dissabte, 27 de gener del 2018

El nostre estimat Saltiri

SALM 1

Feliç l'home que no es guia pels consells*
dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu al ròdol burleta dels descreguts.
Estima de cor la llei del Senyor,*
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre arrelat vora l'aigua,*
dóna fruit quan n'és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot allò que emprèn.
No serà així la sort dels injustos,*
seran com la palla escampada pel vent.
Els culpables no resistiran al judici,*
cauran els pecadors a l'aplec dels justos.
El Senyor vetlla els camins dels justos,*
I els dels culpables acaben malament.

El Salm 1, Beatus vir, és el pròleg de tot el llibre dels salms. Ja que en la bíblia hebrea no hi ha títol, cal considerar-lo tot ell títol de tots els salms. Sant Jeroni afirma que és el «Pròleg de l’Esperit Sant a tot el saltiri». 

Les venerables paraules del Salm primer obren el salteri. Fa goig i estremiment pensar quants creients i cercadors de Déu han trobat llum en les paraules del primer salm. Es el Salm amb el qual a comencem una i altra vegada la lectura del saltiri i sempre és un goig retrobar-lo. Ja que el Salm primer marca un camí de benaurança obert per tots nosaltres. Són paraules que omplen de reverència interior quan consideres que totes les paraules dels salms són paraules que el Senyor mateix ens ha volgut donar, perquè esdevinguessin per a nosaltres paraules pregades. Totes les paraules dels salms són per a dir amb els llavis i el cor davant del Senyor, en el temple interior de la seva Presència. Totes les pregàries del saltiri són del Senyor Jesús, per aquesta raó són paraules nostres. Per l’encarnació formen part del Logos.

Feliç l'home. El Senyor proclama la benaurança dels enamorats de la Paraula del Senyor; és la benaurança dels qui estimem a Jesucrist. El verset: Estima de cor la llei del Senyor, la repassa meditant-la nit i dia, indica com una mena de constant murmuratio de la Paraula de Déu, l’orant porta sempre al cor i als llavis la Llei de Déu. De fet, tot Israel és el poble de la memòria, el que recorda una i altra vegada les paraules i els esdeveniments de la història salvífica, una història d’aliança. La salmòdia cristiana és continua, inacabada, sempre torna a començar. És incansable l’Església en la pregària dels salms. Quan ja els ha dit tots els torna a començar, és una repetició d’amor.

Una benaurança que és una promesa de fecunditat, ja que el just dóna fruits, talment un arbre arrelat vora el corrent de l’aigua. La sort dels injustos serà com la palla escampada pel vent, que el Messies garbellarà, segons la predicació del Baptista (Mt 3:12).

Serà com un arbre arrelat vora l'aigua. Els enigmes dels salms són revelats en el Nou Testament: el just enamorat de la Llei és el mateix Senyor i l’arbre, arrelat a les aigües de l’amor que venen del Sant Esperit, és la seva santa Creu (v.1:3). Com canta la primera antífona de tot el saltiri: L’arbre de la vida s’ha manifestat en la Creu de Nostre Senyor. Sota aquest arbre volem resar tot el saltiri, perquè a l’ombra d’aquest arbre trobem consol i alegria. És la creu gloriosa del Senyor, de la qual els cristians ens nodrim i per la qual ens delim, les seves arrels ens fan créixer. La cima d’aquest arbre toca el cel, centre del misteri de l’univers, epifania de la Santa Trinitat, arbre de la vida eterna. Sota aquest arbre brollen totes les fonts de la pregària, del desig del Déu viu: Adorem Senyor la vostra creu, lloem i glorifiquem la vostra resurrecció, per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món. També recorda les estrofes d’Aureli Prudenci: Nullum uret aestus frondibus  arboris huius, luna nec in nocte neque meridie. Tu planctata micas secus, est ubi cursus aquarum spargis ornatas flore recente comas. (Sota les fulles d’aquest arbre, no hi ha foc que cremi, ni lluna de nit ni sol de dia. Plantat vora la corrent de les aigües, resplandeixes, t’engalanes i floreixen les flors novelles que t’adornen). Es bonic que el salteri comenci amb aquest Salm. 

divendres, 26 de gener del 2018

Junts estem millor, separats estem pitjor.

Els cristians tenim més en comú allò que ens uneix i allò que ens divideix. Explicaré breument el que tenim en comú: la fe dels primers concilis i el Credo dels primers concilis: Tots creiem que Déu és Creador i que Jesús és el Fill de Déu, nascut per obra de l’Esperit Sant de Maria verge. Creiem també que l’Esperit Sant és Déu i que procedeix del Pare (Els orientals diuen pel Fill i els occidentals i del Fill). Tots resem l’oració del Senyor, el Parenostre, també tots tenim el mateix baptisme. Tots tenim el manament d’estimar-nos els uns als altres. 


En les diferències hi ha gestualitat: les Esglésies ortodoxes mantenen la successió apostòlica i la seva Eucaristia és vàlida. Els luterans i calvinistes van abandonar el ministeri sacerdotal i la seva Eucaristia no és vàlida des del punt de vista del magisteri catòlic. Però també cal lloar l’obra dels pastors que han predicat la Paraula de Déu i la prediquen amb amor: el seu culte és al voltant de la Bíblia que estimen i coneixen molt. Els anglicans tenen una història molt peculiar i s’observa retorn al catolicisme romà des dels inicis del segle XX com si s’adonessin de les contradiccions eclesials que porten. 

L’Església catòlica és l’Església Mare, la que no s’ha separat de ningú, la que viu en la consciència de què ve de Pentecostès. La unitat de l’Església és en la història, no en el cor de Déu. En el seu cor tots ja estem units, ja que ell ens estima a tots. També us diré una cosa confidencialment: tots enyoren i estimen el ministeri de Pere! El Papa i la seva significació teològica no els és indiferent! Per exemple, el Patriarca de Contsantinoble (Ankara) no tant sols és germà, sinó amic del Papa Francesc. S’admiren l’un a l’altre.

Hem d’admirar la bellesa de totes les Esglésies. La bellesa de la fe de les Esglésies ortodoxes que s’expressa en la litúrgia, en la iconografia, en el cant. Esglésies veritablement santes que han conegut la persecució i el martiri i han estat fidels en la fe. Aquesta persecució, veritable genocidi, ha arribat fins a la devastació de les esglésies de Síria i és patida en molts països islàmics, recordem els atemptats a les esglésies d'El Caire.



Hem d’admirar la fidelitat dels cristians evangèlics que pateixen la secularitat d’Europa i el buit de Déu en la societat i són fidels en la lectura de la Bíblia i creuen que Crist és el Redemptor.

Hem d’admirar la bellesa de l’Església anglicana que estima el Senyor, és una Església molt missionera, no tant a Anglaterra, sinó als països de l’antic imperi britànic (on havien portat l’Evangeli). Em refereixo a l’Àfrica, a l’Àsia i a Oceania.

El Papa Francesc ha demanat que els cristians es trobin en la pregària i en el compromís per l’evangelització i per la causa de la justícia. Es un camí que es fa pas a pas, gest a gest. Un camí que el Senyor beneeixi i que portarà un dia a la unitat plena. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó en la diversitat.

Transcric un fragment del papa Francesc sobre la qüestió ecumènica (no disposem de la versió catalana).

Es un dolor pero hay divisiones, existen cristianos divididos, estamos divididos entre nosotros. Pero todos tenemos algo en común: todos creemos en Jesucristo, el Señor. Todos creemos en el Padre, en el Hijo y en el Espíritu Santo, y todos caminamos juntos, estamos en camino. ¡Ayudémonos unos a otros! Pero tú la piensas así, tú la piensas así... En todas las comunidades hay buenos teólogos, que ellos discutan, que ellos busquen la verdad teológica porque es un deber, pero nosotros caminemos juntos, orando unos por otros y haciendo obras de caridad. Y así hagamos la comunión en camino. Esto se llama ecumenismo espiritual: caminar el camino de la vida todos juntos en nuestra fe, en Jesucristo el Señor. Se dice que no se puede hablar de cosas personales, pero no resisto la tentación. Estamos hablando de comunión... comunión entre nosotros. Y hoy estoy muy agradecido al Señor porque hoy son 70 años desde que hice la Primera Comunión. Pero hacer la primera comunión todos debemos saber que significa entrar en comunión con los demás, en comunión con los hermanos de nuestra Iglesia, pero también en comunión con todos los que pertenecen a comunidades diversas pero creen en Jesús. Agradezcamos al Señor por nuestro Bautismo, agradezcamos al Señor por nuestra comunión, y para que esta comunión termine siendo de todos, juntos.
(https://w2.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2014/documents/papa-francesco_20141008_udienza-generale.html)


dimecres, 24 de gener del 2018

Ajuda a l'Església necessitada

Dos vídeos que m'han fet plorar

Mirem amb devoció aquests reportatges. Són els cristians que, després de la desolació de la guerra, retornen a casa, a les ciutats de la plana de Mossul. Els vídeos estan editats per la ACN (Ajuda a l’Església necessitada). Aquesta organització és una institució de solidaritat de les més maques de l’Església Catòlica i canalitza ajuts i pregàries per les esglésies que necessiten suport, ara de manera urgent, la cristiandat devastada a Síria i a l’Irak. No hi ha res que entristeixi més que imatges de la Mare de Déu colpides i destrossades. 


Els cristians d’arreu on són tenen l’Esperit Sant i la força de la resurrecció de Jesucrist. Això és un principi d’esperança, d’un tornar a començar sempre. Les generacions se succeeixen, però els qui han passat no queden en l’oblit, queden en Déu, etern present. Allí queden consignats, Els retrobarem en el gran aplec. I ells, els pobres, els foragitats i els perseguits, executaran la sentència que està escrita quan el Senyor torni amb els seus sants. 

Que la Mare de Déu protegeixi la fe dels cristians, germans nostres, que han conegut els horrors de la guerra i de la persecució. Que ella guardi la seva fe i la seva esperança.


diumenge, 21 de gener del 2018

Seguint el Mestre.- Diumenge III (Cicle B)

La història de Jesús és la meva


Sóc un catòlic, un que pertany a l’Església, la que està per tot arreu. Cosa increïble, la història de Jesús és un relat obert perquè m’inclou a mi, que sóc el seu deixeble. La mort no situa a Jesús fora de la història, sinó que l’obre a totes les generacions. Enmig de la multitud immensa, en el temps i en l’espai, dels qui han seguit el Senyor hi estic jo, un deixeble més, com tants! Es pot dir que la història de Jesús és meva perquè m’inclou a mi, ja que la seva resurrecció el fa contemporani a tots. 

Quan consagro el pa i el vi de l’Eucaristia m’adono que les paraules, dites en la intimitat del cenacle, tenen una projecció universal, completament eficaç, en el temps i es concreten en la celebració que presideixo, sense mèrit, amb els fidels. Un cristià ha après alguna cosa, només alguna cosa, quan entén que en les paraules: Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, hi ha inclosa la seva vida. Ell forma part d’aquest “vosaltres”.

Ell, ho escoltem a l’Evangeli d’avui, venia de Nazaret, dels silencis d’una vida obscura i anònima i es presenta davant del poble amb un missatge: El Regne de Déu és aquí, és el mateix dir: Déu és aquí en la seva persona. És el mateix dir: Hi ha un origen absolut i un final absolut i una presència amorosa que ho envolta tot. Aquesta és la gran notícia: Déu ha vingut al món en Ell, en el Jesús estimat. Ell em demana dues coses: que em converteixi, no és tant sols una conversió moral, sinó que visqui amb la convicció de què Déu és, ara en mi, però també en el meu final. I que visqui la relació amb els altres amb una convicció: l’altre, sigui qui sigui, és algú pel qual Jesús ha donat la vida. Quan un creu en Déu ja no pot viure igual, ja tot canvia. Hi ha una melodia de fons que ho omple tot, com el darrer, el més gran dels paisatges

Escoltem "The Lord bless you and keep you" (Que el Senyor et beneeixi i et guardi). És una composició de música sacra coral, de John Rutter, al qual veiem dirigint en el vídeo, durant The Mark Thallander Foundation Choir Festival, l'any 2008.



dissabte, 13 de gener del 2018

Seguint el Mestre.- Diumenge II (Cicle B)

Som una resta, no un residu

La gent moltes vegades diu: Ja ningú va a missa. Però ho diu la gent que no hi ha va. Els qui anem ens adonem que algú encara va a missa. Potser no som tants com voldríem, però som els suficients per cantar la lloança, proclamar la Paraula i celebrar el Banquet del Senyor. Darrera de cadascun d’aquests que va a missa hi ha una història de gràcia i d’amor. Hi ha el do de la fe. I sempre, com una promesa i una penyora, hi ha algun jove, sempre n’hi ha algun (fixeu-vos-hi). Aquests pocs joves són una promesa i un cant a l’esperança. L’altra dia em vaig fixar en un noi i li vaig preguntar: I tu qui ests? Em va dir: Sóc de tal ciutat de Catalunya, em dic amb aquest nom i estudio a Reus per esdevenir pilot d’aviació i va afegir: “I sóc cristià”. Me’n vaig alegrar i en vaig donar gràcies a Déu. També Israel esdevingué una resta, però no era una resta residual, conservava i contenia tota la força de la fe. Conservava les llavors que algun dia floriran en els camps del Senyor, uns camps que floriran per la glòria de Déu. Aquests són els qui guarden les llavors! Ells lloaran el Senyor quan nosaltres no hi siguem i seran veritat les paraules del Salm: D’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat!


Aquest diumenge es proclama la crida dels primers deixebles segons l’Evangeli de Joan. Aquesta crida forma part de la seva epifania. Joan proclama Jesús com l’Anyell de Déu i els deixebles el segueixen. La comunitat dels deixebles és la que habita en Jesús. L’Església és la comunitat que ha trobat el Messies i sap que «la gràcia i la veritat» han vingut per ell. El segon diumenge de durant l’any participa encara en els tres cicles de la resplendor de l’Epifania. És a dir, de la glòria del Senyor Jesús que es manifesta en el món. En l’antífona d’entrada es canta encara el càntic nou i en l’antífona de comunió s’exhorta a contemplar al Senyor. Tot cristià és algú que ha estat cridat pel Senyor pel seu nom. Si no hi ha ha un trobament personal amb Jesús de cor a cor no hi ha vida cristiana. La fe esdevé una ideologia i no una vida.

diumenge, 7 de gener del 2018

Seguint el Mestre.- Diumenge I (Cicle B)

Diumenge del baptisme del Senyor


El Diumenge del Baptisme del Senyor és el primer Diumenge del cicle ordinari, però, no sense raó teològica, forma part del cicle de l’Epifania i en certa manera és la seva conclusió. És l’inici i la confirmació de la missió del Messies. La glòria del Senyor es manifesta en Jesús de Natzaret que s’acosta al Jordà i entre els pecadors rep, Ell també, el Baptisme de Joan. El Pare proclama la condició del Servent de Déu com el Fill de la seva predilecció: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. S’indica la presència de l’Esperit Sant en la figura del colom que busca niu i lloc de repòs en a humanitat de Jesús per romandre-hi.

El Baptisme del Senyor es converteix en initium del Misteri de la Pasqua, Ell descendeix al Jordà, el riu que retorna a l’origen (Salm 113,3); és el símbol de la humanitat que se submergeix en la mort de Crist perquè ressusciti a una humanitat nova. La condició de l’home nou és ser fill estimat de Déu amb la participació de l’Esperit Sant (fills en el Fill). El seu Baptisme prefigurava el nostre i per això la col·lecta proclama: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut per l’aigua i l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benevolencia”.

El Baptisme del Senyor es converteix en la primera icona de la gloriosa i vivificant Trinitat de Déu en l’economia salvífica (ad extra): des d’ara sabem quina és la condició de Jesús, el profeta procedent de l'ignot Natzaret, Ell és el Fill estimat de Déu. El Baptisme del Senyor és només el començament del Misteri de la Pasqua, des de llavors Ell es posa al capdavant d’una humanitat pobra i pecadora per conduir-la al Pare pel misteri de la seva Pasqua.

Joan anuncia el qui batejarà amb l’Esperit Sant. El Senyor mateix se submergeix en el Jordà i la Santa Trinitat es manifesta en la veu del Pare i en l’Esperit que “semblant a un colom” davalla sobre Ell.
La segona lectura és fonamental, és l’anunci el kerigma cristià: Jesús de Natzaret és l’Ungit en l’Esperit Sant per alliberar tots els que estaven sota la dominació del mal, Déu era amb Ell.
La teofania del Jordà realitza la profecia del servent de Senyor en la primera lectura i, alhora, del Salm que cantem: “La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües, ve el Senyor sobre les aigües del Jordà”.