dijous, 30 de maig del 2013

La interminable guerra de Síria i una primavera que no és tanta primavera.


La comunitat cristiana de Síria representa un nou per cent de la població. Són víctimes de la gran majoria islàmica que vol enderrocar el règim de Bashar al Assad en una interminable guerra en la qual es multipliquen les terribles atrocitats i on hi ha tanta destrucció i tantes morts civils. Serà un balanç que horroritzarà en el futur a la Comunitat Internacional que es manté inactiva i impassible davant d’una terrible i horrible guerra. Es diu que la guerra ha provocat la mort de catorze mil persones.


Les comunitats cristianes són acusades de col·laborar amb el règim que es vol enderrocar ja que oferia un espai de llibertat controlada per a viure la seva confessió. Dos bisbes ortodoxos estan segrestats: Gregorios Yohanna Ibrahim (siríac-ortodox) i Boulos al-Yazigi (grec-ortodox) i molts sacerdots han estat morts. I també els cristians han d’abandonar les seves cases. Les ciutats de Hamidiya i Bustan al-Diwan varen veure com els rebels els treien a la força de les cases, sense deixar-los prendre res pel camí.


Homs es una ciutat assetjada, dins la ciutat hi ha encara una comunitat de jesuïtes abandonada a la seva sort. Són molts els refugiats cristians en la frontera del Líban, també a Jordània, fugint de l’infern de la violència. La noble organització Ajut a l’Església necessitada i Càritas despleguen totes les possibilitats per ajudar a una multitud ingent, tant a dins com a fora del país. Quasi totes les esglésies cristianes han estat destruïdes, fins i tot les antiquíssimes esglésies d’Alep. Els germans caputxins varen marxar a l’abril, amb els deu ancians que vivien amb ells. També les Germanes de la Mare Teresa de Calcuta, ja no queden cristians allí. Preguem amics per la pau a Síria, per la concòrdia entre l’antiga nació i per la llibertat religiosa.

De vegades sentim a dir: totes les religions són iguals, o preguntar-se quina importància té ser d’una religió o una altre si és el mateix Déu. Això no és veritat, totes les religions poden fer barbaritats, però no totes les religions són iguals. De Déu només n’hi ha Un, però si no adorem el Déu que és Amor Infinit, els altres déus són ídols i màscares.


I l'ONU de què serveix? Vet aquí que la primavera àrab no ha estat tanta primavera. Aquesta setmana vinent ha estat anunciat que el Cardenal Leonardo Sandri en nom del Papa visitarà la joventut catòlica que al Líban i a Jordània ajuden els refugiats procedents de Síria. Aquesta és la joventut de l’Església, la més digne de Crist.



Un sacerdot catòlic a Síria fent el lavatori dels peus, el passat Dijous Sant, al costat, fent d’acòlit, una valenta Germana Missionera de la Caritat. Contemplant la imatge hem de dir «Només l’amor pot salvar el món».

Us deixem un vídeo sobre el tema, és colpidor veure que està passant:

dilluns, 27 de maig del 2013

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (1)

Comencem una NOVA SECCIÓ... Ens fa il·lusió i esperem que us agradi. Es tracta del següent; a partir d'ara, anirem fent un recull de petits fragments d'homilies del Sant Pare. Apareixeran amb regularitat al nostre blog, sempre amb aquesta imatge del Papa Francesc pregant. Es tracta que, en llegir-les, nosaltres en fem meditació.



"El Senyor ha redimit tothom, tothom, amb la sang de Crist: tothom, no només els catòlics. Tothom! 
Pare, i els ateus?
Doncs també. Tothom! I aquesta sang ens fa ser fills de Déu de primera categoria! Hem estat creats fills a imatge de Déu i la sang de Crist ens ha redimit a tots! I tots nosaltres tenim el deure de fer el bé. I aquest manament de fer el bé crec que és el bon camí cap a la pau. 
Si nosaltres, cadascú per la seva banda, fem el bé als altres, ens trobem allà, fent el bé, i fem lentament, a poc a poc, una cultura del trobament es realitza: en tenim molta necessitat! Trobar-nos fent el bé. 
‘Però jo no crec, pare, jo sóc ateu!’ 
Tu fes el bé: ens trobem allà!”.

“Fer el bé no és una qüestió de fe, és un deure, un document d’identitat que el nostre Pare ens ha donat a tots, perquè ens ha fet a imatge seva i semblants a Ell. I Ell fa el bé, sempre”.


dissabte, 25 de maig del 2013

Gràcies, mossèn, per ajudar a fer créixer la fe del nostre fill


Aquesta setmana ens ha arribat una senzilla foto d’un nen (no és el de la fotografia) i darrera, signada pels seus pares, posa: «Gràcies, mossèn, per ajudar a fer créixer la fe del nostre fill». Em vaig omplir d’emoció, la mateixa que sento, quan amb tot el meu cor diposito la Sagrada Eucaristia a la mà o a la boca dels nenes i nenes, tant nombrosos, que aquests diumenges han fet la primera Comunió a la Parròquia. Només per rebre una carta així val la pena l’esforç de les celebracions de la primera Comunió, tant entranyables, però alhora, tant contradictòries per tot el que tenen de pes de festa social. Els nens i les nenes han rebut amb la seva fe el Do més gran: l’Eucaristia. S’han unit a Crist i el Crist s’ha unit a ells, Ell que va dir: «Deixeu que els nens vinguin a mi».

L’amor de Crist s’ha unit al seu esperit per la gràcia de l’Eucaristia, ells marxaran, es faran grans, coneixeran el sofriment. Però l’amor del Crist no serà mai retirat del seu cor, perquè Crist mai retira els seus dons. I aquest amor els acompanyarà més enllà d’ells mateixos al llarg de la seva vida. I qui sap si la gràcia de la primera comunió (que és tant gran) es desvetllarà en ells quan hauran de dir el Pare nostre, un Pare nostre que els hem ensenyat a la Parròquia. Quan vegin a Déu cara a cara faran memòria del dia que Crist va venir a ells per primera vegada i el seu cor va ser temple del Senyor gloriós.

En la vida de la fe els dons de Crist sempre són anticipats, van al davant, com l’amor dels nostres pares, gratuït des del començament i incondicional. Uns pares estimen al fill abans que aquest pugui dir que els estima, fins i tot abans de néixer. Així, i encara més gran, l’amor de Déu.


Hem de pregar a la Mare de Déu perquè no siguin oblidadissos del Do que han rebut i trobin persones bones i testimonis cristians al llarg de la seva vida, perquè «creixin en la fe». Vet aquí que una fotografia i unes lletres inesperades d’uns pares, ens ha omplert d’alegria.

Us deixem amb la melodia preciosa de Mendelssohn amb l'Escolania de Montserrat cantant el Laudate pueri Dominum, que vol dir: Que els infants lloïn Déu.


dijous, 23 de maig del 2013

Naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mí

Homilia del Mossèn de Crist Rei, en la Vetlla arxiprestal de la Pentecosta, celebrada en aquesta parròquia, en aquest any 2013.


Germans i germanes dóna bo retrobar-nos aquesta nit per a la celebració de la Pentecosta. Avui va néixer l’Església. I l’Església neix a cada moment en què s’obre al Do de l’Esperit, ja que des de la primera Pentecosta sempre és Pentecosta a la casa de l’Església. Mirem-nos amb tendresa i afecte els uns als altres. Fa tants anys que fem camí junts, (en la catequesi, a Càritas...) Som creients de les parròquies de la ciutat de Reus; i els noms de les nostres estimades parròquies ens són entranyables, no els podem pronunciar sense un impuls d’amor. I, cosa bonica, quan diem que «som d’una parròquia» no vol dir que no siguem de l’altra, no vol dir que l’altra parròquia ens sigui aliena, en definitiva, som els germans que estimem el Crist i quan anem al Santuari de Santa Maria, amb el bell nom de Misericòrdia, anem a la casa de tots. Donem gràcies a Déu per aquests dons, que són fruit de l’Esperit Sant. Som cristians, portem el nom de Crist, i, per tant, la seva unció i la seva missió.

Què és el que hi ha de cristià en nosaltres? Allò que és de Crist i només allò que és de Crist. La resta és una resta de sèrie, inservible. L’Església no es fa a sí mateixa, es deixa construir per Crist i en l’Esperit Sant. Seria una pretensió per a nosaltres si no fos així. I d’aquí la necessitat constant d’obertura del cor a la gràcia i al do de l’Esperit Sant, com uns receptacles, fràgils i trencadissos, necessitats de la seva Presència. D’aquí el constant desig del cor de pregar i suplicar el Do de l’Esperit.

«Si algú té set que vingui a mi, i que begui, naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mí» De l’interior del Cos del Senyor, del Messies, naixeran rius d’aigua viva. De l’interior del seu Cos, que és l’Església. El moviment va de l’interior a l’exterior. Va cap enfora, com l’aigua que per ella mateix mateixa tendeix a expandir-se o sobreixir-se, de manera desbordant, omplint-ho tot. A l’interior de les nostres comunitats hi ha la font viva de l’Esperit de Déu, una font incessant, i inexhaurible,


(L’Esperit Sant sempre hi és) Cal beure d’aquesta aigua, però per beure cal tenir set. Es la set de la fe, del desig de pregària i també del desig d’estimar. I la font de l’aigua viva, que és l’Esperit Sant, fa que neixin rius d’aigua viva des de l’interior de les nostres comunitats cap enfora. (d’aigua viva, neta, no pas turbulenta)

Vet aquí que l’impuls de l’Esperit Sant en nosaltres és sortir cap enfora, sempre. Es com una mena de desig natural. La mesura de la maduresa cristiana (la seva majoria d’edat) de les comunitats i d’un creient és la seva capacitat de ser apòstol, això és, quan viu la fe no per a ell/a mateixa sinó pels altres.

Crec que hi ha un canvi qualitatiu en el moment present de la vida de l’Església, que va més enllà de les posicions eclesials entre progressistes i conservadors. Un canvi que és una qualitat nova, marcada per les primícies de la predicació del Papa Francesc quan diu per exemple que allò que fa més mal a les comunitats és aquell tipus de creient còmode, educat, sempre correcte, aquells cristians de saló o de sofà, però que no saben engendrar fills a l’Església. I que no saben anar més endavant.

I com ho podem fer això? Qui ens ho pot ensenyar? L’Esperit ens ensenya la necessitat de deixar-se trobar per Crist, en el més íntim del cor, és entrar pels camins de la pregària. Quan una comunitat beu de la pregària i viu de l’Eucaristia i procura la justícia i estima els pobres, ella mateixa es rejoveneix i esdevé aquell riu que brolla del seu interior i va cap enfora, amb la voluntat humil de testimoniar per amor i només amb amor, les meravelles de Déu, en Crist. No ha de fer res, només deixar-se portar i contemplar les meravelles que Déu fa. La fe només creix vivint-la (Papa Benet XVI)


L’any de la fe ens fa descobrir el bell símbol de la barca. A través del pas del temps el vaixell de l’Església avança. Tenen lloc al vaixell aquells que creuen, estimen i esperen. Imaginem les nou barques que són cadascuna de les nostres parròquies (i com en el mar de Galilea ) venen les unes a les altres per ajudar-se. La mar és contrària i podem conèixer dies de sol, de tamborinada, de mar plana o encrespada, però la barca sempre desplega el velam i avança vers la platja del Regne on l’espera el seu Senyor. I el vent que l’impulsa més enllà de les resistències de dins i de fora, és el Vent de l’Esperit. Es Pneuma. Es Mestral, no llebeig. (El mestral és el vent de les muntanyes, que va mar endins, el llebeig és el vent que ve de la mar, cap a terra). Sense Vent la barca no avança i s’atura. Despleguem, amics, les veles. I les veles es despleguen des de dins, des del cor.

Que la nostra Pentecosta, germanes i germans, sigui ben granada, pletòrica dels fruits de l’Esperit Sant. Crist és en nosaltres onsevulla que siguem i fem.

dilluns, 13 de maig del 2013

Nosaltres creiem que Jesús és el Fill de Déu

Aquest diumenge de l’Ascensió, el Sant Pare Francesc ha canonitzat els seus primers sants. La canonització significa que el Bisbe de Roma, amb l’autoritat dels apòstols Pere i Pau, declara que uns creients han viscut la seva vida cristiana de manera perfecta, queden inscrits en el Llibre de la Santedat de l'Església de manera definitiva i són objecte de la memòria i de la veneració de tots els fidels. Una canonització singular.

L’Església de Otranto, que és a la regió més oriental d’Itàlia (Apúlia), no ha oblidat la memòria dels seus màrtirs. Fou durant la invasió otomana, exactament el dia 12 d’agost de l’any 1480. Després del setge i de la presa de la ciutat, una munió de fidels es va refugiar a la Catedral. Un cop estavellades les portes els otomans van manar a tots els que s'havien tancat allí la seva conversió a l'Islam; un home, Antonio Primaldo, sastre de professió, digué: Nosaltres creiem que Jesús és el Fill de Déu i preferim mil vegades morir abans de renunciar a la nostra fe. El seu bisbe fou mort allà mateix, i aquest sastre coratjós i fort en la fe, juntament amb vuit-centes quinze persones, amb infants inclosos, foren decapitats l’endemà.


Déu no ha volgut que fossin oblidats i avui el Papa Francesc els ha canonitzat per la glòria de Déu i el bé de l’Església. Aquesta canonització ens fa pensar en la persecució de tants creients (sovint ho oblidem!!!) que per causa de Crist en les nostres dies pateixen persecució i estan exposats a la mort.

En aquest sentit recollim la notícia que el Patriarca dels Coptes, el Patriarca Tawadros II a Egipte, aquesta setmana s’ha abraçat amb el Papa Francesc i aquest li ha fet participar la seva comunió, i la de l’Església Catòlica, en els sofriments d’una Església perseguida.



En molts llocs del món «anar a Missa» és exposar la pròpia vida. Que ens serveixi d’exemple a nosaltres que a vegades vivim de manera tan despreocupada la fe. L’Esperit que el Senyor ens ha donat és un esperit de fortalesa i no de covardia.



Juntament amb aquests màrtirs el Papa ha canonitzat a Sor Laura Montoya, que morí l’any 1949 i a Sor María Guadalupe García Zavala, que morí l’any 1963. La primera una gran missionera, la primera santa de Colòmbia, la segona va tenir una vida dedicada als germans pobres i malalts. Els mexicans l’anomenen carinyosament Sor Lupita. Aquesta bona dona quan entrava a la sala dels malats, es postrava de genolls per a la pregària, preparant-se per a servir el Crist en els germans desvalguts.


De tot cor en donem gràcies a Déu i al bon Papa Francesc i encomanem-nos a la intercessió dels nous sants. Tots coneixem a la nostra ciutat a molts colombians, avui la gran nació catòlica ha estat de festa.

Que tot escoltant el cant que ara consignem, ens preparem a rebre el Do de la Pentecosta.

dimecres, 8 de maig del 2013

El cel parla de la glòria de Déu

Navegant per Internet em trobo una pàgina on diu que el Salm 19 és una bona pregària per començar el dia... Evidentment, la curiositat em pot i vaig a buscar aquest Salm a la pàgina de l'Associació Bíblica de Catalunya, el llegeixo i, efectivament, el trobo tan maco de llegir abans d'emprendre la jornada, que he decidit copiar-lo aquí:

El cel parla de la glòria de Déu,
l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge,
l'una a l'altra se'l revelen les nits.


Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
el seu anunci s'escampa a tota la terra,
escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol,
i el sol en surt com un espòs de la cambra;
radiant com un atleta que es llança a la cursa,
surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre;
res no s'escapa de la seva escalfor.


És perfecta la llei del Senyor,
l'ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.


Són més desitjables que l'or fi,
més que l'or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca.
El teu servent hi troba la claror,
és molt profitós d'observar-los.
Però qui s'adona d'una falta involuntària?
Disculpa allò que em passa inadvertit!
Preserva el teu servent de l'orgull,
que no s'apoderi de mi;
així seré irreprensible,
i net d'una gran culpa.


Que et complaguin les paraules dels meus llavis
i que et siguin agradables els pensaments del meu cor,
Senyor, penyal meu, redemptor meu!