Vè DIUMENGE DE QUARESMA

DIUMENGE 5è DE QUARESMA DE L’ADÚLTERA PERDONADA.

Com cada diumenge, aquí tenim el Salm corresponent al dia d'avui per a poder escoltar-lo i meditar-lo.

La gràcia d’un nou començament

Esperança d'Israel,

quedaran confosos

tots els qui t'abandonen!

Els qui s'aparten de tu, Senyor,

seran inscrits a terra,

perquè han abandonat el Senyor,

la font d'aigua viva.(Jr 17.13)

A més, avui, completem el post amb aquestes reflexions homilètiques sobre l'Evangeli

Text de l'Evangeli (Jn 8,1-11): 
En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit.

Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».

Comentari
Les paraules del perdó de Jesús en la seva vida terrena anunciaven el perdó que vindria després per la gràcia de la redempció. Allí anticipa el gran perdó de les culpes de tots donada en els sagraments del Baptisme, de l’Eucaristia i de la Penitència. Els sagraments sempre es regalen des de la gràcia i es consumeixen en l’amor. En l’amor de Déu Trinitat, venen de Déu i es consumeixen en Déu. Tots els sagraments venen de Déu i porten a la plenitud de Déu, són sagraments de Vida eterna.

La cèlebre perícopa de l’adúltera que llegim aquest diumenge cinquè de la Quaresma en el cicle C, un diumenge que es pot anomenat també Diumenge I de la Passió del Senyor és preciosa. Té una història molt curiosa, havia quedat aïllada en els textos primitius i algú la va incloure després a l’evangeli de Joan. Era un relat massa preciós perquè és perdés. Llegit en aquest Diumenge de la Quaresma adquireix un significat molt simbòlic, amb un simbolisme que va més enllà d’aquesta al·legoria.

¿Qui és aquesta dona adúltera? Aquesta dona adúltera és l’Església, pecadora en els seus membres. Ella és la «casta meretrix» que deien els Pares. Una Església que es posada davant del Crist i que és acusada pel món de les seves infidelitats. Avergonyida de sí mateixa perquè ha cercat altres amants: el poder segons el món, els mètodes pastorals sense la gràcia i molta mundanitat. Ens hem oblidat d’adorar el Senyor i practicar la justícia i la misericòrdia que cerca allò més últim. Els pecats dels fills de l’Església són tants! Amb raó l’Església és humiliada davant del món pel pecat i els escàndols!

Tot i així l’Església mai és reductible al pecat, perquè sempre hi ha la frontera dels sants, dels qui viuen en l’amor de Déu i sota el signe de la creu. Mai és reductible al pecat perquè dins d’ella hi ha l’Esperit Sant que la santifica. Per això la seva condició és ser casta meretrix, per exemple sant Agustí (cf. Sermó 188:4). Aquest és un tema homilètic present en la literatura cristiana antiga i medieval. Luter l’extrapola fins a l’heretgia.

La que no presentable als ulls del món, és sempre presentable davant del Senyor de la misericòrdia. Ningú pot tirar la primera pedra, i tots des del primer fins a l’últim hem de marxar. Al cap i a la fi aquells que van marxar van tenir coneixement. No podien fer altra cosa. Acusant-la s’havien fet culpables d’hipocresia.

Es troba ara davant del Senyor: es troben la misèria i la misericòrdia. Es troba el pecat i la font de tota gràcia, que és la humanitat de Jesús. Aquest els fa marxar a tots (ningú ha de ser testimoni, com la trobada del penitent amb el sacerdot i amb les paraules secretes i velades per sempre que allí es diuen). «Relicti sunt duo: misera et misericordia», predica sant Agustí. Es troben la misericòrdia i el pecat, sols. Jesús no es digna ni mirar com els altres se’n van. Qui sap si la dona que havia escoltat les paraules. Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra, i sabia que ningú la podia condemnar, però podia pensar: I què farà aquell que està net de tot pecat que és Jesús mateix. L’únic que la podia condemnar. L’únic que hagués pogut tirar la primera pedra. Però es troba amb els ulls de la misericòrdia i amb les paraules de la misericòrdia: Jo tampoc et condemno, vés-te’n! Fixeu-vos: condemna el pecat, però perdona el pecador.

¿Què és el que escriu el Senyor a terra? Qui ho sap? Són tantes les interpretacions donades! Els pares els agrada comentar que escrivia el verset de Jeremies 17:13 en què es diu que els noms dels qui abandonen el Senyor són escrits a terra, allí son esborrats sempre pel vent. Jo crec que escrivia la paraula hessed que amb hebreu vol dir amor o misericòrdia. Després mira els ulls de la dona i li diu: «Qui t’ha condemnat?», ella respon: «Ningú, Senyor». Jesús li respon: «Jo tampoc, vés i no pequis més». Fixem-nos que no li diu que el seu pecat sigui excusable (una fe a mitges no és fe, una confessió a mitges no és confessió). Aquella se’n va amb aquesta paraula:«Jo tampoc et condemno». La prostituïda ha esdevingut verge de nou. L’ha deixada neta de culpa i els ulls li brillen i el cor li diu: Ell m’ha perdonat. Porta la dignitat del perdó.

Se’n va agraïda i amb el secret del perdó de Jesús; se’n va amb aquesta sobreexigència per la vida que ha de continuar. Portar el perdó de Déu dins del cor, portar a la memòria el perdó de Déu és una sobreexigència. Com podré viure des d’ara? O També: ¿Com hauré de viure des d’ara? Des d’ara la vida terrena que li queda quedarà marcada per aquesta paraula de perdó, la dona aprendrà que, des d’ara, la vida que de nou li ha estat donada pertany al Senyor i com més alta és aquesta sobreexigència més sabem que la vida perdonada i reconciliada està a les seves mans i que Ell disposa per quins camins nous hem d’anar. Com diu sant Pau:

«No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n'hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist» (F l3:12-14).

Uns camins que sempre ell prepara davant nostre. Jesús ja no serà un desconegut ni tant sols algú que m’ha ensenyat el que encara no sabia, Jesús és per a mi el qui m’ha perdonat els meus pecats, la meva història. El qui ha entrat en la meva vida i m’ha dit: Jo no et condemno, ni ara ni mai. Vés, continua el camí de la vida. Portes dins teu el meu perdó amb el qual et podràs estimar a tu mateix i amb el qual aprendràs a estimar als altres i a perdonar-los sempre.

Tanmateix el Senyor li diu «Des d’ara no pequis més» car sap que la dona pecadora podrà realment tornar a pecar i que el perdó del Senyor no li donava garantia de no pecar mai més. Tampoc l’Església tindrà garantia en sí mateixa de la salvació, que l’haurà de rebre sempre de la creu del Senyor. Aquella dona portarà sempre la por a la seva pròpia feblesa, però aquesta por quedarà superada pel perdó del Senyor. M’ha dit que no pequés més, d’acord!, però abans m’ha perdonat. M’ha deixat en un inici de camí nou, m’ha deixat en un nou començament de la vida, en la gràcia d’un nou començament. Sempre és així. Allò que el Senyor havia escrit a terra quedava a mercè de l’aire i de les petjades: qui pot refer un escrit fet amb el dit a la terra? Qui pot refer un nom escrit a la sorra de la platja quan l’onada el pren i l’esborra?

La pregària
L’oració-col.lecta d’avui és una súplica (epiclèsi) en la qual demanem al Senyor que ens faci progressar en aquella caritat per la qual Jesucrist es va entregar a la mort. Es a dir, l’amor més gran i suprem. Progressar en llatí vol dir caminar endavant, mai endarrere, de manera cada vegada més generosa, i caminar amb una caritat no diferent de la de Déu, la mateixa caritat.

MEDITACIÓ SOBRE LA PARÀBOLA DEL FILL EX-PRÒDIG

Any de Misericòrdia.- IV Diumenge de Quaresma: Fill Pròdig

No cal fer l’elogi de la Paràbola del fill pròdig. Tots sabem que a través d’aquesta paràbola el Senyor fa la més bella descripció del cor del Pare, la seva cardiografia. Aquesta paràbola està inscrita en l’ànima dels batejats. És la paràbola més cristiana, ja no pertany per a res a l’Antic Testament, és del tot del Nou Testament i, per tant, definitiva. Forma part del testament sempre nou del Senyor. És una paràbola nostra i que hem de rebre amb un gran agraïment. Mai ningú ens la prendrà. L’hem d’agrair com hem d’agrair al Senyor que ens hagués donat el Pare nostre. No importa per a res ni el fill petit ni el fill gran, el que és ostensible és el «Pare», només el Pare. I la seva alegria i la seva abraçada. El Pare que s’alegra només, només, perquè el Fill ha tornat. 

Sempre i durant tota la nostra vida, en tota circumstància, fins i tot el darrer moment, sempre serà veritat que: «Un Pare tenia dos fills...».  Aquest serà el nostre Déu ja sigui que el Senyor ens vulgui mantenir en la gràcia o caiguem en el pecat. Sempre serà veritat per cadascú de nosaltres i per tots els qui estimem. En definitiva: ¿Qui queda exclòs de l’amor del Pare que ens espera a tots? ¿Qui pot dir a algú: «A tu el Pare no t’espera»? No hi ha cap mena de simetria entre la llibertat del pare i la del fill. Com tampoc n’hi ha entre el retorn del fill i l’amor del pare que l’acull. Entre el fill que ho havia prodigat tot i el Pare que prodiga de nou amb sobreabundància el Fill que retorna sense res. Tampoc hi ha simetria entre la justícia del pare i la del fill gran. Tot és desproporcionat, tot és diví.

La paràbola conté tota la tendresa del cor de Jesús

La paràbola no s’ha de llegir només com una narració que ens entendreix i ens captiva. És més que una bella narració per parlar de l’amor del Pare del cel. Cal descobrir que el qui parla, el qui explica la paràbola, és el qui la fa possible. Hi ha tanta tendresa en aquesta paràbola perquè conté tota la tendresa del cor de Jesús en relació al Pare del cel, «el seu Pare». És Ell el Fill que està unit al Pare, que no ha marxat mai del seu cor i del qual es diuen aquestes paraules: Tu sempre ets en mi, i tot el que és meu és teu. Són les paraules més boniques del sant Evangeli. Ell és el Fill que mai ha marxat del cor del Pare i que sempre està unit a ell. I aquí hi ha un desvelament de la Trinitat. Jesús com una mena d’enigma, és a dir, el qui explica la paràbola és la clau mateixa de d’interpretació. Aquí el Senyor parla amb l’autoritat del qui és i del qui coneix, perquè ningú coneix el Pare com el Fill (Lc 10:22). Jesús explica la paràbola amb una tendresa que ens arriba tant al cor perquè ell s’amaga en el camí del fill pròdig, ell participa de la seva perdició i marca el seu retorn, ell és el qui fa retornar, fins i tot «quan nosaltres érem encara pecadors». Jesús pren la humanitat i la posa de cara al Pare. I tota persona, ho sàpiga o no, sabrà que retorna en Crist cap al Pare, que Crist porta la humanitat, com porta l’ovella perduda. No hi ha cap lloc per obscur que sigui que l’home no pugui trobar el Crist. Allí, fins i tot en els inferns existencials, el Crist hi és. Jesucrist és l’esdeveniment permanent que revela l’amor del Pare. L’Esperit Sant per la fe i la pregària ens pot submergir en aquest «esdeveniment».

El Pare ho és tot, el centre i la convergència dels camins

No importa per a res que el fill petit hagués marxat i hagués dilapidat tota una herència, una herència que no havia treballat, no importa per a res què per gana, només per gana, decidís retornar a la casa del Pare i fos rebut amb amor. ¿Hagués retornat el fill si els diners no haguessin mancat? Va tornar per necessitat i va ser rebut per amor. Va retornar a casa sense amor i va rebre tot l’amor. Tampoc importa per a res la reacció del fill gran, que tot i ser  a casa del Pare no estava en el seu cor, perquè altrament no hagués reaccionat d’aquesta manera i ell també s’hagués alegrat del retorn del germà estimat, almenys ho hagués fet per l’amor que sabia que el Pare li tenia. Només importa la contemplació adorant del misteri de la bondat del Pare que deixa marxar, espera, acull, abraça, perdona, li posa les sandàlies de l’home lliure i l’anell de fill, i el convida al banquet de la festa i de l’amor. Importa l’amor del Pare que ha de sortir a suplicar que el fill gran ho comprengui i li demana, com un pobre, que entri a la festa de l’amor. Ell, només Ell, és el centre de la paràbola. No hi ha proporció entre l’amor d’aquest Pare i el capteniment dels seus fills. No hi ha proporció ni mesura. L’amor del Pare és inexhaurible, l’amor dels fills, tant l’un com l’altre, és petit i quasi inexistent. El Pare no li importen les raons perquè el fill petit ha tornat, només li importa que sigui a casa. 

Ni li demana res ni li admet les excuses, no el deixa parlar, només l’abraça. De fet, si havia marxat de casa, no havia marxat mai de la «casa del seu cor». Ell Pare no espera només a casa el fill pròdig, sinó que l’espera cada dia i quan el veu va córrer fins a trobar-lo, se li tira al coll  i comença a besar-lo. Que s'hagi perdut, no vol dir que Déu no sàpiga on és, indica simplement que es posa als camins pels quals el fill pot retornar, si realment n’hi ha algun d’adequat. Quan el Fill de Déu davalla a la derelicció més profunda, fins a la pèrdua del Pare tot experimentant el seu abandó, es realitza la kènosi més profunda del cor de Déu per obrir el camí dels fills que retornen. 

La significació cristològica

La significació de la paràbola és cristològica, i això fa que aquesta s’hagi de situar com un text major (textus maior)  del Nou Testament. La paràbola no és una narració pedagògica de Jesús, és l’actuació de Déu in actu. Es per raó del misteri de l’encarnació i de la Pasqua que el Pare es manifesta d’aquesta manera. Jesús elevat a la creu serà la clau de comprensió de la  realitat divina i sempre actual, de qui és Deus caritas. 

Quan la humanitat ha estat reconciliada, el Pare serà sempre el qui espera el seu fill que ha marxat i el qui demana a l’altre fill que entri a la festa. Es per anar a buscar el fill que s’havia perdut i per convidar a entrar el fill gran que Jesús ha vingut. 

Tota la Trinitat és present en la paràbola. ¿On és el Fill? En el Verb que l’explica. ¿On és l’Esperit Sant? En l’amor que el Fill porta dins seu quan parla del Pare. Tota la simbòlica trinitària es manifesta: les mans del Pare que abraça són les del Fill, l’amor, pel qual el Pare corre vers el fill perdut, l’abraça i l’estreny en el seu sí és l’Esperit Sant. Allí se senten els batecs del cor. Com serà també propi del Fill el vestit, perquè tots els qui hem estat batejats en Crist hem estat revestits de Crist i serà propi del sant Esperit l’anell de l’aliança, ell que ha segellat una aliança nova dins dels cors, per l’amor que ens ha estat vessat (Rm 5:5). La mort de Jesús que reconcilia el cel i la terra manifesta la glòria del Pare del cel i porta a plenitud la veritas de la paràbola del fill que torna a casa. La creu de Jesús serà l’auto-manifestació de l’amor del Pare del cel. Jesús amb la seva mort anuncia i testimonia de què realment el Pare del cel és així. De què el Pare es manifesta així per cadascú de nosaltres. Ell ens espera sempre i espera que ens posem en camí, sigui quina sigui l’edat, siguin quins siguin els sofriments del cor, siguin quins siguin els pecats, sigui quin sigui el punt de partença. Ell espera de què ens posem en camí i que des d’ara anem cap a Ell, només cap a Ell. Pel camí que ell ens ha mostrat, que és el camí de l’amor. I és també pel Fill, Jesús, Senyor nostre, que ens fa de nou hereus, la primera herència no era res comparada amb aquesta, ens fa hereus del seu amor; sí, l’amor del Pare ja és herència: «Tu sempre ets en mi i tot el que és meu és teu». Es ben veritat que en «en Crist hem rebut la nostra part en l'herència» (Ef 1:11). En certa manera el Pare li dóna dues vegades la vida, li dóna dues vegades l’herència, però la segona és incomparablement més gran que la primera, la del seu amor i la del seu perdó.

Darrera el Fill pròdig n’hi una multitud que arriben

Però en Ell, el Crist, tots tornem a casa. Ell que ha sortit de la casa del Pare i ha assumit a aquest pobre fill que de manera insensata s’ho ha malgastat tot, el qui ha fet malbé una herència que no havia treballat. D’aquell que havent estat ric s’ha tornat pobre, de qui havent estat fill ha esdevingut esclau. El Senyor l’ha anat a cercar i l’ha posat amorosament damunt les seves espatlles.

Per Crist el fill pròdig no retorna sol a casa, torna amb una multitud, entre ells, per la seva gran misericòrdia nosaltres, i quan tornem a Déu experimentem que Ell ens ha esperat sempre i que som en aquella casa de la qual no havíem d’haver marxat mai. Una casa que sempre hem enyorat, com el pa blanc que el Pare té a casa. El fill torna a casa amb les ferides del camí, com llardós, amb els seus pecats, amb el mal que li han fet i el mal que ha fet, com horroritzat de sí mateix, però torna amb la confiança de saber-se fill. 

Torna descalç perquè ve de la terra dels homes que no coneixen la llibertat, ve de la terra on caminar fa mal. Ell, el fill, també coneixia el cor del Pare, altrament no hagués tornat. Darrera el fill pròdig hi ha tots els fills d’Adam que per il·limitats camins de retorn, arriben malferits i avergonyits a casa. El fill havia marxat lluny, ben lluny, per no sentir l’ombra del Pare, però no podia esborrar la imatge i semblança que li havia imprès en el cor. Tota la tradició patrística comenta la paràbola en aquest sentit cristològic.  

La Quaresma és el retorn i la Pasqua el retrobament.

La paràbola del fill que torna a casa, celebrada en plena Quaresma i en aquest Jubileu de la Misericòrdia, ens ensenya el sentit quaresmal i pasqual de la vida cristiana: Quaresma marca el camí del retorn, el temps d’entrar dins de sí mateix i sense dubtar ni permetre que ningú ens faci dubtar, fer-nos el propòsit: Aniré a casa del meu Pare. Si us plau, el fill no torna a casa d’un estrany, a una casa que no el coneguin, torna a casa del seu Pare, del qui l’havia engendrat (on necessàriament també hi ha una mare). D’algú que li pot retreure tot, però que mai li podrà dir: «Tu no ets el meu fill, i no et conec». I, igualment, el fill sempre podrà dir una veritat que res pot alterar: «Tu ets el meu Pare, sóc el teu fill». La Pasqua és el retrobament: l’abraçada, el calçat de l’home lliure, ja que només els esclaus anaven descalços, el vestit nou i l’anell de la filiació. La Pasqua és escoltar la Paraula: Avui seràs en mi al Paradís. També el banquet de la festa amb la joia dels germans i de la Mare Església joiosa pels fills. On tots són convidats a tenir l’alegria dels àngels per un sol pecador que es converteixi, allà on les noranta nou ovelles s’alegren de retrobar a la que faltava. Car la festa no és festa plena si no hi som tots. Tot això tindrà ressonàncies en la litúrgia de la nit de Pasqua.

Ningú sap si el fill gran entra o no entra a la festa, només es diu que el Pare li suplicava. Al final tots entren a la festa, sempre al final s’entra a la festa, perquè no hi res més enutjós que estar fora de la casa on se senten els crits de festa. Al final sempre s’entra a la festa perquè estar al costat d’un lloc on tots fan festa i no poder-hi entrar és insuportable. Perquè la solitud llavors és enorme i amarga i també perquè els qui fan la festa no la poden fer completa si saben que hi ha algú que no hi vol entrar, això els és incomprensible. Més quan la festa ha estat regalada. Més quan la festa és fa en el cor del Pare que està content de tenir a casa al fill petit i gran i que ja no pensa qui s’ho mereix més. Només està content que hi siguin i que s’estimin. Vet aquí que el banquet no ha de celebrar només la misericòrdia paterna, sinó la fraterna! Sempre van unides.

Són festes com aquelles tant boniques que organitzen les famílies de les nostres parròquies per celebrar els cinquanta anys del matrimoni dels pares: On es fan aquestes festes? En aquest o aquell restaurant? Que va! La festa es fa en el cor dels pares i en el goig dels germans que s’estimen.  

Sincronitzats en l’Hora de la Pasqua

Celebrar la santa litúrgia és, amics lectors, sincronitzar en l’hora de Jesús, és posar el rellotge a l’hora que marca la Pasqua del Senyor. La litúrgia cristiana és un gest bell de Jesús que sincronitza els nostres gestos amb els de Jesús. Entrem en l’Hora de Jesús, per la qual ell ha havia vingut. En la litúrgia aprenem a sincronitzar els moviments amb els de Crist, com aquella sincronització que es necessita per executar un ball, o executar una simfonia. Els cristians som aquells que vivim cercant aquesta sincronització del cor amb Jesús. Qui celebra la litúrgia cristiana sap que entra en el temps de Jesús, que transcendeix el temps i ens fa participar en l’eternitat, allí on el Pare es prodiga amb un amor sense mesura. En la litúrgia cristiana hi ha una vibració d’eternitat. Els cristians som aquells que portem un altre rellotge que marca una altra hora. Som aquells que si ens pregunten: ¿Quina hora és? Hem de respondre: que vivim en l’hora de la Pasqua, de la mort i de la resurrecció de Crist. Aquesta és l’hora que hem de saber donar. El dia que Crist va morir i va ressuscitar per nosaltres un altre temps quedava sincronitzat.

El banquet del regne se celebra amb tots els fills i filles ex-pròdigues que s’ho han gastat tot, ja no els quedava res més en aquest món, sinó l’amor del Pare del cel que els esperava i se celebra també amb els germans que no volen entrar, que no poden comprendre que l’amor de Déu es prodiga tant pels justos com pels pecadors, com el sol que il·luminà tot o la pluja que cau per tots. L’infern seria una anomalia per l’amor de Déu: ¿Si no hi ha esperança de què tots els homes se salvin perquè hem de pregar per tots ells? En el Banquet del Regne hi ha tota la prodigalitat del Pare. Immensa. Gratuïta. Sense fons i sense perquè. On tot és gràcia, que deia la petita Teresa. Ara comprenem la pregària del benaurat Charles de Foucauld: Perquè tu ets el meu Pare, només perquè tu ets el meu Pare. 

IV DIUMENGE DE QUARESMA

Seguint la pauta que hem fixat per aquests dies de Quaresma, avui diumenge escoltarem, des de Montserrat, un Salm que és molt conegut de tots nosaltres: "Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor". D'aquest amor sense límit del Pare en tenim exemple en la paràbola de l'Evangeli d'avui, paràbola que sempre hem anomenat "del fill pròdig" però en la que l'autèntic protagonista no és aquest fill que marxa i retorna quan ho ha perdut tot sinó el Pare que l'estima tant que, quan el veu venir de lluny, el perdona immediatament, li obre els braços i les portes de casa i gairebé ni tan sols li dóna temps a dir les paraules de disculpa que duia pensades.

Paraules del Papa Francesc:
“¡La alegría de Dios es perdonar! Es la alegría de un pastor que encuentra a su ovejita; la alegría de una mujer que encuentra su moneda; es la alegría de un padre que vuelve a recibir en casa al hijo que se había perdido, que estaba como muerto y ha vuelto a la vida. Ha vuelto a casa”.

III DIUMENGE DE QUARESMA

Com cada diumenge escoltem el bellíssim salm de la Missa d’avui. Ben escaient: l’amor de Déu és entranyable, únic per cadascú de nosaltres. Ell ens sacia d’amor entranyable. On ens sacia d’amor entranyable? Més que mai quan ens posem a la fila dels germans que van combregar i humilment rebem el Cos de Crist. En aquest moment quasi imperceptible Jesús, el Senyor i Mestre, sacia el nostre desig d’Amor. Allí sóc el pobre que rep la caritat de Déu: el seu Fill estimat. Es llavors que un només es pot dir a sí mateix, en diàleg íntim: Beneeix el Senyor ànima meva! Realment, tu que llegeixies aquest post: ¿T’ho creus que el Senyor t’estima? . La resposta només pot ser aquesta: Ho vull creure, Senyor, ajudeu-me perquè m’ho cregui, perquè assimili aquesta veritat, i en faci vida i festa.

Tot el que es canta en el Salm es realitza en Crist Jesús. Ell ha revelat el seu estil d’obrar a l’Església, ha rescatat de la mort la nostra vida i també de la tristesa que ofega, ha sentenciat a favor dels pobres i oprimits i ha revelat que l’amor del Pare del cel és tant gran com la distància del cel a la terra, és a dir, insuperable.

Aquest Diumenge totes les nacions viuen amb l’ai al cor per la treva de pau a Síria. Desitgem tant que s’acabi aquesta guerra, i desitgem que l’ajut humanitari arribi a aquella població devastada per una guerra interminable. Com si no haguéssim après la lliçó? Després d’una guerra tothom diu, tant els vençuts com els victoriosos: ¿Total per què? ¿Calia tanta mort, tanta destrucció, tantes llàgrimes? Qui ha guanyat realment? Segurament només els qui fabriquen armes i les venen.

Beneeix el Senyor ànima meva

Unes paraules del Papa Francesc
La nostra primera crida és aprendre a dir "Pare nostre": Pare nostre, no ens deixis caure a la temptació de la resignació.

II DIUMENGE DE QUARESMA O DE LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR

Disculpeu que el post d'avui no surti fins aquestes hores de la tarda. Un problema amb el teclat de l'ordinador, que no funcionava bé, no ens permetia pujar-lo. Solucionades aquestes incidències, per fi podem publicar l'entrada corresponent al dia d'avui, el segon diumenge de Quaresma.

Es va transfigurar davant d’ells

Per un instant Crist els concedeix contemplar la glòria de la seva divinitat, que estava unida hipostàticament, «sense confusió", sense canvi, sense divisió i sense separació» a la seva naturalesa humana (Definició de fe del IV Concili Ecumènic de Calcedònia). Revela als ulls oberts dels apòstols la glòria inaccessible i insuportable que havia velat per condescendència sota el vel de la carn, a l'ombra del seu cos, i mostra la seva humanitat transparent com cristall.

Sant Gregori Palamàs ensenya:

"El poder diví brillava com a través de làmines de vidre, resultant diàfan a quants havien purificat l'ull del cor" (Sant Gregori Palamàs, Primera homilia sobre la Transfiguració, PG 151, 433C).

Com vàrem fer diumenge passat, avui també us posem un salm cantat des de Montserrat. Escoltem-lo, meditem-lo i fem-lo pregària.

Unes paraules del Papa Francesc:

La misericòrdia de Jesús abraça a tots i a tots els racons de la terra. Obre-li el teu cor!

I DIUMENGE DE QUARESMA O DE LES TEMPTACIONS DE JESÚS EN EL DESERT

"Ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins"

Els diumenges de Quaresma escoltarem en el YouTube  el Salm de la Missa que es canta a la basílica de Montserrat. Escoltem les estrofes del salm 90. El salmista ens convida en una confiança en el Senyor. Les temptacions de la humanitat de Jesús en aquest diumenge I de Quaresma ens ensenyen que nosaltres també serem temptats en el camí de la fe.

La primera temptació és deixar de creure. Només ben units a Jesús podem superar aquesta temptació, sense la gràcia de l’Esperit Sant és impossible mantenir-se en el do de la fe. Per això hem de pregar sempre: Senyor, doneu-nos més fe. El Maligne sempre vol separar-nos de Déu i dividir el cor i crear confusió dins d’ell. El Maligne destorba la pregària i crea mandra per a fer-la. El Maligne ens fa ineptes per estimar. Al final ho espatlla tot i treu la pau. Aquestes i moltes altres són les temptacions o pedres que fan caure en el camí de la fe. Per això hem de demanar cada dia: Allibereu-nos de qualsevol Mal. El Mal radical és l’esperit antidiví, que té forma de mentida.

Els àngels són el signe de la providència de Déu que ens acompanyen en el camí, hi ha els àngels invisibles de Déu, però hi ha també els àngels visibles, que són les persones bones que ens estimen, ens acompanyen i ens donen confiança. Mirem-los els ulls i descobrirem com, darrera d’ells, hi ha els àngels de Déu. Us explico que el salm 90, aquest, és el que l’Església prega cada dia, a la nit, a Completes, per raó d’aquestes paraules: Tu que passes la nit a l’ombra de l’Altíssim. En els temps antics el poble cristià tenia una gran devoció a aquest salm, ara ni el coneix. Molts, en aquells temps, el sabien de memòria. L'última estrofa del salm és meravellosa, és una promesa, de vida, d’amor i d’eternitat.

Escoltem, com una pregària, el cant responsorial de la Missa d’avui des de la basílica de Montserrat. Deixem que ens parli i fem-ne motiu de pregària.

Reflexionem també avui amb una frase del Papa Francesc:
Veig l’Església com un hospital de campanya després del batalla: cal curar les ferides!