diumenge, 28 de febrer de 2010

Entrevista a... Jordi Mallafré

“La relació amb els malalts és una lliçó de vida”


Jordi Mallafré Gavaldà va ser gerent del Sanatori Villablanca fins a la seva jubilació. Ha prestat diversos serveis a la comunitat parroquial.

P. Pots dir-me com es va iniciar la teva pertinença a la nostra parròquia?
R. Quan em vaig casar amb la Montserrat vam anar a viure a l Niloga. El fet de deixar les nostres parròquies d’origen va fer que en un principi anéssim “voltant” i quan van arribar els nostres fills, Jordi i Montse, els vam batejar a Crist Rei, si bé continuàvem sense adscriure’ns a cap parròquia fixa. Després vam anar a viure a la Pastoreta i, a l’hora de preparar el nostre fill per la Primera Comunió, ell va preferir fer-ho a Crist Rei, lloc on anaven els seus amiguets de l’escola.

P. I llavors vas començar a col·laborar amb la parròquia?
R. Vaig començar a freqüentar-la més sovint i, un bon dia, Mn. Torres (que ja havia “fitxat” a la Montserrat perquè acompanyés els cants a les celebracions amb un harmònium, per cert, bastant atrotinat), em va proposar de formar part del Consell Parroquial, el que vaig acceptar de bon grat i amb esperit de servei. Al cap de poc temps vaig passar a formar part del Consell Arxiprestal i, en unes eleccions, vaig sortir elegit per representar l’arxiprestat al Consell Diocesà, presidit per l’arquebisbe Ramon Torrella. Estic content i agraït d’haver conegut i tractat dues persones tan humanes i extraordinàries com foren Mn. Torres i el Dr. Torroella.
Arrel d’haver participat com a voluntari en una jornada del Dia del Malalt, Mn. Eduard em va proposar formar part de l’equip de Pastoral de la Salut, del qual vaig ser responsable i al que segueixo pertanyent actualment.

P. Com et relaciones amb els malalts?
R. Molt bé. Aquesta relació sempre m’ha resultat molt enriquidora. Dels malalts és molt més el que reps que el que dones. És quelcom que s’ha de viure i no es pot explicar, però puc assegurar que és una lliçó de vida. He après molt dels malalts i cada dia tens alguna cosa nova a aprendre.

P. Què els diries als agents de la Pastoral de la Salut?
R. No crec que hagi de dir res a les prop de trenta persones que actualment integren l’equip de Pastoral de la Salut, perquè l’experiència i dedicació de la majoria són un model que es transmet a les persones que s’hi van incorporant. Si hagués de dir alguna cosa seria per animar als membres de la comunitat indecisos que podrien dedicar-se a aquest servei tan humanitari i gratificant, tot recordant-los el que diu Jesús: “Estava malalt, i em vau visitar” o “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Hem de confiar en la Paraula del Senyor i en el seu Esperit, que ens convida constantment a treballar per la construcció del Regne “que Ell ens té preparat des de la creació del món” i que hem de guanyar a través dels nostres germans, sobretot els més necessitats (pobres, forasters, malalts...). Els cristians no podem restar sords a aquesta crida ni podem perdre mai la confiança en el Senyor ni en la força de l’Esperit.

P. I com parlar de confiança i Esperit avui en dia?
R. Això és una excusa per no deixar la nostra comoditat i passar a l’acció. No podem viure de renda perquè ja ens sabem redimits. El Regne en el que creiem els cristians s’ha de construir dia a dia, i si hi ha buidor i pèrdua d’espiritualitat l’hem de recuperar predicant amb l’exemple.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?
R. La societat consumista afavoreix més la pèrdua de valors que la recuperació. Però no ens hem d’abandonar pensant que tot està perdut i que no val la pena lluitar, com en el conte d’aquelles dues granotes que van caure en un pot ple de llet: una es va abandonar i se’n va anar cap al fons i l’altra no va deixar de batre les potes fins a convertir la llet en mantega i salvar-se.

P. Quina relació tens amb la Parròquia com a comunitat?
R. En general, bona. És inevitable que es creïn departaments estancs en funció de les hores en que hi acudim. Això fa que hi hagi una part important de persones amb les qui no hi tens cap relació, que no coneixes, vaja.

P. I, per acabar, què li falta? O millor: què arreglaries?
R. S’hauria de fomentar trobades per intentar conèixer a altres membres o conèixer-nos més. Penso amb el que va suposar la “Nova evangelització”, impulsant la creació de grups que encara avui es reuneixen periòdicament per meditar sobre Jesús, l’Evangeli... Penso que “eines” d’aquesta mena podrien ajudar a aportar saba nova a la Parròquia.