Recollim aquesta notícia de Catalunya Religió (que reproduïm). És mala notícia, perquè reflecteix el sofriment dels immigrants i la manca de cor que hi ha en els discursos populistes, tant d’Amèrica com de d’Europa. També és bona notícia perquè és bo que representants de l’Església Catòlica americana, fidels a l’Evangeli i a la reivindicació dels pobres, siguin ostensiblement perseguits. Cansats de ser notícia per qüestions negatives, és bo que l’Església sigui notícia per causa de Jesús i de l’Evangeli.
«Unes 70 persones han estat detingudes per protestar al Capitoli en contra de la política migratòria de Donald Trump. El grup convocat per la Xarxa d’Acció Franciscana mostrava fotografies de nens i nenes morts sota custòdia als centres de detenció per a immigrants als Estats Units. “Les imatges d’infants en condicions deplorables i insalubres, sense accés a dutxes durant setmanes, incomunicats i dormint al terra i sense mantes, ens han obligat a solidaritzar-nos i dir ‘no en el nostre nom’”, declarava per al portal Paz y Bien la germana Áine O’Connor, una de les manifestants detingudes.
Per a Eduard Ibàñez, director de Justícia i Pau de Barcelona, “son imatges impactants ja que poques vegades es veuen religioses i religiosos detinguts en manifestacions o protestes”. Ibàñez destaca el valor simbòlic d’aquest gest ja que “mostren un testimoni extraordinari de defensa dels drets humans i d’alguna manera simbolitzen el paper de l’Església en defensa dels drets i acollida dels col·lectius immigrants a tot el món».
En una jornada que van denominar “Catholic Day of Action” (Dia d’Acció Catòlica) centenars de persones es van congregar dijous passat a les portes del Congrés dels Estats Units, a la ciutat de Washington. Aquesta protesta es dona després d’una setmana en que Trump ha manifestat la seva intenció d’endurir la política migratòria justament quan líders socials i congressistes com la demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez han denunciat l’estat dels centres d’internament per a immigrants i les greus vulneracions de drets que s’hi estan donant.
S’havien cantat les Vespres del Dilluns Sant i celebrada la Missa i, quan es disposaven a tancar la Catedral, se n’adonen que a les cobertes del sostre hi havia foc. Un inici d’incendi que hagués pogut esdevenir fatal. L’esglai al cor de tots, els bombers (les soldats du feu, que diuen a França) s’apressaven amb força, intel·ligència i amb un gran amor per a salvar la seva Catedral. Els joves catòlics de París es posaren a pregar en grups molt nombrosos, demanant a la Mare de Déu pel treball dels bombers i perquè no prenguessin mal.
El capellà de guàrdia dels bombers, ell mateix també bomber, el P. Fournier, amb un grup d’oficials s’endinsà valent dins del temple fumejant, envoltat de flames, visibles cada vegada més perquè la nit queia. Sense dubtar-ho el P. Fournier va anar directe a salvar el Santíssim Sagrament i la relíquia més preuada: La corona d’espines del Senyor. Mentre ho fa se n’adona que les flames ja entren en una de les torres de la façana i ell amb un immens amor dóna la benedicció amb el Santíssim Sagrament. De manera prodigiosa el foc no tira endavant per aquest lloc que hagués pogut ser fatal. Ell mateix en el you tube que annexem en dóna testimoni, amb senzillesa de cor i sense fer l’heroi.
La gent resta esglaiada per la notícia increïble: La nostra Catedral s’està cremant. Totes les Esglésies de París queden obertes i els fidels entren a resar i les campanes, pel manament de l’arquebisbe de París, Mons Michel Aupetit, sonen.
Arquebisbe de Paris Mons Michel Aupetit
La bona alcaldessa de París i el president de la Republica es fan presents immediatament, fent costat a l’arquebisbe Michel i al rector del temple. Emmanuel Macron, visiblement emocionat, dóna suport a la comunitat catòlica en un dia en què ja havia començat la Setmana Santa.
Certament hi ha una diferència entre miracle i prodigi. No hi hagué miracles, però si que hi hagué prodigis. Prodigis com que l’estructura dels murs de la Catedral s’ha mantingut ferma, que cap bomber de París va prendre mal, amb una intervenció tan difícil, que el cèlebre orgue (8000 tubs) s’ha conservat, que la imatge bellíssima de la Mare de Déu (Notre Dame de Paris), ha restat intacta, incòlume, també l’altar i que en les tenebres de fum la creu daurada de l’absis es mantingué ferma i visible, quasi resplendent enmig de la desolació.
Recordem que davant d’aquesta imatge es va convertir Paul Claudel. Hagués pogut ser pitjor i la destrucció hagués pogut ser total. Però és possible pensar en una reconstrucció. França és un país de constructors, va dir el President.
La reacció dels catòlics de França fou unànime. Ells saben que l’Església està feta de pedres vives, però que les pedres de la Catedral, els representaven a ells. Com també representaven una comunió en la història. L’Església de França és la “Filla primogènita” de l’Església, ja que fou la primera nació que acceptà el baptisme. L’Església de França no ha caigut en cap heretgia postmoderna i està molt renovada i viu sota el signe de la Presència del Senyor en l’Eucaristia i la devoció a la Mare de Déu, invocada en tants llocs del gran país, entre tots el més cèlebre, el de Lourdes.
L’Arquebisbe de París, Michel Aupetit, que abans de ser capellà havia exercit de metge, va dir, quan li van preguntar, sobre el que era el més valuós per ell de la Catedral cremada, va respondre: Un tros de Pa, que és el Cos de Crist, (un morceau du pain). París, el món, la vella Europa, amb les arrels cristianes, va plorar l’incendi de la Catedral parisenca, no perquè fos un monument artístic (no hi hagués hagut la mateixa emoció si s’hagués incendiat el Louvre, per exemple), ni per ser un centre cultural, sinó perquè porta el símbol de la fe d’Europa, de la seva ànima cristiana. En aquest sentit ha esdevingut un signe per a fer-hi moltes consideracions, tant presents en aquests dies en la premsa europea. Una catedral del segle XII i XIII (del temps de sant Bernat), implica la continuïtat en una història, que, si de cap, desapareix, es crea el buit espiritual. Per això l’incendi provocà tant d’estupor.
No és un prodigi, a l'inrevés, era d'esperar, que tots els que representen el pensament dominant a occident es lamentin per la pèrdua d'aquest símbol 'cultural', 'artístic', 'històric', fent equilibrismes per evitar esmentar la nostra fe, que és l'única cosa que importava als homes que van trigar més d'un segle a aixecar la catedral. Així els vergonyosos mitjans de comunicació de Catalunya. En el nostre país hauríem d’aprendre del laïcisme, sa i equilibrat de França.
No és lògic pensar que una ciutat de 50.000 habitants, com era el Paris de l'època, sense mitjans tecnològics ni suficient acumulació de capital, construís semblant prodigi de pedra, tal oració col·lectiva, pensant en 'l'art', la 'història' o 'la cultura'. Volien fer una casa digna per a un Déu que es fa pa i vi, i la “resta” ens ha estat donat de més a més.
Ens unim en al pregària amb l’estimada Església de França, admirable per la seva vitalitat i pionera del que serà l’Església en el nostre país en els anys que vindran (segurament molts de nosaltres ja no hi serem). Les Catedrals a França són de l’Estat, no hi faltaran els mitjans i ben aviat la Catedral serà reconstruïda, encara més preciosa i com un signe d’una Església nova que es renova sempre en Crist. Els poderosos d’aquest món presumiran dels donatius, però qualsevol donatiu o almoina d’un fidel de França tindrà més valor que els primers, que haurien de tenir la mateixa generositat per erradicar la fam en el món. La glòria de Déu no resplendeix primer amb els edificis, sinó en qualsevol persona humana.
El qui escriu aquesta crònica estima molt la aquesta Catedral, que encara que només hi ha estat una sola vegada, va tenir el goig de celebrar la Santa Missa i participar de les Vespres i invocar amb tot el cor a Santa Maria.
Tantes notícies dels escàndols dels pastors de l’Església, tant de dolor de les víctimes i, també, el tracte sense mirament dels mitjans a l’Església, l’han deixat com un bosc cremat i una gran tristesa l’ànima. El tema és recurrent fins al fàstic (ad fastidium).
Planyeu els preveres que es dediquen humil i quotidianament a les parròquies. Imagineu-vos un dia qualsevol que pel telenotícies una i altra vegada han divulgat notícies d’abusos: ¿Amb quin esperit pots anar a fer catequesi? Ens han criminalitzat i algú ens hauria d’ajudar. Els bisbes, amb el que donen de sí, fan comunicats i els millors propòsits, però no tenen cura de la situació psicològica dels preveres, tampoc del dolor dels laics de les nostres parròquies. Els preveres que han de suportar i donar la cara per crims que no han comès. Almenys podrien fer un comunicat de consol pels preveres i pel poble de Déu.
Aquests crims execrables als fidels els són incomprensibles, ho viuen amb dolor i amb un sensus ecclesiae, que impressiona per una maduresa d’una fe arrelada de tota una vida.
Penso en els mossens joves: ¿Com podran anunciar l’Evangeli? Penso en les comunitats parroquials: ¿On trobaran la força? ¿I el principi de l’esperança? ¿Què farà créixer una floració nova en aquest bosc cremat, desolat? Només ens podem agenollar davant del Senyor i pregar, deixant que la Litúrgia, com acció de Crist, més que nostra, deixi anar totes les fonts de l’aigua i ho amari tot, el cor, la vida, les existències cristianes, les comunitats.
Fora de l’Eucaristia no creix res en l’Església. Cal un temps de silenci que necessita la terra per renovar i fer-ne créixer les llavors. Enmig de la ciutat desolada, com la santa Sió de les Lamentacions, atrevim-nos a celebrar els Sants Misteris, siguem fidels a la roda de les Hores Santes i practiquem la justícia i l’amor als germans que porten en el seu rostre imprès la Faç del Senyor. I tot sempre en el secret del Pare, allà on no hi ha publicitat, ni mundanitat, ni discurs pastoral buit.
L’Eucaristia és sempre un aiguaneix on brolla la gràcia nova, traieu el fang i deixeu que l’aigua corri, regui i faci germinar. La Quaresma comença amb cendra, però acaba amb flama viva, renovada. És temps de deixar les paraules i fer el que diuen les paraules. És temps de deixar de dir que ens hem de convertir, i convertir-nos de veritat. Mirar el Senyor crucificat i mirar amb Ell qui han estat víctimes. Sentir la vergonya, com una gràcia que diu el sant Pare, i donar-ho tot al Senyor. Ell en canvi ens dóna l’alegria, una alegria nova, com diu l’himne de Laudes de Quaresma: Ve el dia, ve el vostre dia, que què tot reflorirà. Serà una obra de la gràcia, no nostra. Caldrà temps, molt temps, però retornarà l’alegria de la vida eclesial, nova, purificada.
La nova memòria de Maria en el calendari litúrgic universal.
El Papa Francesc ha tingut la feliç iniciativa d’inscriure una nova memòria de la Mare de Déu en el calendari general de l’Església Catòlica amb el rang de Memòria obligatòria. És una memòria mòbil que se celebrarà sempre el dilluns després de la Pentecosta. El títol de la memòria és: Maria, Mare de l’Església.
Christ on the Cross with the Virgin, Mary Magdalene, St. John, and St. Francis of Paola, detail, by Nicholas Tournier (1590-1639).
Aquesta invocació mariana fou sempre present en la pietat de l’Església fins que el beat Papa Pau VI en féu declaració solemne i magisterial a Maria al final de la tercera sessió del Concili Vaticà II, el dia 21 de novembre de l’any 1964. El títol és expressió de la bella doctrina elaborada pels Pares del Concili i que s’expressa en la capítol VIII de la Constitució Dogmàtica sobre l’Església: «Lumen gentium» aprovada en aquella sessió.
Encara he recollit el testimoni de preveres que foren presents aquell dia en la basílica de sant Pere, que expliquen el goig immens que s’expandí per tota l’aula conciliar i com els Pares sortien dels seus escons i s’acostaven on era el Papa amb aplaudiments i amb el goig de l’Esperit Sant. Fou una hora de gràcia la que va viure la gran assemblea aquell dia.
L’assemblea conciliar que en la sessió havia viscut moments difícils i tensos es manifestava en aquella hora unànime en l’amor a l’Església i a la Mare de Déu. Fou realment una gràcia de l’Esperit Sant. Maria feia retrobar el sol cor i la sola ànima que el Senyor regala sempre a l’Església. No oblidem l’etimologia de la paraula unanimitat (una anima).
M’atreviria a dir que la nova memòria no és únicament devota, sinó que forma part de la historia salutis, ja que Maria, tant en l’encarnació del Verb, com en el naixement de l’Església és present, ella que és Mare, no tant sols del Cap, sinó de tot el Cos. Mare del Fill, és també mare dels germans. La memòria posada l’endemà de la Pentecosta (ja fora del Temps pasqual) evocarà sempre que Maria forma part essencial de l’Església, des del primer Pentecostès. No es pot entendre el misteri de l’Església sense Maria. Com tampoc es pot entendre el misteri de Maria sense l’Església. Si Maria fou mare de la humanitat de Jesús per obra de l’Esperit Sant, també per la gràcia de l’Esperit Sant, donat a la creu, esdevingué Mare del seu Cos, l’Església. És el mateix Senyor que, segons l’evangeli de Joan, dóna a Maria «per mare» al deixeble estimat. Habitualment la traducció del grec del verset Jn 19:27b és: D’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva. L’original diu més, no parla de casa seva (això és una interpretació del traductor) sinó que expressa que la prengué com a allò que li és propi i que li pertany per sempre. «In sua» tradueix admirablement la Vulgata.
Maria, forma part dels dons pasquals de Jesús, per això l’estimem tant. En aquest sentit la nova memòria m’atreviria a dir no és simplement devota o piadosa, sinó que és esdeveniment de la història de la salvació. La maternitat de Maria sobre l’Església forma part dels «dons pasquals de Jesucrist a l’Església». La maternitat de Maria sobre l’Església ens recorda que l’Església té entranyes de mare (no s’entengui aquí cap mena de materialisme), és a dir, estar cridada a engendrar fills a la vida de Déu per la fe i el baptisme.
El decret fou firmat pel sant Pare el dia 3 de març de 2018. Aquesta memòria s’ha de celebrar aquest any l’endemà del Diumenge de Pentecosta i així, sempre. Celebrem amb goig aquesta nova memòria, pensant que, quan nosaltres no hi siguem, d’altres la celebraran amb el mateix goig.
Us fem el regal del fragment In te Domine speravi, de Brukner, interpretat a tot orquestra a Montserrat, canta de soprano Marta Matheu, germana de Mn. Enric Mateu. Us recomano que l’escolteu fins el final, que és magnífic, donat que hi ha un reverver quasi infinit.
