La força del diàleg

El poble cristià s’ha forjat al voltant del concepte “Paraula”, tant en el sentit fort, en el seu sentit teològic, com en el sentit propi del diàleg, de la comunicació de l’ésser humà amb el seus semblants. Centrem-nos avui en el segon aspecte.

És veritat que no sempre ens en hem sortit prou bé i que, a vegades, ens és difícil mantenir aquest diàleg, però hem de tenir presente que, no pel fet que hi hagi dificultats, hem de dimitir de la obligació de procurar-lo i de cultivar-lo com a mandat del Senyor.

Aquesta reflexió va molt bé en trobar-nos tot just pocs dies després de finalitzat l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians: catòlics, ortodoxes, evangèlics, anglicans, reformats... Certament que no podem deixar de pregar per tota l’Església, estesa d’orient a occident -com va fer sant Fructuós en el moment del seu martiri- una intenció que hauria d’estar present en totes les comunitats.

Ho diu clar l’evangeli de Joan “Que tots siguin u” (Jn 17, 21a) i ho ratifica sant Pau arrel les disputes de la primera comunitat sobre si erigir-se seguidors d’un apòstol o d’un altre “És que el Crist està dividit?” (1Co 1, 13a).  L’Església és una (1Pe 2,5) i està unida fortament, gràcies a l’Esperit, en una sola fe i un sol baptisme (Ef 4, 4-6).

Davant aquesta constatació, què hem de fer?

Doncs anar deixant que ens caiguin les crostes de la incredulitat, del desànim, de la comoditat. A nivell personal o comunitari, apropem-nos als germans i germanes d’altres confessions cristianes sense perdre mai de vista que tenen Crist i el seu missatge com objectiu, igual que nosaltres.

I el millor camí per fer junts és el del diàleg. I com costa! Tot i sabent de cert que a mesura que uns i altres ens tanquem en les nostres idees, no només ens allunyem dels germans sinó que ho fem de Déu, doncs tot i sabent-ho, seguim posant dificultats al diàleg. Déu ens vol units!

Si fem present el diàleg en tots els camps de la vida, ens serà més fàcil dialogar amb tots els cristians. Allò que ens és relativament senzill a nivell personal, doncs tothom coneix cristians o cristianes d’altres confessions, hauria de resultar fàcil quan el diàleg arriba a l’àmbit teològic i, encara més, a l’àmbit dels organismes que poden prendre decisions.

Quan llegiu aquet text, teniu tot el dret de pensar: “Però si ja ens és prou difícil dialogar amb els que tenim aprop, amb els fills i amb la gent de casa, no ho ha de ser en temes tan importants?”

És veritat. Però us proposo que penseu en aquelles persones que, encara més agosarades, posen com a objectiu final la unió de totes les religions del planeta en una sola, cosa que deu resultar encara més utòpica, o no?

En l’àmbit ciutadà o eclesial, familiar o associatiu... no defugim mai la obligació que com a Poble de Déu tenim d’obrir els ulls, la mà i, sobretot l’enteniment, a tots els éssers humans, dignes com nosaltres perquè són, també com nosaltres, fills de l’Únic Déu.

Perquè precisament tot el que podem fer ve de Déu (2Co 3, 5b) i si ho fem sense baralles i discussions podrem alçar les mans pures al bon Déu (2Tm 2, 8).

La base de tot aquest programa d’apropament a la unitat amb Déu a través de la unitat entre els fills de Déu està, sens dubte, en el diàleg sincer.