dilluns, 1 de maig de 2017

Estrella del Mar.- Maig: mes de Maria


Per celebrar el mes de maig, com un pomell de flors quotidià per la Mare de Déu, des del blog visitarem espiritualment santuaris i ermites del bisbat de Tarragona. No totes, només aquelles que miren al litoral en honor al títol marià: «Estrella del mar». És un títol antic que ve de la muntanya del Carmel a Israel i té moltes significacions que ja anirem explicant.


Començarem avui mateix i ens posem el repte de buscar cada dia una Salve Regina diferent al YouTube.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)

En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.


Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.


Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?»

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

Aquí us deixem una cançó molt maca del grup Canta la Teva Fe que fa referència a aquest Evangeli. A la nostra Parròquia tenim la sort d'haver-la pogut sentir en directe :-))

dijous, 27 d’abril de 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!

Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serrarem, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua.



Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres flors ho emplena tots dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.



Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant amb la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre ne el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.


Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)


Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.


En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.


El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

Escoltem la bellíssima pregària en forma de cançó "Jo crec en Vós, bon Déu", a càrrec dels Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona

divendres, 21 d’abril de 2017

RADIANT DE TANTA RESPLENDOR


Si durant la Quaresma sentíem els planys d’Adam davant de les portes del paradís tancat i perdut, per Pasqua sentim els crits de la seva alegria, pel paradís obert i retrobat. L’Església se sent en els cinquanta dies, sense disminució de goig, agraïda i radiant de tanta llum i resplendor, com una núvia estimada, santificada per la Sang de l’Anyell, convidada al banquet del Regne i plena de gràcia.


El paradís ha estat obert i l’arbre de la vida s’ha manifestat en la creu del Senyor, allí com un aiguaneix brolla incessant la vida. Durant la cinquantena la litúrgia sent com un atractiu per la primera Església, s’hi vol reflectir. Es així que llegeix el Llibre dels Fets, un llibre inacabat perquè cada comunitat haurà d’escriure un capítol del llibre dels apòstols fins que el Senyor torni. En el primer dels anomenats sumaris de la vida de la primera comunitat (que llegíem el diumenge de l’Octava) hi ha com una mena de passivitat dels primers creients. Què feien? Eren constants en l’ensenyament dels apòstols, compartien els béns i participaven de la pregària i de la fracció del Pa. I vivien una existència pasqual, això és, joiosa, humil, donada (amb alegria i senzillesa de cor). La resta ho feia el Senyor: «Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats»


És Ell que fa créixer el seu poble per l’amor difusiu de l’Esperit Sant. Quan una parròquia viu del riu de l’aigua de la vida, que neix als peus de la creu de Jesús, aquesta es renova i els creients veuen les meravelles de Déu que no para d’atreure cap a sí a molts. La comunitat creix des de dins, des de la gràcia i ha vençut a la temptació de quedar-se en els mètodes i institucions (encara que siguin pastorals) i no anar cap a Déu. L’Església és una comunitat de lloança i ningú pot lloar el Senyor sense alegria ni sense la gràcia de l’Esperit Sant. Jesús és el Senyor, el Kýrios, deixem que el Senyor faci conèixer la força poderosa i eficaç de la seva resurrecció (Ef 1:19). Realment és Pasqua florida. Totes les flors, belles i precioses que s’esbatanen en honor de la resurrecció del Senyor.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals, tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció, però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.


Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.



Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Renovació de les Promeses del Baptisme

Aquesta tarda els nens i nenes que aquest any rebran la Primera Comunió han celebrat la Renovació de les Promeses del Baptisme.

Ha estat una cerimònia bonica i senzilla. Primer, els infants, cada grup a la seva habitació, havien signat amb els seus noms uns ciris pasquals amb una frase referent a la resurrecció de Jesús. Després, a l'església, han fet ofrena d'aquests ciris.


Un jove seminarista, convidat pel Mossèn, els ha explicat la importància de pregar, de parlar amb Déu, i saber el que Ell vol de nosaltres perquè segur que això és el que ens farà més feliços.


Finalment, amb unes candeles enceses, els nens han contestat a les preguntes pròpies de la Renovació de les Promeses del Baptisme, renunciant al mal i afirmant creure en Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Llavors, el Mossèn els ha aspergit amb aigua beneïda i hem acabat la cerimònia cantant tots contents.

diumenge, 16 d’abril de 2017

JESÚS ÉS VIU!!

Anem a anunciar, a compartir a revelar que és cert: el Senyor és Viu!!



EN: Let us go back to proclaim, to share, to reveal that it is true: the Lord is alive!
PT: Vamos anunciar, partilhar, revelar que é verdade: o Senhor está Vivo!
ES: Vayamos a anunciar, a compartir, a descubrir que es cierto: el Señor está Vivo!
IT: Andiamo ad annunciare, a condividere, a rivelare che è vero: il Signore è Vivo!
FR: Allons annoncer, partager, révéler que c’est vrai : le Seigneur est vivant!
DE: Gehen wir, um zu verkünden, um mitzuteilen und zu offenbaren, dass es wahr ist: Der Herr lebt!


Copiat de l'Instagram del Papa Francesc

Gaudim d'aquest Al·leluia!!


BONA PASQUA A TOTHOM!!!

dissabte, 15 d’abril de 2017

AVUI, LA VETLLA PASQUAL


Avui, dissabte, a les 10 de la nit, a la nostra Parròquia, celebrem la Vetlla Pasqual, la Missa més maca i més important de l'any.
La nit de Pasqua és nit de joia, alegria i esperança... 
Celebrem-ho tots junts!!



Aquesta és la nit
en què el Senyor, en altre temps,
va treure d’Egipte els nostres pares, els fills d’Israel,
i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig.
Aquesta és la nit
que amb el foc d’una columna lluminosa,
esvaí la tenebra del pecat.
Aquesta és la nit
que torna a la gràcia
i associa amb els sants els qui avui,
a tot arreu, separats dels vicis i de la foscor del pecat,
creuen en Crist.
Aquesta és la nit
en què Crist, trencant els lligams de la mort,
ha pujat victoriós dels inferns.

Fragment del Pregó Pasqual

divendres, 14 d’abril de 2017

DIVENDRES SANT



Avui, 14 d’abril, Divendres Sant a la Parròquia:

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

dijous, 13 d’abril de 2017

DIJOUS SANT



Avui, 13 d’abril, Dijous Sant. A la Parròquia:

A les 20:30 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

També dir-vos que avui Dijous hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. Un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

dimecres, 12 d’abril de 2017

EL SENYOR ARRIBA A LA SEVA CIUTAT COM A REI I ESPÓS


El Senyor des de Jericó puja a la ciutat santa. Calia que es complís la profecia de Zacaries: "Digueu a la ciutat de Sió: Mira el teu rei que ve cap a tu; Arriba humilment, muntat en una somera i en un pollí, fill d’un animal de càrrega". Només per acomplir aquesta profecia el Senyor ho prepara tot. Cal que entri com un rei de la pau i així prengui possessió de la seva ciutat.


L’aclama una munió de pobres, aquests posen els mantells (els seus pobres mantells) sobre la pollina i prenen els rams (com si fos la festa dels Tabernacles) i aclamen el profeta de Natzaret amb el salm «Beneït el qui ve en el Nom del Senyor», amb un «hosanna» que pren el cel i la terra.


Comencen així les noces del Rei, la filla de Sió, és l’Església, la beneïda, santificada pel seu Senyor. Són les núpcies del rei amb la seva ciutat, l’Església. Així l’ha estimada.


Disposem-nos a celebrar la Pasqua del Senyor. S’acosten dies molts sants. Tot el que va viure Crist –en els tres dies de la Pasqua– ho va viure per a nosaltres.



dimarts, 11 d’abril de 2017

LA TRISTESA I LA IMPOTÈNCIA PER RAÓ DELS ATEMPTATS A EGIPTE

La celebració dels Rams d’aquest any ha estat endolada pels atemptats del ISIS a les esglésies coptes d’Egipte, justament quan falten vint dies perquè el Papa Francesc en faci visita apostòlica. Les Esglésies estaven plenes de fidels que celebraven la litúrgia dominical. Han mort molts, entre ells molts infants.

Déu meu, els rams del Senyor, ruixats de sang humana. Només podem pregar. Beneïu, Senyor, aquests cristians.

dissabte, 8 d’abril de 2017

PARAULES DE MN. RAFAEL ACOLLINT LA SANTA CREU DE LAMPEDUSSA A LA PRIORAL

Tot el dolor del món cap en el cor d’un infant, i tot el dolor del món està assumit, pres i elevat en la Creu de Nostre Senyor.


Davant de la creu de Lampedussa, feta de les restes de les embarcacions que han naufragat a la Mediterrània, el nostre mar, i en les quals tants han mort, entre ells tants infants de Déu; el nostre mar, amics, ha esdevingut un cementiri i que arriba a les costes d’Itàlia i de la bella Grècia per l’estret de Lesbos, amb onades de llàgrimes. Davant d’aquesta Creu, beneïda pel Papa Francesc, l’únic líder d’Europa que, sense retòrica, se n’anà a Lampedussa i visità els refugiats de l’illa de Lesbos. Sentim el seu crit dolorós E un vergonya! Cap persona humana és il·legal. Cap. És persona i, per nosaltres, porta la dignitat de fill de Déu.

Jordi Cervera, nedador, voluntari a Lesbos, donant testimoni a la Prioral.

Que siguem dignes de pregar davant d’aquesta santa Creu, noblíssima Creu, amarada del dolor d’homes i dones, ancians i infants que marxen de la fam i se’n van de casa per causa de la guerra, una casa a la qual ja no podran tornar perquè ha estat destruïda. Marxen de casa i troben fronteres tancades i soldats que els barren el pas. Oh creu, que portes el dolor del camps de refugiats de Grècia, del Líban, d’Israel... de nits d’hivern, de fred, d’infants plorant i d’homes que esperen i esperen... i que tenen al davant un futur incert i una incapacitat de retorn, con si estiguessin en terra de ningú. La creu de Lampedussa marca pels creients i no creients tota la geometria de l’amor i de la solidaritat. El més profund i el més alt i l’abraçada d’amor que pren tota l’amplada i la llargària.

Les benaurances segons sant Lluc han estat proclamades amb la força que tenen en boca de Jesús, el Senyor, de manera que les podríem actualitzar així: «Maleïts siguin els Parlaments que discuteixen les competències que revelen la seva incompetència, maleïts siguin els homes que hauran de viure amb la vergonya de no haver actuat en una crisi humanitària internacional (les xifres de refugiats són superiors a les de la II Guerra Mundial) i darrera tantes xifres hi ha una història d’amor i de dolor i uns lligams familiars, i uns fills orfes o unes mares que ploren els fills, amb un plor com el de Raquel, sense consol, perquè ja no hi són».

Però també: «Benaurats siguin els qui han acollit amb amor els qui arriben a la platja, els voluntaris i voluntàries que hi dediquen temps, força i intel·ligència amb un moviment de solidaritat. Benaurats siguin la multitud immensa de refugiats i emigrants de la fam i de la guerra, que Déu sigui amb ells i se’ls obri un camí per refer la seva història». L’acció del Jordi Cervera, amb els seus companys de Reus, que acaba de donar testimoni del que ha vist a Lesbos i de la seva dedicació –en tant que nedador expert– com a voluntari a la Illa ens ha commogut. Joves així dignifiquen la ciutat i el país. És la seva manera de ser cristians. Gràcies, Jordi, pel teu testimoni.

Nosaltres els cristians abracem la nuesa d’aquesta Creu, sabent que en la Creu del Senyor hi ha tot el dolor del món. El Papa Francesc ens ha dit tantes vegades: Ploreu, sigueu capaços de compassió, sigueu capaços de plorar. Ai d’un món en què les persones ja no plorem pel sofriment de les existències humiliades. Una compassió no pas epidèrmica ni emocional, sinó activa. Que vinguin a Reus, els ciutadans i els cristians els acollirem amb amor, trobaran casa, perquè casa nostra és casa seva. Que no ens trobem que ens compadim i ens lamentem per la mort del Senyor davant d’una imatge al capdavall de guix o de talla, i no ens compadim davant de l’Amor crucificat en la humanitat sofrent que fuig de la guerra i de la fam. El Senyor des de la Creu ens diu: Acolliu-los que són germans vostres.

dijous, 6 d’abril de 2017

LA VETLLA PASQUAL

Benvolguts fidels, aquest any fem tots un esforç, els qui podeu i sou aquí, de participar a la Vetlla Pasqual, la farem aviat, a les 10 del vespre. Creieu-me, és la nit més gran i preciosa de tot l’any. És la celebració fonamental de la nostra fe.


Us copio un poema del segle IV que canta a la nit de Pasqua.

Oh nit més brillant que el dia,
oh nit més bella que el sol,
oh nit més blanca que la neu,
oh nit més resplendent que les torxes,
oh nit més deliciosa que el paradís,
oh nit plena de llum,
oh nit que fas vetllar amb els àngels,
oh nit anhel de tot un any.
Beneïda nit de Pasqua

Asteri de Amasé, anomenat el Sofista.


Us desitjo a tots una joiosa i vivificant Pasqua de Resurrecció, la seva alegria ho omple tot i allunya de nosaltres tota tristesa.

Mn. Rafael

dimecres, 5 d’abril de 2017

Horaris de Setmana Santa


9 d’abril.- Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor:
- Missa de vigília, dissabte a les 8 del vespre.
- Missa de 10 del matí.
- Missa de 12 del migdia. (Benedicció dels Rams al carrer General Moragues, davant de la Parròquia)
- Missa a dos quarts de 9 del vespre

10 d’abril.- Dilluns Sant
A 2/4 d’11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona
A 2/4 de 8 del vespre Missa a la Parròquia.

11 d’abril.- Dimarts Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.
A les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

12 d’abril.- Dimecres Sant
A les 10 del matí Missa a la Parròquia.

(A les 8 celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

13 d’abril.- Dijous Sant
A les 20:30 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

14 d’abril.- Divendres Sant
A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

16 d’abril.- PASQUA
A les 10 de la nit del dissabte, dia 15 d’abril, Vetlla Pasqual
A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa
A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.
A les 7 de la tarda, Vespres Baptismals del dia de Pasqua

(No hi ha missa el diumenge de Pasqua  al vespre)


NOTA: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. També dir-vos que, un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge V de Quaresma (Cicle A)

Llàtzer, surt fora!!


El darrer evangeli de la gran Quaresma conté el relat de la narració de la resurrecció de Llàtzer. Sempre m’he preguntat on va néixer l’amistat de Jesús amb Maria, Marta i Llàtzer, els tres germans, que el Senyor estimava. L’Evangeli no ens ho diu. La figura femenina de Marta és eclesial. Representa anticipadament tota l’Església. Ella dirà a la nit de Pasqua: Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, las vida i la resurrecció. Llàtzer ressuscità per tornar a morir, però Crist ressuscità per sempre. Cap home en la història ha dit: Jo sóc la resurrecció i la vida. La vida de Crist ens ha estat donada, regalada, repartida. Viscuda en aquest món i plenament en la vida eterna.


El Senyor se n’ha anat vers el Pare i allí ens ha preparat un lloc. Un lloc per cadascú de nosaltres. Un lloc que ens té reservat en el cel. Per cadascú. Això és meravellós. Al final absolut el Crist cridarà sobre nosaltres i ens farà sortir de la mort i el primer que veurem és el seu Rostre gloriós. 

Si bé és cert que en aquest món morim cada dia, també és cert que en aquest món la vida de Crist ens va prenent per la fe i la gràcia. Com Marta, amb l’Església, diguem: Sí, Senyor, crec que tu ets la Resurrecció i la Vida i que tens un cel reservat per a mi. Un lloc reservat per a mi i que ara està buit, és per a mi i pels meus germans. Des d’aleshores el Senyor treu les lloses de la nostra vida i ens diu: «Surt de la teva tristesa, de la teva superficialitat, del teu tancament ...» «Surt a la vida, respira l’Esperit Sant i camina. Vés cap a Déu. Canta i estima».

dilluns, 27 de març de 2017

Creu de Crist, de sang tenyida

El passat dia 20 de març, les parròquies de Reus van viure un esdeveniment que queda inscrit en la memòria eclesial de la ciutat. La Creu de Lampedusa va ser rebuda, amb les portes de la Prioral obertes de bat a bat. També, amb tot el cor dels creients que s’hi havia congregat.

La primera vista apostòlica de l’estimat Papa Francesc no va ser a les grans capitals d’Europa, sinó que va ser a un lloc del qual molts no en sabíem ni que existís: Lampedusa. La petita illa, al sud d’Itàlia, és lloc d’arribada de tantíssimes persones que fugen de la geografia de la guerra i de la fam. Enganyats per les màfies, molts no arriben al seu destí i vet aquí que el Mediterrà ha esdevingut cementiri per a centenars d’ells, també molts i molts infants. Amb les restes del naufragi d’una d’aquestes embarcacions, el Sant Pare va demanar que es fes una creu. Aquesta creu ha peregrinat per moltes diòcesis del món, esdevenint un símbol del sofriment dels pròfugs, refugiats i migrants.


Cantant l’himne de Quaresma la creu, portada per joves cristians, va ser rebuda i elevada al presbiteri de la Prioral. Un audiovisual ens colpí el cor i el feu estremir. La imatge del petit Aylan ens revingué a la memòria. Després, un jove de Reus, en Jordi Cervera, donà testimoni com a voluntari del que havia vist a les platges de Lesbos, acollint als refugiats de la interminable guerra de Síria.


Després, el mossèn de Crist Rei es feu portaveu de la predicació del Papa Francesc que tantíssimes vegades, des del dolor més profund, ha denunciat la situació dels refugiats com una vergonya de la humanitat.

La pregària va ser intensa i, després, amb un acte altament simbòlic, acompanyàrem, ben alta, la creu fins al temple de la Puríssima Sang, envoltada de les llànties que portàvem a les mans i amb un gran silenci.

La capella de la congregació cantà el Vexilla Regis (és històric perquè, des de fa segles, només es canta en Divendres Sant) i fou sublim el moment en que les dues creus s’ajuntaren per a significar que tot el dolor del món està contingut en el cor de Jesús crucificat a la creu.


El gran nombre d’assistents, amb un amor molt gran, vàrem venerar i besar la Creu de Lampedusa talment féssim un petó a qualsevol infant que arriba a les platges d’Europa i, en comptes de trobar portes obertes troba fronteres tancades.

L’acte va ser pregària viva, solidaritat del cor i un desig immens d’un món sense guerres en el qual cap persona sigui il·legal.


Un noi universitari va dir: “M’adono que, per damunt de tot, aquí hi ha un nom que gairebé no conec i que és el nom de Jesús”.

Escoltem aquesta bellíssima cançó en les veus dels germans Massegú que ens ajudarà a reflexionar sobre tot això. És una de les que es va escoltar de fons en l'audiovisual que es va passar a la Prioral.

diumenge, 26 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge IV de Quaresma (Cicle A)

Ves a la font de Siloé i renta’t els ulls

La trilogia dels Evangelis quaresmals del Cicle A (Samaritana, cec de naixement, resurrecció de Llàtzer) convergeix en la litúrgia de la Nit de Pasqua, en la qual la Vida de Crist ressuscitat es manifestarà com a font de l’aigua del baptisme i com a llum, encesa al cor de la nit, i que es difon al cor de tots. Llum de la Fe, Llum de la Gràcia i Llum de la Glòria.


L’Evangeli de Joan és altament simbòlic i cal llegir-lo no només en el que narra sinó també en tots els significats de la narració. Talment, una octava més alta.

El Cec de naixement representa la humanitat que viu en el laberint del no-sentit, de les preguntes existencials mai respostes: Per què vivim? Per què sofrim? És que hi ha realment alguna cosa seriosa en la qual valgui la pena fonamentar la vida?... Tinguem present que un laberint pot esdevenir molt angoixós, cercar llum i no trobar-la i donar voltes i voltes sobre si mateix i no trobar sortida. El creient, per gràcia i per fe, en sap la resposta. Una resposta que és un nom: Jesús.


El Senyor ens obre els ulls, ens retorna la llum, ens treu del laberint existencial i ens ensenya el camí que porta vers la plenitud de vida, que és Déu mateix, per això ens demana a tots que ens anem a rentar els ulls i ens fa adonar que hi portem fang. Cadascú de nosaltres ha de posar nom a aquest fang que no li permet veure clar. També Jesús és la font de Siloé, que vol dir la “font de l’enviat” (Ell és l’Enviat).

És meravellós que el Cec de naixement, que havia estat atabalat pels fariseus i pels seus pares i, a més a més, exclòs de la sinagoga, finalment pugui veure amb els seus propis ulls la persona de Jesús. Cal la llum de la fe per a veure el seu bellíssim Rostre.

El cant meravellós de Taizé amb els versos de Sant Joan de la Creu, expresa molt més bé el sentit a l'Evangeli que hem comentat. Escolteu-lo fent pregària.

diumenge, 19 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge III de Quaresma (Cicle A)

Dóna’m aigua

Quan llegeixes l’Evangeli de la Samaritana, en la conversa inicial, un ja no sap qui té set i qui dóna l’aigua. Tot s’inverteix: el qui demana aigua és la font de l’aigua viva i el qui pot donar l’aigua (traient-la del pou) és la qui finalment té set: Dóna’m sempre d’aquesta aigua, Senyor. Jesús es comporta com un bon catequista en aquest Evangeli i porta a la samaritana (la dona que li agradaven els homes i els col·leccionava fins a sis) a la fe. Finalment ella se’n va a comunicar-ho als seus convil·latans i l’evangelista fa notar el detall: va deixar el càntir vora del pou. Des d’ara ja no beurà més d’aquesta aigua, n’ha trobat una de més gran, una aigua viva, la que brollaria del cor obert de Jesús a la creu. L’aigua del Sant Esperit. Una aigua en la qual, ella i tots els creients, s’hi submergiran, com un estany que es va alimentant d’una font subterrània i invisible, i els anirà fent emergir fins a saltar a la vida eterna, l’oceà immens de l’amor de Déu Trinitat.


Cal que ens asseiem amb Jesús vora el pou: cal que li expliquem la nostra vida i que Ell ens expliqui la nostra. La pregària és diàleg i si entrem en el silenci del cor, allí on Déu és més íntim que el propi cor, el Senyor sempre ens diu una paraula (i si no diu res, no passa res, ja que el seu silenci és també paraula). I la paraula que ens diu el bon Jesús mai és retret, és una paraula que consola, que diu sempre: Jo conec els teus sofriments, jo sé com has estimat, jo sé fins a on has arribat.... beu de l’aigua de la vida, beu del meu Amor, te’l dono tot i sense mesura.

No és estrany que els habitants del poble de la Samaritana, diguessin al Senyor "queda't amb nosaltres, no marxis", com més tard també dirien els deixebles d'Emmaús.

diumenge, 12 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge II de Quaresma (Cicle A)

Tu ets el meu Fill, l’estimat.

Per un instant, només un instant, els deixebles van veure a la muntanya del Tabor kla glòria del Senyor Jesús. La llum resplendia des de dins, ja que els seus vestits esdevingueren resplendent i el seu rostre lluminós. Després va ser tot igual: la humanitat del Senyor i els ulls profunds del jove de Natzaret. Calia continuar amb ell, calia portar el secret dins seu, calia que descendissin de la muntanya alta per pujar a una altra muntanya, la última, la del calvari. Allí hi ha la veritable i última transfiguració. Allí la glòria de Crist es manifesta d’una manera tant alta, que ja és inaccessible als ulls humans. Caldrà la darrera Pasqua per contemplar la bellesa del Rosttre de Crist. El Pare del cel que havia permès que la humanitat de Jesús fos temptada al desert per l’Adversari, ara confirmava amb la seva presència el camí de Jesús, que havia començat amb el baptisme en el Jordà.


El que veieren els apòstols era el sacerdot de la Nova Aliança, lluminós, dins del núvol de l’Esperit Sant, flanquejat per la Llei (Moisès) i els profetes (Elies).

Fou un instant transfigurador i transfigurant. Crist pot ser un esdeveniment en la nostra vida, perquè Ell està abans present. Si Crist no fos present en la glòria de la seva resurrecció –la seva glòria, la que li pertany com a Fill de Déu– no podria ser un esdeveniment en la nostra vida, un esdeveniment "per a mi". Com la Cornèlia de la gran novel·la Retorn a Brideshead: «Jo no sabria viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu». No ens n'adonem, però Jesús poc a poc, pacient com és, va canviant la nostra vida, al final de la vida el trobarem a Ell i veurem que ha estat Ell qui ens ha acompanyat tota la vida i direm: Senyor meu, oh Déu del meu cor i de la meva vida. Serà la darrera abraçada, definitiva.

diumenge, 5 de març de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge I de Quaresma (Cicle A)

No permeteu que caiguem en la temptació


El primer Diumenge de Quaresma es proclamen, des d’antic, les temptacions del Senyor. Jesús ja ens va ensenyar que en l’oració del Pare nostre en la sisena invocació cal dir: No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos del Mal. Perquè sabem que si caiem en la temptació no ens en podríem sortir. 

En la comunió eucarística cal que entrem en profunda comunió amb el Senyor que per nosaltres sojornà al desert i va dejunar durant «quanta dies i quaranta nits». Allí la Serp antiga i el qui des del principi és un mentider i que només pot existir en forma de mentida, va temptar la humanitat de Jesús: ell és, segons l’Escriptura, el Temptador, el Diable (el qui divideix) i Satanàs (l’enemic de l’obra de Déu) temptà Jesús i a canvi de res volia apartar la seva humanitat del designi i de la voluntat del Pare. 

Entrar en el relat de les temptacions de Jesús és realment pestilent i inquietant. El diable porta a la mort i les tres temptacions se succeeixen: ajupir-se per unes pedres, tirar-se de daltabaix del pinacle del temple (el suïcidi) i adorar un imperi de mort (inexistent). Quina impressió fa quan el Senyor exorcitza a Satanàs i li diu: Fuig d’aquí! L'Escriptura diu: Adoraràs al Senyor el teu Déu i només a Ell donaràs culte. Com es podria prosternar el qui és el Be infinit davant del Mal? A canvi de què? De res. El Senyor havia de fer un miracle ridícul: canviar les pedres en pans, quan Ell donaria el seu Cos immaculat i glorificat com el Pa de la Vida?.


El Maligne tempta el Senyor en la seva identitat: Si ets fill de Déu... (el Senyor ho tornarà a sentir a la creu). Vol fer creure a Jesús que la paraula del Pare en el seu baptisme és falsa, quan li fou dit: Tu ets el meu Fill estimat. El Diable tempta a Jesús i ens tempta a nosaltres: Ens vol fer creure de què no som fills de Déu i llavors la única temptació és aquesta: deixar de creure!

Que ningú digui que el Maligne no existeix. Aquesta és la seva astúcia: fer-nos creure que no existeix! Es que podem negar la seva existència després del nazisme, del bolxevisme, del genocidi otomà, de la barbàrie islàmica actual? Per posar uns quants exemples de la història; el Maligne és sempre present quan el Mal actua per fer Mal i s’hi complau, quan es possible la pregunta: Es possible que un mal així surti del cor de l’home? Sí, el Maligne vol destruir la imatge i la semblança de Déu en la criatura humana, al seu lloc vol posar una màscara, una caricatura del que Déu vol fer en nosaltres, en aquest món i en l’altre.

Amb quanta raó hem de demanar que el Senyor ens alliberi del Mal! del mal absolut, misteriós, l’abast i l’existència del qual només Déu coneix, car a nosaltres ens han estat prohibits el fruits de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Tant l’un com l’altre, només Déu els coneix de forma absoluta i essencial.

En aquest You tube escoltem com sonava la predicació de Jesús en la seva llengua, l’arameu, així parlava el Fill de Déu. Però per l’Esperit ara parla totes les llengües i, sobretot, la del cor. Escoltem-ho uns moments.




dimecres, 1 de març de 2017

Converteix-te i creu en Crist, el teu Redemptor



Un dia de primavera, amb els ametllers florits, cendra beneïda i un desig enorme de celebrar la Pasqua dins nostre. Hem començat la Quaresma! Una fe sense vida és àrida, no té sentit i finalment és perd. Una vida sense fe és buida i finalment ja no té un sentit ple. Siguem deixebles missioners de Crist!


Els qui ja estem en Crist no ens hem de convertir de grans pecats que no fem, només podem avançar, avançar, per una ruta sense retorn perquè la meta és la gloriosa Trinitat. Avançar en la pregària i en l’adoració, avançar en la caritat, avançar en l’apostolat. Cada dia és pujar un esglaó més. Només es pot fer per amor a Crist, només l’amor de Crist acollit en el nostre cor –en el santuari íntim –ens pot fer avançar per aquest camí i obrir-nos als espais meravellosos de l’Esperit Sant. Són espais oberts, infinits. I cal fer-ho en el secret del cor, allà només el Pare n’és testimoni.


Coratge pels qui heu emprès el camí de la Quaresma. Coratge, valents. Que la Mare de Déu guardi els camins de la penitència quaresmal. Aquest matí –amb la sagrada comunió– hem entrat en comunió amb el Crist que, per nosaltres, fou temptat en el desert durant quaranta dies. Ell va vèncer per tots nosaltres, a l’avançada. Amb Ell nosaltres som vencedors. I recordeu-vos: la cendra és el que vol fer Déu amb els nostres pecats. Quina és la millor pregària? Sense dubte, la pregària del Senyor, les set invocacions del Pare nostre. Escoltem-les.



Durant la Quaresma, preguem una vegada al dia amb el Canon penitencial de Sant Efrem

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes.

Però l’esperit de sobrietat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles.

Amén.

divendres, 24 de febrer de 2017

Seguim el Mestre. Evangeli de Mateu.- Diumenge VIII del Temps Ordinari (Cicle A)

Els lliris del camp, bellíssims

Continuem el sermó de la Muntanya (Mt 6:24-34). També el Senyor sorprèn i de cap manera ens vol dir que no ens hàgim de preocupar pel que necessitem per la vida, per nosaltres i els nostres fills; com un veritable rabbí anuncia: «La llei del major al menor»: Si Déu fa això amb els lliris del camp què no farà amb vosaltres? i ens mou a una confiança amb el Pare del cel que sempre és al nostre costat per ajudar-nos i donar-nos força.


El Senyor Jesús ens marca l’ordre de valors; primer és la vida, primer és l’esperit i, després allò material. No a la inversa. Menjo per a viure i no visc per a menjar. Em recordo que en una farmàcia que fou atracada i que conec, la farmacèutica va dir als lladres que anaven armats: La nostra vida val més que tot el que podeu prendre en aquest local. Quina veritat més gran! Visquem, gaudim del que tenim, la joia de veure els fills que es fan grans, dels néts que ens estimen, dels amics, de l’amor preciós entre espòs i esposa, tot el que podem fer a favor dels altres. l’altre és sempre un do ens ha dit el Papa per al missatge de la Quaresma. El Senyor ens posa davant d’una disjuntiva: per què voleu viure? Pels diners enganyosos o bé per a Déu, que és la vida? Si viviu per a la riquesa enganyosa el neguit serà dins vostre i no trobareu la pau. Si viviu per a Déu, plenitud de la vida, tindreu la pau del cor.

També tenim com una necessitat de controlar-ho tot, si cal fer-ho, però d’una manera absoluta. Amb aquest afany la vida se’ns pot escapar. Hi ha zones de la vida nostra que no podem controlar i menys la dels altres. Sempre hi ha quelcom imprevisible que cal deixar a la llibertat i a la providència de Déu. La vida és així de preciosa. Cada persona porta un misteri de llibertat, de possibilitats… podem i hem d’estimar molt, però mai anular l’altre.

Per altra banda, com una mena de carpe diem cristià, ningú pot allargar per a res la seva vida i no cal preocupar-nos del demà que, tampoc sabem si hi serà. Cerquem el Regne de Déu, cerquem Déu, viure segons la seva voluntat, evitar el pecat que ens fa mal a nosaltres i als altres, viure en pau, joiosa i honradament. Sabent que Déu ja sap del que tenim necessitat, però tot i així cal pregar. Conec un taxista que li van prohibir portar al taxi el signe de la creu, però ho va solucionar posant-la darrera una foto de la seva esposa; ningú ho sap, però jo sé que allí hi ha la creu, i Jesús m’acompanya i fa que el meu treball sigui un servei ple de bondat.

Us deixem amb una cançó preciosa. Una pregària que surt del cor. En aquest vídeo està en francès, en una interpretació que ens emociona. Però, a més, us posem la lletra en català:


1. Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós,
vivent misteriós
ben a prop meu.
Si el dubte algun cop ve,
feu-me fort en la fe.
Jo crec en Vós, bon Déu,
jo crec en Vós.

2. Jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós;
sé que per mi vetlleu,
com Pare amorós.
Si em sento defallir
i m’espanta el patir,
jo espero en Vós, bon Déu,
jo espero en Vós.

3. Jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;
així ho han fet els sants,
amb cor joiós.
Ells em guien a mi,
de la creu pel camí:
jo us estimo, bon Déu,
només a Vós;

4. A prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós;
feu-me al vostre servei
ben generós.
Feu-me sempre, Senyor,
créixer en el vostre amor,
a prop de Vós, bon Déu,
a prop de Vós.

Música: L. Mason (1792-1872)
Lletra original: Sara F. Adams (1805-1830)