Tots Sants: Solemnitat de la Jerusalem del Cel, la nostra mare

Quina fe més estranya que tenim els cristians! Enterrem un mort i diem que viu i que està en Déu. És tant increïble que només pot ser una gràcia del cel que ho creiem. Tot ho fonamentem en l’Evangeli que llegim a la nit de Pasqua, el primer i el més gran dels evangelis, pels quals tots els altres tenen sentit: Crist ha ressuscitat. Els nostres morts no envelleixen, perden el cos de carn i en ressuscita un d’espiritual, semblant al Cos de Crist gloriós.

Avui celebrem que els nostres germans i germanes han arribat a la pàtria vers on han caminat per la fe, en l’esperança, sostinguts per la intercessió de la Mare de Déu i en l’Església. Després de Pasqua, la solemnitat de Tots els Sants és la més gran. Sé el que em dic, ja que celebrem la comunió de l’Església del cel i la terra. Si estimem els nostres difunts no els hem de plorar, ens hem d’alegrar de la vida que frueixen en Déu.

On són ells ara hi serem nosaltres i on som nosaltres hi eren ells, però tots estem en Déu Amor; ells en plenitud i nosaltres en la fe. Amb l’esperança arribem d’una sola volada allà on esperem arribar. Creieu-me: el cel serà una festa sense fi, un retrobament, una alegria immensa de ser-hi tots. A més a més allà ja no hi haurà tristesa i resplendirem en la glòria del baptisme, serà la plenitud de la caritat. La mirada interior, que de vegades la vida ens fa amagar per defensar-nos, resplendirà. Allí serem els infants i els fills de Déu que hem estat en aquest món, allà no ens haurem de defensar de ningú i tots ens comprendran i ens alegrarem de tot en tots i per tots. Visqueu aquesta esperança.

Com no l'hem d'estimar si Ell ens ha estimat tant?

Us recomano vivament que mireu aquest vídeo. Es el començament de la Missa de la Nit de Nadal a la catedral de Westminster. És una celebració litúrgica magnífica amb la benedicció prèvia del pessebre del Senyor. Adoneu-vos que la l'assemblea conserva la disposició més antiga, un davant dels altres, a manera de cor. L'Església Anglicana conserva molts usos de l’Església antiga. Fixeu-vos també amb l'encensament de l'altar i de les ofrenes. Tota a l'Església s'alegra de la festa de Nadal: Crist ha nascut, Déu és amb nosaltres. Unim-nos a tots els cristians del món que celebren el Nadal, sobretot als cristians que han patit persecució. Us demano que a la nit de Nadal tinguem ben presents als cristians dels camps de refugiats, que la Mare de Déu els consoli.

L'himne Adeste fideles és una nadala litúrgica de l’Església. És una melodia universal. El text llatí és magnífic, els fidels hem d'anar a l'encontre del Senyor que ens ha nascut, joiosos i triomfants (læti triumphantes) i amb pas decidit, amb la pressa d'aquell qui espera un gran trobament: ovanti gradu festinemus.

La darrera estrofa és la més preciosa i realment sublim. Sic nos amantem quis nos redamaret? Com no l'hem d'estimar si Ell ens ha estimat tant? Ben cert: Al Senyor Jesús, que per nosaltres ha nascut, només li podem oferir el nostre amor, només el nostre amor i voler ser els seus deixebles plens de bona voluntat. Una bona voluntat que els àngels canten al cel i que proclama la glòria de Déu a totes les constel·lacions del cel. Quin goig poder dir el dia de Nadal la pregària eucarística: Amb raó us canta lloances tot l'univers creat.

Els fidels ortodoxos no tenen costum de venerar la imatge de l'Infant Jesús, ells veneren -a les festes de Nadal i d’Epifania- l’Evangeliari: mireu aquest nen amb el seu pare com fa un petó al llibre de la Paraula de Déu. Gairebé el llepa, ja que la Paraula és dolça com la mel de la bresca.

Un altre Advent...

Homilia del 1er Diumenge d’Advent (Cicle B).

Germans estimats, comencem un any més l’Advent com un temps de preparació espiritual al Nadal del Senyor, al bell mig celebrarem la Immaculada amb el goig del Jubileu de la misericòrdia. Tots segurament pensem: Un altre Advent! (Quants advents no hem celebrat a la vida!) Sí, un altre Advent, amb el mateix goig, amb la mateixa esperança, amb un amor molt gran a Jesús! El riu és sempre el mateix, però l’aigua que baixa és nova constantment. Depèn de nosaltres que l’Advent del 2015 sigui diferent del 2014. Depèn de la pregària que hi posem, de les bones obres que siguem capaços de fer per preparar la vinguda del Senyor. Sant Pau ha dit bellament: ja ho feu, però us demano que avanceu encara més. Ens ha parlat també del dia: dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà amb els seus sants.

El Senyor ens demana que estiguem atents, que tinguem una actitud de vigilància, perquè ell vindrà. No hem de vigilar el passat (això ja ho hem viscut, està allí sota la mirada de Déu i és un passat perdonat), hem de vigilar el present i hem de vigilar el futur. Cada dia hem de fer una bona elecció: l’elecció per la vida, per l’amor i la fe.

Els atletes, quan comencen la cursa, es preparen amb una gran concentració, el primer pas és important. Comencem des de Crist i amb Crist el camí de l’Advent, aquest camí, com diu sant Bernat, no ha de pujar vés a saber quines serralades o traspassar vés a saber quins mars, aquest camí és cap a dins de tu mateix, allí on Déu t’espera. Què hi habita dins teu? La teva solitud?, la teva tristesa? El teu buit?, la teva ombra? A dins del cor hi ha el meu jo, la meva existència, les persones que estimo i la presència del Déu que m’estima. Allí hem de celebrar el Nadal. El Senyor sempre ens espera dins del cor.

Recordo que coneixia una noia que treballava a París, vivia sola, i estava tot el dia fora de casa, quan tornava al vespre, davant del portal del carrer on vivia, deia: Per què hi haig de pujar a casa si no m’espera ningú i continuava deambulant pels carrers de la ciutat. En la vida cristiana no és així: Déu sempre ens espera dins nostre (a la casa del cor). Quan el Senyor truqui seria una llàstima que haguéssim de dir: No era a casa, o No hi pensava que havies de venir. Fem el camí de la fe, a Déu s’hi va sense imposicions, no hi ha camins repetits, cada història amb Déu és original.

Alegrem-nos! Visquem amb esperança! N’hi ha que fan el mal, n’hi més que fan el bé. N’hi ha que volen la guerra, n’hi ha més que volen la pau. Déu és i serà sempre l’Emmanuel, Déu amb nosaltres. Ell compleix sempre la promesa: compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem. I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.

La gran festa del cel: Tots Sants.

Felicitem-nos els uns als altres, els del cel i els de la terra.

Des de sempre a l’Evangeli del Dia de Tots els Sant es llegeixen les benaurances de Senyor. Aquests són els camins per on arribem a la vida eterna. Nosaltres, per dir-ho, tenim la primera part de cada benaurança, els qui estan en Déu la segona part. Cada benaurança comporta una promesa i els nostres germans ja la gaudeixen en plenitud. És la solemnitat que uneix el cel i la terra. La comunió amb Jesucrist no queda trencada per la mort, sinó que –més enllà– del temps es manifesta en plenitud en la Vida Eterna. Els fills de Déu que som des del baptisme no moren, mor la humanitat, però no mor el fill de Déu que som cadascú de nosaltres. Per això demà sentirem les paraules tant solemnes de sant Joan: «Si, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.»

Aquesta gran festa evoca el Salm 121: «Quina alegria quan em digueren anem a la casa del Senyor» i també l’altre verset «Augureu la pau a Jerusalem»

Sí, pau a la ciutat gloriosa de Déu. Tinguem l’alegria de saber que anem a Jerusalem. De saber també que les portes de la ciutat santa estan obertes. No han estat pas tancades. No poden estar tancades mentre hi falta algú de nosaltres, que és sempre l’últim dels pecadors. Hi falto jo, que sóc el darrer pecador, ha de dir cada cristià. Els sants han mort molt sovint amb les paraules d’aquest salm a la boca. Aquesta alegria pren tota la vida cristiana, és una alegria de fons, indicible. Passi el que passi la vida és un pelegrinatge i una ascensió. Anem cap al Pare! Som ciutadans de la Jerusalem del cel! No tenim en aquest món una ciutat permanent, sinó que n’esperem una d’eterna. No tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir (He 13:14): «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3:2).

El que no ens agrada

No ens agrada que es banalitzi la festa de Tots Sants amb el “halloween” pagà, ja que estem convençuts que amb els morts no s’hi juga i no es transmet el contingut de l’esperança cristiana. La fe que tenim en la vida eterna no va de fantasmes, zombies, esperits que busquen venjança i provoquen por. Tot això sona a un gran muntatge comercial.

No ens agrada tampoc que els col·legis catòlics organitzin festes de halloween pels alumnes. No és educador, no comporta cap valor positiu. La paganització de la festa de Tots Sants és indicadora d’una societat decadent. Els nostres difunts són massa estimats per a trivialitzar-los d’aquesta manera. Millor seria una bona catequesi sobre el cel cristià i el valor que té «com un acte d’amor» la pregària pels difunts.

Us deixem, si així us plau, escoltant el final del Te Deum de Brukner. És realment gloriós i infinit. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El darrer verset és In te, Domine, esperavi, non confundar in aeternum, que vol dir "en Vos, Senyor, he esperat i no seré mai confós"

Veniu, Esperit Sant, tresor de tot bé

L’Esperit Sant és Déu mateix vessat com amor en els nostres cors.
Amor que ens abrusa i empeny i fa de nosaltres un temple.

L’Esperit és el do de Jesús. Ell va venir i va morir per donar-nos l’Esperit Sant.
La Pasqua florida ha esdevingut granada, plena dels fruits i dels dons de l’Esperit.
L’Esperit és humil, quasi imperceptible, pacient i bondadós.
L’Esperit és donat als qui preguen humilment i els fa amics de Déu.
L’Esperit és una abraçada d’amor entre el Pare i el Fill que ens pren a nosaltres.
L’Esperit dins nostre crea el desig de la pregària.
L’Esperit dins nostre crea el desig de l’amor.
L’Esperit sostè l’esperança de l’Església.
El desig i l’obra de l’Esperit és que nosaltres visquem la vida del Crist glorificat.
L’Esperit no es vol glorificar a sí mateix, vol glorificar el Crist en nosaltres.
L’Esperit és foc, aigua viva i alè.
L’Esperit provoca en nosaltres la lloança del Senyor i ens alegra.

UNA JOIOSA PENTECOSTA DE L’ANY 2015!!

La Pentecosta fa resplendir encara més el camí, la vida i la mort del gran Arqiebisbe Oscar Romero d'El Salvador, des d’avui beat. Ens unim al goig de les Esglésies de Llatinoamèrica. Màrtir de la justícia i amic dels seus sacerdots i dels pobres. Un veritable pastor de l’Església que, a semblança de Crist, donà la vida pels seus germans. Glòria dels pastors i portador de l’Esperit que es manifesta, com diu l’antiga pregària: (Pare dels pobres).

Adéu, Al·leluia.

Aquest diumenge acomiadem l’al·leluia. Ja no el tornarem a cantar fins a la nit de Pasqua. Llavors l’hivern haurà passat, i la primavera lluirà esclatada. Ara, però, els ametllers, un xic atrevits, han fet florida. Així ho he vist aquesta setmana a la carretera de Valls.

No cantar l’al·leluia durant la Quaresma és un costum antiquíssim de l’Església. L’hem de deixar de cantar per cantar-lo amb més goig el dia de la festa. Perquè la preparació de la festa no és el mateix que la mateixa festa. L’al·leluia és el cant de Pasqua. És un cant que ve de l’alba del matí de Pasqua, un cant incessant, que pren generacions i generacions de creients, que se’l van passant, com un cor darrera un altre cor i així incessantment.

L’al·leluia és un cant que troba la seva plenitud amb l’al·leluia infinit del cel i del Regne. Allí serà una plenitud i un intensíssim goig. L’al·leluia més que paraules és un so, com una mena de cant de llengües inarticulat, expressa el goig íntim i la certesa de què Crist ha ressuscitat.

Fem bona Quaresma per cantar amb un goig més gran l’al·leluia per Pasqua. Tot el que sembrem durant la Quaresma, de pregàries, d’amor als germans, de bondat de cor ... brotarà per Pasqua. Seran les flors de Pasqua florides pel Senyor Ressuscitat. Però, encara que el deixem de cantar no oblidem l’al·leluia, guardem-lo dins del cor. El tornarem a cantar. Som el poble de l’al·leluia. Som el Poble de la Pasqua. Bon diumenge, amics.

Escoltem aquesta melodia gregoriana, la música que et fa enyorar l’eternitat i que transcendeix el temps; aquesta música expressa millor el significat de l’al·leluia. Tanqueu els ulls i no penseu en res més sinó en el que escolteu. Ës un balanceig dolcíssim i enyoradís de Déu.

Un venturós any 2015

El primer dia de l'any celebrem la festivitat de
Santa Maria, Mare de Déu

Des de la parròquia rebeu la felicitació de l’any nou. El temps és sempre una possibilitat. És un temps donat i regalat per als altres, per a Déu. Visquem el temps... que mai retorna sobre sí mateix, sempre va cap al davant, sempre va cap a Déu. Que visquem en pau. Pau a tots: desitgem-nos aquesta pau els uns als altres. Que les paraules de l’Escriptura que escoltarem el primer dia de l’any, siguin el desig més gran, de tots i per a tots.

«Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau» (Nm 6,24-26)

Escoltem aquest bellíssim cant ortodox eslau en honor a la Mare de Déu:

La gran festa del Corpus

Salve veritable Cos del Senyor. Amor donat a l’Església en el Sagrament. Un amor que neix de la Creu del Senyor. Oh, admirable intercanvi, Jesús meu, del nostre pobre pa en feu el Pa de la Vida.

Rebre-us és l’alegria més gran del cor. Us adorem, oh, Sagrament de l’Amor. Reuniu l’Església en el vostre Amor i que no oblidem mai, Senyor, de reconèixer-vos en els que Vós estimeu més, els pobres, els petits, els qui sofreixen.

L’Eucaristia és el Do més gran de Jesús. Quan la rebem i diem «Amén» ens obrim l’eternitat, a Déu mateix.

Escoltem amb devoció l’Himne Eucarístic.

Avui és Dimecres de Cendra. Comença la Quaresma.

La Quaresma és el temps sant en què ens preparem per a la celebració de la Pasqua. És un temps de renovació de la vida cristiana i consagra la memòria del Senyor al desert on fou temptat.

Les obres de la Quaresma, segons la tradició de l’Església, són una intensitat més gran en la pregària, feta amb el cor, un cor a cor amb Déu. Ser sincers amb Déu. La caritat envers els altres. Donar el temps als altres és guanyar-lo per a Déu. I el dejuni, és tant dolç: passar fam per a recordar-nos dels qui passen fam de veritat, i recordar-nos que l’home no viu només de pa, sinó de la Paraula del Déu Vivent!. El dejuni és més que abstenir-nos d’aliments, ens cal dejunar de tantes coses que fan que no siguem lliures d’esperit!

Ajudem-nos els uns als altres a viure la Quaresma. Visquem alegres per arribar a la joia pura de la Pasqua.

Informacions:

• Missa a la Parròquia a les 12 del migdia.
• Missa a la Prioral a les 8 del vespre.
• Tant el Dimecres de Cendra com Divendres Sant són dies de Dejuni i Abstinència. Tots els divendres de quaresma són dies d'abstinència.
• Cada Divendres de Quaresma, a les 7 del vespre, Via Crucis.

L’evangelista Mateu

Aquest any escoltarem en la litúrgia el primer Evangeli, el de Mateu. La tradició l’ha identificat amb Leví, el recaptador d’impostos. Era de Cafarnaüm, a la Galilea. Mateu és un nom que en hebreu significa «un regal de Déu». Certament l’evangeli que porta el seu nom és un regal que el Senyor dóna a l’Església. L’escoltarem i l’assaborirem tot l’any en la pregària i en la predicació. És de molt antic que s’atribueix l’autoria d'aquest evangeli a Sant Mateu, un dels dotze apòstols. Ja Papies, un autor cristià del segle II, explica que Sant Mateu va escriure un evangeli en hebreu, que després es va perdre, però que fou traduït al grec i és el text que ara tenim.

L’evangelista escriu el seu evangeli per a cristians israelites i els vol convèncer que en Crist es compleixen totes les profecies i que Jesús és el Messies, el Senyor i el nou Moisès. En tant que és el nou Moisès, puja a la muntanya i proclama la nova Llei. És el famós sermó de la Muntanya que ocupa els capítols 5-7 de l’evangeli i que comença per les Benaurances del Regne.

Hem de saber que els evangelis es llegeixen, en la disposició actual, en tres cicles: En el cicle A es llegeix Mateu, en el cicle B es llegeix Marc i en el cicle C es llegeix Lluc. Són els anomenats evangelis sinòptics, ja que estan interrelacionats entre ells literàriament. L’evangeli de Joan es llegeix de manera semícontínua durant la Quaresma i la Pasqua. No tenim certesa dels llocs on va anar a predicar. La seva festa se celebra el vint-i-u de setembre.

Caravaggio té un quadre bellíssim sobre la crida de Sant Mateu, un capolavoro de la pintura occidental. És impressionant la llum que, procedent de Jesús, il•lumina a Mateu, assegut com a recaptador d’impostos (aquells que l’evangeli són anomenats publicans). Mateu o Leví quedà tant impressionat per la paraula del Senyor que li deia «Segueix-me» i per la seva mirada que s’alçà de taula, ho deixà tot i seguí a Jesús. És el sisè apòstol. Sant Beda, comentant aquest evangeli, diu que Jesús el va veure, es va compadir d’ell i el va elegir. Ja que el Senyor no ha vingut a cridar els justos, sinó als pecadors, entre ells nosaltres.

En aquest Blog cada setmana explicarem una de les vuit Benaurances. Són els vuit camins de la felicitat segons Déu.

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (IV)

És Maria qui encén la quarta lluminària de l'Advent

Escoltem amb devoció i dedicant-li a ella, a Maria, aquesta preciosa Ave Maria en la veu del Germà Alessandro

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (III)

La tercera llum és l'Alegria

Mireu!! Ja hem encès la tercera espelma!! Quin caliu que dóna! Apropem-nos que sentirem l'escalfor als nostres cors!

Aquesta tercera llum és l'Alegria. Quina alegria? La que el Senyor ens regala amb el seu amor. L’hem de demanar en la pregària: «Senyor, Jesús, dóna’m l’alegria del cor per poder estimar». Aquella alegria que és fruit de la pau de Déu dins nostre, que brolla del seguiment humil del Senyor i del desig de fer la seva voluntat.

Els sants no fan cara de funeral, fan cara de convidats a festa. Una alegria que ve de dins, del cor. No són d’aquells que «mai estan contents» ... Es una desgràcia ser de la tribu dels descontents. O d'aquells quells que mai estan del tot contents del tot perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar i no poden. El cristià aprèn els camins de l’alegria ... el camí de l’alegria és l’amor. Al Senyor no li agraden els cristians malhumorats. El Senyor vol una Església alegre.

Es amb aquesta alegria que hem de sortir a l’encontre del Senyor. Si vivim amb la certesa de què Déu ens estima, de què el Senyor ens perdona sempre i que sense orgull retrobem cada dia la font de l’alegria. Alegrar-nos del bé de l’altre i estar contents que els altres estiguin contents i no tirar cendra a la seva vida.

Maria era una dona contenta, un dia es posar a cantar i ballar, i dels seus llavis va sortir el Magnificat: «La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit salta de joia per Déu, el meu salvador». Una alegria que es comunica i dóna alegria als altres. La necessiten per a la seva tristesa, com nosaltres la necessitem quan la tristesa ens habita. Siguem sempre un got d’aigua fresca pels altres. L’orgull és trist, la humilitat és alegre.

Si hi ha algun sant, perfectament alegre, en la seva vida i en la seva mort, va ser sant Francesc, mireu-ho amb aquest vídeo de la gran pel·lícula amb la magnífica interpretació de Claudio Baglioni (no fa gaire parlàvem d'ell i la seva solidaritat a Lampedusa amb tota la problemàtica dels immigrants). Es bo evocar la figura de Sant Francesc en el temps d'advent perquè va ser el primer de «fer el pessebre».

Hem d'esperar del més íntim que vingui el Senyor; cada dia, sempre...

Escolteu aquest bellíssim O come Emmanuel... poseu vosaltres la lletra. Una lletra del cor, feta pregària. I llegiu la bella poesia d’Isaïes, el Senyor ve a consolar el seu poble. Es del començament del capítol 40, del que s’anomena «El llibre de la consolació d’Israel»

«Consoleu, consoleu el meu poble»,

diu el vostre Déu.

Parleu al cor de Jerusalem

i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud,

que li ha estat perdonada la culpa,

que ha rebut del Senyor doble paga

per tots els seus pecats.»

Escolteu una veu que crida:

«Prepareu en el desert

el camí del Senyor,

aplaneu en l’estepa

una ruta al nostre Déu.

S’alçaran les fondalades,

s’abaixaran

les muntanyes i els turons,

el terreny escabrós serà una plana,

i la serralada, una ampla vall.

Llavors apareixerà la glòria del Senyor,

i tothom veurà alhora

que el Senyor mateix ha parlat.»

Una veu diu: «Fes una crida!»

I una altra respon: «Quina crida he de fer?»

«Proclama que els homes són tots herba

i que la seva bondat és com la flor dels camps:

l’herba s’asseca i la flor es marceix

així que bufa l’alè del Senyor.

Ben cert, el poble és com l’herba!

L’herba s’asseca i la flor es marceix,

però la paraula del nostre Déu dura per sempre.»

Puja en una muntanya ben alta,

tu que portes bones noves a Sió;

alça ben forta la veu,

tu que portes bones noves a Jerusalem.

Crida, no tinguis por!

Digues a les viles de Judà:

«Aquí teniu el vostre Déu!

El Senyor Déu arriba amb poder,

amb la força del seu braç domina tota cosa.

L’acompanya el fruit de la seva victòria,

el precedeixen els seus trofeus.

Com un pastor ell pastura el seu ramat:

l’aplega amb el seu braç,

porta al pit els anyells,

guia les ovelles que crien.»

Advent, Una corona de llum pel Senyor que ve (II)

La segona llum és la Caritat

La caritat cal encendre-la dins del cor i després la posarem a prop del pessebre del Senyor i allí encara resplendirà molt més. La caritat és humil, no coneix l’arrogància i és silenciosa. Li agrada passar dissimulada. No es lloa a sí mateixa. La caritat és un reflex de Déu i de la seva bondat. És amb aquesta llum, encesa dins nostre, que hem de fer el camí cap a Betlem. Ens il·luminarà el camí. Quan arribem l’Infant ens somriurà.

Quantes persones que sofreixen en silenci, per tants problemes i ferides del cor, per tantes impotències i mancances! Els qui sofreixen moltes vegades no se senten i és que el dolor és tant fort que impedeix les paraules. Només les llàgrimes. La caritat és un somriure, un petit gest, una trucada inesperada o un WhatsApp... i no envejar el que no tenim. En aquest món on tantes persones no són felices perquè sempre tenen alguna cosa per a comprar! Les persones que he trobat amb més joia interior al llarg de la meva vida, no han estat precisament les més riques.

Entre els cristians d'Alemanya és costum de celebrar les misses de cada dia d’advent a la matinada, a clarejar del dia. No encenen els llums i s’hi veuen amb les llànties que porten per poder mirar el cantoral, i també amb els ciris de l’altar i amb la corona d’advent, de llum creixent. És així que se significa que l’advent és nit, i que Nadal és una aurora. Una aurora que és el mateix Crist, llum del món.

Moltes vegades m’ha passat pel cap de celebrar una missa d’advent a la matinada, seria dolcíssim cantar els cants d’advent, mentre es fa de dia i després anar a treballar. Bon camí cap a Betlem, amb la flama de la caritat encesa en els nostres cors.

*****

AVUI ENS UNIM AL DOLOR DE TOT EL MÓN PER LA MORT DE NELSON MANDELA AMB UNA GRATITUD IMMENSA PEL QUE VA FER PEL SEU POBLE I L’EXEMPLE QUE VA DONAR PER TOTA LA HUMANITAT. QUE REPOSI EN LA VERITABLE PAU, QUE ES DÉU MATEIX. ARA HA ESDEVINGUT PER SEMPRE INVICTUS.

Es per això que us convidem a escoltar la bonica música de la gran pel·lícula que porta aquest nom.

La nit de la Puríssima

María surt al bell encontre del poble sant que prepara el Nadal del Senyor. La Immaculada concepció de Maria és una obra bella de Déu que prepara l’adveniment del seu Fill a la terra. Immaculada calia que fos la que havia de ser la Mare del Fill de Déu. I el jove teòleg John Duns Scot ho explica amb un argument que queda sintetitzat per a la posteritat amb aquestes paraules: "Potuit, decuit, ergo fecit": Déu ho podia fer, era convenient que ho fes; per tant, ho va fer. 

Tota la gràcia de Crist que brolla de la seva creu va ser anticipada per a Maria, ella, la redimida abans d’hora i la «descomptada» de la Redempció. Com si hagués rebut el baptisme abans de la seva concepció. Maria apareix als ulls de l’Església plena de la bellesa de la gràcia. La bellesa mateixa, com una lluna plena, tota resplendent de sol. 

Els ulls de la Mare de Déu posats sobre nosaltres són els ulls de la pura innocència, gairebé la que no pot comprendre com no podem estimar més el Fill i la que roman incomprensible davant del pecat dels homes. Cal pregar a la Mare de Déu sentint aquesta mirada seva, la mirada de la mateixa innocència, de la gràcia desarmada.

Déu li havia reservat de ser la Mare del Fill i ella hauria de romandre enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. Des de la seva Resurrecció ella roman en l'Església, roman entre nosaltres. I moltes vegades allò que no pot fer la predicació o el testimoni de l'Església, ho fa la intercessió de Maria. Ella sola pot vèncer la resistència de la gràcia i quantes vegades (nosaltres mateixos) hem anat a Jesús gràcies a la intercessió de Maria. Que ningú tingui basarda de pregar a la Mare de Déu. Com el vell pagès que porta el seu fill malalt a Maria i li diu «Aquí teniu el teu fill, mare, en teniu d’altres, no ve d’un, salveu el meu fill».

Joan Maragall té un dels més bells poemes de la Puríssima. A la ciutat no es veuen els estels, però que no es vegin els estels no vol dir que no hi siguin. I més enllà, Ella resplendeix. Fem que la Parròquia de Crist Rei sigui una comunitat de creients que viu la fe sota la mirada de la Mare de Déu.

Quin cel més blau aquesta nit!

sembla que es vegi l’infinit,

en tota sa grandesa,

en tota sa dolcesa;

l’infinit sense vels,

més enllà dels estels.

La lluna i els estels brillen tan clar

en el blau infinit de la nit santa,

que l’ànima s’encanta

enllà…

Aquesta nit és be una nit divina.

la puríssima, del cel

va baixant per el blau que ella il·lumina,

deixant més resplendors en cada estel.

Deixem cantar el Pare nostre dins del nostre cor en aquest bell i insuperable cant, tant de bo el sentíism cantar com Maria el pregava. Devia pensar: «Es l’oració que el meu Fill va ensenyar a l’Església».

Primer diumenge d'Advent

Comença el mes de desembre. Encara és tardor, però ja fa molt de fred! La gent va pel carrer amb guants, bufandes i gorrets... fa anys gairebé no es veien gorrets aquí a Catalunya i ara sí. Us hi heu fixat?

Però, malgrat aquestes temperatures tan baixes i el vent glaçat, una autèntica emoció, una sensació de calidesa emplena el meu cor quan sóc conscient que ja comença l'Advent... temps d'Espera... Esperança.

Esperem un infant. I l'esperem amb il·lusió. Pensem en ell i ens emocionem. Com fan els pares i mares "de veritat", que s'aturen a les botigues per mirar mitjonets, mantetes i pitets i es queden embadalits davant els aparadors... Nosaltres també pensem en l'arribada d'un Nen que ens porta un missatge molt important. El més important. Però, enlloc de mitjonets, mantetes i pitets, preparem els nostres cors. Mirem de treure tot allò que sigui dolent, allunyem les rancúnies -que pesen molt i no serveixen per a res- i deixem força espai per omplir-lo de somriures i abraçades totalment sincers.

L'Advent és un període de temps en el que ens anem preparant per la gran festa del Nadal. La Corona d'Advent simbolitza aquests quatre diumenges amb quatre espelmes. Cada setmana n'encenem una més. La llum de les espelmes dissipa la foscor i les tenebres i il·lumina el camí cap a Jesús, veritable Llum del món.

Una de les cançons més apropiades en temps d'Avent és el "Veniu, veniu Emmanuel", que aquí podem escoltar en la bellíssima veu d'Enya acompanyada d'unes precioses imatges:

Salve "Festa dels dies"

Oferim tot el que volem ser i estem disposats a fer pel Senyor, els cristians de Crist Rei, en l’oblació de Crist en l’Eucaristia. Tot el que hi ha de bo en la nostra parròquia li pertany i és un do del seu amor.

Avui és Crist Rei. És la festa de la nostra comunitat parroquial. Alegrem-nos en el Senyor. I esperem els dons que el Senyor ens té reservats. Sempre ens hem d’obrir al «demà de Déu». No podem quedar tancats en l’avui; pels creients sempre hi ha «un demà». Un demà que pertany a Déu. A tot el que té preparat el Senyor per aquells que l’estimem.

Una festa major de la Parròquia és sempre un acte d’amor dels feligresos a la seva pròpia comunitat. ¿Quin és el projecte pastoral d’una parròquia? El Papa Francesc, que el Senyor ens ha volgut donar, ens ha ensenyat que abans que cap projecte pastoral, sempre hi ha una identitat; abans del «fer», sempre hi ha «el ser». Siguem el que som, membres del Crist, oberts a l’Esperit Sant, ensenyats constantment per la Paraula de Déu i nodrits pel Cos de Crist. No estem en l’Església, som Església.

Una bona festa per a tots. Una esperança nova per a tots. I la Pau, com el regal més gran, vingui a nosaltres, la pau del cor. Benaurada pau! Visquem la fe, justament aquest dia que amb tota l’Església se celebra la cloenda de l’Any de la Fe. Alegra’t, cristià, cada dia de la teva fe.

Encara que visquem en la quotidianitat, n’hi ha per posar-se a plorar si una persona no troba aquella Veritat o aquell Amor que omple el cor i dóna sentit a tota la vida i fa que les coses més petites, encara que semblin no importants, siguin consistents. Els creients hem trobat aquesta Veritat en el Crist, Senyor, que omple el temps i la vida, com l’alfa del nostre baptisme i l’omega de l’eternitat. Davant dels no creients sempre som una pregunta. Ells diuen «jo no crec», i «aquests creuen», per què?, (També és veritat a la inversa). Això ens indica fins a quin punt hem de viure la fe. I la fe només es viu en l’amor i la pregària. Recordem l’ensenyament del Papa Benet:

«La fe només creix en la mesura que la vivim». Com l’amor.

Joiosa Pasqua de Resurrecció a tots els visitants del Blog de la nostra Parròquia!

Crist ha ressuscitat, al·leluia. Crist ho és Tot per a nosaltres!!

Aquesta nit dues persones adultes han estat batejades a la nostra parròquia i han rebut per primera vegada el Cos de Crist. Ha estat una alegria molt gran. Immensa.

Germans estimats, Bona Pasqua!
Queridos hermanos y hermanas de las Iglesias de Latino- América y del Caribe, Feliz Pascua!!
Querida família de Rumanía: Paște fericit!
Happy Easter to all the visitors of our blog who are in other countries of the world!


De l’Homilia del nostre mossèn a la nit de Pasqua de l’any 2013.

La resurrecció de Crist és una nova creació. Encara més esplèndida que la primera. Es la humanitat que ha entrat en una nova dimensió. Com si l’univers s'hagués fet més gran, en una perspectiva d’eternitat i de transcendència. Per Crist l’home ha entrat dins de Déu.

La bellíssima litúrgia de la nit de Pasqua n’és un himne i una proclamació. I justament perquè és una nova creació, llegim el relat de la primera creació. Que n’és de gran saber que no som fruit d’una evolució sinó d’una creació.

Però l’univers no és res si ho comparem amb la meravella de cada persona. Cadascú de nosaltres és fruit del pensament de Déu. La història de la salvació és la manifestació de Déu Amor, doncs Déu no es va retirar del big bang original, sinó que ve a buscar-nos quan les tenebres i tota forma de mal fan malbé aquesta creació.

I la resposta de Déu, sorprenent, és la creu del seu Fill. Davant del mal només hi ha la resposta de l’amor. I només l’amor pot salvar el món. La resurrecció de Crist és la punta de fuga a la transposició més alta. Una transposició que busca la quinta superior fins a l’Infinit. Com si la melodia ja no es pogués sostenir en sí mateixa.

De tota la simbòlica de la nit de Pasqua escullo el foc i la llum. El foc destrueix el mal, desfà les tenebres, però la llum escalfa i obre els camins, vull dir que els il·lumina. La columna de cera, l’elogi del qual hem cantat en el Pregó de la Pasqua, esdevé el símbol més gran de la llum de Crist que il·lumina, que es comunica, que creix sense disminuir. I la llum que portem a les mans és la llum o la presència que portem dins del cor com a cristians. I la bondat del Papa Francesc ha fet una interpretació bellíssima de les paraules de l’Apocalipsi: Mira sóc a la porta del teu cor i truco, obre la porta. El Senyor no truca des de fora, sinó des de dins. I ens diu obre la porta i obre’t, obre’t als altres, estima, prega.

I això com ho podem saber? Només d’una manera, volent-ho viure. Ser cristià és haver trobat una Persona, que és el Crist. No he estat jo que he trobat la Veritat, sinó que la Veritat m’ha trobat a mi. I ha pres possessió de mi. I si algú no pot creure que no s’amoïni gaire, el do de la fe li vindrà si cerca Déu sincerament. No està a les nostres mans fer venir la fe a ningú, és un do del cel. Déu no condemna ningú, estima tothom. I hem de respectar als no creients.

Des de la Il·lustració podem caure en el parany de pensar què la tècnica ho pot resoldre tot, ho pot il·luminar tot. Una metàfora del que estic dient és que l’home pot crear i il•luminar les seves ciutats però aquesta il·luminació no li permet de veure que existeixen les estrelles! Sense la llum divina es confon el bé i el mal. I es poden crear els ídols que esclavitzen les persones.

I tota aquesta gràcia arriba a nosaltres pel baptisme i per la professió de fe, com una mena d’aqüeducte. Com un tram d’aigua dels grans rius que desemboquen a l’oceà de la Trinitat. I vet aquí que vosaltres, tu N. i tu N. esdevindreu unes criatures noves pel sagrament primer i us incorporareu a Crist encara íntimament en el sagrament de l’Eucaristia.

Germans, Crist ha ressuscitat!! No us deixeu prendre la fe i l’esperança. Com us deia ahir: No fem obres de cristià, siguem cristians. Sigueu-ho! I, com ens ha dit el Papa Francesc, siguem un poble que estima i que serveix. Crec que en aquesta Europa secularitzada els cristians esdevindran minories, però minories actives i absolutament autèntiques. La Llum es propaga per sí mateixa, com el bé, la veritat i la bellesa. I no us avergonyiu mai de la santa mare Església. Mai. Que diguin el que vulguin. No hi ha cap associació que faci més per la societat en un temps de recessió econòmica com el que viu ara el nostre país que els serveis assistencials de l’Església Catòlica. I això no és mèrit nostre, ho hem après del Senyor i és pel seu Esperit d’amor que ho fem. I, finalment, tinguem present que la relació amb Jesús és de cor a cor, tal com ens va dir el Bisbe Torres i Bages.

PROGRAMA DE SETMANA SANTA 2013

DILLUNS SANT

A les 11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona

A 2/4 de 8 del vespre, Missa a la Parròquia

DIMARTS SANT

A les 12 del migdia, Missa a la Parròquia

A les 8 del vespre, CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

DIMECRES SANT

A 2/4 de 8 del vespre, Missa a la Parròquia

(A les 8 del vespre, celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

DIJOUS SANT

A les 8 del vespre, MISSA DEL SANT SOPAR DEL SENYOR

A les 11 de la nit, HORA SANTA

Nota: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració.

(La Parròquia es tancarà a la 1 de la matinada)

DIVENDRES SANT

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres

A les 10 del matí Via Crucis

A les 5 de la tarda, CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ I MORT DEL SENYOR.

(Després de la celebració, mantindrem el silenci durant mitja hora pels fidels que vulguin pregar davant la Creu del Senyor)

DISSABTE SANT

A les 10 del matí, Laudes de la Sepultura del Senyor

PASQUA

A 2/4 d’11 de la nit del dissabte, VETLLA PASQUAL

A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa

A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.

A les 7 de la tarda, Vespres Baptismals del dia de Pasqua.

No hi ha Missa el diumenge de Pasqua al Vespre

Nota: Un quart d’hora abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

Jesús entra a Jerusalem com a Rei de la Pau

Avui tota l’Església aclamarà el Crist que entra a la ciutat santa. Ve com a Rei de la Pau. I els infants de tot el món eixugaran les llàgrimes de Jesús a Getsemaní. Ens disposem a celebrar un any més la PASQUA. Pasqua és una paraula hebrea que literalment vol dir fer un pas endavant. Desitgem i preguem perquè la Pasqua d'aquest any sigui un pas endavant per tal que els cristians de tot el món marquin el full de ruta que indiqui a tothom que només L’AMOR SALVARÀ EL MÓN.

El Senyor ve a la seva ciutat per a prendre possessió del seu Regne, un Regne d'amor. Per aquest Regne el Senyor morirà. Que n'és de bonica la Litúrgia dels Rams del Senyor, nens i nenes amb les palmes i fins i tot l’enrenou que s’organitza! En el primer diumenge de Rams quelcom de semblant devia passar.

La història avança, però avui encara beneirem els rams. Com ho van fer els nostres pares, com ho férem nosaltres quan érem petits i com ho faran els qui vinguin després de nosaltres. Generació rere generació.

És el Crist i només el Crist que vol entrar en la ciutat dels homes de cada temps per a donar-nos un missatge d'amor i proclamar l’absoluta transcendència del Pare del Cel. El Déu Amor, amic dels petits i dels pobres, com el Papa Francesc ens ha predicat en els primers dies del seu pontificat.

Sí, deixem entrar Jesús a la nostra ciutat, deixem-li prendre possessió del seu Regne. Ve com un rei de pau i no ens prendrà res d'allò que és nostre, ans el contrari, ens regalarà el seu amor. Acollim-lo fent brandar les palmes i els cors. Crist és amb nosaltres. I no deixarà mai la seva Església. El Papa Francesc n'és un signe!!!

BON DIUMENGE DE RAMS I BONA PASQUA!!

Escolteu en honor del Senyor el magnífic «Canticorum iubilo» de Haendel, cantat pel Huddersfield Choral Society amb Joseph Cullen.
Posem fort els altaveus, fem clic a la fletxeta i escoltem aquesta magnífica peça musical...