“És que el Crist està dividit? (1Co 1,13)

És un escàndol que, avui, les esglésies cristianes seguim separades, que no sapiguem fer un reconeixement ple. Avui fa un mes de la celebració de la setmana de pregàries per a la unitat dels cristians i hem pogut llegir molts documents de totes les confessions al voltant d'aquest tema.
Més enllà dels avenços que s’han fet, més enllà de la proximitat que hi ha entre les confessions ortodoxa i catòlica, més enllà de les moltes iniciatives multiconfessionals que arreu d’Europa han tirat pel dret i mantenen un lligam entre protestants i catòlics durant tot l’any...
Malgrat tot, és un escàndol. Perquè gairebé tothom ha sentit d'alguna manera que si es retornés als orígens del cristianisme la cosa seria molt més fàcil de solucionar. I, certament, crec que no els falta raó.
Quants cops no hem sentit a dir que les arrels autèntiques del cristianisme són les de les primeres comunitats, les que “eren constants en la pregària, junt amb les dones, amb Maria i els germans d’Ell” (Ac 1,14).

I aquell gran pas que significà el Concili Vaticà II, on és? 45 anys després, les esglésies cristianes segueixen sense entendre’s, tot i que és cert reconèixer que no hi ha les mateixes barreres que hi havia aleshores.

Si la Paraula definitiva ja ha estat pronunciada per Jesucrist, perquè ens entestem en pronunciar tantes paraules noves, tantes paraules humanes que ens separen, tantes afirmacions que ofenen?

La solució no es tancar-se cadascú en postulats inamovibles tot acusant, culpant o anatematitzant els altres. No és en l’Esperit, que hem estat tots batejats i que per això constituïm un sol cos? (1Co 12, 13)

Aquesta afirmació paulina es refereix als cristians, no només als catòlics. La nostra societat, bona part del món, viu avui dies d’angoixa i de sofriment. I Déu escolta aquest sofriment encara que nosaltres no l’escoltem. Déu escolta també el sofriment d’una església dividida, encara que nosaltres fem veure que no és cert, perquè ens pensem que la nostra és l’única i veritable. Després de 2 mil·lennis, tots plegats hem posat al sarró dels nostres dogmes i de les nostres doctrines coses que no són essencials, però que hem convertit en postulats essencials.

Ens hauríem de fer constantment la pregunta que Pau fa a la comunitat de Corint: És que el Crist està dividit? (1Co 1, 13)

Sí, és cert que ja hi havien divisions l’any 55 d.C., a tan sols 25 anys de la mort de Jesús! Això pot portar a pensar a algunes persones que, ara, a quasi dos mil anys de la mort del Mestre i Senyor és més que normal que hi hagin divisions. Doncs voldria dir que això no funciona així en les coses de la fe. Això funciona així perquè els éssers humans ens entestem en discutir sempre.

Voldria apuntar un darrer motiu de reflexió al voltant de la unitat dels cristians de totes les confessions. Si fins i tot dins cada una d’elles hi ha múltiples divisions! O no ho creieu així? Quants corrents de pensaments teològics hi ha? Quantes formes de veure les mateixes coses? Quants enfrontaments entre germans de la mateixa confessió? I això passa entre ortodoxes, entre catòlics... Potser la unitat ens durà a haver de renunciar a aquelles coses no essencials que deia. Tant de bo la unitat volguda sigui un camí per a renovar la fe cristiana i apropar-nos més al Crist original i a les primeres comunitats cristianes. No creieu que el món necessita del seny cristià?

Des de Bielorrússia...

Des de Bielorrússia, ens ha visitat la germana Olga, del Monestir Ortodox de Santa Elisabeta. Al final de la Missa, el Mossèn l’ha convidat a dir-nos unes paraules i ens ha explicat que la seva orde té cura d’un centre oncològic i d’un orfenat. També tenen un taller artesanal i que la venda de les manualitats que fan les ajuda a obtenir alguns ingressos pels centres que porten.

Ens ha dit que, en l’elaboració d’aquests objectes: icones, creus, rosaris, capsetes, agulles de pit, petits quadres, etc. també hi col•laboren alguns malalts.


Aquestes petites peces d’artesania són maques de veritat i han estat moltes les persones que han comprat alguna cosa.

La força del diàleg

El poble cristià s’ha forjat al voltant del concepte “Paraula”, tant en el sentit fort, en el seu sentit teològic, com en el sentit propi del diàleg, de la comunicació de l’ésser humà amb el seus semblants. Centrem-nos avui en el segon aspecte.

És veritat que no sempre ens en hem sortit prou bé i que, a vegades, ens és difícil mantenir aquest diàleg, però hem de tenir presente que, no pel fet que hi hagi dificultats, hem de dimitir de la obligació de procurar-lo i de cultivar-lo com a mandat del Senyor.

Aquesta reflexió va molt bé en trobar-nos tot just pocs dies després de finalitzat l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians: catòlics, ortodoxes, evangèlics, anglicans, reformats... Certament que no podem deixar de pregar per tota l’Església, estesa d’orient a occident -com va fer sant Fructuós en el moment del seu martiri- una intenció que hauria d’estar present en totes les comunitats.

Ho diu clar l’evangeli de Joan “Que tots siguin u” (Jn 17, 21a) i ho ratifica sant Pau arrel les disputes de la primera comunitat sobre si erigir-se seguidors d’un apòstol o d’un altre “És que el Crist està dividit?” (1Co 1, 13a).  L’Església és una (1Pe 2,5) i està unida fortament, gràcies a l’Esperit, en una sola fe i un sol baptisme (Ef 4, 4-6).

Davant aquesta constatació, què hem de fer?

Doncs anar deixant que ens caiguin les crostes de la incredulitat, del desànim, de la comoditat. A nivell personal o comunitari, apropem-nos als germans i germanes d’altres confessions cristianes sense perdre mai de vista que tenen Crist i el seu missatge com objectiu, igual que nosaltres.

I el millor camí per fer junts és el del diàleg. I com costa! Tot i sabent de cert que a mesura que uns i altres ens tanquem en les nostres idees, no només ens allunyem dels germans sinó que ho fem de Déu, doncs tot i sabent-ho, seguim posant dificultats al diàleg. Déu ens vol units!

Si fem present el diàleg en tots els camps de la vida, ens serà més fàcil dialogar amb tots els cristians. Allò que ens és relativament senzill a nivell personal, doncs tothom coneix cristians o cristianes d’altres confessions, hauria de resultar fàcil quan el diàleg arriba a l’àmbit teològic i, encara més, a l’àmbit dels organismes que poden prendre decisions.

Quan llegiu aquet text, teniu tot el dret de pensar: “Però si ja ens és prou difícil dialogar amb els que tenim aprop, amb els fills i amb la gent de casa, no ho ha de ser en temes tan importants?”

És veritat. Però us proposo que penseu en aquelles persones que, encara més agosarades, posen com a objectiu final la unió de totes les religions del planeta en una sola, cosa que deu resultar encara més utòpica, o no?

En l’àmbit ciutadà o eclesial, familiar o associatiu... no defugim mai la obligació que com a Poble de Déu tenim d’obrir els ulls, la mà i, sobretot l’enteniment, a tots els éssers humans, dignes com nosaltres perquè són, també com nosaltres, fills de l’Únic Déu.

Perquè precisament tot el que podem fer ve de Déu (2Co 3, 5b) i si ho fem sense baralles i discussions podrem alçar les mans pures al bon Déu (2Tm 2, 8).

La base de tot aquest programa d’apropament a la unitat amb Déu a través de la unitat entre els fills de Déu està, sens dubte, en el diàleg sincer.