dimecres, 31 d’agost del 2011

Sant Francesc Xavier

He fet dos dies de vacances. Són les úniques d’estiu. Per això n’estic content. Amb una família de la Parròquia que estimo molt he anat a Navarra, al castell de Xavier. Feia tants anys que no hi havia estat, des de quan era seminarista! Hi havia un gran silenci a les valls de Navarra. Nostre Senyor em va concedir de celebrar l’Eucaristia a la Basílica de Sant Francesc Xavier. A l’esplanada del Castell on va néixer Francesc Xavier hi havia quatre autocars que havien celebrat allí i anaven de ruta cap a Madrid, a les JMJ.

Es un sant al qual tinc molta devoció i que us recomano. Me l’imagino com un Gerard Piqué. De fet era un gran atleta i jugador de la pilota basca. De casa bona, va anar a fer carrera a la universitat de París, allí va conèixer a Sant Ignasi que cada moment li anava al darrera dient-li: Pero Javier qué sacarás de ganar el mundo, si pierdes tu alma?

Com que els sants són tant pesats, al final li va fer cas. I això que primer el tenia per boig. Va ser un dels primer companys de Sant Ignasi, que el dia de l’Assumpció, a Montmartre van prometre obediència a la missió d’anunciar l’Evangeli i viure en companyia, la companyia de Jesús.

Després de moltes aventures se’n a va anar al llunyà orient a evangelitzar. Són immenses les distàncies que va recórrer. Si no puedo ir al Japón con una embarcación, iré nadando. I escrivia des de l’Orient planyent-se: tants estudiants que hi ha París sense fer res, i aquí tanta feina que tinc, vés si no en podrien venir uns quants. Per a la missió de l’Evangeli va fer de tot. Va arribar a la costa de la Xina, però no hi va poder entrar. El Senyor allí el va cridar. Després va morir sol, en una platja solitària, amb una candela encesa, i sense sagraments, el noi traductor que l’acompanyava diu que resava en una llengua estranya, era l’euskera, la llengua de la seva mare.

Les onades del mar de la Índia arribaven tristes però llur remor presagiava a Xavier, que agonitzava, les platges del Regne de Déu. Abans de la missió a la Xina, havia escrit al seu estimat Ignasi, però quan va arribar la carta, Xavier era mort. Només tenia quaranta sis anys.

Juntament amb l’encara la més estimada Teresa de Lisieux, germana i amiga meva, és Patró de les missions. Es bonic això: el primer, viatger fort i indomable, la segona, una noia perduda en un Carmel de Normandia, gèlid i que va morir sense haver fet res d’extraordinari, només havia estimat molt. Un dia n’escriuré.


Quan vaig arribar a la nit a Reus vaig celebrar l’adoració nocturna, el Papa ja era al nostre país. I aquests dies he pregat intensíssimament per Ell. Amb aquesta família amb qui he anat a Navarra i el bo del seu fill, que és intel·ligent i simpàtic i l’escolà perfecte de la parròquia i del món, varem resar i, sobretot, varem riure. Els ho agraeixo. Ah, els pobles de la baixa Navarra estaven de festa major i preparaven les vaquillas! Vaig tenir ganes de córrer davant dels vedells i arribar al póstigo, però la prudència m’ho va impedir. Segur que us quedàveu sense rector.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Diumenge XXII, El Camí de la Creu, que és el de l’amor, és l’únic camí per seguir a Crist.

Diumenge 22 del Temps Ordinari. Cicle A.

Trobem a Jeremies cansat a la primera lectura. Cansat de fer i de ser profeta, ja que han de viure dins la dinàmica de dir paraules que la gent no vol escoltar, doncs les tenebres no poden resistir la lluminositat de la Paraula de Déu i del testimoni de l’amor.


I, literalment, diu Jeremies: Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més. Però en la pregària troba la força i diu aquestes paraules que hem de recordar: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. I el gran salm d’aquest diumenge expressa el desig de Déu: "em sento tot jo com una terra eixuta, sense una gota d’aigua". Fa pensar en les paraules del gran poema de Miquel Costa i Llovera: i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Els profetes de tots els temps (també dels nostres temps), com és ara el meu estimat Óscar Romero, per posar un exemple conegudíssim.

Sant Pau, en la segona lectura, diu una frase que no pot passar desapercebuda: No us emmotlleu al món present, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses. M’és impossible, estimat lector, explicar aquí la força que contenen aquestes paraules. Oh no em vull emmotllar a la manera de pensar d’un món que permet la gran fam del Corn de l’Africa! Això només és per posar un exemple de lluny, però en podríem posar tants exemples de la nostra societat i de la seva organització política i social.

I Jesús, a l’Evangeli, ens diu que cadascú carregui la seva pròpia creu i el segueixi negant-se a sí mateix. Aviat ho dius, Jesús meu! Jo molts dies la deixaria de banda aquesta creu. Però tot i així, Senyor, cada dia prendrem la creu i et seguirem. Perquè la salvació només ve de l’amor, I Jesús ha redimit el món, com ho fan els amants, amb un gran amor i un gran dolor. No hi ha altre camí possible per l’Església, ni pels cristians que vulguem prendre seriosament la nostra fe. Només podem anar pel camí de l’amor entregat. Un camí de llum i d’himnes.

Pregària: La meva ànima s’ha enamorat de Vós, Senyor, em sosté la vostra mà.

Text: El gran poema que no podem oblidar. Llegim-lo dolçament, assaborint-ne les paraules i el missatge. La Maria del Mare Bonet en té una versió cantada bellíssima. Podeu escoltar-la en aquest vídeo, fent clic al damunt de la fletxa blanca, mentre l’aneu llegint.


El pi de Formentor.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
Autor: Miquel Costa i Llovera

dimarts, 23 d’agost del 2011

Per què ens diuen retrògrades si estimem la vida?

La veritat és substantiva. Els principis de la moral catòlica es recolzen en la llei natural i en la revelació divina. I aquests principis en allò que els és fonamental no són opinables. I perduren més enllà de la opinió de cada època. Simplement hem de dir: els catòlics ho entenem així i ho volem viure així! La moral catòlica no és autònoma, i no està supeditada al costum de la majoria i menys a les decisions d’un parlament. I viure aquests principis de moral no és una càrrega, sinó una Bona Nova, joiosament viscuda.

Poso un exemple clar: els catòlics no avorten ni poden aprovar mai l’avortament. Per què ens diuen retrògrades si estimem la vida? Per què ens diuen de dretes? Ja l’antiquíssima Didajé, que és un document cristià del segle II, diu que els cristians es distingeixen dels pagans perquè els cristians no abandonen els fills i els deixen néixer.

A la democràcia hi té lloc tothom, també les minories i no pot ser un despotisme ideològic il·lustrat falsament progressista. La Mare Teresa de Calculta deia: "doneu-me’ls a mi aquests fills que no voleu".

La vida és un do de Déu. Tothom té dret sobre el seu cos, però ningú té dret sobre una vida que ja no li pertany. Es de Déu. I no es pot practicar la violència en el lloc més ple de pau, que és el si d’una mare. I que no ens diguin que estem obsessionats amb aquest tema, també estem obsessionats per la vida de qualsevol infant del tercer món que mor per inanició. O almenys ho hauríem d’estar.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Diumenge XXI o de la Professió de fe de Pere

Diumenge 21 del Temps Ordinari. Cicle A. Tu ets el Fill del Déu Vivent

Escric l’homilia d’aquest diumenge sota la impressió de la visibilitat de la Joventut Catòlica (universal) aplegada a Madrid i presidida pel meu estimat Papa Benet XVI. I aquesta nit a l’aeròdrom dels “Cuatro Vientos” a Madrid, se celebrarà la gran vetlla de festa i de pregària. I el Sagrament serà exposat i el qui presideix en la caritat totes les Esglésies del món, i la incomptable multitud de joves de tot el món, s’agenollarà damunt l’esplanada i davant del Sagrament diran en el seu cor: Tu ets el Crist, el Fill del Déu Vivent. I on hi ha la fe de l’Església allí l’Esperit és donat, oh Presència invisible de l’amor de Déu dins dels nostres cors.

I jo, com qualsevol altra cristià, em preguntaré: Com t’ho fas, Senyor, perquè t’estimin tant? I el no creient no entendrà ni pot entendre res. La comprensibilitat ve de la fe, només de la fe. Es simplement el misteri de la Mare Església, que surt de la invisibilitat de la ciutat i es manifesta en el gran aplec de les JMJ. I es manifesta amb l’alegria nova d’una renovada Pentecosta. Perquè l’Esperit és sempre dins de l’Església i, només amb un buf, allò que sembla cendra pren de nou amb foc nou vigorós, com el foc nou de la Pasqua.

Es així que el do de les JMJ (un regal per a tota l’Església) no és obra de ningú, és obra de Déu. I em venen al cor les paraules del salm: “Es el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen”.

I el Crist Vivent els estima a tots, al jovent que s’agenollarà davant d’Ell aquesta nit als Cuatro Vientos, i que demà combregaran amb el seu Cos, però també estima, potser amb un amor més gran, aquells joves que no han trobat la font de la vida, i no han arrelat en Ell, Jesús estima la multitud que a Madrid proclamen amb la seva joia que Ell és el Fill de Déu, però també estima i no menysprea aquells que s’han manifestat contra el Papa.

Em quedo amb una imatge preciosa, la del jovent del Sudan, d’Haití, i dels països més pobres de la terra, portant la Creu de la JMJ en el Via Crucis del divendres a Madrid i les paraules del Sant Pare: “Els cristians no passem de llarg davant del sofriment del món”. I elevem la mirada vers la Mare, la Mare de l’Església, la més jove de tota la seva joventut, que acollí en el seu cor el sofriment del seu Fill, i amb ell el sofriment de tots, i per això, pels segles dels segles, serà la Mare de Misericòrdia i la Mare de l’Església.

Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església.

La fe del Papa és la nostra fe, és la fe de Pere, amb Ell diguem Tu ets el Fill del Déu Vivent i quan contemplem tantes vegades aquests dies per la televisió el venerable Papa, pensem amb les paraules de l’Evangeli d’aquest diumenge: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. No estranyeu que les llàgrimes us omplin els ulls.

Aquesta setmana repetim moltes vegades dins del cor: Jesús, tu ets el Fill del Déu Vivent.

Text:
Que Déu et beneeixi amb una ira santa contra la injustícia, l'opressió i l'explotació de les persones, de manera que treballis incansablement per la justícia, la llibertat i la pau entre totes les persones.
Que Déu et beneeix amb el do de plorar amb els que pateixen dolor, rebuig, fam, o pèrdua de tot el que el aprecien, de manera que puguis estendre la teva ma per consolar-los i transformar el seu dolor en alegria.
Que Déu et beneeixi amb la suficient bogeria per creure que pots fer aquest món diferent, de manera que, amb la gràcia de Déu, puguis fer allò que d'altres diuen que és impossible. Amén


divendres, 19 d’agost del 2011

El perdó és diví

Una catequista, un dia que feia classe de teologia aquest hivern, em va fer aquesta pregunta: «Suposem per cas que algú mata un germà teu, i tu el perdones de tot cor, què li passa a l’assassí en el judici de Déu?» Em va semblar dins del context de què parlàvem una pregunta intel·ligent. I què respon el teòleg? Primer que en Déu no hi ha mai raons necessàries (Déu és Déu), i sabem dues coses que el seu judici és el de misericòrdia, però que reprova sempre el mal, encara que no al pecador que vol i pot redimir. Però afegeixo, si algú aquí a la terra és capaç de perdonar a algú que t’ha fet el màxim de mal possible, aquest acte de perdó participa del perdó diví. Perquè perdonar és diví. Si els fills de Déu són capaços de perdonar aquí a la terra, més ho farà el Pare del cel. I, per tant, aquí el perdó d’aquest germà és quasi sacramental, és gairebé una expressió del perdó de Déu, com un aval per a la seva absolució. Ja que és propi de Deu perdonar i també és propi dels fills de Déu.


Si algú ha estat perdonat aquí a la terra per un fill de Déu, és impensable que el judici de Déu no sigui el de la misericòrdia. El purgatori és experimentar la confusió de sentir-se objecte del perdó no merescut. No sé per què em fa pensar en el benaurat Papa Joan Pau II que va anar a perdonar a Ali Agca que l’havia agredit gairebé mortalment en un acte infame. De fet, perdonem quan podem i no quan volem. I poder perdonar és una gràcia que hem de demanar a Nostre Senyor. Es el mateix que diem en el Pare nostre: com podem demanar a Déu que perdoni les nostres culpes si nosaltres mateixos no estem disposats a perdonar els dels nostres germans? Com ho podríem desitjar i demanar?

dimecres, 17 d’agost del 2011

Felicitació de tota la Parròquia a Mn. Jaume Macaya

(Fent clic damunt la imatge es farà més gran i es llegirà millor)


El dia de Sant Jaume, un grup de membres designats pel Nou Consell Parroquial anàrem a felicitar a Mn. Jaume Macaya i Prats, per les seves noces d’argent del seu diaconat. Li varem fer lliurament d’aquest pergamí, i d’unes flors per a la seva esposa. Tothom qui el conegui sap que n’és mereixedor. Ens varem encomanar a la seva pregària. Ancià com és, el varem trobar amb el cor jove. Ell prega cada dia per a nosaltres.

Gràcies Mn. Jaume. Tota la parròquia de Crist està agraïda del seu servei i del seu testimoni. Li desitgem molts anys de vida a ell, a la seva esposa, L’Antònia, tant bona de cor i que sempre l’ ha ajudat en seu ministeri i alegria pels seus fills. Nosaltres també preguem per ell.

dilluns, 15 d’agost del 2011

Festivitat de la Mare de Déu

En la vostra maternitat, oh Maria heu guardat la virginitat,
i en la vostra Dormició, vós no heu deixat el món, oh Mare de Déu,
Vós heu passat a la Vida,
Vós que sou la Mare de la Vida, intercediu per nosaltres.


Explicació brevíssima de la Icona de la Dormició

Maria apareix en la tradició iconogràfica en el llit mortuori, davant té el Ciri de la Pasqua; l’Esperit Sant convoca els dotze apòstols que no poden contenir les llàgrimes i es posen les mans amb signe de dolor. Els Pares de l’Església des de lluny contemplen el Misteri. I el Crist, dins de la màndorla de la seva divinitat, amb el color intensíssim del cel blau, porta la humanitat de Maria com un infant acabat de néixer a la vida divina. El cos de Maria té la forma d’un gra de blat, que enterrat dóna fruit i que fa pensar en les paraules de Sant Pau: Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. (1Co 15,42-44) Un apòstol encensa el Cos de la Mare de Déu, ella que és el canelobre d’or que fa pujar les nostres pregàries.

Maria està en Déu, la primera redimida. I amb Ella, tots els qui hem estimat en aquest món. També les nostres mares, participant d’un mateix misteri de vida i de fecunditat. Reina i mare de la nostra Parròquia pregueu per nosaltres i pel món sencer.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Diumenge XX, La Fe d'una dona pagana portada fins al límit

Diumenge 20 del Temps Ordinari. Cicle A.

Jesús s’endinsa a la terra dels pagans. Potser és la única vegada a la seva vida que va veure el mar de la Mediterrània. El relat és dramàtic, una mare de família que demana la guarició de la seva filla. Era una dona pagana, això és que no creia en l’únic Déu d’Israel. Els deixebles li demanen que la “despatxi” per pesada. Però el Senyor, primer no li diu res, no li fa cas; i després la tracta amb aquesta duríssima paraula. “no està bé prendre el pa dels fills per donar-lo als cadells”. Però la pobra dona li respon: “però també els cadells mengen de les engrunes que cauen de la taula dels seus amos”. I llavors el Senyor lloa la seva fe. La fe d’una dona pagana!


És així que el Senyor prova la fe d’aquella dona i la porta fins al límit. I amb això mostra que la fe cristiana va sempre més enllà de qualsevol sistema religiós tancat. La fe cristiana és aquest acte de confiança en Jesús, és un creure en Jesús, com ens faria confiança un amic o una persona estimada.

En algun lloc de les Escriptures Sant Pau parla de la fe provada. S’han trobat els escrits d’una cristiana, que des d’un camp de concentració, a Auschwitz, escrivia: Has fet tot el possible perquè jo no cregui en Vós, Senyor, però jo continuo creient en Vós, perquè només tinc el vostre Amor. En la fe cristiana no es tracta de trobar la Veritat, és la Veritat que ens troba a nosaltres. I la Veritat és el Crist. I llavors es tracta de viure segons aquesta Veritat, arrelats i fonamentats en l’amor del Crist. Escriuré una cosa important que és de Sant Agustí: som allò que estimem. Penseu-ho. Si estimem Déu som de Déu, si només estimem les coses de la terra, només som de la terra.

Per comprendre-ho aneu algun dia a qualsevol platja a l’hora que el sol es pon, o quan el sol s’aixeca, i poseu els peus a l’areny, i entendre-ho que les onades que venen a nosaltres són signes de l’Amor sense fons de Déu, Nostre Senyor. A l’hora de la prova, us ho dic per experiència, no deixeu de confiar en Déu, car Ell ens estima i escolta quan vol i com vol les nostres pregàries, i sempre es fa la seva voluntat així a la terra com es fa en el cel. No deixeu de confiar en Jesucrist. I per altra banda nosaltres ja en tenim prou amb les “engrunes de la misericòrdia de Jesús”, Al fi i al cap, a ningú ens és negat el Pa de la Vida, que conté TOT EL SEU AMOR.

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada.

Aquest fragment és del meu estimat Sant Agustí, la traducció del llatí és meva.
Oh Senyor, et vaig contemplar en la teva Infinitud, i vaig quedar fascinat per la teva Bellesa i ara vinc a Tu. Oh veritat ! Amb quanta ànsia vaig cercar en el més íntim del meu cor la teva resplendor. Tu que ets bellesa de tot el que és bell. Oh tu, la bellesa més gran que pot existir! Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! I Tu, Senyor, estaves dins meu i jo fora, i així per fora et buscava , i deforme com era, em llançava sobre aquestes coses boniques que tu vas crear. Tu estaves amb mi, però jo no estava amb tu. Em retenien lluny de Vós les coses que, si no estiguessin en tu, no existirien. (Confessions X, 27)

divendres, 12 d’agost del 2011

Col·lecta extraordinària per Àfrica.

Recordeu que el proper dilluns, dia 15, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, a totes les misses es farà una col·lecta extraordinària per Àfrica.
El passat dia 31 de juliol mossèn Rafael ens va fer la proposta d’anar guardant un euro cada dia per poder-los donar aquest dia.
Gràcies!!

dimecres, 10 d’agost del 2011

Diumenge XIX, de la Tempestat calmada

Diumenge 19 del Temps Ordinari. Cicle A.

Elies cerca la presència de Déu, Nostre Senyor, (avui en diríem fer l’experiència de Déu) i el troba en el “vent d’amable silenci” o en el so d’un aire suau. El troba en el silenci i el vell profeta, davant de la presència de Déu, es cobreix el rostre. Cal el silenci del cor per a trobar a Déu. I per a trobar-lo no cal anar lluny de nosaltres mateixos, sinó anar cap a dins.

Sant Agustí deia en els seus Soliloquis: Cercava a fora a Aquell que tenia dins meu. I l’altra camí per anar cap a Déu és l’amor. Si algú us pregunta: on puc trobar a Déu, dueu-li: “Estima i el trobaràs”. La pregària i l’amor són els camins per a trobar a Déu. Sempre anem a de pressa i atabalats, que no deixem que Déu prengui possessió del cor. Un antic Apotegma diu: “Atura’t fill meu, que no et puc trobar

A l’Evangeli trobem un relat de simbòlica pasqual: El Senyor ens crida des de la platja del Regne, on Ell és. “no tingueu por sóc jo”. I Pere ha d’anar per damunt del mar, que significa les grans vicissituds de la vida, i moltes vegades amb el “vent contrari”, a trobar a Jesús Ressuscitat. Però quan deix de mirar el Senyor s’enfonsa. Quan l’Església deix de mirar el Senyor s’enfonsa. La pròpia por ens fa enfonsar. Però el Senyor sempre ve a buscar els seus amics i els seus germans que naveguen en el mar enfurismat. No els deixa mai sols. I quan Ell puja a la barca el vent amaina i reconeixem la seva glòria: Realment sou Fill de Déu.

Quan en la vida sentim que ens enfonsem, a causa de qualsevol prova, de vegades insuportable, diguem simplement: Senyor salveu-me! I allarguem la mà a Jesús i com a l’Evangeli, immediatament, no ho dubteu, sentirem la mà del Senyor, que ens la dóna. I com una mare que ensenya a caminar carinyosament ens renya: Per què dubtaves, fill meu? No saps que sempre estic en tu.

Pregària de la setmana: (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades)
Senyor, que per tot el món s’abracin la justícia i la pau.

Us poso un text incomparablement bell de Sant Joan de la Creu:
“Qué más quieres, oh alma!, y qué más buscas fuera de ti, pues dentro de ti tienes tus riquezas, tus deleites, tu satisfacción, tu hartura y tu reino, que es tu Amado, a quien desea y busca tu alma? Gózate y alégrate en tu interior recogimiento con él, pues le tienes tan cerca. Ahí le desea, ahí le adora, y no le vayas a buscar fuera de ti, porque te distraerás y cansarás y no le hallarás ni gozarás más cierto, ni más presto, ni más cerca que dentro de ti. Sólo hay una cosa, que, aunque está dentro de ti, está escondido. Pero gran cosa es saber el lugar donde está escondido para buscarle allí a lo cierto”

dissabte, 6 d’agost del 2011

Els pares es divorcien, però els fills no.

N’he tractat tants de nens i nenes que han viscut la separació dels pares. Porten tristesa els ulls i un nen no diu pas amb alegria aquesta expressió que m’esborrona, «la núvia del meu pare». De vegades, a cau d’orella ho diuen als mossens.

Sempre penso, els pares se separen, però els fills no. I els voldrien sota el mateix sostre. I a un nen de sis o de set anys li és insuportable i incomprensible que els pares es divorciïn. I considero si els pares per amor als fills no són capaços de perdonar-se i d’estimar-se, quin amor els devia unir? Deien amor, a allò que només té el nom, però no la realitat.

Fa poc va sortir l’estadística dels matrimonis que es divorcien a l’Estat Espanyol, i és molt més gran, incomparablement més gran, entre els qui es divorcien els qui estan casats pel civil, que no pas els casats en l’Església. Vaig pensar: alguna cosa deu fer el sagrament del matrimoni!

Ningú desfà un matrimoni sense llàgrimes, i tot fracàs matrimonial és sempre un dolor, començant pel dolor dels fills. Però els cristians no podem abdicar de la indissolubilitat del matrimoni, perquè l’amor autèntic no passa mai. I en el fons és Déu que els ha unit. I allò que Déu ha unit ningú ho pot separar. Cal tenir fe per viure-ho i sense la gràcia de Crist no és possible. Per això tota preparació al matrimoni és poca, per això la gràcia del sagrament és necessària. I cada vegada a totes les celebracions dels baptismes i dels pocs matrimonis que es fan a Crist Rei dic als pares que s’estimin i renovin cada dia el seu amor. Que ho facin pels fills que són fruit del seu amor i de la seva abraçada més íntima.

És veritat el que dic, els pares es divorcien, però els fills porten sempre a tots dos en la casa del seu cor. I no poden deixar d’estimar més a l’un que l’altre. Els volen a tots dos. Per igual. Que per això són el seu pare i la seva mare.

dijous, 4 d’agost del 2011

Ja no tornaran qui sap si mai més

Les primeres comunions a Crist Rei són joioses i plenes de pau Jo no m’hi atabalo gens, abans de començar m’encomano a la Mare de Déu i sempre van bé. A més tenim un equip magnífic de catequistes amb experiència i que saben organitzar les celebracions amb pulcritud.

Els pares en general escolten la Paraula i la predicació i els nens i nenes saben discernir el Cos de Crist. Jo vull viure aquestes celebracions com un temps de gràcia, del Senyor present enmig nostre, que diu sempre: Deixeu que els nens vinguin a mi. Tothom està content, encara que alguns tenen massa alegria i alguna dona no va prou correcte amb el seu vestit. Però se’n van contents i ens feliciten.

La tristesa em ve al final, quan fan la fotografia i els nens i nenes fan petons als catequistes i em saluden. I la tristesa em ve després, una tristesa veritable, perquè la gran majoria ja no venen més, ni els nens ni els pares. I penso en les paraules de l’Evangeli segons Sant Marc: la llavor de la Paraula no ha arrelat dins d’ells. Quan tanco la parròquia penso: han marxat, però han rebut el Cos de Crist. I l’amor del Crist els acompanyarà. I en aquesta casa han estat estimats. Què hi podem fer? Què podem canviar? Qui ho sap, Déu meu? Només sé que el curs vinent tornarem a començar, amb la mateixa il·lusió i amb el mateix amor.

I admiro la capacitat i la fidelitat de les catequistes de Crist Rei. Són incansables. Elles i ells saben que treballen pel Regne de Déu. I res del que ha sembrat Jesús en el cor de molts deixarà de donar fruit en aquest món o en l’altre. A Crist Rei hi ha un arxiu amb milers de fitxes de nens i nenes que han vingut a catequesi i han fet la comunió. Quan miro l’arxiu prego per ells i dic: Guardeu-los, Senyor en el vostre amor. I penso de nou en l’Evangeli, la llavor no ha arrelat dins d’ells. Només el Senyor la pot fer fecundar i créixer.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Nits a l'hospital

Per motius familiars m’he hagut de quedar a l’Hospital moltes nits el passat mes de juny. Oh, les nits es fan llargues a l’hospital. Sort de l’amabilitat exquisida de les infermeres, que tracten els malats pel seu nom i són pacients. Resava el sant rosari i les paraules de l’Ave Maria, tant netes i pures, venien incessants al cor, a la boca.

Però a l’hospital coneixes molta gent i gent tant bona. He conegut persones que tenen cura dels seus familiars amb un gran amor, néts que venien a vetllar els avis, esposes fidels i incansables al costat dels seus esposos i al revés. Els ancians, amb aquells ulls que ja miren al cel, i els fills que els cuiden. La bondat de Mossèn Jordi i de Mn. Estanislau, que tenen una paraula d’ànim per tothom.

Una nit vaig pensar que Jesús tenia raó aquell dia que li fa va agafar un atac d’alegria i va donar gràcies al Pare pels «humils i senzills de cor». Oh, sí a l’hospital coneixes i experimentes de prop la humilitat dels fills de Déu, que estimen i moren. I sense fer soroll se’n van d’aquest món, suscitant les llàgrimes dels qui els han estimat. Déu porta el seu nom escrit a la palma de la mà i no s’oblida d’ells.

Vaig conèixer una bona dona que vetllava la seva mare tota la nit i que l’endemà havia d’anar a obrir un bar. I penso amb els benpensants de les nostres parròquies, carregats de duros i que atabalen l’Església de Déu amb les seves opinions i els seus protagonismes. Jo els diria les mateixes paraules del Senyor: Aneu i apreneu què vol dir la misericòrdia. Perquè els qui ens pensem que estem a prop de Déu, en podem estar molt lluny, però els qui es pensen estar lluny de Déu, poden estar molt a prop d’Ell. Només perquè estimen amb humilitat i accepten la vida amb el seu pes de sofriment i també de joia.