diumenge, 3 de febrer de 2019

La Presentació del Senyor al Temple

Us convidem a llegir en aquest post l’Evangeli de la Presentació del Senyor; és una narració bella de sant Lluc extret del que s’anomena: L’Evangeli de la Infància. La pietat del poble de Déu sempre ha estimat molt aquest esdeveniment de la vida de Jesús i el poble va a les Esglésies on els són donades unes lluminàries (candeles) per celebrar la litúrgia. Aquestes candeles anticipen les lluminàries de la Pasqua. 


En molts llocs els infants just acabats de néixer són presentats al Senyor. Presentar vol dir oferir el Senyor. Hem de pregar per totes les existències que venen en aquest món i demanar al Senyor que, per intercessió de santa Maria, siguin protegits de tot mal. És el misteri de la vida, ve de Déu i va cap a Déu. 

Us posem un Youtube raríssim i poc conegut del Papa Joan XIII. Ell era un home piadós que cada dia en la pregària del sant Rosari encomanava tots els infants que venien en aquest món. Admireu la bondat i la humilitat del Papa bo; amb raó el van fer sant.


SANT EVANGELI DE LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR AL TEMPLE

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: «Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor». Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.

Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb Ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble». El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’Ell.

Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: «Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts».

Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret. L’Infant creixia i s’enfortia, ple d’enteniment; i Déu li havia donat el seu favor.

dimarts, 29 de gener de 2019

Deixem que l'orgue pregui per nosaltres


Reivindico, amb aquest post, l’orgue i l’organista i que ningú digui “no estigui per orgues”. En les celebracions actuals, i des de fa molts anys, tant l’instrument com l’instrumentista han estat una mica preterits en general. La música d’orgue en la litúrgia no té un lloc merament ambiental o ornamental, sinó que està al servei de la pregària de tota l’assemblea. L’orgue, segons l’esperit de la litúrgia, recull les pregàries de tots i les eleva a Déu. Per dir-ho així, el so de l’orgue està amarat de la pregària de tots i ens posa en comunió els uns amb els altres. Que soni l’orgue sol no vol dir que l’assemblea deixi de participar.


Jean Guillou a Saint Eustache, Paris. Any 2010

La litúrgia és el lloc natural de l’instrument, ja que va néixer allí i està destinat allí. Observeu la diferència que hi ha entre l’orgue tocat dins de la celebració o en un concert.

Per altra banda, ser organista implica una preparació que dura tota una vida. Quan escoltem i preguem amb l’orgue, sempre hem de pensar que els grans organistes s’han passat hores i hores en nits fredes i solitàries amb les mans als teclats i els peus als pedalers. La interpretació de les obres sempre està supeditada a les capacitats de l’orgue i al virtuosisme de l’intèrpret.



Tant de bo a cada parròquia, en la mesura de les possibilitats, tinguéssim un orgue i un organista titular. 

És una equivocació pensar que si l’assemblea no canta és greu. No és així, si hi ha música d'orgue, aquesta ja representa el cant i sentiment de tots. Per exemple, els espais en que l’orgue ha de sonar a pleret en la preparació de les ofrenes i en la comunió eucarística del poble. A un cristià que acaba de combregar no l’han d’atabalar gaire; ha d’estar en pregària íntima amb el seu Senyor i el so de l’orgue l’ajuda.

Us posem tres youtubes de tres orgues significatius:




En els tres audios s’hi escolten el que s’anomenen “improvisacions” on es manifesta més la creativitat de l’organista per acompanyar l’acció litúrgica, al mateix temps s’hi constata la capacitat grandiosa i total d’aquest instrument per portar el so al límit, on comença l’infinit.

diumenge, 27 de gener de 2019

No us ho perdeu!!! Cinema. "El misterio del padre Pío"

El proper dijous, 31 de gener teniu una cita amb la pel·lícula "EL MISTERIO DEL PADRE PÍO", a Tarragona on, a més, hi haurà PRESENTACIÓ + COL·LOQUI a càrrec de José Maria Zavala.

Reserva les teves entrades aquí: http://bsocy.com/ckriv1


YELMO CINES,
PARC CENTRAL, TARRAGONA
DIJOUS, 31 DE GENER
HORA: 19:30

dijous, 24 de gener de 2019

Alerta amb els posicionaments polítics dels catòlics


Les opcions polítiques, des del punt de vista cristià, no s’han de tipificar lleugerament. Un catòlic no té per què ser sinònim de conservador de dretes i contrari a la modernitat. Un cristià és difícilment ubicable des del punt de vista polític, ja que en algunes qüestions és absolutament “de dretes” (per exemple, pel que fa a l’avortament) i en altres coses, és absolutament “d’esquerres” (per exemple en la política social). Arribem a la conclusió que el vot catòlic ha de ser discernit en la totalitat, tenint en compte la llei del mal menor i que mai votarem a gust el cent per cent.

Fa mal que identifiquin, de vegades de manera molt interessada, els catòlics amb partits d’extrema dreta, que poden caure en el populisme i en pensaments totalment anti-cristians xenòfobs, misògens, racistes, etc. Si ens fan por les posicions més extremes de l’esquerra, potser encara ens n’han de fer més les de l’extrema dreta.

Una cosa curiosa, aquest tipus de partits són crítics amb el pontificat del Papa Francesc... No ens fa pensar, això?


Com ha de mirar un cristià aquesta foto?


dilluns, 7 de gener de 2019

La nadala universal, la de més èxit fins ara, celebra dos cents anys exactes!

La Nadala Santa Nit, plàcida nit va néixer una freda Nit de Nadal als Alps austríacs, va recórrer el món conquistant generació rere generació, ha aconseguit interrompre batalles i s'ha adaptat a diversos estils: aquest passat Nadal ha estat el seu 200 aniversari.

Quan el 24 de desembre de 1818, en una petita església de la localitat d'Oberndorf, prop de Salzburg, va ser cantada per primera vegada pel seu lletrista, Joseph Mohr (1792-1848), coadjutor de Salzburg, i el seu compositor Franz Xaver Gruber (1787-1863), mestre i organista, natural de l'Alta Àustria, ningú imaginava que es convertiria en la nadala més famosa del món.

Postal de l'any 1918,
quan es va celebrar el centenari de la nadala

Joseph Mohr era un mossèn jove, havia nascut pobre i enmig de guerres; el seu poema és un anhel de pau dins del cor, Europa va connectar amb aquests sentiments i es feu seva la nadala. Imagino el bon mossèn anant a dir al seu organista: «Mira que quin poema de Nadal he escrit»; i el bon organista li posà la música entranyable. Sembla que que fou tocada per primera vegada amb una guitarra, perquè l’orgue de la parròquia estava en mal estat a causa d'unes inundacions i feia temps que ja no sonava.



Feia fred a fora, però dins del seu cor, tant el mossèn com l’organista, portaven a dins el desig de pau que expressaren el primer amb la lletra i el segon amb la música. Ambdues entranyables. Els imagino els dos cantant la Nadala i la gent, en la nit més ditxosa, escoltant-los amb emoció i tendresa. Fou la nit de Nadal de l’any 1818.

La nadala també és entranyable perquè en la nit de Nadal, en el temps de la gran guerra, l’any 1914, els soldats dels bàndols oposats feren treva i la cantaren cadascú en el seu idioma. Cantar la cançó va trencar el gel i va provocar un alto el foc temporal amb soldats d'ambdós bàndols reunits al mig, en "terra de ningú", per intercanviar tabac i dolços, jugar al futbol i cantar nadales. L’endemà reprengueren els combats. És coneguda aquesta nit com la «Nit de la fraternitat». Aquesta escena fa plorar! Sobre tot, no deixeu de mirar el vídeo, és curtet i preciós.


Dos-cents anys després, centenars de milions de persones canten aquesta cançó en més de tres cents idiomes i dialectes en tot el món. Nit de pau és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, himne universal de la pau, bé cultural internacional.


Transcrivim una crònica contemporània.

És la vigília de Nadal, i la torre de la petita església del poble, domina els sostres de les cases coberts de neu a la ciutat, com una gallina que protegeix els seus pollets. Al presbiteri, el jove P. Josef Mohr, de vint anys, està revisant l'Evangeli en preparació per a les cerimònies d'aquesta nit quan un cop a la porta trenca el silenci. És una camperola que demana al rector que ajudi a un nadó acabat de néixer.



Sense demora, el sacerdot deixa la comoditat de la seva llar i, després d'una dura pujada per la muntanya, arriba a la humil morada on ha nascut el nen. Al seu retorn les estrelles brillen al cel reflectint la seva llum sobre la blancor de la neu.

Comença a reflexionar sobre l'escena que acaba de presenciar. El nen, la parella camperola i la seva humil llar li han impressionat. Li recorden a un altre nen, a una altra parella, a una altra humil morada, però en un lloc molt distant, a Betlem.

Després de la Missa de mitjanit, Fr Mohr no pot dormir. Porta la ploma i el paper i comença a escriure un poema que es convertirà en la lletra de la cançó "Nit de pau".

Al matí següent, dia de Nadal de 1818, el sacerdot piadós busca a un amic seu anomenat Franz Gruber, llavors de 31 anys. Després de llegir el poema, Gruber exclama: -Pare, aquesta és exactament la cançó de Nadal que necessitàvem! Beneït sigui Déu!

Aquest mateix dia, va compondre la bella melodia, mateixa que des d'aquell llavors, ha acompanyat totes i cadascuna de les nits de Nadal.

Amb aquest entranyable aniversari us desitgem a tots, estimats lectors i visitants del nostre blog parroquial, que tingueu un any 2019 ben feliç, ple de pau i de tot el que és veritablement important a la vida.

dilluns, 24 de desembre de 2018

BON NADAL!!


Us anuncio una gran alegria!



Aquesta gran alegria, estimats feligresos, és el naixement de Jesús, el Senyor. Una alegria que ve de dins, del cor, de la convicció més íntima de la veritat de la fe: Déu és amb nosaltres, Emmanuel. Aquest és el nom que el bell infant que ens ha nascut porta.

Desitgem que ningú celebri el Nadal de Jesús amb llàgrimes als ulls, que tothom pugui trobar en Ell un principi d’esperança per continuar el camí de la vida. Ell és la Pau.

Felicitem amb tot el cor, amb fervor i molt gran afecte al Papa Francesc i li desitgem que el Senyor curulli el seu cor de joia. Ell és valent, intrèpid, amic dels pobres, líder indiscutible davant de tot el món de la dignitat dels pobles i de les persones. Que se senti estimat per tota l’Església.

Felicitem a tots els cristians del món, joiosos avui pel naixement de Jesús. Si poguéssim, els hi faríem un petó i una abraçada a tots. Som germans, en la mateixa fe i en la mateixa alegria.

Desitgem que tota guerra s’acabi. Ens unim als pastors de l’Església de Síria per reconstruir el país i l’Església després de la guerra. També desitgem que els immigrants i refugiats trobin lloc i casa arreu on vagin però també desitgem intensament que ningú hagi marxar de la seva pàtria per causa de la pobresa.

Desitgem pau a la nostra societat en un temps difícil pel nostre país, que totes les reivindicacions siguin presentades sempre des del diàleg i que els drets dels pobles siguin sempre respectats.

Felicitem a les nostres famílies. Les abraçades, els retrobaments, els petons del Sant Dia de Nadal resplendeixen d’una manera més gran i ens fan comprendre que la joia de viure rau en estimar i ser estimats. La família és el do més gran.

Desitgem també que la Pau de Nadal arribi al cor de les persones que, per la causa que sigui, pateixen, tant si és per desavinences com manca de recursos, tristesa interior, malaltia o solitud. Que trobin coratge per continuar el camí de la vida i persones bones que els donin la mà.

A tots, un Sant Nadal!!

diumenge, 23 de desembre de 2018

Homilía de Sant Joan Crisòstom

Aquesta homilia de Sant Joan Crisòstom és particularment estimada en la litúrgia bizantina. Es proclama cada any en les celebracions i és popular entre els fidels:


Em sorprèn un nou i meravellós misteri!
Les meves oïdes senten l’himne dels pastors,
que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial ensordidor.
Els àngels canten!
Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia!
Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig!
Els Serafins exalten la seva glòria!
Tots s’uneixen per cantar en aquesta santa solemnitat,
sorprenent-se davant del mateix Déu present aquí a la terra
i de l’home elevat al cel.
Aquell que era a dalt, per la nostra salvació ara reposa aquí a baix;
i nosaltres, que estàvem a baix ara som a dalt per la divina misericòrdia.
Avui Betlem és semblant al cel, escoltant des de les estrelles el cant de les veus angèliques i,
pren el lloc del sol,
la presència de l’aparició del Sol de la Justícia.

No pregunteu com ha estat això, perquè quan Déu vol, l’ordre de la naturalesa canvia.
Ja que Ell volia, va poder descendir per salvar.
Tot es mou en obediència a Déu.


Avui, Aquell qui és, neix. I Aquell qui és, es converteix en el que no era.
De tal manera que es va fer home sense deixar de ser Déu.
Vet aquí que els reis van arribar, van veure el Rei celestial que va venir a la terra,
sense portar àngels, ni arcàngels, ni trons, ni dominacions, ni poders, ni principats,
sinó iniciant un nou i solitari camí des d’un si virginal.

No obstant això, no va oblidar els seus àngels, no els va privar de la seva cura,
perquè per la seva encarnació no ha deixat de ser Déu.
I, mireu: els reis han arribat, per servir el Cap dels exèrcits celestials.

Les dones vénen a adorar-lo, ja que ha nascut d’una dona,
perquè canviï les penes del part en goig; les verges, al Fill de la Verge...

Els nens vénen a adorar perquè Ell es va fer infant, perquè de la boca dels infants n’ha fet una lloança;
els nens, a l’Infant pel qual esdevenen màrtirs per l’extermini d’Herodes...

Els homes, a Aquell que es fa home per curar les misèries dels seus servents.
Els pastors, al bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles;
els sacerdots, a Aquell que fou gran Sacerdot segons l’orde de Melquisedec.

Els esclaus, a Aquell que va prendre la forma de servent,
per beneir el nostre servei amb la recompensa de la llibertat.
Els pescadors, al Pescador de la humanitat.
Els publicans, a Aquell qui menjant amb ells els va nomenar evangelistes.
Les dones pecadores, a Aquell que va lliurar els seus peus a les llàgrimes de la dona penedida,
i perquè pugui abraçar-los també jo.
Tots els pecadors han vingut, per poder veure l’Anyell de Déu que carrega amb els pecats del món.

Per això tots s’alegren, i jo també desitjo alegrar-me.
Desitjo participar d’aquesta dansa i d’aquest cant, per celebrar aquesta festa.
Prenc el meu lloc, no tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçant el bressol de Crist.
Aquesta és la meva esperança!
Aquesta és la meva vida!
Aquesta és la meva salvació!
Aquest és el meu cant, la meva arpa!
Portant-la en els meus braços, em presento davant vostre havent rebut el poder i el do de la paraula,
i amb els àngels i els pastors canto: «Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat!».

dijous, 20 de desembre de 2018

HORARIS NADAL

CELEBRACIONS VESPERTINES
Dia 24, a 2/4 de 7 del vespre
Missa familiar de Nadal amb els pares i els infants de catequesi.
Benedicció dels "Jesusets" del Pessebre i cant de nadales.

Dia 24, a 2/4 de 9 del vespre
Missa de la Nit de Nadal (Missa del Gall)

DIA DE NADAL, dia 25, dimarts.
Missa de l'alba: a les 10:00 del matí
Missa solemne: a les 12 del migdia.
El vespre del dia 25 NO hi ha Missa

Dia 26, dimecres, SANT ESTEVE
Missa de 12:00

Dia 27, dijous, SANT JOAN EVANGELISTA
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 28, divendres, SANTS INNOCENTS
Adoració del Sagrament, a les 18:00
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 29, dissabte
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 30, diumenge, de la SAGRADA FAMÍLIA
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
Missa a 2/4 de 9 (20:30) del vespre.

Dia 31, dilluns
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 1, dimarts, SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU. Primer dia de l'any 2019
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
El vespre del dia 1 de gener NO hi ha Missa.

La resta de dies, en el seu horari habitual.
Aquest any el dia de Reis (EPIFANIA DEL SENYOR) cau en diumenge.

dimarts, 18 de desembre de 2018

Catequesi sobre el Nadal de Jesús, escrita des de la presó per Oriol Junqueras aquest desembre de 2018


L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps.
Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El Senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).


En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.


En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis... sinó els marginats de la societat. I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.

El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.

Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.

Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època. Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.

En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.

Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal. Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)


En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies:
“A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)
Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.

Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats.

Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals. Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal. Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...

“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia. Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:

“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).

En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió. No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.

Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.

Oriol Junqueras i Vies.
Centre Penitenciari de Lledoners. Desembre 2018.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Jornada Mundial pels Pobres.

Són de la nostra família

El diumenge abans de Crist Rei, penúltim de l’any litúrgic, el Papa Francesc, va instituir una nova Jornada eclesial que anomenà Jornada Mundial pels Pobres. Té, com a objectiu, conscienciar tota l’Església en relació al món de la pobresa, de la marginació, del subdesenvolupament. A tots aquells que anomena els descartats de la societat.



En la predicació d’aquest diumenge, i en una carta que ha adreçat a tots els fidels de l’Església catòlica, (que per l’Advent divulgarem en aquest blog) afirma solemnement que l’opció pels pobres no és la moda d’un pontificat ni una opció ideològica sinó que forma part de la fe cristiana. Una Església que combrega amb el Cos de Crist necessàriament ha de portar el món de la pobresa i del dolor com un pes dins del cor.


El Papa abomina de tota forma de mundanitat dins de l’Església i de les formes de retòrica que només opinen però no es comprometen. La paraula “pobres” és una paraula sagrada que només es pot emprar des del compromís real amb una caritat inclusiva, solidària i compassiva (en el sentit bíblic del terme, això és, experimentar com a propi el dolor de l’altre).



El Papa no es treu els pobres del cap i encara que trobi tantes resistències en medis eclesials, no defalleix en la seva lluita. Aquest diumenge va fer un gran signe: va convidar a tres mil persones, víctimes de la marginació, de la ciutat de Roma, a casa seva, a la sala gran de les audiències. Fou un dinar ple de dignitat i ell mateix dinà amb ells. Se’l veia content i feliç. No sense raó: Són els seus germans i germanes, la seva família.

diumenge, 25 de novembre de 2018

El Pantocràtor de la Parròquia


L’aula de l’Església parroquial està presidida pel Pantocràtor. La tradició oral de la parròquia creia que era un tapís (això estava motivat pel serrell de llana que en rematava la seva part inferior), però pròpiament és una pintura a l’oli. No queda clar en l’arxiu de la parròquia qui és l’autor, però les nostres investigacions ens han portat a trobar que va ser pintat per Jaume Minguell, conegut autor de murals religiosos, l’any 1959.



L’obra, enfosquida pel temps, va ser netejada i restaurada l’any 2011 per l’artista Josep Fernández. La imatge de Crist està inspirada en l’art universal cristià (penseu en les pintures murals del Pirineu). S’hi representa Crist gloriós dins de la màndorla, que simbolitza la divinitat. Crida l’atenció que els peus del Senyor traspassen la forma d’ametlla per indicar que han trepitjat la nostra Terra i, per tant, és un símbol de la seva encarnació.


Al fons de la màndorla hi ha dos tons de blau per significar el firmament, el dia i la nit i la multitud d’estrelles: Ell és Senyor del temps i del l’espai. A la divisòria entre la nit i el dia, representat per la tonalitat dels blaus, hi ha els colors de l’arc de Sant Martí, per significar que Ell és la pau i uneix el Cel i la Terra.

Crida l’atenció el rostre de Jesús, amb uns ulls, que segons el llibre de l’Apocalipsi, són de foc, vivents i penetrants. Tanmateix és una mirada que no infon por sinó pau i serenitat.



La corona del Senyor està marcada per la Creu, per indicar que Ell és Rei des de la Creu. «Regnabit Deus a ligno», això és, des de l’amor entregat. Crist és Rei perquè és el que estima més, amb un amor no només humà sinó diví.

Els braços del Senyor tenen actituds simbòliques. Amb la mà dreta beneeix fora de la màndorla, per significar que Ell beneeix el món i, amb la mà esquerra, sosté el pergamí dels Evangelis i, de manera visible, hi ha aquestes paraules llatines «Ego sum lux mundi», aquestes paraules es refereixen al conjunt de la seva persona representada en aquest excel·lent pantocràtor.

Els vestits del Senyor estan constituïts per la túnica sacerdotal i l’ample mantell daurat, que significa la seva glòria. «Seu a la dreta del Pare».

La imatge dóna la impressió de sortir del pla bidimensional i apropar-se a nosaltres, en un efecte també de profunditat i perspectiva contrària, quasi a manera d’escorç.

Tal com era costum en aquestes representacions inspirades en els llibres de Daniel i de l’Apocalipsi, la imatge ve acompanyada, en el seus quatre angles, amb el tetramorfs, això és: els símbols dels quatre evangelistes, com els pregoners i heralds de la Bona Nova de Jesús. Són: en l’angle superior Mateu, amb el símbol de l’home i Marc amb el símbol del lleó, en els angles inferiors tenim el Bou com a símbol de Lluc i l’àguila com a símbol de Joan. Les quatre figures estan alades, per significar que l’Evangeli ha de ser proclamat per tota la terra i que són àngels-missatgers.

El pantocràtor és dels pocs objectes conservats de l’antiga i primera parròquia situada, com els més grans saben, a l’altre angle del Parc de Sant Jordi. Per això, els ancians de la parròquia, l’estimen tant.


Posem, com a música, el final del Te Deum de Bruckner, per donar gràcies a Déu per la comunió eclesial present a la nostra Parròquia. És una música grandiosa i oberta a l’infinit.


dilluns, 5 de novembre de 2018

Els fruits de la santedad de la tardor del 2018 (1)


El Papa Pau VI ara, sant de l’Església Catòlica

Del Papa Pau VIè escriuríem cents de post, fou gran pastor de l’Església, va concloure feliçment el Concili Vaticà II i tingué cura de la seva complicada i ingent aplicació. Suportà la creu, però el Senyor també el va consolar i ajudar; moria el dia de la Transfiguració; mentre agonitzava només repetia les paraules: Pater noster. 

 Fou un pastor de l’Església ple de saviesa, bondadós, Fou ell que, després de sant Pere, retornà a Jerusalem i s’abraçà amb el Patriarca Atenagores, obrint un camí, que feia mil anys que estava barrat, al diàleg amb les Esglésies santes de l’Orient. Defensà la vida i la santedat del matrimoni. Ell proclamà que l’Església és experta en humanitat. Estimat sant Pau, papa VI, prega per l’Església i per nosaltres.


Hem traduït al català el Testament Espiritual. El van trobar post mortem. És un text magnífic que revelà l’amor de Papa Papu Vè, ara sant, al món, a l’Església.

In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen.

1 – Fixa la mirada en el misteri de la mort i del que a aquesta segueix a la llum de Crist, l'únic que la esclareix; i per tant, amb confiança humil i serena. Percebo la veritat que per mi s'ha projectat sempre des d'aquest misteri sobre la vida present, i beneeixo al vencedor de la mort per haver dissipat les seves tenebres i descobert la seva llum.

Per això, davant la mort i la separació total i definitiva de la vida present, sento el deure de celebrar el do, la fortuna, la bellesa el destí d'aquesta mateixa existència fugaç: Senyor, Et dono gràcies perquè m'has cridat a la vida , i més encara, perquè fent-me cristià m'has regenerat i destinat a la plenitud de la vida. Així mateix sento el deure de donar gràcies i beneir qui va ser per a mi transmissor dels dons de la vida que m'has concedit Tu, Senyor: els que m'han portat a la vida (siguin beneïts els meus Pares, tan dignes!). Els que m'han educat, estimat, fet bé, ajudat, envoltat de bons exemples, de cures, afectes, confiança, bondat, cortesia, amistat, fidelitat, respecte. Contemplo ple d'agraïment les relacions naturals i espirituals que han donat origen, ajuda, consol i significat a la meva humil existència: Quants dons, quantes coses belles i elevades, quanta esperança he rebut jo en aquest món! Ara que la jornada arriba al crepuscle i tot acaba i s'esvaeix aquesta estupenda i dramàtica escena temporal i terrenal, com agrair-te, Senyor, després del do de la vida natural, el do molt superior de la fe i de la gràcia, al que únicament es refugia al final el meu ésser? Com celebrar dignament la teva bondat, Senyor, perquè amb prou feines entrat en aquest món, vaig ser inserit en el món inefable de l'Església catòlica? I com, per haver estat cridat i iniciat en el sacerdoci de Crist? I com, per haver tingut el goig i la missió de servir les ànimes, als germans, als joves, als pobres, al poble de Déu, i haver tingut l'honor immerescut de ser ministre de la santa Església, en Roma sobretot, al costat del Papa, després a Milà com a arquebisbe en la càtedra, massa alta per a mi i venerabilíssima, dels sants Ambròs Carles, i finalment en aquesta de Sant Pere, suprema i tremenda i santíssima? In aeternum Domini misericòrdies cantabo.

Rebeu la meva salutació i benedicció totes les persones que he trobat en la meva peregrinació terrenal; els qui van ser col·laboradors meus, consellers i amics, i ¡tants ho han estat, i tan bons i generosos i estimats! Beneïts siguin els que van rebre el meu ministeri i van ser fills i germans meus en el nostre Senyor!

A vosaltres, Lodovico i Francesco, germans de sang i d'esperit, i a vosaltres els éssers tan estimats tots de casa meva, que no m'heu demanat res, ni heu rebut cap favor terreny de mi, i que sempre m'heu donat exemple de virtuts humanes i cristianes, que m'heu comprès amb tanta discreció i cordialitat i, sobretot, m'heu ajudat a buscar a la vida present el camí cap a la futura, a vosaltres va la meva pau i la meva benedicció.

El pensament es torna cap enrere i s'estén al voltant; i sé bé que no seria complerta aquest comiat, si no em acordés de demanar perdó a tots els hagi pogut ofendre, o no servir, o no estimar prou; i igualment si no em recordés del perdó que alguns puguin desitjar de mi.

La pau del Senyor sigui amb nosaltres.


I sento que l'Església m'envolta: oh, Església santa, una vegada i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d'amor amb la meva benedicció i salutació.

A tu, Roma, diòcesi de Sant Pere i del Vicari de Crist, tan estimada d'aquest últim servent dels servents de Déu, la meva benedicció més paternal i més plena, perquè Tu, Urbs de l'Orbe, tinguis sempre present la teva misteriosa vocació i sàpigues respondre amb virtuts humanes i amb fe cristiana a la vostra missió espiritual i universal, tot al llarg de la història del món.

I a Vosaltres tots, venerables germans en l'Episcopat, la meva salutació més cordial i reverent; estic amb vosaltres en l'única fe, en la mateixa caritat, en l'afany apostòlic comú, en el servei solidari de l'Evangeli, per a edificació de l'Església de Crist i salvació de tota la humanitat. A tots els Sacerdots, els Religiosos i les Religioses, els Alumnes dels nostres Seminaris, els Catòlics fidels i militants, els joves, els que pateixen, els pobres, els que busquen la veritat i la justícia: a tots, la benedicció del Papa, que mor.

I també, amb particular reverència i agraïment als Senyors Cardenals ia tota la Cúria romana: davant vosaltres, que em sou més propers, professo solemnement la nostra Fe, declaro la nostra Esperança, celebro la Caritat que no mor, acceptant humilment de la divina voluntat la mort que em estigui destinada, invocant la gran misericòrdia del Senyor, implorant la intercessió clement de Maria santíssima, dels Àngels i dels Sants, i encomanant la meva ànima a l'oració dels bons.