divendres, 25 d’octubre de 2019

Entre el seny i la rauxa

Es veia venir! La sentència del Tribunal Suprem ha provocat una gran indignació a Catalunya. Dirigents socials i polítics electes han de romandre a la presó per sentència ferma durant molts anys.



Les grans marxes de la llibertat s’han organitzat d’arreu de país fins a Barcelona, amb unes imatges comparables als Freedom Riders. Marxes pacifiques, nobles, ovacionades als ponts de les autopistes. Com una paràbola d’un poble que camina amb la senyera de la pau.


Les manifestacions lúdiques amb manifestants jugant a pilota als jardinets de Gràcia, a la ciutat, commouen. La lleialtat dels ciutadans del país a la terra (defensors de la terra) es comunica a les joves generacions, ells prenen el relleu. Expressaven el seny català.




Per altra banda, els ais de molts ciutadans de Catalunya al veure les imatges d’aldarulls a la ciutat comtal i a d’altres llocs, incendiant el mobiliari urbà i amb càrregues policials, amb ferits i detencions. Expressaven alhora la rauxa del nostre poble. Preocupació. Sensació de no sortida del conflicte. Una setmana interminable i ¿qui sap quan durarà? 


Neguit pel que pugui passar en un estat en què les coses ja no són reversibles. Com hi pot haver tanta ofuscació? No s’adonen que amb mesures repressives mai aturaran un moviment que promou la sobirania de Catalunya? 

No és una qüestió de dècades, és una qüestió de segles. No es pot desatendre el clam d’una part tant significativa de ciutadans del nostre país. Cal trobar una sortida a un conflicte social i polític, de manera urgent. Un diàleg fet amb serenitat, amb seny (no amb rauxa) i donant temps.

Que una sentència sigui dictada per un Tribunal, per suprem que sigui, no vol dir necessàriament que sigui justa. També en el cas de la Manada hi hagué una protesta general al país. També Nelson Mandela fou condemnat per un tribunal constitucional. La veritat i la justícia han de ser coincidents. Els bisbes diuen que la sentència s’ha de respectar (ells saben què volen deixar escrit per la història). En cap cas dels empresonats hi ha crim de sang. Els qui han estat condemnats són ciutadans honorables i elegits pel poble!

És evident i urgeix que es creï un diàleg de negociació –sense condicions– entre l’Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. Fins que no siguin amnistiats els qui estan a la presó i són a l’exili no hi haurà pau a Catalunya. Qui digui el contrari no coneix l’ànima del nostre poble. NO és ja qüestió d’independència, sinó de democràcia. El dret d’autodeterminació forma part de la moral social de l’Església.