Avui compartim al blog el guió de la conferència sobre sant Antoni Maria Claret que Mn. Rafael va fer el passat dia 24 d'octubre a la Parròquia de Sant Joan de Reus.
SANT ANTONI MARIA CLARET: UNA VIDA TEIXIDA D'AMOR
És un goig fer una breu exposició sobre la vida i la santedat del P. Claret, en aquesta parròquia de sant Joan on es venera a títol de Patró de la confraria de la Verònica, que aquest any celebra el 70è aniversari: El tenen per patró ja que la Confraria fou erigida en l’antiga germandat tèxtil de sant Antoni Maria Claret de Reus. La Confraria té com a pas propi la bellíssima escultura de Camps Arnau. En el vel de la s’hi representa la veritable icona de Crist crucificat, antiquíssim, en la iconografia cristiana ecumènica.
Era quasi lògic que els Gremis tèxtils de Catalunya fessin seu el patronatge de sant Antoni M. Claret, ja que ell mateix, al taller del seu pare, i en la seva joventut a Sallent, treballà com a teixidor, i en sabia del teler, de la trama i de l’ordit. Així aprenia l’ofici, del qual en fou expert i pel qual se li augurava un futur brillant com a menestral. Aprengué l’ofici a Berga, i a Igualada. Fins als vint i anys treballà en un taller de Barcelona a la Llotja del Mar; (allí també estudia llatí i llengües). La gràcia actua en ell i decideix, deixar un futur prometedor, per optar pel sacerdoci. Un nen de dotze anys treballant al teler del seu pare i la gràcia que rep en la pietat quotidiana. Deix el fus i el teler, i es deix teixir per Déu, una vida teixida d’amor: Vós m’heu teixit a les entranyes de la mare. En la devoció a l’Eucaristia és l’escola on es formen els grans missioners. Així fou en el Pare Claret. Amb la insistència del bisbe de Vic, Pablo Corcuera, entra en el Seminari de la Ciutat dels Sants. Tenia vint i dos anys. Aquestes decisions es prenen en aquesta edat per una convicció ferma i irreversible. Vol entrar en la Cartoixa de Montalegre però troba impediments. Allí coneix Jaume Balmes i els companys amb els quals més tard fundarà la Congregació, i és ordenat l’any 1935. Es destinat com a vicari i, després coma ecònom al seu poble natal, Sallent. Es testimoni de la primera guerra carlina i per una gràcia de l’Esperit Sant emprèn a peu el viatge a Roma per posar-se a disposició de la Propaganda fidei.
Jaume Balmes i Urpià
Allí fa els Exercicis, decideix entrar a la Companyia de Jesús, però de nou la providència li ho impedeix. Retorna a Catalunya, i es nomenat ecònom de Viladrau. Allí rep des de Roma el títol de Missioner apostòlic. Déu el volia per això. Finalment troba la seva vocació, la gràcia per la qual nostre Senyor l’havia preparat i que ell, amb el discerniment espiritual i amb el combat de la pregària, descobrí. Déu el volia missioner de l’Evangeli, va encendre dins del seu cor el desig de la missió, la profecia, l’abrusava dins del seu cor, la seva existència teològica, la seva mística era participar de la profecia. Sentir d’una manera ardent el desig de predicar la Paraula de Déu per amor al poble. Hi ha en ell alguna cosa dels vells profetes d’Israel, gairebé un ésser sentinella del poble sant, una responsabilitat sobre ell. Talment una pedra llançada al llac que obre tot al voltant cercles i més cercles, així fou la seva vocació. Això serà el cor de la seva vida, serà el seu carisma, que, com tots els altres carismes, comunicarà i serà vessat als seus companys. Pobre i a peu. Com una expressió del capítol de la missió del Senyor: No porteu res pel camí...
Missioner de Catalunya 1841-1849
Emprèn, sempre sota l’obediència dels bisbes, la seva aventura missionera. El Pare Claret per tots els camins de Catalunya camina a peu, amb el seu farcell, on hi portava el breviari i el més just, sempre a peu, des de Vic, d’un lloc cap a l’altre, a les parròquies organitza la missió (necessita dies), sojorna a les abadies, a les sis de la tarda comença la predicació amb la catequesi o doctrina; repetida, programada, metòdica. Sempre incansable! Els infants, (la catequesi/ la doctrina), els adults, els homes, les dones, els sacerdots (...) i en recull els fruits en hores i hores de confessionari. Està content de què els homes trobin Déu, la font de la gràcia.
La seva predicació és senzilla, neta, li agradava trobar els exemples de la vida natural, de la santa Escriptura, planera i arribava el cor (era d’ells i parlava com ells). Una predicació feta en català (la llengua del poble) i alhora comença l’apostolat de la premsa, també en català. Fugia del tipus d’oratòria pròpia del segle XIX (que cercava el lluïment). El tracte amable, senzill, extremadament bondadós (taumaturg amb naturalitat). Una immensa compassió vers els pobres i les classes més desfavorides. La qüestió social la portava com un dolor dins del seu cor.
«Un home de 36 anys, de baixa estatura, ni demacrat ni escanyolit, res que reveli santedat ni inspiri veneració, res de fisonomia arrogant que imposi als atrevits ni domini els ànims, aquest és Mosen Claret. Una sotana i un manteu gastats cobreixen la seva persona: un bastó, una camisa, un parell de mitjons i un breviari formen tot el seu equipatge. Sempre a peu per llarga que sigui la travessia d'un poble a un altre, res de estipendis, ni un maravedís pels seus treballs, res d'afectació en la seva pobresa i senzillesa, res de pompós en el seu llenguatge, ni de florit en el seu estil, ni de eloqüent en els seus discursos; es podria dir que Mossèn Claret és una de tantes mitjanies destinada a consumir-se en la foscor, incapaç de cridar sobre si l'atenció pública; malgrat això, els pobles es desviuen en sentir el nom de Mossèn Claret ...
El rector de Cornudella, Mn. Fort, escriu a les seves memòries: “Avui ha arribat ab neu al cap el Pare Claret i tot el poble l’ha rebut i ha predicat a la parròquia en la qual no s’hi cabia” i comenta:
«Posava gran empenyo en desterrar de las tronas los sermons castellans de lluhiment per a donar lloch y pas a las prédicas en llengua catalana que entenian tots…»
Funda la Llibreria Religiosa amb els seus amics: Josep Caixal (després bisbe de la Seu) i Antoni Palau la Llibreria religiosa. L’arxiconfraria del Cor de Maria (1847). Crea una escola de deixebles que passen a la història de l’Església catalana: Esteve Sala, Francesc Coll, Joaquima de Vedruna... El llibre: Camí drét y segúr per arribar al cel (1843), que va tenir 185 edicions, Avisos a un sacerdote (1844), El Catecisme de la doctrina cristiana (1848), Reflexions sobre l'Agricultura (1854), Sermons de missió (1857), Colección de pláticas dominicales(1858), Pláticas doctrinales (1868), la seva Autobiografia (1862,1865) i L'Egoísmo vençut (1869).
Les pregàries i el llenguatge piadós es posen a l’ànima del poble i perdura fins a les nostra generació (més enllà dels estralls de la glòria) per exemple, la consagració a la Mare de Déu:Oh, Verge i Mare de Déu, jo m’ofereixo com a fill vostre, que molts dels que som aquí coneixem des de petits.
Fou acusat de carlí, pels anticlericals i lliberals (A Reus no el van deixar publicar). Ell té la voluntat de predicar l’Evangeli i mil vegades, en el seu epistolari i Autobiografia, repeteix la intenció de no dedicar-se a la política. Malauradament, aquesta intenció no fou compresa.
Predica a les illes Canàries, on és extraordinàriament estimat i recordat, on hi sojornà 15 mesos de la seva vida (1848). Tot tornant a Catalunya funda el dia 16 de juliol a les 3 de la tarda la Congregació dels Missioners Fills del Cor Immaculat de Maria, amb els Pares: Esteve Sala, Josep Xifré, Manuel Vilaró, Domingo Fabregas i Jaume Clotet. Arquebisbe de Cuba Fou nomenat Arquebisbe de Santiago de Cuba, i fou consagrat bisbe a la catedral de Vic 1850; abans de marxar visita els santuaris marians, Montserrat i Fusimanya. Una immensa multitud el va acomiadar amb llàgrimes: era el missioner de Catalunya. A Santiago de Cuba de manera molt pragmàtica exerceix el seu ministeri episcopal: fa quatre visites pastorals (només sis anys) la seva diòcesi, predica i sobretot fa un gran treball social: Caixes d’Estalvis per tot arreu, escoles tècniques i agrícoles, en els pobles i rancherías de la seva gran diòcesi. Sobretot reivindica els drets dels esclaus negres i denuncia les extorsions dels terratinents envers aquesta població; tant que sofreix el famós atemptat a Holguin, en el qual miraculosament salva la vida.
Crida a la Mare Antònia Maria París, llavors religiosa a l’Ensenyança de Tarragona, amb la qual funda les Religioses de Maria Immaculada el dia 27 d’agost amb la professió de la Fundadora. Era una dona mística, amb la intuïció de la reforma de l’Església. Amb una gran complicitat entre tots dos.
Confessor de la Reina De manera sobtada el capità General de la Habana li entrega un despatx urgent en què se li comunica que la seva Majestat la Reina Isabel II el cridava a Madrid (1857). Allí sap el càrrec de Confessor de la Reina (1857-1968). Comença una altra etapa de la vida de P. Claret i cal vigilar molt en el judici: el càrrec de confessor de la Reina sempre li feu nosa i ho porta com va poder. Es resisteix a acceptar-lo i posa condicions: No viure a la cort, ni participar de les audiències públiques. Al mateix temps, el càrrec li es una plataforma (encara que condicionada) per exercir els seu apostolat, sobretot la seva passió per la predicació. Les obres cèlebres de la Acadèmia de san Miguel i president del Monestir de l’Escorial. El 1868 ha de fugir per causa de la revolució. Fou l’home més estimat i alhora més calumniat. Ho va sofrir en silenci.
Exili i mort Finalment s’acomiada de la Reina i se’n va a Roma on participa de les sessions del Concili Vaticà I, són camins d’exili. Ell estava marcat per la seva relació amb l’antic règim i se’n va amb els seus, a Prades de Conflent, allí hi ha els seus, la comunitat dels Germans. Però fins i tot allí té notícia que el volen apressar i se’n va a Fontfreda, prop de Narbona, ancià i malalt, allí mor, amb el nom de Jesús als llavis, acompanyat del P. Xifré i de la comunitat cistercenca. Mn. Cinto Verdaguer escriu d’ell, referint-se a les seves obres apostòliques, a la seva vida: «Quina més, quina menys, totes porten vostre segell i vostre esperit, que es lo veritable esperit religiós de l'antiga Catalunya».
Lectura de l'evangeli segons sant Lluc (Lc 18, 9-14)
En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: «Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos.» Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.» Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»
COMENTARI
Jesús explica els misteris del Regne de Déu i l’evangelista explica ell mateix a qui va dirigida la paràbola: a alguns que es consideraven justos, se sentien segurs de si mateixos i menyspreaven els altres. En el Regne de Déu ningú pot justificar-se a si mateix. La salvació és sempre do de Déu i és gratuïta. El fariseu, omplint-se de si mateix, troba el buit de Déu en el seu cor. I el pecador, experimentant el buit del seu cor, troba la Misericòrdia de Déu. Pròpiament el fariseu era un "ateu", ja que només creia en si mateix. Un idòlatra. L’actitud de tots dos és suggerent: el primer es comporta com si el temple fos seu; l’altre, com qui no gosa ni entrar. No hi ha pecat pitjor que l’auto-glorificació, no hi ha res que impedeixi més l’adveniment del Regne de Déu. Sobretot els qui creuen que donen glòria a Déu, quan, de fet, es donen glòria a si mateixos.
Els qui invoquen la Misericòrdia de Déu, encara que siguin grans pecadors, al final troben la glòria de Déu; la de Déu, no la seva. Hi ha cristians que només poden oferir la vergonya dels seus propis pecats, i la seva compunció. En el llibre de Jesús, fill de Sira, a la primera lectura, s’escolta: "El crit d’auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols.
A la segona lectura, sant Pau, a manera de testament espiritual, en finalitzar la seva vida apostòlica, explica els seus sentiments. És un text realment impressionant. Tots els sants acaben igual, amb l’abandó de tots, pel qual participen de l’abandó del Senyor a la creu, amb la sola fe i amb la pura fidelitat: "Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel". Ressonància musical El publicà de l’Evangeli fa servir el salm 50 per demanar la misercòrdia de Déu, escoltem la versió de Allegri’s Miserere mei. Es una versió cèlebre per l’altíssima nota en què ha arriba la soprano.
Es veia venir! La sentència del Tribunal Suprem ha provocat una gran indignació a Catalunya. Dirigents socials i polítics electes han de romandre a la presó per sentència ferma durant molts anys.
Les grans marxes de la llibertat s’han organitzat d’arreu de país fins a Barcelona, amb unes imatges comparables als Freedom Riders. Marxes pacifiques, nobles, ovacionades als ponts de les autopistes. Com una paràbola d’un poble que camina amb la senyera de la pau.
Les manifestacions lúdiques amb manifestants jugant a pilota als jardinets de Gràcia, a la ciutat, commouen. La lleialtat dels ciutadans del país a la terra (defensors de la terra) es comunica a les joves generacions, ells prenen el relleu. Expressaven el seny català.
Per altra banda, els ais de molts ciutadans de Catalunya al veure les imatges d’aldarulls a la ciutat comtal i a d’altres llocs, incendiant el mobiliari urbà i amb càrregues policials, amb ferits i detencions. Expressaven alhora la rauxa del nostre poble. Preocupació. Sensació de no sortida del conflicte. Una setmana interminable i ¿qui sap quan durarà?
Neguit pel que pugui passar en un estat en què les coses ja no són reversibles. Com hi pot haver tanta ofuscació? No s’adonen que amb mesures repressives mai aturaran un moviment que promou la sobirania de Catalunya?
No és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles. No es pot desatendre el clam d’una part tant significativa de ciutadans del nostre país. Cal trobar una sortida a un conflicte social i polític, de manera urgent. Un diàleg fet amb serenitat, amb seny (no amb rauxa) i donant temps.
Que una sentència sigui dictada per un Tribunal, per suprem que sigui, no vol dir necessàriament que sigui justa. També en el cas de la Manada hi hagué una protesta general al país. També Nelson Mandela fou condemnat per un tribunal constitucional. La veritat i la justícia han de ser coincidents. Els bisbes diuen que la sentència s’ha de respectar (ells saben què volen deixar escrit per la història). En cap cas dels empresonats hi ha crim de sang. Els qui han estat condemnats són ciutadans honorables i elegits pel poble!
És evident i urgeix que es creï un diàleg de negociació –sense condicions– entre l’Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. Fins que no siguin amnistiats els qui estan a la presó i són a l’exili no hi haurà pau a Catalunya. Qui digui el contrari no coneix l’ànima del nostre poble. NO és ja qüestió d’independència, sinó de democràcia. El dret d’autodeterminació forma part de la moral social de l’Església.
Déu farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia
Lectura de l'evangeli segons sant Lluc(Lc 18, 1-8)
En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»
COMENTARI
És la darrera paràbola de l’evangeli de Lluc. Aquest diumenge el Senyor ens recorda que cal pregar sempre, sense perdre l’esperança. Llavors ens explica la paràbola del jutge sense entranyes –sense temor de Déu ni consideració de les persones– que atén a una viuda pobra per la seva obstinació. I el Senyor , amb la llei del menor al major, afirma que Déu fa justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia, això és, sempre. La pregària que el Senyor demana als deixebles és expressió de la seva pròpia pregària, l’oració continuada que Ell viu amb el Pare en l’amor de l’Esperit Sant.
Finalment a l’Evangeli se’ns pregunta: ¿Creieu que el Fill de l’home trobarà fe a la terra quan vingui? És una pregunta que per nosaltres no té sentit. Només Ell sap si trobarà fe en el cor de les persones quan vingui a la fi del temps. Cadascú de nosaltres ha de pregar i desitjar que quan ens vingui a buscar a la fi del nostre temps (l’hora de la mort) ens trobi amb la fe dins del cor. També la pregunta vol dir que la fe la podem perdre. Per no perdre-la cal que preguem. Si no preguem no hi ha fe, i si no hi ha fe no hi ha pregària. Tampoc esperança, tampoc caritat. Per això ens cal pregar sempre. La pregària ha d’ocupar el centre de la nostra vida, ja que Déu és també el centre de la nostra existència. És en l’amor de Déu que ho he de viure tot, la joia i el dolor.
En la lectura de l’Exode trobem la imatge tant bonica de Moisès pregant amb els braços en creu, mentre el poble combatia contra els enemics que no el deixaven entrar a la terra dels pares. És una imatge preciosa de Crist clavat a la creu, Ell que viu intercedint per nosaltres.
En el salm gradual, el 120; Alço els ulls a les muntanyes, sens presenta Déu com un custodi del seu poble i de la nostra vida. És gairebé un insomne, que no dorm, que vigila sempre. És una metàfora teològica preciosa que fa pensar en una mare que vigila els seus fills dolçament adormits.
Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s’aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» En veure’ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots.» Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d’ells, quan s’adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?» Llavors li digué: «Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»
COMENTARI
La litúrgia de la Paraula d’avui no està centrada en la virtut de la gratitud. Certament cal ser agraïts envers el Senyor i els altres, però l’Evangeli d’avui té un contingut més alt i profund. El Senyor amb la guarició dels deu leprosos expressa la universalitat de la seva salvació.
En el llibre dels Fets hi ha escrit: "L’esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra" (1,18). El samarità purificat és primícia de la missió universal. La missió de l’Església va més enllà del poble d’Israel, és un dels postulats més característics de la teologia redaccional de Lluc.
El Senyor ordena als leprosos que vagin als sacerdots, al temple, a certificar la seva purificació. Però un, només un, i encara samarità, se’n torna enrere donant glòria a Déu amb grans crits i es prosterna als peus de Jesús amb el front fins a terra "i li donava gràcies". Amb la prostració total el samarità reconeixia en Jesús la presència de Déu enmig dels homes, i encara més, reconeixia que Ell era el veritable temple de Déu. El seu gest és una litúrgia i una confessió de fe. El Senyor el fa aixecar i li diu: "Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha salvat". És la fe en Crist, Fill de Déu, que salva. Els altres nou anaren a cercar els opressors; només aquest reconeix qui l’ha alliberat. Realment, la fe ens salva, i havent trobat Crist hem de transitar pels camins de la vida amb el cor eixamplat.
En el llibre dels Reis, Naaman, el siri, és també primícia de la salvació de Déu donada als estrangers. L’escena del Jordà fou emprada en la catequesi mistagògica sobre el Baptisme. La universalitat de la salvació també és cantada en el Salm: "El Senyor ha revelat la seva ajuda, i els pobles contemplen la salvació". A la carta de Sant Pau a Timoteu hi trobem la quintaessencia de la vida cristiana: tota la litúrgia és fer memòria de Jesucrist ressuscitat: "Pensa, “fes memòria”, que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts". Els darrers versets són una teologia sobre el Baptisme: "Si morim amb Ell, també viurem amb ell". Morir en Crist és el Baptisme i l’inici del camí de la fe. Pau ens diu com a cosa certa que "Déu continua fidel si nosaltres no li som fidels". La fidelitat de Déu no pot fallar, ni el compliment del designi de Déu, ja que tota l’Escriptura s’acompleix amb Ell (Ac 6,18).
En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»
COMENTARI
Jesús era algú simpàtic. Mira que dir als apòstols que si tinguessin fe com un gra de mostassa (allò més petit i minúscul) seríem capaços de fer quelcom tant absurd com arrencar una morera i plantar-la al mar. Deurien riure els apòstols! Però també n’aprenien la lliçó. Ells li havien demanat de tenir més fe: “Doneu-nos més fe” i el Senyor els contestà d’aquesta manera tant sorprenent. Si amb una mica de fe podem fer coses tant grans, que no faríem si la nostra fe fos més gran? Amb raó hem de demanar sempre que la nostra fe, com un do, sigui més i més gran. Rebre el do d’una fe més gran és el mateix que dir rebre el do d’un amor més gran. Dones i homes amb una mica de fe han fet obres molt grans! Si la fe és un do també el que fem en la fe i en l’amor és un do i, al capdavall, tot ho hem d’agrair a Déu, nostre Senyor. Com els servents de la paràbola: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir amb el nostre deure. Tot el bé que hem fet és obra del Senyor en nosaltres, ja que la gràcia està abans, durant i després de cada acció que podem fer pel Regne de Déu. El mèrit no és nostre, és del Senyor. Ell ho ha fet tot en nosaltres i per nosaltres, i ens dóna el goig de saber que ho hem fet nosaltres. Però els cristians, quasi secretament, sabem que ho ha fet TOT ell. Com quan plantem una llavor, cerquem la terra, l’abonem, la reguem... però sense el sol de la gràcia res creixeria. Els cristians i cristianes sabem que no treballem per una recompensa, sinó que tot ho fem pel Senyor. I això ja ens és goig. Un goig que ningú, si no un mateix, pot imaginar.
Octubre és un més missioner, preguem per les missioneres i missioners. Es l’obra evangelitzadora de l’Església!
DIA 1 D’OCTUBRE: Catequesi d’adults (1ra). El «Caminet de la infància espiritual» de santa Teresa de l’Infant Jesús com estil de vida cristiana. Gna. Teresa Rofes. OCD. Serà una consigna per tot el curs. DIA 8 I DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de Curs de la Catequesi (1er curs i 2on curs. 18:30h. Els rebrem amb cants i alegria. DIA 9 D’OCTUBRE: Inici de curs. Pastoral de la Salut. 20h. Propostes del curs i tema: Benaurats els compassius. DIA 18 D’OCTUBRE: Adoració nocturna (11h Missa i 1h am. Benedicció). DIA 20 D’OCTUBRE: Missa Familiar. 12h. DIUMENGE DEL DOMUND. DIA 23 D’OCTUBRE: Reunió dels pares. 1ra. Sessió de Formació: La fe cristiana: una adhesió del cor i una vida per omplir. DIA 24 D’OCTUBRE: Sant Antoni Maria Claret: Una vida teixida d’amor. A càrrec de Mn. Rafael Serra a la parròquia de sant Joan Baptista, a 2/4 de 8 del vespre. DIA 26 D’OCTUBRE: Recés de catequistes i d’altres servidors de la comunitat (al Santuari de la Consolació) Tema: La nostra alegria contagiosa ha de ser el primer testimoni de l’amor de Déu. El recés serà des de 2/4 de 6 de la tarda fins a les 7 del vespre. Hi ha berenar.
