diumenge, 27 de novembre de 2016

Oh, Mare de Déu, encén per nosaltres i dins nostre les quatre lluminàries d'Advent


L’Advent retorna i comença un nou any de l’Església. De fet, cada nou any litúrgic és un ANY DE GRÀCIA DEL SENYOR.  Rebem-lo amb cor d’infant i creient. Us poso un fragment del càntic a la MEVA PETITA ESPERANÇA de  Charles Péguy. El gran poeta catòlic francès del segle XX era un home que patí en la seva vida i sempre va haver de viure al llindar de l’Església, amb la seva pobresa, amb els seus Quaderns (cahiers) poètics, inacabables, però plens de bellesa i tendresa.

Us recomano que el llegiu amb veu alta, assaborint  les paraules i que aquestes entrin: 

El rostre del poeta estimat

LA MEVA PETITA ESPERANÇA
per Charles Péguy

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.
La Fe és una esposa Fidel.
La Caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.
La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.
La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,
  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.
La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.
Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..
La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,
després d’haver fet la seva pregària,
i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.
I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, és la branca i resistir. [...]
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,
sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,
sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,
tota la meva creació no seria més que fusta morta.