Catalunya ha viscut el dol de la mort d’un home just, savi i humil: l’Arcadi Oliveres. No és lloc per explicar la seva biografia, abastament coneguda per molts. En els darrers temps de la seva malaltia els qui l’estimàvem pregàvem per ell i molts li van fer arribar el molt que l’estimaven i n’era conscient: Moro feliç i estimat.
L’Arcadi havia estat a la nostra parròquia. L’havien convidat les parròquies de l’Arxiprestat de Reus. Recordo que, per denunciar el capitalisme, dur i sense entranyes, va posar com a exemple tot el què hi ha darrera una tassa de cafè, des de el seu cultiu fins que arriba pel nostre consum, explicant totes les derivacions esgarrifoses que comporta pel que fa a l’explotació del tercer món i com la raó econòmica preval absolutament per damunt de la raó ètica.
Les dades que donava amb la seva prodigiosa memòria resultaven gairebé increïbles. Et venia al cor aquest pensament: ¿És possible que visquem en un món així?.
Alguns sectors de l’Església l’acusaven d’heterodox. No era veritat ja que les seves posicions enfront el capitalisme coincideixen amb la més pura doctrina social de l’Església. Estimava el país i era un fervent independentista, encara que va viure la qüestió amb preocupació. Per altra banda: ¿És possible ser cristià sense ser una mica heterodox?.
Us vull explicar una anècdota: una vegada,
quan era rector de la Canonja, també el vàrem convidar i, després de la
conferència, va sopar a l’abadia amb el grup que havia organitzat la
conferència. Ens va dir que no es trobava gaire bé i una dona de la Canonja li
va fer arròs bullit, cosa que va agrair. Quan marxava li volia donar un sobre
per recompensar-li el viatge i el servei que havia fet. Li volia donar quan el
vaig acompanyar al cotxe. No me’l va acceptar de cap manera i quasi enfadat em
va dir: Mossèn, jo de les parròquies no
cobro mai res! I va marxar amb el
seu utilitari, ple de papers desordenats, per dins vaig pensar: És un home de
Déu i, mentre posava l’intermitent, per sortir a l’autopista el vaig beneir. Em
va venir al pensament les paraules del Senyor: Benaurats els qui treballen per
la pau, perquè ells seran anomenats fills de Déu!
A les fotografies últimes la mirada esdevingué cada vegada més clara. Pressentia la glória. El seu cor agraït ja estava posat en el Senyor, en l’Amor infinit. Albiro un final lluminós, va dir. I, tant Arcadi! Submergeix-te en la llum de Déu Trinitat, que resplendeix en aquesta Pasqua. Tots els pobres del món, del qual n’has estat profeta et veuen et reben en el Regne de la Llum.
Fins al cel, Arcadi i gràcies per la teva vida donada. Realment formes part de la nostra història!
Escoltem Surrexit pastor bonus, Felix Mendelssohn Bartholdy (1809-1847), interpretació de l'Escolania de Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada