dimarts, 30 de setembre del 2014

No oblidem els cristians de l'Orient



En els països musulmans on es pretén crear l’estat islàmic, amb el terrible jihadisme hi ha minories cristianes que són víctimes de la més gran persecució. Són cristians que pertanyen a les antiquíssimes esglésies de l’orient, que són allí des de molt abans de l'Islam. La presència cristiana en aquells països remunta als primers segles de l’Església. Serà esgarrifós quan es pugui escriure la història de la persecució d’aquests cristians i del seu èxode. Només Déu sap el sofriment i el martiri d’aquestes comunitats cristianes que coneixen la barbàrie de la seva aniquilació. Les cases dels cristians són marcades amb una “N” de natzarens, com els primers cristians i es coneixen casos de crucifixió reals. Em va moure a una gran tendresa aquesta notícia:

En medio de la guerra y de la tragedia, de la persecución que están sufriendo los cristianos en Iraq, la Virgen los acompaña. Para que no se olviden de esa protección que buscan bajo su manto, este verano, coincidiendo con la festividad de la Asunción, el obispo de Erbil inauguraba una estatua de la Virgen. El gesto mostró la importancia de la fe en la adversidad y, aún más, puso de manifiesto cómo es posible la unidad de las distintas iglesias orientales. Allí estuvieron caldeos y asirios, junto a la Virgen.
La fe es más fuerte que la guerra y los cristianos han colocado esta estatua sobre un pedestal giratorio, para que todos se sientan amparados bajo la mirada de la Virgen, que dirigirá su vista allí donde el conflicto con Estado Islámico acose a la libertad religiosa.

No es pot dir que totes les religions són iguals. El sentiment religiós pot ser igual, però no la veritat de cada religió. Ningú pot matar a ningú en nom de Déu. Aquest Déu no existeix. La negació de la persona humana és la mateixa negació de Déu i també és veritat al reves. Val més ser ateu, abans de creure amb un déu així.


La comunitat musulmana del nostre país, acollida i servida fins i tot per les comunitats parroquials, hauria de manifestar públicament i sense equivocs que la jihad no forma part del Islam, més encara, que és la seva negació. Gent que realitza execucions de periodistes occidentals i després les mostra per Internet públicament al món, fins i tot davant dels seus pares, són manifestació del mateix mal, irracional, sense misericòrdia. En aquest cas crec que han estat lúcides les posicions del Papa Francesc sobre aquestes qüestions.

Durant tot l’estiu hem posat els cristians, perseguits i martiritzats a l’orient, sota la protecció de la Mare de Déu, amb aquella pregària que ells tantes i tantes vegades diuen davant de les icones, resplendents de la llum dels ciris

diumenge, 28 de setembre del 2014

La solidaritat cristiana és inclusiva


Ha mort, víctima del ebola, un altre missioner. El sacerdot de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu, P. Manuel Garcia. Va lliurar la seva vida ahir, després de les sis de la tarda. Quan em disposava a celebrar la Missa al Santuari de Misericòrdia vaig sentir una necessitat de pregar per ell, després me’n vaig assabentar que moria mentre celebrava l’Eucaristia.


La vida d’uns missioners no és més valuosa, ni de lluny, que la de mils de persones que, en els països de l’Àfrica, moren contagiats d’aquesta temible i terrible malaltia. Tot i així la mort dels nostres missioners és una lliçó de la caritat de Crist. La solidaritat entre els cristians no és mai exclusiva, sinó inclusiva. El qui estima s’implica sempre amb el qui serveix. No n’està al marge, no ajuda des de fora. És a dir, arriba fins al punt de compartir amb aquells a qui estima la seva mateixa sort i es fa solidària de la mateixa situació d’aquells a qui estima. Els nostres missioners els han estimat tant que han mort víctimes del mateix mal d’aquella de qui tenien cura. Això és admirables des de tots els punts de vista! La caritat dels cristians assumeix així el mal i el dolor del món. No és estrany ja que els creients ho hem après així de la creu de Jesús, el qual no va redimir el món des de fora, sinó sent víctima del pecat i de l’odi dels homes.


Que reposi en la pau de Déu el bon pare de Sant Joan de Déu. El P. Manuel Garcia era metge i un bon sacerdot. Servia tant l’altar del Senyor, com l’altar de cada membre sofrent del Cos de Crist. Tot en ell era una única Eucaristia, celebrada per la glòria de Déu.


Preguem perquè la humanitat es desvetlli i no estalvïi esforços per eradicar aquesta malaltia i ajudar, així, a aquests països. Al meu entendre totes les nacions haurien de ser les primeres per posar els mitjans haguts i per haver per ajudar a aquests països amb un sistema sanitari tant precari. Amb tot el cor donem el condol a l’Orde de Sant Joan de Déu. Els feligresos de la seva parròquia natal van plorar quan van saber el seu decés.



Escoltem en honor seu el Lacrimosa del Requiem de Mozart
.

divendres, 26 de setembre del 2014

"Juntos, los dos, hacemos perfectos los planes de Dios"

Ahir vaig tenir ocasió de veure aquest vídeo en directe, per TVE, a un programa que es diu "Pueblo de Díos". Em va agradar tant que vaig pensar que el compartiria amb tots vosaltres. Dura 26 minuts... val la pena dedicar-li aquest temps!


dijous, 25 de setembre del 2014

Mireu-nos amb ulls d'amor...

Goigs a la Mare de Déu de Misericòrdia
Imatge extreta del Blog: Goigs i tradicions populars

Puix sou Vos la nostra mare,
i ho tenim a gran honor,
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d'amor.

dissabte, 20 de setembre del 2014

Comencem un nou curs pastoral

La tardor arriba i amb la tardor el retorn del que anomenem les activitats pastorals de la parròquia. És el sempre tornar a començar dels cristians. Un començament de curs és sempre bonic perquè tots els començaments estan oberts a l’esperança de les coses que podem fer per a celebrar a Jesús, el nom que està per damunt de tot altre nom. El nom de Jesús ha d’omplir el cor de tots els creients. El seu nom és l’alegria del nostre cor. 



La vida d’una parròquia és un sempre tornar a començar, ja que la vida cristiana porta en sí mateixa un principi que la fa infatigable. Algú, certament, es pot cansar de la vida cristiana o li pot semblar que ja no hi ha res més a viure o a descobrir. A algú, però a tots, no! L’Església sempre torna a començar perquè porta dins seu l’Esperit Sant. És per aquest Esperit Sant que l’Església, també les comunitats parroquials, no es pot desanimar mai del tot. Si fos així seria una derrota per la victòria pasqual de Jesús.

Per aquest curs nou de Pastoral a la nostra parròquia la primera consigna és aquesta: portar el nom de Jesús dins del cor. Portar el nom és portar la seva presència en nosaltres, sempre i a tot arreu. Quan les persones i les comunitats porten el nom de Jesús esdevenen radiants, emanen al seu voltant l’alegria, l’amor compassiu i el desig de la pregària. 

Això us dic; comencem de nou el curs amb el nom de Jesús dins del cor. En el seu nom, només en el seu nom, i perquè Ell ho vol, tornem a començar. Alegrem-nos els uns dels altres perquè cadascú dels nostres germans o germanes de la comunitat parroquial porta dins seu l’amor de Jesús. És tant gran això, alegrar-nos que l’altre també estima a Jesús, que l’altre també prega, que l’altre també porta dins seu el misteri de la pregària. Quanta raó té el Papa Francesc “tinguem cura uns dels altres” , ajudem-nos els uns als altres a viure com a creients. No vull allargar-me més, sinó després no ho recordareu: “Comencem aquest curs amb el Nom de Jesús dins del cor”.

divendres, 5 de setembre del 2014

Preguem pels que pateixen a Irak (Els tuits del Papa Francesc)

Aquesta vegada, els tuits del Sant Pare, us els posem directament retallats de la seva pàgina... i és que hi ha posat una imatge i hem volgut mantenir el format tal com ell (o el seu equip de col·laboradors) ho han posat.


I n'hem retallat tres de junts perquè tots tres arriben directament al cor:

- Preguem pels germans que pateixen.

- Siguem autèntics.
- Estimem Maria, Mare de Déu i mare nostra.

El missatge del Sant Pare, sempre clar, ja sigui en homilies o en petits tuits... Llegim-lo i reflexionem-hi.