diumenge, 27 de juny del 2010

La parròquia no és un lloc confortable, és lloc de feina

Un dia a Barcelona vaig veure una Filla de la Caritat que anava atrafegada dalt de l’autobús. Era jove, amb ulls virginals. Era l’estiu i anava amb el vel suat i amb paquets i li vaig preguntar: i vostè, germana, quan fa vacances? I ella em va respondre: A la vida eterna! Una parròquia no és un lloc confortable. Es un lloc que si t’hi acostes hi ha molta feina per a fer. I calen mans, intel·ligències i, sobretot, creients que preguin i estimin. I es deixin estar d’històries que no condueixen a res. Tampoc és propi de la parròquia que hi hagi gent que tot el dia lamenten coses i rondinen. Tampoc és propi que hi hagi gent desanimada. Que pot fer Jesús amb una església desanimada? La fe té audàcia, és valenta. La fe dóna confiança. Les categories d’èxit i de fracàs per creients que miren la creu de Jesús són ben relatives. Sí tenim èxit millor que millor. El viurem com una gràcia del Senyor i no pels nostres mèrits. Si fracassem, i què? També això és una gràcia perquè ens fa experimentar dins del cor la Creu de Jesús. Però els creients fem les coses perquè el Senyor ens ho demana.

A Crist Rei hi ha molta feina a fer i sou convidats a fer-ne. La feina és treballar pel Regne de Déu. Es una feina que l’hem de fer amb alegria i molta pau. L’Assemblea Parroquial ens compromet a tots pel curs vinent amb uns objectius. I encara que la parròquia no sigui un lloc confortable, és el lloc on estem millor. Sabeu per què? Perquè hi ha el Senyor. Ells ens dóna l’Eucaristia i fins tot Ell fa que ens suportem els uns als altres i algun dia descobrirem amb llàgrimes als ulls el molt que ens hem estimat i tantes i tantes coses que en aquesta parròquia hem fet per amor a Jesucrist. Que tingueu un bon estiu. No us oblideu de pregar, encara que sigui una mica cada dia. 
 
Mn. Rafael, rector 

divendres, 25 de juny del 2010

Trobada diocesana de Catequistes

El dia 13 de juny va tenir lloc la Trobada diocesana de catequistes a l´Arboç del Penedès. Les 200 persones ens vam aplegar vam ser rebudes per Mn. Ricard Cabré, que ens va donar la benvinguda. Sota el lema “Empeltats per a donar fruit” i encoratjats amb el cant d’acollida, vam començar un seguit de tallers al voltant dels dons de l’Esperit, que ens vam permetre anar descobrint l’Arboç del Penedès i reflexionar sobre el sentit i les condicions de la feina catequètica.
Vam començar a la capella dels Dolors, on se’ns va comentar una reproducció del mural gòtic del XIV “L’ arbre de la Vida”, com a símil del nostre empelt a Déu. Tot seguit, en grups, vam descobrir (recorrent el municipi), que la nostra tasca requereix: goig (vam ballar), pau (un conte), paciència (el treball de les puntes de coixí), dolcesa (a l’església de Sant Antoni Abat), benvolença (testimoni de la feina a la residència d’avis), bondat (Càritas), fidelitat (testimoni de persones consagrades).
Al final, després de reflexionar sobre la necessitat d’autodimini en la catequesi vam anar a l’ermita de
Santa Llúcia, on vam dipositar les reflexions i agraïments.
Al poliesportiu vam fer un dinar de germanor, i a la tarda dues visites culturals: la Giralda i el Museu de Puntes de coixí. L’Eucaristia presidida pel nostre bisbe Jaume va cloure un magnífic dia de germanor catequètica.

dimarts, 22 de juny del 2010

Assemblea Parroquial

L’exercici solidari de la nostra pertinença a la comunitat parroquial de Crist Rei de Reus, a l’Església de Tarragona i Universal, es palesen també de manera mes forta quan ens reunim -convocats pel nostre pastor- per debatre i tractar conjuntament aquells afers més terrenals i més organitzatius que ens afecten a tothom. Perquè d’aquest treball en surt part del vigor comunitari.
El dia 12 celebràrem l’Assemblea Parroquial amb una bona assistència per part de la feligresia. Es va presentar un resum de l’activitat del curs passat, un informe exhaustiu del pla pastoral, l’estat de comptes i es van fer diverses propostes per al curs vinent. Amb pregària i l’assistència posterior a l’Assemblea Eucarística, tot agraint l’Esperit de Déu el seu ajut, es tancava un curs i es posaven els fonaments del proper. A més d’unes fotografies del dia, en el document de la següent pàgina teniu les conclusions de l’Assemblea que el rector, Mn. Rafael Serra ha publicat oficialment tot assumint-ne el seu contingut. Aquest document el podem descarregar en l'apartat documents.

dijous, 10 de juny del 2010

Entrevista a... Beatriz Calvo

“Veure els problemes que té la gent et fa més conscient de la realitat”

P.- Com va començar la seva vinculació a la nostra Parròquia?
R.- La meva vinculació, des que fa quaranta anys vaig venir a viure a Reus, al Barri Niloga, ha estat total. Aquí han batejat els meus fills i, el passat diumenge dia 16 de maig, va fer la Primera Comunió la meva neta Ariadna.

P.- I amb la Càritas Parroquial?
R.- Doncs aquesta relació va començar fa cinc anys, quan em vaig jubilar. Vaig sentir la necessitat que havia d’ajudar als altres d’alguna manera, si bé vaig tenir clar que ho volia fer des d’un àmbit diferent al de l’ensenyança a la que m’havia dedicat tants anys.

P.- Què li ha aportat personalment el ser voluntària de Càritas?
R.- Doncs la veritat és que ha estat molt enriquidor. Veus els problemes que té la gent i et fas més conscient de la realitat en la que vivim. Potser hauríem de pensar més sovint que som uns privilegiats. També, i no es pot negar, sempre sorgeixen decepcions i fracassos. Però bé, això, els voluntaris ja sabem que ho hem d’assumir.

P.- Quins canvis ha pogut observar en el perfil de l’usuari de Càritas?
R.- El perfil de l’usuari de la Parròquia de Crist Rei és majoritàriament del país. Actualment atenem trenta-dues famílies que sumen noranta-set persones en total. D’aquestes famílies, setze són d’aquí, cinc d’origen magrebí i onze provenen d’altres països diversos (sud-americans, de l’Àfrica negra, etc.)
Com que també col·laboro amb la Parròquia de la Puríssima Sang, puc dir que, en aquesta, els immigrants són els usuaris majoritaris.

P.- Quina és la seva tasca a Càritas? Qui més col·labora amb vostè?
R.- La Càritas Parroquial és la primera porta d’acolliment a l’usuari, si bé sempre estem sota la supervisió de la treballadora social. Actualment atenem a les famílies setmanalment, quinzenalment (la majoria) o mensualment, segons les necessitats i les característiques que presenten. A més, es prepara el seu paquet d’aliments que els hi és entregat cada dimecres a la seu de Càritas Interparroquial.
També col·labora amb mi una altra voluntària i un voluntari que s’encarrega de portar la comptabilitat de la Càritas Parroquial.

P.- Quina relació té amb la Parròquia com a Comunitat?
R.- Assisteixo a totes les celebracions litúrgiques i a les demés activitats que es programen com conferències, cursets o recessos, que m’és possible. No obstant, la dedicació a la Càritas Parroquial no es limita a un únic dia sinó que s’ha de portar un control continuat.

P.- I per acabar, què creu que li falta o que arreglaria de la nostra Parròquia?
R.- Crec que seria molt necessari que hi hagués gent jove que pogués prendre el relleu de les activitats que ara fem la gent gran, ja que pot haver moments en que les tasques normals de la Parròquia o, inclús de Càritas, puguin ser molt feixugues pels actuals voluntaris.

dilluns, 7 de juny del 2010

El ministeri dels organistes

Els organistes ens els hauríem de mirar amb un gran respecte. Són els organistes de la nostra parròquia. Ells fan sonar l’instrument rei. Tots els sons que hi ha dins de la caixa de l’orgue per les seves mans es posen al servei de la celebració. Sostenen el cant, omplen el silenci i aquest esdevé pregària.
Les melodies els organistes les han de tocar amb el cor. Toquen per a Déu i això és sublim. La millor música és per al Rei, deia Sebastià Bach.
No han d’estar pendents de si ho fan bé o malament, perquè la gent que va a missa no els escolta en sí mateixos, sinó que els escolta en la mesura que els permet pregar, que se senten elevats i descobreixen per la música la bellesa de l’acció litúrgica. Ningú escolta l’orgue a missa com si l’escoltés en un concert. Si algú ho fa vol dir que no té el cor posat en el Senyor.
L’art del bon organista sap improvisar notes en el silenci que hi ha. L’art del bon organista sap tocar la dansa de l’ofertori que preludia la Presència del Senyor, absolutament adorable en l’Eucaristia.
Els ofertoris, fora del temps quaresmal, han de ser esplèndids, amb forte, joiosos. Mai la música de l’ofertori és intimista, és sempre joiosa. Es pròpiament el moment del petit concert a lloança del Senyor que ha donat l’Eucaristia a l’Església.
A la parròquia tenim bons organistes: la Consol, la Sílvia, la Montserrat, el Josep Enric. Són els millors perquè ho fan amb fidelitat i amor. Tan debò en tinguéssim més pel goig de tots.

divendres, 4 de juny del 2010

Trobada de Pasqua

El primer de maig, com és costum, una quarantena de persones vam fer camí cap a El Vendrell. En iniciar el viatge el rector va fe una salutació i vam pregar tot cantant el Virolai. Durant el trajecte, el mateix Mn. Rafael ens va fer de guia fent-nos notar els llocs i viles que anàvem passant. En arribar a El Vendrell ja ens esperava Mn. Manuel Pasqual: saludar-lo i passar el dia amb ell va ser l’objectiu principal de la trobada. A la parròquia de sant salvador Mn. Barenys, rector, ens va explicar a història del temple (del segle XVIII) i ens va assenyalar les moltes empremtes de l’arquitecte modernista Josep M. Jujol. Acompanyats per Mn. Manuel vam anar a visitar el monument a Pau Casals, la casa nadiua del insigne violoncel·lista vendrellenc i el museu Deu.
Després ens vam traslladar al barri marítim on ens esperava un bon dinar, a les postres del qual vam tastar (per gentilesa de Mn. Manuel) un dolç típic de la vila que s’anomena “bufat” i ens va fer diversos obsequis, entre ells un un CD de música de l’orgue barroc de l’església parroquial, actualment en restauració, per cada família.
En el moment de l’acomiadament, Mn. Manel ens va fer la petició de donar records a tota la comunitat de Crist Rei.

dimecres, 2 de juny del 2010

Maria, deixebla de Jesús

Hem acabat el mes de maig, el mes que tradicionalment hom dedica a Maria, la mare de Jesús.
Hem d’aplaudir la coincidència entre la festa de la Pentecosta i els darrers dies de l’anomenat “Mes de Maria”. Perquè al cap i a la fi, tenim un gran deute amb Maria. Per ser la mare del Redemptor, està clar,... per donar aquell sí incondicional a la crida de Déu,... faltaria més... per seguir, com a sofrent, el camí de donació que el seu Fill va portar,... també per això i per tantes altres coses...
Però hi ha una vessant que voldríem destacar precisament ara, en els dies en els que encara tenim el regust recent de la Pentecosta, del mes de Maria i de la Pasqua.
Reflexionem sobre el paper de Maria com a deixebla de Jesús i pedra angular de l’Església de Crist.
És cert que sovint tenim una visió de Maria una mica massa deïficada i ens costa pensar-hi com a dona, com a mare i, també, com a deixebla de Jesús. Perquè Maria va ser, sens dubte, el pal de paller al voltant de la qual trobem sempre reunits els apòstols, un cop Jesús va morir. En altres paraules, Maria va ser la que va mantenir la flama encesa de la fe en Aquell que va dur a les seves entranyes i que ningú millor que ella sabia de qui procedia i que havia portat al món. El propi Jesús li havia encarregat aquesta feina quan li diu al seu deixeble estimat que l’aculli com allò que és seu, entre els seus, entre els deixebles (Jn 19, 26).
L’espasa anunciada per Simeó a Maria es fa present quan Jesús porta a terme la missió per a la qual ha vingut al món enviat pel Pare, més enllà d’arrels biològiques (Mt 12, 48-50). A la fi, des de la creu estant, el propi Jesús dóna la solució a aquest enigma: la seva mare, els seus amics seran ara els seus seguidors, es trobaran en l’Església.
Només plantejar-ho així, ja s'obren mil i una possibilitats noves de reflexió entorn Maria, no trobeu?
Qui hi havia amb els pocs que es reunien per pregar? (Ac 1, 12) Qui hi havia quan Jesús, el ressuscitat, s’apareix a la gent que creia en ell? Qui va al davant d’ells?, Quina és la persona que mai abandona el seu Fill?
Sense Maria, molt probablement, els seguidors de Jesús s’haurien dispersat, haurien fugit -com ens diu el llibre dels Fets dels apòstols.
Per això a Maria també li hem d’agrair el fet de ser la Mare de l’Església. En paraules modernes diríem que Maria es carrega sobre les espatlles la feina d’esperonar aquells acovardits i els transmet allò que només una mare pot sentir, l’amor pel seu Fill, fins i tot un cop mort!

Maria es posa incondicionalment al servei del Regne que Jesús anuncia i que ja és aquí, retrobant al cap dels anys (fixeu-vos-hi) aquell sí incondicional, del que hem parlat, i que va donar a Déu quan l’àngel li anuncia l’adveniment de l’Altíssim (Lc 1, 30).
Per això és la reina de l’Església Universal, per això és reina de la nostra parròquia, per això és reina de les nostres llars... per això l’estimem... perquè és model de deixebla, del que nosaltres també volem ser, seguidors de Jesús a gloria de Déu Pare.