diumenge, 25 de juny del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge XII del temps ordinari o diumenge dels qui reconeixen Crist davant els homes (Cicle A)

Ara sí que han passat totes les grans festes i tornem a la lectura continuada de l’Evangeli de Mateu, en el capítol 10:26-33. És el final del discurs de la missió, el Senyor prepara als apòstols per a la missió que vindrà després, això és la nostra. Hi ha afirmacions molt serioses i solemnes del Senyor. Primer ens diu que els missioners cristians no han de tenir por. Por de què? i por per què? Per anunciar l’Evangeli de l’amor no hi ha cap por ni n’hi pot haver. Quantes vegades el respecte a les persones ens frena en el testimoni de la fe! Quantes l’ideologia dominant fa que ens avergonyim de la fe? Simplement, de vegades, per una cosa tant fútil com és simplement «El que diran». Els missioners cristians no han de tenir por de dir una veritat: Déu t’estima i Crist és el salvador del món. No estan cridats a salvar el món, sinó a donar testimoni de qui salva el món és Jesús. 

No es poden anticipar mai judicis de res. Al final tot serà revelat i conegut. Allò que semblava bé pot ser mal i allò que semblava mal és bé. Com el de la pel·lícula: Crash el que semblava bo és el dolent i el que semblava dolent és bo. És tant cert allò que ens diu el Senyor «tot serà descobert i posa’t a la llum». Fins i tot per a nosaltres mateixos que sovint tenim por de judicar la veritat de la nostra vida.
  
Tot allò que els deixebles han escoltat del Mestre ho hauran de dir a plena llum, amb la bella expressió: «des dels terrats». Aquesta valentia pot arribar i, de fet hi ha arribat innumerables vegades, fins al martiri. Molts cristians i cristianes a través dels segles han viscut aquesta veritat: em poden prendre la vida temporal, però no em poden prendre la vida de l’esperit, que està cridada a participar de la vida de Déu. Per això cal tenir por del Maligne i de les forces del mal que ens poden fer perdre la vida de Déu ja que ningú pot tenir la certesa de la pròpia salvació. Perdre a l’infern, vol dir llançar com allò inservible (lit: la «gehenna»  és el lloc de les escombraries).


Als ulls del Pare del cel valem més que tot, ells ens estima a tots. Valem no per nosaltres mateixos sinó per la creu de Jesús. La victòria de la creu ens ha fet valuosos als ulls de Déu, únics. Cap mare o mare pot dir a un altre pare o mare "Jo estimo el meu fill, la meva filla, més que tu estimes el teu fill o la teva filla". Cal viure en aquesta gran confiança en el Pare. Només se’ns demana que el reconeguem/confessem davant del món. És la confessió de fe del baptisme i de la nit de Pasqua. 

Us imagineu que el Senyor ens digui a la cara: Jo et vaig estimar sempre i em vas dir que no em coneixies i vas dissimular que jo t’estimava. Jo he cregut en tu i tu no has cregut en mi. Només de pensar-ho fa vergonya. Que farà el Senyor si això és així? Només Ell ho sap, abandonem-nos a la seva misericòrdia i al seu judici. És per amor que hem d’anar a Déu. Ningú hi va per por. «A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.» Sort que el Senyor sí que ens ha reconegut a tots des de la creu i ho ha fet davant del Pare. Alegrem-nos-en. 

divendres, 23 de juny del 2017

Seguint el Mestre.- Festa del Sagrat Cor de Jesús (Cicle A)

Sóc vostre, oh bon Jesús!

Els fruits de la Pasqua realment han estat esplèndids i generosos i es manifesten en la trilogia de les solemnitats que venen encara després de la Pentecosta. L'Esperit ens ha revelat el Misteri de la Santa i vivificant Trinitat, comunió d’amor i de vida. El Fill ens ha donat el Pa de la Vida. I encara el Fill ens ha obert el cor del Pare, car el cor de Jesús no es pot separar del Pare ni de l’Esperit Sant. I al final de l’Evangeli de Joan hi apareixen els brutals soldats que amb la llança fendien el pit de Jesús i acomplien amb les profecies: Miraran aquell que han traspassat. I no se li havia de trencar cap ós a l’Anyell immaculat de la Nova Pasqua. Amb raó el deixeble estimat ha escrit (així ho acabem d’escoltar): Nosaltres mateixos hem contemplat com el Pare ha enviat el Fill perquè fos el salvador del món (segona lectura).


A l’Evangeli, en el que s’anomena  l'«Himne de l’exultança» el Senyor dóna les gràcies al Pare pels senzills i humils de cor. El Senyor dóna les gràcies per la nostra fe. El Pare ho ha posat tot a les seves mans i nosaltres hem estat posats a seves mans i ens hem mantingut en la fe de l’Església i tots els qui estem aquí diem: Conèixer-vos i estimar-vos ha estat l’alegria més gran de la meva vida. I les paraules de la consagració al Cor de Jesús no ens resulten estranyes, expressen allò que sentim: «Sóc vostre, oh bon Jesús, vós que voleu glorificar la meva ànima per tota l’eternitat».

I el mateix Senyor s’ha manifestat com benèvol i humil de cor. Ell és la pura receptivitat de l’amor del Pare. Ell mateix ens demana a nosaltres, que estem cansats i afeixugats, (també a una Església que està afeixugada i cansada), que acceptem el seu jou, el jou suau i la càrrega lleugera. Un jou i una càrrega que no pot ser sinó la de la seva santa Creu. Allí trobem el repòs desitjat. També allí el Senyor troba el seu repòs. Ell que no tenia lloc on fer reposar el seu cap fins que no el feu reclinar en l’arbre de la creu.

El cor de Jesús –sempre obert, sempre fluent– allà on es planta la creu sempre neix una font. Allí neix l’amor, allí corrre l’amor, un amor que és Déu. 
Quan l’amor ve del Cor de Jesús llavors entenem la bellesa de continguts de la 2ª lectura: 
a. L’amor sempre té la iniciativa (és el primer d'estimar). 
b. L’amor no se cerca a sí mateix ni cerca la recompensa: T’estimo perquè t’estimo. Un amor que no demana res a canvi. 
c. Un amor que es universal i que si alguna preferència té és pels més pobres. 

Tot això és el jou de l’amor entregat, ningú pot estimar d’aquesta manera si no ens introduïm dins de l’amor de Crist. Ell ens dóna aquest amor, en som receptacles i el comuniquem. Si depengués de nosaltres ja ens hauríem cansat faria anys. Però aquest amor és el signe de què estem en Déu. Què boniques les paraules (com voldria que us en recordéssiu: Si ens estimem, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tant gran que ja no ens falta res! És l’alegria dels sants i l’amor vessat en els cors, desbordant, com una copa que sobreïx.

Certament que Déu és impassible, però per la seva humanitat Déu ara té un cor d’humanitat. I el cor de Jesús és el cor més sensible del món. L’últim que Déu ha manifestat ha estat aquest cor traspassat. Tots els sofriments, totes les llàgrimes, totes les impotències les porta en aquest cor seu –sacratíssim cor del Fill de Déu– fornal ardent d’amor. Déu no pot patir, però es pot compadir i ell sofreix segons la seva naturalesa. El cor de Jesús crea l’amor en nosaltres, el fa néixer, el renova constantment, només cal creure’l en el calze de l’Eucaristia, només cal tornar-se al riu que va vers l’oceà infinit. 

diumenge, 18 de juny del 2017

Cantem l'Amor que ens enamora

Avui és el diumenge del Corpus Christi. La festa gran de l’Eucaristia. No hi ha res més sant aquí a la terra que el Sagrament, realment és el Santíssim Sagrament. El pa i el vi després de la consagració són realment, veritablement i substancialment el Cos i la Sang del Senyor. Ningú pot rebre l’Eucaristia sense adorar-la, és a dir, sense reconèixer en la fe de l’Església la Presència del Senyor. Tot està contingut en l’Eucaristia. Tots els amors. L’amor que el Pare té al Fill. L’amor del Fill al Pare. L’amor que el Senyor ens té a nosaltres i l’amor que ens tenim els uns als altres. I l’amor de tots envers el Senyor. Tots els cinc amors vinculats i units per origen i per finalitat. 


Qui són els creients? Els qui estimem el Senyor Jesús. (Bé o malament, amb fidelitat o infidelitat... però per res de món tenim voluntat de deixar d’estimar el Senyor). Aquest amor esdevé concret en l’amor a l’Eucaristia. Estimar el Crist i estimar l’Eucaristia és la mateixa cosa. No es poden separar mai. I és en aquesta Eucaristia que es comunica com a comunió i presència donada l’Amor que ens enamora a tots.


Celebrem aquesta festa amb goig, amb humilitat. I quan mirem la Custòdia diguem: Sou aquí, Senyor, per mi. Entregat per mi i pel món. Per a mi i per a tots. Adorem la santa Trinitat en l’Eucaristia: El Qui engendra (Genitori) i a l’Engendrat (Genitoque), sigui donada la lloança i la joia (laus et iubilatio), també la benedicció, l’honor i el poder (benedictio, honor, virtus) i també al Qui procedeix de tots dos (procedenti ab utroque), rebi la mateixa lloança (compar sit laudatio

dilluns, 5 de juny del 2017

Veniu, Esperit Sant, Tresor dels pobres


En ocasió de la Pentecosta que hem celebrat us recomanem escoltar la antiquíssima Seqüència litúrgica del dia de Pentecostes. La melodia gregoriana és bellíssima, antiquíssima, sil·làbica, ve de lluny, de les profunditats del cor orant de l’Església.



La dediquem al nou atemptat que ha patit la ciutat de Londres, en el Regne Unit. Com un clam per la pau. Només l’Esperit Sant pot eradicar el Mal del món i donar la Pau, la desitjada Pau. Us desitgem una santa Pentecosta, una Pentecosta que és la de tot l’any, la de sempre, una perenne Pentecosta. Oh Sant Esperit veniu!

Us posem la versió catalana que hem emprat a la nostra parròquia. Una abraçada de tots, els uns pels altres, en la pau immensa del Sant Esperit, Foc que ve del Foc de la Trinitat, Amor que ve de l’Amor de la Trinitat que repartint-se entre tots no disminueix, que abrusa el cor.



Veniu, oh sant Esperit,
des del cel al nostre cor
amb la vostra llum divina,

Pare des pobres, veniu,
veniu, tresor de tot bé,
oh Llum, que el cor il·lumina.

Vós sou el Consolador
dolç hoste del nostre cor
i dolcíssim refrigeri.

En el treball sou descans
en el dolor sou consol
en la calor sou confort.

Oh Benaurada Llum
ompliu el més íntim del cor
dels vostres fidels

Sense el vostre Do
el cor nostre seria buidor
i res seria innocent.

Tot el que no és net, renteu
tot el que és àrid, regueu
i guariu tota malaltia.

Tot el que és rígid, ablaniu
tot el que es fred, escalfeu
i corregiu el qui s’esgarria.

Doneu als fidels
que en vós confien
els set Dons més sants.

El mèrit de la virtut
el camí de la salvació
la joia immortal i plena.

Càritas parroquial informa:

diumenge, 4 de juny del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de la Pentecosta

L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.


El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.

L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.

Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.

L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.

En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, (el YouTube que us posem és una trobada de carismàtics a Roma) que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.

divendres, 2 de juny del 2017

El bisbe Xavier Novell, de Solsona, tractat sense miraments.

El diumenge passat, per una frase escrita pel bisbe Xavier de Solsona, al Full de la Parròquia, en la qual no maltractava a ningú (en absolut, ni de lluny) fou tractat sense miraments en els mitjans de comunicació de Catalunya.

Des del blog ens adherim a la seva persona i preguem pel bisbe Xavier. No està bé que tractin tant malament a un bisbe del nostre país. No hi perd l’Església, hi perd el país que queda ben galdós. El bisbe Xavier és un bon bisbe, cercador de noves formes d’evangelització, ha format part de l’escoltisme català, ha treballat pel país, per la llengua i per les persones.




No està bé que una opinió respectuosa s’interpreti sense context i sigui denunciat com a homòfob de qualsevol manera, com si hagués comès un crim vergonyós. Una campanya així vers el bisbe més jove de Catalunya és desmesurada, nociva i fa mal. L’Església a Catalunya no es mereix ser tractada d’aquesta manera. No és un bisbe que es tractat malament, és tot el que representa.

No podem passar a confondre la llibertat d’expressió amb l’imperi d’una ideologia o d’un pensament totalitari. Els mossens que dia a dia estem a les parròquies no ens poden acusar de no estimar la gent i el nostre poble. Si l’ajuntament de Cervera ha decretat que el bisbe Xavier és una persona non grata, els creients l’acollim amb tota gratitud i preguem per ell. No és el bisbe que queda malament, és el país que queda malament i una notícia així no té perquè encapçalar tots els telenotícies d’un diumenge. Provoca nàusea.

Definitivament, el bisbe Xavier no és cap homòfob. Només ho pot dir un ignorant o un que no juga net. A més, per si tot això ha molestat o entristit algú, el bisbe s'ha disculpat. No teníem cap dubte que així seria, demostrant, una vegada més, la total falta d'intenció d'ofendre o fer mal.

Adjuntem un fragment de la nota que ha publicat:

No he discriminat a ningú ni he lesionat cap dret personal. Són falses les acusacions d’homofòbia que m’han adreçat. Estic absolutament convençut, com diu l’Església, que tota persona és digna de respecte sigui quina sigui la seva raça, nacionalitat, religió i tendència sexual. Faig meu també allò que continua dient el Papa Francesc a AL 250: “Per això, desitgem primer de tot reiterar que tota persona, independentment de la seva tendència sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar «tot signe de discriminació injusta», i particularment qualsevol forma d’agressió i violència”.