Celebrem el Nadal del nostre baptisme, no ho escric jo, sinó que ho
manllevo de la carta dominical del nostre arquebisbe Joan. També ha dit el Nadal
d’enguany potser serà el Nadal més autèntic que haguem viscut. Un Nadal
diferent en què trobarem a faltar les abraçades però que no faltarà l’abraçada
d’Aquell que ens estima a tots, Crist, Déu nostre. El Nadal és com silenciat,
ens porta a la intimitat del cor, en definitiva, a allò essencial. La humanitat
ha patit una pandèmia i nosaltres, que en formem part, també l’hem patit i la
patim encara. En aquest Nadal sentirem més que mai la presència del Senyor i
alhora ens sentirem molt a prop de Jesús. Ell és en nosaltres i per sempre.
Dins de la bombolla de Jesús, de Maria i de Josep, hi som tots. Allí hi ha el
cor. Em ve al pensament el verset del gran Pròleg de l'Evangeli de sant Joan:
Existia la llum veritable, la que en
venir al món, il·lumina tots els homes.
Es ben cert! Ell ens il·lumina i ens fa radiants per la
caritat. El Senyor il·lumina la nit que vivim i dóna consol i esperança.
Contemplant el naixement de Jesús contemplem el nostre baptisme, com el
naixement a la vida de fills de Déu. El Senyor s’ha fet home perquè nosaltres
esdevinguéssim fills i filles de Déu. Oh admirable intercanvi! Per això el
nostre arquebisbe pot dir: El Nadal del nostre baptisme!.
Celebrem el Nadal a la bombolla de la nostra família, ens
adonarem del molt que ens estimem, del molt que som preciosos els uns pels
altres. Celebrem el Nadal en solidaritat i compassió pel sofriment del món. No
tinguem por de mirar l’Infant de Nadal. Ell ens diu: “Sóc aquí per tu, perquè
t’estimo”. Una mirada d’infant que posada sobre nosaltres ens desarma. La
mirada del Déu Amor posada sobre nosaltres no pot ser sinó la mirada d’un
infant.
Escoltem la antiga antífona: Pueri concinite (Infants
canteu) amb la bella dels Escoltes de Lille (Bèlgica). No són professionals,
però ho fan magnífic. Canten amb joia.
Us convido a participar,
juntament amb els vostres fills, a la Missa de Nadal que se celebrarà a la
Vigília, dia 24, a les 6 de la tarda:
Amb aquestes condicions per raó de l’aforament:
a)La Missa només és pels infants i pares (no es permetrà
absolutament l’entrada de ningú més).
b)Cada infant ha d’anar acompanyat del pare i de la mare
(o d’un sol d’ells)
c)Es mantindran les distàncies de seguretat establertes.
d)La Missa serà breu i àgil.
e)El temple parroquial està suficientment sanejat i
ventilat.
Sobretot actueu amb tota
llibertat i confiança. La raó de la proposta és que els vostres fills que, si
Déu vol, faran la primera Comunió l’any vinent, participin de la Missa de
Nadal. Sobretot, insisteixo, actueu amb llibertat.
Si no ens veiem us
desitjo un sant Nadal i que l’any vinent (2021) sigui millor que el
que hem passat. Saludeu als vostres fills. Ens hem d’animar i confiar en que tot
anirà bé. Cada dia prego per vosaltres.
Maria espera el Nen que ja és present. Ella viu en la promesa del Nadal, però sap que des del moment en què ha donat el seu sí tot ja està complert. La seva espera no és un buit que més tard serà emplenat, la seva espera mateixa ja és una part de l'acompliment de Crist que es revelarà en el seu Nadal. I ella serà la primera que tindrà la gràcia de veure a el Nen.
En tota espera humana d’un infant que ha de néixer hi ha un cert temor, una certa inquietud. En general un no sap si sortirà airós, si correspon al moment decisiu, si s’han ben disposat totes les coses perquè l'esdeveniment imminent pugui rebre la seva forma correcta i adequada.
Maria, en canvi, té la certesa que el Nen que està esperant és Déu mateix. El Pare li ha enviat l'àngel per anunciar. i ella, donant el seu assentiment, participa per endavant en el que ve. No ha d'inquietar-se ni afligir-se. El que el present porta, això és. És Déu el qui ve. Ell porta el compliment que Ell mateix és. I amb el seu compliment també porta la possibilitat de sortir airosos i de correspondre els qui són amb Ell.
A mesura que el temps avança, la vinguda imminent es torna més i més perceptible per la Mare. Al mateix temps, ella veu els homes més i més clarament a la llum de la redempció que està venint. Per a ella, tot el que un dia el Fill realitzarà està ara com a contingut en ella, i així participa de manera molt íntima en tot el que ve. Però Maria no pondera aquest fet, sinó únicament el que el Fill ha de fer. Ella només és punt de partida en vista de la donació, ells espera el compliment de Déu. I precisament aquesta espera és la seva manera de participar en la realització.
Al celebrar l'Advent amb ella i tornar a l'oració, és bo que deposem el nostre saber habitual sobre el cristianisme i la vida eclesial per tornar a aquesta cèl•lula originària de la vida cristiana i veure el Senyor com el qui ve i compleix la promesa. En el seu esdevenir, Ell ja és; en el seu venir, Ell ja regala. A la seva Mare li regala la certesa de la seva pròpia missió i aquesta certesa conté el coneixement segur de la redempció del món. I aquest regal no s'atura en ella: per mitjà d'ella va a l'Església, fins arribar a nosaltres. Nosaltres tenim part en aquest regal. Quan Maria es troba en el seu entorn amb gent coneguda, els veu des del punt de vista de la redempció. Ells també són aquells als quals ha de portar al seu Fill. I així el cercle es va ampliant als desconeguts, als quals troba casualment, als llunyans que mai veurà i que no coneix. Tots tenen necessitat de la mateixa redempció. Per això ella té alguna cosa per donar a tots: el seu Fill. Així ella s'alegrarà de tots, perquè pot agraciar a tots. Rarament es tractarà d'un tasca visible i comprovable, gairebé sempre serà el do d'una tasca que es compleix únicament en l'interior de la seva gran donació a Déu.
En la seva missió existeix alguna cosa que no podia preveure quan va donar el seu assentiment i que ara es fa visible: la inclusió de tots els altres, el fet d'estar present de tots en l'espera del Redemptor. També d'aquells que encara no han arribat a saber res d'això, que no poden comprendre-ho. El compliment està en Déu. Però també està en la vocació, al posar-se a disposició, en la disponibilitat i en el perseverar de Maria; i, per tant, també en la seva invitació a tots a estar presents ia col·laborar, a compartir amb ella el ser part, per tal que participin en la festa que el Fill li prepara la seva Mare, sense que es debiliti a través del temps, i per tal de que el Nadal es faci realitat per a cada un, llavors, avui i en l'eternitat.
En aquest recolliment del fluir de tots els temps en el temps de l'Advent jeu, amagat en el fons, el misteri de Maria: com ella es plega, se sotmet, segueix, comprèn, obeeix, estima. Sent convidats ens és donat participar amb ella en la seva esperança, fundada en la seva missió i, per aquesta, en la missió de cada persona que comparteix la fe. Potser no hi hagi una preparació millor al Nadal que aquest saber-nos estar inclosos en la pregària de la Mare, inclosos en la seva certesa, lliure de tot temor i inquietud, que per la gràcia del Fill nosaltres correspondrem a La seva espera, el dia que ell vingui a nosaltres.
Seguim en el temps de Nadal i avui us oferim un preciós poema del nostre estimat mossèn Ricard Cabré amb el qual ens felicita per aquestes festes.
Nadal, oracle que es desclou en el silenci d'una nit clara i transparent. Milions d'estels vetllen el misteri de tot un Déu que es fa servent. Arpegi de somnis i enyorances en una nit freda d'hivern. Sobre fusta vella i un coixí de palla un tendre nin tremola de fred. Una cova ennegrida i rònega esbatanada als quatre vents, sense forrellat ni porta, refugi d'estranys i d'indigents. La seva cort, uns simples pastors amb samarra de llana i olor de ramat, els últims de tots els contorns tinguts per no res en tot el veïnat. El Tot i el no-res en una criatura es fonen com en un braser. Un nin que ja des d'ara fretura per donar caliu al món sencer. "Sereu com deus", havia dit la serp i es fa possible la paradoxa: el no-res rep el bes de l'Etern i queda xop de perdó i de joia. SANT NADAL I FELIÇ 2020 Mossèn Ricard Cabré
Quan es contempla l'escena de Nadal, el Pessebre, es presta atenció als seus integrants i als seus personatges, tant els centrals -el Nen, la Mare de Déu, en menor mesura sant Josep- com els més secundaris -els pastors, els Mags, els àngels.
El protagonista real és la Santa Trinitat: tota la Trinitat està present en el Nadal del Senyor. La unitat divina no queda disminuïda pel naixement del Fill. Ans el contrari, es manifesta com a Trinitat essencial i indissoluble. El Fill que procedeix del Pare des del principi és enviat al món per obra de l’Esperit Sant.
Meditar el naixement de Jesús i contemplar l’Infant que ens ha nascut implica sentir les paraules del Pare que diu:
Tu ets el meu Fill estimat en tu he posat el meu goig!
Que n’és de gran i de cristià dir, contemplant l’infant Jesús, nascut a Betlem les paraules del Credo:
Déu de Déu Llum veritable nascut del Déu veritable, Engendrat, no pas creat De la mateixa naturalesa del Pare
És Déu Pare que preparà que des de tota l’eternitat volgué buidar-se de si mateix en el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per donar-lo al món completant així, magníficament, l’obra de la creació. Ell mateix prepara a la benaurada Verge Maria i l’omple de la gràcia, que la fa immaculada des de la seva concepció per esdevenir Mare del Fill. Ella és la sempre verge Maria perquè el Fill de les seves entranyes és el Fill de Deu. Només perquè Jesús és el Fill de Déu Maria és verge. Ella serà el bressol que Déu havia preparat pel seu Fill.
És Déu Fill, qui obeint el Pare, assumí la condició humana, tal com cantem en el cant, per esdevenir germà nostre, Ell que està cridat a ser el primogènit dels germans i Ell, que és el Verb de Déu, esdevé Paraula humana. Finalment esdevé ofrena de sí mateix a la creu per tornar al Regne del cel la humanitat que s’havia perdut
És Déu Fill qui, acollint i obeint amb amor inefable el designi del Pare, decideix, en la manifestació d'humilitat més sorprenent que pugui donar-se en el cel i a la terra, abaixar-se, humiliar-se, sense deixar de ser Déu, i assumir la naturalesa humana, per aparèixer davant els homes com un nen petit, fràgil i desvalgut.
És Déu Esperit Sant, que, abans del naixement, habita en l'ànima i en el cos de Maria Santíssima, omplint-la de la seva Presència personal, preparant-la per ser, en el temps, la Mare de Déu; és l'Esperit Sant, és a dir, l'Amor de Déu, que porta a el Fill a encarnar-se en Maria Mare de Déu, per complir el designi del Pare.
La manifestació de l’Esperit Sant es fa evident en la glòria de Déu que omple de claredat la nit de Nadal. És la glòria que els àngels canten i pregonen. És l’Esperit també que mou als pastors a anar cap a Betlem. És l’Esperit que mou als pagans, guiats per l’estrella de la fe, a emprendre el camí fins trobar el Qui els omplirà de joia. És l’Esperit que ungeix l’ànima del Verb de Déu esdevingut infant.
Nadal és obra de la Trinitat. Quan espiritualment entrem a Betlem, talment els pastors i els mags, i fem un petó de veneració a l’Infant Jesús entrem dins de la Trinitat, al cor i al centre del Misteri de Déu Amor.
El vídeo pertany a la nit de Nadal de l’any 2016 a Notre Dame de Paris; escoltant-lo ens unim al dolor de l’Església de França per l’incendi de la catedral i desitgem que ben aviat els Sants Misteris del Nadal es puguin celebrar allí. Que la Mare de Déu, tant estimada a l’Església de França, els ajudi.
El relat del naixement de Jesús segons Lluc (Lc 2,1-14)
Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà. Era el primer cens de l'imperi, abans del que es va fer quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la població d'on cadascú descendia. També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure's amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill.
Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill, el primogènit. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal. A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat. Els aparegué un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum, i es van esglaiar. Però l'àngel els va dir: «No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora.» I una multitud dels exèrcits celestials s'uní llavors mateix a l'àngel, lloant Déu i cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.»
Comentari
En la litúrgia de la nit de Nadal hi ha una superposició de cercles que es concentren en l’Infant que ens ha nascut. Tota la litúrgia nocturna: els bells salms de l’Ofici, Isaïes amb l’oracle «del poble que vivia a les tenebres i que ara ha vist una gran llum», el salm reial i l’apòstol, preparen la gran proclamació de l’Evangeli. Un relat que va del més alt al més baix, de la glòria de Déu a dalt del cel a la terra on habiten els homes, que Déu estima i quasi que no hi ha lloc per ell. La litúrgia celestial es fa present a la terra i els àngels anuncien la paraula-esdeveniment, que esdevé alegria per a tot el poble, Maria que contempla els esdeveniments i els guarda en el seu cor. Ella és l’arxiu més sant de la memòria de l’Església.
El centre és el Nen, que porta els títols de Salvador, Messies i Senyor. El signe és un infant nascut, faixat i posat a la menjadora, ja que no havien trobat lloc a l’hostal i que esdevé el feix lluminós, que es propaga sense dispersió, i ho il·lumina tot. Només un nen. Tanmateix aquest nen revela la glòria de Déu a dalt del cel i a la terra l’acompliment del designi de Déu (eudokía), que fa el do de la pau, a una humanitat que ja no pot ser més estimada per Déu. L’Evangeli del naixement de Jesús, segons Lluc, està amarat de la fe pasqual: els àngels de Nadal són els àngels de la resurrecció, l’Infant, faixat i posat a la menjadora, prefigura el sepulcre del Crist, l’alba de Nadal és l’alba de Pasqua, l’alegria dels pastors és l’alegria dels apòstols. Uns pastors que lluny d’una imatge bucòlica són representants de la marginalitat sofrent. Els pastors no han de tenir por com als apòstols tampoc n’han de tenir. Els pastors anuncien el naixement de Jesús com els apòstols la resurrecció. El naixement de Jesús els ompli de claredat com encara ho farà encara més la resurrecció de Crist. L’Església celebra la resurrecció de Crist en el misteri del seu naixement. ¿Que no ho trobeu preciós i grandiós? Tota la celebració de Nadal està en funció d’un Infant. Només d’un Nen que ha nascut. Però per aquest Nen Déu ho ha creat tot i ho ha destinat tot a sí mateix. Jesús ja mai més pot néixer com a home, però, per gràcia, el seu naixement es realitza en el cor de tots els qui l’acullen. La litúrgia ens fa entrar en el «avui» (hodie) del naixement de Jesús. No podem oblidar aquí les paraules del Papa Francesc: Els pobres ens salven perquè ens permeten trobar el rostre de Crist. Una pensament així nega qualsevol sofisma sentimental i infantil en relació a la celebració del Nadal. Els cristians saben que un Nadal sense Crist no és res. És buit. Que els fidels (laeti et festinantes), talment els pastors, vagin allà on van trobar a Maria i a Josep amb el nen posat la menjadora. Entrar espiritualment allí és entrar dins del misteri de Déu, el més íntim, ja que tota la Trinitat era present en el naixement de Jesús. Això es realitza sacramentalment quan l’assemblea, radiant, abillada com una esposa, participa dels dons de l’Eucaristia, del banquet del seu Senyor i Espòs. La gràcia eucarística és la plenitud de la gràcia del Nadal.
L'estrella de plata revela el lloc on Déu Fill va venir per primera vegada, ocult en el cos d'un nen.
El lloc del Naixement de Jesús està marcat per una estrella de plata a terra i, damunt seu, es va construir la Basílica de la Nativitat, a Betlem, perquè fos notori als homes on va néixer el Salvador. El lloc és real, i està delimitat per l'espai, i marca la realització d'un esdeveniment històric, d'alguna cosa que va succeir realment en el temps.
L'estrella de plata està col·locada en el lloc exacte en què es va produir el naixement de Jesús, de manera tal que qui ho visita, pot contemplar, amb admiració, el misteri de Déu infinitament majestuós i gran, que sense deixar de ser el que és, Déu omnipotent i inabastable, decideix encarnar-se, assumir una naturalesa humana, i néixer en el temps, i manifestar-se als homes com un feble nen.
El fet no pot suscitar més que sorpresa i admiració, els quals han de donar pas a l'adoració i a l'acció de gràcies, tant més, com que el prodigi inimaginable de l'Encarnació de la Paraula divina, va tenir com a únic i exclusiu motor a l'Amor de Déu.
No obstant això, tot i el prodigi, i malgrat el seu poder diví, Jesucrist no pot tornar a repetir el miracle, ja que, per la seva naturalesa, és únic: només es neix un cop i Jesús, tot i que sigui Déu omnipotent, no pot tornar a néixer, com ho va fer fa dos mil anys a Betlem. És a dir, només una vegada va néixer el Verb de Déu humanitzat en un lloc físic determinat, diferenciat i caracteritzat per les dimensions físiques de la gruta de Betlem, i pel temps històric en el que va succeir el fet, i això no es pot tornar a repetir.
Però el que no pot fer Jesucrist quant Home -tornar a néixer com a nen a la gruta de Belén-, sí que ho pot fer amb la gràcia divina: si en el passat el seu Fill va néixer en un lloc físic, el terra de Betlem, caracteritzat per la duresa de pedra de terra, en el temps de l'Església, el seu Fill torna a néixer en els cors dels homes, caracteritzats per la duresa de roca amb el qual estan fets.
És la gràcia la que converteix cada cor humà en un Nou Betlem.
La Nadala Santa Nit, plàcida nit va néixer una freda Nit de Nadal als Alps austríacs, va recórrer el món conquistant generació rere generació, ha aconseguit interrompre batalles i s'ha adaptat a diversos estils: aquest passat Nadal ha estat el seu 200 aniversari.
Quan el 24 de desembre de 1818, en una petita església de la localitat d'Oberndorf, prop de Salzburg, va ser cantada per primera vegada pel seu lletrista, Joseph Mohr (1792-1848), coadjutor de Salzburg, i el seu compositor Franz Xaver Gruber (1787-1863), mestre i organista, natural de l'Alta Àustria, ningú imaginava que es convertiria en la nadala més famosa del món.
Postal de l'any 1918,
quan es va celebrar el centenari de la nadala
Joseph Mohr era un mossèn jove, havia nascut pobre i enmig de guerres; el seu poema és un anhel de pau dins del cor, Europa va connectar amb aquests sentiments i es feu seva la nadala. Imagino el bon mossèn anant a dir al seu organista: «Mira que quin poema de Nadal he escrit»; i el bon organista li posà la música entranyable. Sembla que que fou tocada per primera vegada amb una guitarra, perquè l’orgue de la parròquia estava en mal estat a causa d'unes inundacions i feia temps que ja no sonava.
Feia fred a fora, però dins del seu cor, tant el mossèn com l’organista, portaven a dins el desig de pau que expressaren el primer amb la lletra i el segon amb la música. Ambdues entranyables. Els imagino els dos cantant la Nadala i la gent, en la nit més ditxosa, escoltant-los amb emoció i tendresa. Fou la nit de Nadal de l’any 1818.
La nadala també és entranyable perquè en la nit de Nadal, en el temps de la gran guerra, l’any 1914, els soldats dels bàndols oposats feren treva i la cantaren cadascú en el seu idioma. Cantar la cançó va trencar el gel i va provocar un alto el foc temporal amb soldats d'ambdós bàndols reunits al mig, en "terra de ningú", per intercanviar tabac i dolços, jugar al futbol i cantar nadales. L’endemà reprengueren els combats. És coneguda aquesta nit com la «Nit de la fraternitat». Aquesta escena fa plorar! Sobre tot, no deixeu de mirar el vídeo, és curtet i preciós.
Dos-cents anys després, centenars de milions de persones canten aquesta cançó en més de tres cents idiomes i dialectes en tot el món. Nit de pau és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, himne universal de la pau, bé cultural internacional.
Transcrivim una crònica contemporània.
És la vigília de Nadal, i la torre de la petita església del poble, domina els sostres de les cases coberts de neu a la ciutat, com una gallina que protegeix els seus pollets. Al presbiteri, el jove P. Josef Mohr, de vint anys, està revisant l'Evangeli en preparació per a les cerimònies d'aquesta nit quan un cop a la porta trenca el silenci. És una camperola que demana al rector que ajudi a un nadó acabat de néixer.
Sense demora, el sacerdot deixa la comoditat de la seva llar i, després d'una dura pujada per la muntanya, arriba a la humil morada on ha nascut el nen. Al seu retorn les estrelles brillen al cel reflectint la seva llum sobre la blancor de la neu. Comença a reflexionar sobre l'escena que acaba de presenciar. El nen, la parella camperola i la seva humil llar li han impressionat. Li recorden a un altre nen, a una altra parella, a una altra humil morada, però en un lloc molt distant, a Betlem. Després de la Missa de mitjanit, Fr Mohr no pot dormir. Porta la ploma i el paper i comença a escriure un poema que es convertirà en la lletra de la cançó "Nit de pau". Al matí següent, dia de Nadal de 1818, el sacerdot piadós busca a un amic seu anomenat Franz Gruber, llavors de 31 anys. Després de llegir el poema, Gruber exclama: -Pare, aquesta és exactament la cançó de Nadal que necessitàvem! Beneït sigui Déu! Aquest mateix dia, va compondre la bella melodia, mateixa que des d'aquell llavors, ha acompanyat totes i cadascuna de les nits de Nadal. Amb aquest entranyable aniversari us desitgem a tots, estimats lectors i visitants del nostre blog parroquial, que tingueu un any 2019 ben feliç, ple de pau i de tot el que és veritablement important a la vida.
Aquesta gran alegria, estimats feligresos, és el naixement de Jesús, el Senyor. Una alegria que ve de dins, del cor, de la convicció més íntima de la veritat de la fe: Déu és amb nosaltres, Emmanuel. Aquest és el nom que el bell infant que ens ha nascut porta.
Desitgem que ningú celebri el Nadal de Jesús amb llàgrimes als ulls, que tothom pugui trobar en Ell un principi d’esperança per continuar el camí de la vida. Ell és la Pau. Felicitem amb tot el cor, amb fervor i molt gran afecte al Papa Francesc i li desitgem que el Senyor curulli el seu cor de joia. Ell és valent, intrèpid, amic dels pobres, líder indiscutible davant de tot el món de la dignitat dels pobles i de les persones. Que se senti estimat per tota l’Església.
Felicitem a tots els cristians del món, joiosos avui pel naixement de Jesús. Si poguéssim, els hi faríem un petó i una abraçada a tots. Som germans, en la mateixa fe i en la mateixa alegria.
Desitgem que tota guerra s’acabi. Ens unim als pastors de l’Església de Síria per reconstruir el país i l’Església després de la guerra. També desitgem que els immigrants i refugiats trobin lloc i casa arreu on vagin però també desitgem intensament que ningú hagi marxar de la seva pàtria per causa de la pobresa.
Desitgem pau a la nostra societat en un temps difícil pel nostre país, que totes les reivindicacions siguin presentades sempre des del diàleg i que els drets dels pobles siguin sempre respectats.
Felicitem a les nostres famílies. Les abraçades, els retrobaments, els petons del Sant Dia de Nadal resplendeixen d’una manera més gran i ens fan comprendre que la joia de viure rau en estimar i ser estimats. La família és el do més gran.
Desitgem també que la Pau de Nadal arribi al cor de les persones que, per la causa que sigui, pateixen, tant si és per desavinences com manca de recursos, tristesa interior, malaltia o solitud. Que trobin coratge per continuar el camí de la vida i persones bones que els donin la mà.
Aquesta homilia de Sant Joan Crisòstom és particularment estimada en la litúrgia bizantina. Es proclama cada any en les celebracions i és popular entre els fidels:
Em sorprèn un nou i meravellós misteri! Les meves oïdes senten l’himne dels pastors, que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial ensordidor. Els àngels canten! Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia! Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig! Els Serafins exalten la seva glòria! Tots s’uneixen per cantar en aquesta santa solemnitat, sorprenent-se davant del mateix Déu present aquí a la terra i de l’home elevat al cel. Aquell que era a dalt, per la nostra salvació ara reposa aquí a baix; i nosaltres, que estàvem a baix ara som a dalt per la divina misericòrdia. Avui Betlem és semblant al cel, escoltant des de les estrelles el cant de les veus angèliques i, pren el lloc del sol, la presència de l’aparició del Sol de la Justícia.
No pregunteu com ha estat això, perquè quan Déu vol, l’ordre de la naturalesa canvia. Ja que Ell volia, va poder descendir per salvar. Tot es mou en obediència a Déu.
Avui, Aquell qui és, neix. I Aquell qui és, es converteix en el que no era. De tal manera que es va fer home sense deixar de ser Déu. Vet aquí que els reis van arribar, van veure el Rei celestial que va venir a la terra, sense portar àngels, ni arcàngels, ni trons, ni dominacions, ni poders, ni principats, sinó iniciant un nou i solitari camí des d’un si virginal.
No obstant això, no va oblidar els seus àngels, no els va privar de la seva cura, perquè per la seva encarnació no ha deixat de ser Déu. I, mireu: els reis han arribat, per servir el Cap dels exèrcits celestials.
Les dones vénen a adorar-lo, ja que ha nascut d’una dona, perquè canviï les penes del part en goig; les verges, al Fill de la Verge...
Els nens vénen a adorar perquè Ell es va fer infant, perquè de la boca dels infants n’ha fet una lloança; els nens, a l’Infant pel qual esdevenen màrtirs per l’extermini d’Herodes...
Els homes, a Aquell que es fa home per curar les misèries dels seus servents. Els pastors, al bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles; els sacerdots, a Aquell que fou gran Sacerdot segons l’orde de Melquisedec.
Els esclaus, a Aquell que va prendre la forma de servent, per beneir el nostre servei amb la recompensa de la llibertat. Els pescadors, al Pescador de la humanitat. Els publicans, a Aquell qui menjant amb ells els va nomenar evangelistes. Les dones pecadores, a Aquell que va lliurar els seus peus a les llàgrimes de la dona penedida, i perquè pugui abraçar-los també jo. Tots els pecadors han vingut, per poder veure l’Anyell de Déu que carrega amb els pecats del món.
Per això tots s’alegren, i jo també desitjo alegrar-me. Desitjo participar d’aquesta dansa i d’aquest cant, per celebrar aquesta festa. Prenc el meu lloc, no tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçant el bressol de Crist. Aquesta és la meva esperança! Aquesta és la meva vida! Aquesta és la meva salvació! Aquest és el meu cant, la meva arpa! Portant-la en els meus braços, em presento davant vostre havent rebut el poder i el do de la paraula, i amb els àngels i els pastors canto: «Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat!».
CELEBRACIONS VESPERTINES Dia 24, a 2/4 de 7 del vespre Missa familiar de Nadal amb els pares i els infants de catequesi. Benedicció dels "Jesusets" del Pessebre i cant de nadales. Dia 24, a 2/4 de 9 del vespre Missa de la Nit de Nadal (Missa del Gall) DIA DE NADAL, dia 25, dimarts. Missa de l'alba: a les 10:00 del matí Missa solemne: a les 12 del migdia. El vespre del dia 25 NO hi ha Missa Dia 26, dimecres, SANT ESTEVE Missa de 12:00 Dia 27, dijous, SANT JOAN EVANGELISTA Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30) Dia 28, divendres, SANTS INNOCENTS Adoració del Sagrament, a les 18:00 Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30) Dia 29, dissabte Missa de vigília a les 8 del vespre. Dia 30, diumenge, de la SAGRADA FAMÍLIA Missa a les 10 del matí. Missa a les 12 del migdia Missa a 2/4 de 9 (20:30) del vespre. Dia 31, dilluns Missa de vigília a les 8 del vespre. Dia 1, dimarts, SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU. Primer dia de l'any 2019 Missa a les 10 del matí. Missa a les 12 del migdia El vespre del dia 1 de gener NO hi ha Missa. La resta de dies, en el seu horari habitual. Aquest any el dia de Reis (EPIFANIA DEL SENYOR) cau en diumenge.
L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps. Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El Senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).
En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.
En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis... sinó els marginats de la societat. I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.
El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.
Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.
Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època. Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.
En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.
Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal. Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)
En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies: “A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2) Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.
Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats. Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals. Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal. Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...
“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia. Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:
“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).
En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió. No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.
Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.
Aquesta nadala fou composta la mateixa nit de Nadal de l’any 1816 a l’església d'Oberdorf, a Àustria; és la nadala més universal i fa respecta cantara-la pensant que en les treves de pau, durant les guerres europees, era cantada pels soldats d’un costat i de l’altra conjuntament, en la nit que cessaven els combats; l’endemà continuaven el combat. És la Nadala més coneguda, versionada a totes les llengües del món i plena de tendresa; és una adoració del Verb de Déu, fet home i un desig de pau a tot el món. Una pau que desitgem a tots, als de prop i als de lluny. Amb la guerra es perd tot, en la pau es guanya tot. Que escoltant els escolans de Montserrat fem una pregària de pau per tot el món.
Posem un bellíssim poema de Nadal del gran poeta català, llegiu-lo pausadament.
Poema de Nadal de Salvat Papasseit
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat. Els de casa a la cuina prop del braser que crema amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena i els recullen les plomes i ja enyoren demà. Demà posats a la taula oblidarem els pobres - i tan pobres com som- Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
Us posem un vídeo preciós, l’adoració que des de fa segles fan els custodis de sant Francesc a la gruta del naixement de Jesús a Betlem. Canta el germà Alessandro, amb una veu meravellosa, la cèlebre nadala de sant Alfons: Tu scendi delle stelle. A tots un sant Nadal, ple de la joia de Déu entre nosaltres, Emmanuel per sempre. Benedicció i pau a tots.
A la nit de Nadal, en la litúrgia antiga, sempre es canta la KALENDA DE NADAL, el diaca anuncia abans de la Missa de la Nit la gran festa del naixement de Jesús, és un text molt venerable perquè des de finals del segle IV ja consta la seva existència. Posem la melodia gregoriana antiga en la qual encara es canta en la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Fixeu-vos en el canvi de nota del recitat, és meravellós:
En la octava kalenda de gener, en lluna quarta creixent, passats innombrables segles des de la creació del món, quan al principi Déu va crear el cel i la terra i va modelar l’home a la seva imatge; després també de molts segles, des que l’Altíssim posés el seu arc en els núvols després del diluvi com a signe d’aliança i de pau; vint-segles des de l’emigració d’Abraham, el nostre pare en la fe, des d’Ur de Caldea; tretze segles després de la sortida del poble d’Israel d’Egipte sota la guia de Moisès; prop de mil anys després que David va ser ungit com a rei, en la setmana seixanta-cinc segons la profecia de Daniel; en l’Olimpíada cent noranta-quatre, l’any 752 de la fundació de Roma, l’any quaranta-dos de l’imperi de Cèsar Octavi August; estant tot el món en pau: Jesucrist, Déu etern i Fill de l’etern Pare, volent consagrar el món amb la seva piadosíssima vinguda, concebut de l’Esperit Sant, nou mesos després de la seva concepció, neix a Betlem de Judea, fet home, de Maria Verge: Celebrem, germans i germanes, el Nadal de nostre Senyor Jesucrist
És la santa icona (imatge) del Nadal del Senyor en la representació antiga i universal
Venerada immensament pels cristians. Són portes del cel, per contemplar els misteris de Déu.
A primera vista sembla un dibuix però de fet és una representació quasi sacramental del Misteri.
L’Infant ocupa el lloc central (és el signe de segons Lluc).
La perspectiva és sempre inversa, no hi ha profunditat.
És el centre equidistant dels quatre angles. Hi ha una elevada muntanya que ascendeix fins al cel, a manera d’escala de Jacob. De la muntanya del Senyor em ve l’ajut!, diu el salm. L’Infant està posat al cor de la terra, dins d’una cavitat negra que representa el sheol (els inferns, el lloc del no Déu, la mort, la tenebra). Un raig procedent del cercle de la divinitat (en altres ocasions és triple) acaba amb un estel que representa l’Esperit Sant. Tota la Trinitat és present, en el Pare que es fa visible en la llum de l’Esperit i en el Verb encarnat. l’Infant està faixat i això ja representa la seva sepultura i profetitza la resurrecció. Està posat en un altar, ell ha de ser ofert, i prop d’ell el bou i la mula de la lectura d’Isaïes en la nit de Nadal. Tanmateix el bou representa els sacrificis de l’antiga aliança i l’ase sobre el qual pujaria el Senyor a Jerusalem per oferir-se ell mateix com a anyell immaculat. Jesús és la llum que il·lumina la foscor del món sense Déu. L’Infant porta la inscripció: «jo sóc».
L’altra figura és la de Maria, postrada després de d’infantament, Té forma de gavella, la llavor que ha germinat. Porta els tres estels de la seva virginitat. El color de la seva túnica és el blau (del cel, de Déu(), però també el mantell porpra de color de terra. Que representa la terra flonja, apta per germinar, de la paràbola del sembrador.
Estranyament Maria no mira l’Infant, el senyala amb la mà, però mira a Josep o bé a l’Infant rentat per les llevadores. En les imatges de la Mare de Déu sempre ens miren a nosaltres en la iconografia oriental. Si la vegéssim de prop és una mirada que sempre beslluma tendresa (una infinita tendresa). També beslluma una compassió infinita i un pressentiment del destí de l’Infant. Els ulls de la Mare de Déu miren a Josep, que, en el desert, representa a la humanitat temptada pel dimoni (no és possible que Déu s’0hagi fet home). La humanitat i nosaltres patirem sempre aquesta temptació i llavors la mirada de Maria esdevé una mirada d’intercessió per nosaltres. Però els ulls de la Mare de Déu també miren vers les llevadores, que, joioses, netegen l’Infant acabat de néixer. és una professió de fe en la humanitat de Jesús. És veritable Déu i veritable home. El netegen en una pica plena d’aigua, la font de la vida, el baptisme, els qui hem nascut de Déu. Maria també intercedirà pels fills de Déu que neixen de l’aigua i de l’Esperit Sant. També s’hi representa el ministeri eclesial. A la part superior les dues muntanyes (humanitat i la divinitat de Crist). Per una banda els savis de l’orient que veuen l’estrella (la humanitat s’ha posat en camí seguint la llum de la fe i amb els tres rostres que representen les tres edats de la vida, sempre i en tota edat hem de seguir Crist). A l’altra banda, els pastors, els senzills i els humils del cor que parlen amb els àngels. Una àngels que adoren amb les mans velades el Misteri i canten la lloança, la pau a la terra i la glòria al cel. Els pastors són els primers que adoren el Senyor. N’hi ha un que toca la trompeta i representa els pastors de l’Església que anunciaran l’Evangeli de Jesús a tot el món: la gran alegria per tot el poble. Finalment l’Arbre de la vida, el paradís restablert. perdut, en Crist retrobat. Oh Nadal, el meu paradís, exclamava sant Antoni de Pàdua. Allí on hi ha el Senyor tot floreix de nou, el desert esdevé un verger.
Cal posar-nos dins de la icona i contemplar-la i adorar el Misteri, Aquesta és la consigna d’aquest any: adorar el naixement del Senyor, Adorar la presència del Senyor en la història. En el fons cal dir-nos, estremits de joia: «Ha nascut per mi».
Amb tot el cor us fem arribar des del bloc la felicitació de Nadal, acompanyada de la pregària i de la benedicció.
El naixement de Jesús és la gran alegria. És el Fill de Déu que ens porta els dons més grans. D’entre tots, el més gran: el de ser fills de Déu. Es realitza un admirable intercanvi: Déu s’ha fet home perquè nosaltres participem de la vida de Déu.
Desitgem que Jesús sigui estimat, que la seva gràcia renovi la vida de l’Església i procuri la pau i la justícia. Celebrar Nadal és celebrar la Resurrecció de Crist en la gràcia del seu Naixement: Crist Infant ens és donat en el seu Cos gloriós i en la Copa preciosa de l’Eucaristia, ens parla en l’Escriptura i surt al nostre encontre en els germans, més si aquests porten al damunt sofriment i dolor.
Cal molta humilitat per a creure que Déu s’ha fet home, però quan un ho creu, i això només es possible per una gràcia del Senyor, tot canvia. Tot és tot. Nadal llavors esdevé un paradís. Un paradís en què tot és amor i res més que amor. Un amor infinit pel qual Déu és glorificat (Glòria a Déu a dalt del cel) i des del qual es possible trobar els camins de la pau (i a la terra pau als homes que Déu estima).
«Em sorprèn un nou i meravellós misteri! Les meves oïdes ressonen davant l’himne dels pastors, que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial exultant. Els àngels canten! Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia! Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig! Els Serafins exalten la seva glòria!
Tots s’uneixen per lloar en aquesta santa solemnitat, plens d’estupor davant el mateix Déu aquí a la terra i l’home al cel. Aquell que està a dalt, per la nostra salvació reposa aquí a baix; i nosaltres, que estàvem a baix som exaltats a dalt per la divina Misericòrdia.
Avui Belén s’assembla als cels, des dels estels s’escolta el cant de les veus angèliques i, en lloc del sol, ha aparegut el Sol de la Justícia. No pregunteu com és això, és Déu qui ho ha disposat així i l’ordre de la naturalesa ha canviat. Ell ho ha volgut, té el poder per descendir del cel. Ell ens ha salvat. Tot s’ha ordenat en obediència a Déu.
Els infants vénen a adorar-lo ja que ha esdevingut un Infant, i de la boca dels infants n’ha fet una lloança. Els infants, a l’Infant, que fou causa de martiri per la persecució d’Herodes.
Els homes, a qui es feu Home, per guarir les seves misèries. Els pastors, al bon Pastor, que dóna la vida per les ovelles; els sacerdots, a Aquell que esdevingué gran sacerdot per sempre, segons l’ordre de Melquisedec. Els esclaus, a Aquell que prengué la forma d’esclau per beneir el nostre servei amb el guardó de la llibertat (Fl 2,7). Els pescadors, al Pescador de la humanitat. Els publicans, a Aquell, qui estant entre ells els nomenà evangelistes.
Les dones pecadores, a Aquell que oferí els seus peus a les llàgrimes d’una dona penedida, i perquè pugui abraçar-lo també jo; tots els pecadors també han vingut per poder veure l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.
Per això tots se n’alegren i també jo m’he d’alegrar. Vull participar d’aquesta dansa i d’aquet cor per celebrar aquesta festa. Prenc el meu lloc, no pas tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçat al bressol de Crist.
Perquè aquí hi ha la meva esperança! Ell és la meva vida! Ell és la meva salvació! Ell és el meu cant, la meva arpa! I portant-la en els meus braços, em presento davant vostre, havent rebut el do de la paraula i amb el àngels canto: “Gloria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estimen al Senyor”.
Us recomano que escolteu el magnífic, impressionant i esplèndid Glòria d'A. Vivaldi i us submergiu en oració i contemplació. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. Al final haureu de respirar.
- Divendres, dia 23, a les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA PENITÈNCIA
- Dissabte, 24, a les 7 de la tarda MISSA DE VIGÍLIA. MISSA FAMILIAR DE NADAL. - Dissabte, 24, a les 11 de la nit. MISSA DEL GALL - Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 10 del matí MISSA DE PASTORS - Diumenge, 25, DIA DE NADAL, a les 12 del migdia OFICI DE NADAL El dia de Nadal per la tarda no hi ha Missa. - Dilluns, 26, Sant Esteve, a les 11 del matí. MISSA - Dilluns, 26, Sant Esteve, i dimecres 28, a les 6 de la tarda. PASTORETS DE LA CATEQUESI. Durant la setmana hi ha Missa cada dia a 2/4 de 8 del vespre
Com a ofrena de Nadal, Càritas Parroquial prega que aporteu articles d'higiene personal, ja que no ens arriben per cap altre mitjà. Moltes gràcies
