diumenge, 28 d’agost de 2011

Diumenge XXII, El Camí de la Creu, que és el de l’amor, és l’únic camí per seguir a Crist.

Diumenge 22 del Temps Ordinari. Cicle A.

Trobem a Jeremies cansat a la primera lectura. Cansat de fer i de ser profeta, ja que han de viure dins la dinàmica de dir paraules que la gent no vol escoltar, doncs les tenebres no poden resistir la lluminositat de la Paraula de Déu i del testimoni de l’amor.


I, literalment, diu Jeremies: Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més. Però en la pregària troba la força i diu aquestes paraules que hem de recordar: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. I el gran salm d’aquest diumenge expressa el desig de Déu: "em sento tot jo com una terra eixuta, sense una gota d’aigua". Fa pensar en les paraules del gran poema de Miquel Costa i Llovera: i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Els profetes de tots els temps (també dels nostres temps), com és ara el meu estimat Óscar Romero, per posar un exemple conegudíssim.

Sant Pau, en la segona lectura, diu una frase que no pot passar desapercebuda: No us emmotlleu al món present, transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses. M’és impossible, estimat lector, explicar aquí la força que contenen aquestes paraules. Oh no em vull emmotllar a la manera de pensar d’un món que permet la gran fam del Corn de l’Africa! Això només és per posar un exemple de lluny, però en podríem posar tants exemples de la nostra societat i de la seva organització política i social.

I Jesús, a l’Evangeli, ens diu que cadascú carregui la seva pròpia creu i el segueixi negant-se a sí mateix. Aviat ho dius, Jesús meu! Jo molts dies la deixaria de banda aquesta creu. Però tot i així, Senyor, cada dia prendrem la creu i et seguirem. Perquè la salvació només ve de l’amor, I Jesús ha redimit el món, com ho fan els amants, amb un gran amor i un gran dolor. No hi ha altre camí possible per l’Església, ni pels cristians que vulguem prendre seriosament la nostra fe. Només podem anar pel camí de l’amor entregat. Un camí de llum i d’himnes.

Pregària: La meva ànima s’ha enamorat de Vós, Senyor, em sosté la vostra mà.

Text: El gran poema que no podem oblidar. Llegim-lo dolçament, assaborint-ne les paraules i el missatge. La Maria del Mare Bonet en té una versió cantada bellíssima. Podeu escoltar-la en aquest vídeo, fent clic al damunt de la fletxa blanca, mentre l’aneu llegint.


El pi de Formentor.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
Autor: Miquel Costa i Llovera