ho ha repetit tantes i tantes vegades: En el cor sentim-nos ja reconciliats, podem pregar junts, podem treballar junts pels pobres i la justícia. Reconeixem el baptisme de tots i tots diem el mateix Credo i el mateix Parenostre. Estimem-nos. Visquem aquests dies de pregària aquest any en què es commemoren els cinc cents anys de la Reforma, també en aquest any en què tants germans i germanes nostres a l’Orient han patit i pateixen persecució, mort i exili. L’any en què el Papa es va trobar amb el Patriarca de Moscou.

També és veritat que en el cor de Déu no estem dividits; també és veritat que en el cel no estarem separats els uns dels altres.

Recollim-nos ara i acompanyem amb la visió d’aquest YouTube la pregària del Papa Francesc per la unitat.