Gratitud al Senyor per la vida i el ministeri de Mn. Creu Sáiz, al Cel sigui.

Dissabte passat, dia 23 de gener, la Prioral amb el compliment estricte de l’aforament per causa de la pandèmia, (molts van quedar fora) se celebraren les exèquies de Mn. Creu Sáiz. Presidí les exèquies el Sr. Arquebisbe Joan acompanyat d’un nombre significatiu de preveres de l’arxidiòcesi. 

Els mossens de Reus, ben a prop, a l’abadia, amb gran dolor, no podien participar de la celebració a causa del forçós confinament. Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei, pronuncià unes paraules que transcrivim al blog en recordança i memòria del qui fou arxipreste de Reus durant tants anys. També Mn. Rafael presidí després la celebració exequial a la parròquia de  Castellvell. Tot el poble era allí, rebent el cos del mossèn. Era nascut a un poble de Cuenca anomenat Valdecolmenas, però de petit va arribar a Castellvell on era estimat com un fill més del poble, del qual va ser i rector.

El Dr. Gomis, administrador del Santuari de Misericòrdia, del qual Mn. Creu n’era capellà, pronuncià una pregària a la Mare de Déu que transcrivim també aquí. Ens donem el condol els uns als altres i d’una manera molt viva a la família del mossèn que l’ha estimat tant.

PARAULES DE MN RAFAEL EN LA MISSA EXEQUIAL DE MN. CREU

Que brilli igualment la vostra llum davant la gent així veuran les vostres bones obres i  glorificaran el vostre Pare del cel! (Mt 5,16).  El Senyor no ens diu que ens lloïn a nosaltres, sinó que lloïn el Pare del cel. Els cristians i els ciutadans de Reus hem de lloar al Pare i donar-li gràcies pel ministeri de l’estimat Mn. Creu, al qual avui acomiadem en aquest món.

Em faig portaveu del Sr. Prior i de la resta de germans preveres de la ciutat, que per forçós confinament no poden participar en la celebració. Mn. Creu s’ha acreditat al llarg del seu ministeri entre nosaltres com a servent bo i fidel que pot entrar a celebrar en el goig del seu Senyor. Nosaltres, la família dels preveres,  també participem del dolor de tantes famílies que no han pogut acompanyar els seus en la malaltia i en la mort. Ens consola saber que el mossèn sabia que estàvem amb ell amb el cor i en la pregària i, per tant, vivíem la proximitat més alta, que és la divina.

Donem, doncs gràcies a Déu, pel ministeri sacerdotal durant tants anys de Prior i d’Arxiprest, i aquests darrers anys al Santuari i a l’aturonat Castellvell. Un ministeri exercit sense cap ombra de referencialitat, del treball de cada dia fet amb amor i senzillesa de cor. Bon company, amic de tots, creador sempre de comunió, amb criteris pastorals coherents, sense fer diferència de persones, de predicació amable i fonda espiritualitat. Entrà en l’anima de la ciutat i esdevingué entranyablement reusenc.

El mossèn era sensible al dolor dels altres, sobretot de la gent humil i senzilla, profundament bondadós de cor. Ell sabia que vol dir ser pobre i mai va perdre la mirada d’infant i del jove de Castellvell que va entrar al Seminari.

Va acceptar la mort i la malaltia com un cristià: «Em trobo en l’esperança de la resurrecció», digué els darrers dies. La mort és una criatura de Déu i el segell final de la seva glòria. Amagada als nostres ulls, ja que només a ell li pertany la glòria ja que mai cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2:9).  

No sou únicament vosaltres, estimats familiars que ploreu, totes les parròquies ploren, tota la ciutat plora. Pels creients és un aiguabarreig de dolor i de joia. De dolor perquè no el veurem més i quasi no li hem pogut adéu i el molt que l’estimàvem, però també de goig, perquè sabem que està en el Senyor, cosa, diu l’Escriptura, incomparablement millor (Fil 1:23).

Quan la Pasqua passada va baixar de Castellvell a la Vetlla Pasqual, celebrada a Crist Rei, quasi clandestinament a causa del confinament, em va dir: «Quan cantàvem l’al·leluia m’han vingut llàgrimes als ulls». Ara el mossèn ja no haurà de celebrar la Pasqua, té la plenitud de la Pasqua en el misteri insondable del Déu Vivent.

Dels primers records que tinc d’ell: és veure’l agenollat davant de l’altar de la Immaculada a Cambrils, jo era un nen llavors que anava a missa amb els meus pares, i, després de molts anys l’he vist joiós i content fent de capellà de Misericòrdia, en aquest arc de temps, tota una vida, la Mare de Déu ha estat present en la seva vida. És, doncs, a la Mare de Misericòrdia que encomanem el seu trànsit pasqual. Fins al cel, estimat Mn. Creu. 

PREGÀRIA DEL DR. PERE GOMIS, ADMINISTRADOR DEL SANTUARI, EN LES EXÈQUIES.

Mare de Misericòrdia, quan vegis arribar al nostre germà, al nostre amic mossèn Creu, alliberat de llarga i feixuga malaltia, abraça’l per l'espatlla, que  amb el teu escalf es sentirà segur davant Déu.

Et volem manifestar el nostre agraïment a Déu, pel testimoni de mossèn Creu, per la seva generositat i dedicació vers el poble encomanat, doncs hi ha esmerçat tota la seva vida.

Ja no celebrarà més la Missa al teu Santuari, ara participarà de la joia del cel amb la presència de Déu per sempre. Nosaltres l'enyorarem, però aquest dolor el supera la satisfacció i la seguretat que gaudeix plenament de la glòria que Déu reserva als qui li són fidels.

Aprofitem, Mare de Misericòrdia, per demanar-te desvetllis al teu poble, per tal que sorgeixin bons i sants preveres, que amb generositat com la de mossèn Creu, ajudin al creixement personal i espiritual de les dones i homes d'aquesta diòcesi tarragonina. Amén.

A la Fina Prat en el record agraït

La Fina era de casa i la trobarem molt a faltar.  La parròquia era també casa seva i vivia amb la familiaritat pròpia dels creients dins d’una comunitat eclesial. Durant anys i més anys la presència de la Fina a la parròquia, juntament amb el seu estimat espòs, era constant. Només per la manera de caminar ja sabíem que la Fina havia arribat. Era una dona lliure de cor i que estimava molt! 

La Fina sobretot era una dona cristiana, la fe la portava a dins, com a secret i tresor. La fe en Crist li havia fet descobrir el Misteri de la paternitat de Déu. “Per a mi pregar, em va dir una vegada, és dir simplement “Pare”! Com a cristiana havia descobert la desproporció infinita que hi ha entre l’amor de Déu i la nostra correspondència, per això el salm de la penitència, el seu estimat salm 50, el portava tant a dins. Es així que va voler que el cantéssim en nom seu el diumenge tant trist i i gloriós de les seves exèquies. 

Un cristià sempre mor com un pecador convertit a Jesucrist i justament aquí rau la seva santedat més alta. L’amor de Déu que l’abrusava per dins la va portar a fer kilòmetres a veure els ancians i els malalts. Així ho havia après de la seva mare. Literalment havia fet kilòmetres! Els passadissos del nostre gran hospital coneixien els seus passos, la donació de la seva alegria que donava als malalts, amb visites modèliques de discreció, només fetes per amor. Anotava a la seva agenda les telefonades que havia de fer. I, des d’anys, va portar el grup de la Pastoral de la Salut de la parròquia (no ens imaginem aquest grup sense ella), el programava, demanava fins a la insistència que el mossens preparéssim els temes, n’enviava les convocatòries i procurava un temari de formació que amb els anys s’ha mostrat d’una gran qualitat. 

Va omplir el temps amb l’apostolat de la caritat (no era cap voluntariat) era l’exercici de la fe, els divendres al menjador de les Germanetes i, encara amb més amor, al Menjador de Càritas. Totes les setmanes cada dimecres. Literalment fins que va poder. Em recordo que els darrers temps la veia que venia cansada, esgotada, d’allí, no podia més (ja estava malalta) i caminava amb dificultat. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes i vaig pensar: Es la santedat dels vostres fills, Senyor. I, dins del meu cor, en vaig donar gràcies a Déu. Em vaig recordar de les paraules del sant Evangeli: Que resplendeixi la vostra llum davant dels homes, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel (Mt 5, 16). Ella vivia com una obediència aquests serveis (en sentit teològic). Era el que el Senyor li demanava. Aquest amor que portava a dins la feia viure i, durant els anys de la malaltia, li donava força. 

Tanco els ulls i es com si sentís la Fina els diumenges al matí, abans de Missa, la sentia des del despatx, donava la benvinguda a tothom amb una alegria que li venia de dins. Rebia els fidels amb goig, els anomenava pel nom, preguntava per ells i pels seus. Era l’alegria del dia del seu Senyor que manifestava i expressava amb el seu goig. 

Se m’oblidava!, Va formar part del Consell de Redacció de la revista: La veu de la Parròquia. Gràcies, Fina, per tot el que has estimat, així has glorificat el Senyor a la terra. Tu sabies perfectament que anaves vers el Senyor i estaves preparada per celebrar la seva Pasqua. Que et retrobis amb el Santi, el teu estimat espòs, a qui vàrem conèixer i estimar. Que retrobis en el Regne tots els qui has estimat.

Donem el condol a tota la parròquia, a l’arxiprestat de Reus (ella anava sempre a les trobades de formació amb la seva llibreta). Ara recordo que prenia notes fins i tot de les homilies. Donem el condol a la seva família, que estimava tant, als seus fills i els seus nets i nétes, de noms tant bonics. Que la seva memòria sigui una benedicció per ells. La mort pels creients mai és un mal absolut, és un anar amb el Senyor, és èxode, és la seva Pasqua. Com si la sentís, la nit de Pasqua, ella sempre llegia l’epístola, (us en recordeu?), la sentís amb una veu forta i convençuda: Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell (Rm 6, 8ss) 

Adéu, Fina, fins al Cel. Mentre visquem en aquest món et recordarem. Et trobarem a faltar: la teva manera de fer, l’obstinació amb què feies totes les coses, la teva decisió. Eres una dona incansable. La teva capacitat de perdonar sempre. La darrera imatge que evoco de tu és a la terrassa de casa teva, allí als matins d’estiu t’agradava resar la Litúrgia de les Hores, miraves el cel. Ara aquest, Déu mateix, és tot per tu. La teva memòria serà sempre un esperó pels cristians de la nostra parròquia. 

Escoltem el vídeo del Sergi Dalma i l’Escolania de Montserrat, l’any que va sortir, recordo que et va agradar molt.

In memoriam del Doctor Bonifacio Medina

Villanueva de Argaño (Burgos, España) es el pueblo de Consuelo Santamaría que –si no hubiese sido por el confinamiento– hubiese celebrado las fiestas patronales. En su memoria los campaneros tocaron a fiesta desde la torre del campanario (las que se oyen en el youtube)

El mismo día que en el pueblo burgalés hubiesen celebrado las fiestas patronales, el día 2 de mayo, en sábado, nos dejaba el Dr. Bonifacio Medina, feligrés de nuestra parroquia. Lo habíamos perdido poco a poco a causa de la enfermedad que sufría, el terrible Alzheimer.

Su esposa Consuelo, fiel al ministerio de tocar el órgano a Misa de 12, lo ha cuidado, dándonos un gran testimonio de esposa. Amar con fidelidad a una persona que ya no te conoce es la expresión más gratuita del amor.

Villanueva de Argaño

El Dr. Medina, Boni, como le llamábamos habitualmente fue un gran psiquiatra, enamorado de su profesión, hasta el final le gustaba estar al día en los temas de psiquiatría. Era un excelente esposo y padre de familia, paciente y bondadoso Era también un gran cristiano, Había entregado su juventud al Señor, desde entonces aprendió lo que significa orar con el corazón. Su gozo más grande era la celebración dominical de la Eucaristía. Devoto como nadie del beato Rafael Arnaiz, burgalés como él, leía habitualmente sus obras. Participaba en las actividades de la parroquia y durante muchos años participó en el equipo de la Pastoral de la Salud. En el colegio de La Presentació fue durante muchos años presidente de la del AMPA y todavía le recuerdan. Su conversación rezumaba bondad. Era un hombre justo y honrado.

En toda su trayectoria profesional, primero durante doce años en Colombia, luego en el Instituto Pere Mata de Reus ejerció siempre su profesión con una gran humanidad y preocupación por sus pacientes.

Damos el pésame a nuestra querida Consuelo, a sus hijos Xavier i David, y al pequeño Pau. El domingo mientras le dábamos sepultura los ojos resplandecían de lágrimas; de sus queridos hijos, la esposa y también el párroco.

Nos embargó un sentimiento de paz cuando salíamos del cementerio, era la primera hora de mañana, del primer domingo de mayo, de flores y cielo limpio. Las palabras de la Escritura retornaban constantemente a mí: Las almas de los justos están en manos de Dios. Ahora el Dr. Medina nos acompañará desde el cielo en el camino de la vida.

Fins al Cel, mossèn Ricard

Si tu ets en mi, jo sóc més que mai

precisament perquè m’has omplert de tu

(Del llibre dels salms de Mn. Ricard)

Amb molta tristesa us comunico que Nostre Senyor ha cridat cap Ell a Mn. Ricard Cabré i Roigé, que va néixer l’any 1929 a Riudecols. L'any 1953 fou ordenat sacerdot de Crist, com a prevere de l’Església diocesana de Tarragona. Aquests últims anys ha exercit el ministeri a la nostra parròquia. Ha mort pobre tal com ha viscut tota la vida; ell, que estimava tant els pobres, ha estat rebut per ells a la porta de la Jerusalem del cel, la nostra mare. 

Va treballar en el ministeri fins que va poder i entre nosaltres era molt estimat. Mn. Ricard va viure el treball ministerial de cada dia, ordenat i incansable, coherent amb uns principis amb els quals sempre ha volgut viure’n la coherència. Una vida, en definitiva, lliurada, que participa de l’oblació eucarística del Senyor.

Tindrem temps d’explicar tot l’itinerari humà i ministerial del mossèn. Ara estic massa trist. Dono testimoni que ha mort en la pobresa perquè mai va tenir res com a seu. I si mai tenia alguna cosa ho donava als germans que ho necessitaven. Era un bon company dels altres preveres i la seva conversa era culte i amable.

El 29 de novembre de 2013 vàrem celebrar el 60è aniversari de l'ordenació de Mn. Ricard Cabré, prevere adscrit a la nostra Parròquia i fou ell qui presidí la Missa de 12.

Al mossèn, ho sabeu, li agradava la poesia i la música i quan va celebrar el Jubileu sacerdotal a publicar el seu llibre: El salms d’avui, els seus salms. On hi ha tota la seva espiritualitat i la seva vida feta pregària. D’aquí copio els versos:

Em sento ple de tu, amb una presència ingràvida

que em rabeja d’exultança i em crema per dins,

com una brasa incandescent que m’arbora l’ànim.

La salmòdia interior, que va posar per escrit, ara que no hi és, té un valor incomparable i més gran.
Ell va viure la fidelitat a l’Evangeli i amb fidelitat a l’Església. Ara, per la misericòrdia de Déu, participa del banquet etern, un banquet del qual ell en va escriure aquets bells versos:

Senyor, ens heu cridat en el silenci d’un instant,

per convidar-nos ben pròdig a la festa i a la dansa.

Heu parat per a tots una taula molt gran,

i ens heu llescat amatent, el pa de l’aliança.

Els germans preveres de l’Abadia, el Sr. Prior, les seves nebodes i, aquests darrers mesos, les Germanetes l’han envoltat d’afecte i d’amor. Us confesso que venia sempre aviat a la parròquia (de vegades s’equivocava i venia una hora abans) i es posava a resar Vespres i els dijous es quedava a l’adoració. Si l’anava a saludar em deia: M'estic preparant, Rafael. Preparant per a veure Déu cara a cara, en la caritat consumada de la Trinitat, un Regne pel qual viure, que va predicar i que va celebrar en l’Eucaristia. Trobarà la Mare Josefina del Carmel de Tarragona, que va morir engalanada com una esposa, al seus germans Mn. Josep Maria i al seu germà jesuïta, l’eminent sismòleg Ramon, i a la Maria, poetessa, la germana gran, també de la nostra parròquia.

També ara a nosaltres se’ns fa impensable de no veure més a la parròquia el Mossèn. Preguem per ell.

A mossèn Ricard li agradava molt el Concierto de Aranjuez i, en homenatge seu, aquí en compartim aquest fragment amb tots.

La Missa que els mossens de l'Arxipresat diuen cada dia, demà serà en la seva memòria.

En la mort de l’estimada Maria Teresa Corts Escuté

Quan es feia de dia, avui, 21 d'abril, ha mort la Maria Teresa Corts. El dia és plujós, com si plorés per la mort d’una persona estimadíssima a la parròquia de Crist Rei de Reus. La Maria Teresa sempre hi era quan hi havia catequesi, era catequista i més que catequista. Hi era sempre, des de fa molts anys. Tota una vida. Per a ella no hi havia diferència entre la Parròquia i casa seva.

No ens podem fer a la idea què en aquest món ja no veurem més la Maria Teresa a la parròquia! Ens és inimaginable, Déu meu!

Participava cada any a l’Escola de Catequesi del SIC, anava a les reunions arxiprestals (Encara la recordo fent de reina Ester en una trobada d’infants de comunió als patis del Santuari de Misericòrdia). Essent aquí no recordo cap dia, en els onze anys que hi sóc, que no fos a la catequesi. Hi va ser fins al final i encara va posar els cartells de la Quaresma d'enguany, hi va ser fins que no va poder més.

Tots els armaris de la catequesi porten la seva empremta: Ella coneixia, guardava i conservava els cartells i materials ambientadors de cada temps litúrgic, fotografies, lletres, flors i estimava una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Posava pau sempre, ha vist tota la història recent de la parròquia i sempre ha estimat. A Crist Rei els preveres sempre sou estimats! Deia sovint.

Rebia amb amor i conscient del que feia el Cos de Crist. Menuda d'estatura, tant gran en el cor! Una de les pedres vivents de la casa del Senyor. Tindrem temps d’explicar tot l’itinerari creient de la Maria Teresa, ara tenim el cor massa tocat. A la terra estem tristos, però al Cel estan de festa.

Ha mort silenciosament dins de la Vida de Déu. Crist és consol i esperança pels qui vivim, i vida eterna pels difunts. Hem de donar gràcies a Déu pel testimoni de la seva fe i del seu amor a la parròquia. Ara preguem per la seva família, que tinguin consol i la satisfacció d’haver tingut una gran mare. I, preguem pel seu espòs, ancià i malalt.

Fins al cel, estimada Maria Teresa!

In paradisum, estimat Mn. Ramon Martí

Mn. Ramon Martí, mossèn de la nostra arxidiòcesi, a l’alba del dia tant gloriós del Naixement de Maria, ha mort en el Senyor. Tenia setanta vuit anys. A l’hospital ja mirava al cel, ja havia fet oblació del seu cor al Senyor; ordenat molt jove va ser vicari de sant Joan Baptista de la nostra ciutat, capellà i professor de la Salle, Consiliari d’Escoltisme en els bons temps, rector de les Borges i de santa Maria de Cambrils i altres llocs; ara, jubilat, feia poc que vivia amb els mossens de Reus a l’abadia.

Mn. Ramon Martí, a Cambrils, el darrer any beneint les palmes
a les escales del Santuari del Camí.

A finals de l’any passat va celebrar els cinquanta anys d’ordenació. Que ha fet d’extraordinari en la seva vida? Ha estimat al Senyor i ha servit a l’Església en la humilitat (no era gens pegat a sí mateix i fugia de tot elogi). Ell sabia que en el Senyor Jesús ho tenia tot. És d'una generació que portava la memòria vivent del presbiteri diocesà i de la diòcesi; l’esdeveniment i les primícies del ministeri de l’arquebisbe Joan li fou una alegria.

Li agradava escoltar música, ara ja escolta la música infinita de la Trinitat, la mort ha estat per ell la darrera tocata i fuga vers l’Infinit. Havia menjat i repartit el Pa del Senyor, penyora de la vida eterna i ara en té la plenitud.

In paradisum, estimat mossèn Ramon, no és sense llàgrimes que t’hem acomiadat. A més a més, jo sabia un secret teu: Estimaves a la Mare de Déu, ella t`havia acompanyat tota la vida, a Misericòrdia, a Reus, a la Riera, a les Borges i el Camí a Cambrils. Has mort en l‘albada del dia del seu naixement, ella que és l’aurora i l’alba de la salvació.

Escoltem a l’orgue l’al·leluia del jove organista Gert van Hoef in de Nieuwe Kerk Katwijk. Bravo Gert, toca en honor de mossèn Ramon. Li encantava!!!