diumenge, 28 de febrer del 2010

Entrevista a... Jordi Mallafré

“La relació amb els malalts és una lliçó de vida”


Jordi Mallafré Gavaldà va ser gerent del Sanatori Villablanca fins a la seva jubilació. Ha prestat diversos serveis a la comunitat parroquial.

P. Pots dir-me com es va iniciar la teva pertinença a la nostra parròquia?
R. Quan em vaig casar amb la Montserrat vam anar a viure a l Niloga. El fet de deixar les nostres parròquies d’origen va fer que en un principi anéssim “voltant” i quan van arribar els nostres fills, Jordi i Montse, els vam batejar a Crist Rei, si bé continuàvem sense adscriure’ns a cap parròquia fixa. Després vam anar a viure a la Pastoreta i, a l’hora de preparar el nostre fill per la Primera Comunió, ell va preferir fer-ho a Crist Rei, lloc on anaven els seus amiguets de l’escola.

P. I llavors vas començar a col·laborar amb la parròquia?
R. Vaig començar a freqüentar-la més sovint i, un bon dia, Mn. Torres (que ja havia “fitxat” a la Montserrat perquè acompanyés els cants a les celebracions amb un harmònium, per cert, bastant atrotinat), em va proposar de formar part del Consell Parroquial, el que vaig acceptar de bon grat i amb esperit de servei. Al cap de poc temps vaig passar a formar part del Consell Arxiprestal i, en unes eleccions, vaig sortir elegit per representar l’arxiprestat al Consell Diocesà, presidit per l’arquebisbe Ramon Torrella. Estic content i agraït d’haver conegut i tractat dues persones tan humanes i extraordinàries com foren Mn. Torres i el Dr. Torroella.
Arrel d’haver participat com a voluntari en una jornada del Dia del Malalt, Mn. Eduard em va proposar formar part de l’equip de Pastoral de la Salut, del qual vaig ser responsable i al que segueixo pertanyent actualment.

P. Com et relaciones amb els malalts?
R. Molt bé. Aquesta relació sempre m’ha resultat molt enriquidora. Dels malalts és molt més el que reps que el que dones. És quelcom que s’ha de viure i no es pot explicar, però puc assegurar que és una lliçó de vida. He après molt dels malalts i cada dia tens alguna cosa nova a aprendre.

P. Què els diries als agents de la Pastoral de la Salut?
R. No crec que hagi de dir res a les prop de trenta persones que actualment integren l’equip de Pastoral de la Salut, perquè l’experiència i dedicació de la majoria són un model que es transmet a les persones que s’hi van incorporant. Si hagués de dir alguna cosa seria per animar als membres de la comunitat indecisos que podrien dedicar-se a aquest servei tan humanitari i gratificant, tot recordant-los el que diu Jesús: “Estava malalt, i em vau visitar” o “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Hem de confiar en la Paraula del Senyor i en el seu Esperit, que ens convida constantment a treballar per la construcció del Regne “que Ell ens té preparat des de la creació del món” i que hem de guanyar a través dels nostres germans, sobretot els més necessitats (pobres, forasters, malalts...). Els cristians no podem restar sords a aquesta crida ni podem perdre mai la confiança en el Senyor ni en la força de l’Esperit.

P. I com parlar de confiança i Esperit avui en dia?
R. Això és una excusa per no deixar la nostra comoditat i passar a l’acció. No podem viure de renda perquè ja ens sabem redimits. El Regne en el que creiem els cristians s’ha de construir dia a dia, i si hi ha buidor i pèrdua d’espiritualitat l’hem de recuperar predicant amb l’exemple.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?
R. La societat consumista afavoreix més la pèrdua de valors que la recuperació. Però no ens hem d’abandonar pensant que tot està perdut i que no val la pena lluitar, com en el conte d’aquelles dues granotes que van caure en un pot ple de llet: una es va abandonar i se’n va anar cap al fons i l’altra no va deixar de batre les potes fins a convertir la llet en mantega i salvar-se.

P. Quina relació tens amb la Parròquia com a comunitat?
R. En general, bona. És inevitable que es creïn departaments estancs en funció de les hores en que hi acudim. Això fa que hi hagi una part important de persones amb les qui no hi tens cap relació, que no coneixes, vaja.

P. I, per acabar, què li falta? O millor: què arreglaries?
R. S’hauria de fomentar trobades per intentar conèixer a altres membres o conèixer-nos més. Penso amb el que va suposar la “Nova evangelització”, impulsant la creació de grups que encara avui es reuneixen periòdicament per meditar sobre Jesús, l’Evangeli... Penso que “eines” d’aquesta mena podrien ajudar a aportar saba nova a la Parròquia.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Recepció d’una talla de la Mare de Déu, llegat de Mn. Ciurana

A la Missa del migdia del primer diumenge de quaresma es va fer l’acte de recepció d’una talla de la Mare de Déu, en fusta natural, que forma part del llegat de Mn. Jaume Ciurana i que va donar a la nostra parròquia que ell tan estimava. A més de la seva profunda empremta espiritual que va deixar en molts de nosaltres, Mn. Jaume també ens ha fet el do de poder-lo recordar en la imatge de la Mare del Salvador.
Enlairada per l’Escolanet Major, va ser presentada a la comunitat de forma solemne a la missa del migdia i va acompanyar-nos durant la celebració que va presidir el rector i a la que va assistir també Mn. Francesc Benet. 
En acabar l'Eucaristia, el cant de la Salve va servir per traslladar la imatge i situar-la a la capella del Santíssim, que aquests dies també ha estrenat els nous bancs i la nova ubicació de la creu obra de l'artista reusenc Ramon Ferran.

dissabte, 13 de febrer del 2010

COM UNA ÀLIGA QUE ES NEGUÉS A VOLAR


L’home que no és capaç d’obri-se a la transcendència i recercar el Déu vivent és com una àliga que es negués a aixecar el vol i travessar els cels infinits, on tot és claredat, llibertat i altura. El cor de la persona es capaç d’obrir-se a Déu, i la raó és capaç de superar-se a sí mateixa i il·luminada per la fe elevar-se vers l’Infinit. I l’eternitat no és allò que està més enllà del temps, sinó allò que conté i suporta el temps. Benaurats els qui ploren perquè seran consolats. Seran o són? La certesa absoluta de què seran consolats esdevé ja consol en la vida present. La persona no és teixit, òrgans, és esperit en el món. La pregunta que els homes a través de la història fan sobre la transcendència, aquesta inquietud sempre present, és la prova més alta de l’esperit humà. Capaç d’obrir-se a la revelació del Déu vivent. Els cristians són els homes que ajudats per la gràcia han desplegat les ales, de la pregària i de la caritat, per emprendre el vol, un vol infinit, vers el Déu vivent. Els cristians són aquells que han escoltat la crida misteriosa de la fe i senten dins seu aquesta benaurada inquietud que els fa mirar totes les coses sota la mirada de l’eternitat divina, malgrat els dubtes i la tenebra. No poden resistir-se a no elevar-se. Senten la Veu que els crida. Irresistible. Més enllà d’ells mateixos. Una Veu, que és el mateix Crist, en la llibertat gloriosa de la seva Resurrecció. Despleguem, dons, les ales i elevem-nos.

dimecres, 10 de febrer del 2010

El do d'envellir...

«La vellesa, temps de reconciliació i de trobar la pau del cor»

Per Mn. Rafael Serra. Prev.

Guarda’m jove per a tu, Senyor meu.
Renova cada dia la meva fe.
No m’abandonis ara que tinc els cabells blancs.


La situació de la gent gran no és fàcil. De vegades és molt dolorosa. Hi ha vels de solitud, de vegades de por, darrera els ulls venerables d’un ancià. Tampoc val un llenguatge infantil que enganya. I és un llenguatge que no diu res. Ens fem vells i prou i la vida és així. Dissimular la vellesa és absurd i ridícul. La vellesa esdevé Bellesa quan s’accepta en la pau del cor i confiant en la misericòrdia del Senyor.
 
A. El do de saber envellir


El do de saber envellir. El do de saber acceptar el darrer temps de la nostra vida. El do de saber trobar la pau del cor. I com tot do que ve del Senyor, així l’hem de demanar i acollir-lo. De la mort ningú se’n pot escapolir i en la mesura que ens anem fent grans la mesura del temps s’apressa. Tot ha passat tant aviat....
 
descarregueu-vos tot el document clicant aquí

diumenge, 7 de febrer del 2010

Ens hem escarrassat tota la nit (Diumenge V durant l'any C)

La plana de l’evangeli que hem escoltat aquesta setmana s’ha de comprendre en la claredat del cel i del mar de Galilea. I la rèplica de Simó: «Ens hem escarrassat tota la nit, Senyor» Fa tendresa al cor. Es com si digués després d’una jornada de treball: «Ens hi hem cansat i què si que ara ja no podem més. I ara ens trobes cansats i decebuts». Es com una metàfora del treball eclesial. Com si diguéssim: «Senyor, ja ho hem provat, ja ho hem intentant i no hem vist cap fruit del nostre treball».

Sona així: Hem intentant educar els vostres fills en la fe i ells han marxat lluny del vostre altar. Hem intentat des de la catequesi i ells també han marxat. Però ara que estem cansats, només perquè vós ho dieu, tornarem a calar les xarxes i serem infatigables. I mirant la creu del Senyor entendrem que no ens és donat a nosaltres veure el fruit del treball eclesial. Que Ell, elevat a la creu, només no veia de manera visible els fruits de la redempció. Només sota els ulls el deixeble estimat i la mare compassiva.

Si anirem mar endins, en la gran travessa. El Senyor no ens deixarà en alta mar. Ell ens espera en la platja del Regne i quan arribem ell ens dirà «almenys vosaltres m’heu estimat» I cantarem el salm «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega».