Any de Sant Josep

Ha fet bé el Papa Francesc d’orientar la mirada espiritual de l’Església envers la figura del qui és el seu Patró universal, l’home just, sant Josep, espòs de Maria. Celebrem, doncs, l’Any de sant Josep.

En honor del Patriarca proposo dinou catequesi de les quals aquesta n’és la primera. Amb la voluntat de fer de sant Josep objecte de contemplació i d’edificació. La contemplació cristiana dóna goig i dóna volada a la pregària. Ens ajuda a edificar la vida cristiana de cada dia. (Edificar vol dir: fer-la créixer). El qui edifica és sempre l’Esperit Sant que ens construeix per dins en la seva voluntat de afaiçonar la humanitat nova a semblança del Crist i reproduir la imatge del Senyor que rebérem en el baptisme i que està cridada a la vida eterna.

Sant Josep: El qui treballa pel Fill (1)

L’Escriptura no diu quasi res de sant Josep. Tanmateix, amb el poc que diu, l’Església en té prou per a descobrir-ne tota la seva grandesa i el lloc únic que té en la història de la salvació.

El Papa Benet XVI va escriure que de la santa Família de Natzaret no en sabem res més que el que diuen els Evangelis de la infància del Senyor. Tanmateix sabem bastant bé com vivia una família de Natzaret en el segle I. Si sabem que si el Senyor esdevingué un home qualsevol (Fil 2:6), la seva família també era una família qualsevol. Cal pensar, per tant, que la vida de la família de Natzaret no fou diferent de com era la vida dels seus coetanis.

Són els misteris de la vida oculta del Senyor.

Sant Josep, com qualsevol pare, és el qui treballà pel Fill. Aquesta és la primera glòria i la gràcia més gran. Treballà dies i dies, anys i anys, per Jesús, el Senyor, el qual a la vista del món n’era el seu fill. Treballà abnegadament, silenciosament i amorosament. Dogmàticament cal dir: «Sant Josep va treballar pel Fill de Déu fet home».

A la sinopsi és conegut com el fill del fuster (téknon) (cf. Mt 13:56-57). Treballà amb les seves mans, com qualsevol pare treballa pels fills. Un treball que en sí mateix es penós, alhora joiós, perquè està fet amb amor i per amor. Si era artesà el seu front sabia de la suor i les seves mans, no eren fines, sinó endurides i fortes pel treball quotidià. Amor i treball com a binomi perfectament unit al servei de la seva esposa i del Fill, que Déu li havia donat. No li pertanyia i tant seu com era! Un amor únic compartit amb Maria, la Mare i l’Esposa. Tot el que va fer Josep fou treballar per l’Esposa i pel Fill i ho va fer de tot cor, amb tot el seu amor. Un treball que esdevenia una ofrena d’amor.

Imagino sant Josep retornant a casa amb un somriure després d’una jornada de treball, cansat i content. També imagino Jesús anant cap a ell ple d’alegria. Josep era per Jesús el signe del veritable amor, el del Pare del cel. Taula parada i amor compartit en la santa casa de Natzaret, plena de la presència de Déu. La seva persona romania a l’ombra, no ocupa el lloc central. L’Església a poc a poc ha anat descobrint la seva grandesa, una grandesa que, tanmateix, no el treu de la humilitat. Més encara la seva humilitat és la seva grandesa més gran. Una manifestació de la glòria de Déu.

La primera lliçó és tenir goig i una immensa pau en el cor que treballa humilment pel Senyor. Tots podem treballar pel Fill. L’Escriptura afirma que són els pares els qui han de treballar pels fills i, no al revés. Quants pares (i mares) coneixem que treballen amb amor pels fills, fins i tot amb treballs que no els agraden i no haguessin escollit mai.

Treballar pel Fill és treballar per allò que estima més el Fill. I allò que estima més són els seus germans, els homes i les dones que ha vingut a salvar. La salvació, el Regne de Déu, és un do, però també és objecte de treball. Sant Pau exhorta: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions» (Fil 2, 12-13). Aquesta és la primera lliçó que aprenem de Josep: Treballar amb alegria cada dia pel Fill, pel seu Regne, no esperant altra recompensa, sinó Déu mateix.

Pregària

Salve, custodi del Redemptor

i espòs de la Verge Maria.

A vós Déu us confià el seu Fill,

en vós Maria va dipositar la seva confiança,

amb vós Crist es va forjar com a home.

Oh, benaurat Josep,

mostreu-vos també pare per a nosaltres

i guieu-nos en el camí de la vida.

Obtingueu-nos gràcia, misericòrdia i coratge,

i defenseu-nos de tot mal. Amén.

La icona de Nadal

És la santa icona (imatge) del Nadal del Senyor en la representació antiga i universal

Venerada immensament pels cristians. Són portes del cel, per contemplar els misteris de Déu.

A primera vista sembla un dibuix però de fet és una representació quasi sacramental del Misteri.

L’Infant ocupa el lloc central (és el signe de segons Lluc).

La perspectiva és sempre inversa, no hi ha profunditat.

És el centre equidistant dels quatre angles. Hi ha una elevada muntanya que ascendeix fins al cel, a manera d’escala de Jacob. De la muntanya del Senyor em ve l’ajut!, diu el salm. L’Infant està posat al cor de la terra, dins d’una cavitat negra que representa el sheol (els inferns, el lloc del no Déu, la mort, la tenebra). Un raig procedent del cercle de la divinitat (en altres ocasions és triple) acaba amb un estel que representa l’Esperit Sant. Tota la Trinitat és present, en el Pare que es fa visible en la llum de l’Esperit i en el Verb encarnat. l’Infant està faixat i això ja representa la seva sepultura i profetitza la resurrecció. Està posat en un altar, ell ha de ser ofert, i prop d’ell el bou i la mula de la lectura d’Isaïes en la nit de Nadal. Tanmateix el bou representa els sacrificis de l’antiga aliança i l’ase sobre el qual pujaria el Senyor a Jerusalem per oferir-se ell mateix com a anyell immaculat. Jesús és la llum que il·lumina la foscor del món sense Déu. L’Infant porta la inscripció: «jo sóc».

L’altra figura és la de Maria, postrada després de d’infantament, Té forma de gavella, la llavor que ha germinat. Porta els tres estels de la seva virginitat. El color de la seva túnica és el blau (del cel, de Déu(), però també el mantell porpra de color de terra. Que representa la terra flonja, apta per germinar, de la paràbola del sembrador.

Estranyament Maria no mira l’Infant, el senyala amb la mà, però mira a Josep o bé a l’Infant rentat per les llevadores. En les imatges de la Mare de Déu sempre ens miren a nosaltres en la iconografia oriental. Si la vegéssim de prop és una mirada que sempre beslluma tendresa (una infinita tendresa). També beslluma una compassió infinita i un pressentiment del destí de l’Infant. Els ulls de la Mare de Déu miren a Josep, que, en el desert, representa a la humanitat temptada pel dimoni (no és possible que Déu s’0hagi fet home). La humanitat i nosaltres patirem sempre aquesta temptació i llavors la mirada de Maria esdevé una mirada d’intercessió per nosaltres. Però els ulls de la Mare de Déu també miren vers les llevadores, que, joioses, netegen l’Infant acabat de néixer. és una professió de fe en la humanitat de Jesús. És veritable Déu i veritable home. El netegen en una pica plena d’aigua, la font de la vida, el baptisme, els qui hem nascut de Déu. Maria també intercedirà pels fills de Déu que neixen de l’aigua i de l’Esperit Sant. També s’hi representa el ministeri eclesial. A la part superior les dues muntanyes (humanitat i la divinitat de Crist). Per una banda els savis de l’orient que veuen l’estrella (la humanitat s’ha posat en camí seguint la llum de la fe i amb els tres rostres que representen les tres edats de la vida, sempre i en tota edat hem de seguir Crist). A l’altra banda, els pastors, els senzills i els humils del cor que parlen amb els àngels. Una àngels que adoren amb les mans velades el Misteri i canten la lloança, la pau a la terra i la glòria al cel. Els pastors són els primers que adoren el Senyor. N’hi ha un que toca la trompeta i representa els pastors de l’Església que anunciaran l’Evangeli de Jesús a tot el món: la gran alegria per tot el poble. Finalment l’Arbre de la vida, el paradís restablert. perdut, en Crist retrobat. Oh Nadal, el meu paradís, exclamava sant Antoni de Pàdua. Allí on hi ha el Senyor tot floreix de nou, el desert esdevé un verger.

Cal posar-nos dins de la icona i contemplar-la i adorar el Misteri, Aquesta és la consigna d’aquest any: adorar el naixement del Senyor, Adorar la presència del Senyor en la història. En el fons cal dir-nos, estremits de joia: «Ha nascut per mi».