Celebrar la festa de Tots Sants és celebrar l'esperança.

La solemnitat de Tots els Sants ve trista aquest any. Déu meu tantes coses que fan patir! l’epidèmia del coronavirus amb les preguntes que ens torturen: Quan i com s’acabarà?. Aquest cap se setmana s’hi afegeix el terratrèmol del Mar Egeu i encara els atemptats en una Església de Niça, abatuts pel demoníac fonamentalisme islàmic. 

L’Església de França ha de pagar amb sang, una vegada més, accions de les quals és innocent, No hi ha dret! Ahir al vespre vaig encomanar en la Missa als assassinats a ganivetades, els fidels de la Basílica de la mare de Déu de Niça: una dona anciana, morta prop de la pica baptismal, una dona immigrant que anava a resar abans d’anar a treballar i el bon sagristà de la basílica que, a més, ajudava als immigrants.

Déu meu! Quan parlem dels sants sempre ens imaginem a personatges il·lustres per les seves heroïcitats. Com ens equivoquem! Els sants que omplen l’Església del cel i de la terra són els fills de Déu que viuen i moren amb la humilitat dels fills de Déu. Són els sants de la casa del costat. Les persones bones que viuen el combat de la vida, que estimen i treballen, i demanen perdó dels seus pecats. 

La pandèmia que vivim revela els sentiments i la solidaritat de molts, que, en situacions així, emergeix. Són els qui han caminat pel camí de les benaurances. Aquests que han estat morts a Niça són sants i són sants tants i tants cristians que aquests dies de crisi s’han posat a ajudar als altres. Són sants perquè la gràcia i l’amor de Déu actua dins del seu cor, que els fa caritatius. La dissort ens fa comprendre que, com diu repetides vegades el papa Francesc, només l’amor obre camí d’esperança. Per exemple, que els governs de Turquia i Grècia hagin fets propòsits d’ajuda mútua en ocasió del terratrèmol, és un exemple. 

La pandèmia passarà, hi ha un final sempre, no és un túnel sense sortida, la humanitat ho superarà. Cal mantenir l’esperança. Al final de tot, hi ha la ciutat de Déu, oberta a tots, la Jerusalem del cel, la nostra mare. Allí hi ha la multitud dels sants que venen de la gran tribulació i que hi han arribat pel camí de les benaurances, No ho dubteu. Celebrar la festa dels sants és celebrar l’esperança. No podem explicar els mals que ens afligeixen, no són un càstig diví: la resposta de Déu al mal és l’amor dels seus fills. Aquesta és l’única resposta. Com la Creu del Senyor. 

Escoltem el plany de “Lacrimosa” del gran Mozart.

Tots Sants: Solemnitat de la Jerusalem del Cel, la nostra mare

Quina fe més estranya que tenim els cristians! Enterrem un mort i diem que viu i que està en Déu. És tant increïble que només pot ser una gràcia del cel que ho creiem. Tot ho fonamentem en l’Evangeli que llegim a la nit de Pasqua, el primer i el més gran dels evangelis, pels quals tots els altres tenen sentit: Crist ha ressuscitat. Els nostres morts no envelleixen, perden el cos de carn i en ressuscita un d’espiritual, semblant al Cos de Crist gloriós.

Avui celebrem que els nostres germans i germanes han arribat a la pàtria vers on han caminat per la fe, en l’esperança, sostinguts per la intercessió de la Mare de Déu i en l’Església. Després de Pasqua, la solemnitat de Tots els Sants és la més gran. Sé el que em dic, ja que celebrem la comunió de l’Església del cel i la terra. Si estimem els nostres difunts no els hem de plorar, ens hem d’alegrar de la vida que frueixen en Déu.

On són ells ara hi serem nosaltres i on som nosaltres hi eren ells, però tots estem en Déu Amor; ells en plenitud i nosaltres en la fe. Amb l’esperança arribem d’una sola volada allà on esperem arribar. Creieu-me: el cel serà una festa sense fi, un retrobament, una alegria immensa de ser-hi tots. A més a més allà ja no hi haurà tristesa i resplendirem en la glòria del baptisme, serà la plenitud de la caritat. La mirada interior, que de vegades la vida ens fa amagar per defensar-nos, resplendirà. Allí serem els infants i els fills de Déu que hem estat en aquest món, allà no ens haurem de defensar de ningú i tots ens comprendran i ens alegrarem de tot en tots i per tots. Visqueu aquesta esperança.

La gran festa del cel: Tots Sants.

Felicitem-nos els uns als altres, els del cel i els de la terra.

Des de sempre a l’Evangeli del Dia de Tots els Sant es llegeixen les benaurances de Senyor. Aquests són els camins per on arribem a la vida eterna. Nosaltres, per dir-ho, tenim la primera part de cada benaurança, els qui estan en Déu la segona part. Cada benaurança comporta una promesa i els nostres germans ja la gaudeixen en plenitud. És la solemnitat que uneix el cel i la terra. La comunió amb Jesucrist no queda trencada per la mort, sinó que –més enllà– del temps es manifesta en plenitud en la Vida Eterna. Els fills de Déu que som des del baptisme no moren, mor la humanitat, però no mor el fill de Déu que som cadascú de nosaltres. Per això demà sentirem les paraules tant solemnes de sant Joan: «Si, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.»

Aquesta gran festa evoca el Salm 121: «Quina alegria quan em digueren anem a la casa del Senyor» i també l’altre verset «Augureu la pau a Jerusalem»

Sí, pau a la ciutat gloriosa de Déu. Tinguem l’alegria de saber que anem a Jerusalem. De saber també que les portes de la ciutat santa estan obertes. No han estat pas tancades. No poden estar tancades mentre hi falta algú de nosaltres, que és sempre l’últim dels pecadors. Hi falto jo, que sóc el darrer pecador, ha de dir cada cristià. Els sants han mort molt sovint amb les paraules d’aquest salm a la boca. Aquesta alegria pren tota la vida cristiana, és una alegria de fons, indicible. Passi el que passi la vida és un pelegrinatge i una ascensió. Anem cap al Pare! Som ciutadans de la Jerusalem del cel! No tenim en aquest món una ciutat permanent, sinó que n’esperem una d’eterna. No tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir (He 13:14): «Nosaltres, en canvi, tenim la nostra ciutadania al cel, i és d'allà que esperem el Salvador, Jesucrist, el Senyor» (Fl 3:2).

El que no ens agrada

No ens agrada que es banalitzi la festa de Tots Sants amb el “halloween” pagà, ja que estem convençuts que amb els morts no s’hi juga i no es transmet el contingut de l’esperança cristiana. La fe que tenim en la vida eterna no va de fantasmes, zombies, esperits que busquen venjança i provoquen por. Tot això sona a un gran muntatge comercial.

No ens agrada tampoc que els col·legis catòlics organitzin festes de halloween pels alumnes. No és educador, no comporta cap valor positiu. La paganització de la festa de Tots Sants és indicadora d’una societat decadent. Els nostres difunts són massa estimats per a trivialitzar-los d’aquesta manera. Millor seria una bona catequesi sobre el cel cristià i el valor que té «com un acte d’amor» la pregària pels difunts.

Us deixem, si així us plau, escoltant el final del Te Deum de Brukner. És realment gloriós i infinit. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El darrer verset és In te, Domine, esperavi, non confundar in aeternum, que vol dir "en Vos, Senyor, he esperat i no seré mai confós"