diumenge, 27 de juny de 2010

La parròquia no és un lloc confortable, és lloc de feina

Un dia a Barcelona vaig veure una Filla de la Caritat que anava atrafegada dalt de l’autobús. Era jove, amb ulls virginals. Era l’estiu i anava amb el vel suat i amb paquets i li vaig preguntar: i vostè, germana, quan fa vacances? I ella em va respondre: A la vida eterna! Una parròquia no és un lloc confortable. Es un lloc que si t’hi acostes hi ha molta feina per a fer. I calen mans, intel·ligències i, sobretot, creients que preguin i estimin. I es deixin estar d’històries que no condueixen a res. Tampoc és propi de la parròquia que hi hagi gent que tot el dia lamenten coses i rondinen. Tampoc és propi que hi hagi gent desanimada. Que pot fer Jesús amb una església desanimada? La fe té audàcia, és valenta. La fe dóna confiança. Les categories d’èxit i de fracàs per creients que miren la creu de Jesús són ben relatives. Sí tenim èxit millor que millor. El viurem com una gràcia del Senyor i no pels nostres mèrits. Si fracassem, i què? També això és una gràcia perquè ens fa experimentar dins del cor la Creu de Jesús. Però els creients fem les coses perquè el Senyor ens ho demana.

A Crist Rei hi ha molta feina a fer i sou convidats a fer-ne. La feina és treballar pel Regne de Déu. Es una feina que l’hem de fer amb alegria i molta pau. L’Assemblea Parroquial ens compromet a tots pel curs vinent amb uns objectius. I encara que la parròquia no sigui un lloc confortable, és el lloc on estem millor. Sabeu per què? Perquè hi ha el Senyor. Ells ens dóna l’Eucaristia i fins tot Ell fa que ens suportem els uns als altres i algun dia descobrirem amb llàgrimes als ulls el molt que ens hem estimat i tantes i tantes coses que en aquesta parròquia hem fet per amor a Jesucrist. Que tingueu un bon estiu. No us oblideu de pregar, encara que sigui una mica cada dia. 
 
Mn. Rafael, rector