Sant Jordi i les roses d'abril...

...I, entre totes les roses, la més estimada i la més perfumada de les olors del Verb, Maria, invocada a Montserrat. Ells dos són els patrons d’aquesta llenca de terra que estimem, Catalunya. Com hem de pregar que la Mare de Déu de Montserrat il·lumini la catalana terra i les Esglésies que peregrinen en aquest país!

Sant Jordi és el patró de l’antiga corona catalano-aragonesa i és venerat al Principat i en molts llocs dels Països Catalans. Sant Jordi, que a la litúrgia grega és anomenat el megalomartyr, el gran màrtir entre els màrtirs, és venerat des d’antic en l’Església de l’orient i d’occident. Originari de la Capadòcia, era un jove soldat que morí màrtir durant la persecució de Dioclecià, el dia 23 d’abril de 303 a Nicomèdia. En tenim prou de saber que estimava Jesús.

El seu culte es va estendre des d’antic a totes les Esglésies. No se saben gaires coses amb certesa de la seva vida i el papa Gelasi diu: «Es un nom que ha de ser venerat, encara que els seus actes només siguin coneguts per Déu». Des del temps del rei Joan II és patró de la Corona catalano-aragonesa i és venerat tant a València (com a Alcoi), a les Illes i a l’Aragó. Els orientals celebren amb molta festa la memòria del màrtir, sobretot a Grècia, a Rússia i a Ucraïna.

Naturalment la llegenda del drac i de la princesa és molt posterior. És bonic que a Catalunya regalem una rosa a les persones que estimem i un llibre. La sensibilitat i la cultura honoren els pobles.

Una bona diada de sant Jordi per a tots i un desig de pau a casa i a tots els pobles del món i també una bona festa i felicitats als qui porten el nom de sant Jordi, tant entranyable.

Sant Joan, l'amic de l'espòs.

Aquest triangle només es veu a l’estiu, està format per la tríada de tres estrelles 
que porten els noms de DENEB, VEGA I ALTAIR i que formen part de les constel·lacions de Cigne, Àguila i Lira. Es pot veure fàcilment a la platja, a les nits d’estiu. Vega és una de les estrelles més brillants del cel.

És bonica la festa de Sant Joan. A mi em recorda les berbenes de Cambrils quan érem joves i fèiem festes. És tan maco que la gent faci festa!. Encara que també fa tristesa pensar en les persones que ja no tenen ànim per a fer festa perquè porten molts sofriments dins seu i el cor ja no els somriu.

És bonic també que els vells cristians hagin emprat el ritme de la natura per a celebrar la memòria de Sant Joan, el precursor del Senyor. La llum del sol, que arriba aquests dies al punt més alt, des d’ara ja comença a declinar (la llum del sol comença a disminuir i els dies són cada dia més breus) va fer pensar als cristians en Sant Joan Baptista, ell que va dir «convé que jo minvi i Ell creixi». I aquest Ell és el Senyor.

Els amics de Senyor s’alegren de fer-se petits i deixar lloc a Jesús. S’alegren de veritat que sigui així. Jesús és el DIA I LA LLUM VERITABLE que ho il·lumina tot amb la seva Resurrecció. Els cristians veuen en Sant Joan i la seva missió: preparar el camí del Senyor, ser una mà estesa que el senyala. Joan és la resplendor de la llum, però el Senyor és la Llum, Joan és l’amic de l’Espòs, però el Senyor és l’Espòs, Joan és la veu, però Jesús és la Paraula. Jo sempre penso en l’alegria que va tenir Joan quan va veure venir a Jesús, l’Anyell i el Pastor, acostant-se cap a ell per a rebre el baptisme al Jordà.

Fem festa, vetlles i revetlles, nit d’estiu, d’onades tranquil·les de mar a la platja, d’estrelles amb el «triangle d’estiu» que il·lumina el cel... a les ciutats no el veiem però hi és. Com una lloança a la Santa Trinitat. Estiguem contents i felicitem als Joans, aquest nom tant de casa, tant nostre, tant els que ja són al cel com els de la terra. Bona festa de Sant Joan. Que totes les fogueres de Sant Joan il·luminin tanes nits! Però també estiguem atents i no ens oblidem aquests dies de pregar per la pau en el món, per Síria i l’Irak, i pels cristians que en aquests llocs coneixen persecució.

Escoltem la bellíssima música de Moustaki com un cant a la pau i a aquesta terra que Déu ha donat als homes perquè la custodiïn i sigui un jardí on tots puguem viure.

Teniu la reina a la dreta. El seu vestit és de brocats d'or.

El llibre de l’Apocalipsi és sempre una finestra oberta al cel. El Dia de l’Assumpció de Maria l’obríem per aquelles paraules: Es va veure un signe en el cel, una dona vestida d’estrelles, amb el sol per vestit i la lluna sota el seus peus. Els cristians sempre en la fe quan mirem el cel veiem aquest signe de Maria Immaculada, assumpta i salvada. En Maria no hi ha distància entre el cel i la terra, la seva mort fou un moment més, un passar d’aquest món a Déu. Era i és la plena de gràcia.

Des d’aleshores -diu el concili Vaticà II- esdevé un signe d’esperança i de consol pel poble que peregrina en aquest món. I un far que sempre senyala, en la singladura tumultuosa del món, el port on hem d’arribar, a la pàtria veritable, on finalment tots serem a casa. Visquem aquesta esperança i visquem cada dia el combat de la pregària i de la caritat.

Maria, des d’aleshores, és una nova estrella del cel que il·lumina amb la llum de Crist. Deixem que el sol ens il·lumini al rostre. Maria és el primer dels miracles del Crist, el més gran de tots els miracles. I Maria i l’Església estan estretament unides, és una relació essencial. És Mare de Crist i nostra. És també germana nostra. Gloriosa en la seva Assumpció no oblida mai cap dels seus fills, ens estima i ens cuida. El Papa Francesc ho va pregonar al Santuari de la Aparecida aquest estiu, vegem-ho en aquest vídeo:

L'Assumpció de la Mare de Déu

Navegant per la xarxa trobo aquest text preciós al Blog Goigs i devocions populars... demano permís per copiar-lo i, imaginant que me'l donen, aquí el comparteixo amb vosaltres:

GÒIGS AL GLORIÓS MISTÈRI DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA SMA.

TITULAR DE L'IGLÉSIA PARROQUIAL D'ARDÈVOL Y PATRONA DE LA PARRÒQUIA.

Desde 'l cèl hont exaltada

ens contemplèu Vèrge pía.

Siau la nòstra advocada,

Reyna dels ángels, María.

Vòstre mòrt, tránzit ditxós,

un ángel vos anuncia

de part de Deu, qui l'envía,

y que alegre rebèu vós;

gosarèu de vòstre espòs

y car fill la companyía.

...

Tota hermosa inmaculada

entrèu al cèl trïumfant

y en tròno rich, alt, brillant

sou per Jesús colocada

hont dels ángels saludada

sou per sa reyna y sa guía.

...

D'Ardèvol la parroquial

per sa Titulá' us venera

y de sa Patrona espera

protecció y amor maternal;

defensèula de tot mal

puig en vós tota confía.

Reyna del cèl adorada,

dels pecadors nòrt y guía.

Siau la nostra advocada

reyna dels ángels, María.

I ara cliquem el PLAY d'aquest vídeo per poder gaudir d'un muntatge molt bonic fet amb quadres i imatges clàssics de la Mare de Déu i, de fons, la preciosa melodia de l'Ave Maria de Schubert.

Sant Pere i Sant Pau

Celebrem avui el martiri dels dos grans apòstols de la fe cristiana, morts tots dos a Roma que, des de llavors, esdevindrà la capital del cristianisme; Pere, el pescador de Betsaida, i Pau, fariseu de Tars, teixidor de tendes i ciutadà romà.

Pere serà el deixeble en qui Jesús posarà la seva confiança com a aglutinador de la seva comunitat de seguidors. Era un home llançat, ardorós, capaç de l'entrega més gran però alhora també dels més grans dubtes i incoherències. Malgrat això, el seu amor per Jesús era total i li omplia l'ànima.

"Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?
Ell li respongué:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Ell li respon:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:
--Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.
Li diu Jesús:
--Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.
Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:
--Segueix-me."

(Evangeli de St. Joan, apèndix, 21:15-19)

Pau no va conèixer Jesús personalment i,, quan la seva doctrina començava a estendre's i a tenir èxit, ell va ser un dels que es va posar a combatre-la amb totes les forces perquè la considerava una greu amenaça per la seva religió jueva. Però un dia tot va canviar. Un dia va trobar-se "de cara" amb Jesús i va comprendre que aquell era el camí de la vida. I es va llençar a recórrer el món per fer conèixer la Bona Nova que a ell l'havia transformat.

Per tot això, jo, Pau, sóc presoner per causa de Jesucrist a favor de vosaltres, els pagans. Segurament heu sentit parlar del do que Déu m'ha confiat a favor vostre, perquè el seu pla es realitzi: per una revelació, ell m'ha fet conèixer el seu designi secret, que ara he esbossat breument. Llegint-ho, podeu adonar-vos de com he comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer als homes de les generacions passades tal com ara l'ha revelat per l'Esperit als seus sants apòstols i profetes. El designi de Déu és aquest: en Jesucrist, per l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. I jo sóc servidor d'aquest evangeli pel do de la gràcia que Déu m'ha concedit amb la seva acció poderosa.
A mi, que sóc el darrer de tot el poble sant, ell m'ha concedit la gràcia d'anunciar als pagans les insondables riqueses de Crist i de mostrar a plena llum davant tothom com Déu realitza el seu designi amagat des de sempre en ell mateix, que és el creador de totes les coses.

(Carta de Sant Pau als Efesis 3:1-12)

La icona ortodoxa russa més antiga que es conserva a l'actualitat
representa precisament els apòstols Pere i Pau.
Va ser pintada al segle XI, o sigui que té uns mil anys

Sant Joan Baptista

Joan Baptista, el darrer profeta d'Israel, el precursor, el qui anunciava la vinguda de Jesús.

Llegim a l'Evangeli de St. Mateu 11:2-15

Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?»
Jesús els respongué:
--Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!
Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds:
--Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Des de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel sofreix violència, i gent violenta se'n vol apoderar. Tots els profetes i la Llei han profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell és Elies, el qui havia de venir. Qui tingui orelles, que escolti.

Pregària de Santa Teresa de l'Infant Jesús

Aquest món d'Internet a vegades et dóna sorpreses molt agradables com per exemple quan, buscant alguna cosa et trobes quelcom encara millor que el que esperaves. I això m'ha passat a mi, que buscant "alguna cosa de Sta. Teresina de l'Infant Jesús" entre webs que no m'acabaven de convèncer he arribat per pur atzar (o no?) a un text sobre ella dins un apartat anomenat "Les catequesis del Papa" d'una secció que es diu "Documentació" que es troba a la web de la Conferència Episcopal Tarraconense.

El Papa a que fa referència és Benet XVI, ja que el document correspon a una Audiència General que va tenir lloc el dimecres 6 d'abril de 2011. Us copio el primer paràgraf i si ho voleu llegir tot, feu CLIC AQUÍ i hi anireu directament.

Benvolguts germans i germanes,

Avui vull parlar-vos de santa Teresa de Lisieux, Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç, que només va viure en aquest món 24 anys, a finals del segle XIX, portant una vida molt senzilla i oculta, però que, després de la seva mort i de la publicació dels seus escrits, s’ha convertit en una de les santes més conegudes i estimades. Teresina no ha deixat d’ajudar les ànimes més senzilles, els petits, els pobres, els qui pateixen, que la invoquen, i també ha il·luminat a tota l’Església amb la seva profunda doctrina espiritual, fins al punt que el venerable Joan Pau II, el 1997, li va voler donar el títol de doctora de l’Església, afegint-lo al de patrona de les missions que ja li havia atorgat Pius XI l’any 1927. El meu estimat predecessor la va definir com «experta en la scientia amoris» (Novo millennio ineunte, 42). Aquesta ciència, que veu resplendir en l’amor toda la veritat de la fe, Teresa l’expressa principalment en el relat de la seva vida, publicat un any després de la seva mort sota el títol d’Història d’una ànima. És un llibre que immediatament va tenir un enorme èxit, va ser traduït a moltes llengües i va ser difós a tot el món. Vull invitar-vos a redescobrir aquest petit gran tresor, aquest lluminós comentari de l’evangeli plenament viscut. De fet, Història d’una ànima és una meravellosa història d’Amor, narrada amb tanta autenticitat, senzillesa i frescor que el lector no pot menys que quedar fascinat davant seu. Quin és aquest Amor que va omplir tota la vida de Teresa, des de la seva infància fins a la seva mort? Benvolguts amics, aquest Amor té un rostre, té un nom: és Jesús! La santa parla contínuament de Jesús.

I si buscava quelcom de Santa Teresina era per a poder introduir aquest vídeo on hi ha una pregària seva dedicada a la Santa Faç de Jesús. Està en francès, però tant hi fa, us posaré la traducció de la tornada i aneu llegint poc a poc mentre us deixeu endur per la suau melodia

Ta Face est ma seule patrie,                    La teva Faç és la meva única pàtria,
Elle est mon royaume d'amour;               és el meu regne d'amor;
Elle est ma riante prairie,                          la meva praderia riallera,
Mon doux soleil de chaque jour;              el meu dolç sol de cada dia.

Elle est le lis de la vallée                            Ella és el lliri de la vall
Dont le parfum mystérieux                        que amb el seu perfum misteriós
Console mon âme exilée,                         consola la meva ànima exiliada
Lui fait goûter la paix des cieux.               i li fa assaborir la pau del cel.


Si voleu trobar el text sencer en francès, podeu CLICAR AQUÍ i per llegir la traducció sencera (en castellà) feu CLIC AQUÍ.

Rafael Arnáiz

Rafael Arnáiz Barón, va néixer el dia 9 d’abril de 1911 a la ciutat de Burgos, i va morir el dia 26 d’abril de 1938, al Monestir de la Trapa de San Isidro de Dueñas de Palència, quan només tenia 27 anys.

Era fill d’una família noble espanyola, va viure la seva joventut en un grau de benestar elevat, havia estudiat arquitectura a Madrid, i quan tenia 22 anys va quedar impressionat per una visita que va efectuar a la Abadia Trapense de San Isidro de Dueñas a Palència.

Perquè aquest jove aristòcrata, estudiant d’arquitectura, va pensar en la Trapa? Segons un germà de l’ordre, va conèixer el monestir a través del seu oncle i va quedar fortament impressionat al sentir com els monjos de la Trapa, en una tarda vespre qualsevol, amb motiu de les pregàries de Completes, entonaven la Salve Gregoriana i veient el contents i alegres que es mostraven els monjos de la comunitat.
Sense cap oposició dels seus pares, va ingressar el dia 15 de gener de 1934, a l’Abadia Cistercenca a l’edat de 23 anys, en plena crisi de la Segona República Espanyola. Tanmateix, a causa d’una malaltia greu, diabetes mellitus, rebel a tota teràpia, el germà Rafael no va poder professar com a Monjo Trapense, restant com a simple oblat o germà llec, morint a la infermeria del Monestir, després d’haver entrat i sortit de convent unes quatre vegades per buscar solució mèdica al seu mal.

Perquè està considerat un místic?. La mística és un estat de la persona que es dedica molt a Déu o a les coses espirituals. És un estat extraordinari de perfecció religiosa, que consisteix essencialment en una certa unió inefable de l’ànima amb Déu per l’amor i va acompanyada accidentalment de l’èxtasi i revelacions.
Són innombrables les cartes i els escrits d’aquest Sant místic. Es poden trobar en un ampli volum titulat “Obras completas del hermano Rafael” (editorial Monte Carmelo), també s’han publicat i han tingut un gran èxit els seus “dibuixos espirituals” que reflecteixen la seva ànima d’artista i són d’una profunditat mística digna de Sant Joan de la Creu.

El 27 de setembre de 1992, fou beatificat, i el dia 11 d’octubre de 2009 fou canonitzat i elevat als altars a la plaça de Sant Pere de Roma. A l’acte hi assistiren, entre d’altres, el doctor Bonifacio Medina i la seva senyora Consuelo Santamaría, feligresos de la nostra parròquia. És de destacar que el pare del Dr. Medina va conèixer de prop a la família Arnáiz, per tenir una casa a Villasandino (Burgos), tocant a la residència estival de la esmentada família, havent estat també un treballador qualificat dels seus pares.

Segons el Dr. Medina, el germà Rafael era una persona molt alegre, molt senzilla i que es va guanyar sempre la simpatia del poble on passava els estius amb la seva família.

Són innombrables els escrits que ha deixat aquest Sant, i com va dir el Papa Joan Pau II en la seva darrera visita a Santiago de Compostela, a una gran multitud de joves: “...la veritable felicitat no es pot confondre amb el plaer i aquella es troba en el lliurament d’un mateix al servei del pròxim”. El Sant Pare va proposar a tots els joves la imitació de la personalitat de Rafael Arnáiz, dient a més que la veritable saviesa consisteix en no cedir a la moda ni a les cultures transitòries, sinó anar amb decisió a la qüestió central de l’existència en busca de Déu.

Entre els molts escrits del germà Rafael, voldria destacar aquest, apropiat a la primavera: “yo veo a la creación muy hermosa; gozo con las almas de los hombres que aman a Dios... La vida no es triste cuando se posee a Dios... El sol brilla, me gustan las flores, los pájaros y los niños. Todo es un motivo de alabanza al Creador: las estrellas, la noche y los campos llenos de luz; y en una Trapa se goza de todo esto, porque todo eso le lleva a uno a Dios... El monje canta las maravillas del Creador. Es alegre y dichoso de ver la bondad de Dios reflejada en las criaturas”.

Tan de bo aquest Sant sigui per a tots nosaltres, i en especial pels joves d’avui, un model dels valors cristians de sempre.

En aquest vídeo, podreu veure més coses sobre la seva vida i pensament.

Avui és Sant Jordi

Des de molt antic que es venera Sant Jordi a orient i a occident. Només sabem d’ell que era un jove soldat de l’Imperi que, sota la darrera persecució, la de Dioclecià, donà el més alt testimoni de Crist. El seu martiri és la veritable rosa que avui embelleix l’Església. Es flor de Pasqua.

Felicitem a tots els qui porten el seu bell nom, des del Sant Pare fins a tots els amics i familiars estimats.

Jordi és un nom bonic i Sant Jordi és un digne patró de Catalunya. «Un poble que per felicitar-se el dia del seu patró es regala un llibre i una rosa, no és un poble qualsevol». Bona jornada!


Nota: Pedres Vives, el Grup de Joves de la nostra Parròquia, ja ha publicat el trailer del vídeo de la Vetlla Pasqual. El podeu veure al seu Blog clicant aquí.

Primera solemnitat de l'Any Litúrgic

La bellesa de Maria, la plena de gràcia

La Solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria Verge és la primera festa de l'any cristià. I la primera festa està dedicada a la Verge celebrada en la seva concepció immaculada. És el primer regal de Déu a la humanitat: preparar la mare del seu Fill.

Déu prepara el temple del seu Fill. I, fonamentada en la salutació de l'àngel, els creients han descobert que Maria és, des del primer moment de la seva concepció, la «plena de gràcia». Ella és la anticipadament redimida. I es converteix així en la més jove de la raça humana, la d'abans del pecat dels orígens. (Primera lectura)

Quan preguem a la Mare de Déu hem de sentir la seva mirada, en definitiva, la mirada de la innocència mateixa, la qual no pot comprendre com els homes no poden estimar Déu, el seu Creador, ni la donació del seu amor, que és el fill de les seves entranyes.

Aquesta gran festa celebrada, la primera abans que totes, ens recorda que primer sempre hi ha la iniciativa i el regal de Déu. Els dons de Déu sempre van per davant. Abans de Nadal hi ha una gràcia oculta: el destí d'una noia de Natzaret, que el Senyor va escollir per donar sang i llet al Verb de Déu encarnat. L'Església naixia amb ella, gronxada de gràcia. I la Immaculada Concepció resplendeix per la convergència de la bellesa més alta, la mateixa bellesa de Déu, que és la BELLESA DE L'AMOR.

Pregària:

«Oh Mare de Déu, a vós us encomanem tota la parròquia de Crist Rei, és la comunitat dels germans i germanes que volen estimar i fer estimar al teu Fill»

El testimoni de Santa Maria Rosa Molas

Com ja sabem, el passat dia 11 d'octubre es va celebrar el cinquantè aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II. És amb motiu d'aquesta commemoració que, des de llavors i fins el dia de Crist Rei del mes de novembre de 2013, es celebra l'Any de la Fe.

Són diverses les activitats que s'aniran fent al llarg d'aquests mesos per omplir de vivències aquest Any de la Fe. Per exemple, a la nostra Parròquia tenim, un dimarts al mes, la Catequesi d'adults dedicada al Credo apostòlic.

Una altre de les propostes que ha fet el Sant Pare és tenir ben presents aquelles persones que, abans nostre, han passat pel món deixant un bon testimoni, un exemple a seguir.

Amb aquesta idea, el dia 11 de novembre, la Missa de 12 va estar dedicada especialment a Santa Maria Rosa Molas, filla de Reus.

Així doncs, les germanes de la Consolació, congregació fundada per Santa Maria Rosa Molas, varen ser especialment convidades a participar de l'Eucaristia. D'una d'elles vàrem poder escoltar un resum de la vida i obra de la santa.

Les germanes van tenir el generós detall d'obsequiar a la Parròquia amb un quadre de la seva santa fundadora, que tots vàrem rebre amb alegria i aplaudiments.
Llavors, un grup de nens de catequesi, va regalar una rosa a cada germana com a signe d'agraïment per la seva presència i testimoni.

En acabar l'Eucaristia, Mn. Rafael seguit dels infants de catequesi i de les germanes de la Consolació, va anar a posar el quadre de Santa Maria Rosa a l'espai que ja tenia reservat a la Capella del Santíssim.

El petó de la Mare de Déu esdevingué una rosa a la galta

Que n’és de bonica la llegenda reusenca que Isabel Besora rebé un petó de la Mare de Déu quan, a la cruïlla del camí del mar, a fora llavors de la ciutat, Maria s’aparegué a aquella noia reusenca. Tant bonica és que la ciutat n’ha fet el seu escut. I la rosa forma part del signe distintiu de la ciutat.

Tot això, és clar, és rondalla i llegenda. Però la rondalla i la llegenda expressen en el llenguatge cristià una veritat que per sí mateixa no troba una altra manera de dir perquè és inefable. El petó de Santa Maria a la pastoreta és un signe d’amor i la permanència d’aquest en la forma bellíssima de la rosa a la seva galta., significa un amor que perdura. I per això s’entén que no es pugui explicar la història de la ciutat de Reus sense la presència del Santuari de Misericòrdia. Seria una omissió greu. I la història de la ciutat quedaria incomplerta.

Un petó i una rosa són els signes de la predilecció de Maria per a nosaltres. I el santuari sempre roman obert, com roman sempre oberta la intercessió de la Mare de Déu que prega per nosaltres, completant així la seva maternitat divina amb la maternitat de tota l’Església.

Mare de Misericòrdia... quin nom més bell! En un món en què no hi ha misericòrdia i ens hem oblidat de compadir-nos els uns als altres, Maria evoca la misericòrdia infinita de Déu i la misericòrdia que els cristians hem de tenir. Compadir-se els uns dels altres, perquè tothom porta el cor ferit per la vida i ningú no és cap super-home. Tots necessitem de la tendresa i de la misericòrdia dels altres.

En un món immisericorde i violent Maria ens convida a participar en la dansa de la Vida que és el Crist, per incorporar en ella la nostra vida morta perquè no estimem. A bescanviar la nostra tristesa, per l’alegria de Jesús, la nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor, aquest amor i la tendresa indescriptible davant de la violència atroç d'aquest món.

Gràcies, Mare, ha de dir cada reusenc i reusenca, pel petó que m’has donat, m’ha estat com una rosa, en conservaré el perfum. El perfum de la caritat, vós que sou Mare de Misericòrdia i Rosa de caritat.

Verge de la vall de Nuria, voltada de soledats

De la vall de Núria i de tot arreu, de tota la geografia del nostre bisbat, del Camí de Cambrils, de la Riera de les Borges, de Puigcerver d’Alforja, de Siurana del Priorat, de la Serra, de Montblanc, de Montserrat, de Núria i de Meritxell a les valls d’Andorra. I de mils i mils de llocs on és venerada la Mare de Jesús, en la festa del seu naixement.

La festa que avui hem celebrat ens ha omplert de joia i arreu els santuaris marians han estat oberts i els fidels que entren i surten amb una gran llibertat, són a casa de la Mare de Déu. I totes les pregàries dites, i la llàntia oferta i l’alegria dels fills i filles de Déu. Avui ha estat un dia que per tota l’Església universal se sent el perfum de la Mare de Déu.

El naixement de la Mare de Déu és una festa universal, celebrada a l’orient i a l’occident. Des de qualsevol santuari llatinoamericà o del Carib a la gran Icona la Mare de Déu de Kazan a Sant Petersburg a Rússia, a Etiòpia, el país de la Mare de Déu. A Polònia, a la gran Germania... a les esglésies de Grècia davant del mar, amb pins olorosos... i als grans santuaris de França. Impossible d’esmentar-los tots, car arreu on hi ha l’Església es venera la Mare de Crist.


A la foto hi ha la gran atleta etiòpica que oferia la medalla d’or a Santa Maria. En aquell país tant pobre els cristians estimen moltíssim a la Mare de Déu. Algú em sabria dir el nom de l’atleta?

Venerar a Maria en tants llocs significa que Maria perquè és la Mare de tots, és la Mare de cada lloc. I cada lloc i cada generació cristiana és vol apropiar la Mare de Jesús. Es així com totes les generacions proclamen benaurada a la Mare del Senyor.

I amb el naixement d’aquell nena, filla de pobres i que seria «mare del Rei», representava com l’aurora al dia, com l’estel del matí que anuncia ja el desvetllar de l’alba. Era Déu que preparava el temple del seu Fill. Aquella nena esdevindria la Mare del Senyor, que l’alletaria i l’acompanyaria des del bressol de Nadal fins a la creu de gran Divendres, en els misteris del goig, del dolor i de la glòria.

Felicitats a totes les qui porten el nom de Núria i a tantes altres, de noms tan diversos, tots bonics. Totes les noies i les dones que porten el nom de Maria són maques i tenen alegria als ulls, perquè participen de la bellesa de la mateixa Mare de Déu.

I us transcric els versos més bells de Joan Maragall, que són els goigs de la Mare de Déu de Núria, llegiu-los i assaboriu-los. Son paraules netes i clares que evoquen la bellesa d’aquella vall. Són dolços a la boca, com la mel ...

(Cliqueu al damunt i la imatge es farà més gran)

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria,
i en vostres vestits daurats,
oïu la eterna cantúria
del vent i les tempestats:

Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.
Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i remats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
amb blancúries immortals.

Van per augustes carenes
on del buit amb els afanys
troben, abocant-s'hi a penes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se'n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

Aquí ens teniu, Verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu...
nostre cor torna's psalteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

Per què ens mireu, Verge santa,
amb aquests ulls tant oberts?
Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

Les cascades, que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant y destrenant
llur blancúria ressonant
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçaries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l'aigua
per les goles solitàries
plenes d'abims y frescor.

Quan a l'última portella
tot el cel s’eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s'hi fa.

A l'hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d'insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
l’immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

Déu preparava en ell quelcom de grandiós.

Retrat autèntic de Sant Lluís d’infant

Sant Lluís Gonzaga, és el patró mundial del jovent catòlic. Fill primogènit del gran marquès de Castiglione de jove es va sentir inclinat a les armes, però se sent envaït per una gràcia molt gran del Cel des que va rebre la primera comunió.

Algunes vegades la llibertat de Déu omple de gràcia als infants. Des de petit que segueix arreu la cort del seu pare, el qual estava orgullosíssim del seu fill primogènit. El seu futur hagués estat formar part de la companyia militar, però d’ara vol entrar en una altra companyia, la de Jesús, fundada per Sant Ignasi i els primers companys. El seu pare s’hi resisteix gairebé fins a la violència. Es gairebé una guerra. No pot admetre que el seu fill hagi escollit aquest camí. Finalment el pare es rendeix i el beneeix.

De fet, no l’havia escollit ell, sinó que el Senyor escull aquest camí per ell. És el 2 de novembre de l’any 1585 que signa el document renunciant al marquesat a favor del seu germà Rodolf. Quan acaba de signar, es mira el seu germà i li diu: Qui és més feliç ara?

El mateix any entra al noviciat de Roma i els consols de Déu desapareixen; tota l’aridesa de la purificació espiritual se li fa present. Ell roman en la pregària prop del Sagrament. A la gran ciutat les epidèmies eren freqüents (Roma era una ciutat insalubre) Es fort i es lliura a la caritat. Comença animosament seus estudis teològics, els continua amb brillantor, i defensa les seves tesis amb tota la seguretat d'un futur mestre. Es tonsurat. La caritat l'inflama i universalitza la seva vida: viu amb Déu i amb els homes.


Pateix pels sofriments dels altres, sent la fam dels captaires, s'estremeix amb els que tremolen de l'esgarrifança de la pesta, demana almoina per als pobres i els malalts, vetlla al costat del llit dels empestats, i si es troba a la carrer un moribund, el posa sobre les seves espatlles i el porta a l'hospital amb amor. La febre i la fatiga acaben amb el seu cos, i cau també ferit pel contagi. Està tres mesos malalt. Escriu a la seva mare, Marta, i li demana la benedicció maternal. A la matinada del dia 21 de juny de l’any 1591, mor, en la plenitud de la seva bellesa espiritual, quan trepitjava els llindars de la joventut. Ha estat un màrtir de la caritat! Una vida madura de 23 anys i uns quants mesos en què l'àguila realitzava el seu vol més sublim, la més alta de les seves conquestes.

A la vida de Sant Lluís, amb només vint i tres anys, hi ha una intensitat. Aquesta és la paraula. Cal donar intensitat als nostres dies. I allò important no és viure molts o pocs anys, sinó la intensitat amb què vivim la vida.

La vida de Sant Lluís és com els primers compassos de la simfonia novena de Beethoven en què està preparant quelcom de grandiós. Allò que finalment ve. I que salta amb un himne etern i inacabable. L’himne a l’Alegria. L’alegria de Déu. Un himne a l’alegria de Déu.

Ah! se m’oblidava, Sant Lluís l’any 1581 va visitar Montserrat amb la cort del seu pare!

Novena simfonia de Beethoven

Sant Antoni de Lisboa, o de Portugal, és un sant que estimo

Tan pobre com és la taula que no té pa, així la vida més exemplar resulta buida si li falta l’amor. (Sant Antoni de Pàdua)


Es creu que era de Pàdua, però en realitat era fill de prop de Lisboa, on va néixer l’any 1195 i li posaren el nom de Ferran.

De família noble féu de manera brillant els estudis eclesiàstics i esdevingué doctor. Era un bon teòleg molt influenciat per l’escola teològica de Sant Víctor de París. S’ordenà prevere. L’esperava una gran carrera eclesiàstica. Però llavors es van establir a Coimbra els Germans Menors. No eren gaire coneguts encara. Francesc vivia.

Ell, com tants joves d’Europa, quedà fascinat per aquell estil de vida, en la pobresa absoluta, vivint de la caritat i del treball de les pròpies mans. Tenien la joia dels pobres. Renuncià a tot i prengué l’hàbit de fra menor. A l’estiu de de l’any 1222, amb uns germans emprengueren viatge cap al Marroc amb la voluntat d’anar a la missió entre els sarraïns. Hi arribà, però es posà malalt i hagué de tornar cap a Portugal; però ai las, el vaixell naufragà i anà cap a les costes de Messina.

Sant Antoni de Pàdua i Sant Francesc d'Assis, de Simone Martini

Participà del famós Capítol de les Estores amb la presència de Sant Francesc, a qui coneix. En aquest capítol de tota la fraternitat dels germans assisteixen tres mil germans. El moviment franciscà era incontenible. Ell romania en silenci i s’ocupava dels treballs més humils de la comunitat. Fins el dia en què un predicador no va poder predicar i llavors el varen escollir a ell.

Predicà a la Catedral de Forli i la gent quedà admirada de la seva saviesa. I d’aleshores esdevingué el predicador que fou i el gran escriptor. Escriví moltes obres d’homilies, d’ascètica i mística. Sant Francesc que ja estava malalts i portava els estigmes de Jesús li escrigué una nota manuscrita on li deia: Em plau molt que expliquis als germans la teologia, però no t’oblidis de l’esperit de la pregària!

Jo, que fa tants i tants anys que explico la dogmàtica, he pensat moltes vegades en aquestes paraules de Sant Francesc. Però no era pas un home mel·liflu, era un gran profeta, defensà els drets dels pobres i s’enfrontà als espoliadors d’aquests i, fins i tot, no tingué por de dir paraules molt dures contra la jerarquia, els cardenals i el papes, que vivien en aquell temps més com a senyors, que servidors de l’Evangeli. Predicant i mestre en teologia dóna voltes per les regions de fins a sojornà a Pàdua, on als trenta sis anys morí. Mor en la més estricta pobresa. Tota la seva vida havia estat al servei de l’Evangeli i dels pobres. El poble cristià sortí al carrer i comença a cridar: Ha mort un sant i el Papa, quan encara no feia un any de la seva mort, el canonitzà. Amb posterioritat es declarat Doctor de l’Església, és a dir Mestre per a tota l’Església pel que es refereix a les coses de Déu. Constantment predicava així: El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu.

Si teniu goig i temps de fer-ho us recomanem aquesta pel·lícula de Sant Antoni. Es molt bella. Gràcies. Està subtitulada en castellà, però l’italià és bell i entenedor.

La Maria Rosa de Reus, Santa, mantingué la llàntia encesa de la fe i la caritat en les seves nits

La Maria Rosa de Reus. Nasqué en el carrer del Padró núm 4. El 24 de març de l’any 1815. Els seus pares es deien Josep i Maria; el primer, natural de Barcelona, era manyà; la mare era de Reus, de tota la vida; nasqué la nit del dijous sant i l’endemà, el divendres sant, rebia el baptisme a la Prioral. Als setze anys, quan feu la primera comunió, sentí la crida del Senyor. Ella diu que experimentà la «dolcesa del Senyor» Haurà d’esperar perquè el seu pare no en volia sentir parlar de la seva vocació religiosa. Li deien Doloretes, que en el segle XIX era comú i familiar.

La Maria Rosa, com tots els reusencs, estimava la Mare de Déu de Misericòrdia i l’Esperit Sant, per la contemplació de la Mare Dolorosa, a la capella de la Prioral, li donà un cor «ple de misericòrdia». Els diumenges anava a l’Hospital de Sant Joan, on tenia una cura exquisida dels malats. Ho aprengué de la seva mare, que moria víctima del còlera l’any 1834. Finalment, després d’esperar deu anys, entrà a la Congregació de les Filles de la Caritat, que servien el nostre Hospital i de la Casa de la Caritat de Reus. Fou l’any 1841.

El juny de l’any 1844, decidida, amb el seny i la rauxa del seu poble, traspassà les línies enemigues i postrant-se davant seu, li demanà al General Zurbano que deixés de bombardejar la ciutat i la salvà. (Crec que aquest acte de heroisme Reus no l’ha reconegut). Com a bona reusenca era franca, treballadora, incansable i alegre. Tenia un posat decidit i era alta. Ni es planyia ni planyia gaire a les seves germanes. «Res per a nosaltres, germanes, tot pels pobres i tot per Déu». Portava els secrets de Déu i la seva absència dins del seu cor. Era valenta en el treball, amb punta de intel·ligència i sentit pràctic.

Fou destinada a Tortosa, amb quatres germanes més, l’any 1847, i es feu càrrec de la Casa de Misericòrdia de Jesús. A Tortosa trencà, per motius que la van fer patir molt, la relació amb la Comunitat de Reus i això li comportà molts problemes i dificultats, àdhuc calúmnies (de fet, la Corporació de les Germanes de la Caritat, que eren a Reus, no estaven degudament constituïdes) i amb poc anys des del 1857 posà els fonaments de la nova Congregació i sota el signe de l’obediència a l’Església. Es posà, de gran, a estudiar Magisteri i fundà la Congregació de la Germanes de la Mare de Déu de la Consolació. La Congregació ara està estesa a quatre continents.

La Maria Rosa es feu gran. Les Germanes recollien el seu capteniment, les seves paraules i sabien de les seves nits!Oh, les nits de la Maria Rosa eren plenes de pregària, ella treballava, ja fos al servei de l’hospital o repassant la roba i planxant i passava hores davant del Sagrari, en el gran silenci de la nit. Nits i nits, com una sentinella de l’aurora.

Quan venien les grans festes de l’any s’omplia d’alegria, sobretot el Dia de la Trinitat! El Senyor li va donar el do de la contemplació més alta i ella sola s’endinsava en els misteris més alts de Déu. No calia que ho digués. No fou llarg el temps de la seva malaltia que la portaria a la mort. Ja no podia respirar i les cames se li inflamaven. Descansava asseguda. La nit del 11 de juny de l’any 1876, vigília de la Santíssima Trinitat, demanava permís al seu superior per morir. «Deixeu-me marxar» i el seu confessor li digué «Que es compleixi la voluntat de Déu» i s’adormí en el Senyor, enmig de les llàgrimes de les seves Germanes.

Els pobres i els malalts d’aquells hospitals es varen sentir orfes. Els pobres sempre són els primers de descobrir quins són els sants de Déu. Beatificada per Pau VI el 8 de maig de 1977, que feu una bellíssima homilia, anomenant-la Mestre de la Consolació i canonitzada pel recordat papa Joan Pau II, l’11 de desembre de1988.

A la carretera de Castellvell hi ha la residència de les Germanes Ancianes de la Consolació. Fan reverència. Jo sé de les seves biografies. Tenen en comú el treball de cada dia i de tota una vida, nomes cal mirar-los les mans desgastades i la seva pregària, només cal mirar la seva mirada per endevinar-la! Tenen la mirada purificada i esperen el Senyor, el seu Espòs, pel qual han viscut. Estan contentes, perquè no esperen res més sinó el Senyor. A la Capella sempre n’hi ha que fan pregària. Compleixen la darrera obediència d’una religiosa: pregar per l’Església i pel món. Han viscut i moriran sense cap glòria humana, però tota la glòria de Déu és per a elles.

No us perdeu aquest vídeo! És molt interessant!

María Rosa Molas Ahir i Avui fet per, mcsconsolacion a Vimeo

Sant Josep, del qual gairebé ningú en parla

Diuen que abans se’n parlava molt. I fins i tot el poble cristià estimava els set diumenges dedicats a Sant Josep. I els Papes en feien encícliques. Però després del Concili –ves a saber per quines raons– Josep de Natzaret ha quedat com oblidat. Només el poble senzill de Déu se’n recorda. Els humils i els pobres que en tenen prou de viure el catolicisme dins la gran tradició. Jo sé perquè no l’han oblidat, perquè és seu i és com ells. Dels qui estimen i callen. I són humils.

Però que ningú en parli no vol dir que no hi fos i que no hi sigui. Hi va ser a la història de la salvació. Sí, Josep de Natzaret, del qual diu l’Escriptura que era un home just, és d’aquells sants que apareixen un moment, fan el que han de fer i ja no cal que se’n parli més. Déu ja ha fet el que havia de fer. I ells també. I l’Escriptura no consigna res més ni de la seva vida ni de la seva mort.

Però voleu missió més gran? Guardar la virginitat de Maria i fer gran a Jesús! Va tenir el goig de veure com creixia aquell Infant, que no li pertanyia. I va tenir el goig de veure’l com treballava al seu costat. I el va veure riure i suar. I va observar el seu silenci, els silencis de Jesús, habitats per la Presència amorosa del Pare del cel. Però l’Església de l’orient i de l’occident va meditar les Escriptures i en va descobrir la seva grandesa humil. Oh, Josep de Natzaret, que no abandonares a Maria en el seu misteri i vas veure els primers passos de Jesús infant!


Per cert, mai m’han agradat aquelles representacions que fan de Josep un ancià. Déu no va confiar «el seu Fill» a un home ancià, sinó a un home jove i fort, del qual Maria se’n va enamorar i en fou el seu Espòs. Però a ells els esperava una altra fecunditat, que venia de l’Esperit Sant. Una fecunditat més profunda que no pas la de la carn. Car aquell Fill era fruit de la seva fe, de la seva sola fe. La de Maria, i la del espòs, amb el qual estava deposada. I Jesús seria conegut entre els seus com el «No és aquest, el fill del fuster? (Mt 15,55)» Si Josep, aquí a la terra, va ser tant a prop de Jesús, com més no ho serà en el cel. I, per això, cal demanar la seva intercessió. I l’Església sense saber què fer amb Ell li dóna un títol molt gran «Patró de l’Església universal» i fins i tot trenca el vel de la Quaresma per a fer-ne festa gran.

Si us plau: no oblideu a Sant Josep. Ah, i felicitats a tots els qui porten el bell nom de Josep o de José.

Sant Francesc Xavier

He fet dos dies de vacances. Són les úniques d’estiu. Per això n’estic content. Amb una família de la Parròquia que estimo molt he anat a Navarra, al castell de Xavier. Feia tants anys que no hi havia estat, des de quan era seminarista! Hi havia un gran silenci a les valls de Navarra. Nostre Senyor em va concedir de celebrar l’Eucaristia a la Basílica de Sant Francesc Xavier. A l’esplanada del Castell on va néixer Francesc Xavier hi havia quatre autocars que havien celebrat allí i anaven de ruta cap a Madrid, a les JMJ.

Es un sant al qual tinc molta devoció i que us recomano. Me l’imagino com un Gerard Piqué. De fet era un gran atleta i jugador de la pilota basca. De casa bona, va anar a fer carrera a la universitat de París, allí va conèixer a Sant Ignasi que cada moment li anava al darrera dient-li: Pero Javier qué sacarás de ganar el mundo, si pierdes tu alma?

Com que els sants són tant pesats, al final li va fer cas. I això que primer el tenia per boig. Va ser un dels primer companys de Sant Ignasi, que el dia de l’Assumpció, a Montmartre van prometre obediència a la missió d’anunciar l’Evangeli i viure en companyia, la companyia de Jesús.

Després de moltes aventures se’n a va anar al llunyà orient a evangelitzar. Són immenses les distàncies que va recórrer. Si no puedo ir al Japón con una embarcación, iré nadando. I escrivia des de l’Orient planyent-se: tants estudiants que hi ha París sense fer res, i aquí tanta feina que tinc, vés si no en podrien venir uns quants. Per a la missió de l’Evangeli va fer de tot. Va arribar a la costa de la Xina, però no hi va poder entrar. El Senyor allí el va cridar. Després va morir sol, en una platja solitària, amb una candela encesa, i sense sagraments, el noi traductor que l’acompanyava diu que resava en una llengua estranya, era l’euskera, la llengua de la seva mare.

Les onades del mar de la Índia arribaven tristes però llur remor presagiava a Xavier, que agonitzava, les platges del Regne de Déu. Abans de la missió a la Xina, havia escrit al seu estimat Ignasi, però quan va arribar la carta, Xavier era mort. Només tenia quaranta sis anys.

Juntament amb l’encara la més estimada Teresa de Lisieux, germana i amiga meva, és Patró de les missions. Es bonic això: el primer, viatger fort i indomable, la segona, una noia perduda en un Carmel de Normandia, gèlid i que va morir sense haver fet res d’extraordinari, només havia estimat molt. Un dia n’escriuré.

Quan vaig arribar a la nit a Reus vaig celebrar l’adoració nocturna, el Papa ja era al nostre país. I aquests dies he pregat intensíssimament per Ell. Amb aquesta família amb qui he anat a Navarra i el bo del seu fill, que és intel·ligent i simpàtic i l’escolà perfecte de la parròquia i del món, varem resar i, sobretot, varem riure. Els ho agraeixo. Ah, els pobles de la baixa Navarra estaven de festa major i preparaven les vaquillas! Vaig tenir ganes de córrer davant dels vedells i arribar al póstigo, però la prudència m’ho va impedir. Segur que us quedàveu sense rector.

Enric d’Ossó (1840-1896)

Va néixer a Vinebre el 16 d’octubre de 1840. La seva mare somiava veure'l sacerdot del Senyor i el seu pare encaminar-lo cap al comerç. Durant el còlera de 1854 va morir la seva mare. Va ser llavors quan abandonà el treball d'aprenent a Reus i es retira a Montserrat. Torna a casa amb la promesa de poder emprendre el camí elegit i inicia els estudis al Seminari de Tortosa, com a alumne extern i hoste d'un beneficiat de la Catedral. Ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1867, celebra la primera missa a Montserrat el diumenge 6 d'octubre.
Els seus primers anys de ministeri els dedica al Seminari com a professor de Física i Matemàtiques, compaginant-ho amb la catequesi als nens. Aquest va ser el seu millor apostolat des de 1868 quan en esclatar la revolució es trasllada a Vinebre on du una vida de pietat i recolliment.
El 1871 organitza una escola metòdica de catecisme i escriu una “Guia pràctica” per als catequistes. Es pot dir que així inicia l’activitat com a escriptor. Des de nen, va tenir gran devoció per Santa Teresa d'Àvila, la vida i doctrina de la qual va inspirar la seva vida i el seu apostolat.
Per acréixer i fortificar el sentit de pietat, va crear associacions de fidels, especialment joves, per a qui la revolució i les corrents hostils a la fe catòlica podien ser una amenaça.
Després del pas per una “Congregació mariana” de joves pagesos funda el 1873 l'associació de “Filles de Maria Immaculada i Santa Teresa de Jesús”. El 1876 inaugurava el “Rebañito del Nen Jesús”. Per a facilitat la pràctica de l'oració publica “El quart d'hora d'oració”, llibre del qual s'han editat més de 50 edicions.
Convençut de la importància de la premsa, va publicar (1871) el setmanari “L'amic del poble”; que suprimí l'autoritat civil però que va substituir per la revista “Santa Teresa de Jesús” per difondre la doctrina catòlica. Per a la formació de la gent humil va publicar el 1884 un “Catecisme sobre la maçoneria” i el 1891 va copsar l'essencial de la Rerum Novarum en “Catecisme dels obrers i dels rics”.
La seva gran obra va ser la Congregació de les Germanes de la “Companyia de Santa Teresa de Jesús”. Va voler que les seves filles, plenes de l'esperit de Santa Teresa d'Àvila, es comprometessin a “estendre el regne de Crist per tot el món portant a Crist en la intel·ligència dels nens i joves per mitjà de la instrucció i en el seu cor per mitjà de l'educació” Va morir el 27 de gener de 1896 a Gilet (València) al convent dels PP Franciscans, on s'havia retirat durant algun temps per orar en soledat.

Celebració de la festa de Sant Enric d’Ossó, patró de la catequesi

Seguint la tradició iniciada fa pocs anys, el 27 de gener la parròquia va honorar Sant Enric d’Ossó i Cervelló, patró dels/de les catequistes. Gran animador de l’ensenyament i de la catequesi, home de les nostres terres, va merèixer l’honor de ser el nostre model i guia en la tasca d’anunciar l’Evangeli i predicar i donar testimoni de la nostra fe en Déu, davant els infants i els joves.
Tots els catequistes ens vam aplegar, a les sis de la tarda, a la capella dels Santíssim: allí va començar el primer acte, un petit recés, dirigit per Mn. Rafael que va valorar i ponderar la tasca catequètica, el testimoni de Fe que es dóna, la dedicació de temps (formació, preparació, trobades, celebracions, reunions...) de manera desinteressada i gratuïta, arrelades totes elles en la convicció plena de les nostres creences i en la confiança absoluta en Déu que ens ha escollit per a aquesta missió. El/la catequista fa seu aquell encàrrec de Jesús en el seu comiat: “Aneu i ensenyeu tot allò que jo us he ensenyat... Jo seré amb vosaltres dia rere dia...”.
La sessió de catequesi, se’ns va dir, no és una classe de religió, és una ocasió per a transmetre, als infants i als joves, un missatge que potser no reben ni veuen a casa i, en molts casos, ni a l’escola ni a l’institut; encara que només sigui una hora a la setmana, el nostre treball i el nostre testimoni són agradables als ulls de Déu que vetlla perquè aquesta tasca no caigui en sac buit; només Ell sap quin fruit donarà la llavor sembrada en cada persona.
Acabat el recés, ens vam trobar en grups de 2-3 catequistes, per tal de “parlar” de les nostres inquietuds, les personals i les derivades de la nostra condició de catequistes.
Poc després, ens vam ajuntar -amb la resta de la comunitat habitual- a la pregària del Sant Rosari que, en aquell dia i de manera especial, va “contemplar” els Misteris de Llum, llegat de Joan Pau II.
Com a cloenda, vam participar de l’Eucaristia vespertina, concelebrada pel nostre Rector i el nostre Vicari, responsables de les catequesi de 1ª Comunió i de Confirmació, respectivament i presidida -des de l’ambó- per una fotografia de Sant Enric d’Ossó, en els seus temps de seminarista.
En el moment de la Pregària Universal, Mn. Rafael va fer una pregària individualitzada i personal per a cada catequista present i va tenir un record, també, per aquelles persones que ja són amb Déu.
Acabada la Missa, a iniciativa del nostre Rector -i com a novetat- va tenir lloc un sopar de catequistes, als baixos de la parròquia, on les grans “cuineres” (què amagat s’ ho tenien!) van lluir les seves arts culinàries i sorprendre’ns amb un ampli ventall de menges (fins i tot una sopeta, que ben bé venia en aquell moment!!!) i tots vam poder “llepar-nos” els dits. Des d’aquesta Veu, l’enhorabona i la més cordial felicitació a totes les cuineres i a totes les persones que van fer possible aquella estona tan agradable i familiar.