"Veig un final molt lluminós".- En memòria de l'estimat Arcadi Oliveres

Catalunya ha viscut el dol de la mort d’un home just, savi i humil: l’Arcadi Oliveres. No és lloc per explicar la seva biografia, abastament coneguda per molts. En els darrers temps de la seva malaltia els qui l’estimàvem pregàvem per ell i molts li van fer arribar el molt que l’estimaven i n’era conscient: Moro feliç i estimat. 

L’Arcadi havia estat a la nostra parròquia. L’havien convidat les parròquies de l’Arxiprestat de Reus. Recordo que, per denunciar el capitalisme, dur i sense entranyes, va posar com a exemple tot el què hi ha darrera una tassa de cafè, des de el seu cultiu fins que arriba pel nostre consum, explicant totes les derivacions esgarrifoses que comporta pel que fa a l’explotació del tercer món i com la raó econòmica preval absolutament per damunt de la raó ètica.

Les dades que donava amb la seva prodigiosa memòria resultaven gairebé increïbles. Et venia al cor aquest pensament: ¿És possible que visquem en un món així?. 

Alguns sectors de l’Església l’acusaven d’heterodox. No era veritat ja que les seves posicions enfront el capitalisme coincideixen amb la més pura doctrina social de l’Església. Estimava el país i era un fervent independentista, encara que va viure la qüestió amb preocupació. Per altra banda: ¿És possible ser cristià sense ser una mica heterodox?.  

Us vull explicar una anècdota: una vegada, quan era rector de la Canonja, també el vàrem convidar i, després de la conferència, va sopar a l’abadia amb el grup que havia organitzat la conferència. Ens va dir que no es trobava gaire bé i una dona de la Canonja li va fer arròs bullit, cosa que va agrair. Quan marxava li volia donar un sobre per recompensar-li el viatge i el servei que havia fet. Li volia donar quan el vaig acompanyar al cotxe. No me’l va acceptar de cap manera i quasi enfadat em va dir: Mossèn, jo de les parròquies no cobro mai res! I va  marxar amb el seu utilitari, ple de papers desordenats, per dins vaig pensar: És un home de Déu i, mentre posava l’intermitent, per sortir a l’autopista el vaig beneir. Em va venir al pensament les paraules del Senyor: Benaurats els qui treballen per la pau, perquè ells seran anomenats fills de Déu!

A les fotografies últimes la mirada esdevingué cada vegada més clara. Pressentia la glória. El seu cor agraït ja estava posat en el Senyor, en l’Amor infinit. Albiro un final lluminós, va dir. I, tant Arcadi! Submergeix-te en la llum de Déu Trinitat, que resplendeix en aquesta Pasqua.  Tots els pobres del món, del qual n’has estat profeta et veuen et reben en el Regne de la Llum. 

Fins al cel, Arcadi i gràcies per la teva vida donada. Realment formes part de la nostra història! 

Escoltem Surrexit pastor bonus, Felix Mendelssohn Bartholdy (1809-1847), interpretació de l'Escolania de Montserrat.

Gratitud al Senyor per la vida i el ministeri de Mn. Creu Sáiz, al Cel sigui.

Dissabte passat, dia 23 de gener, la Prioral amb el compliment estricte de l’aforament per causa de la pandèmia, (molts van quedar fora) se celebraren les exèquies de Mn. Creu Sáiz. Presidí les exèquies el Sr. Arquebisbe Joan acompanyat d’un nombre significatiu de preveres de l’arxidiòcesi. 

Els mossens de Reus, ben a prop, a l’abadia, amb gran dolor, no podien participar de la celebració a causa del forçós confinament. Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei, pronuncià unes paraules que transcrivim al blog en recordança i memòria del qui fou arxipreste de Reus durant tants anys. També Mn. Rafael presidí després la celebració exequial a la parròquia de  Castellvell. Tot el poble era allí, rebent el cos del mossèn. Era nascut a un poble de Cuenca anomenat Valdecolmenas, però de petit va arribar a Castellvell on era estimat com un fill més del poble, del qual va ser i rector.

El Dr. Gomis, administrador del Santuari de Misericòrdia, del qual Mn. Creu n’era capellà, pronuncià una pregària a la Mare de Déu que transcrivim també aquí. Ens donem el condol els uns als altres i d’una manera molt viva a la família del mossèn que l’ha estimat tant.

PARAULES DE MN RAFAEL EN LA MISSA EXEQUIAL DE MN. CREU

Que brilli igualment la vostra llum davant la gent així veuran les vostres bones obres i  glorificaran el vostre Pare del cel! (Mt 5,16).  El Senyor no ens diu que ens lloïn a nosaltres, sinó que lloïn el Pare del cel. Els cristians i els ciutadans de Reus hem de lloar al Pare i donar-li gràcies pel ministeri de l’estimat Mn. Creu, al qual avui acomiadem en aquest món.

Em faig portaveu del Sr. Prior i de la resta de germans preveres de la ciutat, que per forçós confinament no poden participar en la celebració. Mn. Creu s’ha acreditat al llarg del seu ministeri entre nosaltres com a servent bo i fidel que pot entrar a celebrar en el goig del seu Senyor. Nosaltres, la família dels preveres,  també participem del dolor de tantes famílies que no han pogut acompanyar els seus en la malaltia i en la mort. Ens consola saber que el mossèn sabia que estàvem amb ell amb el cor i en la pregària i, per tant, vivíem la proximitat més alta, que és la divina.

Donem, doncs gràcies a Déu, pel ministeri sacerdotal durant tants anys de Prior i d’Arxiprest, i aquests darrers anys al Santuari i a l’aturonat Castellvell. Un ministeri exercit sense cap ombra de referencialitat, del treball de cada dia fet amb amor i senzillesa de cor. Bon company, amic de tots, creador sempre de comunió, amb criteris pastorals coherents, sense fer diferència de persones, de predicació amable i fonda espiritualitat. Entrà en l’anima de la ciutat i esdevingué entranyablement reusenc.

El mossèn era sensible al dolor dels altres, sobretot de la gent humil i senzilla, profundament bondadós de cor. Ell sabia que vol dir ser pobre i mai va perdre la mirada d’infant i del jove de Castellvell que va entrar al Seminari.

Va acceptar la mort i la malaltia com un cristià: «Em trobo en l’esperança de la resurrecció», digué els darrers dies. La mort és una criatura de Déu i el segell final de la seva glòria. Amagada als nostres ulls, ja que només a ell li pertany la glòria ja que mai cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té preparat per als qui l’estimen (1Co 2:9).  

No sou únicament vosaltres, estimats familiars que ploreu, totes les parròquies ploren, tota la ciutat plora. Pels creients és un aiguabarreig de dolor i de joia. De dolor perquè no el veurem més i quasi no li hem pogut adéu i el molt que l’estimàvem, però també de goig, perquè sabem que està en el Senyor, cosa, diu l’Escriptura, incomparablement millor (Fil 1:23).

Quan la Pasqua passada va baixar de Castellvell a la Vetlla Pasqual, celebrada a Crist Rei, quasi clandestinament a causa del confinament, em va dir: «Quan cantàvem l’al·leluia m’han vingut llàgrimes als ulls». Ara el mossèn ja no haurà de celebrar la Pasqua, té la plenitud de la Pasqua en el misteri insondable del Déu Vivent.

Dels primers records que tinc d’ell: és veure’l agenollat davant de l’altar de la Immaculada a Cambrils, jo era un nen llavors que anava a missa amb els meus pares, i, després de molts anys l’he vist joiós i content fent de capellà de Misericòrdia, en aquest arc de temps, tota una vida, la Mare de Déu ha estat present en la seva vida. És, doncs, a la Mare de Misericòrdia que encomanem el seu trànsit pasqual. Fins al cel, estimat Mn. Creu. 

PREGÀRIA DEL DR. PERE GOMIS, ADMINISTRADOR DEL SANTUARI, EN LES EXÈQUIES.

Mare de Misericòrdia, quan vegis arribar al nostre germà, al nostre amic mossèn Creu, alliberat de llarga i feixuga malaltia, abraça’l per l'espatlla, que  amb el teu escalf es sentirà segur davant Déu.

Et volem manifestar el nostre agraïment a Déu, pel testimoni de mossèn Creu, per la seva generositat i dedicació vers el poble encomanat, doncs hi ha esmerçat tota la seva vida.

Ja no celebrarà més la Missa al teu Santuari, ara participarà de la joia del cel amb la presència de Déu per sempre. Nosaltres l'enyorarem, però aquest dolor el supera la satisfacció i la seguretat que gaudeix plenament de la glòria que Déu reserva als qui li són fidels.

Aprofitem, Mare de Misericòrdia, per demanar-te desvetllis al teu poble, per tal que sorgeixin bons i sants preveres, que amb generositat com la de mossèn Creu, ajudin al creixement personal i espiritual de les dones i homes d'aquesta diòcesi tarragonina. Amén.

Alegrem-nos de la Glòria que Mossèn Josep té en el Senyor

Les primeres notes del Glòria de Vivaldi em van venir a la memòria del cor quan ens van comunicar la mort de Mn. Josep Cabayol, prevere i missioner de la nostra arxidiòcesi de Tarragona. Ens hem d’alegrar de la glòria que Mn. Josep té ara en el Senyor. Que tots els tams tams de l’Africa toquin a Pasqua en la mort del servent de Déu, Josep. Ell pel Regne de Déu va viure, ell el va predicar, que ara el frueixi en la plenitud, en la caritat consumada. 

Mn. Josep era bondat i humilitat pura, el seu jo desapareixia sempre. Ell no era important, allò important era la seva missió. Mai es va considerar heroi de res. La seva mirada era neta, mirava de dins, mirava des de Déu. Una mirada que només podia ser la de la gràcia. Quaranta anys a l’Africa, rebel carismàtic, obstinat en els seus propòsits, tanmateix obedient. Una obediència que l’exhaurí en la seva missió. Una missió que exercí a l’Africa, primer al Zaire, després a Rwuanda, a la missió del Sagrat Cor, en una zona conflictiva, la regió dels grans Llacs, fronterera amb el Congo i Uganda, no lluny del llac KIvú. 

Dies i dies, anys i més anys, tota una vida. Enmig dels pobres, predicant la Paraula, anant d’ací d’allà a celebrar l’Eucaristia, quan arribava era una festa i un eixam d’infants venien d’arreu, construint les cèlebres cases, procurant l’atenció sanitària, repartint sempre a mans plenes, visitant amb humilitat i somriure les famílies... 

Va viure el genocidi amb històries que crec no va explicar mai, tant doloroses que eren per ell. Estimava i l’estimaven. Un home tant feble i alhora tant fort. Era nerviós i aprengué a ser pacient. Quan celebrava l’Eucaristia es transformava, interaccionava amb l’assemblea, beneïa els infants i el cansament li desapareixia. 

Nostre Senyor un estiu em va concedir, amb la Maria de la Canonja d’anar-lo a visitar. Hi vàrem sojornar un estiu. Mai vaig explicar el que vaig viure allí, perquè sempre vaig considerar que l’heroi no era jo que hi havia anat dos mesos, sinó el mossèn que s’hi estava tota la vida. Mai havia vist ni crec que vegi mai més una pobresa alegre com la dels habitants d’allí. Però el que em va quedar a la memòria era quan queia a la tarda: el mossèn entrava a la capella, amb el breviari gastat per l’ús quotidià, resava Vespres. Després es vinclava davant del Sagrament, submergit en la pregària amb els seus secrets d’amor. La nit queia, se sentia la remor de la canalla, la fosca venia, quedava la llum del sagrament. Jo em quedava darrera i em corferia la visió del mossèn pregant. Un sentiment de reverència m’omplia. Un home veritablement de Déu, rendit a la seva presència. Un dia s’adreçà a mi amb una mirada inoblidable i em digué: Només la pregària m’aguanta. 

Després sopàvem humilment i pobrament. Les sopes Avecrem, que li havíem dut li semblaven brou de Nadal. I bevíem l’aigua sempre bullida per mor de la malària. Algunes nits sentíem, trets llunyans, no tant, de les muntanyes. Em provocava basarda. Apagueu les espelmes deia. Vivia de manera tant pobra com els qui estimava. Si feia alguna cosa malament em deia: «No me la facis aquesta, Rafel». Això ens feia riure. A les nits, en la cambra plena de trastos i no gaire neta pensava per mi: «Si en algun lloc hi ha Déu, és aquí». 

Forma part dels missioners catalans que hem conegut, tots plens d’espiritualitat, Mn. Joan Alsina, el Pare Joaquim Vallmajó, els dos de Girona, amb la Germana Isabel Correig i el nostre inoblidable Mn. Josep Cabayol. La seva vida ens honora a tots i diu alhora a tota l’arxidiòcesi: ¿On és la teva santedat, Església de Tarragona?.

L’alegria d’una beatificació: el benaurat i estimat Carlo Acutis, el noi ple d’alegria.

La providència de Déu va permetre que fa uns quants anys conegués la història del Carlo Acutis. Recordo una estampa que em va arribar i que vaig tenir permanentment a la creu de la sagristia i li encomanava alguns favors a la seva intercessió. 

És una història simple de santedat. Un noi que rep la gràcia eucarística i la presència de Déu l’inunda des del dia de la primera comunió. Des del dia de la primera comunió va anar a missa cada dia i feia pregària d’adoració. Es increïble, però és així segons el testimoni dels seus pares.

Als quinze anys el Senyor se’l va endur pres per una malaltia gravíssima. Va tenir temps de jugar, de riure i de fer riure, una infància beneïda. La leucèmia se’l va endur en pocs dies. 

El primer regal és la conversió dels seus pares. El Carlo es va fer gran amb Jesús, es van conèixer, es van parlar i es van trobar. Li fou donat el do de la pregària i la seva alegria venia del Senyor. En el seu diari espiritual es proposava de contenir el desig de comunicar alegria i esverar als altres. Una alegria que comunicava als altres com a testimoni de la seva fe. Una alegria que el feia ser admirablement caritatiu amb els altres. Al seu enterrament van aparèixer pobres que ningú coneixia i que el Carlo estimava. 

Va assajar de fer apostolat al món digital i serà, segurament, declarat, patro d’internet. La seva adolescència va ser com la de qualsevol altre jove, passava temps amb la seva família i els seus amics. Li agradava jugar a futbol. També dedicava part del seu temps a ajudar a persones sense llar, com a voluntari en menjadors populars, i com a catequista. Entre les seves passions hi havia la informàtica, per la qual va mostrar un gran talent, i que va utilitzar per testimoniar la fe a través de la creació de llocs web, és per aquesta raó que s'ha pensat en ell com a possible patró d'Internet. 

Els seus companys el recorden amb llàgrimes als ulls. A principis d'octubre del 2006, Carlo va emmalaltir. Semblava una grip normal i corrent, però era una leucèmia del tipus M3, la més agressiva. No hi havia cap possibilitat de curació. En travessar la porta de l'hospital, Carlo va dir a la seva mare: «D'aquí ja no en surto». Més tard també va comentar als seus pares: «Ofereixo al Senyor els sofriments que hauré de patir pel Papa i per l'Església, i poder anar directe al Cel». Quan la infermera li demanava com se sentia amb aquests dolors, Carlo responia: «Bé. Hi ha gent que sofreix molt més que jo. No desperti a la meva mare, que està cansada i es preocuparia més». Va demanar la unció dels malalts i tres dies després del diagnòstic, el 12 d'octubre, moria a l'hospital Sant Gerardo de Monza. 

Aquestes ànimes tenen un pressentiment de glòria i viuen una intensificació de la vida espiritual, ja que saben que no tenen temps. Abans de conèixer la seva malaltia, Carlo va fer un vídeo on va dir que, si moria, li agradaria que l'enterressin a Assis. Per això fou enterrat allí. El dia del seu funeral, tant l'església com el cementiri estaven plens de gent. La seva mare recorda que hi havia gent que ella no coneixia de res. Persones sense llar, immigrants, captaires, nens... Molta gent que li parlava de Carlo, del que ell havia fet per ells, i ella no en sabia res. 

Vivia de la presència eucarística del Senyor en el seu cor. La seva beatificació és una gràcia per l’Església. Deia: Per a mi l’Eucaristia és una autopista per anar al cel!. Fou beatificat a Assis el dissabte 10 d'octubre d’aquest any. La seva memòria. El seu cos -amb xandall i sabatilles esportives- ha esdevingut un lloc de peregrinació. Es va dir que el seu cos fou trobat incorrupte, però no és veritat; fou trobat quasi intacte i l’han preparat per a la veneració dels fidels. 

Estem contents, al Carlo ja el vàrem conèixer a Crist Rei i ja li havíem dedicat dues entrades, la primera l'any 2014, que podeu veure AQUÍ i AQUÍ. 

La mort de Kobe Bryant

LA MORT DE KOBE BRYANT: QUE EL SEU NOM SIGUI INSCRIT EN EL LLIBRE DE LA VIDA AMB LA SEVA FILLA ESTIMADA, GIANNA, I TOTES LES PERSONES QUE MORIREN EN EL DISSORTAT ACCIDENT.

Unes hores abans que la vida de Kobe Bryant es veiés interrompuda en un accident d'helicòpter, la llegenda de la NBA va anar a l'església i va resar. Bryant va visitar l'Església Catòlica Nostra Senyora Reina dels Àngels a Newport Beach, Califòrnia, d'hora, el diumenge abans de la missa de les 7 del matí segons el pare Steve Sallot.

"Ens vam donar la mà, vaig veure que s'havia beneït perquè tenia una mica d'aigua beneïda al front", va dir Sallot a KCBS / KCAL, afiliada de CNN. L'helicòpter de Kobe Bryant va caure més de 600 metres en un minut i no va poder evitar un turó per uns metres, segons les autoritats.

Ell i la seva família eren assidus a l'església de Newport Beach, resaven juntament amb centenars d'altres feligresos durant la missa i mai tractaven de cridar l'atenció. No parlava molt sobre la seva fe però "certament era un home de fe", va recordar Sallot.

En una publicació de Facebook dilluns, el bisbe Timothy Freyer, de la Diòcesi d'Orange, va descriure a Bryant com un "catòlic compromès que estimava a la seva família i estimava la seva fe". "Kobe, un antic resident i feligrès del Comtat d'Orange a la nostra diòcesi, assistia amb freqüència a missa i s'asseia a la part de darrere de l'església perquè la seva presència no distragués a la gent de centrar-se en la presència de Crist", va dir el bisbe en la publicació.

Va ser minuts abans de la primera missa de diumenge, quan Sallot es va creuar amb Bryant. Havia visitat la capella d'oració i estava sortint quan va parlar breument amb el seu sacerdot i ha afegit que van conversar sobre com algun dia Bryant volia rebre el sagrament catòlic de confirmació.

Hores després, Bryant, la seva filla Gianna, de 13 anys, i altres 6 passatgers van morir quan l'helicòpter es va estavellar a Calabasas, Califòrnia. El pilot també va morir en l'accident. Els tripulants de l'helicòpter es dirigien a un partit de bàsquet en Thousand Oaks, on s'esperava que l'exjugador de l'NBA entrenés i que la seva filla jugués.

A dalt la foto la parròquia on el jugador va assistir per darrera vegada a Missa, en el seu darrer diumenge, i es va asseure al darrera de tots, com sempre feia.

Mn. Anton Roquer és al cel

La tradició Franciscana vol que la mort dels germans sigui anunciada com una alegria. Es així perquè la seva mort és una mort pasqual. Els cristians no dubtem ni volem dubtar que el millor és estar amb el Senyor. Ha mort un servidor de Déu que exercí en la seva vida el ministeri en l’Església. Al mossèn no li agradaven els elogis perquè era dels qui no es donaven importància a sí mateixos i feien només el que havien de fer, sense cercar el mèrit ni l’aplaudiment. Havia après els camins de la fidelitat. Quantes vegades em va dir que les coses s’han de fer, no per gust, sinó per fidelitat!. És el que va fer tota la vida, Fer-ho tot amb fidelitat i pot escoltar les paraules de la paràbola Molt bé, servent bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Aquests darrers temps havia perdut la memòria immediata, però no va oblidar la geografia que ell estimava tant i en la qual havia exercit, durant molts anys el ministeri, a les parròquies del Priorat. Era el rei de les muntanyes tant nostres i que coneixia, en les quals se sentia a casa seva. Quantes excursions, Déu meu pel Montsant, banda i banda! Quants records, Déu meu! Quantes hores que passàrem junts, de goig, compartint el pa nostre de cada dia, que és el ministeri nostre de cada dia. No vull revelar cap secret del seu cor, que ell més que explicar deixava endevinar. Tampoc ho permetria. N’explicaré només un: Estimava a Santa Maria (així ho deia ell). Tot el ministeri fou marcat per la presència de la Mare de Déu: Santa Maria de Ciurana, Santa Maria la Major de Falset i santa Maria de Misericòrdia, a Reus. Sota la seva mirada va viure el seu ministeri sacerdotal. Repeteixo, estimat Mossèn, el que vas dir en una homilia: Ara, Anton la teva glòria no és incerta. 

PORTALADA ROMÀNICA DE SANTA MARIA DE SIURANA QUE MOSSEN ANTON VA OBRIR TANTES VEGADES. MARIA ÉS LA PORTA DEL CEL SEMPRE OBERTA. geix la llegenda

Ens ha deixat amb la seva discreció, purificat pels sofriments i la solitud del darrer temps, ha marxat amb els secrets del seu cor, eren secrets d’amor, d’un amor immens a Jesucrist i a la seva Església. Fins al cel, Mossèn.

Tot el dolor del món cap en el cor d'un infant

Tot el dolor del món pot cabre en el cor d’un infant i també és cert que qui salva una vida, salva la humanitat. L’Òscar Camps de Badalona, sap el que és posar-se dins de les onades i salvar amb un amor immens infants que venien de Síria. Quina alegria per una mare o un pare donar un nen o nena a l’Òscar i que aquest el reculli.

Com l’Òscar els molts de voluntaris de tot el món que a les costes de Grècia i d’Itàlia recullen i acullen amb amor els qui fugen d’una guerra i que ho han perdut tot i demanen auxili, refugi a les nacions. No hi ha cap persona que sigui il·legal. El nostre país se sent orgullós de persones com aquests valents, que no gasten retòrica, sinó que es posen a la feina. No parlen, sinó que fan.

I justament el que fan revesteix d’autoritat les seves paraules. No sabem quin són els sentiments religiosos de l’Òscar. Els cristians hem de dir: Els qui estimen no estan lluny de Déu, si no estan lluny vol dir que estan a prop. No sé si es coneixen amb el Papa Francesc, però estic segur que si es coneguessin es farien amics. No hi ha res més gran, sublim que salvar una vida. Una vida val tota la humanitat. I aquesta vida és única per a Déu.

Hi ha coses que fan tant de respecte que hom no gosa dir res. No és una broma anar fins a les costes de Lesbos (allà on Europa toca a l’Àsia per un braç de mar) i recollir gent que ve de la guerra i de la destrucció. I acollir-los sense fer cap distinció i romandre impotent que la humanitat no trobi terra i domicili per ells, mils de milers.

Amb tot el cor dediquem aquest post a l’Òscar Camps, a totes les seves companyes i companys de l’ONG Proactiva Open Arms i a tots els que, en la forma que sigui, estan lluitant en defensa dels refugiats. Gràcies!

La Maria Estivill ja és amb el Crist per sempre

Una setmana d’enterraments a la parròquia, ahir la Míriam, tant jove i bonica i avui la Maria Estivill, anciana i plena de pau, purificada pels sofriments i tant estimada per la seva família i la família parroquial. Amb el seu espòs feien camí els darrers anys cada dia a la parròquia per celebrar l’Eucaristia i rebre-la amb amor. Un noi ha vingut i li he preguntat: ¿Que hi fas aquí? M’ha dit: «He vingut perquè la Maria havia estat la meva catequista». M’ha commogut el cor i he pensat. «Quina delicadesa».

Ella ensenyà el Parenostre a molts i els comunicà amb senzillesa i netedat de cor l’amor del Crist. La presència de Déu li havia entrat dins del cor, de tal manera que respirava amb Ell i per ella la pregària li era natural. Quan rebia el Cos del Senyor li resplendien els ulls.

Ella formà part de la primera generació de cristians que posaren els fonaments de la nostra parròquia. Quan aquests cristians són cridats pel Senyor deixen una sensació d’orfenesa, també de pau. Perquè ells han acomplert amb tot el que el Senyor els ha encomanat i al cel retroben tot el que han fet i el molt que han estimats. En el fons la seva vida ha estat una cançó d’amor, un addagio. I la seva ànima era un ram de margarides prop de l’altar del Senyor, perfumades de pregària i de bondat.

Fins al cel, Maria Estivill, viu en la glòria de la Trinitat. Cuida dels teus i d’aquesta parròquia de Crist Rei que has estimat i que t’ha estimat. El Senyor sap de les teves pregàries, del molt que vas estimar els teus fills i nets i dels teus passos quan repartíeu les convocatòries per les assemblees familiars i de les hores, de tardor, d’hivern i de primavera que has passat als locals de la catequesi per ensenyar el do de la fe. Te n'has anat, però ens has deixat la pau immensa dels fills de Déu, com una estela de llum en el mar.

Gràcies, Maria, bondadosa i humil, d’ulls clars i de paraula sempre dolça i amable, et donem la pau. En honor teu escoltem el In paradisum de Fauré

Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per amor

Des de sempre que sóc un enamorat de Ramon Llull, sempre l’Evangeli, sense violència, amb l’argument del Verb i de l’Amor. He trobat la seva biografia i la seva obra fascinant. Llull, el teòleg, el místic, el missioner, i, sobretot, l’AMIC DE L’AMAT; Ell és el doctor il·luminat pel sant Esperit a la muntanya de Randa, oberta al sol, al mar, al cel, talment el Pi de Formentor. També ell va viure com els vells profetes de les amors del cel. Quan un s’acosta –cal ser especialista– a l’obra de Ramon Llull queda desconcertat per la desmesura, una desmesura que només pot ser de Déu. La seva obra i la seva vida és pròpia d’un foll per Crist: «Lo foll Ramon».

Llull del llibre d’Evast i Blanquerna, una bellíssima composició literària que inicia el gènere de la novel·la. Llull amb el seu ars volia portar a tots, no per la violència, sinó per la força del Verb i de l’Amor, al coneixement de Crist.

Quan les llengües romàniques naixien ell escriu ja en el català i en certa manera és el creador del català literari. M’uneixo al desig de l’Església de Mallorca perquè el papa Francesc el declari Doctor, això és, Mestre de l’Església universal. Si teniu paciència de llegir el català antic us recomano que llegiu la cèlebre Ave de Ramon Llull, en el qual el teòleg, místic i missioner, saluda a Maria en nom de tot i de tots. llegiu-la amb el bell cant de la Maria del Mar Bonet que posa música a fragments del llibre de l’Amic i de l’Amat. Una música que porta la sentor del nostre mar i de les voladisses de gavines.

AVE MARIA DE RAMON LLULL

Ave Maria!

Et saluda el teu servidor de part dels àngels

i dels patriarques, i dels profetes i dels màrtirs,

i dels confessors, i de les verges, i dels verges:

i et salut per tots els sants de Glòria.

Ave Maria!

Saluts et port de tots els cristians, justs i pecadors;

els justs et saluden, car ets digna de salutació

i car ets esperança de llur salvació;

els pecadors et saluden, per demanar-te perdó.

Ave Maria!

Saluts et port dels sarraïns, jueus, grecs, mongols, tàrtars…

Tots aquests i moltes altres gents, et saluden per mi,

qui som llur procurador. En la tua salutació els pos,

per tal que el teu Fill els vulla recordar.

Ave Maria!

Tu ets digna que, per totes gents i que en totes terres,

fosses coneguda, servida, amada, lloada. Saluden-te!

Ajuda i gràcia i benedicció et demanen per mi.

(Llibre d‘Evast e Blanquerna, LXI) 

Fins al Cel, Xavier...

Divendres, a l’hora de Vespres, em vaig anar a acomiadar del Xavier, el ponent era dolcíssim, el sol baixava darrera la ciutat i les muntanyes. Abans de pujar al cotxe per anar cap a la parròquia vaig resar el Magnificat per aquests cristians que han viscut i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Crec que no va tardar gaire a expirar. Era l’hora de donar la benedicció amb el Santíssim i mentre la donava vaig pregar: Que aquesta benedicció, Senyor, arribi al llit de l’hospital on hi ha el Xavier, el teu deixeble.

Ell aquests darrers temps venia cada dissabte a la parròquia, amb el seu pas i el seu bastó, i es posava a pregar tot esperant la Missa, mentre l’Antònia, la seva esposa, feinejava per preparar la celebració.

Les seves mans feien olor de menta i d’alfàbrega i dels pomells de julivert que ell preparava per a la botiga. Ho feia amb un gran amor pel fill, talment preparés pomells per a la Mare de Déu. Gràcies, estimat Xavier, per una vida donada i pel testimoni de la teva fe. Ara tot el cel és per tu. El teu Déu amb tota la seva immensitat et pertany, ets el seu Fill i tens aquesta herència. Nosaltres t’enyorarem en aquest pelegrinatge i seràs sempre present en el cor de la teva esposa, dels teus fills, de la teva néta i de la teva parròquia de Crist Rei. Ho has omplert tot del perfum de l’Evangeli i de l’amor en què has viscut.

En honor d’ell us convido a escoltar el cant que m’agrada més de la litúrgia de l’orient: El tropari de la resurrecció: Christos anestí (Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort i ens ha donat la vida eterna), ho canta un noi grec (Christos Santikai) que, com l’àngel de la resurrecció, anuncia la glòria del món que ha de venir i de la qual els nostres difunts, per la gran misericòrdia de Déu, ja en participen. 

La Maria Boqueras, de la Canonja, ben abillada amb la túnica del baptisme, ha arribat al terme del seu camí.

«Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor».

La Maria de la Canonja, el diumenge a l’alba, a l’hora de Laudes, ha acabat el camí de la fe i ara contempla el Senyor en la glòria de la Trinitat. Qui era la Maria? Una dona cristiana i vivia una santedat amagada. Una filla de Déu, qualsevol, de la raça de les benaurances. Mestra excel·lent de parvulari, havia estat amiga dels infants, perquè ella mateixa tenia cor d’infant. Era menuda, amb el somriure sempre els llavis i va viure pels altres. La seva vida era estimar. 

Què va fer la Maria en aquest món? Res i molt. Res des del punt de vista extraordinari i molt des de la quotidianitat. Alegre, feia festa dels rovellons i de les patates fregides, sempre disposada a ajudar, Va acollir una família d’immigrants a casa seva, estimava la seva gran família i els germans del Camí que la trobaran faltar. Quan combregava li resplendien els ulls de joia. Li estic agraït, quan tenia el meu pare malalt a la Canonja, venia i li feia companyia (Gràcies, Maria, al cel hi sereu tots i fareu la més gran de les festes).

Al final de la vida, no gaire temps, va viure a les Germanetes dels Pobres, ben agraïda per tot, allí va esperar l’adveniment del Senyor. Havia après els camins de la pregària... formava part del Camí, amb ells va caminar. No va poder anar a Jerusalem, però ara viu en la Jerusalem del cel. Allí ha acabat el camí de la fe. (Un camí ple de llum i d’himnes.)

Havia nascut a Reus, un dissabte sant i fou batejada el dia de Pasqua. També a l’alba d’un diumenge, el dia de Santa Margarida, va sortir a l’encontre del seu Espòs. A la tauleta de nit li van trobar una carta d’acomiadament que deia: «Us he estimat a tots, però sapigueu que us he pogut estimar tots perquè el Senyor cada dia m’ha regalat el seu amor». Una dona humil, una verge consagrada. Va viure servint primer el seu germà, Mn. Ramon Boqueras, del nostre bisbat, que va morir ara fa molts anys d’accident. Aneu, aneu a la Canonja i pregunteu per la Maria, us puc ben assegurar, que ningú us en dirà mal i us diran que era una dona plena de l’alegria de la fe i amabilíssima. Jo crec que era tant santa que el seu cel serà immens i que està molt, molt a prop, de la Mare de Déu. De vegades vivim enmig de sants i no ens adonem. És una gràcia molt gran viure amb ells.

A la fotografia és la que està darrere de la Germaneta, ja adolorida per l’ancianitat i la malaltia, fent un esforç per participar en les activitats de la residència. La coneixia i els seus ulls, també el seu cor aquí ja esperaven veure Jesús. La van sebollir amb una túnica blanca, resplendent com el seu baptisme. Us deixo amb una cançó que a la Maria li agradava molt. L’escolto amb una gran reverència en memòria seva. És un cant magnífic, inspirat per l’Esperit.

Vigília extraordinària

Dissabte dia 4 de juny, a les 10 del vespre, a la Parròquia de Crist Rei tindrem una Vigília extraordinària per venerar el guant - relíquia del Pare Pio, sant caputxí italià.

Aprofitem l'ocasió per demanar a aquest gran sant que intercedeixi davant Déu per tots nosaltres.

El pare Francesco Forgione va néixer a Pietrelcina, província de Benevento, el 25 de maig de 1887. Els seus pares van ser Horaci Forgione i Maria Giuseppa. Va créixer dins d'una família humil, però com un dia ell mateix va dir, mai no va tenir res.

Va ser un nen molt sensible i espiritual. A l'Església Santa Maria dels Àngels, la qual es podria dir va ser com la seva llar, va ser batejat, va fer la Primera Comunió i la Confirmació. També en aquesta mateixa Església va ser on als cinc anys se li va aparèixer el Sagrat Cor de Jesús. Més endavant comença a tenir aparicions de la Mare de Déu que durarien per la resta de la seva vida.

Va ingressar a l'Ordre dels Frares Menors Caputxins a Morcone al gener de 1903. El dia anterior d'entrar al Seminari, Francisco va tenir una visió de Jesús amb la seva Santíssima Mare. En aquesta visió Jesús va posar la mà a l'espatlla de Francesc, donant-li coratge i fortalesa per seguir endavant. La Mare de Déu, per la seva banda, li va parlar suau, subtil i maternalment penetrant en el més profund de la seva ànima.

Va ser ordenat sacerdot el 10 d'agost de 1910 a la Catedral de Beneveto, i al febrer d'aquest any es va establir a San Giovanni Rotondo, on va romandre fins a la seva mort, el 23 de setembre de 1968.

Poc després de la seva ordenació, li van tornar les febres i els mals que sempre li van afligir durant els seus estudis, i és enviat al seu poble, Pietrelcina, perquè es restablís de salut. Després de 8 anys de sacerdoci, el 20 de setembre de 1918, rep els estigmes de Nostre Senyor Jesucrist a les mans, peus i costat esquerre, convertint-se en el primer sacerdot estigmatitzat. En una carta que escriu al seu director espiritual els descriu així: "Enmig de les mans va aparèixer una taca vermella, de la mida d'un cèntim, acompanyada d'un intens dolor. També sota dels peus sento dolor".

Més endavant, en l'any de 1940 va projectar un hospital que es va denominar "Casa del Alleugeriment del Sofriment" -el més important del sud d'Itàlia-, la construcció va culminar en 1956.
El 20 de setembre de 1968 el Pare Pius va complir 50 anys d'haver rebut per primera vegada els estigmes del Senyor Jesús. El Pare Pius va celebrar la Missa a l'hora acostumada. Al voltant de l'altar van haver 50 grans testos amb roses vermelles per als seus 50 anys de sang ... Als dos dies murmurant per llargues hores "Jesús, Maria!", Mor el Pare Pío, el 22 de setembre de 1968. Els que hi eren presents van quedar molt de temps en silenci i en oració. Després va esclatar un llarg i irrefrenable plor.

El funeral del Pare Pío va ser impressionant ja que es va haver d'esperar quatre dies perquè la multitud de persones passessin a acomiadar-se. Es calcula que més de cent mil persones van participar de l'enterrament. En morir van desaparèixer els estigmes amb el qual el Senyor ha confirmat el seu origen místic i sobrenatural.

DONS EXTRAORDINARIS:
Discerniment extraordinari: la capacitat de llegir els cors i les consciències.
Profecia: poder anunciar esdeveniments del futur. Quan Joan Pau II era encara un sacerdot jove, li va dir que seria papa.
Curació: cures miraculoses pel poder de l'oració.
Bilocació: estar en dos llocs al mateix temps.
Perfum: la sang de les seves estigmes tenia fragància de flors.

El 18 de desembre, de 1997, Sa Santedat Joan Pau II va pronunciar venerable al Pare Pius. Aquest pas, encara que no tan cerimoniós com la beatificació i canonització, és certament la part més important del procés.

Va ser beatificat per la seva SS Joan Pau II el 2 de maig de 1999 a una solemne Concelebració Eucarística a la Plaça Sant Pere.

El 16 de juny del 2002 va ser declarat Sant Pius de Pietrelcina en presència de SS Joan Pau II, en una solemne missa a la Plaça Sant Pere.

Avui som tots convidats a la taula de l'amor

Testimoniatge de la meva vocació

Un noi que ha entrat al nostre Seminari aquest any i que és procedent de la República Democràtica del Congo escriu aquest testimoniatge veritablement preciós de la seva vocació. Es diu Robert Otaba. És escaient posar el seu testimoniatge avui perquè, en el Sant Dijous del lliurament del Senyor, Jesús, no tant sols va instituir el sagrament de l’Eucaristia, sinó també el de l’Orde Sacerdotal. Que la Mare de Déu l’acompanyi a ell i a tots els qui el Senyor crida al seu servei. Forma part de les mils històries que el Senyor ha començat en el cor de molts i ell, i tants altres, són els qui celebraran l’Eucaristia i serviran el poble de Déu quan nosaltres, la meva generació, no hi siguem. No els faltarà, com no ens ha faltat a nosaltres, la intercessió de la Mare de Déu.

Estimats germans i estimades germanes, abans de començar el meu testimoniatge, us demano perdó i que m’escolteu amb paciència perquè no tinc domini de la nostra estimada llengua de català i ni tampoc del castellà. Us parlaré de dues petites coses sobre el procés de la meva vocació amb dues preguntes importants. Què ha fet el Senyor a la meva vida? I l’Església em demana de fer-ho?

Al primer terme, la meva vocació és l’experiència amb Déu, és a dir l’encontre personal que he tingut amb Jesucrist. El Senyor em va donar la gràcia de néixer dins d’una família cristiana i que em va acompanyar durant tot el moment decisiu i relatiu a la meva vocació. És a l’edat de nou anys que vaig sentir dins del meu cor el desig de ser capellà, després de la santa missa. Recordo com si fos ahir les paraules del mossèn “Senyor Déu meu doneu-nos els sacerdots sants segon el vostre Cor per a la vostra Església.” Jo vaig ser tocat per aquelles paraules, tot el dia pensant que el Senyor ha d’atorgar els sacerdots a l’Església perquè jo volia ser escolà. I l’encontre amb Jesús fou capital quan vaig entrar al seminari menor fent l’experiència de la pregària personal davant Jesús present en el sagrari. Des d’aquell moment jo vaig decidir respondre a aquella crida volent ser mossèn missioner. Després del seminari menor vaig entrar en un institut religiós que és diu Els missioners dels sagrats cors fundat a Mallorca. Vaig estar sis anys com a religiós i vaig marxar cap a França. En aquest moment jo vaig reflexionar si era necessari continuar un procés vocacional perquè les dificultats m’envaïen però el meu cor no cessava d’escoltar aquesta veu del Senyor. Gràcies a Déu vaig trobar un ajut d’un mossèn per a venir a Tarragona. Una vegada més vaig discernir la voluntat de Déu dins de la meva vida. Una història que Déu sol té la iniciativa des del dia que jo vaig escoltar aquella crida fins al dia d’avui. La meva arribada a l’arxidiòcesi de Tarragona és com un camí d’Abraham que el Senyor va dir : “Vés-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré” (Gènesi 12,1). Sóc ben bé ací fent l’experiència vocacional de Déu enmig vostre.

Seguidament, l’Església avui ens demana de pregar per les vocacions sacerdotals. Primerament ens recorda la necessitat de la pregària al centre de la nostre vida cristiana. Podem tenir els sacerdots sants si solament preguem i ho demanem al Senyor. Tot seguit, l’Església ens convida com família cristiana a pregar també per a les famílies font on surten als sacerdots. El dia del seminari és un dia on tots pensem i preguem per a recordar al Senyor la seva promesa de donar al seu poble els pastors segons el seu Cor.(Jeremies 3,15: “allà us donaré pastors com desitja al meu cor, que us pasturin amb coneixement i amb seny”).

Estimadíssims germans i germanes, l’única cosa important que podem donar a la nostra Mare, l’Església, és la pregària i el nostre servei per a l’anunci del Regne de Déu. Els sacerdots són els qui ens fan present cada dia el Regne de Déu i ens recorden que tenim la Vida Eterna oferta per Jesucrist, veritable Home i veritable Déu que ens ha estimat tant.

Per acabar el meu testimoniatge, vull fer una petició humil, que cada un de vosaltres reseu pels seminaristes, els mossens del nostre arquebisbat i de tota l’Església, i pels joves que es plantegin aquest desig de servir al Senyor. Com ens diu el Senyor “la collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats”. (Joan10,2).

Robert

Us oferim un bellíssim i pietós Pange Lingua per agrair immensament el do de l'Eucaristia, el tresor més gran que tenim els cristians.

En memòria de Mn. Ballarín

LA FE ÉS UNA CANÇÓ FRESCA

El Mossèn sempre deia que el Diumenge de Rams era el dia que els mossens de tot el món havíem de prendre més paciència per raó de l’enrenou de la benedicció dels rams en la joia dels infants i la Missa de la Passió. Cada any ho penso. I, justament aquest any, el mossèn se n’ha anat (migravit) vers Déu, en la joia de la Pasqua, ja per ell eterna. 

T’havia conegut fa molts anys i, quan érem seminaristes, ens vas fer exercicis a la Cova de Manresa. A mi em vas fer el do de conèixer a santa Teresina i un dels llibres que estimo més dels teus, és, crec el primer: Francesco. Sempre l’he guardat amb un gran amor. 

Mn. Ballarin era, abans que tot, un mossèn de casa, dels de sempre. Tenia goig de resar el Breviari cada dia i era devot de santa Maria, en honor de la qual va escriure el llibre més tendre: Santa Maria, el Pa de cada dia. És ell llibre més preciós del Mossèn.

Més que conèixer la geografia del seu bisbat, coneixia l’ànima del poble. Era d’aquells pastors que, si el papa Francesc l’hagués conegut, s'haguessin fet amics. 

Era un mestre de la llengua, amb una sintaxi tota particular, més que descriure, suggeria al lector. Era com una mena de diccionari que recopilava les formes lèxiques catalanes i les recuperava. Ell també salvava els mots. Portava el dolor de la guerra que havia patit en la seva joventut i estimava Catalunya com espai de la seva vida. No ens podem imaginar al Mossèn fora d’aquest país. A les solituds de Gósol, Déu li va purificar l’ànima i era amic de tots i bon company. I naturalment era un culé de l’ànima! No podia resistir que la samarreta del Barça posés Qatar, el posava nerviós.

Al final la seva mirada ja transparentava la glòria que esperava i que, ara, per la misericòrdia de Déu té plenament. Preguem per ell. Els qui hem estat rectors de poble entenem perfectament el seu llenguatge.

Estimat Mn. Ballarín, gràcies per tot el que ens has donat: per la teva manera de creure, per la teva manera de ser sacerdot. Que la Mare de Déu de Queralt, estimadíssima per tu, t’acompanyi en el teu èxode. 

En honor seu escoltem el Sanctus de la Missa en si menor de Bach. Ara ell ja el canta per sempre. Fins al cel, Mossèn!

TESTIMONI.- SANT JOSEP MOSCATI

Tot i que avui és divendres, també us volem presentar un d'aquests testimonis que tant ens ajuden a reflexionar sempre i, molt especialment, en un temps com la Quaresma.

Qui es aquest home que hi ha fotografiat?

Doncs és un sant: sant Josep Moscati. Fou un metge napolità. Si cerqueu informació us adonareu de la qualitat científica de les seves investigacions i de les seves publicacions a la ciència mèdica. Era un home que es deixà''prendre per Crist" i incansable atenia a les visites pels barris pobres de Nàpols. No tingué temps de casar-se. S’aixecava molt matí per a la pregària i era devotíssim de la Mare de Déu. Al final ho donà tot als pobres. Arribava tardíssim a casa després de passar visita domiliari en els barris pobres de Nàpols. El van trobar mort a la seva consulta esperant la visita del primer pacient del dia. Acabava d’arribar de Missa. Tenia 46 anys.

Era incansable en la seva professió. A les nits arribava esgotat i la darrera visita la feia com la primera, amb un somriure i amb una mirada neta. S’adonà que l’exercici de la professió mèdica és un acte d’amor i es deixà prendre per l’amor de Crist i manifestà la seva misericòrdia. Una misericòrdia que empobreix… perquè al final si et dones ho dones tot. 

Atengué gratuïtament mils de pobres. El dia del seu enterrament una multitud immensa de pobres participaren de les seves exèquies. El Papa Francesc, no podia ser d’una altra manera, volgué pregar davant del seu sepulcre. Ell que era anomenat el Metge dels pobres. Eren els seus pacients preferits, no els va cobrar mai res, ans el contrari, encara els feia caritat. La seva germana soltera va quedar fins dalt de la caritat del seu germà. Sense adonar-se ho havia donat tot. 

Hi ha un bell film, però és en italià, no l’hem sabut trobar titulada en llengua castellana. És d’aquelles pel·lícules per veure la setmana santa.

TESTIMONI.- CHARLES DE FOUCAULD

Nascut a Estrasburg (França) el 15 de setembre de 1858, orfe als 6 anys, va créixer amb la seva germana Maria, sota les cures del seu avi, orientant la seva vida cap a la carrera militar.

Adolescent, perd la fe. Conegut pel seu gust de la vida fàcil ell revela, no obstant això, una voluntat forta i constant en les dificultats. 

Emprèn una perillosa exploració al Marroc que la va valer la medalla d'or de la Societat de Geografia (1883- 1884). El testimoni de fe dels Musulmans desperta en ell un qüestionament sobre Déu: «Déu meu, si existeixes, fes que et conegui».

Tornant a França, l'emociona molt l'acollida discreta i afectuosa de la seva família profundament cristiana, i comença una recerca. Guiat per un sacerdot, el Pare Huvelin, troba Déu l'octubre 1886. Té 28 anys. «De seguida que vaig comprendre que si existia un Déu no podia fer res més que viure només per a Ell».

Com a conseqüència de la seva conversió té lloc la peregrinació a Terra Santa realitzada l'any 1888. Després de l'experiència com trapenc a Síria i com eremita a Natzaret, el 1901 va ser ordenat sacerdot. Va estudiar l'àrab i l'hebreu.

«Va viure en la pobresa, en la contemplació, en la humilitat, testimoniant fraternalment l'amor de Déu entre els cristians, els jueus i els musulmans», va recordar davant Joan Pau II durant la cerimònia de promulgació del decret de reconeixement d'un miracle atribuït a seva intercessió el cardenal José Saraiva Martins, prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants. «Per imitar la vida oculta de Jesús a Natzaret, va anar a viure al cor del desert del Sàhara, a Tamanrasset» (Hoggar), va afegir Saraiva Martins.

Els berbers li deien «marabut». Va escriure diversos llibres sobre els tuaregs, en particular una gramàtica i un diccionari francès-tuareg, tuareg-francès que va publicar sota pseudònim. Va sorgir entorn d'ell la comunitat dels Germanets de Jesús, entestats a l'evangelització dels tuaregs del Sàhara.

Es va fer popular entre la població musulmana per la seva pietat i caritat i per la defensa que feia dels habitants dels pobles, sovint atacats per bandolers: així, en 1916 va construir al voltant de l'ermita de Tamanrasset, un mur que en feia una fortalesa i que servia per donar protecció als berbers quan eren atacats. Tot i això, l'1 de desembre de 1916, a l'edat de 58 anys, Charles de Foucauld va ser assassinat per un tret de fusell a la porta de la seva ermita durant un d'aquests atacs.

Deu congregacions religioses i 8 associacions de vida espiritual han sorgit del seu testimoni i carisma. Entre ells, es troben les Germanetes del Sagrat Cor, les Germanetes de Jesús, les Germanetes de l'Evangeli, les Germanetes de Natzaret, els Germanets de Jesús, els Germanets de l'Evangeli; així com la Fraternitat Jesús Càritas, o la Fraternitat Charles de Foucauld.

Us deixem una de les seves pregàries més conegudes que, en aquests dies de Quaresma, és molt adient de dir:

PREGÀRIA DEL PARE FOUCAULD:

Pare, em poso a les vostres mans. 
Feu de mi el que us plagui. 
Sigui el que sigui, us en dono gràcies. 
Estic disposat a tot. 
Ho accepto tot, mentre el vostre designi vagi endavant en tota la humanitat i en mi.
Il·lumineu la meva vida amb la llum de Jesús, 
que no va venir a ser servit sinó a servir.
Que la meva vida sigui com la d’ell: servir; 
gra de blat que mor en el solc del món. 
Que sigui així de debò, Pare.
Us confio la meva vida. 
Us la dono. Guieu-me. 
Envieu-me aquell Esperit que movia Jesús.
Em poso a les vostres mans enterament, 
sense reserves, amb una confiança absoluta, 
perquè vos sou el meu Pare.

Demà, dia del Seminari

Per a llegir aquest post escoltem aquest bellíssim cant amb les imatges de l'inoblidable pel·lícula:

SIGUEU VALENTS, NOIS, L'ESGLÉSIA US ESPERA I LA MARE DE DÉU VETLLA LA VOSTRA VOCACIÓ

Aquests són els nostres seminaristes d’aquest curs. Com hem de demanar al Senyor que es mantinguin ferms en la vocació! Es escaient la foto Perquè demà, diumenge cinquè de Quaresma, és el dia del Seminari. Més que la col·lecta el que importa és la pregària per ells.

L’envelliment del clergat i la manca de vocacions és una de les preocupacions més grans de l’Església a Europa. Es ben cert que aquests darrers anys ha augmentat lleugerament, no pas a tot arreu, el nombre de seminaristes majors. Si sabessin que són l’alegria més gran de l’Església, si sabessin que una ordenació sacerdotal omple de goig a l’Església de Crist, de tal manera que són ordenats per l’alegria del Poble Sant de Déu!

Ells continuaran la tradició eclesial de la nostra Església. Preguem per ells, només per una gràcia de Déu avui un noi pot entrar al Seminari i cultivar dins del seu cor, sota el discerniment dels superiors i ajudat per tots, el seu camí interior de donació al Senyor per tota la vida. Ningú sap com serà la vida de les nostres parròquies d’aquí unes dècades i molts de nosaltres per la misericòrdia de Déu ja serem al cel. La vida de l’Església és sempre imprevisible i allí on deixem actuar l’Esperit de Déu tot és possible. I que Déu és prou poderós per a fer, fins i tot de les pedres, «fills d’Abraham». Aquests nois i els qui vindran nodriran el poble de Déu amb l’Eucaristia, són els qui hauran d’evangelitzar un món. Veig en ells les criatures que batejaran i que encara han de néixer, veig les dificultats que tindran, el molt que s’hauran d’estimar entre ells i, estic cert, que no els mancarà la intercessió de la Mare de Déu. Cal que preparem la terra en la qual hauran de plantar les llavors de l’Evangeli, preparem-la amb molta pregària i adoració al Senyor.

Em venen presents les paraules del salm: «El poble creat de nou lloarà el Senyor». Sí, Déu crea i recrea el seu poble. És la seva Església, per la qual ha donat la vida.

Vídeo vocacional
El testimoni dels seminaristes d’un seminari del país, és preciós, alguns dels nois que donen testimoni han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. A veure si els endevineu? Mireu-lo.

TESTIMONI

El testimoni d'aquest dijous és tot just de la setmana passada.

VENIU ESPOSES DE CRIST I REBEU LA CORONA QUE EL SENYOR US TENIA RESERVADA

Mentre llegim aquest post escoltem aquesta música en homenatge, record, pregària i condol a tota la Congregació de les Missioneres de la Caritat per les quatre religioses Màrtirs que divendres passat van ser assassinades.

Quatre religioses del Yemen la setmana passada van ser occises violentment. Són màrtirs. Eren religioses de la Congregació de la Mare Teresa de Calculta. Servien l’esmorzar en un hospici de pobres i quan ho feien els jihadistes van entrar i les van matar. Alguns dels residents i els voluntaris que les ajudaven les volgueren defensar i també van ser morts. Unes dotze persones. Déu meu, Qui pot voler mal a unes religioses que es distingeixen pel seu servei als més pobres de la terra? Quina força empeny aquests homes a matar? 

Un grup d'islamistes assassinen a quatre monges de l'ordre fundada per la Beata Teresa de Calcuta. El Papa, commocionat, demana diàleg.

L'agència vaticana Fides va informar que, a més de les religioses, també han estat assassinats el xofer i almenys altres dos col·laboradors de la comunitat, mentre que la superiora del convent es va lliurar de la mort. De les monges assassinades dues eren de Rwanda, una de l'Índia i una altra de Kenya. La superiora quan van entrar els homes violents va córrer cap a la capella per a salvar el Santíssim Sagrament i mentre estava consumint les Sagrades Formes un soldat va entrar, la va mirar i inexplicablement no li disparà, talment no l’hagués vist. Quan ho explica és emocionant.

Segons les fonts de seguretat d'aquest país, situat al sud d'Aràbia Saudita, l'atac va ser perpetrat per extremistes musulmans que acusen a la congregació de fer proselitisme cristià. Aquest és el segon atac que pateixen les missioneres de la caritat en aquest país de majoria musulmana. La primera vegada va ocórrer al juliol de 1998, quan homes armats van atacar el seu centre de cures per a discapacitats a la ciutat d'Al Hodeida, a la vora del mar Roig, on van morir dues infermeres, una índia i una altra filipina.

El Papa Francesc ha mostrat la seva commoció i tristesa per l'assassinat de Missioneres de la Caritat, -la Congregació fundada per la Beata Mare Teresa de Calcuta-. En un missatge del Pontífex enviat a través del secretari d'Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, s'indica que "La seva Santedat Francisco està commocionat i profundament entristit". "Ell assegura seves oracions pels morts i la seva proximitat espiritual a les seves famílies i per a tots els afectats d'aquest acte de violència sense sentit i diabòlic".

El Papa deia aquestes paraules el diumenge passat a l’hora de l’Angelus: Sento vergonya pels mitjans de comunicació del meu país que no divulguen notícies com aquesta.

El Papa "prega perquè aquesta massacre sense sentit desperti les consciències, de lloc a un canvi de cor, i inspirar totes les parts a deposar les armes i prendre el camí del diàleg".

El 2015, més de 7.000 cristians han estat assassinats per la seva fe, segons dades de l'organització Open Doors. Aquestes dades només inclouen les morts que han pogut ser verificades, però l'organització adverteix que es coneixen que el nombre d'assassinats per l'Estat Islàmic a països com Síria i l'Iraq és molt més gran.

En tenir coneixement de la terrible massacre perpetrada al Iemen, el Papa Francesc va voler acudir, després del rés de l'Àngelus diumenge passat, a visitar les Missioneres de la Caritat residents a Roma. El Sant Pare va acudir per sorpresa a la "Casa Dono di Maria", on les monges tenen cura de persones sense llar, per donar el condol a les germanes i proporcionar-los consol davant el dolor per l'assassinat de les religioses.

Per la seva banda, les Missioneres de la Caritat han mostrat la seva ferma determinació de continuar alleujant el patiment dels més desfavorits, sense que les amenaces puguin apartar-les de la seva tasca. "Les Missioneres de la Caritat no deixaran seus saris i seguiran treballant com ho han fet fins ara", ha defensat Sunil Lucas, president de World Catholic Association for Communication, alhora que ha assegurat que les religioses mai han deixat d'atendre els més pobres encara que aquesta decisió posés en risc la seva vida.