Evangeli del Diumenge XXVII del Temps Ordinari.- Només que tinguéssiu fe

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Doneu-nos més fe.» El Senyor els contestà: «Només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta morera: “Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”, us obeiria. »Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp, li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? No li dieu, més aviat, que prepari el sopar, que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu, i que ell menjarà i beurà després? I quan l’esclau ha complert aquestes ordres, qui ho agraeix? Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

COMENTARI

Jesús era algú simpàtic. Mira que dir als apòstols que si tinguessin fe com un gra de mostassa (allò més petit i minúscul) seríem capaços de fer quelcom tant absurd com arrencar una morera i plantar-la al mar. Deurien riure els apòstols! Però també n’aprenien la lliçó. Ells li havien demanat de tenir més fe: “Doneu-nos més fe” i el Senyor els contestà d’aquesta manera tant sorprenent. Si amb una mica de fe podem fer coses tant grans, que no faríem si la nostra fe fos més gran? Amb raó hem de demanar sempre que la nostra fe, com un do, sigui més i més gran. Rebre el do d’una fe més gran és el mateix que dir rebre el do d’un amor més gran. Dones i homes amb una mica de fe han fet obres molt grans!

Si la fe és un do també el que fem en la fe i en l’amor és un do i, al capdavall, tot ho hem d’agrair a Déu, nostre Senyor. Com els servents de la paràbola: Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir amb el nostre deure. Tot el bé que hem fet és obra del Senyor en nosaltres, ja que la gràcia està abans, durant i després de cada acció que podem fer pel Regne de Déu. El mèrit no és nostre, és del Senyor. Ell ho ha fet tot en nosaltres i per nosaltres, i ens dóna el goig de saber que ho hem fet nosaltres. Però els cristians, quasi secretament, sabem que ho ha fet TOT ell. Com quan plantem una llavor, cerquem la terra, l’abonem, la reguem... però sense el sol de la gràcia res creixeria. Els cristians i cristianes sabem que no treballem per una recompensa, sinó que tot ho fem pel Senyor. I això ja ens és goig. Un goig que ningú, si no un mateix, pot imaginar.

Octubre és un més missioner, preguem per les missioneres i missioners. Es l’obra evangelitzadora de l’Església!


RESSONÀNCIA MUSICAL

Evangeli del Diumenge XXVI del Temps Ordinari.- De la paràbola de Llàtzer, el pobre.

Lectura de l'Evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Hi havia un home ric que anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s’estava estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric. Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres. El pobre morí, i els àngels el portaren a la falda d’Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts i estant en un lloc de turments, alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda, el cridà i li digué: “Abraham, pare meu, apiada’t de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.” Abraham li respongué: “Fill meu, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol i tu, sofriments. Pensa també que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre.”

»El ric digué: “Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva. Hi tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també en aquest lloc de turments.” Abraham li respongué: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.” El ric contestà: “No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si anava a trobar-los algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.” Li diu Abraham: “Si no fan cas de Moisès i dels profetes, ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

COMENTARI:

La litúrgia de la Paraula està centrada en el tema de la justícia.
La paràbola de Llàtzer cal escoltar-la i predicar-la com el que és, una paràbola amb el seu llenguatge propi. No seria bo de treure conclusions referents als novissima. El tema no és el destí últim de la persona. Avui no es parla del "més enllà", sinó del "més ençà".

Es descriu la situació de l’home ric i la seva opulència en els banquets i els vestits. També la situació del pobre. Aquest té nom: Llàtzer, l’altre no. Els rics i els poderosos d’aquest món tenen nom i publicitat, els pobres són anònims. Al Regne de Déu és a l’inrevés.

Llàtzer està assegut a la porta de la casa del ric i quan aquest entra no el veu i roman insensible a la seva situació. Mentre el ric banqueteja, Llàtzer es mor a les portes de casa seva. La indiferència crea un abisme i una ceguesa. Hi ha una fossa profunda que els separa.

La qüestió es resol en el més enllà: el pobre es converteix en ric i el ric en pobre. El primer viu de les engrunes del ric, ara s’inverteix i és el ric qui reclama les engrunes que no li són donades. La conclusió és aquesta: cal viure segons la Paraula de Déu (Escriptura) que ens exigeix compartir els béns i no endurir el cor davant el sofriment dels germans. Per això Jesús remet sempre en la seva predicació a l’Escriptura (Moisès i els profetes).

Àdhuc la presència d’un mort ressuscitat és inútil a causa de l’ofuscació provocada per les riqueses. S’afirma que el poder de l’avarícia i l’egoisme, dut a categoria existencial, deshumanitza tant que fins a un mort ressuscitat no se li faria cas. Potser l’última referència sigui una al·lusió a la fe pasqual de la comunitat.
Justament per la menció dels profetes es proclama el gran oracle d’Amós contra els poderosos insensibles als pobres.

En el fons la paràbola és expressió narrativa de la benaurança de Jesús en la versió de Lluc: "Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres" (6,20). La dimensió social del Regne de Déu es manifesta amb totes les seves exigències. D’aquí brolla la peremptòria i desconeguda doctrina social de l’Església.

No oblidem que el nom de Llàtzer és present en l’antífona exequial " In paradisum" "Que tinguis amb Llàtzer, pobre en altre temps (quondam), el repòs etern". La mort arriba inexorable i tots morim com a pobres, necessitats de la Misericòrdia de Déu.

Ressonància musical