diumenge, 29 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXX del temps ordinari (Cicle A)

Estima el Senyor, el teu Déu

L’Evangeli d’avui presenta una nova controvèrsia dels contraris de Jesús. Aquesta vegada són els saduceus. Li fan una pregunta hipòcrita perquè la resposta la sabien des de sempre: “Quin és el manament més gran de la Llei?” (No està bé preguntar coses que ja se saben amb mala intenció).

Imatge: Sant Serafí dels boscos de Sarov

Jesús els respon correctament, com un bon israelita, apel·lant al primer manament de la Llei. Tanmateix no s’oblida del manament que és igual: “Estima els altres com a tu mateix”. Això vol dir que la vida de l’altre té tant de valor com la pròpia. El llistó que posa el Senyor és molt alt, però encara ho serà més quan, en el vespre de la Cena ens dirà: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.


L’amor, tant a Déu com als altres, mai pot ser un manament. Ningú pot estimar l’altre per obligació. L’amor és sempre una correspondència. Si el Senyor ens demana que l’estimem, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament, és perquè Ell, abans, ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Això és, amb l’Encarnació del Verb i amb la donació de l’Esperit Sant.

El Salm responsorial d’avui és molt bonic, ja que comença amb aquestes paraules: “Us estimo, Senyor, Vos em doneu força


dissabte, 21 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIX del temps ordinari (Cicle A)

La moneda del Cèsar

Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.

A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien  uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.


La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.


El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.

Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).

També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)

dijous, 19 d’octubre de 2017

Que Déu beneeixi el nostre poble amb el do de la pau

Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.



M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.

És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.

Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.


Rafael Serra.  

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVIII del temps ordinari (Cicle A)

Déu no es cansa d’organitzar la festa

L’evangeli d’avui és preciós, altament teològic i meravellós. El Senyor, segons, la paràbola no es cansa d’organitzar festes. Són les festes de les noces del Fill amb la humanitat. No tant sols som nosaltres els convidats, sinó que nosaltres mateixos, a la cruïlla dels camins de la vida, hem de ser amfitrions de la festa de Déu. Som portadors d’Evangeli, de Bona Nova.


No vol que ningú es quedi sense la festa dins del seu cor. La festa és sempre gratuïta i per tothom, bons i dolents, diu estranyament l’evangeli. Tothom hi està convidat.
En el fons és la festa de l’amor i, com que és la festa de l’amor, no és avorrida, sinó plena de vitalitat i de positivitat. Una festa sense fi, eterna, el mateix cel de Déu. El llibre de l’Apocalipsi diu que són les noces de l’Anyell amb la seva esposa, l’Església.

Hi ha dues actituds que poden enterbolir la festa. La primera, la indiferència. Déu t’ha convidat i ho ha fet per amor i tu no has volgut anar a la festa. Consideres més important les teves coses, els teus afers. L’altra és la indignitat (significada) per aquell que no va abillat amb el vestit de festa. És el vestit del baptisme, de la fe, de l’esperança i de la caritat. Has entrat a la festa del Senyor com si entressis en un bar, sense consideració. Em sonen a la bona gent que van un dia a una celebració de noces o de primera comunió, van extraordinàriament ben vestits i pentinats, però no porten la túnica de la fe, van a la seva festa, però ja no és la festa del Senyor. Llavors esdevé una festa trista, perquè no hi ha el Senyor.

Déu, el Pare, ens ha convidat a les noces del seu Fill, unes noces consumades a la creu i ens hi ha convidat perquè ens estima.
Entrem amb alegria a la festa, amb desig i voluntat, amb deferència, això és: agraïts immensament, i entrem com cal, amb el millor que tenim, almenys amb un cor senzill i que el Senyor no ens hagi de dir: Però com vas vestit? Que no quedem avergonyits. El Pare en aquesta festa ens dóna el millor que té: el seu Fill estimat.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebel·lat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els dirigents d’Israel que han crucificat el Fill i la vinya, la seva heretat, ha estat donada a uns altres. I Jesús ens diu: Passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema. 


La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món. Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en el camps vastíssims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. 

Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

Parlant de "flash mobs"... recordeu aquest tan bonic?

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Una violència totalment condemnable i que ofen a Déu

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
                                            Salvador Espriu

Ahir, el que va passar a Catalunya és una barbaritat i l’exercici de la violència contra població civil, als col·legis electorals, tant a les grans ciutats com als llogarrets i contra la gent és totalment injustificada i injustificable. Crec que ahir al matí hagués d’haver sortit un bisbe amb seu a Catalunya dient: Atureu, aquesta violència! 

És comprensible la neutralitat de l’Església Catòlica envers les opcions polítiques diferents, però de cap manera es pot ser neutral davant l’exercici de la violència envers les persones. Entre elles hi havia molts fidels que havien participat de les celebracions dominicals dels nostres pobles i de la nostres parròquies. Sort dels "tuits" del nostre arquebisbe ahir el matí, els quals transcric:

"La situació de violència que es viu avui a Catalunya és deplorable. Cal que s'aturi ja la violència i els enfrontaments"  "S’ha de trobar una sortida pacífica i democràtica. Encomanem-ho al Déu de la pau" Jaume Pujol


La condemna de la violència no s’ha de fer després, sinó en el moment en què aquesta s’exerceix. Si les forces policials no podien requisar les urnes perquè la gent ho impedia, no passava res. No s’acabava el món, però arremetre contra la gent -sense miraments-, no es pot fer mai. 

Són possibles mil opcions, però tirar gent per terra, pegar, boles de goma, gasos lacrimògens... (si us  plau!). La violència sempre repercuteix a la llarga o a la curta contra aquell que l’exerceix. Almenys el vesteix de vergonya.

Sort en tenim del seny dels Mossos d’Esquadra que es comportaren com la policia professional que són: ¿què hagués passat aquests dies a Catalunya sense la seva contenció?

Que es recuperin els que foren contusionats, també els membres dels cossos de seguretat (crec que en el fons els deu doldre personalment actuar així). Si us plau que se’n vagin amb el simpàtic Piolín i que els dirigents polítics estiguin a l’alçada, d’un costat i de l’altre, del que han de fer i resoldre. 

He posat la foto del Gerard Piqué, perquè les seves llàgrimes són les de molts. Qui no va plorar ahir a Catalunya?

A títol personal: Mn. Rafael Serra.

Pacem in terris, de Marco Frisina. Tanquem els ulls i preguem per la pau

dissabte, 30 de setembre de 2017

Sobre el dia 1 d'octubre de 2017

Aquest diumenge hem de pregar intensament per la nació catalana. En el moment que escric això és encara incert i preocupant el què pot passar el diumenge. He escollit la fotografia del monument de Ramon Llull que indica la capacitat d’elevació de l’esperit humà, la raó el porta més amunt i la fe encara més, al límit de la seva capacitat.


Hem de desitjar que ningú prengui decisions que després se n’hagi de penedir. És absolutament neutral, des del punt de vista moral, que la gent sigui molta o poca es manifesti, sempre pacíficament, als carrers i les places i reclamin el que creuen convenient, necessari i bo. La prohibició del Tribunal Constitucional no afegeix res des del punt de vista moral, sempre que es faci pacíficament i sense violència. La realitat és així, no es pot negar. És evident que, tard o d’hora, la qüestió catalana s’ha de resoldre en un plebiscit de tot el poble.

Un desig i una pregària: Que ningú exerceixi la violència. Ni la gent ni els cossos policials. Seria una gravíssima equivocació. Que la música que s’afegeix al post sigui la música del dia 1 d’octubre a casa nostra.

Que sigui aquesta la pregària:

Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d’oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXV del temps ordinari (Cicle A)

Tots a treballar a la Vinya del Senyor

El Senyor ens convida a anar a treballar a la vinya, la vinya és seva, com també ho és el sembrat. La vinya del Senyor són els vastos camps de l’apostolat, de la pregària, de la caritat. La vinya del Senyor és l’Església emparrada sempre en l’arbre de la creu.

Al Senyor no li importa el temps, si anem aviat o tard, allò que li importa és que hi treballem. És indiferent que anem al davant, al mig o al darrera de la tirada de ceps, només importa que treballem a la vinya que és seva. També importa que deixem lloc als altres, car tots hi estem convidats.


Totes les missions en l’Església són importants. Manifestem-li en el secret de la pregària la nostra voluntat de treballar-hi. Cal anar-hi amb alegria, cal anar-hi amb amor. Quan un sap que treballa pel Senyor no es cansa mai. No siguem ganduls ni peresosos, és el Senyor que ens hi convida. Fer-ho és un goig. El «denari» que rebem de l’abundància de la seva bondat no és cap pagament, la recompensa és haver-hi treballat, i el qui hi treballa des de primera hora ha d’estar content que els qui han arribat a darrera hora també hi treballin. Perquè l’alegria és que hi treballem tots.

La bondat divina ha de ser acollida per tots per vèncer qualsevol sentiment de protagonisme i de més mèrits que els altres. L’amor de Déu no regateja mai res, la seva justícia no té parangó amb la dels homes:

Escoltem el bonic cant d'en Lluís Llach amb el magnífic poema de Sagarra.


dissabte, 23 de setembre de 2017

Terratrèmol a Mèxic


Mèxic segueix buscant supervivents entre les runes provocades pel potent terratrèmol que els va afectar el passat dimarts.

El noble poble mexicà s’ha posat a treballar solidàriament els uns pels altres. És un poble profundament catòlic i la Mare de Déu de Guadalupe els ajudarà. Per ells la nostra pregària i el nostre amor.


dimecres, 20 de setembre de 2017

Un dia trist per Catalunya

Un poble que ofereix clavells als polícies no deu ser tant perillós com per fer detencions, ni en nom d’una llei -que és sempre reformable- es pot intervenir les institucions de l’autonomia. Quan tot sembla un atzucac cal trobar el camí de la pau, una pau que passa sempre pel diàleg i el respecte a la dignitat de les nacions i de les persones.



No amb judicis i querelles es podrà resoldre l’anomenada qüestió catalana. Ni menys amb policia. Només es pot resoldre amb el diàleg. Ens referim a l’ensenyament dels bisbes de Catalunya en el seu magisteri ordinari sobre les Arrels cristianes del nostre poble. Preguem avui per Catalunya, aquest país petit, que estimem tant, que la pau que procura la justícia s’hi faci present. Desitgem que ningú caigui en la provocació ni en la violència. Catalunya ve de segles, té memòria acumulada i és un amor que es transmet. Catalunya és una nació pacífica, treballadora, inquieta i que s’estima a sí mateixa, cal que deixin que ens estimem.

Mn. Rafael Serra.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXIV del temps ordinari o diumenge del perdó o de la paràbola dels talents (Cicle A)

La doctrina del perdó és allò més original i propi de la fe cristiana. Tots ho sabem que hem de perdonar. El Senyor ens ho ensenya amb les paraules d’avui i ens ho il·lustra amb la paràbola dels talents. La història cristiana està plena de bells exemples de perdó, tant en la vida dels creients com de les societats. També hi ha exemples negatius, lamentablement. La paràbola dels talents és una exageració, ja que 10000 talents és una quantitat ingent, és aquesta la quantitat que perdona el rei a l’administrador, el mal dia que es decideix a passar-li comptes. Una quantitat que contrasta amb la mínima de 100 denaris (un no res, com si comparéssim el que cobra un cèlebre futbolista actualment i el que cobra uns set-cents euros per passar el mes). És realment indignant; a tu se t'ha perdonat tant i no est capaç de perdonar al pobre que et suplica i apel·la a la teva magnanimitat?


Aprenem sis lliçons:

1. Com podem demanar perdó a Déu si nosaltres no som capaços de perdonar-nos els uns als altres? Com si Déu ens digués: Com gosen demanar-me perdo si ells no es perdonen les seves culpes!

2. El perdó allibera i fa saltar pels aires les ofenses i les destrueix. Imagineu per un moment que no hi hagués mai perdó. El mal s’aniria acumulant com una piràmide al revés i esdevindria sense sortida, seria un mal cumulatiu i autodestructiu. En la professió de fe diem les insuperables paraules: Crec en l’Esperit, en el perdó dels pecats.

3. El Senyor ens ensenya a viure en el goig del perdó; no en podem parlar sempre en referència als altres, també nosaltres necessitem ser perdonats, perquè també nosaltres hem ofès i hem fet qui sap si el mal.

4. La paraula ressentiment ja ho diu... Per què tornar a sentir una i altra vegada una ofensa? Perdonar és mirar el futur sense les amargors del passat i ens fa lliures. No s’entén que hi hagi persones que puguin viure tota la vida sentint les ofenses; cal superar-ho. La vida ja posa a cadascú en el seu lloc i la vida és massa preciosa per arrossegar les ofenses del passat.

5. Més que aprendre a perdonar, hem d’aprendre a no ofendre.

6. No és fàcil. Ja és molt que no ens desitgem mal els uns als altres. Tot i així no perdonem quan volem, sinó quan podem i hem de demanar al Senyor que ens ajudi a perdonar, Ell que des de la creu ho ha perdonat tot.

Escoltem aquest preciós Parenostre mentre meditem en el que acabem de llegir



divendres, 15 de setembre de 2017

Un Curs nou, un regal del Senyor i pel Senyor


Sota el signe de la Mare de Déu de Misericòrdia comencem un nou curs pastoral i retornen les activitat ordinàries de la comunitat parroquial. També la represa del blog després de la pausa estival, tant necessària per a tots.

Tenim una parròquia molt maca i els cristians de Crist són bons i espirituals. Tots estimen el Senyor, el volen estimar més i el volen fer estimar. És en el seu nom i en el seu Esperit que volem fer totes les accions pastorals.



Ja donem gràcies al Senyor per tots els dons que ell ens concedirà, aquest curs. Ja sentim la joia del que ens concedirà, només ho sap ell, però com sempre serà meravellós.

Viurem el curs pastoral sota el lema de la confiança. en el camí de la confiança espiritual. Confiar en el Senyor, confiar en els germans, confiar en la pregària, confiar els uns en els altres. Hem de viure el curs pastoral com un do del Senyor i pel Senyor.




¿Qui és el veritable rector d’una parròquia? Jesús. Tots som deixebles. Som de la família de Jesús, ell ens ha anomenat «germans»: Aquests són la meva mare i els meus germans i germanes.

Déu Pare és la casa en la qual vivim i tenim, ell i nosaltres, la mateixa Mare, Maria.

Amb la música de la comunitat estimada de l’Emmanuel comencem la represa del Blog:


Amb comunió d’afecte i de pregària amb el Papa Francesc us recomano que mireu aquests dos breus you tubes. El papa en una frenada del papamòbil es va fer un una mica de mal. Però, gràcies a Déu, no va ser res. Recordem que ja té vuitanta anys. Colòmbia és un país jove, alegre, vital, ferit per la violència, però l’Església col·labora a la reconciliació del país.




dimecres, 6 de setembre de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XXVII del temps ordinari (Cicle A)

Que a la parròquia tothom parli del Senyor

Encara que la verema s’hagi avançat per raó del canvi climàtic, som encara a la tardor i les paràboles referides a la vinya es van succeint aquests diumenges, segons l’evangeli de Mateu. Avui escoltem la paràbola dels vinyaters rebels. Jesús parlava de si mateix i de nosaltres. ¿Que farà l’amo de la vinya amb els vinyaters que s’han rebelat i han matat el seu fill? Era una acusació contra els diri´9+0ç++¡¡¡¡¡¡¡888888889`pp7ns altres que li donin els fruits al temps de la verema.


La vinya del Senyor és la seva Església, allí ha de fructificar. Ho hem cantat en el salm: La vinya del Senyor és el poble d’Israel. Quins són els fruits que ha de donar l’Església? Primer que tot la lloança al Pare del Cel, i, després, totes les obres que fan créixer el Regne de Déu en el món.

Preguntem-nos ara tots amb sinceritat: Què faig per què la vinya del Senyor (la meva parròquia en aquest cas) doni fruit en els camps vastísims de l’apostolat, de la caritat i del testimoni cristià? Aquesta fructificació no ve per la voluntat, ve per la gràcia. Quan un fa vida de l’amor que el Senyor li té, llavors la vida cristiana brolla per si sola i esdevé fecunda. No cal que ho preparem, el Senyor ho prepara per nosaltres. 

A cadascú se li obre un camí per a servir el Senyor, no hi ha cap camí igual, però tots els vianants pels camins de la vida i de la fe, tenen en comú que fan un camí que va cap a Déu, en la glòria de la Trinitat. Pel camí se saluden els uns als altres, s’ajuden els uns als altres, preguen els uns pels altres. Veritablement és meravellosa la vida cristiana i al cel ens ho explicarem tot. Serà com una mena flashmob. Fa molt de respecte pensar que la vinya ens pot ser presa. Si no la fem fructificar serà donada a uns altres. Imaginem que de cinquanta anys (jo no hi seré) l’aula del temple parroquial sigui un auditori de l’ajuntament. Això pot passar. La vinya el Senyor la pot donar als altres, allà on troba els fills que l’estimen i li donen fruit. Un fruit que és també per ells. Estimem-nos, que a la parròquia tothom parli del Senyor.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Ja tenim aquí al mes de setembre! Matrícules de Catequesi

A mi, que no suporto la calor, m'ha fet molt feliç la baixada de temperatures que ens ha portat el mes de setembre. Per fi les terribles ones de calor (tan seguides que, la veritat, jo crec que era una de sola i que no s'acabava mai) i la xafogor insuportable sembla que ens han dit adéu... Mirem de tenir cura del planeta perquè això del canvi climàtic és terrible.

I una altra cosa que ens ha portat el setembre és que ja tenim el nou curs escolar a la cantonada i, per tant, també torna la Catequesi. Els locals parroquials aviat tornaran a ser plens de nens i nenes que els ompliran de vida.


Tot això és per dir-vos els dies de matrícula per a Catequesi de Primera Comunió per al Curs 2017/18

Del 19 al 22 de setembre de 2/4 de 6 a 2/4 de 8 de la tarda.

- Els infants que es matriculen de primer han de portar: La partida de baptisme i una foto carnet
- Els infants que es matriculen de segon han de portar: Una foto carnet.