dissabte, 16 de febrer de 2013

Escola de Pregària (2a. Lliçó)

Crist ho és tot per a nosaltres,

En Crist vivim, morirem i ressuscitarem. Crist ho és tot pels cristians. Aquesta és la primera veritat cristiana, ja que ser cristià no és una ideologia, sinó la relació personal i íntima amb Jesús, el Senyor. La pregària és entrar en aquest diàleg interior amb Jesús. No cal fer cap cosa estranya, només cal entrar dins nostre i sentir la mirada del QUI ENS VEU, ENS CONEIX i ENS ESTIMA.


Es com una rosella oberta al vent i al sol, fragilíssima. Una rosella que floreix en el temps que ha de florir i estima en el temps que toca d'estimar, de manera gratuïta, sense preguntar-se per què.

Cal aprendre a pregar sense finalitat i interès, simplement per la joia d'estar davant del Déu Vivent i de la Llum més pura. Per això cal el silenci del cor i el silenci interior i exterior. No judicar res, ni a nosaltres mateixos. Déu ho sap tot i ho perdona tot. Crist és aquí, dins meu. Com una presència amorosa que ens acompanya sempre i que la pregària desvetlla el seu record. Però cal la fidelitat i una voluntat de donar un temps cada dia al Senyor (per breu que sigui). Cal trobar aquest espai en que no fem res, només estem davant del Senyor (encara que siguin set minuts). I habitualment els matins i les nits són els moments de les grans confidències amb el Crist. Si un és fidel, això sí cada dia, poc a poc el Crist troba lloc dins del cor i esdevé com una font d'aigua que corre per les nostres existències i les renova. Com un riu de gràcia que poc a poc omple els records ferits de la memòria, les persones que estimem, el passat, i el present. L’afectivitat, la quotidianitat. Tot. Deixa’t prendre per Crist i trobaràs la pau.

Si el Crist ho és tot per a nosaltres ¿és que podem regatejar-li un temps cada dia? Un temps en què estem amb el Senyor. La Vida eterna ja ha pres possessió de nosaltres. La pregària és un exercici de la fe.

Un consell pràctic: trobar el temps de silenci i, segons la paraula de Jesús, (Cf. Mt 6:6) asseure’s i humilment tancar els ulls, havent fet el senyal de la creu i dir: «Oh Crist vós sou el meu Senyor i el meu Redemptor et dono la meva vida, dóna’m el teu amor» i deixar que l’Esperit ens porti i, després d'un temps, no importa la llargària, importa la intensitat, dir lentament el Pare nostre i la salutació a Maria. Si hi sou fidels us asseguro que algun dia, quan el Senyor disposi, notareu d'una manera molt viva la presència del Crist, els sants l’han experimentat tant viva que fins i tot han plorat de goig. Però sobretot importa la fidelitat de cada dia.

Ningú pot ensenyar a pregar a un altre. Només el Crist és el mestre de la pregària. Deixem que Ell ens ensenyi. Cadascú té la seva història amb Déu, perquè cada existència nostra Ell la porta escrita al palmell de la seva mà. Al capdavall què costa?

"En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." (Mt. 6:6)

Us deixem amb aquest cant de l’Església Ortodoxa romanesa. La Veu del Diaca és preciosa. És un cant monòton però que conté un punt de joia. És l’himne ACATIST en el qual es canta la lloança a Déu per la Creació. L’original és llarguíssim, això només és un fragment. No entenem la lletra, però sí l’esperit.