dilluns, 21 de novembre de 2016

Fins al Cel, Xavier...


Divendres, a l’hora de Vespres, em vaig anar a acomiadar del Xavier, el ponent era dolcíssim, el sol baixava darrera la ciutat i les muntanyes. Abans de pujar al cotxe per anar cap a la parròquia vaig resar el Magnificat per aquests cristians que han viscut i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Crec que no va tardar gaire a expirar. Era l’hora de donar la benedicció amb el Santíssim i mentre la donava vaig pregar: Que aquesta benedicció, Senyor, arribi al llit de l’hospital on hi ha el Xavier, el teu deixeble.

Ell aquests darrers temps venia cada dissabte a la parròquia, amb el seu pas i el seu bastó, i es posava a pregar tot esperant la Missa, mentre l’Antònia, la seva esposa, feinejava per preparar la celebració.

Les seves mans feien olor de menta i d’alfàbrega i dels pomells de julivert que ell preparava per a la botiga. Ho feia amb un gran amor pel fill, talment preparés pomells per a la Mare de Déu. Gràcies, estimat Xavier, per una vida donada i pel testimoni de la teva fe. Ara tot el cel és per tu. El teu Déu amb tota la seva immensitat et pertany, ets el seu Fill i tens aquesta herència. Nosaltres t’enyorarem en aquest pelegrinatge i seràs sempre present en el cor de la teva esposa, dels teus fills, de la teva néta i de la teva parròquia de Crist Rei. Ho has omplert tot del perfum de l’Evangeli i de l’amor en què has viscut.

En honor d’ell us convido a escoltar el cant que m’agrada més de la litúrgia de l’orient: El tropari de la resurrecció: Christos anestí (Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort i ens ha donat la vida eterna), ho canta un noi grec (Christos Santikai) que, com l’àngel de la resurrecció, anuncia la glòria del món que ha de venir i de la qual els nostres difunts, per la gran misericòrdia de Déu, ja en participen.