Tal com ja us havíem anunciat a les dues darreres "Veu de la Parròquia" i aquí al blog, ahir dissabte, a les 10 del vespre, va tenir lloc la vetlla de pregària i adoració organitzada conjuntament amb la Comunitat de l'Emmanuel amb motiu de l'any de la Misericòrdia. Va ser una forma de pregar molt diferent a la que estem acostumats, podríem dir que més "extravertida", més compartida, on vàrem poder escoltar uns testimonis, on uns preguen pels altres, on es canta molt i on es crea un ambient molt, molt especial i molt maco amb la presència del Santíssim exposat. Els que hi vàrem anar vàrem sortir-ne molt contents.
Us deixo un recull de fotografies. La qualitat no és bona doncs la llum no sempre era la mateixa i la càmera és senzilleta, però perquè en tinguem un record crec que ja servirà.
Al final de tot, animats per un dels mossens assistents, ruandès, ens vàrem atrevir a cantar una cançó en la seva llengua. Aquí us en deixo un trosset.
La gent important, segons Déu, són els humils i senzills de cor. Aquests sempre són els primers. Aquells que viuen sense donar-se importància a sí mateixos i viuen així i moren amb la senzillesa dels fills de Déu i que enterrem a les parròquies. Ho va dir Maria: Ha omplert de béns als pobres i els rics els ha acomiadat sense res. Tendim tant a considerar les persones pel que càrrec que ocupen en la política, pel que saben o pels títols universitaris, per les seves riqueses o pels seus comptes bancaris, dels que diuen que tenen i dels que no diuen que tenen...! Déu no ho veu així. Crec que fins i tot es diverteix. És molt de Déu confondre la gent important i dels qui es creuen més cristians que els altres. Els qui no són importants en el món, són els seus preferits i estic convençut que quan arribem al cel trobarem aquestes persones que ens rebran, persones en les que no ens havíem fixat mai en aquest món ni els havíem considerat en res i per res. Són els seus fills i les seves filles. A aquests Déu els perdona els pecats més fàcilment, perquè ells no s’han considerat superiors als altres i millors que ningú. Maria era d’aquesta raça, i si no hagués estat la Mare del Senyor, ningú parlaria d’ella. Seria una dona que hagués format de l’anonimat de la història de tants, que són recordats amb prou feines per dues generacions i després són oblidats. Però Déu no els oblida. A la gent important els fan un quadre o els fotografien i els posen a les parets com a persones il·lustres, però potser aquests que semblen tant importants eren uns fracassats, perquè no van estimar. Demanem avui a Jesús: Senyor, feu que no em consideri superior a ningú i que tracti als altres amb senzillesa de cor i comprensió.
Què us sembla si avui posem la música al principi i, mentre aneu llegint el text, escolteu la dolcesa del Concert K299 per a flauta i arpa de Mozart?
Jo sóc, Senyor, perquè sou Vós i sense Vós jo no seria.
Primer de tot cal decidir quan de temps hem d’estar amb el Senyor, sobretot els qui comencen. Quan volem aprendre a pregar ja és suficient mitja hora. No és bo començar la pregària pensant “m’hi estaré fins que me’n cansi”, perquè als deu minuts ja estarem cansats i no donem temps a Jesús. Cal sentir també al començament la mirada de la Mare de Déu que està contentíssima que estiguem pel Fill de les seves entranyes. Dir un Ave Maria és dolcíssim. Després hem de deixar a la Mare de Déu i estar per Jesús. Ella vetllarà i ajudarà la pregària de cadascú. Són coses de Mare i Fill. Ells s’ho saben.
Cal asserenar abans que tot l’esperit, recollir-se en el propi cor, i fer un acte de fe en la Presència de l’Amor de Crist en l’Eucaristia. Considerant que cadascú de nosaltres és únic pel Senyor i que marquem un punt de digressió des d’un centre en el qual convergim tots. Aquest centre és Amor que es difon des de si mateix. La vida de cadascú és única i, des del baptisme, hi ha una història d’amor entre Déu i cadascú. La pregària és deixar que l’amor de Déu flueixi dins nostre. Imagineu-vos un riu desbordant que ve de la Trinitat i del qual deixeu que l’aigua ompli la vostra existència. Com un tram d’aigua que vol omplir-ho tot, que té el mateix origen i el mateix destí. Tot ve d’Ell i va cap a Ell, diu l’Escriptura. L’amor de Déu és com un mar, sense platges, sense límits, immens. Cal adorar aquest Amor. Amor gratuït, sense fons, sense per què. Simplement perquè Ell és Déu.
Quan entris dins teu, ja sigui tancant els ulls o mirant el Sagrament és bo intentar sentir el batec del cor, fer silenci, prendre consciència de què estem davant del Senyor (com si estiguéssim sols Ell i jo a l’univers). Dir simplement: Jesús, o bé Jesús Senyor, tingueu pietat de mi, o demanar el do de l’Esperit: Veniu, Esperit Sant, tresor de tot bé, o altres paraules que el Senyor us inspiri. Aquestes pregàries s’han de repetir moltes vegades fins que entrin dins nostre.
Intenteu de fer una pregària del cor: al Senyor no li interessen les paraules, sinó els sentiments. Ell ja ho sap tot. Són sentiments d’amor, de fe, d’esperança. Moltes vegades el Senyor ens porta a fer memòria de la pròpia vida, amb el record de les persones estimades. Amb els esdeveniments joiosos i dolorosos que hem viscut i ens fa descobrir com Ell era present en la nostra vida. Llavors cal prendre tota la vida (tal com ha estat) i donar-la al Senyor amb un acte d’amor. És una obertura del cor.
Molt sovint una estona de pregària s’acaba – si el Senyor la inspira – en una pregària d’intercessió per les persones que estimem, o que hauríem d’estimar més, o pels esdeveniments del món que fan patir. També molt sovint l’Esperit ens fa pregar per l’Església (ja ho veureu). Però no ho hem de programar, decidint ara pregaré per aquell o aquell altre o per això i per allò. Això ho fa el Senyor. Ens els posa al cor i al pensament, com si els féssim present davant d’ells. Pregar pels altres és estimar-los, pregar pels altres és experimentar que el Senyor també els estima. És estimar-los amb el Senyor.
A la pregària cal ser molt humils i si us costa d’estar en silenci, tingueu paciència i penseu que el Senyor m’estima amb la meva incapacitat per pregar. No hi ha mai fracàs en la pregària.
Moltes vegades quan s’acaba el temps que heu disposat per la pregària ve Jesús i consola el cor d’aquells que l’hem esperat.
Sempre s’ha d’acabar la pregària amb el Pare nostre perquè cap de les pregàries que hem abans ni cap dels sentiments que hem tingut poden superar les paraules de l’oració què ens va ensenyar el Senyor.
Entrar en el món de Déu és una cosa meravellosa. Cal tenir paciència i deixar que Ell faci el que vulgui en l’estona de pregària. Un altre dia us explicaré més coses de la pregària.
La pregària és una experiència meravellosa i alhora àrdua. Cal un temps determinat i una fidelitat diària. Només el Senyor pot inspirar la pregària del cor. I, per això, cal posar-se a la presència de Déu i aprendre a dir «Senyor, ensenya’m a pregar». Cal imaginar que estàs sol en l’univers. Sol amb Déu. Tu ets una criatura única per a Déu. Déu Trinitat no reparteix una mica del seu amor a les seves criatures, sinó que dóna TOT el seu Amor a cadascuna d'elles. Com si fossin úniques. I tot així, quan preguem solitàriament, no preguem mai sols, entrem en profunda comunió amb l’Església del cel i de la terra.
La tercera lliçó de la pregària és la gratuïtat. La pregària no serveix per a res, té com objecte a Déu mateix. No és un lloc per a pensar en sí mateix, no és un lloc per a prendre decisions. Prego només perquè estimo a Déu i sé que Ell m’estima. No es tracta de moltes paraules, sinó del cor com a centre més profund de l’existència.
Els nostres germans de l’Orient cristià els agrada de dir una i altra vegada aquestes paraules: Senyor Jesús, Fill de Déu vivent, tingueu pietat de mi. Primer cal dir aquestes paraules amb els llavis i aspirar quan diem: Senyor Jesús, Fill del Déu Vivent, i deixar anar l’aire i dir: Tingueu pietat de mi. Es així que el batec del cor o la aspiració marquen el ritme de la pregària, com una respiració interior. D'aquest tipus de pregària se'n diu «La pregària del cor».
Cal creure per la fe que el Crist és davant meu i dins meu. Que Ell ho omple tot. L’experiència ensenya que per la ment passen moltes coses i imatges, cal allunyar-les, no fer-ne cas, i retornar al ritme de la pregària que, incessant, com una onada que ve i va, arriba a la platja del cor. El nom de Jesús és força i pau. Si Nostre Senyor us inspira aquest tipus de pregària feu-la. Només cal començar. Ajuda molt tenir a les mans el rosari i repetir la pregària a cada gra. Per començar és suficient deu minuts o un quart d'hora..
Si ens preguntessin: per què prego? Cal respondre: Només perquè estimo Déu. No cal que expliquem al Senyor la nostra vida. Ell ja sap com som, més fins i tot que nosaltres mateixos. Quan un ha après a estar deu minuts fent aquesta pregària, una gran dolcesa et ve de dins. És la presència discreta del Senyor. És així que ens anem unificant per dintre, és així que trobem una pau indicible.
En Crist vivim, morirem i ressuscitarem. Crist ho és tot pels cristians. Aquesta és la primera veritat cristiana, ja que ser cristià no és una ideologia, sinó la relació personal i íntima amb Jesús, el Senyor. La pregària és entrar en aquest diàleg interior amb Jesús. No cal fer cap cosa estranya, només cal entrar dins nostre i sentir la mirada del QUI ENS VEU, ENS CONEIX i ENS ESTIMA.
Es com una rosella oberta al vent i al sol, fragilíssima. Una rosella que floreix en el temps que ha de florir i estima en el temps que toca d'estimar, de manera gratuïta, sense preguntar-se per què.
Cal aprendre a pregar sense finalitat i interès, simplement per la joia d'estar davant del Déu Vivent i de la Llum més pura. Per això cal el silenci del cor i el silenci interior i exterior. No judicar res, ni a nosaltres mateixos. Déu ho sap tot i ho perdona tot. Crist és aquí, dins meu. Com una presència amorosa que ens acompanya sempre i que la pregària desvetlla el seu record. Però cal la fidelitat i una voluntat de donar un temps cada dia al Senyor (per breu que sigui). Cal trobar aquest espai en que no fem res, només estem davant del Senyor (encara que siguin set minuts). I habitualment els matins i les nits són els moments de les grans confidències amb el Crist. Si un és fidel, això sí cada dia, poc a poc el Crist troba lloc dins del cor i esdevé com una font d'aigua que corre per les nostres existències i les renova. Com un riu de gràcia que poc a poc omple els records ferits de la memòria, les persones que estimem, el passat, i el present. L’afectivitat, la quotidianitat. Tot. Deixa’t prendre per Crist i trobaràs la pau.
Si el Crist ho és tot per a nosaltres ¿és que podem regatejar-li un temps cada dia? Un temps en què estem amb el Senyor. La Vida eterna ja ha pres possessió de nosaltres. La pregària és un exercici de la fe.
Un consell pràctic: trobar el temps de silenci i, segons la paraula de Jesús, (Cf. Mt 6:6) asseure’s i humilment tancar els ulls, havent fet el senyal de la creu i dir: «Oh Crist vós sou el meu Senyor i el meu Redemptor et dono la meva vida, dóna’m el teu amor» i deixar que l’Esperit ens porti i, després d'un temps, no importa la llargària, importa la intensitat, dir lentament el Pare nostre i la salutació a Maria. Si hi sou fidels us asseguro que algun dia, quan el Senyor disposi, notareu d'una manera molt viva la presència del Crist, els sants l’han experimentat tant viva que fins i tot han plorat de goig. Però sobretot importa la fidelitat de cada dia.
Ningú pot ensenyar a pregar a un altre. Només el Crist és el mestre de la pregària. Deixem que Ell ens ensenyi. Cadascú té la seva història amb Déu, perquè cada existència nostra Ell la porta escrita al palmell de la seva mà. Al capdavall què costa?
"En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." (Mt. 6:6)
Us deixem amb aquest cant de l’Església Ortodoxa romanesa. La Veu del Diaca és preciosa. És un cant monòton però que conté un punt de joia. És l’himne ACATIST en el qual es canta la lloança a Déu per la Creació. L’original és llarguíssim, això només és un fragment. No entenem la lletra, però sí l’esperit.
La primera actitud de la pregària és entrar dins de nosaltres. Es un bon exercici cercar el batec del cor. L’interior de l’home és un univers. Déu no està fora de nosaltres mateixos, és dins. I cal restar silenciós. I aprendre a dir:
«Senyor Jesucrist et necessito. T’obro la porta de la meva vida i et rebo com el meu Senyor i el meu Redemptor. Gràcies per perdonar els meus pecats. Rep la meva vida. Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix. Et demano que facis de mi la persona que vols sigui»
No cal dir gaire coses més per començar, la pau del cor ve de seguida. Hem entrat en el món de Déu. Sempre serà veritat el que diu Sant Pau: «Si confesses que Jesucrist és el Senyor seràs salvat». La fe humil i agosarada alhora és el primer pas per la pregària.
L’Equip del Blog us posa, en aquesta setmana de pregària per la Unitat dels cristians, el que es considerat com a himne no oficial d'Anglaterra: "And did those feet in ancient time"; un breu poema de William Blake, de l'any 1804, amb música escrita per Sir Hubert Parry el 1916. Avui dia és més conegut com l'himne "Jerusalem". Es canta a moltes esglésies anglicanes i a algunes episcopalials als EUA.
