Feliç diada de Misericòrdia!

 

Mare de Déu de Misericòrdia. Patrona de la ciutat de Reus

MOLTES FELICITATS 

A TOTES LES MISERICÒRDIES 

I A TOTES LES PERSONES DE REUS 

EN EL DIA DE LA PATRONA!!

Puix sou Vós la nostra Mare
i ho tenim a gran honor,
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor.

Missa de Diumenge de Pasqua

Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus

No ho havíem vist mai: Els pobres preguen pel Papa, és seu.

Us recomano vivament que mireu, del començament fins al final, el You Tube de l’audiència del Papa als pobres i sense sostre. Quasi a les acaballes del Jubileu el papa multiplica els seus signes de la misericòrdia de Déu. Els pobres van envair Roma, portaven dolor en els seus ulls i amb tots els problemes amb els quals peregrinen a la terra. Ells són els prínceps de sang reial de l’Església de Crist, que diu Bernanos. L’audiència va ser el dia 11 de novembre, el dia de sant Martí.

"Misericordia significa también acoger sin excluir, sin clasificar a los demás según su condición social, idioma, raza, cultura o religión: ante nosotros tenemos solamente una persona que amar como Dios la ama." Text de l'Instagram del Papa Francesc

El Papa els va parlar de la seva dignitat i del molt que són estimats per Déu. Ells són al cor de l’evangeli i de la Trinitat de Déu. Qui pot discutir que l’Església ha de ser una Església dels pobres i per als pobres? Anatema sigui el que no ho cregui, perquè no estima Jesús! Això forma part de l’ortodòxia de la fe i és tant veritat com Jesús és veritable home i veritable Déu. Aquesta audiència mai s’havia vist en la història de l’Església. Finalment el Papa va pregar amb ells, però també els pobres van pregar per ell, una pregària que era una abraçada, amb una efusió real de l’Esperit Sant. Ells, els pobres i desvalguts pel baptisme són sacerdots i intercessors. Porten la benaurança dels pobres pels quals tot el Regne de Déu no serà d’ells, ja és d’ells.

Aquesta munió de gent té el sentit de la fe, que és un do de l’Esperit Sant, que els fa entendre que el Papa Francesc és el seu germà, és d’ells. Ningú els el pot prendre. Amb aquest pontificat passen coses admirables que molts no entenen però queden per al futur com a signes que marcaran la història de l’Església. Davant d’aquestes imatges sonen buides moltes paraules dels pastors de l’Església, que n’aprenguin. Aprenguem-ne tots. El Papa no fa programes pastorals, fa pastoral aplicada, real, com la vida mateixa. Jo, amb tot el cor, dono gràcies a Déu pel pontificat del Papa Francesc. El defenso i l’estimo. I demano que preguem per ell i el protegeixi dels seus enemics.

Aquí us deixem els dos vídeos de la mateixa audiència:

Versió curta:

Versió extensa:

Una xarxa on hi ha de tot...

Aquests dies se celebra Sínode a Roma. És el Sínode sobre la Família. El Papa Francesc és un Papa nou per un temps nou. És el Papa que el Senyor ha donat a l’Església en aquest temps. És una opinió molt greu la d’aquells que deixen entreveure com una mena d'il·legitimitat de la seva elecció, els qui insinuen alguna cosa així es posen fora de la comunió eclesial i, a més, ofenen la voluntat del qui fou bisbe de Roma i pastor de l’Església universal, el venerable Papa Benet XVI.

Aquests dies corre una mena de literatura quasi apocalíptica en alguns sectors de l’Església que fa mal i els qui la creen poden ofendre a Déu, Nostre Senyor. Aquesta literatura i opinió afirma que els fonaments de l’Església trontollen i que el dipòsit de la fe es pot perdre. Alguns, fins i tot, són atrevits i insinuen la incapacitat o la imprudència del Papa Francesc per guiar l’Església. Els qui dubten de la fermesa del successor de Pere poden pecar greument perquè atempten contra la unitat de l’Església.

Tots els pastors que hi ha a Roma, reunits en el Sínode, tenen la gràcia de l’Esperit Sant per l’ordenació que han rebut i el mateix Esperit els farà trobar la capacitat de dir paraules noves per comunicar l’Evangeli de la misericòrdia al nostre temps.

Qui, avui, en el nostre temps, no coneix casos de matrimonis fallits amb la situació de sofriment per part dels pares separats o divorciats i dels fills que ho han patit? És que l’Església no ha de ser mare? És que Crist no ha mort per tots? L’Església de Roma sempre s’ha mostrat misericordiosa davant de les posicions més dures dictades per una moral, algunes vegades farisaica. Qui no recorda la polèmica dels lapsis després de les persecucions amb les disputes del Papa amb sant Cebrià de Cartago? O bé la posició de la Seu de Roma davant del jansenisme? Podríem posar altres exemples.

L’opció final de l’Església és sempre la de la misericòrdia, no és una opció que ella triï, no en té d’altra, perquè és la del mateix Senyor. La que predica el papa Francesc amb la paraula i l’exemple. La misericòrdia que hem de tenir davant dels divorciats no s’oposa a la doctrina del matrimoni indissoluble, ans el contrari, la fa resplendir encara més. És que algú pot dir que el Senyor no els estima? L’Església -predicava sant Ambròs- és aquesta xarxa (retis mixtum) que hi ha de tot, en la qual hi cabem tots, pertany al Senyor, no a nosaltres, el judici. Judicar res abans d’hora és pecat, diu l’Escriptura.

Que l’Església sigui mare no és un dir, ni una bella metàfora, si és mare és mare i una mare estima els fills siguin com siguin. No s’avergonyeix d’ells. Els acull sempre i els porta cap a la l’amor. Com una mena de Gps. Els qui el porten instal·lat al vehicle, quan s’equivoquen, els ensenya el camí des d’on s’han equivocat, no els fa tornar al punt d’orígen. Des d’allí els fa trobar el camí cap a Déu.

D'altra banda, els altres, els qui voldrien avançar ràpidament, també han de tenir paciència: l’Església és gran i sobretot necessita temps i no ha de perdre el do de la unitat i no pot escandalitzar els febles. Siguem gent esperançada, els cristians no podem ser profetes de calamitats. Confiem en el Senyor. El Papa Francesc és un home de Déu, estima els pobres i predica l’Evangeli incansablement. Aquests dies tota l’Església prega pel Sínode i el Senyor estima l’Església, per ella ha donat la vida i la santifica constantment.

Podem reflexionar sobre tot això mentre escoltem la magnífica melodia del Canon de Pachelbel acompanyada d'unes precioses imatges de la naturalesa: