La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 4t.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", amb el capítol quart.

4.- A UN EXÈRCIT INVISIBLE

(Carta als Moviments Populars, 12 d’abril de 2020) [1]

Francesc comença recordant les seves trobades amb aquests grups i diu que aquesta memòria li fa bé. Per això, ara, en plena pandèmia, els vol tenir també presents. Diu que si la lluita contra el Covid és una guerra, els Moviments Populars són un veritable exèrcit invisible que lluita des de les trinxeres més perilloses. Sense més armes que la solidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat. Els diu que són “veritables poetes socials” que, des de les perifèries, creen solucions pels problemes dels exclosos.

A les perifèries no arriben les solucions del mercat, gairebé no arriba la protecció de l’Estat, són mirats amb desconfiança perquè reclamen els seus drets en lloc d’esperar que caigui alguna molleta de la taula dels poderosos. Els Moviments no es tanquen en la queixa, s’arremanguen i segueixen traballant per les seves famílies, els barris i el bé comú i aquesta actitud, diu el Papa, “me ayuda, cuestiona y enseña mucho”.

Pensa en les dones que es dediquen a preparar àpats en els menjadors comunitaris, els malalts, els ancians, els camperols, que segueixen treballant per a produir aliments sense acaparar-los ni especular. “Nuestro Padre Celestial los mira, los valora, los reconoce y fortalece su opción”.

Pensa en com n’és de difícil un confinament quan és té una vivenda precària o no se’n té, o per la gent que pateix addiccions i es troba en fase de rehabilitació... Agraeix que els moviments populars siguin sempre al costat d’aquestes persones.

Els governs han de comprendre que els paradigmes que posen a l’Estat o als mercats al centre de tot no són suficients per lluitar contra aquesta crisi, són les persones, les comunitats, els pobles, qui han d’estar al centre, units per a curar, cuidar i compartir.

Els més pobres han estat exclosos dels beneficis de la globalització i, en canvi, els seus perjudicis els colpegen doblement perquè molts viuen al dia, sense garanties legals. Venedors ambulants, recicladors, feriants, petits agricultors, costurers, tots els treballadors informals, que no tenen un salari estable per a resistir aquest moment.

Potser sigui l’hora de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les seves feines, un salari capaç de garantir aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

Hem de pensar en el “després” de la pandèmia, en un projecte de desenvolupament humà integral centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i en l’accés universal a les tres T que els moviments defensen. “Tierra, techo y trabajo”.

Esperem que aquest moment de perill permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat de la vida en el centre.

Els anima a continuar en la lluita, demana Déu que els beneeixi, els ompli del seu amor, els defensi i els doni la força que els manté en peu i, com sempre fa, també els demana que preguin per ell.  

---

[1] N.A.: Moviments socials de tot el món, treballadors sense drets, exclosos. Es defineixen com la força ciutadana popular que lluita per les tres “T”: “tierra, techo y trabajo”. Fan congressos i trobades mundials. El Papa Francesc sempre els dóna suport, hi participa. Pots buscar més info per Internet, és força interessant.

Feliç diada de Misericòrdia!

 

Mare de Déu de Misericòrdia. Patrona de la ciutat de Reus

MOLTES FELICITATS 

A TOTES LES MISERICÒRDIES 

I A TOTES LES PERSONES DE REUS 

EN EL DIA DE LA PATRONA!!

Puix sou Vós la nostra Mare
i ho tenim a gran honor,
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor.

La vida després de la Pandèmia (IV) Llibre del Papa Francesc.- Capítol 3r.

 3.- COM UNA NOVA FLAMA

(Missatge Urbi et orbi.- Pasqua 2020. Basílica Vaticana, 12 d’abril de 2020)[1]

Avui ressona en tot el món l’anunci de l’Església: “Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement, ha ressuscitat! La notícia encén una flama en la nit d’un món aclaparat per la pandèmia.

És un altre “contagi” que es transmet de cor a cor, és el contagi de l’esperança. Però no es tracta d’una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes sinó la victòria de l’amor sobre l’arrel del mal. Una victòria que obre un camí en el abisme transformant el mal en bé, signe distintiu del poder de Déu.

El Ressuscitat és el mateix que el Crucificat i, per tant, porta en el seu cos gloriós, totes les nafres de les ferides que, ara, s’han convertit en llumeneres d’esperança. Per això dirigim a Ell la mirada, perquè guareixi les ferides de la humanitat desolada. Pensem en tots els afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort, les famílies que els ploren. Que el Senyor de la vida aculli al seu Regne als difunts i doni consol i esperança als que encara estan passant la prova. Que concedeixi també consol als que es troben en condicions d’especial vulnerabilitat com també als qui treballen en centres de salut o viuen en casernes y en presons.

Aquesta malaltia ens està privant dels afectes i, també, de la possibilitat de recórrer personalment al consol que brota dels sagraments,[2] però el Senyor no ens ha deixat sols. Si estem units en la pregària podem estar segurs que ell ens protegeix amb la seva mà.

El Sant Pare prega una vegada més per totes les persones que treballen, al límit de les seves forces, en hospitals, serveis essencials, etc.

Però, a més de la salut, aquest és un temps de preocupació per un futur que es presenta incert, pel treball que corre el risc de perdre’s i per totes les conseqüències que la crisi porta. Anima a tots els qui tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor del bé comú dels ciutadans, perquè tots puguin tenir una vida digna.

Aquest no és el temps de la indiferència: És el món sencer el què pateix i ha d’estar unit per afrontar la pandèmia. Que Jesús ressuscitat concedeixi esperança als pobres, als pròfugs, als que no tenen on viure. Procurem que no els faltin ni els bens de primera necessitat ni els medicaments i, sobre tot, la possibilitat d’una adequada assistència sanitària. Que es relaxin les sancions internacionals als països afectats i es redueixi o, fins i tot, s’eximeixi del tot el pagament del deute que pesa sobre els més pobres

Aquest no és el temps de l’egoisme: El desafiament que afrontem no fa distinció de persones. Europa va poder ressorgir després de la Segona Guerra Mundial gràcies al’esperit de solidaritat. Que avui no perdin l’ocasió de demostrar, una vegada més aquesta solidaritat, fins i tot utilitzant solucions innovadores. És l’única alternativa a l’egoisme.

Aquest no és el temps de la divisió: Que Crist il·lumini aquells qui tenen responsabilitats en els conflictes i que es pugui arribar a un alto al foc global i immediat a tots els racons del món. No és aquest el moment de seguir fabricant i venent armes, gastant unes quantitats de diners que podrien ser utilitzades en salvar vides.

Aquest no és temps per a l’oblit: Que la crisi del coronavirus no faci que deixem de banda tantes altres situacions d’emergència que comporten el patiment de moltes persones, les crisis humanitàries, els refugiats i desplaçats, els migrants, molts d’ells infants, que sobreviuen en condicions insuportables.

Acaba el Sant Pare dient que hauríem de suprimir per sempre les paraules indiferència, egoisme, divisió i oblit. Que Jesús, que ha vençut la mort, dissipi les nostres boires i ens condueixi dins el seu dia gloriós que no te fi

---

[1] N.A.: Cada any, després de la Missa de la Pasqua de Resurrecció el Sant Pare, des del balcó del Vaticà, fa un missatge Urbi et orbi (a la ciutat -Roma- i a tot el món) i després dóna una benedicció especial que comporta indulgència plenària.

[2] N.A,: Es refereix al fet que es va haver de tancar les esglésies per evitar contagis, amb la qual cosa, la gent no podia assistir a Missa ni a rebre altres sagraments, com la confessió. A les Parròquies es van  suspendre les Primeres Comunions, casaments, etc.

Catequesi Curs 2020 / 2021

 

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (III.- Capítol II)

 2.- PREPARAR-NOS PEL DESPRÉS ÉS IMPORTANT

(Carta a Roberto Andrés Gallardo, 30 de març de 2020)[1]

El Papa Francesc comenta al seu amic la preocupació per la dimensió que està agafant la pandèmia i, al mateix temps, li diu que se sent edificat per la reacció de metges, infermeres, voluntaris, religiosos i totes les persones que arrisquen les seves vides per ajudar. Considera que el confinament és una mesura positiva i celebra que la majoria de la gent ho accepti.

Els governs que han acordat confinaments prioritzen les persones, tot i que això pugui suposar un daltabaix econòmic, però optar pel contrari i salvar l’economia deixant morir la gent seria com una mena de “genocidio virósico” (sic)

Li comenta algunes reunions que ha tingut per reflexionar com preparar-nos pel després. Ja es comencen a notar conseqüències que han de ser combatudes: fam, sobre tot per a les persones sense feina fixa, violència, aparició d’usurers (autèntica pesta del futur social, delinqüents deshumanitzats).

Li envia molts records a la seva mare i li demana que no s’oblidin de pregar per ell, que ell ja pensa en fer-ho per a ells.

---

[1] N.A.: Roberto Andrés Gallardo és un jutge argentí, amic del Papa i autor del llibre “Francisco vs. Moloch. Ideas para una revolución ecosocial.” publicat per l’Editorial Jusbaires.)

El naixement de la benaurada Verge Maria

En les Esglésies de l’orient l’any litúrgic no comença el primer diumenge d’Advent sinó el dia 8 de setembre. Des d’antic comencen la celebració del Misteri de Crist amb la memòria del naixement de la benaurada Verge Maria. Té tot el sentit. Per preparar l’adveniment del Fill de Déu abans que tot ha d’escollir una mare. Maria és aquest “vas d’elecció”. Tota la seva glòria rau en això: ser la Mare del Fill.

La litúrgia de l’Església que celebra els esdeveniments de la vida de Crist celebra també, a manera de reflex, els esdeveniments de la vida de Maria. Vet aquí el sentit de les 12 festes marianes que són presents en el Calendari de l’Església Universal. Molt abans que els Concilis definissin la fe de l’Església, ja existia el Credo apostòlic en el qual trobem les solemnes paraules: "El qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria verge".

Maria i Jesús sempre van junts. Car no hi ha home (o dona) en el món sense mare. Cal considerar l’amor de Maria envers el seu Fill abans de néixer, quan el portava en el sí. Maria, que esperava el Fill, anhelava veure el seu rostre i l’alimentava amb la sang i l’amor. Cal considerar l’amor que Maria tingué al Fill des de Nadal fins a la Creu, un amor distant físicament, però proper espiritualment. Quan el Senyor no podia disposar de sí mateix, quan era infant i quan moria a la creu, Maria hi era. I cal considerar, finalment, l’amor de Maria al seu Fill ressuscitat i gloriós, en el qual hi som tots nosaltres ja que en la persona del deixeble estimat ens fou donada a tots com a Mare.

Maria és Mare del Fill i dels seus germans, nosaltres. És així que la intercessió maternal de Maria acompanya el pelegrinatge de la fe de tot el poble sant de Déu. El Papa Francesc diu joiosament: no som orfes, els cristians tenim mare. Una mare que ens estima i ens acompanya, ara i fins al final. 

Sota la protecció de la Mare de Déu, invocada a tants llocs i amb tantes invocacions de tot arreu encomanem el nou curs pastoral, marcat pel dolor i la preocupació de la pandèmia. A Catalunya aquesta festa es diu: la festa de les maresdedéu trobades. Un dia us explicaré el sentit d’aquestes llegendes que donen origen a invocacions tant nostrades. Felicitem a totes les dones i noies que avui fan el sant: Núria, Meritxell, Mar, Montsant, Pineda i tantes i tantes altres. Són noms bonics perquè participen del nom i de la bellesa del “Dolç Nom de Maria”, el més bell que dona pugui portar.

Si us abelleix podeu escoltar una bella explicació de la Mare de Déu de Montserrat, feta pel P. Abat Josep Maria.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (II.- Capítol I)

1.- PER QUÈ TENIU POR? [1]

(Missatge Urbi et orbi durant el moment extraordinari de pregària en temps de pandèmia. Atri de la Basílica de Sant Pere, 27 de març de 2020)

Com els deixebles durant la tempesta, nosaltres també ens sentim espantats i perduts. Tots ens trobem a la mateixa barca, fràgils i desorientats. Tanmateix, tots som necessaris per remar plegats, per confortar-nos mútuament. No podem remar cadascú pel nostre cantó.

Costa entendre l’actitud de Jesús que, malgrat tot l’enrenou que hi ha a la barca, continua dormint tranquil, confiat en el Pare. El desperten preguntant-li  si no li importa que es morin. Jesús atura la tempesta i els diu: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?”

La tempesta deixa al descobert la nostra vulnerabilitat, les nostres falses seguretats. Cau el maquillatge dels nostres egos i ens demostra, una vegada més, la pertinença comú, el ser tots germans.

L’ésser humà ha avançat ràpidament, ens hem sentit forts i capaços de tot, cobdiciosos de guanys, ens hem deixat captivar pel que és material, trastornar per la pressa. No hem despertat davant guerres i injustícies en el món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt.

Jesús ens pregunta si és que no tenim fe. Una fe que no és tant creure en que Ell existeix sinó en anar cap a Ell, confiar en Ell.

Ens trobem en el moment de triar el què compta veritablement, de separar el què és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a Jesús i cap els demés. Hem de mirar aquells companys de viatge que són exemplars que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força de l’Esperit vessada en la generositat i valentia de persones que no surten a les portades dels diaris però que escriuen la història: metges, personal sanitari, treballadors de supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, voluntaris, forces de seguretat, sacerdots i religioses i tants d’altres que han comprès que ningú no es salva sol.

Quanta gent demostra paciència i infon esperança, mirant de no sembrar pànic sinó responsabilitat. Quants pares, mares, avis, àvies, docents, mostren als infants com enfrontar una crisi, readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.

No som autosuficients; si anem sols, ens enfonsem. Invitem Jesús a la barca de la nostra vida. Entreguem-li els nostres temors perquè els venci. Amb Ell a bord no naufragarem. Ell porta serenor a les nostres tempestes perquè, amb Déu, la vida no mor mai. Tenim una àncora: En la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat sanats i abraçats perquè res ni ningú ens separi del seu amor redemptor. En mig de l’aïllament escoltem una vegada més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat.

Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant el nostre afany d’omnipotència i possessió per a donar espai a la creativitat que tan sols l’Esperit és capaç de suscitar. És motivar espais on tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. Hem de deixar que l’esperança enforteixi i sostingui tots les els camins possibles que ens ajudin a tenir cura de nosaltres mateixos i dels demés. La força de la fe allibera de la por i ens dóna esperança.

Acaba el Sant Pare confiant-nos a tots al Senyor, per la intercessió de la Verge, -salut del seu poble, estrella del mar tempestuós- i demanant que davalli sobre nosaltres, com una abraçada de consol, la benedicció de Déu, que doni salut als cossos i ànim als cors. Recordem les paraules de Jesús “No tingueu por”. (Mt 28,5)

---

[1] N.A.: S’havia proclamat l’Evangeli en que, estant Jesús en una barca amb els seus deixebles, comença una tempesta horrible. Jesús s’ha adormit i els deixebles el desperten espantats. Jesús atura la tempesta.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (I.- Introducció)

LA VIDA DESPRÉS DE LA PANDÈMIA 

Papa Francesc 

Prefaci pel Cardenal Michael Czerny

SJ Libreria Editrice Vaticana, Any 2020. 65 pàgines. 

No ens trobem davant d’un llibre escrit com a tal, com un únic text, sinó que es tracta d’una sèrie d’escrits del Papa Francesc que, elaborats per a diferents ocasions, (homilies, jornades de pregària, cartes, etc.) coincideixen temporalment amb el moment històric de la pandèmia i el conseqüent confinament. El cardenal Czerny ha seleccionat els textos i els tracta com si fossin un conjunt, analitzant el pensament del Sant Pare a través d’ells. 

S’ha de dir que tan sols llegint el prefaci fet pel Cardenal Czerny ja tindríem una molt bona idea del pensament del Papa sobre la situació actual. És un prefaci llarg i ben explicat. Els textos seleccionats per a configurar el llibre són vuit i, temporalment, van des del 27 de març fins al 22 d’abril d’enguany. En ells podem veure dos objectius: suggerir una direcció per reconstruir un món millor que el que tenim i sembrar esperança basant-se en la fe. 

En tot el llibre s’observa un desig d’animar la humanitat dient que s’han d’aprofitar aquestes circumstàncies tan dolentes que estem vivint per treure’n alguna cosa bona. El virus ens amenaça a tots i, per tant, el món que volem construir també ha de ser pensat entre tots. El Papa desafia a cada persona -sense importar que sigui molt rica o molt pobre- a tenir la gosadia d’obrar el bé. Una invitació a caps d’Estat i de Govern, a tots els qui tenen autoritat i responsabilitat, als qui posseeixen el poder econòmic a treballar activament en favor del bé comú. Una alternativa és l’egoisme i la temptació de tornar al passat, oblidant a qui s’ha quedat enrere. Ara seria el moment en que tot això ens fes una bona sotragada interior i que tothom es reconegués part d’una mateixa família, eliminant les desigualtats que fan malbé la salut de tota la humanitat. 

Hem fallat en la nostra responsabilitat de guardians de la terra. L’hem contaminat i saquejat posant en perill la nostra pròpia vida. Ara, amb la pandèmia, experimentem la nostra interconnexió i vulnerabilitat. Gran part de la humanitat ha respost amb solidaritat. És a les nostres mans traduir aquestes actituds en una conversió permanent. Ha arribat el moment de reflexionar sobre les activitats econòmiques i el treball. Per què no passem a quelcom millor? Per què seguir amb la destrucció de la selva tropical? Per què reprendre la indústria armamentística?

El Papa està preocupat per la hipocresia de certes personalitats polítiques que parlen d’afrontar la crisi i, mentrestant, fabriquen armes. Necessitem “armes” diferents, començant per equipaments complets per a les clíniques i hospitals de tot el món. La pandèmia ha demostrat que l’assistència sanitària és fonamental però, malgrat això, en molts països és un sector ignorat, una feina pesada i mal pagada. 

Hem de pensar en com n’ha de ser de difícil el confinament per a persones amb treballs poc o gens protegits que no tenen salaris per a resistir en aquests moments. S’ha de ser valent i experimentar nous camins i solucions. Canviar les industries actuals, reconèixer el treball informal, reforçar el treball sanitari són temes que són ara a l’agenda pública. Esperem que els governs comprenguin que ni els Estats ni els mercats han de ser el centre sinó que el què importa són les persones, les comunitats, els pobles i que s’han d’unir per a curar, cuidar i compartir. Tots hi estem implicats. La nostra vida després de la pandèmia no ha de ser una rèplica del què era abans. Siguem misericordiosos amb els que són més dèbils. Tan sols així reconstruirem un món nou. El model actual és insostenible. Una nova era de solidaritat ha de posar tots els éssers humans en el mateix pla de dignitat i cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat per que tothom pugui prosperar. 

La pregària és fonamental per a redirigir la nostra mirada a l’esperança. Pregar significa: 

- Escoltar, deixar que el que estem vivint ens afecti. 

- Reconèixer que no som autosuficients i encomanar-nos a Déu. 

- Contemplar el Cos del Senyor per absorbir la seva forma d’obrar, dialogar amb Ell. 

- Aprendre de Jesús a agafar la nostra creu i abraçar també els patiments de molts. 

- Imitar-lo en la nostra fragilitat per què, per la nostra debilitat, la salvació entri en el món. 

- Mirar a Maria i demanar-li que ens ensenyi a dir “sí” generosament.

La pregària es converteix en la via per a descobrir com ser deixebles i missioners avui, encarnant l’amor incondicional per a tot ésser humà i per a totes les criatures. L’escolta, la contemplació i la pregària són part integrant de la lluita contra les desigualtats i les exclusions, i a favor de les alternatives que sostinguin la vida.

Continuarà amb un nou "post" per a cada capítol del llibre.