divendres, 8 de desembre de 2017

Immaculada Concepció de la Benaurada Verge Maria


Maria, concebuda sense pecat original i redimida anticipadament, és la figura més perfecta i acabada de l’Església. Aquesta celebra avui la precedència i la primacia de la gràcia. És la gràcia creadora de Déu que crea el temple de la humanitat del seu Fill, l’Arca de la Nova Aliança. Certament: “Aquesta verge puríssima havia de donar-nos el vostre Fill” (Pref.). Ho havia de fer, ho podia fer i ho va fer, (potuit, decuit, ergo fecit) segons la cèlebre formulació del beat Duns Escot. No oblidem que la Immaculada és la primera solemnitat de l’Any litúrgic amb tota la significació que això comporta. Primer i abans que tot hi ha el do de Déu, la gràcia. L’Església contempla en la benaurada Verge Maria la santedat que està cridada a viure i la seu destí gloriós.

¿JA RESES A LA MARE DE DÉU?

Text de G. Bernanos.

¿Reses a la Santa Mare de Déu? És la nostra mare comprens? És la mare del gènere humà, la nova Eva, però és, al mateix temps la seva filla. El món antic i dolorós, el món anterior a la gràcia, la bressolar molt de temps en el seu cor desolat -segles i més segles- en l'espera fosca, incomprensible d'una «Virgo Genitrix» .¡Pensa bé en el que va passar! 'La Verb es va fer carn i ni els periodistes es van assabentar! Presta atenció, petit: La Verge Santa no va tenir triomfs, ni miracles. El seu Fill no va permetre que la glòria humana la fregués si més no. Ningú ha viscut, ha sofert i ha mort amb tanta senzillesa i en una ignorància tan profunda de la seva pròpia dignitat, d'una dignitat que, però, la posa molt per sobre dels àngels. Ella va néixer també sense pecat ...

Quina estranya soledat! Un rierol tan pur, tan límpid i tan pur, que Ella no va poder veure reflectida en ell la seva pròpia imatge, feta per la sola joia del Pare Sant -oh, soledat sagrada! -. Els antics dimonis familiars de l'home contemplen de lluny a aquesta criatura meravellosa que està fora del seu abast, invulnerable i desarmada. La Verge és la innocència. La seva mirada és l'única veritablement infantil, l'única d’infant que s'ha dignat fixar-se mai en la nostra vergonya i la nostra desgràcia. Ella és més jove que el pecat, més jove que la raça de la qual ella és originària i, tot i que Mare per la gràcia, Mare de les gràcies, és la més jove del gènere humà, la més petita de la humanitat.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Meditació sobre l'Advent

Elles són les veritables llums de Nadal


Comencem un nou any litúrgic. Tots els inicis són bonics, perquè els inicis estan plens de possibilitats. Advent és una infància espiritual, una esperança en la vida que germina al cor del hivern. Tot florirà, tot serà primavera. El Regne de Déu està amagat, que sigui amagat no vol dir que no hi sigui, vol dir simplement que no és visible. Avui mateix he vist una religiosa jugant al parc a la pilota amb uns infants que no tenen pares. Eren de la Llar natalis de Tarragona. La religiosa estava contenta, però els infants encara més. M’ha omplert de tendresa. He descobert allí la glòria amagada de Déu. Certament el Crist ha vingut, vindrà i ve a nosaltres. Però si ens preguntem: I com ve Jesucrist ara en aquest món? Ve amb nosaltres i per nosaltres en la mesura que som portadors de la seva presència. Ve per la capacitat que tenim d’estimar, d’irradiar amb obres la llum de la fe i de la Presència del Senyor. El món que viu en les tenebres ha de ser il·luminat per les llums que porten els cristians. Ells són les veritables llums de Nadal. El Senyor m’ha dit que aquest Advent ens donem alegria els uns als altres, donem-nos el do de l’alegria, Cerquem on és l’alegria dels altres i donem-li. I tots junts donem una alegria a Crist.

Posem un You Tube amb música del reusenc Joan Domingo Vidal, mestre de capella de la Catedral de la Santa Creu de Càdiz. Fa poc que s’ha descobert que aquest eclesiàstic de finals del segle XVIII era fill de Reus. Es la musica del salm: Quina alegria quan em van dir,

diumenge, 3 de desembre de 2017

Seguint el mestre.- Diumenge I d’Advent. (Cicle B)

Isaïes invoca Déu: “Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!”. També el profeta exclama: “Som obra de les vostres mans. Som argila que el Senyor «com terrissaire sempre pot remodelar”.


L’apòstol defineix als cristians com els qui esperen la manifestació del nostre Senyor Jesucrist i a l’Evangeli el Senyor ens diu que vetllem i complim la missió que  Ell ens encomana. És important la paràbola del porter. Ningú pot abandonar el treball, la tasca encomanada ha d’acomplir-se. No es tracta de custodiar els nostres béns, sinó els del Senyor, no treballem per a nosaltres, sinó per a ell; no construïm el nostre Regne, sinó el seu Regne.

En el Salm demanem que Déu ens renovi i ens faci veure la claror de la seva mirada, una mirada que trobem en el rostre de Jesucrist.

El temps d’Advent és  un temps d’expectació alegre i piadosa del Senyor que ve a nosaltres, en la gràcia del Nadal que celebrarem, en els seus sagraments i al final de la història en la glòria. Nadal és una data fixa, però ningú sap quan vindrà el Senyor en la nostra vida i en la nostra mort. El final de la història es realitza també en el final de cadascú.

L’Any litúrgic comença amb aquesta exigència: “Vetlleu, estigueu atents”, ja que: “No sabem quan tornarà l’amo de la casa”.

El primer sentiment del cor de l’Església és l’antífona d’entrada: “A vós elevo la meva ànima” del Salm 24.

dimecres, 22 de novembre de 2017

L'amor a la pàtria


L’Església ha de ser neutral davant les qüestions temporals i s’ha d’alliberar de prendre partit en l’anomenada qüestió catalana. No pot ser neutral, però, de cap manera, davant l’exercici de la violència, ni d’uns ni d’altres. Tampoc no pot ser neutral amb les decisions judicials que apareixen a totes llums desproporcionades. En aquest sentit demanem que per Nadal tots els qui són a presó preventiva per causa del procés siguin a casa. És que podem desitjar una altra cosa que no sigui aquesta? La presó preventiva, sense judici dictat, és una pena molt dura. Qui en tingui la responsabilitat hauria de tornar la llibertat als qui són a la presó. Sense dubte contribuirien a la pacificació del país. Per Nadal tots a casa.
Fira de Santa Llúcia, a Barcelona
Sovint se senten veus que diuen que l’Església a Catalunya és pro-catalanista. I és cert. Fer aquesta afirmació no vol dir que col·lectivament reclami la plena sobirania. Això forma part de l’opció personal de cadascú. D’ençà de la Pentecosta l’Esperit parla totes les llengües, també la nostra. L’Església catòlica, aquí com a tot arreu, ha d’estar arrelada a la terra, a la pàtria. No és un tema prohibit parlar d’amor a la pàtria, mentre que aquest amor no exclogui a ningú. El clergat de Catalunya porta l’amor a la pàtria al cor. Forma part de la seva identitat i de la seva naturalesa. Forma part de l’amor pastoral al país i és un amor que ve de lluny.
Romànic català a la Vall de Boí
En certs ambients eclesials se’ns nega fins i tot poder dir que estimem de manera entranyable la nació catalana, Com si fos vergonyant que estimem la història de l’Església a Catalunya, una història que nosaltres també hem fet. 

L’Església ha contribuït des de molts àmbits a la formació de la col·lectivitat que té consciència de sí mateixa i que en diem Catalunya. Afirmar que som catalans no és contra ningú. A Catalunya no s’han vist escenes com és ara crits de gent que animaven a policies cridant "a por ellos". Realment vergonyant i indigne. A Catalunya l’únic que s’ha vist aquests mesos és un noi acompanyant els seus ancians pares a votar en un referèndum i que va perdre l’ull per una pilota de goma. Si era il·legal no calia que s’hi amoïnessin tant. No tenia cap valor com així s’ha mostrat.
La fageda d'en Jordà, a la Garrotxa
Estimar Catalunya no vol dir necessàriament prendre partit per la independència, ja que hi ha moltes maneres de voler el millor per la nostra pàtria. Però que alguns la desitgin i hi treballin, sempre dins de la legalitat i amb mètodes pacífics, és pensable. No és just que alguns blasmin la catalanitat del clergat de «catalanista» com si fos una heretgia. La causa de secularització del nostre país (que no és diferent de moltes altres diòcesis espanyoles) no és la catalanitat, sinó que obeeix a d’altres causes.

Catedral de Girona
Cal tenir perspectiva històrica, poso un exemple, aquest mateix clergat va acollir la primera immigració i en els barris de les nostres ciutats les primeres realitats socials van ser les estructures parroquials com a factor d’integració. 

Ningú es planteja com ha de ser la identitat del clergat espanyol, per què s’ha de plantejar la identitat del clergat català? Es que pot ser d’una altra manera?

Cambrils, Costa Daurada
Forma part de la fidelitat de l’Església a la terra, a la gent. Al Senyor no li agraden els mossens que en comptes de predicar la Paraula de Déu prediquen opcions partidistes (ni aquí ni en lloc). Però tampoc li agraden els cristians que judiquen l’arrelament dels preveres a la terra, al país, a la llengua. Ningú pot prohibir que parlem de l’amor a la pàtria, que en llatí vol dir "l’amor a la casa on vas néixer". Realment hi ha opinions en cercles cristians espanyols que no són justos i parlen del que no coneixen. Realment molts mossèns ens hem sentit injuriats. Estimar la pròpia pàtria és un valor just, noble i bo.

Mn. Rafael Serra

diumenge, 19 de novembre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXIII del temps ordinari (Cicle A)

La vida no és per enterrar

La paràbola dels talents és l’Evangeli que es proclama la darrera setmana de l’any litúrgic, abans de la Solemnitat de Crist Rei que el clou. El Senyor ha marxat a un país lluny i tarda a venir. En el temps de la seva absència ens ha confiat els seus dons (els talents). I ens els ha confiat segons la capacitat de cadascú. No ens demana a tots el mateix. Però tots els hem de fer fructificar i restituir quan vingui el Senyor. La gràcies del sant baptisme es manifesta s’uneix a la capacitat de cadascú per posar-nos al servei del Regne de Déu. Tots i cadascú ha rebut quelcom del Senyor. Ningú pot dir que no hagi rebut res.


En aquest sentit té raó el Senyor quan acusa al qui va rebre un talent de «gandul». La peresa per dedicar-nos a l’apostolat és vergonyant i ens manifesta la manca de fe. Es pensava que tenia fe, però no en tenia, per això fins i tot allò que no tenen els és pres. El Senyor és exigent. Déu té tot el temps, però nosaltres no. Nosaltres només tenim el temps d’una única vida. Es aquest temps en què cal que produïm, que fructifiquem, que afegim una generositat nostra a la generositat del Senyor per tots. Quantes vegades constatem que hi ha joves que, per raó de la drogoaddicció o per altres causes han enterrat la vida abans d’hora. També hi ha cristians que enterrem la vida cristiana. La gràcia no és per enterrar, sinó per irradiar. Que el Senyor ens alliberi de l’esperit de la peresa, no una temporada, sinó cada dia. Ser peresós per les coses del Senyor és quelcom greu i pot ser pecat. Encara és més greu quan un, com el de la paràbola, no s’arrisca perquè té por de perdre. En Déu no es perd mai res, ans el contrari, ell sempre dóna i multiplica. Seria una pena que a l’epitafi d’un cristià hi posés: Aquí descansa un talent que va néixer mort.

En la primera lectura acompanyada del Salm hi ha l’elogi de la dona forta, el cèlebre càntic del llibre dels Proverbis. És una imatge de l’Església que viu de l’amor de l’Espòs. Que tant de bo la comunitat parroquial creixi com una parra dins la intimitat de casa teva, que canta el Salm de les noces d’Israel. I també pugui veure els fills dels seus fills, generacions i generacions que se succeeixen en el testimoni de la fe.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXXII del temps ordinari (Cicle A)

L'espòs és aquí, sortiu a rebre'l

La paràbola de les 10 verges s’ha de comprendre dins dels costums nupcials d’Israel en què l’Espòs arribava durant la nit i era acompanyat per les donzelles dins a la cambra nupcial per consumar l’amor. Crida l’atenció que no apareix l’Esposa, sinó les amigues de l’Esposa. Són les verges que signifiquen l’Església, la innominada Esposa, que al cor de la nit, la nit de Pasqua, reben l’Espòs, el Senyor Resusucitat, amb la llàntia ardent de la fe. Les verges desassenyades no poden intercanviar l’oli de la fe, ja que aquesta és intransferibles: un pot pregar per un altre, però no pot creure per un altre, ja que la fe és el do més personal, íntim i lliure.


Les cinc verges assenyades signifiquen (5 per 5) la plenitud del poble eclesial. A tots ens ha estat donat el do de la fe, la torxa de cada una de les verges significa la llum ardent que vàrem rebre el dia del baptisme, que és també el do i la gràcia de l’Esperit Sant. La llum de la fe il·lumina el propi rostre davant del Senyor, amb aquesta llum serem reconeguts per ell quan el Senyor vingui a l’hora de la nostra mort. Pel camí de la vida cal que resplendim amb la llum de la fe, que il·lumina, pas a pas, el camí de cada dia, i que ens fa lluminosos tot al voltant. En un món on hi ha tanta nit i tanta opacitat els cristians hem de ser radiants. Portem una alegria que ve del cel, que se’ns ha comunicat i hem de comunicar. La invitació del Senyor a l’Evangeli d’avui és una invitació nupcial: Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l’hora que ve el Senyor.

L’Església té un cor femení, és verge, sap de l’amor únic del Senyor, i mare, sap de la fecunditat de la seva caritat. Cal que estigui sempre engalanada per rebre el Senyor.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXX del temps ordinari (Cicle A)

Estima el Senyor, el teu Déu

L’Evangeli d’avui presenta una nova controvèrsia dels contraris de Jesús. Aquesta vegada són els saduceus. Li fan una pregunta hipòcrita perquè la resposta la sabien des de sempre: “Quin és el manament més gran de la Llei?” (No està bé preguntar coses que ja se saben amb mala intenció).

Imatge: Sant Serafí dels boscos de Sarov

Jesús els respon correctament, com un bon israelita, apel·lant al primer manament de la Llei. Tanmateix no s’oblida del manament que és igual: “Estima els altres com a tu mateix”. Això vol dir que la vida de l’altre té tant de valor com la pròpia. El llistó que posa el Senyor és molt alt, però encara ho serà més quan, en el vespre de la Cena ens dirà: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.


L’amor, tant a Déu com als altres, mai pot ser un manament. Ningú pot estimar l’altre per obligació. L’amor és sempre una correspondència. Si el Senyor ens demana que l’estimem, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament, és perquè Ell, abans, ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Això és, amb l’Encarnació del Verb i amb la donació de l’Esperit Sant.

El Salm responsorial d’avui és molt bonic, ja que comença amb aquestes paraules: “Us estimo, Senyor, Vos em doneu força


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIX del temps ordinari (Cicle A)

La moneda del Cèsar

Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.

A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien  uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.


La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.


El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.

Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).

També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)

dijous, 19 d’octubre de 2017

Que Déu beneeixi el nostre poble amb el do de la pau

Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.



M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.

És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.

Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.


Rafael Serra.  

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVIII del temps ordinari (Cicle A)

Déu no es cansa d’organitzar la festa

L’evangeli d’avui és preciós, altament teològic i meravellós. El Senyor, segons, la paràbola no es cansa d’organitzar festes. Són les festes de les noces del Fill amb la humanitat. No tant sols som nosaltres els convidats, sinó que nosaltres mateixos, a la cruïlla dels camins de la vida, hem de ser amfitrions de la festa de Déu. Som portadors d’Evangeli, de Bona Nova.


No vol que ningú es quedi sense la festa dins del seu cor. La festa és sempre gratuïta i per tothom, bons i dolents, diu estranyament l’evangeli. Tothom hi està convidat.
En el fons és la festa de l’amor i, com que és la festa de l’amor, no és avorrida, sinó plena de vitalitat i de positivitat. Una festa sense fi, eterna, el mateix cel de Déu. El llibre de l’Apocalipsi diu que són les noces de l’Anyell amb la seva esposa, l’Església.

Hi ha dues actituds que poden enterbolir la festa. La primera, la indiferència. Déu t’ha convidat i ho ha fet per amor i tu no has volgut anar a la festa. Consideres més important les teves coses, els teus afers. L’altra és la indignitat (significada) per aquell que no va abillat amb el vestit de festa. És el vestit del baptisme, de la fe, de l’esperança i de la caritat. Has entrat a la festa del Senyor com si entressis en un bar, sense consideració. Em sonen a la bona gent que van un dia a una celebració de noces o de primera comunió, van extraordinàriament ben vestits i pentinats, però no porten la túnica de la fe, van a la seva festa, però ja no és la festa del Senyor. Llavors esdevé una festa trista, perquè no hi ha el Senyor.

Déu, el Pare, ens ha convidat a les noces del seu Fill, unes noces consumades a la creu i ens hi ha convidat perquè ens estima.
Entrem amb alegria a la festa, amb desig i voluntat, amb deferència, això és: agraïts immensament, i entrem com cal, amb el millor que tenim, almenys amb un cor senzill i que el Senyor no ens hagi de dir: Però com vas vestit? Que no quedem avergonyits. El Pare en aquesta festa ens dóna el millor que té: el seu Fill estimat.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebel·lat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els dirigents d’Israel que han crucificat el Fill i la vinya, la seva heretat, ha estat donada a uns altres. I Jesús ens diu: Passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema. 


La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món. Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en el camps vastíssims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. 

Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Parlant de "flash mobs"... recordeu aquest tan bonic?

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Una violència totalment condemnable i que ofen a Déu

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
                                            Salvador Espriu

Ahir, el que va passar a Catalunya és una barbaritat i l’exercici de la violència contra població civil, als col·legis electorals, tant a les grans ciutats com als llogarrets i contra la gent és totalment injustificada i injustificable. Crec que ahir al matí hagués d’haver sortit un bisbe amb seu a Catalunya dient: Atureu, aquesta violència! 

És comprensible la neutralitat de l’Església Catòlica envers les opcions polítiques diferents, però de cap manera es pot ser neutral davant l’exercici de la violència envers les persones. Entre elles hi havia molts fidels que havien participat de les celebracions dominicals dels nostres pobles i de la nostres parròquies. Sort dels "tuits" del nostre arquebisbe ahir el matí, els quals transcric:

"La situació de violència que es viu avui a Catalunya és deplorable. Cal que s'aturi ja la violència i els enfrontaments"  "S’ha de trobar una sortida pacífica i democràtica. Encomanem-ho al Déu de la pau" Jaume Pujol


La condemna de la violència no s’ha de fer després, sinó en el moment en què aquesta s’exerceix. Si les forces policials no podien requisar les urnes perquè la gent ho impedia, no passava res. No s’acabava el món, però arremetre contra la gent -sense miraments-, no es pot fer mai. 

Són possibles mil opcions, però tirar gent per terra, pegar, boles de goma, gasos lacrimògens... (si us  plau!). La violència sempre repercuteix a la llarga o a la curta contra aquell que l’exerceix. Almenys el vesteix de vergonya.

Sort en tenim del seny dels Mossos d’Esquadra que es comportaren com la policia professional que són: ¿què hagués passat aquests dies a Catalunya sense la seva contenció?

Que es recuperin els que foren contusionats, també els membres dels cossos de seguretat (crec que en el fons els deu doldre personalment actuar així). Si us plau que se’n vagin amb el simpàtic Piolín i que els dirigents polítics estiguin a l’alçada, d’un costat i de l’altre, del que han de fer i resoldre. 

He posat la foto del Gerard Piqué, perquè les seves llàgrimes són les de molts. Qui no va plorar ahir a Catalunya?

A títol personal: Mn. Rafael Serra.

Pacem in terris, de Marco Frisina. Tanquem els ulls i preguem per la pau

dissabte, 30 de setembre de 2017

Sobre el dia 1 d'octubre de 2017

Aquest diumenge hem de pregar intensament per la nació catalana. En el moment que escric això és encara incert i preocupant el què pot passar el diumenge. He escollit la fotografia del monument de Ramon Llull que indica la capacitat d’elevació de l’esperit humà, la raó el porta més amunt i la fe encara més, al límit de la seva capacitat.


Hem de desitjar que ningú prengui decisions que després se n’hagi de penedir. És absolutament neutral, des del punt de vista moral, que la gent sigui molta o poca es manifesti, sempre pacíficament, als carrers i les places i reclamin el que creuen convenient, necessari i bo. La prohibició del Tribunal Constitucional no afegeix res des del punt de vista moral, sempre que es faci pacíficament i sense violència. La realitat és així, no es pot negar. És evident que, tard o d’hora, la qüestió catalana s’ha de resoldre en un plebiscit de tot el poble.

Un desig i una pregària: Que ningú exerceixi la violència. Ni la gent ni els cossos policials. Seria una gravíssima equivocació. Que la música que s’afegeix al post sigui la música del dia 1 d’octubre a casa nostra.

Que sigui aquesta la pregària:

Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.