divendres, 24 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VIII del Temps Ordinari (Cicle A)

Els lliris del camp, bellíssims

Continuem el sermó de la Muntanya (Mt 6:24-34). També el Senyor sorprèn i de cap manera ens vol dir que no ens hàgim de preocupar pel que necessitem per la vida, per nosaltres i els nostres fills; com un veritable rabbí anuncia: «La llei del major al menor»: Si Déu fa això amb els lliris del camp què no farà amb vosaltres? i ens mou a una confiança amb el Pare del cel que sempre és al nostre costat per ajudar-nos i donar-nos força.


El Senyor Jesús ens marca l’ordre de valors; primer és la vida, primer és l’esperit i, després allò material. No a la inversa. Menjo per a viure i no visc per a menjar. Em recordo que en una farmàcia que fou atracada i que conec, la farmacèutica va dir als lladres que anaven armats: La nostra vida val més que tot el que podeu prendre en aquest local. Quina veritat més gran! Visquem, gaudim del que tenim, la joia de veure els fills que es fan grans, dels néts que ens estimen, dels amics, de l’amor preciós entre espòs i esposa, tot el que podem fer a favor dels altres. l’altre és sempre un do ens ha dit el Papa per al missatge de la Quaresma. El Senyor ens posa davant d’una disjuntiva: per què voleu viure? Pels diners enganyosos o bé per a Déu, que és la vida? Si viviu per a la riquesa enganyosa el neguit serà dins vostre i no trobareu la pau. Si viviu per a Déu, plenitud de la vida, tindreu la pau del cor.

També tenim com una necessitat de controlar-ho tot, si cal fer-ho, però d’una manera absoluta. Amb aquest afany la vida se’ns pot escapar. Hi ha zones de la vida nostra que no podem controlar i menys la dels altres. Sempre hi ha quelcom imprevisible que cal deixar a la llibertat i a la providència de Déu. La vida és així de preciosa. Cada persona porta un misteri de llibertat, de possibilitats… podem i hem d’estimar molt, però mai anular l’altre.

Per altra banda, com una mena de carpe diem cristià, ningú pot allargar per a res la seva vida i no cal preocupar-nos del demà que, tampoc sabem si hi serà. Cerquem el Regne de Déu, cerquem Déu, viure segons la seva voluntat, evitar el pecat que ens fa mal a nosaltres i als altres, viure en pau, joiosa i honradament. Sabent que Déu ja sap del que tenim necessitat, però tot i així cal pregar. Conec un taxista que li van prohibir portar al taxi el signe de la creu, però ho va solucionar posant-la darrera una foto de la seva esposa; ningú ho sap, però jo sé que allí hi ha la creu, i Jesús m’acompanya i fa que el meu treball sigui un servei ple de bondat.

Us deixem amb una cançó preciosa. Una pregària que surt del cor. En aquest vídeo està en francès, en una interpretació que ens emociona. Però, a més, us posem la lletra en català:


1. Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós,
vivent misteriós
ben a prop meu.
Si el dubte algun cop ve,
feu-me fort en la fe.
Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós.

2. Jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós;
sé que per mi vetlleu,
com Pare amorós.
Si em sento defallir
i m’espanta el patir,
jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós.

3. Jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;
així ho han fet els sants,
amb cor joiós.
Ells em guien a mi,
de la creu pel camí:
jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;

4. A prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós;
feu-me al vostre servei
ben generós.
Feu-me sempre, Senyor,
créixer en el vostre amor,
a prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós.

Música: L. Mason (1792-1872)
Lletra original: Sara F. Adams (1805-1830)

dimecres, 22 de febrer de 2017

Tot el dolor del món cap en el cor d'un infant

Tot el dolor del món pot cabre en el cor d’un infant i també és cert que qui salva una vida, salva la humanitat. L’Òscar Camps de Badalona, sap el que és posar-se dins de les onades i salvar amb un amor immens infants que venien de Síria. Quina alegria per una mare o un pare donar un nen o nena a l’Òscar i que aquest el reculli.


Com l’Òscar els molts de voluntaris de tot el món que a les costes de Grècia i d’Itàlia recullen i acullen amb amor els qui fugen d’una guerra i que ho han perdut tot i demanen auxili, refugi a les nacions. No hi ha cap persona que sigui il·legal. El nostre país se sent orgullós de persones com aquests valents, que no gasten retòrica, sinó que es posen a la feina. No parlen, sinó que fan.


I justament el que fan revesteix d’autoritat les seves paraules. No sabem quin són els sentiments religiosos de l’Òscar. Els cristians hem de dir: Els qui estimen no estan lluny de Déu, si no estan lluny vol dir que estan a prop. No sé si es coneixen amb el Papa Francesc, però estic segur que si es coneguessin es farien amics. No hi ha res més gran, sublim que salvar una vida. Una vida val tota la humanitat. I aquesta vida és única per a Déu.


Hi ha coses que fan tant de respecte que hom no gosa dir res. No és una broma anar fins a les costes de Lesbos (allà on Europa toca a l’Àsia per un braç de mar) i recollir gent que ve de la guerra i de la destrucció. I acollir-los sense fer cap distinció i romandre impotent que la humanitat no trobi terra i domicili per ells, mils de milers.


Amb tot el cor dediquem aquest post a l’Òscar Camps, a totes les seves companyes i companys de l’ONG Proactiva Open Arms i a tots els que, en la forma que sigui, estan lluitant en defensa dels refugiats. Gràcies!

diumenge, 19 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VII del Temps Ordinari (Cicle A)

Estima i punt final.

Aquests diumenges, de manera seguida, anem proclamant el Sermó de la Muntanya i, també, cada diumenge, anem de sorpresa en sorpresa pel que ens diu el Senyor. Aquest diumenge, encara més: No hem d’estimar únicament els amics sinó, fins i tot, els enemics (i ens demana la primera caritat, que és pregar per ells). 


El primer que penses és “Et passes, Senyor!, Qui pot estimar d’aquesta manera?”. En un segon moment, ja reposat en la pregària, penses: “Només tu ho pots dir, perquè tu, Jesús, vas viure el que prediques fins al final. Vas portar la càrrega de la creu i al cim del teu camí vas perdonar els qui et crucificaven.” En un tercer moment, penses “Només amb la teva gràcia es pot viure un amor així, sense tu és impossible, seria com demanar a un coix que guanyés els cent metres llisos”.

L’ensenyament que aprenem és que l’odi només té un aturador: el perdó. Mai s’ha de permetre que l’odi del qui et fa mal entri dintre del propi cor perquè llavors l’odi esdevé infernal i fa mal a l’un i a l’altre. De tal manera que poden acabar destruint-se amb una espiral de violència sense fre. Un cristià ha de dir “Prou. Jo et perdono i no et vull mal”. 


Al final, Jesús, amb una tendresa commovedora, ens diu: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel”. Quin horitzó més gran: Ser comunicadors i imitadors de la mateixa bondat del Pare, Ell que és Bondat Infinita.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VI del Temps Ordinari (Clicle A)

El que cal fer de més a més

Avui, dissabte, és la Mare de Déu de Lourdes. Qui pogués ser al santuari de la Mare de Déu! Allí l’Església es reuneix per a pregar, allí Maria es manifesta amb tota la delicadesa de la seva maternitat espiritual sobre cadascú de nosaltres. Les aparicions de la Mare de Déu són signes de la presència maternal de Maria que acompanya el pelegrinatge de l’Església.
  
A l’Evangeli d’aquest diumenge continuem escoltant el Sermó de la Muntanya. El Senyor ens diu que no ha vingut a abolir la llei del Sinaí, sinó a portar-la a plenitud. I ens impressiona la seva autoritat quan ens diu repetides vegades: Heu sentit que es va dir, però jo us dic; el que és realment sorprenent és aquest jo, un jo diví. Només Ell podia transportar la llei a una generositat més gran; és com si digués: No n’hi ha prou amb això, és necessari fer això per a la presència del Regne i la seva plenitud. Es allò que els cristians hem de fer de més a més. No ho fem per exigència moral, sinó perquè Crist ens ha donat el seu amor. Des de Jesús ja no és possible estimar d’una altra manera!



Només per Ell i després d’Ell no serà suficient fer això i deixar de fer això, serà necessari estimar d’una manera més gran. Si l’Església no fa això que el Senyor la convida a fer de més a més, desapareix i queda com una resta inservible. Ja no és atractiva per ningú, perquè ha perdut l’atractiu de Jesús.

Quan escoltes l’Evangeli d’avui interiorment pregues: Demanes massa, Jesús, qui ho pot viure això? Però quan el contemples crucificat i donant la vida per nosaltres amb l’Esperit que ens ha estat donat, dius: Sí, Senyor, seguir-vos és una aventura, un risc, una radicalitat. Vós en sabeu la mesura. Nosaltres només tenim la certesa de la vostra misericòrdia, però també de la nostra feblesa, que vós dispenseu sempre.

Aquesta és la radicalitat que el Senyor exigeix als seus deixebles. No és la llei dels mínims, sinó dels màxims. No pas minimalista, sinó maximalista. Es tracta de deixar actuar l’Esperit en nosaltres. El cristià no ha d’estar preocupat només per no pecar, sinó per viure la gràcia. L’argument de la vida cristiana no és el pecat, és la gràcia, que ens és donada i hem de viure. 

diumenge, 5 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V del Temps Ordinari (Clicle A)

Encén el llum i passa la sal


El bon Jesús encara devia sorprendre més als seus oients quan els va dir, després de les benaurances, que ells, els deixebles, estaven destinats a ser la llum i la sal de la terra.

Empra les imatges quotidianes, la sal de cada dia per cuinar i la llum quan la nit ve i cal encendre la llàntia perquè il·lumini tots els qui són a casa (les pobres i humils cases de Palestina). Ho seran ells i tots els qui en el temps esdevindran deixebles del Mestre, també nosaltres.


La sal, tant pels antics com pels moderns, és un conservant. Els deixebles hauran de viure i conservar la memòria de la Presència de Déu en la història. Si aquesta memòria de Déu (del sacrifici de Jesús a la creu) es perd, el destí i la missió dels deixebles ja no serveix per a res, és per llençar com una resta inservible. La fe cristiana és una contenció que marca els límits del mal, marca els límits de la violència, marca els límits de la criatura humana (no som déus), marca els límits de la prepotència. Tot el que té el cristianisme d’humanisme –arrelat en la fe– és sal que conserva la memòria de Déu i il·lumina el món.

Els cristians no som certament herois i ho vivim realment en vasos de fragilitat i també som mundans, però el Senyor ens demana que siguem la memòria de Déu en el món. Si no és així ja no servim per a res i Déu cercarà i cridarà uns altres deixebles. Només pot ser això vivint-ho. Quan Déu per nosaltres no és una paraula, o un concepte. Quan Déu és una vida i una relació. Quan un cristià en el seu interior més íntim prega i diu: Déu meu. Només podem ser sal i llum de la terra en la mesura que el nostre cor és un vas comunicant de l’amor de Jesús donat. Escolteu aquest you tube i pregueu.


dijous, 2 de febrer de 2017

La Presentació del Senyor, quina festa tan maca!

La Presentació del Senyor és un preludi de la Pasqua. Quina imatge més preciosa la de Maria i Josep amb l’Infant, amb l’ofrena dels pobres a les mans. 


Entren a la ciutat santa i, dins del temple, l’Esperit de profecia es donat a Simeó i Anna, que proclamen les meravelles d’aquell Infant de quaranta dies. Es la festa del trobament de Déu amb el seu poble. En memòria d’aquest esdeveniment els fidels de tot el món van a les esglésies i porten ciris a les mans. També al cor. Ciris que han estat beneïts i que se'n duen després a casa. 

Les candeles de cera són estimades pels cristians. Un ciri encès és un signe que diu: Amb el teu amor, Senyor, vull consumir la meva vida. Consumir vol dir portar-la a terme en la seva totalitat, en la successió dels dies, amb els esdeveniments que la marquen. Quan anem a Misericòrdia i veiem els ciris que cremen com un exvot mirem-ho amb respecte. Cada llàntia és una pregària, cada llàntia és una intenció. Un ciri posat a una Església vol dir: Tot el que és fa aquí és meu, participo de la pregària dels cristians en aquest lloc. És un humil signe de comunió dels cristians del que només Déu en coneix la santedat.

Deixem-nos amarar del cant Agné parthene, el cant que els creients ortodoxos canten amb més amor a la Mare de Déu. Ella que porta la veritable Llum del món el dia que presentà el seu Fill al temple. 

diumenge, 29 de gener de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge IV del Temps Ordinari (Clicle A)

Les Benaurances del Senyor han estat proclamades Els qui les escoltaven formaven part del poble humil i pobre del qual la lectura de Sofonies ens ha parlat en la primera lectura. La Saviesa de Déu que és Crist, al cim de la muntanya, proclama la nova aliança, com Moisès al Sinaí. 

Els deixebles se li acostaren (un verb típic de Mateu) i ell els ensenyava. El que sortia dels seus llavis era una llei estranya en forma inoïda de benaurança. Són benaurats els pobres de cor, els qui ploren, els humils, els afamats i assedegats, els pacificadors, els nets de cor i els perseguits per causa de la justícia. Són benaurats per raons divines, no pas humanes. Les benaurances manifesten la Creu del Senyor, Ell allí les va viure totes. Per això ara Ell és el sant i feliç Jesucrist.



El Regne no serà d’ells, ja és d’ells, el tenen com a penyora. Les benaurances són una autopista de vuit carrils que va cap a Déu. Anem per aquests carrils. Els sants quan troben les persones que viuen les benaurances ja saben els que espera, perquè veuen de la banda de Déu. Veuen en la pobresa, en la seva incapacitat per superar el pecat, en les seves llàgrimes el do de Déu que els és donat. Ell els regala el Regne, la terra, el consol, la plenitud de la justícia o de la misericòrdia. Al damunt de tantes existències anònimes i insignificants als ulls del món, pesa la benaurança del Fill de Déu.

dimarts, 24 de gener de 2017

La Maria Estivill ja és amb el Crist per sempre


Una setmana d’enterraments a la parròquia, ahir la Míriam, tant jove i bonica i avui la Maria Estivill, anciana i plena de pau, purificada pels sofriments i tant estimada per la seva família i la família parroquial. Amb el seu espòs feien camí els darrers anys cada dia a la parròquia per celebrar l’Eucaristia i rebre-la amb amor. Un noi ha vingut i li he preguntat: ¿Que hi fas aquí? M’ha dit: «He vingut perquè la Maria havia estat la meva catequista». M’ha commogut el cor i he pensat. «Quina delicadesa».

Ella ensenyà el Parenostre a molts i els comunicà amb senzillesa i netedat de cor l’amor del Crist. La presència de Déu li havia entrat dins del cor, de tal manera que respirava amb Ell i per ella la pregària li era natural. Quan rebia el Cos del Senyor li resplendien els ulls.


Ella formà part de la primera generació de cristians que posaren els fonaments de la nostra parròquia. Quan aquests cristians són cridats pel Senyor deixen una sensació d’orfenesa, també de pau. Perquè ells han acomplert amb tot el que el Senyor els ha encomanat i al cel retroben tot el que han fet i el molt que han estimats. En el fons la seva vida ha estat una cançó d’amor, un addagio. I la seva ànima era un ram de margarides prop de l’altar del Senyor, perfumades de pregària i de bondat.

Fins al cel, Maria Estivill, viu en la glòria de la Trinitat. Cuida dels teus i d’aquesta parròquia de Crist Rei que has estimat i que t’ha estimat. El Senyor sap de les teves pregàries, del molt que vas estimar els teus fills i nets i dels teus passos quan repartíeu les convocatòries per les assemblees familiars i de les hores, de tardor, d’hivern i de primavera que has passat als locals de la catequesi per ensenyar el do de la fe. Te n'has anat, però ens has deixat la pau immensa dels fills de Déu, com una estela de llum en el mar.


Gràcies, Maria, bondadosa i humil, d’ulls clars i de paraula sempre dolça i amable, et donem la pau. En honor teu escoltem el In paradisum de Fauré

dissabte, 21 de gener de 2017

La Caritat de Crist ens empeny

Celebrem l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians. No és qualssevol intenció pregar per la unitat dels creients en Crist. És continuar la pregària de Jesús al llevant taula de sant Sopar: Que tots siguin u, Pare.


La família dels cristians durant la història s’ha anant dividint, però tots tenim la mateixa mare i tots portem la seva sang, és la mare Església, la nascuda a Pentecosta. És sang bona, com també ho és la saba del mateix arbre. Aquesta sang fa que ens reconeguem com a germans, fa que anhelem el compartir la mateixa Taula de casa.


El Papa Francesc ho ha repetit tantes i tantes vegades: En el cor sentim-nos ja reconciliats, podem pregar junts, podem treballar junts pels pobres i la justícia. Reconeixem el baptisme de tots i tots diem el mateix Credo i el mateix Parenostre. Estimem-nos. Visquem aquests dies de pregària aquest any en què es commemoren els cinc cents anys de la Reforma, també en aquest any en què tants germans i germanes nostres a l’Orient han patit i pateixen persecució, mort i exili. L’any en què el Papa es va trobar amb el Patriarca de Moscou.

També és veritat que en el cor de Déu no estem dividits; també és veritat que en el cel no estarem separats els uns dels altres.

Recollim-nos ara i acompanyem amb la visió d’aquest YouTube la pregària del Papa Francesc per la unitat.

dimecres, 28 de desembre de 2016

La passió per la pau


Un desig molt gran demanem a l’Infant que ens ha nascut: la pau al món i que s’acabin per sempre les terribles guerres de l’orient. Que s’acabi el sofriment dels innocents. Són tant i tant tristes les imatges de la ciutat d’Alep arrasada i el destí dels qui són evacuats, la munió de la població civil, exhausta de tanta guerra i d’un setge que ha esdevingut un crim de la humanitat. Un vergonya per aquest començament del segle XXI.

Catedral d'Alep, a Síria, en runes.
Allí hi ha cristians, molts cristians que hi són des de sempre que han conegut mort i martiri. Quant doloroses i innumerables han estat les crides del Papa Francesc per la pau a la que anomena: «L’estimada Síria». Com podran celebrar les festes de Nadal i Epifania en aquests llocs? Com podran cantar els troparis nadalencs? Quines icones veneraran? Tot ha estat destruït. Quantes llàgrimes, Déu meu! Darrera aquests mals hi ha el Mal que destrueix per destruir, el mal per mal i hi troba delectació en ell mateix. 

Catedral d'Alep, a Síria.
Que l’amor de Déu manifestat en Crist sigui com un exorcisme pel qual el Mal no pugui avançar, que digui: D’aquí no passis més». La Creu de Crist marca la frontera del Mal. Què podem fer per ells? Res i molt. El molt que podem fer és pregar i sofrir amb ells i demanar que la intercessió de la Mare de Déu sigui la seva protecció, el seu consol.

Però, tot i en mig de la tristesa, mort i destrucció tan grans, mai podem perdre l'esperança... Us deixem un vídeo que emociona veure. En aquesta catedral, bombardejada tres vegades, sense sostre i sense bancs, aprofitant les fustes de les runes, un grup de fidels va fer un preciós pessebre i, per fi, després de quatre anys amb el temple tancat, van poder celebrar la Missa de Nadal!

diumenge, 25 de desembre de 2016

NADAL: L'ALEGRIA MÉS GRAN


Amb tot el cor us fem arribar des del bloc la felicitació de Nadal, acompanyada de la pregària i de la benedicció. 

El naixement de Jesús és la gran alegria. És el Fill de Déu que ens porta els dons més grans. D’entre tots, el més gran: el de ser fills de Déu. Es realitza un admirable intercanvi: Déu s’ha fet home perquè nosaltres participem de la vida de Déu. 


Desitgem que Jesús sigui estimat, que la seva gràcia renovi la vida de l’Església i procuri la pau i la justícia. Celebrar Nadal és celebrar la Resurrecció de Crist en la gràcia del seu Naixement: Crist Infant ens és donat en el seu Cos gloriós i en la Copa preciosa de l’Eucaristia, ens parla en l’Escriptura i surt al nostre encontre en els germans, més si aquests porten al damunt sofriment i dolor.

Cal molta humilitat per a creure que Déu s’ha fet home, però quan un ho creu, i això només es possible per una gràcia del Senyor, tot canvia. Tot és tot. Nadal llavors esdevé un paradís. Un paradís en què tot és amor i res més que amor. Un amor infinit pel qual Déu és glorificat (Glòria a Déu a dalt del cel) i des del qual es possible trobar els camins de la pau (i a la terra pau als homes que Déu estima).

divendres, 23 de desembre de 2016

Homilía de Sant Joan Crisòstom sobre el Nadal

Homilia de Nadal de Sant Joan Crisòstom

«Em sorprèn un nou i meravellós misteri!
Les meves oïdes ressonen davant l’himne dels pastors, que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial exultant.

Els àngels canten!
Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia!
Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig!
Els Serafins exalten la seva glòria!

Tots s’uneixen per lloar en aquesta santa solemnitat, plens d’estupor davant el mateix Déu aquí a la terra i l’home al cel. Aquell que està a dalt, per la nostra salvació reposa aquí a baix; i nosaltres, que estàvem a baix som exaltats a dalt per la divina Misericòrdia.


Avui Belén s’assembla als cels, des dels estels s’escolta el cant de les veus angèliques i, en lloc del sol, ha aparegut el Sol de la Justícia. No pregunteu com és això, és Déu qui ho ha disposat així i l’ordre de la naturalesa ha canviat. Ell ho ha volgut, té el poder per descendir del cel. Ell ens ha salvat. Tot s’ha ordenat en obediència a Déu.

Els infants vénen a adorar-lo ja que ha esdevingut un Infant, i de la boca dels infants n’ha fet una lloança. Els infants, a l’Infant, que fou causa de martiri per la persecució d’Herodes.

Els homes, a qui es feu Home, per guarir les seves misèries.

Els pastors, al bon Pastor, que dóna la vida per les ovelles; els sacerdots, a Aquell que esdevingué gran sacerdot per sempre, segons l’ordre de Melquisedec.

Els esclaus, a Aquell que prengué la forma d’esclau per beneir el nostre servei amb el guardó de la llibertat (Fl 2,7).

Els pescadors, al Pescador de la humanitat.

Els publicans, a Aquell, qui estant entre ells els nomenà evangelistes.

Les dones pecadores, a Aquell que oferí els seus peus a les llàgrimes d’una dona penedida, i perquè pugui abraçar-lo també jo; tots els pecadors també han vingut per poder veure l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.


Per això tots se n’alegren i també jo m’he d’alegrar. Vull participar d’aquesta dansa i d’aquet cor per celebrar aquesta festa. Prenc el meu lloc, no pas tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçat al bressol de Crist.

Perquè aquí hi ha la meva esperança!
Ell és la meva vida!
Ell és la meva salvació!
Ell és el meu cant, la meva arpa!
I portant-la en els meus braços, em presento davant vostre, havent rebut el do de la paraula i amb el àngels canto: “Gloria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estimen al Senyor”.


Us recomano que escolteu el magnífic, impressionant i esplèndid Glòria d'A. Vivaldi i us submergiu en oració i contemplació. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. Al final haureu de respirar.


dilluns, 19 de desembre de 2016

NADAL 2016.- AGENDA

EL NAIXEMENT DE CRIST ÉS LA NOSTRA ALEGRIA!

- Divendres, dia 23, a les 8 del vespre
CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA



- Dissabte, 24, a les 7 de la tarda
MISSA DE VIGÍLIA. MISSA FAMILIAR DE NADAL.

- Dissabte, 24, a les 11 de la nit.
MISSA DEL GALL

- Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 10 del matí
MISSA DE PASTORS

- Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 12 del migdia
OFICI DE NADAL

El dia de Nadal per la tarda no hi ha Missa.

- Dilluns, 26, Sant Esteve, a les 11 del matí.
MISSA

- Dilluns, 26, Sant Esteve, i dimecres 28, a les 6 de la tarda.
PASTORETS DE LA CATEQUESI.

Durant la setmana hi ha Missa cada dia a 2/4 de 8 del vespre

Com a ofrena de Nadal, Càritas Parroquial prega que aporteu articles d'higiene personal, ja que no ens arriben per cap altre mitjà. Moltes gràcies

dijous, 8 de desembre de 2016

Immaculada Concepció

En mig de l'Advent, en ple camí vers el Nada, avui els catòlics celebrem la festa de la Immaculada Concepció, també anomenada Puríssima Concepció. Per aquest dogma creiem que la Verge Maria va ser preservada per Déu del pecat original a l'hora de ser concebuda. No hem de confondre aquesta celebració amb la de l'Encarnació, que fa referència a la concepció de Jesucrist per part de la Verge Maria. 


Avui, a tot el món, a totes les esglésies, catedrals, monestirs, es prega a la Mare de Déu. Pensem en tot allò que ens ocupa i preocupa, expliquem-li a la nostra mare, deixem-ho als seus peus, parlem amb ella. Confiem-li tot, allò que ens surt bé i el que no sabem com fer, el que ens alegra i el que ens entristeix... Ella sempre és al nostre costat.

Per celebrar-ho, us posem dos vídeos des de Notre Dame, a París. En el primer podem escoltar el Salve Regina i, en el segon el Magnificat.





diumenge, 27 de novembre de 2016

Oh, Mare de Déu, encén per nosaltres i dins nostre les quatre lluminàries d'Advent


L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR.  Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de  Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.

Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint  les paraules i que aquestes entrin: 

El rostre del poeta estimat

LA MEVA PETITA ESPERANÇA
per Charles Péguy

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.
La Fe és una esposa Fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,
  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,
després d’haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i resistir. [...]
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,
sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,
tota la meva creació no seria més que fusta morta.