diumenge, 13 de març de 2016

Vè DIUMENGE DE QUARESMA

DIUMENGE 5è DE QUARESMA DE L’ADÚLTERA PERDONADA.


Com cada diumenge, aquí tenim el Salm corresponent al dia d'avui per a poder escoltar-lo i meditar-lo.

La gràcia d’un nou començament


Esperança d'Israel,
quedaran confosos
tots els qui t'abandonen!
Els qui s'aparten de tu, Senyor,
seran inscrits a terra,
perquè han abandonat el Senyor,
la font d'aigua viva.(Jr 17.13)

A més, avui, completem el post amb aquestes reflexions homilètiques sobre l'Evangeli

Text de l'Evangeli (Jn 8,1-11)
En aquell temps, Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a Ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren: «Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?». Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit.

Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: «Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?». Ella va respondre: «Ningú, Senyor». Jesús digué: «Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més».


Comentari
Les paraules del perdó de Jesús en la seva vida terrena anunciaven el perdó que vindria després per la gràcia de la redempció. Allí anticipa el gran perdó de les culpes de tots donada en els sagraments del Baptisme, de l’Eucaristia i de la Penitència. Els sagraments sempre es regalen des de la gràcia i es consumeixen en l’amor. En l’amor de Déu Trinitat, venen de Déu i es consumeixen en Déu. Tots els sagraments venen de Déu i porten a la plenitud de Déu, són sagraments de Vida eterna.

La cèlebre perícopa de l’adúltera que llegim aquest diumenge cinquè de la Quaresma en el cicle C, un diumenge que es pot anomenat també Diumenge I de la Passió del Senyor és preciosa. Té una història molt curiosa, havia quedat aïllada en els textos primitius i algú la va incloure després a l’evangeli de Joan. Era un relat massa preciós perquè és perdés. Llegit en aquest Diumenge de la Quaresma adquireix un significat molt simbòlic, amb un simbolisme que va més enllà d’aquesta al·legoria.


¿Qui és aquesta dona adúltera? Aquesta dona adúltera és l’Església, pecadora en els seus membres. Ella és la «casta meretrix» que deien els Pares. Una Església que es posada davant del Crist i que és acusada pel món de les seves infidelitats. Avergonyida de sí mateixa perquè ha cercat altres amants: el poder segons el món, els mètodes pastorals sense la gràcia i molta mundanitat. Ens hem oblidat d’adorar el Senyor i practicar la justícia i la misericòrdia que cerca allò més últim. Els pecats dels fills de l’Església són tants! Amb raó l’Església és humiliada davant del món pel pecat i els escàndols!

Tot i així l’Església mai és reductible al pecat, perquè sempre hi ha la frontera dels sants, dels qui viuen en l’amor de Déu i sota el signe de la creu. Mai és reductible al pecat perquè dins d’ella hi ha l’Esperit Sant que la santifica. Per això la seva condició és ser casta meretrix, per exemple sant Agustí (cf. Sermó 188:4). Aquest és un tema homilètic present en la literatura cristiana antiga i medieval. Luter l’extrapola fins a l’heretgia.

La que no presentable als ulls del món, és sempre presentable davant del Senyor de la misericòrdia. Ningú pot tirar la primera pedra, i tots des del primer fins a l’últim hem de marxar. Al cap i a la fi aquells que van marxar van tenir coneixement. No podien fer altra cosa. Acusant-la s’havien fet culpables d’hipocresia.


Es troba ara davant del Senyor: es troben la misèria i la misericòrdia. Es troba el pecat i la font de tota gràcia, que és la humanitat de Jesús. Aquest els fa marxar a tots (ningú ha de ser testimoni, com la trobada del penitent amb el sacerdot i amb les paraules secretes i velades per sempre que allí es diuen). «Relicti sunt duo: misera et misericordia», predica sant Agustí. Es troben la misericòrdia i el pecat, sols. Jesús no es digna ni mirar com els altres se’n van. Qui sap si la dona que havia escoltat les paraules. Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra, i sabia que ningú la podia condemnar, però podia pensar: I què farà aquell que està net de tot pecat que és Jesús mateix. L’únic que la podia condemnar. L’únic que hagués pogut tirar la primera pedra. Però es troba amb els ulls de la misericòrdia i amb les paraules de la misericòrdia: Jo tampoc et condemno, vés-te’n! Fixeu-vos: condemna el pecat, però perdona el pecador.

¿Què és el que escriu el Senyor a terra? Qui ho sap? Són tantes les interpretacions donades! Els pares els agrada comentar que escrivia el verset de Jeremies 17:13 en què es diu que els noms dels qui abandonen el Senyor són escrits a terra, allí son esborrats sempre pel vent. Jo crec que escrivia la paraula hessed que amb hebreu vol dir amor o misericòrdia. Després mira els ulls de la dona i li diu: «Qui t’ha condemnat?», ella respon: «Ningú, Senyor». Jesús li respon: «Jo tampoc, vés i no pequis més». Fixem-nos que no li diu que el seu pecat sigui excusable (una fe a mitges no és fe, una confessió a mitges no és confessió). Aquella se’n va amb aquesta paraula:«Jo tampoc et condemno». La prostituïda ha esdevingut verge de nou. L’ha deixada neta de culpa i els ulls li brillen i el cor li diu: Ell m’ha perdonat. Porta la dignitat del perdó.

Se’n va agraïda i amb el secret del perdó de Jesús; se’n va amb aquesta sobreexigència per la vida que ha de continuar. Portar el perdó de Déu dins del cor, portar a la memòria el perdó de Déu és una sobreexigència. Com podré viure des d’ara? O També: ¿Com hauré de viure des d’ara? Des d’ara la vida terrena que li queda quedarà marcada per aquesta paraula de perdó, la dona aprendrà que, des d’ara, la vida que de nou li ha estat donada pertany al Senyor i com més alta és aquesta sobreexigència més sabem que la vida perdonada i reconciliada està a les seves mans i que Ell disposa per quins camins nous hem d’anar. Com diu sant Pau:

«No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d'apoderar-me'n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi. Germans, no em penso pas que ja me n'hagi apoderat, però tinc un objectiu: oblidar-me del que queda enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist» (F l3:12-14).



Uns camins que sempre ell prepara davant nostre. Jesús ja no serà un desconegut ni tant sols algú que m’ha ensenyat el que encara no sabia, Jesús és per a mi el qui m’ha perdonat els meus pecats, la meva història. El qui ha entrat en la meva vida i m’ha dit: Jo no et condemno, ni ara ni mai. Vés, continua el camí de la vida. Portes dins teu el meu perdó amb el qual et podràs estimar a tu mateix i amb el qual aprendràs a estimar als altres i a perdonar-los sempre.

Tanmateix el Senyor li diu «Des d’ara no pequis més» car sap que la dona pecadora podrà realment tornar a pecar i que el perdó del Senyor no li donava garantia de no pecar mai més. Tampoc l’Església tindrà garantia en sí mateixa de la salvació, que l’haurà de rebre sempre de la creu del Senyor. Aquella dona portarà sempre la por a la seva pròpia feblesa, però aquesta por quedarà superada pel perdó del Senyor. M’ha dit que no pequés més, d’acord!, però abans m’ha perdonat. M’ha deixat en un inici de camí nou, m’ha deixat en un nou començament de la vida, en la gràcia d’un nou començament. Sempre és així. Allò que el Senyor havia escrit a terra quedava a mercè de l’aire i de les petjades: qui pot refer un escrit fet amb el dit a la terra? Qui pot refer un nom escrit a la sorra de la platja quan l’onada el pren i l’esborra?

La pregària
L’oració-col.lecta d’avui és una súplica (epiclèsi) en la qual demanem al Senyor que ens faci progressar en aquella caritat per la qual Jesucrist es va entregar a la mort. Es a dir, l’amor més gran i suprem. Progressar en llatí vol dir caminar endavant, mai endarrere, de manera cada vegada més generosa, i caminar amb una caritat no diferent de la de Déu, la mateixa caritat.