diumenge, 3 de novembre de 2019

DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY / Cicle C

El Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 19,1-10)

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de publicans i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: «Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham. És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut».




COMENTARI

Zaqueu era un publicà. Aquests eren recaptadors d’impostos que eren considerats col·laboracionistes de l’imperi i, molt sovint, feien martingales cobrant comissions indegudes. Zaqueu va tenir la idea, ple de curiositat, de veure a Jesús, que passava per Jericó de camí cap a Jerusalem. Com que era petit d’estatura s’enfilà a un sicòmor per veure passar a Jesús.

Va ser una mica beneit, perquè si hagués sabut el que li passaria no s’hagués enfilat a l’arbre. Jesús es fixa en ell i el fa baixar de l’arbre, el treu de l’arbre com un ocell. I Jesús es convida a casa seva, talment digués: tinc taula reservada per a mi a casa teva.

Zaqueu, el no estimat, el menypreat per tots és objecte de l’amor i de la presència del Senyor a casa seva. Això canvia el seu cor i vet aquí que el qui era petit d’estatura esdevé gran de de cor. Joiós rep el Senyor i abans de dir-li bon vespre, li comunica que el seu cor ha esdevingut una magrana de generositats ja que ha decidit de donar la meitat dels deus béns als pobres (no és poc!) i restituir quatre vegades més els qui ha manllevat. Vet aquí que el que Zauqeu ofereix al Senyor abans que se segui a la taula de casa seva. Si Zaqueu, com obseva l’Evangeli, estava content, encara ho està més (molt més!) el Senyor, ja que acompleix aixi amb la seva missió de salvar el que s’havia perdut i que s’hagués pogut perdre per sempre. Ja que Zaqueu també és un fill d’Abrham, un fill del poble de la fe.


En l’Església som tots Zaqueu i quan acabem de combregar hem d’escoltar la paraula del Senyor: Avui ha entrat la salvació a casa teva. Cada cristià és algú trobat pel Senyor. Hi ha una identificació de tots i de cadascú amb Zaqueu. Per salvar allò que s’havia perdut el Senyor pujarà a Jerusalem i morirà a la creu. Jesús va a casa de Zaqueu perquè allí hi ha algú per salvar, som nosaltres els qui ens hem perdut i Ell ha vingut a salvar-nos. La presència de Crist suscita el goig i la conversió del cor.

Teresa de Lisieux es refereix a aquest Evangeli en una carta a la seva germana Celina: "Escoltem el que ell ens diu:"Baixa de seguida, perquè avui m’he de quedar a casa teva". Però com ...? Jesús ens diu que baixem... on hem de baixar? Celina, tu ho saps millor que jo, però, deixa que et digui fins on hem de seguir Jesús. Una vegada, els jueus li van preguntar al nostre diví Salvador: "Mestre, ¿on vius?" , i ell els va respondre: "Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, jo no tinc on reposar el cap" (Jn 1,38; Mt 8,20). Heus aquí fins on hem de baixar nosaltres per poder servir de lloc d’estada a Jesús: fer-nos tan pobres, que no tinguem on reposar el cap".

dijous, 31 d’octubre de 2019

Sant Antoni Maria Claret

Avui compartim al blog el guió de la conferència sobre sant Antoni Maria Claret que Mn. Rafael va fer el passat dia 24 d'octubre a la Parròquia de Sant Joan de Reus.



SANT ANTONI MARIA CLARET: UNA VIDA TEIXIDA D'AMOR

És un goig fer una breu exposició sobre la vida i la santedat del P. Claret, en aquesta parròquia de sant Joan on es venera a títol de Patró de la confraria de la Verònica, que aquest any celebra el 70è aniversari: El tenen per patró ja que la Confraria fou erigida en l’antiga germandat tèxtil de sant Antoni Maria Claret de Reus. La Confraria té com a pas propi la bellíssima escultura de Camps Arnau. En el vel de la s’hi representa la veritable icona de Crist crucificat, antiquíssim, en la iconografia cristiana ecumènica.



Era quasi lògic que els Gremis tèxtils de Catalunya fessin seu el patronatge de sant Antoni M. Claret, ja que ell mateix, al taller del seu pare, i en la seva joventut a Sallent, treballà com a teixidor, i en sabia del teler, de la trama i de l’ordit. Així aprenia l’ofici, del qual en fou expert i pel qual se li augurava un futur brillant com a menestral. Aprengué l’ofici a Berga, i a Igualada. Fins als vint i anys treballà en un taller de Barcelona a la Llotja del Mar; (allí també estudia llatí i llengües). 

La gràcia actua en ell i decideix, deixar un futur prometedor, per optar pel sacerdoci. Un nen de dotze anys treballant al teler del seu pare i la gràcia que rep en la pietat quotidiana. Deix el fus i el teler, i es deix teixir per Déu, una vida teixida d’amor: Vós m’heu teixit a les entranyes de la mare. En la devoció a l’Eucaristia és l’escola on es formen els grans missioners. Així fou en el Pare Claret.

Amb la insistència del bisbe de Vic, Pablo Corcuera, entra en el Seminari de la Ciutat dels Sants. Tenia vint i dos anys. Aquestes decisions es prenen en aquesta edat per una convicció ferma i irreversible. Vol entrar en la Cartoixa de Montalegre però troba impediments. Allí coneix Jaume Balmes i els companys amb els quals més tard fundarà la Congregació, i és ordenat l’any 1935. Es destinat com a vicari i, després coma ecònom al seu poble natal, Sallent. Es testimoni de la primera guerra carlina i per una gràcia de l’Esperit Sant emprèn a peu el viatge a Roma per posar-se a disposició de la Propaganda fidei.

Jaume Balmes i Urpià

Allí fa els Exercicis, decideix entrar a la Companyia de Jesús, però de nou la providència li ho impedeix. Retorna a Catalunya, i es nomenat ecònom de Viladrau. Allí rep des de Roma el títol de Missioner apostòlic.

Déu el volia per això. Finalment troba la seva vocació, la gràcia per la qual nostre Senyor l’havia preparat i que ell, amb el discerniment espiritual i amb el combat de la pregària, descobrí. Déu el volia missioner de l’Evangeli, va encendre dins del seu cor el desig de la missió, la profecia, l’abrusava dins del seu cor, la seva existència teològica, la seva mística era participar de la profecia. Sentir d’una manera ardent el desig de predicar la Paraula de Déu per amor al poble. Hi ha en ell alguna cosa dels vells profetes d’Israel, gairebé un ésser sentinella del poble sant, una responsabilitat sobre ell. Talment una pedra llançada al llac que obre tot al voltant cercles i més cercles, així fou la seva vocació. Això serà el cor de la seva vida, serà el seu carisma, que, com tots els altres carismes, comunicarà i serà vessat als seus companys. Pobre i a peu. Com una expressió del capítol de la missió del Senyor: No porteu res pel camí...

Missioner de Catalunya 1841-1849

Emprèn, sempre sota l’obediència dels bisbes, la seva aventura missionera. El Pare Claret per tots els camins de Catalunya camina a peu, amb el seu farcell, on hi portava el breviari i el més just, sempre a peu, des de Vic, d’un lloc cap a l’altre, a les parròquies organitza la missió (necessita dies), sojorna a les abadies, a les sis de la tarda comença la predicació amb la catequesi o doctrina; repetida, programada, metòdica. Sempre incansable! Els infants, (la catequesi/ la doctrina), els adults, els homes, les dones, els sacerdots (...) i en recull els fruits en hores i hores de confessionari. Està content de què els homes trobin Déu, la font de la gràcia. 



La seva predicació és senzilla, neta, li agradava trobar els exemples de la vida natural, de la santa Escriptura, planera i arribava el cor (era d’ells i parlava com ells). Una predicació feta en català (la llengua del poble) i alhora comença l’apostolat de la premsa, també en català. Fugia del tipus d’oratòria pròpia del segle XIX (que cercava el lluïment). El tracte amable, senzill, extremadament bondadós (taumaturg amb naturalitat). Una immensa compassió vers els pobres i les classes més desfavorides. La qüestió social la portava com un dolor dins del seu cor.

«Un home de 36 anys, de baixa estatura, ni demacrat ni escanyolit, res que reveli santedat ni inspiri veneració, res de fisonomia arrogant que imposi als atrevits ni domini els ànims, aquest és Mosen Claret. Una sotana i un manteu gastats cobreixen la seva persona: un bastó, una camisa, un parell de mitjons i un breviari formen tot el seu equipatge. Sempre a peu per llarga que sigui la travessia d'un poble a un altre, res de estipendis, ni un maravedís pels seus treballs, res d'afectació en la seva pobresa i senzillesa, res de pompós en el seu llenguatge, ni de florit en el seu estil, ni de eloqüent en els seus discursos; es podria dir que Mossèn Claret és una de tantes mitjanies destinada a consumir-se en la foscor, incapaç de cridar sobre si l'atenció pública; malgrat això, els pobles es desviuen en sentir el nom de Mossèn Claret ...

El rector de Cornudella, Mn. Fort, escriu a les seves memòries: “Avui ha arribat ab neu al cap el Pare Claret i tot el poble l’ha rebut i ha predicat a la parròquia en la qual no s’hi cabia” i comenta:

«Posava gran empenyo en desterrar de las tronas los sermons castellans de lluhiment per a donar lloch y pas a las prédicas en llengua catalana que entenian tots…»


Funda la Llibreria Religiosa amb els seus amics: Josep Caixal (després bisbe de la Seu) i Antoni Palau la Llibreria religiosa. L’arxiconfraria del Cor de Maria (1847). Crea una escola de deixebles que passen a la història de l’Església catalana: Esteve Sala, Francesc Coll, Joaquima de Vedruna...
El llibre: Camí drét y segúr per arribar al cel (1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales(1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i L'Egoísmo vençut (1869).

Les pregàries i el llenguatge piadós es posen a l’ànima del poble i perdura fins a les nostra generació (més enllà dels estralls de la glòria) per exemple, la consagració a la Mare de Déu: Oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo com a fill vostre, que molts dels que som aquí coneixem des de petits.

Fou acusat de carlí, pels anticlericals i lliberals (A Reus no el van deixar publicar). Ell té la voluntat de predicar l’Evangeli i mil vegades, en el seu epistolari i Autobiografia, repeteix la intenció de no dedicar-se a la política. Malauradament, aquesta intenció no fou compresa.



Predica a les illes Canàries, on és extraordinàriament estimat i recordat, on hi sojornà 15 mesos de la seva vida (1848). Tot tornant a Catalunya funda el dia 16 de juliol a les 3 de la tarda la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, amb els Pares: Esteve Sala, Josep Xifré, Manuel Vilaró, Domingo Fabregas i Jaume Clotet.

Arquebisbe de Cuba

Fou nomenat Arquebisbe de Santiago de Cuba, i fou consagrat bisbe a la catedral de Vic 1850; abans de marxar visita els santuaris marians, Montserrat i Fusimanya. Una immensa multitud el va acomiadar amb llàgrimes: era el missioner de Catalunya. A Santiago de Cuba de manera molt pragmàtica exerceix el seu ministeri episcopal: fa quatre visites pastorals (només sis anys) la seva diòcesi, predica i sobretot fa un gran treball social: Caixes d’Estalvis per tot arreu, escoles tècniques i agrícoles, en els pobles i rancherías de la seva gran diòcesi. Sobretot reivindica els drets dels esclaus negres i denuncia les extorsions dels terratinents envers aquesta població; tant que sofreix el famós atemptat a Holguin, en el qual miraculosament salva la vida.



Crida a la Mare Antònia Maria París, llavors religiosa a l’Ensenyança de Tarragona, amb la qual funda les Religioses de Maria Immaculada el dia 27 d’agost amb la professió de la Fundadora. Era una dona mística, amb la intuïció de la reforma de l’Església. Amb una gran complicitat entre tots dos.

Confessor de la Reina

De manera sobtada el capità General de la Habana li entrega un despatx urgent en què se li comunica que la seva Majestat la Reina Isabel II el cridava a Madrid (1857). Allí sap el càrrec de Confessor de la Reina (1857-1968). Comença una altra etapa de la vida de P. Claret i cal vigilar molt en el judici: el càrrec de confessor de la Reina sempre li feu nosa i ho porta com va poder. Es resisteix a acceptar-lo i posa condicions: No viure a la cort, ni participar de les audiències públiques.

Al mateix temps, el càrrec li es una plataforma (encara que condicionada) per exercir els seu apostolat, sobretot la seva passió per la predicació. Les obres cèlebres de la Acadèmia de san Miguel i president del Monestir de l’Escorial. El 1868 ha de fugir per causa de la revolució.

Fou l’home més estimat i alhora més calumniat. Ho va sofrir en silenci.

Exili i mort

Finalment s’acomiada de la Reina i se’n va a Roma on participa de les sessions del Concili Vaticà I, són camins d’exili. Ell estava marcat per la seva relació amb l’antic règim i se’n va amb els seus, a Prades de Conflent, allí hi ha els seus, la comunitat dels Germans. Però fins i tot allí té notícia que el volen apressar i se’n va a Fontfreda, prop de Narbona, ancià i malalt, allí mor, amb el nom de Jesús als llavis, acompanyat del P. Xifré i de la comunitat cistercenca.

Mn. Cinto Verdaguer escriu d’ell, referint-se a les seves obres apostòliques, a la seva vida:
«Quina més, quina menys, totes porten vostre segell i vostre esperit, que es lo veritable esperit religiós de l'antiga Catalunya».

divendres, 25 d’octubre de 2019

Entre el seny i la rauxa

Es veia venir! La sentència del Tribunal Suprem ha provocat una gran indignació a Catalunya. Dirigents socials i polítics electes han de romandre a la presó per sentència ferma durant molts anys.



Les grans marxes de la llibertat s’han organitzat d’arreu de país fins a Barcelona, amb unes imatges comparables als Freedom Riders. Marxes pacifiques, nobles, ovacionades als ponts de les autopistes. Com una paràbola d’un poble que camina amb la senyera de la pau.


Les manifestacions lúdiques amb manifestants jugant a pilota als jardinets de Gràcia, a la ciutat, commouen. La lleialtat dels ciutadans del país a la terra (defensors de la terra) es comunica a les joves generacions, ells prenen el relleu. Expressaven el seny català.




Per altra banda, els ais de molts ciutadans de Catalunya al veure les imatges d’aldarulls a la ciutat comtal i a d’altres llocs, incendiant el mobiliari urbà i amb càrregues policials, amb ferits i detencions. Expressaven alhora la rauxa del nostre poble. Preocupació. Sensació de no sortida del conflicte. Una setmana interminable i ¿qui sap quan durarà? 


Neguit pel que pugui passar en un estat en què les coses ja no són reversibles. Com hi pot haver tanta ofuscació? No s’adonen que amb mesures repressives mai aturaran un moviment que promou la sobirania de Catalunya? 

No és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles. No es pot desatendre el clam d’una part tant significativa de ciutadans del nostre país. Cal trobar una sortida a un conflicte social i polític, de manera urgent. Un diàleg fet amb serenitat, amb seny (no amb rauxa) i donant temps.

Que una sentència sigui dictada per un Tribunal, per suprem que sigui, no vol dir necessàriament que sigui justa. També en el cas de la Manada hi hagué una protesta general al país. També Nelson Mandela fou condemnat per un tribunal constitucional. La veritat i la justícia han de ser coincidents. Els bisbes diuen que la sentència s’ha de respectar (ells saben què volen deixar escrit per la història). En cap cas dels empresonats hi ha crim de sang. Els qui han estat condemnats són ciutadans honorables i elegits pel poble!

És evident i urgeix que es creï un diàleg de negociació –sense condicions– entre l’Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. Fins que no siguin amnistiats els qui estan a la presó i són a l’exili no hi haurà pau a Catalunya. Qui digui el contrari no coneix l’ànima del nostre poble. NO és ja qüestió d’independència, sinó de democràcia. El dret d’autodeterminació forma part de la moral social de l’Església.


diumenge, 20 d’octubre de 2019

Evangeli del Diumenge XXIX Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge de la pregària insistent

Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia

Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 1-8)

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»


COMENTARI

És la darrera paràbola de l’evangeli de Lluc. Aquest diumenge el Senyor ens recorda que cal pregar sempre, sense perdre l’esperança. Llavors ens explica la paràbola del jutge sense entranyes –sense temor de Déu ni consideració de les persones– que atén a una viuda pobra per la seva obstinació. I el Senyor , amb la llei del menor al major, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia, això és, sempre. La pregària que el Senyor demana als deixebles és expressió de la seva pròpia pregària, l’oració continuada que Ell viu amb el Pare en l’amor de l’Esperit Sant.

Finalment a l’Evangeli se’ns pregunta: ¿Creieu que el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vingui? És una pregunta que per nosaltres no té sentit. Només Ell sap si trobarà fe en el cor de les persones quan vingui a la fi del temps. Cadascú de nosaltres ha de pregar i desitjar que quan ens vingui a buscar a la fi del nostre temps (l’hora de la mort) ens trobi amb la fe dins del cor. També la pregunta vol dir que la fe la podem perdre. Per no perdre-la cal que preguem. Si no preguem no hi ha fe, i si no hi ha fe no hi ha pregària. Tampoc esperança, tampoc caritat. Per això ens cal pregar sempre. La pregària ha d’ocupar el centre de la nostra vida, ja que Déu és també el centre de la nostra existència. És en l’amor de Déu que ho he de viure tot, la joia i el dolor.

En la lectura de l’Exode trobem la imatge tant bonica de Moisès pregant amb els braços en creu, mentre el poble combatia contra els enemics que no el deixaven entrar a la terra dels pares. És una imatge preciosa de Crist clavat a la creu, Ell que viu intercedint per nosaltres.

En el salm gradual, el 120; Alço els ulls a les muntanyes, sens presenta Déu com un custodi del seu poble i de la nostra vida. És gairebé un insomne, que no dorm, que vigila sempre. És una metàfora teològica preciosa que fa pensar en una mare que vigila els seus fills dolçament adormits.


dissabte, 12 d’octubre de 2019

Evangeli del Diumenge XXVIII Temps ordinari. Cicle C.- Diumenge dels deu leprosos

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»


COMENTARI

La litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud. Certament cal ser agraïts envers el Senyor i els altres, però l’Evangeli d’avui té un contingut més alt i profund. El Senyor amb la guarició dels deu leprosos expressa la universalitat de la seva salvació.

En el llibre dels Fets hi ha escrit: "L’esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra" (1,18). El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel, és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc.

El Senyor ordena als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits i es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra "i li donava gràcies". Amb la prostració total el samarità reconeixia en Jesús la presència de Déu enmig dels homes, i encara més, reconeixia que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor el fa aixecar i li diu: "Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat". És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els opressors; només aquest reconeix qui l’ha alliberat. Realment, la fe ens salva, i havent trobat Crist hem de transitar pels camins de la vida amb el cor eixamplat.



En el llibre dels Reis, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme.

La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: "El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació".

A la carta de Sant Pau a Timoteu hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la litúrgia és fer memòria de Jesucrist ressuscitat: "Pensa, “fes memòria”, que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts". Els darrers versets són una teologia sobre el Baptisme: "Si morim amb Ell, també viurem amb ell".
Morir en Crist és el Baptisme i l’inici del camí de la fe.
Pau ens diu com a cosa certa que "Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels".
La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb Ell (Ac 6,18).

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Evangeli del Diumenge XXVII del Temps Ordinari.- Només que tinguéssiu fe

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

COMENTARI

Jesús era algú simpàtic. Mira que dir als apòstols que si tinguessin fe com un gra de mostassa (allò més petit i minúscul) seríem capaços de fer quelcom tant absurd com arrencar una morera i plantar-la al mar. Deurien riure els apòstols! Però també n’aprenien la lliçó. Ells li havien demanat de tenir més fe: “Doneu-nos més fe” i el Senyor els contestà d’aquesta manera tant sorprenent. Si amb una mica de fe podem fer coses tant grans, que no faríem si la nostra fe fos més gran? Amb raó hem de demanar sempre que la nostra fe, com un do, sigui més i més gran. Rebre el do d’una fe més gran és el mateix que dir rebre el do d’un amor més gran. Dones i homes amb una mica de fe han fet obres molt grans!

Si la fe és un do també el que fem en la fe i en l’amor és un do i, al capdavall, tot ho hem d’agrair a Déu, nostre Senyor. Com els servents de la paràbola: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir amb el nostre deure. Tot el bé que hem fet és obra del Senyor en nosaltres, ja que la gràcia està abans, durant i després de cada acció que podem fer pel Regne de Déu. El mèrit no és nostre, és del Senyor. Ell ho ha fet tot en nosaltres i per nosaltres, i ens dóna el goig de saber que ho hem fet nosaltres. Però els cristians, quasi secretament, sabem que ho ha fet TOT ell. Com quan plantem una llavor, cerquem la terra, l’abonem, la reguem... però sense el sol de la gràcia res creixeria. Els cristians i cristianes sabem que no treballem per una recompensa, sinó que tot ho fem pel Senyor. I això ja ens és goig. Un goig que ningú, si no un mateix, pot imaginar.


Octubre és un més missioner, preguem per les missioneres i missioners. Es l’obra evangelitzadora de l’Església!


RESSONÀNCIA MUSICAL




dimecres, 2 d’octubre de 2019

Activitats del mes d'octubre


DIA 1 D’OCTUBRE: Catequesi d’adults (1ra). El «Caminet de la infància espiritual» de santa Teresa de l’Infant Jesús com estil de vida cristiana. Gna. Teresa Rofes. OCD. Serà una consigna per tot el curs.
DIA 8 I DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de Curs de la Catequesi (1er curs i 2on curs. 18:30h. Els rebrem amb cants i alegria.
DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de curs. Pastoral de la Salut. 20h. Propostes del curs i tema: Benaurats els compassius.
DIA 18 D’OCTUBRE: Adoració nocturna (11h Missa i 1h am. Benedicció).
DIA 20 D’OCTUBRE: Missa Familiar. 12h. DIUMENGE DEL DOMUND.
DIA 23 D’OCTUBRE: Reunió dels pares. 1ra. Sessió de Formació: La fe cristiana: una adhesió del cor i una vida per omplir.
DIA 24 D’OCTUBRE: Sant Antoni Maria Claret: Una vida teixida d’amor. A càrrec de Mn. Rafael Serra a la parròquia de sant Joan Baptista, a 2/4 de 8 del vespre.
DIA 26 D’OCTUBRE: Recés de catequistes i d’altres servidors de la comunitat (al Santuari de la Consolació) Tema: La nostra alegria contagiosa ha de ser el primer testimoni de l’amor de Déu. El recés serà des de 2/4 de 6 de la tarda fins a les 7 del vespre. Hi ha berenar.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Conferència sobre Santa Teresa de l'Infant Jesús

«Caminet de la infància espiritual» 
de santa Teresa de l’Infant Jesús
com a estil de vida cristiana.


per la Gna. Teresa Rofes, OCD.


Dia 1 d’octubre, dimarts, a les 8h del vespre 
(després de Missa)

diumenge, 29 de setembre de 2019

Refugiats i immigrants...



Aquest Diumenge està dedicat en la pregària de totes les Esglésies del món als immigrants i refugiats, per això publiquem aquestes fotografies per no oblidar el sofriments de tants germans. El Papa Francesc ha dit:

Ells no són simplement immigrants, són persones, les quals cal acollir, protegir promoure, integrar.



Escoltem el Papa Francesc en ocasió d’aquesta JORNADA MUNDIAL DELS REFUGIATS I IMMIGRANTS

divendres, 27 de setembre de 2019

Evangeli del Diumenge XXVI del Temps Ordinari.- De la paràbola de Llàtzer, el pobre.


Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.



»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»


COMENTARI:

La litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia.
La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als novissima. El tema no és el destí últim de la persona. Avui no es parla del "més enllà", sinó del "més ençà".

Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés.

Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una fossa profunda que els separa.



La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric, ara s’inverteix i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu (Escriptura) que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura (Moisès i els profetes).

Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que fins a un mort ressuscitat no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat.
Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres.

En el fons la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: "Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres" (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església.

No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial " In paradisum" "Que tinguis amb Llàtzer, pobre en altre temps (quondam), el repòs etern". La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la Misericòrdia de Déu.

Ressonància musical




dimecres, 18 de setembre de 2019

Celebrem el do més gran: preparem-lo


Torna el setembre amb les boniques festes del naixement de la Benaurada, de la santa Creu,... Amb el setembre, torna l’alegria a les parròquies perquè començar un nou curs pastoral és sempre un goig. Adonem-nos: «Acabem el curs cansats, però sempre el comencem amb il·lusió». Després de molts anys d’experimentar-ho, ho considera-ho una gràcia de l’Esperit Sant. És com anar a Missa, de vegades fa peresa, però sempre sortim contents. I amb raó: hem trobat el Senyor i els germans.

De tot el que hem de programar i de preparar pel nou curs pastoral no oblidem la Litúrgia. No ho dubteu: És el centre, el cor, d’allí ve tot i cap allí va tot. Nosaltres hem de posar els mitjans millors: proclamar bé les lectures, el cant i els cantors, la música i els organistes, la dignitat, competència i preparació en els qui presideixen. Sobretot tot hi hem de posar un cor humil, receptiu, orant.

Per part nostra cal que fem el millor per fer l’acció litúrgica: després, ja ve l’Esperit Sant que ho omple tot i fa de la celebració un do per nosaltres. Com si en allò que hem preparat nosaltres vingués un rierol d’aigua que ho omple tot. Amb la lectura escoltem la Paraula de Crist (cosa admirable podem acompanyar el Senyor a tot arreu com els apòstols), amb la música ens brolla el cor de lloança que ens eleva i ens agermana, amb la predicació creixem en la vida teologal (com el ressò de la Paraula que brolla del cor d’un prevere que viu en la pregària) i, finalment, amb el pa i el vi rebem el do més gran, el Cos i la Sang del Senyor. El que qui rep l’Eucaristia esdevé un sol cor amb ell (1 Co 6:17). El Senyor, que «omple de béns els pobres», ens donarà el més gran, ell mateix com a Presència i Comunió.


El paradigma de tot això és la presentació de les ofrenes: Fixem-nos: nosaltres presentem al Senyor allò més humil, el pa i el vi, però el Senyor ens ho retorna, per l’acció de l’Esperit Sant, com quelcom incomparablement millor: com el seu Cos i la seva Sang. Com diu el Cànon Romà: Ell que ho ha creat, ho ha beneït, ho ha santificat , ho ha vivificat i, finalment, ens ho dóna, ho regala.

No considerem la litúrgia com a quelcom marginal (de més a més), sinó com el centre d’una comunitat parroquial ja que allí, simplement, hi ha el Crist gloriós. Per Ell, i només per Ell i a causa d’Ell i de l’Esperit que ens ha estat donat, rebrem els infants a la catequesi, atendrem els germans a Càritas, trobarem i acompanyarem els joves que venen i vindran, visitarem els ancians i els malats i tantes altres coses. Tot això troba la seva font en l’Eucaristia dominical, allí el Senyor ens dóna el seu Esperit, foc que abrusa i empeny.


Tampoc hem d’oblidar oblidar el principi: no hem de preparar la litúrgia, sinó preparar-se per la litúrgia. Cal preparar-se amb la pregària, la conversió, el seguiment humil de Crist, que es renunciar als nostres criteris, i acceptar l’obediència amorosa de la fe. Convençuts que això no és obra nostra, sinó una obra de Crist que així manifesta el poder de la seva resurrecció (Ef 10:12). El Missal Romà (cf. IGMR 3ra. ed. nr 45) ens diu que es laudable que en l’assemblea, en la sagristia, es mantingui un silenci expectant, perquè tothom es prepari per l’acció sagrada per la qual Crist ve a nosaltres.

En l’Església res s’ha de fer amb precipitació, com oblidant que el Senyor ja ho ha fet tot per nosaltres, però tampoc en l’Església s’ha de fer res amb negligència, quedant-nos en les confortables tendes del Tabor.

Ressonància musical:

Invoquem, escoltant aquest cant, el do i la gràcia de l’Esperit Sant.


dijous, 12 de setembre de 2019

In paradisum, estimat Mn. Ramon Martí

Mn. Ramon Martí, mossèn de la nostra arxidiòcesi, a l’alba del dia tant gloriós del Naixement de Maria, ha mort en el Senyor. Tenia setanta vuit anys. A l’hospital ja mirava al cel, ja havia fet oblació del seu cor al Senyor; ordenat molt jove va ser vicari de sant Joan Baptista de la nostra ciutat, capellà i professor de la Salle, Consiliari d’Escoltisme en els bons temps, rector de les Borges i de santa Maria de Cambrils i altres llocs; ara, jubilat, feia poc que vivia amb els mossens de Reus a l’abadia.

Mn. Ramon Martí, a Cambrils, el darrer any beneint les palmes
a les escales del Santuari del Camí.

A finals de l’any passat va celebrar els cinquanta anys d’ordenació. Que ha fet d’extraordinari en la seva vida? Ha estimat al Senyor i ha servit a l’Església en la humilitat (no era gens pegat a sí mateix i fugia de tot elogi). Ell sabia que en el Senyor Jesús ho tenia tot. És d'una generació que portava la memòria vivent del presbiteri diocesà i de la diòcesi; l’esdeveniment i les primícies del ministeri de l’arquebisbe Joan li fou una alegria.

Li agradava escoltar música, ara ja escolta la música infinita de la Trinitat, la mort ha estat per ell la darrera tocata i fuga vers l’Infinit. Havia menjat i repartit el Pa del Senyor, penyora de la vida eterna i ara en té la plenitud.

In paradisum, estimat mossèn Ramon, no és sense llàgrimes que t’hem acomiadat. A més a més, jo sabia un secret teu: Estimaves a la Mare de Déu, ella t`havia acompanyat tota la vida, a Misericòrdia, a Reus, a la Riera, a les Borges i el Camí a Cambrils. Has mort en l‘albada del dia del seu naixement, ella que és l’aurora i l’alba de la salvació.


Escoltem a l’orgue l’al·leluia del jove organista Gert van Hoef in de Nieuwe Kerk Katwijk. Bravo Gert, toca en honor de mossèn Ramon. Li encantava!!!

dimarts, 10 de setembre de 2019

Festa nacional de Catalunya


L’11 de Setembre és la Festa nacional de Catalunya. Diem festa però no estem de festa, serà festa quan els nostres polítics, honrats i íntegres, siguin a casa en llibertat i retornats de l’exili. És el sentiment de pàtria, la de la sang.

Qui ens pot prohibir estimar Catalunya? Qui pot prohibir que vulguem pel nostre país el millor? Quan tinguem tot això podrem dir avui és festa. Festa de tots i per a tots.

Catalunya és terra, pàtria, història dramàtica, un idioma amb una literatura magnífica, creativa, treballadora i acollidora. Un amor que portem al cor i un desig silenciat. Estimem i preguem per la pau d’aquest país.


Salvador Espriu, el gran poeta, ho expressa millor que ningú:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.


Assaig de càntic en el temple, Salvador Espriu

divendres, 6 de setembre de 2019

Evangeli del Diumenge XIII del Temps Ordinari.- Solemnitat del Naixement de la Benaurada


Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i dels seus germans. Judà va ser pare de Fares i Zaré, i la mare d'ells era Tamar. Fares va ser pare d'Hesron; Hesron, d'Aram; Aram, d'Aminadab; Aminadab, de Nahason; Nahason, de Salmon; Salmon, de Booz, i la mare de Booz era Rahab. Booz va ser pare d'Obed, i la mare d'Obed era Rut. Obed va ser pare de Jesè, i Jesè, de David, el rei.

David va ser pare de Salomó, nascut de la muller d'Uries; Salomó va ser pare de Roboam; Roboam, d'Abies; Abies, d'Asà; Asà, de Josafat; Josafat, de Joram; Joram, d'Ozies; Ozies, de Joatam; Joatam, d'Acaz; Acaz, d'Ezequies; Ezequies, de Manasés; Manasés, d'Amon; Amon, de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus germans, en temps de la deportació a Babilònia.

Després de la deportació a Babilònia Jeconies va ser pare de Salatiel; Salatiel, de Zorobabel; Zorobabel, d'Abihud; Abihud, d'Eljaquim; Eljaquim, d'Azor; Azor, de Sadoc; Sadoc, d'Aquim; Aquim, d'Elihud; Elihud, d'Eleazar; Eleazar, de Matan; Matan, de Jacob, i Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies.



En total, doncs, hi ha catorze generacions d'Abraham fins a David, catorze, de David fins a la deportació a Babilònia, i catorze, de la deportació a Babilònia fins al Messies.

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l'acord matrimonial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir «Déu-és-amb-nosaltres».

Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa; el fill va néixer sense haver tingut relacions matrimonials. I li posà el nom de Jesús.


COMENTARI

Aquest diumenge a la nostra arxidiòcesi se celebra el Naixement de la Benaurada Verge Maria i preval, ja que és la Patrona principal de l’Arxidiòcesi, la solemnitat sobre el diumenge ordinari; per això es llegeixen les lectures pròpies. A més a més, en molts llocs de la nostra diòcesi se celebra la festa de la Mare de Déu en santuaris i ermites. Tinc present dins del meu cor, el santuari estimat de la Mare de Déu del Camí, a Cambrils.

Moltes dones avui celebren el sant, ja que porten el nom de les invocacions locals, totes entranyables, com és ara Núria, Camí, Riera, Pineda, Puigcerver, Montsant, els Torrents (...) a totes les felicitem amb pregària i benedicció.


Mare de Déu de Puigcerver

És una festa que s’originà a Jerusalem a començaments del segle Vè i, que, després passà, en temps del Papa Sergi a Roma, vers el 700 i des d’alli a tota l’Església d’occident. És, per tant una festa ecumènica. Els troparis bizantins canten una i altra vegada: Avui ja bufen els vents de la salvació. Sí, Maria és l’alba, l’aurora, l’estel del matí, que precedeix el Sol, que és Crist. Un sol que brilla, sense posta en el temps i en l’eternitat.

A l’Evangeli és llegeix el llibre de la Genealogia de Jesús (segons sant Mateu). És una llista monòtona de noms per mostrar que Jesús és fill del poble de la fe, descendent d’Abraham i del llinatge de David. Acaba tanmateix, en un incís encantador, afirmant que Ell per línia de Josep és fill d’aquesta humanitat, però en tant que Fill únic de Déu fou concebut per obra de l’Esperit Sant. La seva concepció virginal és una nova creació, un gènesi, un principi creador.

Els qui coneixen la història bíblica hi ha noms de la Geneologia que són coneguts (no cal dir, Abraham i el rei David), d’altres que no, i d’altres que criden l’atenció. Entre aquests el nom de quatre dones: Rahab, la prostituta que ajudar als israelites a entrar a Jericó, Tamar, la bona de Rut i, per damunt de tot la sempre Verge Maria. És Déu que prepara la salvació de Crist.

El naixement de Maria és el signe que Déu realitza els designis de la salvació: per això va preparar el cos i l’ànima de la Mare de Jesús, que també és la nostra mare. Déu va preparar totes les generacions d’Israel en vistes al naixement de Jesús. Aquesta llarga sèrie de generacions, tan monòtona per a la lectura, és realment com la síntesi d’una història viva, sovint també de pecadors, que va ser conduïda per Déu cap al naixement de Maria i Jesús.


Sant Joan Damascè predicava: «El dia de la Nativitat de la Mare de Déu és festa d’alegria universal, perquè per ella es va renovar tot el gènere humà i l’aflicció de la mare Eva es va convertir en alegria» (Homilia que va pronunciar un 8 de setembre a la Basílica de Santa Anna de Jerusalem).

Al final, però, el pla de Déu es va realitzar amb un mitjà extraordinari, desconcertant: per mitjà de la concepció virginal del Fill de Déu per obra de l’Esperit Sant. Les generacions humanes, que se succeeixen al llarg del temps, no són suficients per complir el pla de Déu: calia la intervenció de l’Esperit Sant com un nou gènesi (el do creador de Déu).

En la litúrgia d’avui, tot ens parla de l’amor de Déu, creador i salvador. Avui, més que mai, hem de proclamar a Déu el nostre agraïment i experimentar una alegria molt gran, perquè, des del començament, Déu embolcallà d’amor i de gràcia a Maria, en ella i per ella, i pel Fill de les seves entranyes, a tots nosaltres.

Ressonància en la música cristiana:

En honor del Patriarca sant Josep, enamoradíssim de Maria, escoltem aquest cant: Glorioso san José. És un cant simple, bonic i piadós cantat per Musica Católica (de Xile).


Ressonància en la iconografia cristiana


Imatge de la Mare de Déu del Camí a Cambrils, una de les imatges més belles de santa Maria. A Cambrils l'anomenen: «La cambrilenca de tota la vida». És com una dona del poble, fixeu-vos amb el rostre de l’Infant que busca els ulls de la Mare. A Cambrils és molt estimada i avui fan festa gran. Maria porta amb un bellíssim significat bíblic una oreneta a les mans amb el seu niu. L’Infant porta el llibre per significar que Ell és la Paraula de Déu.

dimecres, 7 d’agost de 2019

Ens hem d’agenollar a la Consagració?

Mossèn Rafael ha publicat aquest article a Catalunya cristiana, que reproduïm aquí. Ha estat comentat en medis eclesials.

La resposta sense dubte és sí. El Missal indica que els fidels que no s’agenollen facin una inclinació profunda, com la que fan els concelebrants durant la consagració. Quina bellesa més gran! Els Sants Dons adorats per tota l’assemblea ja sigui amb els genolls vinclats, o amb el cos vinclat (veneremur cernui). Talment gavelles vinclades pel vent de l’Esperit.

La qüestió no es planteja a nivell de rúbrica (Déu ens guardi dels maniàtics de la rúbrica!), es planteja des de la fe eucarística. Cal agenollar-se o inclinar-se profundament no perquè estigui manat, sinó perquè el Senyor és allí, en la glòria i en la humilitat del seu Sagrament. No és una qüestió de rúbrica, sinó de fe i d’amor. També de sensibilitat espiritual i de catequesi mistagògica.



Quan un compren amb la percepció de la fe que el pa és el Cos del Senyor entregat per nosaltres i el Vi la seva Sang Preciosa vessada per nosaltres, llavors no li dol ni agenollar-se, ni inclinar-se, ni el que sigui. Sap que allí sacramentalment hi ha el Senyor entregat per tots, per tant, d’una manera única i indivisible per cadascú. La pregària eucarística no és una oració simplement, és una acció (actio) en la qual el Senyor pel ministeri de l’Església, sota la invocació de l’Esperit Sant, actualitza la donació de la Creu per nosaltres. ¿Com no ens hem d’agenollar o inclinar davant del Sagrament de l’Amor? ¿Com no ens hem d’agenollar o d’inclinar al Nom del qual s’agenolla el cel, a la terra i sota la terra? (Fil 2:10). ¿Qui pot blasmar els germans que ho fan? L’adoració de l’assemblea davant el Misteri de la fe no manifesta una religió d’esclaus, ni empetiteix la persona, ans el contrari li dóna la llibertat més alta, ja que l’obre al Misteri Infinit de l’Amor. Ningú pot rebre l’Eucaristia, predicava sant Agustí, sense adorar-la abans.


Adorar aquí significa reconèixer o discernir en el pa i en el vi de l’Eucaristia la presència del Ressuscitat que es dóna a nosaltres sacramentalment. Se’ns comunica en cada Eucaristia el seu amor pasqual, ens fa passar de mort a vida i ens introdueix en la intimitat de la Santa Trinitat. Quan escoltem les paraules de la consagració emergeix des de molt a dins nostre les paraules: Senyor meu i Déu meu (Jn 20:28).

Tanmateix l’adoració externa de l’Eucaristia seria vana sinó comprenem que també sobre cada existència marcada pel sofriment, per la pobresa i la marginació, el Senyor també diu: “Això és el meu Cos”. El cristià, rebent l’Eucaristia, es deix dur per un dinamisme d’amor sense fi. Allí realment on l’Església surt de sí mateixa per anar al món i comunicar l’amor en què ha estat estimada. Ho fa sense ostentació ni masses paraules, sinó amb obres (1Jn 3:18). Cada cristiana o cristià que ha rebut l’Eucaristia ha d’irradiar al seu voltant un espai lluminós d’amor, de bondat, de delicadesa. Com un deixar rastre de la presència del Senyor. És el que diu Isaïes: “Tindrà per avantguarda la teva bondat i per rereguarda la glòria del Senyor” (Is 58:8). Recordem la predicació de sant Joan Crisòstom: “Si voleu honorar el cos de Crist, no menyspreeu quan està nu; no honoreu el cos de Crist amb vestits de seda, mentre que, fora del temple, no honoreu l’altre Crist que sofreix per fred i nuesa (...)”. (Hom. in Matthaeum, 50,3). Que les nostres celebracions respirin pau, unitat, alegria, amor als pobres. I que tots rebem l’Eucaristia, com deixen els antics devocionaris de casa: “Amb l’esperit i l’amor en què ho feren santa Maria i els sants”.