dijous, 3 de març de 2016

EL TESTIMONI DELS DIJOUS

BENAURAT PIER GIORGIO FRASSATI, DE TORÍ UN DELS PATRONS DE LA JMJ.



«Cada dia comprenc millor la gràcia de ser catòlic. Viure sense fe, sense un patrimoni que defensar, sense mantenir una lluita per la Veritat no és viure, sinó anar fent... Fins i tot a través de cada desil·lusió hem de recordar que som els únics que posseïm la veritat».

Potser siguin pocs els que s'atreveixin a escriure avui dia, amb grans lletres, el paràgraf anterior. Escriure-ho no només amb les paraules, sinó, sobretot, amb la vida. Com ho va fer un jove decidit i intrèpid que es deia Pier Giorgio Frassati.

Pier Giorgio havia nascut el 6 d'abril de 1901 al sí d'una rica família de Torí. El seu pare, Alfred, era el fundador del diari La Stampa, en el qual es divulgaven idees liberals, no certament favorables a l'Església. Alfredo va arribar a ser ambaixador d'Itàlia davant Alemanya, la qual cosa va permetre a la família el viure i establir amistats en el món alemany. El matrimoni dels seus pares no anava de cap manera.


Tenia el cor per la caritat, ben aviat es feu de les Conferències de sant Vicenç de Paul. Totes les biografies diuen d’ell que era simpàtic, amic de les festes, rialler, amb aquella punta de bogeria pròpia dels sants... i a més era antifeixista. Li agradaven les festes. Tenia el petit defecte de fumar. El seu goig més gran era l’Eucaristia de cada dia.

Pier Giorgio va rebre a casa una educació correcta, però sense una fe viscuda. En iniciar l'adolescència va sentir una forta necessitat de capbussar-se en l'Evangeli, de ser un cristià al cent per cent. Per això va ser membre d'un gran nombre d'associacions catòliques: tenia un gran anhel de conèixer més la seva fe, de créixer en la vida de pregària, de viure en un sincer compromís pels altres, sigui en l'assistència social, sigui en el ensenyar i donar testimoni de les seves conviccions cristianes.


Quan arriba a la Universitat, percep un ambient hostil contra tot el que faci olor a catòlic. Pier Giorgio no dubta a promoure activitats espirituals entre els universitaris. De vegades a risc de més d'algun xoc violent amb grups intolerants (aquests que presumien de "liberals", de "alliberadors comunistes", o de "patriotes" a les files del feixisme).

Al tauler de anuncis de la universitat de Torí posa un dia, entre les moltes fulles i fullets que parlen de festes i diversions, un cartell per convidar els estudiants a l'adoració nocturna. Els "anticlericals" decideixen intervenir per arrencar la "provocació" de Pier Giorgio. En arribar, es troben allí davant al jove, que defensa enèrgicament el seu dret a expressar les pròpies conviccions. Al final el panell queda completament destruït, i l'anunci de Pier Giorgio acaba fet miques... A més del treball amb els joves universitaris, Pier Giorgio vol dedicar-se als més necessitats, als pobres, als malalts. Troba també temps per acompanyar un sacerdot dominic que dóna catequesi als nens d'un barri obrer.


Un altre de les passions de Pier Giorgio era l’esport, sobretot l’alpinisme que practicà apassionadament. En la fotografia, sota aquestes línies, en una de les sortides darreres escriu; Verso l’alto, que vol dir «Vers les altures»,



Quan el feixisme arriba al seu apogeu, Pier Giorgio intueix el caràcter anticatòlic (i antihumà) de la nova ideologia, i no dubta a enfrontar-se amb els nous enemics. S'irrita especialment quan veu com alguns catòlics mostren la seva simpatia cap als feixistes. La seva fama d'enemic del nou poder arriba a ser coneguda. Fins a tal punt, que un diumenge, quan Pier Giorgio menja a casa amb la seva mare, un esquadró de feixistes entra per destrossar-ho tot. El nostre jove apareix al vestíbul, arrenca un bastó a un dels agressors i, amb el bastó a la mà, posa en fugida als feixistes.

És una vida apassionant: compromís social, compromís polític, compromís militant en nombroses organitzacions catòliques, especialment en els grups d'universitaris catòlics. Compromís, com vam dir, entre els més necessitats.

A molts impressiona veure el fill dels Frassati pels carrers amb un carro amb els estris de gent pobra que busca una casa, o mentre visita als fills dels obrers per donar-los catequesi. En la seva família el tenen per boig. Gairebé sempre arriba tard, moltes vegades sense diners. No dubta a prescindir del tramvia per donar l'estalviat a qui pugui necessitar una almoina. Quan els seus amics li van preguntar per què viatjava en trens de tercera classe, va respondre amb un somriure: "Com que no hi ha una quarta classe."


Un dia convida a un dels seus amics a un major compromís de caritat, a visitar i atendre els pobres. L'amic li diu que té por, que no s'atreveix a entrar en cases miserables, on tot és brutícia, on les malalties contagioses dominen per tot arreu. Pier Giorgio li respon amb senzillesa i convicció: visitar els pobres és 'visitar Jesús!

Entre els pobres la providència tenia prevista l'arribada de l'hora definitiva. Un dia de finals de juny de 1925, el perill es fa realitat. Pier Giorgio contreu, després d'una de les seves visites, una poliomielitis fulminant. Aquesta li vingué provovada pel seu contacte amb la pobresa.

Comença a sentir forts mals de cap i perd la gana. A casa, però, no li fan gaire cas, ja que amb prou feines té 24 anys i és un jove robust. A més, l'àvia es troba molt greu, i tots estan bolcats sobre ella. No li van fer cas de la seva malaltia. Pier Giorgio sent com el mal va avançant, sense que sigui atès degudament. Només quan ja es troba en una situació dramàtica, els seus pares se n'adonen i reaccionen. Massa tard. Desesperats, demanen un sèrum especial a l'institut Pasteur de París, però ja no queda res per fer.

Amb la humilitat i el desinterès amb el qual havia viscut s'enfrontava ara, en plena joventut, a la mort. O, millor, a la trobada amb aquell Jesús que tant havia estimat, pel qual havia lluitat a la universitat i al carrer, entre els pobres o entre joves de classe mitjana poc actius en la seva fe.

Per això no va resultar estrany el seu últim gest. Va demanar a la seva germana Luciana que prengués de la seva habitació una caixa amb injeccions, i va escriure sobre d'ella la direcció de la persona a la qual calia portar la medicina.


La mort arriba el 4 de juliol de 1925. Els funerals tenen lloc dos dies després. Són una explosió d'afecte cap a un jove que havia viscut per als altres. Són també el moment en el qual els pares de Pier Giorgio descobreixen realment qui era el seu fill, quanta gent el volia, tot el que havia fet, senzillament, sense escarafalls, en les llargues hores que passava fora de casa. La vida de Pier Giorgio va ser, realment, vida. Perquè estimar la seva fe, i perquè la seva fe el va portar a estimar i a servir Jesús en els seus germans.

Pier Giorgio Frassati va ser declarat beat per Joan Pau II el 20 de maig de 1990. Sobre la seva personalitat, Benet XVI comentava:


«Jove com vosaltres, va viure amb gran compromís la seva formació cristiana i va donar el seu testimoni de fe, senzill i eficaç. Va ser un noi fascinat per la bellesa de l'Evangeli de les Benaurances, que va experimentar tota l'alegria de ser amic de Crist, de seguir-lo, de sentir-se de manera viva part de l'Església» (als joves, Torí 2 maig 2010).

El cos seu cos fou trobat incorrupte seixanta anys després del seu enterrament, es venera a la catedral de Santa Maria de Torí, allà on es venera el Sant Llençol.

Escoltem aquesta bonica cançó del cantautor brasiler Roberto Carlos, "La montaña", amb un muntatge d'imatges en honor del beat Pier Giorgio.



FILM SOBRE EL BEAT FRASSATI

Us recomanem si teniu temps la visió d’aquesta pel·lícula, està en italià i amb subtítols en castellà. És bonica i de bon veure: