Meditació sobre la Mare de Déu durant el temps d'Advent

Maria espera el Nen que ja és present. Ella viu en la promesa del Nadal, però sap que des del moment en què ha donat el seu sí tot ja està complert. La seva espera no és un buit que més tard serà emplenat, la seva espera mateixa ja és una part de l'acompliment de Crist que es revelarà en el seu Nadal. I ella serà la primera que tindrà la gràcia de veure a el Nen. 

En tota espera humana d’un infant que ha de néixer hi ha un cert temor, una certa inquietud. En general un no sap si sortirà airós, si correspon al moment decisiu, si s’han ben disposat totes les coses perquè l'esdeveniment imminent pugui rebre la seva forma correcta i adequada. Maria, en canvi, té la certesa que el Nen que està esperant és Déu mateix. El Pare li ha enviat l'àngel per anunciar. i ella, donant el seu assentiment, participa per endavant en el que ve. No ha d'inquietar-se ni afligir-se. El que el present porta, això és. És Déu el qui ve. Ell porta el compliment que Ell mateix és. I amb el seu compliment també porta la possibilitat de sortir airosos i de correspondre els qui són amb Ell. 

A mesura que el temps avança, la vinguda imminent es torna més i més perceptible per la Mare. Al mateix temps, ella veu els homes més i més clarament a la llum de la redempció que està venint. Per a ella, tot el que un dia el Fill realitzarà està ara com a contingut en ella, i així participa de manera molt íntima en tot el que ve. Però Maria no pondera aquest fet, sinó únicament el que el Fill ha de fer. Ella només és punt de partida en vista de la donació, ells espera el compliment de Déu. I precisament aquesta espera és la seva manera de participar en la realització. 

Al celebrar l'Advent amb ella i tornar a l'oració, és bo que deposem el nostre saber habitual sobre el cristianisme i la vida eclesial per tornar a aquesta cèl•lula originària de la vida cristiana i veure el Senyor com el qui ve i compleix la promesa. En el seu esdevenir, Ell ja és; en el seu venir, Ell ja regala. A la seva Mare li regala la certesa de la seva pròpia missió i aquesta certesa conté el coneixement segur de la redempció del món. I aquest regal no s'atura en ella: per mitjà d'ella va a l'Església, fins arribar a nosaltres. Nosaltres tenim part en aquest regal. Quan Maria es troba en el seu entorn amb gent coneguda, els veu des del punt de vista de la redempció. Ells també són aquells als quals ha de portar al seu Fill. I així el cercle es va ampliant als desconeguts, als quals troba casualment, als llunyans que mai veurà i que no coneix. Tots tenen necessitat de la mateixa redempció. Per això ella té alguna cosa per donar a tots: el seu Fill. Així ella s'alegrarà de tots, perquè pot agraciar a tots. Rarament es tractarà d'un tasca visible i comprovable, gairebé sempre serà el do d'una tasca que es compleix únicament en l'interior de la seva gran donació a Déu. 

En la seva missió existeix alguna cosa que no podia preveure quan va donar el seu assentiment i que ara es fa visible: la inclusió de tots els altres, el fet d'estar present de tots en l'espera del Redemptor. També d'aquells que encara no han arribat a saber res d'això, que no poden comprendre-ho. El compliment està en Déu. Però també està en la vocació, al posar-se a disposició, en la disponibilitat i en el perseverar de Maria; i, per tant, també en la seva invitació a tots a estar presents ia col·laborar, a compartir amb ella el ser part, per tal que participin en la festa que el Fill li prepara la seva Mare, sense que es debiliti a través del temps, i per tal de que el Nadal es faci realitat per a cada un, llavors, avui i en l'eternitat. 

En aquest recolliment del fluir de tots els temps en el temps de l'Advent jeu, amagat en el fons, el misteri de Maria: com ella es plega, se sotmet, segueix, comprèn, obeeix, estima. Sent convidats ens és donat participar amb ella en la seva esperança, fundada en la seva missió i, per aquesta, en la missió de cada persona que comparteix la fe. Potser no hi hagi una preparació millor al Nadal que aquest saber-nos estar inclosos en la pregària de la Mare, inclosos en la seva certesa, lliure de tot temor i inquietud, que per la gràcia del Fill nosaltres correspondrem a La seva espera, el dia que ell vingui a nosaltres.

Advent 2020: Més que mai, ple d'esperança

Advent de l’any 2020. Un Advent i un proper Nadal marcat per la pandèmia. Venim d’un llarg hivern, d’un confinament temible, de noves inquietants. Una pandèmia que ha sembrat la mort i moltes llàgrimes. Una pandèmia que ho ha trasbalsat tot. Hem quedat com atuïts. 

En aquest existencial vital hem començat l’Advent amb tot el contingut d’espiritualitat que comporta. Un Advent que ha començat amb una primera paraula del Senyor: Vetlleu, això és: No us esteu de braços plegats. Que la vostra fe sigui radiant, l’esperança comunicativa i la caritat incansable. 

Nadal ens torna als orígens de la fe. Ens posa a la cara a un Infant que ens mira. Et posa davant de Déu. Jesús neix en aquest món, ara ja no en la superficialitat, sinó en el sofriment. Allí Jesús ve a trobar-nos, cara a cara. Com pregunta sant Anselm: Es que algú pot salvar el món sense Crist? Acollim el Crist i el desig que tenim de Crist. Fem-lo gran. Cerquem el silenci i preguem. 

Crist ve sempre a salvar el món, també aquest món, que viu la pandèmia, el sofriment dels innocents. Ve a salvar-lo només amb la seva creu, és a dir, amb l’amor. Només l’amor salvarà el món, per això, només l’Amor és digne de fe. Oh, Advent; oh, Advent del cor. Veniu, veniu Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre.

El segon propòsit d'Advent és estar contents

El segon propòsit de l’Advent és l’alegria. ¿On trobarem la font de l’alegria? La pregunta és vàlida perquè fora de nosaltres trobem molt pocs motius d’alegria. Tampoc depèn massa de nosaltres mateixos ja que ningú es pot fer venir l’alegria a sí mateix així com així. Hi ha dies que estem d’humor i d’altres que no tant, segons el caràcter de cadascú.

L’alegria només la podem rebre com un do de Déu. Els sants sempre estan contents i fins i tot, cosa increïble, manifesten alegria amagant grans proves i sofriments. És l’alegria cristiana, que el Senyor reparteix als seus fills en el temps de l’Advent, l’alegria per la presència del Senyor. És l’alegria de la fe. És una alegria que també hem de demanar al Senyor. “Fes que estigui content, Senyor” és una bona pregària i el Senyor sempre concedeix aquesta gràcia. Proveu-ho. L’alegria ve i els sofriments queden a dins, com amagats, com allò que hem d’oferir al Senyor, però no manifestar als altres que ja porten les seves creus.

El Senyor no ens vol tristos, ni amb moral de derrota. No podem anar a fer catequesi, reunions o treballar a Càritas amb amargor. El Senyor ens vol contents i joiosos. Jo no m’imagino a Maria amb tristesa i tampoc m’imagino als apòstols tristos i amoïnats, els imagino contents i riallers, perquè sabien que caminaven amb el Senyor, que feien camí amb Ell i que Ell anava amb ells. Per això quan a l’evangeli se’ns diu que el Senyor els anuncià la seva passió queden atònits i incrèduls. Amb raó: ¿Com podrien viure sense ell? ¿On trobarien la joia sense ell?

Ara, el Senyor, després de la seva resurrecció, s’ha posat a caminar de nou amb nosaltres i anem amb Ell i és possible la joia. Una joia que ve només d’Ell. Més encara, la joia és signe de que vivim amb Ell. Quan no hi ha alegria entre cristians vol dir que hi ha una absència del Senyor. Demanem al Senyor el do de l’alegria. Que el Senyor la reparteixi per a tota l’Església. La necessita i li és vital.

Escoltem el bonic cant d’adoració que la comunitat de l’Emanuel canta en català. Es una comunitat que ens estima per la presència de la Germana Immaculada de Montblanc.

El primer propòsit d'Advent és recordar-nos de Déu

Que l’Advent del Senyor no sigui només posar a la parròquia una corona vegetal amb quatre espelmes, sinó que sigui un temps d’intensitat espiritual i un deixar espai dins del cor a la presència del Senyor en la nostra vida. Deixar lloc vol dir treure de nosaltres tot el que no li deixa espai a Ell.

El que més hem de treure de dins nostre és l’oblit de Déu en la nostra vida. Oblidar Déu és un mancament, i oblidar-lo de tot un pecat. El contrari de l’oblit és la memòria i, cal un esforç, per refer la memòria de Déu en la nostra vida. Això només es pot fer d’una manera: a través de la pregària del cor i de la caritat amb els altres.

No és fer memòria d’allò passat, sinó del qui sempre hi és, del Qui no oblida mai. Ell porta totes les existències en el seu Sí diví. Retrobar la memòria de Déu és prendre consciència de manera humil que la seva Presència amorosa ens acompanya sempre. Pregar és encendre la llum de Déu dins del nostre cor. Primer és una centella, després pot esdevenir il·luminació total, llum que transfigura i és transfiguradora. Fixem-nos els homes i les dones de Déu els resplendeix els ulls, i l’única tristesa que tenen és saber que Déu no és estimat.

Refem la memòria de Déu cada matí i cada vespre, en la intimitat secreta i íntima del cor. Refem la presència de Déu en la vida dels homes i les dones que trobem en el camí de la vida. És tant dolç adreçar-nos a una persona amb la convicció que Déu l’estima eternament. La relació que tenim llavors amb els altres canvia. Oblidar Déu ens deix orfes, buits, opacs, sense joia. Cada dia d’aquest Advent deixem-nos il·luminar per la llum de la fe. Fem-nos també la caritat de pregar els uns pels altres. Comencem per la primera benaurança, el primer esgraó, la benaurança de la pobresa del cor. Cal ser pobres de nosaltres mateixos perquè Crist esdevingui la nostra riquesa.

Primer diumenge d'Advent, cicle A

El Senyor no ve com un lladre per a prendre res: ve per a donar-nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.


Som convidats a celebrar, en un únic i progressiu moviment, l'Advent, el Nadal i l'Epifania. Des del primer diumenge d'Advent, fins a la festa del baptisme de el Senyor, que és el diumenge següent a l'Epifania, celebrarem la mateixa bona nova: la vinguda de el Senyor, i és que Crist ha volgut fer-se present en la nostra història per comunicar-nos la seva salvació.

Desitgem, amb tot el cor, que aquest Advent i cada dia de l'any nou cristià, ens sentim més comunitat, més Església, que escoltant la Paraula de Jesús entrem a l'escola dels deixebles i seguint a el Mestre sortim convertits en deixebles missioners que porten la gran alegria de la salvació.

A la primera lectura, Isaïes contempla, a manera de processó, els pobles ascendint a la muntanya de Sió "totes les nacions hi fluiran". Hi pugen a la llum de la fe, enmig de les tenebres d’aquest món: allí cessaran les guerres intra-humanes i allí s’esdevindrà la pau per sempre. Escoltem les belles paraules d’Isaïes: "Forjaran relles de les seves espases". El Papa Francesc ha predicat: "Quin dia més bell quan les armes esdevinguin instruments de treball".

Jesús, en el discurs dels darrers temps, ens exhorta a vetllar; no a la manera d’un vetllar com si no hagués de venir mai, sinó amb una vigilància activa: "Estigueu a punt".

El Senyor ve sempre, ha vingut, ha passat i prou, sense preàmbuls, com la mort. Però el Senyor no ve com un lladre per a prendre'ns res: ve per a donar- nos-ho tot, els tresors dels seu Regne.

L’apòstol Pau situa la vida cristina en la dimensió d’allò que és penúltim, no pas últim. Ja que el Senyor ve, ens hem de comportar "dignament com a ple dia", despullant-nos "de les obres pròpies de la fosca, tot revestint-nos" amb el vestit de Crist, (el vestit nou i blanc que rebérem en el Baptisme).

En el pelegrinatge cristià sentim l’alegria, compartida pels germans, que tots hem estat convidats a anar a la casa del Senyor, i així ho cantem en el Salm responsorial d’avui: Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor!

Seguint el Mestre.- Diumenge IV d'Advent (Cicle B)

Es torna a proclamar l’Evangeli de l’Anunciació del Senyor. Es va proclamar en la solemnitat de la Immaculada (també el dia 20 a la Missa ferial). La tradició litúrgica gaudeix d’aquest Evangeli, gairebé com a Evangeli alpha i l'utilitza moltes vegades durant l’any. Per dir-ho així, no es cansa d’escoltar-ho.

És el exordi i preludi de la nostra salvació. Cal escoltar-ho com el que és, la més gran i més bella Bona Nova “euanguelion”: “Alegra’t, María, alegra’t, Església, el Senyor ve a tu”. El misteri etern, amagat en secret durant segles, s’ha manifestat en l’adveniment del Fill i per això sempre l’Església esposa, ha de dir amb el Salm: “Cantaré eternament les misericòrdies del Senyor”.

L’Anunciació del Senyor és la primera icona de la Santa Trinitat. María és el “Nobile totius triclinium Trinitatis”.També tota l’esperança d’Israel acaba amb l’humil: “Fiat secundum verbum tuum” de la Verge de Natzaret. L’anunciació del Senyor és una sacra pagina d’excelsa densitat teològica. Tots els Pares d’Església d’occident i d’orient l’han predicat com mai n’han predicat una altra. L’Església vol rebre al Senyor en la gràcia del Nadal amb l’actitud obediencial de María. Per ser María, la Mare del Senyor, tota l’Església participarà de la fecunditat de María.

Seguint el Mestre.- Diumenge III d'Advent (Cicle B)

És el Diumenge “Gaudete” per raó de l’antífona de l’introit (Fil 4, 4b. 5b). També pel color rosat de les vestidures litúrgiques. La comunitat ha d’alegrar-se sempre en el Kyrios, en el Senyor Ressuscitat. El motiu únic i suficient és només aquest: “El Senyor és a prop”.

L’espera cristiana “d’Aquell que sempre ve a nosaltres” és alegre. És una esperança intrínsicament joiosa. La vinguda del Senyor ens concerneix a tots, perquè ningú pot guarir-se a si mateix i tots som d’alguna manera pobres. Per això necessitem “l’Any de gràcia del Senyor”. L’alliberament el Senyor no la realitza des de fora, sinó des de l’interior dels cors, des de l’Esperit que ens donarà: “Com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”.

L’Evangeli presenta a Joan, precursor del Senyor, com a “testimoni de la llum”. Joan el Baptista recupera tot l’Antic Testament i el lliura al Messies. Tota l’antiga aliança culmina amb la missió del Baptista. El missatger és testimoni de la llum i, al mateix temps,   es converteix en mediació i instrument d’aquesta.

A l’Evangeli escoltarem com Jesús realitza la missió del Servent del Senyor, anunciada en la primera lectura. La paraula del profeta que havia quedada indeterminada durant segles ara es compleix inusitada en la persona de Jesús. La presència de l’Esperit és causa de goig com s’anuncia en la segona lectura. Tota l’Església, amb el cant de María, exclama: “La meva ànima celebra el meu Déu”.  La segona lectura que en el seu incipit dóna nom al Diumenge, antigament es llegia en la nit de Nadal, a manera d’invitatori a l’alegria de la festa.

Sobre l'Esperança, la més gran de les virtuts

L’ESPERANÇA DELS FILLS DE DÉU QUE S’ADORMEN CADA DIA ESPERANT ELS SEUS DONS.

Qui no recorda les paraules de Ch. Péguy en les quals el sant poeta que trobà la fe, s’admira de l’esperança. I ve a dir: es pot pensar contemplant el món que els homes tinguin fe, com també es pot pensar que veient el sofriment dels altres, els homes tinguin caritat els uns amb els altres. Però que tinguin esperança, això sí que és inaudit i increïble. Que puguin creure que demà serà millor, que els seus fills coneixeran un futur millor que el present, i per això, visquin i treballin. L’esperança que Déu ha dipositat en el cor dels homes és realment admirable. Els fills de Déu se’n van a dormir amb l’esperança de què el demà serà millor, així dormen en la seva pau, perquè saben que tot està en mans del Pare. I tot és tot. Realment això és un miracle de la gràcia!

Advent és un temps en què l’esperança se’ns fa viva dins del cor. L’esperança fa viure els homes, sense esperança ja no hi ha cap possibilitat d’alegria. L’alegria ve de l’esperança i del futur, un futur que, finalment és Déu mateix. Vet aquí, doncs, que l’esperança és com un ram de flor d’ametller florit, al cor de l’hivern. Ens passem la vida esperant, però al final, ja no haurem d’esperar res més, perquè tindrem a Déu, la plenitud i la consumació de l’esperança cristiana.

Seguint el Mestre.- Diumenge II d'Advent (Cicle B)

Diumenge de la predicació del Baptista

A la primera lectura Isaïes anuncia el consol d’Israel i el seu alliberament. El poble ja ha sofert més del que tocava per causa dels seus pecats i el missatger, ple d’alegria, anuncia que Déu, com un pastor, reunirà al seu poble per conduir-lo finalment a casa.

Joan el Baptista, anuncia Aquell que ve darrere d’ell, però que és més que ell i que batejarà en l’Esperit Sant. Alguna cosa gran s’està preparant: l’adveniment de Déu en la història, en la Paraula encarnada per obra de l’Esperit Sant. Joan es defineix a si mateix com “la Veu”. No s’ha de permetre que la “Veu” es vagi extingint enmig del bullici, de la cridòria confosa i turbulenta del món. És en el desert, en la solitud, en l’oració que s’escolta “la Veu”. 

L’Església, com Israel, ha d’anar al desert per escoltar la veu del missatger del Senyor, convidant-la a la conversió. Ha d’anar a la riba del Jordà. Crist, diuen els Pares, és el nostre Jordà: “Magnum mysterium Iordanis”. El salm 84 canta el trobament del cel i de la terra en Crist i l’Església entona en aquest temps d’espera: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació”.

Escoltem el gran himne d’Advent del P. Ireneu S. de Montserrat:

Meditació sobre l'Advent

Elles són les veritables llums de Nadal

Comencem un nou any litúrgic. Tots els inicis són bonics, perquè els inicis estan plens de possibilitats. Advent és una infància espiritual, una esperança en la vida que germina al cor del hivern. Tot florirà, tot serà primavera. El Regne de Déu està amagat, que sigui amagat no vol dir que no hi sigui, vol dir simplement que no és visible. Avui mateix he vist una religiosa jugant al parc a la pilota amb uns infants que no tenen pares. Eren de la Llar natalis de Tarragona. La religiosa estava contenta, però els infants encara més. M’ha omplert de tendresa. He descobert allí la glòria amagada de Déu. Certament el Crist ha vingut, vindrà i ve a nosaltres. Però si ens preguntem: I com ve Jesucrist ara en aquest món? Ve amb nosaltres i per nosaltres en la mesura que som portadors de la seva presència. Ve per la capacitat que tenim d’estimar, d’irradiar amb obres la llum de la fe i de la Presència del Senyor. El món que viu en les tenebres ha de ser il·luminat per les llums que porten els cristians. Ells són les veritables llums de Nadal. El Senyor m’ha dit que aquest Advent ens donem alegria els uns als altres, donem-nos el do de l’alegria, Cerquem on és l’alegria dels altres i donem-li. I tots junts donem una alegria a Crist.

Posem un You Tube amb música del reusenc Joan Domingo Vidal, mestre de capella de la Catedral de la Santa Creu de Càdiz. Fa poc que s’ha descobert que aquest eclesiàstic de finals del segle XVIII era fill de Reus. Es la musica del salm: Quina alegria quan em van dir,

Seguint el mestre.- Diumenge I d’Advent. (Cicle B)

Isaïes invoca Déu: “Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!”. També el profeta exclama: “Som obra de les vostres mans. Som argila que el Senyor «com terrissaire sempre pot remodelar”.

L’apòstol defineix als cristians com els qui esperen la manifestació del nostre Senyor Jesucrist i a l’Evangeli el Senyor ens diu que vetllem i complim la missió que  Ell ens encomana. És important la paràbola del porter. Ningú pot abandonar el treball, la tasca encomanada ha d’acomplir-se. No es tracta de custodiar els nostres béns, sinó els del Senyor, no treballem per a nosaltres, sinó per a ell; no construïm el nostre Regne, sinó el seu Regne.

En el Salm demanem que Déu ens renovi i ens faci veure la claror de la seva mirada, una mirada que trobem en el rostre de Jesucrist.

El temps d’Advent és  un temps d’expectació alegre i piadosa del Senyor que ve a nosaltres, en la gràcia del Nadal que celebrarem, en els seus sagraments i al final de la història en la glòria. Nadal és una data fixa, però ningú sap quan vindrà el Senyor en la nostra vida i en la nostra mort. El final de la història es realitza també en el final de cadascú.

L’Any litúrgic comença amb aquesta exigència: “Vetlleu, estigueu atents”, ja que: “No sabem quan tornarà l’amo de la casa”.

El primer sentiment del cor de l’Església és l’antífona d’entrada: “A vós elevo la meva ànima” del Salm 24.

Oh, Mare de Déu, encén per nosaltres i dins nostre les quatre lluminàries d'Advent

L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR.  Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de  Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.

Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint  les paraules i que aquestes entrin: 

El rostre del poeta estimat

LA MEVA PETITA ESPERANÇA

per Charles Péguy

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.

La Fe és una esposa Fidel.

La Caritat és una mare ardent.

Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.

La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,

  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.

Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.

La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.

Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..

La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre

i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.

La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,

després d’haver fet la seva pregària,

i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.

I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,

hi abriga totes les angoixes del món.

I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró

que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,

no està gens encarregat de resistir.

És el tronc, és la branca i resistir. [...]

Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,

que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,

sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,

sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,

tota la meva creació no seria més que fusta morta.

Un altre Advent...

Homilia del 1er Diumenge d’Advent (Cicle B).

Germans estimats, comencem un any més l’Advent com un temps de preparació espiritual al Nadal del Senyor, al bell mig celebrarem la Immaculada amb el goig del Jubileu de la misericòrdia. Tots segurament pensem: Un altre Advent! (Quants advents no hem celebrat a la vida!) Sí, un altre Advent, amb el mateix goig, amb la mateixa esperança, amb un amor molt gran a Jesús! El riu és sempre el mateix, però l’aigua que baixa és nova constantment. Depèn de nosaltres que l’Advent del 2015 sigui diferent del 2014. Depèn de la pregària que hi posem, de les bones obres que siguem capaços de fer per preparar la vinguda del Senyor. Sant Pau ha dit bellament: ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ens ha parlat també del dia: dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants.

El Senyor ens demana que estiguem atents, que tinguem una actitud de vigilància, perquè ell vindrà. No hem de vigilar el passat (això ja ho hem viscut, està allí sota la mirada de Déu i és un passat perdonat), hem de vigilar el present i hem de vigilar el futur. Cada dia hem de fer una bona elecció: l’elecció per la vida, per l’amor i la fe.

Els atletes, quan comencen la cursa, es preparen amb una gran concentració, el primer pas és important. Comencem des de Crist i amb Crist el camí de l’Advent, aquest camí, com diu sant Bernat, no ha de pujar vés a saber quines serralades o traspassar vés a saber quins mars, aquest camí és cap a dins de tu mateix, allí on Déu t’espera. Què hi habita dins teu? La teva solitud?, la teva tristesa? El teu buit?, la teva ombra? A dins del cor hi ha el meu jo, la meva existència, les persones que estimo i la presència del Déu que m’estima. Allí hem de celebrar el Nadal. El Senyor sempre ens espera dins del cor.

Recordo que coneixia una noia que treballava a París, vivia sola, i estava tot el dia fora de casa, quan tornava al vespre, davant del portal del carrer on vivia, deia: Per què hi haig de pujar a casa si no m’espera ningú i continuava deambulant pels carrers de la ciutat. En la vida cristiana no és així: Déu sempre ens espera dins nostre (a la casa del cor). Quan el Senyor truqui seria una llàstima que haguéssim de dir: No era a casa, o No hi pensava que havies de venir. Fem el camí de la fe, a Déu s’hi va sense imposicions, no hi ha camins repetits, cada història amb Déu és original.

Alegrem-nos! Visquem amb esperança! N’hi ha que fan el mal, n’hi més que fan el bé. N’hi ha que volen la guerra, n’hi ha més que volen la pau. Déu és i serà sempre l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Ell compleix sempre la promesa: compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (IV)

És Maria qui encén la quarta lluminària de l'Advent

Escoltem amb devoció i dedicant-li a ella, a Maria, aquesta preciosa Ave Maria en la veu del Germà Alessandro

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (III)

La tercera llum és l'Alegria

Mireu!! Ja hem encès la tercera espelma!! Quin caliu que dóna! Apropem-nos que sentirem l'escalfor als nostres cors!

Aquesta tercera llum és l'Alegria. Quina alegria? La que el Senyor ens regala amb el seu amor. L’hem de demanar en la pregària: «Senyor, Jesús, dóna’m l’alegria del cor per poder estimar». Aquella alegria que és fruit de la pau de Déu dins nostre, que brolla del seguiment humil del Senyor i del desig de fer la seva voluntat.

Els sants no fan cara de funeral, fan cara de convidats a festa. Una alegria que ve de dins, del cor. No són d’aquells que «mai estan contents» ... Es una desgràcia ser de la tribu dels descontents. O d'aquells quells que mai estan del tot contents del tot perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar i no poden. El cristià aprèn els camins de l’alegria ... el camí de l’alegria és l’amor. Al Senyor no li agraden els cristians malhumorats. El Senyor vol una Església alegre.

Es amb aquesta alegria que hem de sortir a l’encontre del Senyor. Si vivim amb la certesa de què Déu ens estima, de què el Senyor ens perdona sempre i que sense orgull retrobem cada dia la font de l’alegria. Alegrar-nos del bé de l’altre i estar contents que els altres estiguin contents i no tirar cendra a la seva vida.

Maria era una dona contenta, un dia es posar a cantar i ballar, i dels seus llavis va sortir el Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit salta de joia per Déu, el meu salvador». Una alegria que es comunica i dóna alegria als altres. La necessiten per a la seva tristesa, com nosaltres la necessitem quan la tristesa ens habita. Siguem sempre un got d’aigua fresca pels altres. L’orgull és trist, la humilitat és alegre.

Si hi ha algun sant, perfectament alegre, en la seva vida i en la seva mort, va ser sant Francesc, mireu-ho amb aquest vídeo de la gran pel·lícula amb la magnífica interpretació de Claudio Baglioni (no fa gaire parlàvem d'ell i la seva solidaritat a Lampedusa amb tota la problemàtica dels immigrants). Es bo evocar la figura de Sant Francesc en el temps d'advent perquè va ser el primer de «fer el pessebre».

Hem d'esperar del més íntim que vingui el Senyor; cada dia, sempre...

Escolteu aquest bellíssim O come Emmanuel... poseu vosaltres la lletra. Una lletra del cor, feta pregària. I llegiu la bella poesia d’Isaïes, el Senyor ve a consolar el seu poble. Es del començament del capítol 40, del que s’anomena «El llibre de la consolació d’Israel»

«Consoleu, consoleu el meu poble»,

diu el vostre Déu.

Parleu al cor de Jerusalem

i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud,

que li ha estat perdonada la culpa,

que ha rebut del Senyor doble paga

per tots els seus pecats.»

Escolteu una veu que crida:

«Prepareu en el desert

el camí del Senyor,

aplaneu en l’estepa

una ruta al nostre Déu.

S’alçaran les fondalades,

s’abaixaran

les muntanyes i els turons,

el terreny escabrós serà una plana,

i la serralada, una ampla vall.

Llavors apareixerà la glòria del Senyor,

i tothom veurà alhora

que el Senyor mateix ha parlat.»

Una veu diu: «Fes una crida!»

I una altra respon: «Quina crida he de fer?»

«Proclama que els homes són tots herba

i que la seva bondat és com la flor dels camps:

l’herba s’asseca i la flor es marceix

així que bufa l’alè del Senyor.

Ben cert, el poble és com l’herba!

L’herba s’asseca i la flor es marceix,

però la paraula del nostre Déu dura per sempre.»

Puja en una muntanya ben alta,

tu que portes bones noves a Sió;

alça ben forta la veu,

tu que portes bones noves a Jerusalem.

Crida, no tinguis por!

Digues a les viles de Judà:

«Aquí teniu el vostre Déu!

El Senyor Déu arriba amb poder,

amb la força del seu braç domina tota cosa.

L’acompanya el fruit de la seva victòria,

el precedeixen els seus trofeus.

Com un pastor ell pastura el seu ramat:

l’aplega amb el seu braç,

porta al pit els anyells,

guia les ovelles que crien.»

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (II)

La segona llum és la Caritat

La caritat cal encendre-la dins del cor i després la posarem a prop del pessebre del Senyor i allí encara resplendirà molt més. La caritat és humil, no coneix l’arrogància i és silenciosa. Li agrada passar dissimulada. No es lloa a sí mateixa. La caritat és un reflex de Déu i de la seva bondat. És amb aquesta llum, encesa dins nostre, que hem de fer el camí cap a Betlem. Ens il·luminarà el camí. Quan arribem l’Infant ens somriurà.

Quantes persones que sofreixen en silenci, per tants problemes i ferides del cor, per tantes impotències i mancances! Els qui sofreixen moltes vegades no se senten i és que el dolor és tant fort que impedeix les paraules. Només les llàgrimes. La caritat és un somriure, un petit gest, una trucada inesperada o un WhatsApp... i no envejar el que no tenim. En aquest món on tantes persones no són felices perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar! Les persones que he trobat amb més joia interior al llarg de la meva vida, no han estat precisament les més riques.

Entre els cristians d'Alemanya és costum de celebrar les misses de cada dia d’advent a la matinada, a clarejar del dia. No encenen els llums i s’hi veuen amb les llànties que porten per poder mirar el cantoral, i també amb els ciris de l’altar i amb la corona d’advent, de llum creixent. És així que se significa que l’advent és nit, i que Nadal és una aurora. Una aurora que és el mateix Crist, llum del món.

Moltes vegades m’ha passat pel cap de celebrar una missa d’advent a la matinada, seria dolcíssim cantar els cants d’advent, mentre es fa de dia i després anar a treballar. Bon camí cap a Betlem, amb la flama de la caritat encesa en els nostres cors.

*****

AVUI ENS UNIM AL DOLOR DE TOT EL MÓN PER LA MORT DE NELSON MANDELA AMB UNA GRATITUD IMMENSA PEL QUE VA FER PEL SEU POBLE I L’EXEMPLE QUE VA DONAR PER TOTA LA HUMANITAT. QUE REPOSI EN LA VERITABLE PAU, QUE ES DÉU MATEIX. ARA HA ESDEVINGUT PER SEMPRE INVICTUS.

Es per això que us convidem a escoltar la bonica música de la gran pel·lícula que porta aquest nom.

Advent, una corona de llum pel Senyor que ve

La primera Llum és la Pregària

La primera llum és la pregària. La pregària del cor. Pregar és un idioma nou. Deixar que l’Esperit pregui amb nosaltres. Silenci de tot. Aprendre a pregar sempre. Es un llenguatge d’amor. No deixar que res ni ningú ens robi allò més preciós que tenim: l’amor del Crist i la gràcia dels fills i de les filles de Déu que prengué possessió de nosaltres des del baptisme. Som els seus fills i ho som sempre. Encara que nosaltres ens sentim lluny del Senyor, Ell sempre està a prop de nosaltres. Encara que ens sentim pecadors ... el Senyor és sempre a prop nostre.

Vigilar el cor -ens deia el Senyor aquest diumenge– perquè res ni ningú i ens prengui aquest amor del Crist. Pregar amb el cor... amorosament. Pels altres, pels qui sofreixen, per l’Església i finalment per a mi. Quan un s’avesa a pregar, l’oració entra dins del cor, i forma part de la seva vida per sempre.

Exploreu aquest espai. I no caigueu en la temptació de pensar que ja hem conegut el Senyor, ja no podem aprendre res més d’ell. Déu és infinit. Il·luminem aquesta primera setmana d’advent amb la pregària. Que aquesta sigui la primera lluminària d’advent. Quan serà tota encesa, Crist, llum de tota llum, serà entre nosaltres.

"La pregària és un impuls del cor, és una simple mirada dirigida al cel, és un crit de reconeixement i d’amor tant en la prova com en l’alegria" (Santa Teresina)

Primer diumenge d'Advent

Comença el mes de desembre. Encara és tardor, però ja fa molt de fred! La gent va pel carrer amb guants, bufandes i gorrets... fa anys gairebé no es veien gorrets aquí a Catalunya i ara sí. Us hi heu fixat?

Però, malgrat aquestes temperatures tan baixes i el vent glaçat, una autèntica emoció, una sensació de calidesa emplena el meu cor quan sóc conscient que ja comença l'Advent... temps d'Espera... Esperança.

Esperem un infant. I l'esperem amb il·lusió. Pensem en ell i ens emocionem. Com fan els pares i mares "de veritat", que s'aturen a les botigues per mirar mitjonets, mantetes i pitets i es queden embadalits davant els aparadors... Nosaltres també pensem en l'arribada d'un Nen que ens porta un missatge molt important. El més important. Però, enlloc de mitjonets, mantetes i pitets, preparem els nostres cors. Mirem de treure tot allò que sigui dolent, allunyem les rancúnies -que pesen molt i no serveixen per a res- i deixem força espai per omplir-lo de somriures i abraçades totalment sincers.

L'Advent és un període de temps en el que ens anem preparant per la gran festa del Nadal. La Corona d'Advent simbolitza aquests quatre diumenges amb quatre espelmes. Cada setmana n'encenem una més. La llum de les espelmes dissipa la foscor i les tenebres i il·lumina el camí cap a Jesús, veritable Llum del món.

Una de les cançons més apropiades en temps d'Avent és el "Veniu, veniu Emmanuel", que aquí podem escoltar en la bellíssima veu d'Enya acompanyada d'unes precioses imatges:

Avui encenem la quarta lluminària d’Advent

Es bonic que els cristians visquem la roda de les festes durant l’any. I l’Advent no tant sols celebra el Naixement de Jesús, sinó que celebra el seu darrer Adveniment, quan el Senyor vingui en la glòria del seu Regne. Es bonic que els cristians comencem pel final, per allò que serà i encara no és.

La celebració del Nadal significa que l’eternitat i el temps es troben no només en Crist, sinó en nosaltres, en l’Home, en la nostra vida, en el nostre món, en el nostre temps. Hem d'acceptar la fi abans de poder començar, sempre de nou, la vida cristiana.

El final és el Crist gloriós i aquest final ja és al començament de tots els camins de la fe. Que n'és de bonica aquesta paradoxa: allò que és darrer ja està al començament! I la fe en Crist no és un mur o una paret, sinó una obertura a l’Infinit. Per a ser cristians hem d'acceptar el final ja des del començament.

Entre tant serem recercadors de la Llum. Una Llum que retrobarem, intensíssima, en la Nit de Nadal on direm les paraules: Llum de llum, Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare. Oh sí el Crist està al començament de tots els camins de la fe, Aquell que serà la Plenitud i el Final, és ja al començament. I el cristià comença sempre.

Que el Nadal d'aquest any sigui un nou començament en la vida de la fe de cadascú.

Mentre esperem el goig de Nadal escoltem la delicadíssima música de
O Come O come Emmanuel, de la cantautora Enya