dilluns, 24 de setembre del 2012

El petó de la Mare de Déu esdevingué una rosa a la galta


Que n’és de bonica la llegenda reusenca que Isabel Besora rebé un petó de la Mare de Déu quan, a la cruïlla del camí del mar, a fora llavors de la ciutat, Maria s’aparegué a aquella noia reusenca. Tant bonica és que la ciutat n’ha fet el seu escut. I la rosa forma part del signe distintiu de la ciutat.

Tot això, és clar, és rondalla i llegenda. Però la rondalla i la llegenda expressen en el llenguatge cristià una veritat que per sí mateixa no troba una altra manera de dir perquè és inefable. El petó de Santa Maria a la pastoreta és un signe d’amor i la permanència d’aquest en la forma bellíssima de la rosa a la seva galta., significa un amor que perdura. I per això s’entén que no es pugui explicar la història de la ciutat de Reus sense la presència del Santuari de Misericòrdia. Seria una omissió greu. I la història de la ciutat quedaria incomplerta.


Un petó i una rosa són els signes de la predilecció de Maria per a nosaltres. I el santuari sempre roman obert, com roman sempre oberta la intercessió de la Mare de Déu que prega per nosaltres, completant així la seva maternitat divina amb la maternitat de tota l’Església.

Mare de Misericòrdia... quin nom més bell! En un món en què no hi ha misericòrdia i ens hem oblidat de compadir-nos els uns als altres, Maria evoca la misericòrdia infinita de Déu i la misericòrdia que els cristians hem de tenir. Compadir-se els uns dels altres, perquè tothom porta el cor ferit per la vida i ningú no és cap super-home. Tots necessitem de la tendresa i de la misericòrdia dels altres.


En un món immisericorde i violent Maria ens convida a participar en la dansa de la Vida que és el Crist, per incorporar en ella la nostra vida morta perquè no estimem. A bescanviar la nostra tristesa, per l’alegria de Jesús, la nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor, aquest amor i la tendresa indescriptible davant de la violència atroç d'aquest món.

Gràcies, Mare, ha de dir cada reusenc i reusenca, pel petó que m’has donat, m’ha estat com una rosa, en conservaré el perfum. El perfum de la caritat, vós que sou Mare de Misericòrdia i Rosa de caritat.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Fe, esperança i caritat

M’agrada voltar per altres blogs, llegir què escriuen els companys d’afició, què pensen, què els agrada... Alguns dels espais més macos que es poden trobar a la xarxa són aquells que estan dedicats a la fotografia. Persones amb mirada sensible ens mostren paisatges, animals, plantes, núvols... Jo en gaudeixo molt!

Un dels meus preferits és l’espai de la Montse, que es diu “Una mica de tot”. Ella és especialista en fixar-se en detalls preciosos que a la majoria de nosaltres ens passarien desapercebuts. Igual posa una foto d’una punta teixida a mà; que una eina antiga; que un gran pany de ferro, ja rovellat però magnífic, mostrant el treball de forja que algú va fer fa molts anys... Al seu blog podem trobar, flors, reflexos d’aigua, textures de fusta...


Avui, quan hi he entrat, m’he trobat amb un post sobre un poblet francès anomenat Lavastrie. La Montse ens ensenya els seus carrers, decorats amb plantes per tot arreu, nets i polits... i llavors em fixo que ahir ja ens va posar un post sobre el mateix poble, i el dedicava a l’església... i una foto, especialement una, m’arriba al cor... Mireu què maca!!

Jo crec, jo espero, jo estimo: Fe, esperança, caritat...


Les dues fotos d'aquest post són de la Montse. Gràcies, maca!!

diumenge, 16 de setembre del 2012

Matrícula oberta!



Tal com ja us vàrem dir fa uns dies, aquesta propera setmana tindran lloc les inscripcions per catequesi de tots els nivells.

De dilluns a divendres.
De 4 a 6 de la tarda.

dijous, 13 de setembre del 2012

El qui no estima és sord i mut

Apunts per a la predicació. Diumenge XXIII del Temps ordinari. Cicle B.

El Senyor venia de la banda del gran mar, havia contemplat el nostre mar, per la banda de Tir i de Sidó, i passant pel país de les deu ciutats, amb un llarg recorregut en el qual va haver de pujar i baixar les muntanyes del Líban, arriba al país de les Deu Ciutats, era un país quasi pagà. I allí guareix amb signes eloqüents un sord i mut. Ho fa discretament. I pronuncia la paraula Effatà que era la llengua materna, i que traduït vol dir: «Obre’t».

Entre molts ensenyaments d’aquest relat podem entendre aquest: l’home que no estima és sord i mut. L’home que viu tancat en sí mateix, que només li interessa el propi jo, sent, però no escolta, parla però no dialoga i no es comunica.


Rebre el do de la fe, des del baptisme, implica que el cristià és capaç d’escoltar als altres i a Déu, i és capaç de parlar amb Déu i amb els altres, en aquella comunicació intensa i veritable, en què el tu és més important que el jo. Podem sentir-ho molt o poc, o a penes, però podem ser sords a la veu de Déu i a la veu dels altres. Podem saber parlar a desdir o podem ser de natural silenciosos, però podem ser muts quan de la boca del cor i dels llavis no som capaços de dir paraules per l’altre, paraules de bondat i podem ser muts davant de Déu, perquè no ens recordem de pregar.

L’home que no estima és sord i mut. Una Església que no estimés seria sorda i muda. Ja no seria capaç d’escoltar el sofriment del món i les seves paraules, abundants, serien dossiers que no llegiria ningú. Avorrits i insuportables. El Senyor aquest diumenge, en aquella intimitat de la fe, se’ns posa al davant i ens diu; Effattà (obre’t) que vol dir, surt de tu, del petit món, mira al teu voltant, escolta i comunica’t. Lloa el teu Déu i digués paraules vives, i que beneeixin i posin pau. I no escampis cendra, sinó llum i pau.

Aquesta és la nostra pregària: Senyor, obriu les nostres oïdes per escoltar-vos a Vós i als altres i obriu la nostra boca per beneir el vostre nom i comunicar pau.

Escoltar l’altre veritablement es deixar espai en el teu cor perquè ell entri en la nostra vida. Qui no recorda la pregària del pobrissó d’Assís: Senyor, feu que prefereixi escoltar que ser escoltat, estimar que ser estimat. Cal ser molt cristià per a dir-la, com ho fou Sant Francesc.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Verge de la vall de Nuria, voltada de soledats


De la vall de Núria i de tot arreu, de tota la geografia del nostre bisbat, del Camí de Cambrils, de la Riera de les Borges, de Puigcerver d’Alforja, de Siurana del Priorat, de la Serra, de Montblanc, de Montserrat, de Núria i de Meritxell a les valls d’Andorra. I de mils i mils de llocs on és venerada la Mare de Jesús, en la festa del seu naixement.

La festa que avui hem celebrat ens ha omplert de joia i arreu els santuaris marians han estat oberts i els fidels que entren i surten amb una gran llibertat, són a casa de la Mare de Déu. I totes les pregàries dites, i la llàntia oferta i l’alegria dels fills i filles de Déu. Avui ha estat un dia que per tota l’Església universal se sent el perfum de la Mare de Déu.

El naixement de la Mare de Déu és una festa universal, celebrada a l’orient i a l’occident. Des de qualsevol santuari llatinoamericà o del Carib a la gran Icona la Mare de Déu de Kazan a Sant Petersburg a Rússia, a Etiòpia, el país de la Mare de Déu. A Polònia, a la gran Germania... a les esglésies de Grècia davant del mar, amb pins olorosos... i als grans santuaris de França. Impossible d’esmentar-los tots, car arreu on hi ha l’Església es venera la Mare de Crist.


A la foto hi ha la gran atleta etiòpica que oferia la medalla d’or a Santa Maria. En aquell país tant pobre els cristians estimen moltíssim a la Mare de Déu. Algú em sabria dir el nom de l’atleta?

Venerar a Maria en tants llocs significa que Maria perquè és la Mare de tots, és la Mare de cada lloc. I cada lloc i cada generació cristiana és vol apropiar la Mare de Jesús. Es així com totes les generacions proclamen benaurada a la Mare del Senyor.

I amb el naixement d’aquell nena, filla de pobres i que seria «mare del Rei», representava com l’aurora al dia, com l’estel del matí que anuncia ja el desvetllar de l’alba. Era Déu que preparava el temple del seu Fill. Aquella nena esdevindria la Mare del Senyor, que l’alletaria i l’acompanyaria des del bressol de Nadal fins a la creu de gran Divendres, en els misteris del goig, del dolor i de la glòria.

Felicitats a totes les qui porten el nom de Núria i a tantes altres, de noms tan diversos, tots bonics. Totes les noies i les dones que porten el nom de Maria són maques i tenen alegria als ulls, perquè participen de la bellesa de la mateixa Mare de Déu.

I us transcric els versos més bells de Joan Maragall, que són els goigs de la Mare de Déu de Núria, llegiu-los i assaboriu-los. Son paraules netes i clares que evoquen la bellesa d’aquella vall. Són dolços a la boca, com la mel ...

(Cliqueu al damunt i la imatge es farà més gran)

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria,
i en vostres vestits daurats,
oïu la eterna cantúria
del vent i les tempestats:

Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.
Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i remats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
amb blancúries immortals.

Van per augustes carenes
on del buit amb els afanys
troben, abocant-s'hi a penes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se'n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

Aquí ens teniu, Verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu...
nostre cor torna's psalteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

Per què ens mireu, Verge santa,
amb aquests ulls tant oberts?
Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

Les cascades, que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant y destrenant
llur blancúria ressonant
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçaries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l'aigua
per les goles solitàries
plenes d'abims y frescor.

Quan a l'última portella
tot el cel s’eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s'hi fa.

A l'hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d'insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
l’immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

divendres, 7 de setembre del 2012

Inscripcions catequesi curs 2012-2013

Inscripcions pel proper curs 2012/2013:
Setmana del 17 al 21 de setembre.
De 6 a 8 de la tarda.
Tots els nivells.