El segon propòsit d'Advent és estar contents

El segon propòsit de l’Advent és l’alegria. ¿On trobarem la font de l’alegria? La pregunta és vàlida perquè fora de nosaltres trobem molt pocs motius d’alegria. Tampoc depèn massa de nosaltres mateixos ja que ningú es pot fer venir l’alegria a sí mateix així com així. Hi ha dies que estem d’humor i d’altres que no tant, segons el caràcter de cadascú.

L’alegria només la podem rebre com un do de Déu. Els sants sempre estan contents i fins i tot, cosa increïble, manifesten alegria amagant grans proves i sofriments. És l’alegria cristiana, que el Senyor reparteix als seus fills en el temps de l’Advent, l’alegria per la presència del Senyor. És l’alegria de la fe. És una alegria que també hem de demanar al Senyor. “Fes que estigui content, Senyor” és una bona pregària i el Senyor sempre concedeix aquesta gràcia. Proveu-ho. L’alegria ve i els sofriments queden a dins, com amagats, com allò que hem d’oferir al Senyor, però no manifestar als altres que ja porten les seves creus.

El Senyor no ens vol tristos, ni amb moral de derrota. No podem anar a fer catequesi, reunions o treballar a Càritas amb amargor. El Senyor ens vol contents i joiosos. Jo no m’imagino a Maria amb tristesa i tampoc m’imagino als apòstols tristos i amoïnats, els imagino contents i riallers, perquè sabien que caminaven amb el Senyor, que feien camí amb Ell i que Ell anava amb ells. Per això quan a l’evangeli se’ns diu que el Senyor els anuncià la seva passió queden atònits i incrèduls. Amb raó: ¿Com podrien viure sense ell? ¿On trobarien la joia sense ell?

Ara, el Senyor, després de la seva resurrecció, s’ha posat a caminar de nou amb nosaltres i anem amb Ell i és possible la joia. Una joia que ve només d’Ell. Més encara, la joia és signe de que vivim amb Ell. Quan no hi ha alegria entre cristians vol dir que hi ha una absència del Senyor. Demanem al Senyor el do de l’alegria. Que el Senyor la reparteixi per a tota l’Església. La necessita i li és vital.

Escoltem el bonic cant d’adoració que la comunitat de l’Emanuel canta en català. Es una comunitat que ens estima per la presència de la Germana Immaculada de Montblanc.

El primer propòsit d'Advent és recordar-nos de Déu

Que l’Advent del Senyor no sigui només posar a la parròquia una corona vegetal amb quatre espelmes, sinó que sigui un temps d’intensitat espiritual i un deixar espai dins del cor a la presència del Senyor en la nostra vida. Deixar lloc vol dir treure de nosaltres tot el que no li deixa espai a Ell.

El que més hem de treure de dins nostre és l’oblit de Déu en la nostra vida. Oblidar Déu és un mancament, i oblidar-lo de tot un pecat. El contrari de l’oblit és la memòria i, cal un esforç, per refer la memòria de Déu en la nostra vida. Això només es pot fer d’una manera: a través de la pregària del cor i de la caritat amb els altres.

No és fer memòria d’allò passat, sinó del qui sempre hi és, del Qui no oblida mai. Ell porta totes les existències en el seu Sí diví. Retrobar la memòria de Déu és prendre consciència de manera humil que la seva Presència amorosa ens acompanya sempre. Pregar és encendre la llum de Déu dins del nostre cor. Primer és una centella, després pot esdevenir il·luminació total, llum que transfigura i és transfiguradora. Fixem-nos els homes i les dones de Déu els resplendeix els ulls, i l’única tristesa que tenen és saber que Déu no és estimat.

Refem la memòria de Déu cada matí i cada vespre, en la intimitat secreta i íntima del cor. Refem la presència de Déu en la vida dels homes i les dones que trobem en el camí de la vida. És tant dolç adreçar-nos a una persona amb la convicció que Déu l’estima eternament. La relació que tenim llavors amb els altres canvia. Oblidar Déu ens deix orfes, buits, opacs, sense joia. Cada dia d’aquest Advent deixem-nos il·luminar per la llum de la fe. Fem-nos també la caritat de pregar els uns pels altres. Comencem per la primera benaurança, el primer esgraó, la benaurança de la pobresa del cor. Cal ser pobres de nosaltres mateixos perquè Crist esdevingui la nostra riquesa.