Aquests dies no es poden obrir els diaris i jo, suposo com la majoria, em perdo amb les lleis d’economia... i tot és per nosaltres com una mena de música de fons de la balança dels pagaments, la por de les retallades. Tothom deu... a qui? Per què? De vegades dubto que els polítics, tant de dretes com d’esquerres, ho entenguin... i Bankia... i la crisi de Grècia i allò que ens port passar i els quaranta mil indignats que en aquesta hora estan concentrats a la Plaça del Sol a Madrid i d’altres ciutats.... I allò més greu milions d’aturats! No és una broma el que estem passant! i penso en les famílies senzilles, que tenen tres pors, primer de perdre la feina, segon de perdre els estalvis i, per l’encariment d’allò que cada dia es necessita, la por a no arribar a final de més... i la sospita (potser només és una sospita) dels qui s’enriqueixen amb enganyoses riqueses.
Com pot ser que una persona guanyi en un any tot el que un altre no guanyarà en tota la vida? Les retallades les senten d’una manera diferent aquells que ja han capitalitzat, però no pas aquells que no han capitalitzat! Ja em direu qui pot estalviar cobrant mil euros al més amb prou feines! I una altra por és la incertesa pels fills... pel seu futur, pel seu treball...
Cal un missatge d’esperança. No podem perdre l’esperança. L’esperança de què vindran temps millors per nosaltres i per les generacions que creixen. S’imposa la fortalesa, la solidaritat i aprendre a ser feliços amb allò que tenim.
La Parròquia vol comunicar esperança, una esperança que posa l’ancora molt amunt, en l’amor de Déu..., i per això us convido a escoltar el gran poema de Mn. Miquel Costa i Llobera i la bella música amb el cant firmus de la Maria del Mar Bonet. Això sí escolteu-la tres vegades. L’arbre és el signe de fortalesa i d’esperança. Aquests poemes de la nostra literatura porten tota la força del Mediterrani, de les onades que venen de lluny, del nostre cel. Oh si, no perdem l’esperança i ajudem-nos els uns als altres. La solidaritat és l’únic camí.
No envegeu res de ningú, els rics també tenen depressions i malalties. Perquè allò que fa feliç és que ens estimem i fer que la vida de cadascú sigui útil i bella pels qui tenim al costat. El futur certament és incert, però la vida mai s’exhaureix, sempre rebrota... porta la força de Déu. I el futur pertany a la joventut. Ells han de treballar el seu futur, que serà el seu present. No ho posem tot en el mateix sac, la divisòria entre allò que està bé i està malament no és fàcil de fer en el moment present. I els cristians no deixem de pregar per tot i per tots. I de ser coherents amb la nostra fe. Ens necessiten.
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.
Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranqui-les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Mn. Miquel Costa i Llobera
Mn. Miquel Costa Llobera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada