Aquest Diumenge està dedicat en la pregària de totes les Esglésies del món als immigrants i refugiats, per això publiquem aquestes fotografies per no oblidar el sofriments de tants germans. El Papa Francesc ha dit:
Ells no són simplement immigrants, són persones, les quals cal acollir, protegir promoure, integrar.
Escoltem el Papa Francesc en ocasió d’aquesta JORNADA MUNDIAL DELS REFUGIATS I IMMIGRANTS
Hem viscut amb horror i amb una infinita compassió els estralls causats pels aiguats de Mallorca. Hem pregat per ell i hem demanat al Senyor que consoli el cor dels pares del petit Arthur. Hem vist amb agraïment i solidaritat la noblesa i la unió dels habitants de l'illa. Tots han ajudat.
El bisbe Sebastià, que és un bon Pastor, ha dit paraules molt cristianes als funerals pels qui han perdut la vida! Hem vist també el Rafael Nadal que ha donat la talla com a persona posant-se ajudar, com un de més, els veïns. Quan hi ha sofriment el cor de l’home, sempre enigmàtic, desvetlla els millors sentiments de bondat, de compassió, de solidaritat.
L'illa ens és, per molts motius, molt propera. Nosaltres ens quedem sempre amb la pregunta: ¿Per què permets, Senyor, que passin aquestes coses? No hi ha resposta. Només podem pregar i estimar. Si no hi ha Déu tot és encara més buit, més sense sentit.
Els donem el condol i ens unim al dolor de l’Església de Mallorca. El bisbe Sebastià ha dit en la homilia aquestes paraules, referides a la Joana, la mare de l’Arthur, que va poder salvar la vida de la seva filla i germaneta del petit Arthur: «Hem vist així com la mare salvava a la seva filla, mentre ella exposava la seva vida i era arrastrada per la força de l’aiguat. Aquesta mare representava l’amor de tots».
Els dediquem el Pi de Formentor, cantat per Maria del Mar Bonet
Mireu també el vídeo que mostra la solidaritat de la gent:
El vídeo que us proposem per escoltar i veure (sobre tot, no ho deixeu de fer) és d’una gran bellesa i pietat. A Xile es conserva la tradició de portar l’Eucaristia als malalts i als impedits el diumenge després de Pasqua. Com que les distàncies són llargues és costum de portar el Sagrament en un carruatge tirat per cavalls, acompanyat per una comitiva. A part de la bellesa de les imatges s’escolta l’himne eucarístic Adoro te devote: un himne tan bell i profund no pot tenir altre autor que sant Tomàs d’Aquino.
Com que el text llatí és incomprensible per una gran majoria, he cercat la millor versió catalana, que transcric tot seguit:
1. Un desig vivíssim m'ha impulsat, Senyor; vinc per adorar-vos i donar-me a Vós. La grandesa vostra feu-me contemplar, puix aquí s'amaga en el Vi i el Pa. 2. Vista, gust i tacte no us sabran trobar; per aconseguir-ho és la fe el que val. Fe en el que diguéreu la darrera nit als vostres deixebles, consagrant pa i vi. 3. En la Creu s'amaga la divinitat; en l'altar s'oculta fins la humanitat. Jo, però, confesso l'una i l'altra en Vós; com el lladre, imploro pietat, Senyor. 4. No veig les ferides que Tomàs veié i també us confesso el Senyor i Déu meu. Feu que tingui sempre l'esperit serè i estimant-vos cregui amb sincera fe. 5. Vostre Pa ens conforta i és memorial d'una mort que és vida per als cristians. Tot aquell qui menja vostre Cos sagrat, per la llum divina resta transformat. 6. Redemptor dels homes sou, Senyor Jesús; els pecats es renten amb la Sang del Just. Si l'Eucaristia guarda vostra Sang, tot bevent del Calze ens sentim salvats. 7. Si en el Pa i Calze ara us veig ocult, sense vels vull veure-us Redemptor Jesús. I si contemplar-vos tant he desitjat, reveleu-me un dia vostra majestat. Amén
La melodia que l’acompanya és gregoriana i, veritablement, corprèn per la seva simplicitat i, alhora, per la seva dolcesa. Hem decidit que tots els divendres, abans de la benedicció del Santíssim Sagrament, la cantarem a la Parròquia. Ja l'aprendrem.
QUI VULGUI SER IMPORTANT HA DE SER EL SERVIDOR DE TOTS
L’Evangeli del Diumenge vinent és molt bonic. Els fills de Zabedeu van a trobar Jesús i li demanen (per dir-ho així) càrrecs: «Seure a la seva dreta i a la seva esquerra quan Ell regni». No havien entès que el Regne que Jesús predicava no era temporal, sinó de Déu.
Jesús, com a bon jueu, respon amb una altra pregunta: ¿Podeu beure del calze que jo haig de veure? Ells li responen que sí. Els dóna la raó: Sí que el beureu, però no ara, el beureu després. Els parla del calze de l’Eucaristia.
Nosaltres, els cristians, som els qui bevem del calze del Senyor, de la seva donació d’amor. Cada vegada que participem de l’Eucaristia participem de l’amor del Crist, desbordant i inesgotable. És un amor que no es consumeix mai, sempre brolla, com una font inesgotable. Un amor que ve de la creu del Senyor i participat per nosaltres ens omple i ens posa en un moviment d’amor, que ve de Déu Trinitat i va cap a Déu. En aquest Evangeli es contenen les paraules: Qui vulgui ser important ha de ser el servent de tots, per tal que esdevinguin semblants a Ell, que ha vingut a servir i a donar la vida per una multitud. Una donació que el Senyor fa present en cada Eucaristia quan sentim les paraules: Aquesta és meva sang vessada per vosaltres i per a molts. L’home de talla, segons Jesús, és el qui es posa al servei dels altres.
El Sant pare Francesc ha demanat que fem de la vida consagrada, motiu d’oració, és la seva intenció per aquest mes d'octubre. Ho podem escoltar en el següent vídeo.
Hem celebrat la seva festa fa poc, el dia 12 d'abril, dia en que va morir, l’any 1927. Va ser el dia de la seva entrada en el Regne, dies natalis.
Li tinc una gran devoció i us la voldria encomanar. Aquestes son les raons: Primer, perquè és un laic del nostre temps i, segon, perquè fou un metge que aprengué a fer la diagnosi, no tan sols del cos sinó també del cor. El contacte amb el món de la malaltia i la pobresa de Nàpols el convertí en l’home de la misericòrdia, un home que, finalment, s’empobrí a sí mateix i ho donà tot als altres. Talment un Sant Francesc d’Assís. Per amor als pobres va deixar el seu projecte matrimonial i donà el seu patrimoni familiar.
És una figura que val la pena conèixer i un model de santedat cristiana, realment heroica. A Itàlia s’ha fet famosa una pel·lícula biogràfica que us enllacem aquí mateix en un vídeo de YouTube. Mireu-la, us enganxarà!!
Mirem amb devoció aquests reportatges. Són els cristians que, després de la desolació de la guerra, retornen a casa, a les ciutats de la plana de Mossul. Els vídeos estan editats per la ACN (Ajuda a l’Església necessitada). Aquesta organització és una institució de solidaritat de les més maques de l’Església Catòlica i canalitza ajuts i pregàries per les esglésies que necessiten suport, ara de manera urgent, la cristiandat devastada a Síria i a l’Irak. No hi ha res que entristeixi més que imatges de la Mare de Déu colpides i destrossades.
Els cristians d’arreu on són tenen l’Esperit Sant i la força de la resurrecció de Jesucrist. Això és un principi d’esperança, d’un tornar a començar sempre. Les generacions se succeeixen, però els qui han passat no queden en l’oblit, queden en Déu, etern present. Allí queden consignats, Els retrobarem en el gran aplec. I ells, els pobres, els foragitats i els perseguits, executaran la sentència que està escrita quan el Senyor torni amb els seus sants. Que la Mare de Déu protegeixi la fe dels cristians, germans nostres, que han conegut els horrors de la guerra i de la persecució. Que ella guardi la seva fe i la seva esperança.
Sóc un catòlic, un que pertany a l’Església, la que està per tot arreu. Cosa increïble, la història de Jesús és un relat obert perquè m’inclou a mi, que sóc el seu deixeble. La mort no situa a Jesús fora de la història, sinó que l’obre a totes les generacions. Enmig de la multitud immensa, en el temps i en l’espai, dels qui han seguit el Senyor hi estic jo, un deixeble més, com tants! Es pot dir que la història de Jesús és meva perquè m’inclou a mi, ja que la seva resurrecció el fa contemporani a tots. Quan consagro el pa i el vi de l’Eucaristia m’adono que les paraules, dites en la intimitat del cenacle, tenen una projecció universal, completament eficaç, en el temps i es concreten en la celebració que presideixo, sense mèrit, amb els fidels. Un cristià ha après alguna cosa, només alguna cosa, quan entén que en les paraules: Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, hi ha inclosa la seva vida. Ell forma part d’aquest “vosaltres”.
Ell, ho escoltem a l’Evangeli d’avui, venia de Nazaret, dels silencis d’una vida obscura i anònima i es presenta davant del poble amb un missatge: El Regne de Déu és aquí, és el mateix dir: Déu és aquí en la seva persona. És el mateix dir: Hi ha un origen absolut i un final absolut i una presència amorosa que ho envolta tot. Aquesta és la gran notícia: Déu ha vingut al món en Ell, en el Jesús estimat. Ell em demana dues coses: que em converteixi, no és tant sols una conversió moral, sinó que visqui amb la convicció de què Déu és, ara en mi, però també en el meu final. I que visqui la relació amb els altres amb una convicció: l’altre, sigui qui sigui, és algú pel qual Jesús ha donat la vida. Quan un creu en Déu ja no pot viure igual, ja tot canvia. Hi ha una melodia de fons que ho omple tot, com el darrer, el més gran dels paisatges Escoltem "The Lord bless you and keep you" (Que el Senyor et beneeixi i et guardi). És una composició de música sacra coral, de John Rutter, al qual veiem dirigint en el vídeo, durant The Mark Thallander Foundation Choir Festival, l'any 2008.
Aquest diumenge, a les acaballes de l’any litúrgic, en la segona lectura, comencem a escoltar la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Aquest document és important en el Nou Testament perquè es considera el primer escrit cristià. Des del punt de vista de la redacció és anterior als Evangelis. Es pot datar abans de l’any 50. És la primera carta que coneixem de l’apostol Pau. El remitent no és tan sols Pau sinó també els deixebles col·laboradors, Silvà i Timoteu. Sant Pau, ple de goig, dóna gràcies a Déu per la vitalitat de la comunitat. És remarcable que es refereixi a les virtuts teologals. És així que senyala una fe que treballa per propagar-se, una caritat que no es cansa de fer el bé i una esperança que aguanta les adversitats.
A l’Evangeli assistim a la controvèrsia dels fariseus amb Jesús, els primers volien sorprendre al Senyor amb alguna paraula comprometedora. Són tan covards que no donen la cara i li envien uns emissaris. Li fan la “pregunta del milió”: És lícit o no de pagar el tribut al Cèsar? Amb aquesta pregunta volien saber quina era la posició de Jesús davant l’ocupació de l’Imperi romà. Com a resposta, Jesús diu una de les frases que s’ha fet més cèlebres de l’Evangeli “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La sentència s’ha interpretat com l’estricte separació que hi ha d’haver entre política i Església. En certa manera això és veritat, però no del tot: Si entenem per política una opció partidària entre totes les que hi ha a la societat, és cert que l’Església no s’hi ha de posar; però si entenem la política com l’acció de la societat que procura el seu bé comú a través dels seus governants, sí que s’hi ha de posar quan els drets de les persones i dels pobles són vulnerats. Llavors ha d’exercir la seva denúncia profètica. Hi ha una responsabilitat dels laics cristians en la participació política.
La frase del Senyor s’ha d’entendre dins d’aquest context: Si la moneda porta la figura del Cèsar no és una moneda del qui la fa servir sinó del Imperi i, per tant, ja se la pot quedar perquè, per aquells que la fan servir, no té cap valor. És com si el Senyor digués “Ja la podeu llençar a les escombraries”. El Senyor ens ensenya que el Cèsar, com a símbol del poder econòmic, que sempre va lligat al poder polític, ja està “ben servit i ben encensat”. El Cèsar ja té el que ha de tenir, però Déu no. Déu només vol el nostre amor.
El text fa pensar en Sant Francesc, que no podia resistir que els primers germans tinguéssin monedes. La història de les Fioretti és simpàtica quan explica les aventures que passaven els germans perquè sant Francesc no veiés si duien diners, ja que si ho veia, l’agafava i l’anava a tirar a les escombraries.
Una vegada més, situa la vida cristiana en l’ordre dels valors espirituals més que els materials. Si bé és veritat que necessitem el diner per nosaltres i els nostres fills, de cap manera hem de viure només per tenir i tenir. Llavors és quan fem el diner un ídol (el Cèsar).
També em fa pensar en un que va entrar a El Corte Inglés, va passar revista a totes les seccions i va sortir dient “sóc tan lliure que no he comprat res” (que ja té mèrit!)
Escric sota la impressió dels esdeveniments del dia 1 d’octubre i en la situació política i social del nostre país. Déu me’n guard d’expressar en un medi qualsevulla opinió de tipus partidista. Després d’exhortar al diàleg, a la responsabilitat de tots en la gestió de l’ordre públic, els cristians hem de pregar per la pau. No només individualment, sinó com assamblea litúrgica. Si fullegem el Missal trobem, fora del cicle temporal, uns formularis per a la celebració que expressen el desig de tots esdevingut pregària. Són formularis en general poc coneguts i poc emprats. Aquest apartat del Missal s’anomena: Misses i oracions per motius diversos.
M’aturo a consignar la primera oració del Formulari A de la Missa: «Per la pau i la justícia»: Oh, Déu, vos ens heu revelat que els qui posen pau seran anomenats fills vostres, feu que ens afanyem per implantar l’única justícia que ens promet una pau ferma i veritable. En el Formulari B es diu: Oh Déu de la pau, a vós no us pot comprendre el qui sembra discòrdies no us pot rebre el qui és amic de violències (...). Són formularis que en els dies que vivim són adequats d’emprar des del punt de vista pastoral. La situació actual fins i tot permet que s’emprin en diumenge. La pregària per la pau és regada sempre per una pluja de gràcia, ja que no hi ha res que Déu estimi més que la concòrdia fraterna.
És una pregària que fem al voltant de la taula de l’Eucaristia, unint-la a l’ofrena del Crist al Pare. És una pregària que cal fer des del treball per la pau. La pau, diu el Senyor en la benaurança, és un treball a fer (els qui treballen per la pau), un treball que hem de fer amb artesania, des de la veritat. També implica un sentit penitencial ja que la violència ofen sempre a Déu i, al final, omple el cor, tants dels qui la practiquen com els qui la pateixen, de tristesa. La violència ens situa en la dinàmica de l’odi que no té aturador. Ningú pot pregar per la pau sense estar disposat a treballar per la pau. Ser dones i homes pacífics és la primera manifestació de la gràcia que demanem.
Concòrdia és una paraula molt bonica i que del llatí vol dir bategar en un sol cor. Que tinguem diverses opcions polítiques no vol dir que ens hàgim deixar d’estimar. Els cristians hem de salvar la unitat de la fe, però també hem de afavorir els vincles de la caritat. Només des de l’estimació es pot obrir el diàleg. Els cristians en tant que ciutadans portem aquesta sobreexigència que el Senyor mateix ens demana.
Sota el signe de la Mare de Déu de Misericòrdia comencem un nou curs pastoral i retornen les activitat ordinàries de la comunitat parroquial. També la represa del blog després de la pausa estival, tant necessària per a tots. Tenim una parròquia molt maca i els cristians de Crist són bons i espirituals. Tots estimen el Senyor, el volen estimar més i el volen fer estimar. És en el seu nom i en el seu Esperit que volem fer totes les accions pastorals.
Ja donem gràcies al Senyor per tots els dons que ell ens concedirà, aquest curs. Ja sentim la joia del que ens concedirà, només ho sap ell, però com sempre serà meravellós. Viurem el curs pastoral sota el lema de la confiança. en el camí de la confiança espiritual. Confiar en el Senyor, confiar en els germans, confiar en la pregària, confiar els uns en els altres. Hem de viure el curs pastoral com un do del Senyor i pel Senyor.
¿Qui és el veritable rector d’una parròquia? Jesús. Tots som deixebles. Som de la família de Jesús, ell ens ha anomenat «germans»: Aquests són la meva mare i els meus germans i germanes. Déu Pare és la casa en la qual vivim i tenim, ell i nosaltres, la mateixa Mare, Maria. Amb la música de la comunitat estimada de l’Emmanuel comencem la represa del Blog:
Amb comunió d’afecte i de pregària amb el Papa Francesc us recomano que mireu aquests dos breus you tubes. El papa en una frenada del papamòbil es va fer un una mica de mal. Però, gràcies a Déu, no va ser res. Recordem que ja té vuitanta anys. Colòmbia és un país jove, alegre, vital, ferit per la violència, però l’Església col·labora a la reconciliació del país.
L’Esperit Sant omplí tota la casa on estaven reunits.
El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.
L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.
Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.
L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.
En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, (el YouTube que us posem és una trobada de carismàtics a Roma) que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.
Tot i que avui és divendres, també us volem presentar un d'aquests testimonis que tant ens ajuden a reflexionar sempre i, molt especialment, en un temps com la Quaresma.
Qui es aquest home que hi ha fotografiat?
Doncs és un sant: sant Josep Moscati. Fou un metge napolità. Si cerqueu informació us adonareu de la qualitat científica de les seves investigacions i de les seves publicacions a la ciència mèdica. Era un home que es deixà''prendre per Crist" i incansable atenia a les visites pels barris pobres de Nàpols. No tingué temps de casar-se. S’aixecava molt matí per a la pregària i era devotíssim de la Mare de Déu. Al final ho donà tot als pobres. Arribava tardíssim a casa després de passar visita domiliari en els barris pobres de Nàpols. El van trobar mort a la seva consulta esperant la visita del primer pacient del dia. Acabava d’arribar de Missa. Tenia 46 anys.
Era incansable en la seva professió. A les nits arribava esgotat i la darrera visita la feia com la primera, amb un somriure i amb una mirada neta. S’adonà que l’exercici de la professió mèdica és un acte d’amor i es deixà prendre per l’amor de Crist i manifestà la seva misericòrdia. Una misericòrdia que empobreix… perquè al final si et dones ho dones tot. Atengué gratuïtament mils de pobres. El dia del seu enterrament una multitud immensa de pobres participaren de les seves exèquies. El Papa Francesc, no podia ser d’una altra manera, volgué pregar davant del seu sepulcre. Ell que era anomenat el Metge dels pobres. Eren els seus pacients preferits, no els va cobrar mai res, ans el contrari, encara els feia caritat. La seva germana soltera va quedar fins dalt de la caritat del seu germà. Sense adonar-se ho havia donat tot. Hi ha un bell film, però és en italià, no l’hem sabut trobar titulada en llengua castellana. És d’aquelles pel·lícules per veure la setmana santa.
DIMECRES DE LA CINQUENA DE QUARESMA EVANGELI Us ben asseguro que tothom qui peca és esclau, i l'esclau no es queda a la casa per sempre; és el fill el qui s'hi queda per sempre. Per això, si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò. COMENTARI Tot és de Déu, tot és nostre
El qui només pensa en sí mateix i no es dóna no es lliure, No hi ha pitjor esclavitud que organitzar la vida en un mateix. Realment cansa i fatiga viure aquest combat. El millor és respirar la llibertat de l’amor. El Fill (Jesús) ens ha fet lliure perquè ens ha alliberat del que ens retenia a nosaltres mateixos, que és l’egoisme. El Fill de Déu ens ha llibertat dels fills que viuen sempre a la casa del Pare i s’hi queda per sempre. Més encara viu una familiaritat molt gran a casa seva. Es a casa seva i ningú li pot dir: «Vés-te’n». Té la llibertat dels fills que poden demanar el que vulguin a Déu. Tenen la llibertat dels fills i per tant poden dir el que vulguin, mentre no ofenguin l’altre i entenguin que l’altre té la mateixa Veritat de la qual ells viuen. Els fills tenen alegria perquè saben que són a casa. L’Església, les comunitats cristianes haurien de respirar aquesta llibertat dels fills de Déu, la doctrina de la qual només aquí s’ha començat a exposar.
Evangeli Llavors ells li preguntaren: «Qui ets, tu?». Jesús els respongué: «Us ho estic dient des del principi. Tinc molt a dir i a jutjar de vosaltres, però el qui m'ha enviat diu la veritat, i jo tan sols dic al món allò que li he sentit dir». Ells no van entendre que es referia al Pare. Jesús, doncs, els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc, i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'ha enviat és amb mi, no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li plau. Mentre parlava així, molts van creure en Ell. Comentari Durant aquests dies els evangelis ens parlen de les converses quasi impossibles entre Jesús i els fariseus. A Jesús no el comprenen i donen voltes i més voltes per no acceptar l'única veritat: Ell és l’enviat del Pare. I així el text diu: ells no van entendre que es referia al Pare. Al final el Senyor quasi els deixa per impossibles, com un dir: «Més no em puc explicar». Com si els digués: Si no enteneu és perquè no voleu. I remet al seu enlairament en la creu, remet a la seva mort que veu propera. La mort serà per ell la certificació final i plena de tot el que ha anat anunciant. Llavors sabran que ell és, que ell és l’enviat del Pare, perquè la mort serà la manifestació de la plena obediència al seu Pare. La unió del Pare i del Fill, que és eterna, no quedà trencada ni disminuïda en la vida temporal de Jesús en aquest món. El Pare està en el Fill i el Fill està en el Pare, en la seva eternitat i en la temporalitat de l’encarnació.
Allò més gran del cristianisme, la primera veritat és aquesta: Déu Pare ens estima tant que ha donat el qui estima més, el Fill. S’ha separat del Fill per amor a nosaltres. En certa manera ens ha preferit a nosaltres abans que el Fill. Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill. Els cristians, moltes vegades, per excusar-nos del que hem de fer també som dels qui no entenem a Crist, perquè no volem entendre’l. No interessa, ens exigiria massa. Que no siguem d’aquests. Aquest vídeo que posem avui és una bona catequesi. Impressionant.
Per a llegir aquest post escoltem aquest bellíssim cant amb les imatges de l'inoblidable pel·lícula:
SIGUEU VALENTS, NOIS, L'ESGLÉSIA US ESPERA I LA MARE DE DÉU VETLLA LA VOSTRA VOCACIÓ
Aquests són els nostres seminaristes d’aquest curs. Com hem de demanar al Senyor que es mantinguin ferms en la vocació! Es escaient la foto Perquè demà, diumenge cinquè de Quaresma, és el dia del Seminari. Més que la col·lecta el que importa és la pregària per ells.
L’envelliment del clergat i la manca de vocacions és una de les preocupacions més grans de l’Església a Europa. Es ben cert que aquests darrers anys ha augmentat lleugerament, no pas a tot arreu, el nombre de seminaristes majors. Si sabessin que són l’alegria més gran de l’Església, si sabessin que una ordenació sacerdotal omple de goig a l’Església de Crist, de tal manera que són ordenats per l’alegria del Poble Sant de Déu! Ells continuaran la tradició eclesial de la nostra Església. Preguem per ells, només per una gràcia de Déu avui un noi pot entrar al Seminari i cultivar dins del seu cor, sota el discerniment dels superiors i ajudat per tots, el seu camí interior de donació al Senyor per tota la vida. Ningú sap com serà la vida de les nostres parròquies d’aquí unes dècades i molts de nosaltres per la misericòrdia de Déu ja serem al cel. La vida de l’Església és sempre imprevisible i allí on deixem actuar l’Esperit de Déu tot és possible. I que Déu és prou poderós per a fer, fins i tot de les pedres, «fills d’Abraham». Aquests nois i els qui vindran nodriran el poble de Déu amb l’Eucaristia, són els qui hauran d’evangelitzar un món. Veig en ells les criatures que batejaran i que encara han de néixer, veig les dificultats que tindran, el molt que s’hauran d’estimar entre ells i, estic cert, que no els mancarà la intercessió de la Mare de Déu. Cal que preparem la terra en la qual hauran de plantar les llavors de l’Evangeli, preparem-la amb molta pregària i adoració al Senyor. Em venen presents les paraules del salm: «El poble creat de nou lloarà el Senyor». Sí, Déu crea i recrea el seu poble. És la seva Església, per la qual ha donat la vida. Vídeo vocacional El testimoni dels seminaristes d’un seminari del país, és preciós, alguns dels nois que donen testimoni han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. A veure si els endevineu? Mireu-lo.
El testimoni d'aquest dijous és tot just de la setmana passada. VENIU ESPOSES DE CRIST I REBEU LA CORONA QUE EL SENYOR US TENIA RESERVADA
Mentre llegim aquest post escoltem aquesta música en homenatge, record, pregària i condol a tota la Congregació de les Missioneres de la Caritat per les quatre religioses Màrtirs que divendres passat van ser assassinades.
Quatre religioses del Yemen la setmana passada van ser occises violentment. Són màrtirs. Eren religioses de la Congregació de la Mare Teresa de Calculta. Servien l’esmorzar en un hospici de pobres i quan ho feien els jihadistes van entrar i les van matar. Alguns dels residents i els voluntaris que les ajudaven les volgueren defensar i també van ser morts. Unes dotze persones. Déu meu, Qui pot voler mal a unes religioses que es distingeixen pel seu servei als més pobres de la terra? Quina força empeny aquests homes a matar?
Un grup d'islamistes assassinen a quatre monges de l'ordre fundada per la Beata Teresa de Calcuta. El Papa, commocionat, demana diàleg. L'agència vaticana Fides va informar que, a més de les religioses, també han estat assassinats el xofer i almenys altres dos col·laboradors de la comunitat, mentre que la superiora del convent es va lliurar de la mort. De les monges assassinades dues eren de Rwanda, una de l'Índia i una altra de Kenya. La superiora quan van entrar els homes violents va córrer cap a la capella per a salvar el Santíssim Sagrament i mentre estava consumint les Sagrades Formes un soldat va entrar, la va mirar i inexplicablement no li disparà, talment no l’hagués vist. Quan ho explica és emocionant.
Segons les fonts de seguretat d'aquest país, situat al sud d'Aràbia Saudita, l'atac va ser perpetrat per extremistes musulmans que acusen a la congregació de fer proselitisme cristià. Aquest és el segon atac que pateixen les missioneres de la caritat en aquest país de majoria musulmana. La primera vegada va ocórrer al juliol de 1998, quan homes armats van atacar el seu centre de cures per a discapacitats a la ciutat d'Al Hodeida, a la vora del mar Roig, on van morir dues infermeres, una índia i una altra filipina.
El Papa Francesc ha mostrat la seva commoció i tristesa per l'assassinat de Missioneres de la Caritat, -la Congregació fundada per la Beata Mare Teresa de Calcuta-. En un missatge del Pontífex enviat a través del secretari d'Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, s'indica que "La seva Santedat Francisco està commocionat i profundament entristit". "Ell assegura seves oracions pels morts i la seva proximitat espiritual a les seves famílies i per a tots els afectats d'aquest acte de violència sense sentit i diabòlic".
El Papa deia aquestes paraules el diumenge passat a l’hora de l’Angelus: Sento vergonya pels mitjans de comunicació del meu país que no divulguen notícies com aquesta.
El Papa "prega perquè aquesta massacre sense sentit desperti les consciències, de lloc a un canvi de cor, i inspirar totes les parts a deposar les armes i prendre el camí del diàleg".
El 2015, més de 7.000 cristians han estat assassinats per la seva fe, segons dades de l'organització Open Doors. Aquestes dades només inclouen les morts que han pogut ser verificades, però l'organització adverteix que es coneixen que el nombre d'assassinats per l'Estat Islàmic a països com Síria i l'Iraq és molt més gran.
En tenir coneixement de la terrible massacre perpetrada al Iemen, el Papa Francesc va voler acudir, després del rés de l'Àngelus diumenge passat, a visitar les Missioneres de la Caritat residents a Roma. El Sant Pare va acudir per sorpresa a la "Casa Dono di Maria", on les monges tenen cura de persones sense llar, per donar el condol a les germanes i proporcionar-los consol davant el dolor per l'assassinat de les religioses.
Per la seva banda, les Missioneres de la Caritat han mostrat la seva ferma determinació de continuar alleujant el patiment dels més desfavorits, sense que les amenaces puguin apartar-les de la seva tasca. "Les Missioneres de la Caritat no deixaran seus saris i seguiran treballant com ho han fet fins ara", ha defensat Sunil Lucas, president de World Catholic Association for Communication, alhora que ha assegurat que les religioses mai han deixat d'atendre els més pobres encara que aquesta decisió posés en risc la seva vida.
BENAURAT PIER GIORGIO FRASSATI, DE TORÍ UN DELS PATRONS DE LA JMJ.
«Cada dia comprenc millor la gràcia de ser catòlic. Viure sense fe, sense un patrimoni que defensar, sense mantenir una lluita per la Veritat no és viure, sinó anar fent... Fins i tot a través de cada desil·lusió hem de recordar que som els únics que posseïm la veritat».
Potser siguin pocs els que s'atreveixin a escriure avui dia, amb grans lletres, el paràgraf anterior. Escriure-ho no només amb les paraules, sinó, sobretot, amb la vida. Com ho va fer un jove decidit i intrèpid que es deia Pier Giorgio Frassati.
Pier Giorgio havia nascut el 6 d'abril de 1901 al sí d'una rica família de Torí. El seu pare, Alfred, era el fundador del diari La Stampa, en el qual es divulgaven idees liberals, no certament favorables a l'Església. Alfredo va arribar a ser ambaixador d'Itàlia davant Alemanya, la qual cosa va permetre a la família el viure i establir amistats en el món alemany. El matrimoni dels seus pares no anava de cap manera.
Tenia el cor per la caritat, ben aviat es feu de les Conferències de sant Vicenç de Paul. Totes les biografies diuen d’ell que era simpàtic, amic de les festes, rialler, amb aquella punta de bogeria pròpia dels sants... i a més era antifeixista. Li agradaven les festes. Tenia el petit defecte de fumar. El seu goig més gran era l’Eucaristia de cada dia.
Pier Giorgio va rebre a casa una educació correcta, però sense una fe viscuda. En iniciar l'adolescència va sentir una forta necessitat de capbussar-se en l'Evangeli, de ser un cristià al cent per cent. Per això va ser membre d'un gran nombre d'associacions catòliques: tenia un gran anhel de conèixer més la seva fe, de créixer en la vida de pregària, de viure en un sincer compromís pels altres, sigui en l'assistència social, sigui en el ensenyar i donar testimoni de les seves conviccions cristianes.
Quan arriba a la Universitat, percep un ambient hostil contra tot el que faci olor a catòlic. Pier Giorgio no dubta a promoure activitats espirituals entre els universitaris. De vegades a risc de més d'algun xoc violent amb grups intolerants (aquests que presumien de "liberals", de "alliberadors comunistes", o de "patriotes" a les files del feixisme).
Al tauler de anuncis de la universitat de Torí posa un dia, entre les moltes fulles i fullets que parlen de festes i diversions, un cartell per convidar els estudiants a l'adoració nocturna. Els "anticlericals" decideixen intervenir per arrencar la "provocació" de Pier Giorgio. En arribar, es troben allí davant al jove, que defensa enèrgicament el seu dret a expressar les pròpies conviccions. Al final el panell queda completament destruït, i l'anunci de Pier Giorgio acaba fet miques... A més del treball amb els joves universitaris, Pier Giorgio vol dedicar-se als més necessitats, als pobres, als malalts. Troba també temps per acompanyar un sacerdot dominic que dóna catequesi als nens d'un barri obrer.
Un altre de les passions de Pier Giorgio era l’esport, sobretot l’alpinisme que practicà apassionadament. En la fotografia, sota aquestes línies, en una de les sortides darreres escriu; Verso l’alto, que vol dir «Vers les altures»,
Quan el feixisme arriba al seu apogeu, Pier Giorgio intueix el caràcter anticatòlic (i antihumà) de la nova ideologia, i no dubta a enfrontar-se amb els nous enemics. S'irrita especialment quan veu com alguns catòlics mostren la seva simpatia cap als feixistes. La seva fama d'enemic del nou poder arriba a ser coneguda. Fins a tal punt, que un diumenge, quan Pier Giorgio menja a casa amb la seva mare, un esquadró de feixistes entra per destrossar-ho tot. El nostre jove apareix al vestíbul, arrenca un bastó a un dels agressors i, amb el bastó a la mà, posa en fugida als feixistes.
És una vida apassionant: compromís social, compromís polític, compromís militant en nombroses organitzacions catòliques, especialment en els grups d'universitaris catòlics. Compromís, com vam dir, entre els més necessitats.
A molts impressiona veure el fill dels Frassati pels carrers amb un carro amb els estris de gent pobra que busca una casa, o mentre visita als fills dels obrers per donar-los catequesi. En la seva família el tenen per boig. Gairebé sempre arriba tard, moltes vegades sense diners. No dubta a prescindir del tramvia per donar l'estalviat a qui pugui necessitar una almoina. Quan els seus amics li van preguntar per què viatjava en trens de tercera classe, va respondre amb un somriure: "Com que no hi ha una quarta classe."
Un dia convida a un dels seus amics a un major compromís de caritat, a visitar i atendre els pobres. L'amic li diu que té por, que no s'atreveix a entrar en cases miserables, on tot és brutícia, on les malalties contagioses dominen per tot arreu. Pier Giorgio li respon amb senzillesa i convicció: visitar els pobres és 'visitar Jesús!
Entre els pobres la providència tenia prevista l'arribada de l'hora definitiva. Un dia de finals de juny de 1925, el perill es fa realitat. Pier Giorgio contreu, després d'una de les seves visites, una poliomielitis fulminant. Aquesta li vingué provovada pel seu contacte amb la pobresa.
Comença a sentir forts mals de cap i perd la gana. A casa, però, no li fan gaire cas, ja que amb prou feines té 24 anys i és un jove robust. A més, l'àvia es troba molt greu, i tots estan bolcats sobre ella. No li van fer cas de la seva malaltia. Pier Giorgio sent com el mal va avançant, sense que sigui atès degudament. Només quan ja es troba en una situació dramàtica, els seus pares se n'adonen i reaccionen. Massa tard. Desesperats, demanen un sèrum especial a l'institut Pasteur de París, però ja no queda res per fer.
Amb la humilitat i el desinterès amb el qual havia viscut s'enfrontava ara, en plena joventut, a la mort. O, millor, a la trobada amb aquell Jesús que tant havia estimat, pel qual havia lluitat a la universitat i al carrer, entre els pobres o entre joves de classe mitjana poc actius en la seva fe.
Per això no va resultar estrany el seu últim gest. Va demanar a la seva germana Luciana que prengués de la seva habitació una caixa amb injeccions, i va escriure sobre d'ella la direcció de la persona a la qual calia portar la medicina.
La mort arriba el 4 de juliol de 1925. Els funerals tenen lloc dos dies després. Són una explosió d'afecte cap a un jove que havia viscut per als altres. Són també el moment en el qual els pares de Pier Giorgio descobreixen realment qui era el seu fill, quanta gent el volia, tot el que havia fet, senzillament, sense escarafalls, en les llargues hores que passava fora de casa. La vida de Pier Giorgio va ser, realment, vida. Perquè estimar la seva fe, i perquè la seva fe el va portar a estimar i a servir Jesús en els seus germans.
Pier Giorgio Frassati va ser declarat beat per Joan Pau II el 20 de maig de 1990. Sobre la seva personalitat, Benet XVI comentava:
«Jove com vosaltres, va viure amb gran compromís la seva formació cristiana i va donar el seu testimoni de fe, senzill i eficaç. Va ser un noi fascinat per la bellesa de l'Evangeli de les Benaurances, que va experimentar tota l'alegria de ser amic de Crist, de seguir-lo, de sentir-se de manera viva part de l'Església» (als joves, Torí 2 maig 2010).
El cos seu cos fou trobat incorrupte seixanta anys després del seu enterrament, es venera a la catedral de Santa Maria de Torí, allà on es venera el Sant Llençol.
Escoltem aquesta bonica cançó del cantautor brasiler Roberto Carlos, "La montaña", amb un muntatge d'imatges en honor del beat Pier Giorgio.
FILM SOBRE EL BEAT FRASSATI
Us recomanem si teniu temps la visió d’aquesta pel·lícula, està en italià i amb subtítols en castellà. És bonica i de bon veure:
Déu té voluntat de comunicar-se a cadascú de nosaltres
Evangeli Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.
Comentari Déu té voluntat de comunicar-se amb cadascú de nosaltres. Cadascú de nosaltres no pot posar condicions a Déu. Ell ho farà quan vulgui i de la manera que vulgui. No ho oblidis Déu et vol fer descobrir que és el teu Pare i que tu ets el seu fill o filla. Vol pronunciar el teu nom en el silenci del cor. Què hem de fer davant d’aquesta veritat? Res, esperar, deixar que la gràcia actuï. I donar temps al Senyor en la pregària: Es bo d’esperar silenciosament la salvació de Déu, diu l’Escriptura. I això que té a veure amb aquesta perla de l’Evangeli? Hi té a veure en el sentit que la Llei no ha quedat anul·lada per Jesús, sinó que ell l’ha vingut a complir en plenitud. En la seva pròpia persona fins al Tot s’ha consumat de la creu. Es com un dir: Ell ja ha fet la feina per nosaltres! El treball ell l’ha fet i a nosaltres se’ns ha donat el fruit! Per la seva obediència fins a la creu, el Senyor ha complert la Llei i les paraules dels profetes i des d’ara se’ns ha donat la gràcia de la seva redempció. Què esperes, cristià? Tens l’Església Mare, tens els sagraments, tens la Paraula, tens els germans que caminen amb tu en la fe, tens la intercessió de la Mare de Déu... si tenim tot això què esperem per entrar en el camí de la fe? També és veritat que quan un es decideix a viure la fe, en la conversió i en la pregària, immediatament hi ha forces que t’ho impedeixen, però cal superar-les, Quan un decideix a buscar la santedat, immediatament hi ha alguna cosa que es desencadena, dins teu o fora teu, que vol impedir-t’ho. Però aleshores cal resar humilment: ALLIBEREU-ME, SENYOR, DELS ENGANYS DE L’ENEMIC, del qui em vol fer creure que no és possible una vida cristiana, clara, joiosa, fidel i encarnada. Alguna cosa que et suggereix: No, no t’ho creguis que Déu és el teu Pare! Aquesta és una gran temptació, terrible de vegades. Tanmateix és propi de la Quaresma superar les temptacions.
Mireu encara, si teniu temps, aquest reportatge. La darrera resposta és la més preciosa. Són cinquanta motius per resar el Rosari:
Paraules del Papa Francesc
“El Rosari és la pregària que acompanya tot el temps la meva vida. És també la pregària dels senzills i dels sants... és la pregària del meu cor"
DIJOUS DE LA SEGONA SETMANA DE QUARESMA Avui, com vàrem fer el dilluns dia 15, interrompem les "Perles diàries" (gairebé diàries, clar, si volem ser ben precisos) de comentaris a l'Evangeli per presentar dos testimonis de la fe. Preguem que escolteu els dos vídeos que us facilitem pel YouTube. Us agradaran.
Jim Caviezel, l'actor i, al costat, ell mateix en el paper de Jesús a La Passió de Crist.
El testimoni dels laics. Escolteu amb atenció la predicació del gran actor Jim Caviezel, que representà Jesús en la gran pel·lícula de la PASSIÓ DE CRIST de Mel Gibson. Aquest actor és catòlic romà i està casat amb dos fills. El matrimoni no pogueren tenir fills i n’adoptaren a dos. Per tot arreu anuncia l’Evangeli de Crist. Es va convertir fent aquesta pel·lícula i quedà estigmatitzat com un fanàtic religiós de Hollywood. És un bon noi i practica la fe. Que Déu el beneeixi, a ell, la seva esposa i els seus fills.
És un cas semblant a l’actor mexicà Eduardo Verastegui.
Eduardo Verastegui, l'actor i, al costat, ell mateix a la pel·lícula Bella, de temàtica contrària a l'avortament.
Tots dos són laics compromesos en la predicació de l’Evangeli. El testimoni de Jim és realment impressionant, escolteu-lo per tal de tenir la certesa de què els laics també els és donat el do de l’Esperit Sant per predicar la Paraula de Déu i donar testimoni de la seva fe. Tingueu en compte que els Nord Americans són profundament religiosos i que l’Església Catòlica d’Amèrica, després de la gran prova, és ara una Església floreixent, confirmada a més per la darrera visita apostòlica del Papa Francesc.
I escoltem també l'Eduardo explicant la seva experiència de conversió.
Els dos actors van coincidir l'any 2011 en una trobada dels Catholic Athletes for Christ, una organització sense ànim de lucre que serveix als catòlics en l'esport professional, proporcionant recessos, grups de pregària i d'estudi bíblics i sacerdots als equips per a les misses en els clubs.
Text de l’evangeli: «Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».
Comentari: Qui són els importants segons Déu? Són justament els qui no són importants segons el criteri del món. En el món ho són els rics, els famosos, els poderosos, els qui disposen dels altres... per Jesús són importants els qui es posen al servei dels altres i es fan servidors de tothom. I entren així dins de la seva donació. Ell, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida. Aquest donar la vida tindrà forma de creu i la seva mort no és la d’un qualsevol, és la mort del Fill de Déu i serà regalada com a rescat per a molts. La creu marca el final d’allò que és antic, la resurrecció marca el començament d’allò que és nou. És antic el pecat (odi, dolor dels pobres, violència i tantes altres coses), tot això acaba en la Creu, acaba morint. Tot això és brossa que no passa al Regne. El que passa al Regne és l’amor entregat i fet servei, també el dolor assumit i ofert. Acollim la mort de Jesús com a regal per a tots i que les maneres de fer que tinguem siguin noves, dignes de l’amor tant gran en què ens ha estimat el Senyor.
Avui, el vídeo i les paraules del Papa Francesc que sempre us posem, s'uneixen en una sola cosa. Escolteu...
