divendres, 5 de març del 2010

El perdó en l'any de la diversitat biològica

El 2010 és l'any internacional de la diversitat biològica pensat per fer accions de compromís en la pròpia conservació i de treball per aturar la pèrdua d'aquest bé que és la biodiversitat.
La ONU mostra amb aquesta proposta la preocupació pel tema. I l'Església també ho fa, tant des del Magisteri com des de moltes comunitats de base i fins i tot destaco un document de l’orde del Cister que proposa accions concretes per preservar l’entorn natural, la diversitat i el medi ambient.
Els cristians i cristianes tenim en les nostres consciències la obligació de tenir cura de la Creació, do de Déu (Gn 1, 31). Perquè el planeta és immensament divers, l'ésser humà és divers, les idees són diverses... precisament per aquesta diversitat, hem de tenir en el respecte el fonament de la convivència, la base de la Pau escrita en majúscules, aquella que anunciava Isaïes (Is 11, 1-10).
Si tot i tothom és divers, hauríem de tenir gravat en el fons del nostre caràcter, de la nostra pròpia naturalesa el respecte i la convivència amb la diversitat. Doncs no és així, i en l'ésser humà, pecador d’essència però no de finalitat, fa niu la idea de la uniformitat de pensament, de fets, de coses i de idees... i això ha portat a la humanitat a grans desgavells al llarg de la història.
Tanmateix mai com ara es té la consciència que aquesta diversitat és la que ens ha de vestir la pau, però mai com ara aquesta diversitat està tan amenaçada.
I per on comença a vestir-se la Pau de Déu? Per la reconciliació, pel perdó; un sagrament cristià que durant la quaresma se’ns fa més present -potser només a nivell cognitiu- que la resta de l’any, però amb la finalitat d'arribar a la Pasqua amb el cor net d'impediments que facin perdre un bri de la Llum que tant anhelem.
En parlar de diversitat, fer-ho també de perdó, reconciliació o de Pau, sembla talment que vulguem lligar coses llunyanes. El progrés porta aïllament, atomització de consciències i, d'aquí que la preocupació pels pecats o per les ofenses comeses cada cop ens faci “perdre” menys temps. Ens envolten malfiances, ja siguin laborals, familiars, eclesials, polítiques... i costa tant perdonar de cor, sincerament, que la nostra societat ha donat valor a una frase que és terrible: “perdono, però no oblido”. I això és una mentida! Sempre hem estat diversos i la Terra ha estat plena de diversitats i el fet de congeniar diversitats ha significat sempre perdonar.
I si el perdó té un àmbit en el que sentir-se bé, és el l'àmbit de l'oblit. Perdonar la ofensa és oblidar-la i, un cop nets, obrir-nos de nou al germà o germana amb qui ens hem reconciliat. De què treu no oblidar el què ens ha fet?
“Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix a l'altar la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Cf. Mt 5, 23-24). Quina exigència més dura la que ens fa el Senyor en persona, directament a cadascú! Com costa!
I Ell es va passar els dies perdonant els pecats. I fins a tal punt perdonava de cor, és a dir, oblidava les culpes, que quan va dir a Dimas “Avui estaràs amb mi al paradís” aquelles van ser paraules que salven. I Ell va donar la vida pels pecats de tota la Humanitat, de tota la Creació.