Gràcies, mossèn, per ajudar a fer créixer la fe del nostre fill

Aquesta setmana ens ha arribat una senzilla foto d’un nen (no és el de la fotografia) i darrera, signada pels seus pares, posa: «Gràcies, mossèn, per ajudar a fer créixer la fe del nostre fill». Em vaig omplir d’emoció, la mateixa que sento, quan amb tot el meu cor diposito la Sagrada Eucaristia a la mà o a la boca dels nenes i nenes, tant nombrosos, que aquests diumenges han fet la primera Comunió a la Parròquia. Només per rebre una carta així val la pena l’esforç de les celebracions de la primera Comunió, tant entranyables, però alhora, tant contradictòries per tot el que tenen de pes de festa social. Els nens i les nenes han rebut amb la seva fe el Do més gran: l’Eucaristia. S’han unit a Crist i el Crist s’ha unit a ells, Ell que va dir: «Deixeu que els nens vinguin a mi».

L’amor de Crist s’ha unit al seu esperit per la gràcia de l’Eucaristia, ells marxaran, es faran grans, coneixeran el sofriment. Però l’amor del Crist no serà mai retirat del seu cor, perquè Crist mai retira els seus dons. I aquest amor els acompanyarà més enllà d’ells mateixos al llarg de la seva vida. I qui sap si la gràcia de la primera comunió (que és tant gran) es desvetllarà en ells quan hauran de dir el Pare nostre, un Pare nostre que els hem ensenyat a la Parròquia. Quan vegin a Déu cara a cara faran memòria del dia que Crist va venir a ells per primera vegada i el seu cor va ser temple del Senyor gloriós.

En la vida de la fe els dons de Crist sempre són anticipats, van al davant, com l’amor dels nostres pares, gratuït des del començament i incondicional. Uns pares estimen al fill abans que aquest pugui dir que els estima, fins i tot abans de néixer. Així, i encara més gran, l’amor de Déu.

Hem de pregar a la Mare de Déu perquè no siguin oblidadissos del Do que han rebut i trobin persones bones i testimonis cristians al llarg de la seva vida, perquè «creixin en la fe». Vet aquí que una fotografia i unes lletres inesperades d’uns pares, ens ha omplert d’alegria.

Us deixem amb la melodia preciosa de Mendelssohn amb l'Escolania de Montserrat cantant el Laudate pueri Dominum, que vol dir: Que els infants lloïn Déu.

Naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mí

Homilia del Mossèn de Crist Rei, en la Vetlla arxiprestal de la Pentecosta, celebrada en aquesta parròquia, en aquest any 2013.

Germans i germanes dóna bo retrobar-nos aquesta nit per a la celebració de la Pentecosta. Avui va néixer l’Església. I l’Església neix a cada moment en què s’obre al Do de l’Esperit, ja que des de la primera Pentecosta sempre és Pentecosta a la casa de l’Església. Mirem-nos amb tendresa i afecte els uns als altres. Fa tants anys que fem camí junts, (en la catequesi, a Càritas...) Som creients de les parròquies de la ciutat de Reus; i els noms de les nostres estimades parròquies ens són entranyables, no els podem pronunciar sense un impuls d’amor. I, cosa bonica, quan diem que «som d’una parròquia» no vol dir que no siguem de l’altra, no vol dir que l’altra parròquia ens sigui aliena, en definitiva, som els germans que estimem el Crist i quan anem al Santuari de Santa Maria, amb el bell nom de Misericòrdia, anem a la casa de tots. Donem gràcies a Déu per aquests dons, que són fruit de l’Esperit Sant. Som cristians, portem el nom de Crist, i, per tant, la seva unció i la seva missió.

Què és el que hi ha de cristià en nosaltres? Allò que és de Crist i només allò que és de Crist. La resta és una resta de sèrie, inservible. L’Església no es fa a sí mateixa, es deixa construir per Crist i en l’Esperit Sant. Seria una pretensió per a nosaltres si no fos així. I d’aquí la necessitat constant d’obertura del cor a la gràcia i al do de l’Esperit Sant, com uns receptacles, fràgils i trencadissos, necessitats de la seva Presència. D’aquí el constant desig del cor de pregar i suplicar el Do de l’Esperit.

«Si algú té set que vingui a mi, i que begui, naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mí» De l’interior del Cos del Senyor, del Messies, naixeran rius d’aigua viva. De l’interior del seu Cos, que és l’Església. El moviment va de l’interior a l’exterior. Va cap enfora, com l’aigua que per ella mateix mateixa tendeix a expandir-se o sobreixir-se, de manera desbordant, omplint-ho tot. A l’interior de les nostres comunitats hi ha la font viva de l’Esperit de Déu, una font incessant, i inexhaurible,

(L’Esperit Sant sempre hi és) Cal beure d’aquesta aigua, però per beure cal tenir set. Es la set de la fe, del desig de pregària i també del desig d’estimar. I la font de l’aigua viva, que és l’Esperit Sant, fa que neixin rius d’aigua viva des de l’interior de les nostres comunitats cap enfora. (d’aigua viva, neta, no pas turbulenta)

Vet aquí que l’impuls de l’Esperit Sant en nosaltres és sortir cap enfora, sempre. Es com una mena de desig natural. La mesura de la maduresa cristiana (la seva majoria d’edat) de les comunitats i d’un creient és la seva capacitat de ser apòstol, això és, quan viu la fe no per a ell/a mateixa sinó pels altres.

Crec que hi ha un canvi qualitatiu en el moment present de la vida de l’Església, que va més enllà de les posicions eclesials entre progressistes i conservadors. Un canvi que és una qualitat nova, marcada per les primícies de la predicació del Papa Francesc quan diu per exemple que allò que fa més mal a les comunitats és aquell tipus de creient còmode, educat, sempre correcte, aquells cristians de saló o de sofà, però que no saben engendrar fills a l’Església. I que no saben anar més endavant.

I com ho podem fer això? Qui ens ho pot ensenyar? L’Esperit ens ensenya la necessitat de deixar-se trobar per Crist, en el més íntim del cor, és entrar pels camins de la pregària. Quan una comunitat beu de la pregària i viu de l’Eucaristia i procura la justícia i estima els pobres, ella mateixa es rejoveneix i esdevé aquell riu que brolla del seu interior i va cap enfora, amb la voluntat humil de testimoniar per amor i només amb amor, les meravelles de Déu, en Crist. No ha de fer res, només deixar-se portar i contemplar les meravelles que Déu fa. La fe només creix vivint-la (Papa Benet XVI)

L’any de la fe ens fa descobrir el bell símbol de la barca. A través del pas del temps el vaixell de l’Església avança. Tenen lloc al vaixell aquells que creuen, estimen i esperen. Imaginem les nou barques que són cadascuna de les nostres parròquies (i com en el mar de Galilea ) venen les unes a les altres per ajudar-se. La mar és contrària i podem conèixer dies de sol, de tamborinada, de mar plana o encrespada, però la barca sempre desplega el velam i avança vers la platja del Regne on l’espera el seu Senyor. I el vent que l’impulsa més enllà de les resistències de dins i de fora, és el Vent de l’Esperit. Es Pneuma. Es Mestral, no llebeig. (El mestral és el vent de les muntanyes, que va mar endins, el llebeig és el vent que ve de la mar, cap a terra). Sense Vent la barca no avança i s’atura. Despleguem, amics, les veles. I les veles es despleguen des de dins, des del cor.

Que la nostra Pentecosta, germanes i germans, sigui ben granada, pletòrica dels fruits de l’Esperit Sant. Crist és en nosaltres onsevulla que siguem i fem.

Nosaltres creiem que Jesús és el Fill de Déu

Aquest diumenge de l’Ascensió, el Sant Pare Francesc ha canonitzat els seus primers sants. La canonització significa que el Bisbe de Roma, amb l’autoritat dels apòstols Pere i Pau, declara que uns creients han viscut la seva vida cristiana de manera perfecta, queden inscrits en el Llibre de la Santedat de l'Església de manera definitiva i són objecte de la memòria i de la veneració de tots els fidels. Una canonització singular.

L’Església de Otranto, que és a la regió més oriental d’Itàlia (Apúlia), no ha oblidat la memòria dels seus màrtirs. Fou durant la invasió otomana, exactament el dia 12 d’agost de l’any 1480. Després del setge i de la presa de la ciutat, una munió de fidels es va refugiar a la Catedral. Un cop estavellades les portes els otomans van manar a tots els que s'havien tancat allí la seva conversió a l'Islam; un home, Antonio Primaldo, sastre de professió, digué: Nosaltres creiem que Jesús és el Fill de Déu i preferim mil vegades morir abans de renunciar a la nostra fe. El seu bisbe fou mort allà mateix, i aquest sastre coratjós i fort en la fe, juntament amb vuit-centes quinze persones, amb infants inclosos, foren decapitats l’endemà.

Déu no ha volgut que fossin oblidats i avui el Papa Francesc els ha canonitzat per la glòria de Déu i el bé de l’Església. Aquesta canonització ens fa pensar en la persecució de tants creients (sovint ho oblidem!!!) que per causa de Crist en les nostres dies pateixen persecució i estan exposats a la mort.

En aquest sentit recollim la notícia que el Patriarca dels Coptes, el Patriarca Tawadros II a Egipte, aquesta setmana s’ha abraçat amb el Papa Francesc i aquest li ha fet participar la seva comunió, i la de l’Església Catòlica, en els sofriments d’una Església perseguida.

En molts llocs del món «anar a Missa» és exposar la pròpia vida. Que ens serveixi d’exemple a nosaltres que a vegades vivim de manera tan despreocupada la fe. L’Esperit que el Senyor ens ha donat és un esperit de fortalesa i no de covardia.

Juntament amb aquests màrtirs el Papa ha canonitzat a Sor Laura Montoya, que morí l’any 1949 i a Sor María Guadalupe García Zavala, que morí l’any 1963. La primera una gran missionera, la primera santa de Colòmbia, la segona va tenir una vida dedicada als germans pobres i malalts. Els mexicans l’anomenen carinyosament Sor Lupita. Aquesta bona dona quan entrava a la sala dels malats, es postrava de genolls per a la pregària, preparant-se per a servir el Crist en els germans desvalguts.

De tot cor en donem gràcies a Déu i al bon Papa Francesc i encomanem-nos a la intercessió dels nous sants. Tots coneixem a la nostra ciutat a molts colombians, avui la gran nació catòlica ha estat de festa.

Que tot escoltant el cant que ara consignem, ens preparem a rebre el Do de la Pentecosta.

El cel parla de la glòria de Déu

Navegant per Internet em trobo una pàgina on diu que el Salm 19 és una bona pregària per començar el dia... Evidentment, la curiositat em pot i vaig a buscar aquest Salm a la pàgina de l'Associació Bíblica de Catalunya, el llegeixo i, efectivament, el trobo tan maco de llegir abans d'emprendre la jornada, que he decidit copiar-lo aquí:

El cel parla de la glòria de Déu,

l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.

Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge,

l'una a l'altra se'l revelen les nits.

Silenciosament, sense paraules,

sense que ningú els senti la veu,

el seu anunci s'escampa a tota la terra,

escolten el seu llenguatge fins als límits del món.

Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol,

i el sol en surt com un espòs de la cambra;

radiant com un atleta que es llança a la cursa,

surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre;

res no s'escapa de la seva escalfor.

És perfecta la llei del Senyor,

l'ànima hi descansa;

és ferm el que el Senyor disposa,

dóna seny als ignorants.

Els preceptes del Senyor són planers,

omplen el cor de goig;

els manaments del Senyor són transparents,

il·luminen els ulls.

Venerar el Senyor és cosa santa,

es manté per sempre;

els determinis del Senyor són ben presos,

tots són justíssims.

Són més desitjables que l'or fi,

més que l'or a mans plenes;

són més dolços que la mel

regalimant de la bresca.

El teu servent hi troba la claror,

és molt profitós d'observar-los.

Però qui s'adona d'una falta involuntària?

Disculpa allò que em passa inadvertit!

Preserva el teu servent de l'orgull,

que no s'apoderi de mi;

així seré irreprensible,

i net d'una gran culpa.

Que et complaguin les paraules dels meus llavis

i que et siguin agradables els pensaments del meu cor,

Senyor, penyal meu, redemptor meu!

La història de l'Església és una Història d'amor...

La història de Déu en el món és una història d’amor de Déu amb els homes, ha dit el nou Papa. Quan el Papa Francesc, el dia primer de la seva elecció, feia silenciar des de la loggia de la Basílica Vaticana la multitud per a la pregària llavors s’esdevenia l’Església. Aquesta s’expressava en la seva identitat de Poble de Déu, creient i orant. El poble de la fe i de la pregària.

L’Església és l’Esposa de Crist. Només els creients, des de dins, la poden interpretar així. El Papa Francesc ha recollit l’Església allà on la va deixar el Papa Benet amb la convicció de què l’Església és de Crist, només de Crist. La barca és seva! No som nosaltres els qui constituïm l’Església, és el Crist que ens la regala, la fa néixer i la fa créixer.

I no val contraposar el Papa Benet al Papa Francesc i tornar a caure en el mateix fang de fer de la història de l’Església una lluita constant entre conservadors i progressistes. Aquesta lluita és estèril i plena de contradiccions, per un costat i l’altre. Ara guanyen uns i ara guanyen als altres i a veure qui pot més! Superem aquest llenguatge. Tant pel venerable Papa Benet, com pel Papa Francesc, el centre és el CRIST i la misericòrdia. Cal una octava més alta. Una elevació.

No haguéssim tingut el Papa Francesc, sense la renúncia fecunda i humil del Papa Benet. Cert la història de l’Església no és una història ideològica, sinó, com ha dit el Papa Francesc, una història d’amor, la de Déu al món. Una història de la qual, amb l’alegria més íntima i més gran, en formem part. I el més gran és “viure en Crist”. I a més és una història que acaba en Déu mateix, Plenitud del tot.

El món ha quedat ple d’estupor de veure en el Papa Francesc un home que estima el Crist i viu en coherència amb aquesta convicció. En l’Església mai hi ha discontinuïtat, hi ha sempre continuïtat en creiexement en aquella harmonia que és un do de l’Esperit Sant. I un Esperit que porta el timó de l’Església i disposa a cada temps el que li convé. El que ens és demanat a nosaltres només és docilitat a l’Esperit Sant.

Aquesta continuïtat és bellament expressada amb l’òscul de germans dels dos bisbes de Roma, el nou i l’emèrit. Tant de l’un i de l’altre el Senyor ha dit: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Una Església que és de Crist i que l’Esperit Sant fa reflorir sempre allà on els homes i les dones acullen el do de la fe. El Papa Francesc ens diu simplement: el centre és el Crist i la misericòrdia.

No són les idees les que fan que siguem més a pròpia de Jesús, sinó les obres. Tant el magisteri del Papa Benet, com el del Papa Francesc, ens alerten a no mundanitzar la vida de l’Església.

En homenatge als dos Papes us convidem a escoltar la magnífica música i cant de Marco Frisina: “Tu ets Petrus”.

El perfum que omplí la Parròquia el diumenge passat...

...Era el perfum del Senyor en el SAGRAMENT DE LA UNCIÓ DELS MALALTS que, a manera de bàlsam que conforta, consola i envigoreix era donat, pel ministeri del prevere, a cent-dos ancians i ancianes de la nostra comunitat parroquial i d’altres fidels que ho havien demanat.

El Sagrament de la Unció, com tots els altres sagraments, és el Crist mateix que el dóna pel ministeri de l’Església. Forma part dels regals del Crist Ressuscitat a l’Església. Aquesta Unció perdona de tot pecat, renova les forces i dóna la salut del cos i de l’esperit. El perfum d’aquesta unció és el de la caritat, amb el qual els fidels reberen el Sagrament. El Crist es regala a sí mateix a aquells que es disposen a viure el darrer tram de la vida amb la joia de la fe, el consol del Crist i ben conscients que caminem vers la Llum Infinita, que és Déu mateix.

Que per aquesta santa Unció i per la seva gran misericòrdia,
el Senyor t’ajudi amb la gràcia de l’Esperit Sant. Amén. /
Perquè, alliberat dels pecats,et salvi i bondadosament alleugi les teves sofrences.

De tot cor lloem Crist Senyor. El qui porta la llum encesa de la fe dins del seu cor no envelleix mai, es rejoveneix sempre, fins a participar de la Joventut eterna del Crist. Que tota tristesa sigui lluny de nosaltres: El Crist veritablement ha ressuscitat!

A tots els qui reberen el Sagrament els fou donat una imatge icona de Sant Josep a manera de recordatori i que contenia aquesta pregària:

Senyor, Déu meu, feu-me comprendre

que sóc un pelegrí que va cap a Vos.

Que en aquest darrer tram de la meva vida

em condueixi la vostra dolça Llum

i no em deixeu mai de la vostra mà.

Us demano per tots aquells que estimo

i he estimat a la meva vida.

Feu-me fort en la Fe,

joiós en l’Esperança

i que us aprengui a estimar

per damunt de totes les coses,

als altres per amor a Vos.

Poso tota la meva vida a les vostres mans.

“He confiat en Vos, Senyor, des de petit

i encara avui, que sóc gran,

us proclamo admirable”   (Salm 70)

Avui és Sant Jordi

Des de molt antic que es venera Sant Jordi a orient i a occident. Només sabem d’ell que era un jove soldat de l’Imperi que, sota la darrera persecució, la de Dioclecià, donà el més alt testimoni de Crist. El seu martiri és la veritable rosa que avui embelleix l’Església. Es flor de Pasqua.

Felicitem a tots els qui porten el seu bell nom, des del Sant Pare fins a tots els amics i familiars estimats.

Jordi és un nom bonic i Sant Jordi és un digne patró de Catalunya. «Un poble que per felicitar-se el dia del seu patró es regala un llibre i una rosa, no és un poble qualsevol». Bona jornada!


Nota: Pedres Vives, el Grup de Joves de la nostra Parròquia, ja ha publicat el trailer del vídeo de la Vetlla Pasqual. El podeu veure al seu Blog clicant aquí.

Unes pedres molt joves...

Qui són aquestes Pedres Vives?

Son els joves de la nostra Parròquia, i tenen el seu propi blog! El fan ells mateixos sempre que poden. Tots estan estudiant i no disposen de massa temps lliure però, tot i així, de tant en tant ens mostren algunes de les coses que fan (i en saben força... fins i tot han editat algun vídeo... els hauré de dir que em facin alguna classe !!)

Vareu assistir a la Vetlla Pasqual? El muntatge audio-visual que es va projectar durant la Lectura del passatge del Gènesi de la Creació, el van fer entre tots ells!

Es reuneixen cada dissabte, de 4 a 6 de la tarda, aproximadament i fan activitats, manualitats, xerrades, tenis taula... i comenten l'actualitat sota la llum de la fe.

Us desitgem moltíssima sort,
que el Grup segueixi endavant i cada vegada sigui més i més gran!!
Aneu-nos informant al vostre blog!
Ens llegim!!

Per una societat més justa i solidària

EL PAPA BENET XVI I LA QÜESTIÓ SOCIAL

- Mossèn Ricard, ja que Benet XVI s’ha acomiadat del seu pontificat, per què no ens fa un resum de la seva doctrina social, encara que sigui molt breu?

- Haurà de ser necessàriament molt breu i molt incomplet donat el poc espai del que disposo en un article com aquest. Direm els trets principals. Benet XVI, sobre tot en l’última encíclica Caritas in Veritate, afronta el problema social i ho fa recordant especialment l’encíclica Populorum Progressio, de Pau VI, pel progrés dels pobles; una gran encíclica que val la pena llegir i rellegir. Benet XVI intenta contrastar la situació que hi havia quaranta-dos anys enrere amb l’actual. Comença dient que s’ha progressat molt tècnicament però molt menys en l’aspecte social i humà. Pau VI entenia molt bé que el progrés només és veritable quan es tracta del progrés de tot l’home i de tots els homes. Quan es margina una part molt important de la societat, sobre tot els pobres, el progrés no és vàlid i quan es preocupa només del creixement econòmic, encara menys.

L’home no és només un cos que cal alimentar, és una persona que cal construir, tenint en compte la seva formació intel·lectual, estètica, religiosa... Aquest era el gran perill en temps de Pau VI i ho continua essent avui.


- El Papa, en què considera que hem progressat i en què hem anat enrere?

- Hem progressat molt tècnicament, però no tant humanament ni socialment. S’ha fet més gran l’abisme entre rics i pobres: “els pobles famolencs interpel·len amb accents dramàtics els pobles opulents. La societat cada cop més globalitzada ens fa més pròxims, però no pas més germans”

Segueix demanant, com Pau VI, que s’actuï amb valor i sense demora. Quan en el món de la producció, l’únic objectiu és el benefici, es corre el risc de crear noves pobreses i accentuar la distància entre els qui tenen en abundància i els qui no disposen del mínim indispensable per viure.

Una economia especulativa financera mal utilitzada ha concentrat riquesa i ha provocat greus problemes socials: atur, migracions, sous de misèria. “La crisi que plana sobre bona part de la humanitat ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís. La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats”.

Lamentablement hi ha corrupció en molts indrets i il·legalitat tant en els països rics com en els pobres. Els drets humans dels treballadors són petjats impunement tant per empreses internacionals com per les de caire nacional. Els ajuts internacionals ben sovint s’han desviat de les seves finalitats per la irresponsabilitat dels caps. El capital es mou amb molta facilitat d’un país a un altre, mentre els treballadors troben les portes tancades a l’hora de cercar una feina rendible. La competitivitat entre les empreses ha propiciat el desplaçament d’aquestes a països subdesenvolupats amb molts avantatges financers per part dels Estats i molt poques exigències de cara a una remuneració digna dels treballadors i una protecció eficaç a les xarxes de la Seguretat social.

El conjunt de canvis socials i econòmics fa que els organismes sindicals vegin limitada la seva possibilitat d’actuació, a vegades per part dels mateixos governs, que frenen les seves justes reivindicacions. El Papa insisteix en la necessitat de salvaguardar el valor home, la persona en la seva integritat com a primer capital. Al despotisme econòmic s’hi afegeix el despotisme cultural, que tendeix a infravalorar les cultures autòctones i a uniformar el pensament internacional.

La protecció de l’entorn, dels recursos naturals i del clima requereix que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament. Una de les tasques més grans de l’economia és precisament l’ús més eficaç dels recursos, no pas l’abús.

He dit moltes coses mig barrejades, però constato que me’n queden moltes més per dir.


- I davant de tot això, segons el Papa, què es pot fer o que s’hauria de fer?

- La fam del món és un problema gravíssim que no depèn tant de la manca de productivitat com d’una mala distribució de la riquesa, que tendeix a concentrar-se en detriment de la vitalitat de tot el planeta. És necessari que maduri una consciència solidària que consideri l’alimentació i l’accés a l’aigua com a drets universals de tots els éssers humans, sense distincions ni discriminacions. Cal que es respecti el dret a la vida com un valor a salvar per damunt de tot altre.

El comerç internacional tampoc funciona com caldria. Es carreguen forts aranzels als productes del Tercer Món, establint una competència il·lícita amb els productes dels països industrialitzats. Cal pensar en una autoritat internacional que pugui fer d’àrbitre a l’hora de planificar l’economia internacional i sobre tot potenciar el seny i l’amor dels uns envers els altres per crear un món unit i solidari.

Als polítics de tot el món correspon vetllar per una millor distribució de la riquesa. Hi ha qui pensa que el mercat es pot autogovernar sense necessitat d’intervenció política de cap mena. És la gran equivocació –el mercat no té ànima i per tant cal algú que freni les seves injustes aspiracions i orienti les seves decisions-. Sense formes internes de solidaritat i confiança, el mercat no pot acomplir plenament la seva funció econòmica.

Acaba el Papa fent una crida als cristians: només si pensem que se’ns ha cridat individualment i com a comunitat a formar part de la família de Déu, serem capaços de forjar un pensament nou i treure noves energies al servei d’un humanisme íntegre i veritable.

Mn. Ricard Cabré

Llicenciat en Teologia Social

Alba daurada

Eugene Burnand."Les disciples Pierre et Jean
 courent au tombeau le matin de la Résurrection" 1898. 
Museu d'Orsay - Paris

Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: --S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat. Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre (...) Jn 20, 2-4

Aquest quadre de Eugéne Burnand, sempre m’ha agradat. I molt. Representa els dos deixebles a l’albada de Pasqua corrent vers el sepulcre. Són Pere i Joan. Corren enmig dels camps cultivats i el cel és d’or. Una albada daurada, bellíssima. El rostre de Joan, el jove deixeble, ja porta la intuïció de l’amor, ja porta la fe inscrita als ulls que sembla que diguin: Serà veritat que Jesús, el meu Senyor i Amic, està amb el Pare? I Pere, porta als ulls tantes incerteses i tantes preguntes i un gran desconcert.

Aquest diumenge, com a tantes parròquies del món, hem celebrat l’Eucaristia del Senyor. Ha estat un diumenge bellíssim, de cel clar i net, de primavera. De Pasqua i d’alegria. No tindria cap sentit celebrar l’Eucaristia si el Senyor no hagués ressuscitat, si no tinguéssim la certesa de què Ell viu en la glòria del Pare i que ens ha donat el seu Esperit Sant, que és l’ànima de l’Església.

És el Do de l’Esperit Sant que fa que el pa i el vi oferts esdevinguin el Cos i la Sang del Senyor. És el Do de l’Esperit que suscita dins nostre el desig de la pregària i ens fa comprendre una veritat fonamental que DÉU PARE SEMPRE ENS ESPERA, a tots i a cadascú de nosaltres.

La Bona Nova de la Resurrecció de Crist ens fa comprendre que, des del dia de Pasqua, ha començat la gran cursa cristiana. L’antiga literatura cristiana deia que som atletes de Crist, que fem una cursa, i cursa de relleus, en la quan ens anem passant la torxa de la fe, una cursa sempre victoriosa, perquè Ell en la seva resurrecció l’ha guanyada per a nosaltres. Correm, doncs, germans i germanes, vers la meta que és el Crist. Ajudem-nos els uns als altres en aquesta cursa, no defallim, deixem-nos portar pel Vent de l’Esperit. Nosaltres que som fills del Vent. I si ens falta l’aire per continuar obrim la boca i respirem el Do de l’Esperit. Ell renova les forces.

Mentre encara ressonen als nostres cors els cants de joia de la nit de Pasqua, escoltem amb emoció aquesta bellíssima peça de la litúrgia anglicana interpretada pel cor del King's College de Cambridge "Jesus Christ is risen today" que podem traduir com "Jesús, avui, ha estat ressuscitat"

És estrany com, a vegades, les mateixes paraules ens evoquen imatges tan diferents... Així, mentre nosaltres preparàvem aquest escrit pel blog parlant de la cursa victoriosa de Crist per nosaltres, arribava als noticiaris el terrible atemptat terrorista de Boston durant la cursa Marató de la ciutat. És per això que volem dedicar aquest article a les víctimes d'aquest atemptat, a les persones que han mort o han resultat ferides. Per a elles i als seus familiars recollim les paraules de Sean O´Malley, arquebisbe de Boston: "En mig de l'obscuritat d'aquesta tragèdia ens girem envers la llum de Jesucrist"

Càritas necessita

Una vegada més l’equip de Càritas de la Parròquia us vol donar les gràcies per totes les vostres aportacions. És amb a la vostra generositat que es pot realitzar aquest servei.

Com moltes vegades ens ho pregunteu, volem aprofitar per per informar-vos de que, actualment, el que més falta ens fa és llet. Altres productes van arribant, però de llet anem més “justos” i en necessitem molta ja que és un producte importantíssim per a totes les edats.

Gràcies de nou a tots per la vostra generositat!

Per que ens estranyem?

Ahir, durant l’Audiència General a la Plaça de Sant Pere, el Papa Francesc ens sorprengué de nou amb un gest entranyable: Va baixar del jeep i s’inclinà a signar la cama enguixada d’una nena. Ens imaginem que el goig de la noia i dels seus pares fou gran i romandrà sempre a la seva memòria. La fotografia que posem ha donat la volta al món.

Pensem que, si bé és veritat que aquests gestos del bon Papa Francesc ens sorprenen, de cap manera ens haurien d’estranyar; recordem que el mateix Crist, Fill de Déu, el dia abans de la seva mort, en aquell sopar de la Pasqua, el primer que feu va ser agenollar-se, inclinar-se i rentar els peus dels seus deixebles. Si ho va fer el Fill de Déu, com no ho hauria de fer el successor de Pere?

De la mateixa manera, tampoc se'ns ha de fer estrany aquest gest ja que és un Bisbe d’aquell que va dir “Deixeu que els infants vinguin a mi perquè d’ells és el Regne dels Cels”

Aquests gestos del Sant Pare són una gran encíclica en la qual ens ensenya un estil pastoral nou: Humilitat, senzillesa, caritat feta detall i una gran confiança en el Pare del Cel. Aquestes són les categories que marcaran l’estil del nou Papa, que esperem que s'encomanin tota l'Església.

Gràcies, Papa Francesc per aquests detalls tan entranyables, són flors de Pasqua, no endebades vas escollir el nom del pobrissó d’Assís.

I així, pensant en aquesta espontaneïtat del Papa, i relacionant-ho amb el nom que ha triat, us convidem a veure i escoltar aquesta cançó, que segur que us agradarà.

Per cert, aquest vídeo comença amb un pensament d'Albert Einstein que diu així: “There are two ways to live your life. One is as though nothing is a miracle. The other is as though everything is a miracle.” i que, traduint al català, podríem dir: "Hi ha dues formes de viure la vida. Una es pensar que res és un miracle. L'altre és creure que tot és un miracle."

Joiosa Pasqua de Resurrecció a tots els visitants del Blog de la nostra Parròquia!

Crist ha ressuscitat, al·leluia. Crist ho és Tot per a nosaltres!!

Aquesta nit dues persones adultes han estat batejades a la nostra parròquia i han rebut per primera vegada el Cos de Crist. Ha estat una alegria molt gran. Immensa.

Germans estimats, Bona Pasqua!
Queridos hermanos y hermanas de las Iglesias de Latino- América y del Caribe, Feliz Pascua!!
Querida família de Rumanía: Paște fericit!
Happy Easter to all the visitors of our blog who are in other countries of the world!


De l’Homilia del nostre mossèn a la nit de Pasqua de l’any 2013.

La resurrecció de Crist és una nova creació. Encara més esplèndida que la primera. Es la humanitat que ha entrat en una nova dimensió. Com si l’univers s'hagués fet més gran, en una perspectiva d’eternitat i de transcendència. Per Crist l’home ha entrat dins de Déu.

La bellíssima litúrgia de la nit de Pasqua n’és un himne i una proclamació. I justament perquè és una nova creació, llegim el relat de la primera creació. Que n’és de gran saber que no som fruit d’una evolució sinó d’una creació.

Però l’univers no és res si ho comparem amb la meravella de cada persona. Cadascú de nosaltres és fruit del pensament de Déu. La història de la salvació és la manifestació de Déu Amor, doncs Déu no es va retirar del big bang original, sinó que ve a buscar-nos quan les tenebres i tota forma de mal fan malbé aquesta creació.

I la resposta de Déu, sorprenent, és la creu del seu Fill. Davant del mal només hi ha la resposta de l’amor. I només l’amor pot salvar el món. La resurrecció de Crist és la punta de fuga a la transposició més alta. Una transposició que busca la quinta superior fins a l’Infinit. Com si la melodia ja no es pogués sostenir en sí mateixa.

De tota la simbòlica de la nit de Pasqua escullo el foc i la llum. El foc destrueix el mal, desfà les tenebres, però la llum escalfa i obre els camins, vull dir que els il·lumina. La columna de cera, l’elogi del qual hem cantat en el Pregó de la Pasqua, esdevé el símbol més gran de la llum de Crist que il·lumina, que es comunica, que creix sense disminuir. I la llum que portem a les mans és la llum o la presència que portem dins del cor com a cristians. I la bondat del Papa Francesc ha fet una interpretació bellíssima de les paraules de l’Apocalipsi: Mira sóc a la porta del teu cor i truco, obre la porta. El Senyor no truca des de fora, sinó des de dins. I ens diu obre la porta i obre’t, obre’t als altres, estima, prega.

I això com ho podem saber? Només d’una manera, volent-ho viure. Ser cristià és haver trobat una Persona, que és el Crist. No he estat jo que he trobat la Veritat, sinó que la Veritat m’ha trobat a mi. I ha pres possessió de mi. I si algú no pot creure que no s’amoïni gaire, el do de la fe li vindrà si cerca Déu sincerament. No està a les nostres mans fer venir la fe a ningú, és un do del cel. Déu no condemna ningú, estima tothom. I hem de respectar als no creients.

Des de la Il·lustració podem caure en el parany de pensar què la tècnica ho pot resoldre tot, ho pot il·luminar tot. Una metàfora del que estic dient és que l’home pot crear i il•luminar les seves ciutats però aquesta il·luminació no li permet de veure que existeixen les estrelles! Sense la llum divina es confon el bé i el mal. I es poden crear els ídols que esclavitzen les persones.

I tota aquesta gràcia arriba a nosaltres pel baptisme i per la professió de fe, com una mena d’aqüeducte. Com un tram d’aigua dels grans rius que desemboquen a l’oceà de la Trinitat. I vet aquí que vosaltres, tu N. i tu N. esdevindreu unes criatures noves pel sagrament primer i us incorporareu a Crist encara íntimament en el sagrament de l’Eucaristia.

Germans, Crist ha ressuscitat!! No us deixeu prendre la fe i l’esperança. Com us deia ahir: No fem obres de cristià, siguem cristians. Sigueu-ho! I, com ens ha dit el Papa Francesc, siguem un poble que estima i que serveix. Crec que en aquesta Europa secularitzada els cristians esdevindran minories, però minories actives i absolutament autèntiques. La Llum es propaga per sí mateixa, com el bé, la veritat i la bellesa. I no us avergonyiu mai de la santa mare Església. Mai. Que diguin el que vulguin. No hi ha cap associació que faci més per la societat en un temps de recessió econòmica com el que viu ara el nostre país que els serveis assistencials de l’Església Catòlica. I això no és mèrit nostre, ho hem après del Senyor i és pel seu Esperit d’amor que ho fem. I, finalment, tinguem present que la relació amb Jesús és de cor a cor, tal com ens va dir el Bisbe Torres i Bages.

Divendres Sant

Avui tots hem de dir:

SENYOR, GRÀCIES PER LA VOSTRA REDEMPCIÓ.

VÓS SOU LA NOSTRA VIDA I EL NOSTRE CEL.

OH FAÇ GLORIOSA DE CRIST,

ON RESPLENDEIX LA BELLESA DE L’AMOR.

Adorem, Senyor la vostra creu,
Lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció,
Per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món.

El Papa Francesc ahir al vespre, 
durant la Missa del Sant Sopar del Senyor en una presó de Roma. 
El qui presideix l’Església ens dóna el més gran exemple. Que Déu el beneeixi.

Mireu ara aquest vídeo. És molt trist, qui sap si el més trist del món, però ens ajuda a entendre la Redempció de Crist. Es tracta d'una història real.  No el deixeu mirar als nens més petits. 

PROGRAMA DE SETMANA SANTA 2013

DILLUNS SANT

A les 11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona

A 2/4 de 8 del vespre, Missa a la Parròquia

DIMARTS SANT

A les 12 del migdia, Missa a la Parròquia

A les 8 del vespre, CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

DIMECRES SANT

A 2/4 de 8 del vespre, Missa a la Parròquia

(A les 8 del vespre, celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

DIJOUS SANT

A les 8 del vespre, MISSA DEL SANT SOPAR DEL SENYOR

A les 11 de la nit, HORA SANTA

Nota: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració.

(La Parròquia es tancarà a la 1 de la matinada)

DIVENDRES SANT

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres

A les 10 del matí Via Crucis

A les 5 de la tarda, CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ I MORT DEL SENYOR.

(Després de la celebració, mantindrem el silenci durant mitja hora pels fidels que vulguin pregar davant la Creu del Senyor)

DISSABTE SANT

A les 10 del matí, Laudes de la Sepultura del Senyor

PASQUA

A 2/4 d’11 de la nit del dissabte, VETLLA PASQUAL

A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa

A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.

A les 7 de la tarda, Vespres Baptismals del dia de Pasqua.

No hi ha Missa el diumenge de Pasqua al Vespre

Nota: Un quart d’hora abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.